Can Trincheria, una de les cases pairals més importants d’Olot, va ser construïda a la primera meitat del segle XVIII, si bé el resultat actual és producte de diferents ampliacions i reformes posteriors. El nom de la casa prové del llinatge Trincheria, una família originària de Prats de Molló que va destacar històricament en el món militar i polític.
Un dels elements que més ha contribuït a donar popularitat a la casa ha estat el pessebre monumental, amb aportacions de diverses èpoques i autors, en el qual destaquen figures atribuïdes a l’escultor Ramon Amadeu. Un altre dels trets característics de la casa són les decoracions originals de les parets amb paisatges i escenes mitològiques i un mobiliari de valor històric amb llits d’Olot.
Actualment, l'edifici és propietat de l'Ajuntament d'Olot que, després de diverses reformes i restauracions, l'ha destinat a diferents usos com el de casa-museu i seu de l'Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot, i disposa a més d'una sala d'exposicions temporals i un espai per a conferències.
El primer pis acollia la planta noble, a la qual es va afegir, posteriorment, una zona nova, en forma de "L", amb un caràcter més utilitari i domèstic, on la família es relacionava i passava la major part del dia. Originalment a la segona planta hi havia les cambres dels seus propietaris i la tercera planta s'usava com a magatzem de queviures, carbó i mals endreços.
Actualment, es pot visitar una part de la planta noble o casa-museu, que permet il·lustrar la manera de viure d'una família benestant del segle XVIII, decorada amb un estil vuitcentista.
El mobiliari que es compenetra amb la decoració és d’estil divers, preferentment barroc imperi. Hi ha el llit amb el retaule pintat a la paret de Joan-Carles Panyó i les calaixeres de la sala principal, filetejades de plata, que esdevenen una filigrana de cal·ligrafia rococó, passant per cornucòpies i consoles d’afiliació isabelina i estil Lluís XVI.
Un dels trets característics de la casa són les decoracions originals de les parets que s'han conservat en diverses estances. Les representacions d'escenes galants i mitològiques i les vistes de palaus i jardins imaginaris s'alternen amb falses motllures, sanefes, imitacions de materials nobles...
Visita de la planta noble
El saló familiar |1| juntament amb la sala contigua, era el lloc de trobada familiar en dies especials i on també s'organitzaven i celebraven festes, tertúlies, reunions i petits concerts al voltant de les visites importants que rebia la casa. Incorporats a les motllures, a la part superior de les portes, trobem els escuts d'armes de la família. Les parets destaquen per la qualitat de les pintures, que reprodueixen paisatges mitològics.
El saló vermell |2|, que actualment s'utilitza com a sala d'actes, té unes balconades que donen directament al carrer de Sant Rafael i a l'església de Sant Esteve, l'artèria principal d'Olot. A les parets es poden veure uns petits miralls ornamentats o cornucòpies, que servien per reflectir la llum de les bugies, una il·luminació que omplia d'ombres aquesta sala. Amb l'encesa de les làmpades del sostre, la sala augmentava la lluminositat.
Les cases més importants de les petites localitats tenien una cambra d'acolliment reservada per quan arribaven visites i inspeccions dels estaments militats i eclesiàstics. A l'alcova del General |3| es troba la típica estructura de cambra i avantcambra que estava preparada com a saló-dormitori per hostatjar puntualment militars o altres persones de rang. Un dels personatges que hi va sojornar va ser el capità general de Catalunya, el general liberal Martínez Campos, després de derrotar els carlistes i ocupar Olot.
Presideix la cambra interior un dels tradicionals llits policromats d'Olot, de finals del segle XVIII. Les parets estan decorades amb pintures sobre tela que han estat atribuïdes a Joan Carles Panyó, que conserven encara els colors molt vius gràcies a la penombra de la sala.
El saĺó isabelí |4| forma part del grup de les tres sales que donen al carrer de Sant Rafael i a l'església de Sant Esteve. La façana principal de la casa està orientada al nord; per tant, i sobretot a l'hivern, en aquestes tres sales no hi entre el sol i, conseqüentment, són les més fredes de la casa. A les parets es poden observar pintures sobre tela il·lusionistes que representen les estacions de l'any. Només en falta un, l'hivern.
El salonet està ocupat per un conjunt isabelí d'ebenisteria de fusta, format per un sofà de tres places de talla de fusta folrada de tela de seda vermella, dues butaques amb braços, dos reposapeus i un conjunt de cadires. Les sanefes són de motius florals i les potes tenen forma de "s".
També d'estil isabelí i sense cap obertura exterior, el saló del piano |5| era el més fosc de la casa. La major part de les obres que omplien les parets també tenien poca llum i això afavoria una percepció més tènue de l'ambient. Contrasta, dins la religiositat que manifesta el saló, el retrat que fa el pintor barceloní Barrau de Joaquim de Trincheria Campaneria, en què l'aspecte del personatge ens fa albirar un canvi d'època. Els dies calorosos d'estiu era habitual anar a prendre el cafè aquí, ja que era la sala més fresca. A tombant del segle XX, l'estança noble cada cop es va utilitzar menys.
En l'alcova del Bisbe |6| s'allotjaven puntualment les autoritats eclesiàstiques al seu pas per la ciutat. L'avantcambra, una gran sala amb grans finestrals que s'obren a la façana de migdia, presenta una llarga seqüència de pintures que ressegueixen tota l'estança amb escenes militars d'estil afrancesat i una barreja sorprenent de decoracions i ornaments: des d'una talla d'alabastre, una verge gòtica del segle XV, i un Sant Miquel del segle XVI, fins a tres urnes de vidre bufat en forma de cúpula que contenen motius florals fets amb petxines de mar, o bé de roba dins un gerro isabelí, datades de la primera meitat del segle XIX.
Unes grans motllures daurades que recorden algunes cambres d'estil versallesc donen pas a la cambra del Bisbe, on es pot veure un llit policromat molt treballat, amb el símbol marià i motius florals daurats, amb copes tipus imperi a banda i banda. Contrastant, la decoració de les parets és de caire mitològic.
En sortir dels salons nobles per un passadís |7| estret s'accedeix a la ala més nova, la part més funcional de la casa, utilitzada com a habitatge al llarg del segle XX. En aquest passadís es poden contemplar obres pictòriques probablement comprades o donades per artistes locals.
En el rebedor-sala d'estar |8| s'atenien les visites, i des d'aquí s'accedia al menjador, actualment despatxos no visitables. El mobiliari d'aquest espai és representatiu d'un senzill ambient de casa pairal catalana, i es poden veure una calaixera catalana del XVIII, dues arques de nuvi (baguls que s'utilitzaven per a desar roba i objectes personals) i la taula de noguer de peu de bola de la primera meitat del segle XIX.
La sala pròxima a la cuina és la sala de l'Escó |9|, la part més confortable de la casa, per la presència de la llar de foc i de l'escó, un banc de fusta que es trobava habitualment en les cases catalanes que es trobaven davant de les llars de foc, per aconseguir espais més calents i un xic més confortables.
En l'antic espai de la cuina, avui desapareguda, es troba un ascensor i la sortida d'emergència de la casa.
L'últim espai visitable és la sala del Pessebre |10| amb una obra única de l'art popular català: un gran pessebre monumental, tancat en un armari-vitrina que ocupa tres panys de paret. Fou iniciat per un dels nebots de Josep de Trincheria, Ignasi, el qual, impossibilitat físicament per una caiguda de cavall a la presa de Nàpols, en el seu retorn a Olot, cap a mitjan segle XVIII, va posar-se a construir, amb l'ajut del seu criat majordom Pere Joan Areny, aquest magnífic pessebre d'estil napolità, fet a base de pedra tosca, cartró i elements naturals, el qual s'anaren fent aportacions noves posteriorment en les diverses èpoques fins a arribar als nostres dies.
Aquesta cambra era molt utilitzada per la família. Aquí jugava habitualment la mainada i on es feien els àpats. Ja en temps més propers s'hi va instal·lar una llar de foc, que es va anul·lar per por que no s'encengués el pessebre.
Bibliografia: Institut de Cultura de la Ciutat d'Olot: Can Trincheria | Plafons informatius de la casa-museu
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.