La Masia Freixa de Terrassa

La Masia Freixa és l'edifici més gaudinià de l'arquitecte Lluís Muncunill i Parellada, construït entre el 1905 i el 1910 sobre l’estructura d’una antiga fàbrica tèxtil dels industrials Josep i Alfons Freixa i Argemí. Tot va començar quan la firma Freixa i Sans es veu en la necessitat d'aixecar una nova fàbrica per a la filatura d'alpaques i ho fa en un descampat entre els actuals carrers Galileu, Dr. Ullés i la plaça Zamenhof, aleshores terrenys boscosos i de conreu dins el bosc de Ca n'Aureli. La fàbrica estava destinada a la filatura d'alpaques, fibra aleshores nova a la Península per la qual cosa els germans Freixa havien adquirit una patent de procediment per a cinc anys i arribaren a ser els primers productors d'alpaca a Espanya.

El 1899 Muncunill projecta la fàbrica, una nau rectangular amb sostre a doble vessant, amb una estructura interior de ferro i feta amb maó, i amb encavallades de fusta a l'interior, les quals encara es poden veure sota les voltes actuals de l'edifici. Aquesta indústria era moguda amb petits motors elèctrics per la qual cosa no va tenir xemeneia. El mateix any que la fàbrica, Muncunill també projecta la porta d'accés al recinte. Una tanca amb portalada central i dependències laterals per a cotxeres i porteria. Aquesta portal s'enderrocà el 1960 en urbanitzar-se la plaça Josep Freixa i Argemí.

Josep Freixa decideix transformar la fàbrica en residència familiar i confia l'obra novament a Lluís Muncunill. El projecte de Muncunill de 1905, va mantenir l'estructura de la fàbrica, com a base per a la nova residència dels Freixa, incloent la teulada a dos aiguavessos amb la seva armadura de fusta i les teules. Sobre els murs, es recolzen unes voltes de maó de pla, les úniques que fa servir Muncunill en habitatges particulars.

La forma allargassada de l'antiga quadra és la que condiciona la nova construcció. En el seu aspecte extern es reforcen els recursos visuals horitzontals per la successió de trams coberts amb voltes semiesfèriques. El mur es presenta arrebossat en color blanc, contrastant amb el material utilitzat per cobrir les voltes de la coberta que agafa un to fosc. S'aconsegueix aquest acabat mitjançant un arrebossat de morter amb incrustacions de petits vidres que li donen uns reflexes molt característics quan brillen amb el sol.


Al cantó sud s'obre la gran galeria formada per una successió d'arcs parabòlics de maó estucat en vuit trams sobre una àmplia vorera que fa un dibuix jugant amb formes arrodonides. Un gran arc tanca aquesta galeria pel sector oest, que es presenta també cobert per una cúpula que sobresurt sobre les altres (Fotos: façana sud formada per acs parabòlics i porxo de la façana oest tancat per dos arcs parabòlics de diferent tamany).







La façana d'accés, la part nord, és la més austera, amb els finestrals parabòlics, on sobresurt el gran pòrtic d'entrada concebut com un dels trams de la galeria, i seguint les formes sinuoses generals de l'edifici.





En l'extrem est s'afegeix un nou cos, l'únic que sobrepassa l'antiga quadra tèxtil, destinat a hostatjar una rotonda, amb grans finestrals al carrer que pot fer recordar a una estructura d'àbsis i amb un cos superior destinat a dipòsit d'aigua (Fotos: visió exterior i interior del cos afegit).


En la concepció dels interiors hi és present la disposició de la planta preexistent, que dibuixava una simple planta rectangular, la qual s’obria al mig en un ampli vestíbul. Cap a l’est se situaven els dormitoris, i a l’oest els salons i la cuina. L’antiga nau va ser recoberta amb un doble mur, en el qual es varen situar les portes i les
finestres colisses, ajudant així a l’aïllament tèrmic de l’habitatge. Les condicions d’habitabilitat eren prou estudiades. A més, en aquesta primera intervenció feta sota la pressió de les teories higienistes, en lloc de tancar les cambres de dormir amb portes, es va fer amb cortinatges.


L’habitatge devia ser petit i incòmode per a l’ús d’una gran família, i es va emprendre una nova reforma. Sobre la part central de l’edifici, s’hi va afegir un doble pis, concebut com una gran cúpula composta amb tambor.





En el primer s’hi va fer una nova cuina i una cambra de jocs...

...i al superior, s’hi ubicaren les cambres per al personal de servei. Així mateix, es va embolcallar amb grans arcs de volta de maó de pla l’antiga coberta, que es va recobrir de ciment i petits vidres com la resta de voltes. L’antiga coberta va quedar amagada sota les voltes, convertida en unes originals golfes que conserven les encavallades de fusta i, fins i tot, el teulat complet. D’aquesta manera es va consolidar l’aïllament tèrmic del conjunt.



A l’angle nord-oest es va aixecar una torre-mirador, a mode de minaret que dóna a l'edifici un aire oriental, i que acaba de donar el toc personal a l'obra: simplicitat ornamental i domini de les formes arrodonides i sinuoses guiades pels arcs parabòlics i les voltes. Durant molt de temps va quedar incomplet.




De l'exterior també cal destacar l'arrambador blanc de ceràmica, dissenyat també per Lluís Muncunill, i que va realitzar la firma Pujol i Bausis, d'Esplugues de Llobregat (Fotos: Detalls de l’arrambador ceràmic).


A l'interior trobem el treball d'artesans locals, col·laboradors de Muncunill. Només entrar al vestíbul s'observen bancs, armaris, paraigües i penjadors que estan a banda i banda l’entrada. A la dreta del rebedor, pel passadís, s'arriba a una gran sala amb finestrals, podent observar pel camí les frontisses de ferro en forma de papallona que adornen una de les portes.





A l’altre costat del vestíbul, el corredor segueix mostrant unes espectaculars obertures de fusta i també el vidralls originals.




Els jardins daten aproximadament de 1917. Els executà el mestre d'obres Pau Gorina a partir dels plànols del dibuixant Rafael Benet. El jardí original era d'estil italià, a base de roserars i severitat en la distribució de les avingudes convergents i sobretot pel fet que el mateix Josep Freixa s'encarregà de comprar escultures classicistes, entre elles còpies d'originals grecs i de grans escultures italianes del Renaixement. També tenia un cert regust anglès per la zona de bosc desbrossat (Foto: reproducció del Sant Jordi de Donatello).


La vegetació era d'espècies mediterrànies. D'aquest aspecte original se'n conserva poca cosa, bàsicament l'espai al voltant de la bassa, els roserars, la glorieta i els castanyers d'Índia de la plaça Freixa i Argemí que vorejaven el passeig enjardinat d'accés a la residència dels Freixa.

Durant la Guerra Civil va allotjar les oficines de la Delegació de l'Escola Nova Unificada (CENU) al Vallès Occidental i a partir de l'any 1939 va tornar novament a la família Freixa. En els anys 50, els jardins del cantó del carrer Galileu són parcel·lats i edificats, moment en el qual, gràcies a una campanya ciutadana, es preserva el conjunt. L'Ajuntament va comprar la finca el 1958 i converteix del que queda dels jardins en el primer parc públic de la ciutat. El parc de Sant Jordi, fou inaugurat el 4 de juliol de 1959. El mateix any s'inaugura el Conservatori Professional de Música de Terrassa, de titularitat municipal que ocupà la Masia Freixa fins al juliol de 2003 en què es trasllada a un nou edifici.


El 1989 es fa una primera remodelació al voltant de la bassa, i el 1992 una altra que consolida la zona infantil. Actualment el parc de Sant Jordi té una superfície de 22.000 metres quadrats i segueix sent un espai públic de passeig i lloc de celebració de festes populars, tal i com ha estat des del seu origen (Foto: galeria de la façana Sud formada per arc parabòlics).


L'any 2006 a l'edifici de la Masia es fan nous treballs de rehabilitació per acollir la Regidoria de Turisme i Projecció de la Ciutat i s'estudien nous usos relacionats amb el patrimoni industrial. Actualment allotja l'oficina de turisme de Terrassa (Foto: Cos afegit de dues plantes des del pòrtic d'entrada).

Josep Freixa i Argemí neix el 1862 fill de modestos comerciants d'Olot. Als 10 anys es trasllada amb la seva família a Terrassa, on havia nascut la seva mare, i on els seus familiars ja tenien tradició tèxtil llanera. Marxa uns anys a França, d'on torna convertit en un industrial ben qualificat i entra a treballar a Vieta Mata y Cia. El 5 d'agost de 1894 crea la Societat Freixa i Sans. El 1920, ja casat amb Consuelo Ubach Solà i pare de 7 fills funda la raó social José Freixa e Hijos. Per al negoci de l'estam, s'associa amb el seu germà Alfons i neix A y J. Freixa y Cia. El 1895 presideix l'Institut Industrial de Terrassa. Ocupa altres càrrecs públics de gran rellevància com ara Alcalde de la Ciutat i membre de la Junta Directiva del Banc de Terrassa. En aquestes dates gran part de la producció dels Freixa anava al mercat estranger: Xile, Mèxic, Argentina i el Japó entre d'altres. Josep Freixa mor el 23 d'abril de 1925.


Bibliografia: La indústria tèxtil: Actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial. Manresa, 26, 27 i 28 d'octubre de 2000 (per l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya) | TOT PASSEJANT: Masia Freixa | Masia Freixa. Edificis de catàleg 5 (Ajuntament de Terrassa) | Masia Freixa i Sala Muncunill. Estudi històric, anàlisi i comparatiu (per Olga Marín García i Cristina Limiñana Fernández) | La Masia Freixa revisitada (per Mireia Freixa i Serra)

Anar a: Terrassa, modernista i industrial: ruta pel centre

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada