Granada. El Realejo

Entrada anterior: L'Albiacín

(dissabte 19/05/2012) Dia que ens portarà per la tarda fins a l'Alhambra. Durant el matí teniem l'objectiu de visitar el que ens queda del centre i passejar una mica pel barri del Realejo.


Sortim de l'hotel i ens trobem amb la Gran Vía de Colón tallada, i tota l'avinguda plena de tractors amb carrosses rocieres. Més tard, ens vam enterar que era la tradicional romeria de la Hermandad del Rocío de Granada, que iniciaven el camí cap a la població d'Almonte, en Huelva.




Ens anem cap al carrer San Juan de Dios, que està ben aprop. Primer volem entrar en la Basílica homònima del carrer. Entrem per un dels laterals, doncs la porta principal està tancada, on veiem a gent preparada per assistir a una comunió. Un responsable del lloc ens indica que dins d'una estona obriran la porta principal de l'església i la podrem veure amb tota la il·luminació.

Mentre, anem a mirar la resta d'edificis històrics de la zona. Al costat hi ha l'Hospital de San Juan de Dios, un edifici renaixentista que es va reformar i ampliar en els segles XVII i XVIII, i que s'organitza sobre dos patis porticats. Els corredors dels primer pati estan decorades amb pintures de Sánchez Saravia sobre Sant Joan de Déu, sobre sòcol de taulelleria barroca amb peces sevillanes i valencianes. En la planta principal està l'oratori, dividit en dos per una arqueria, amb voltes de guixeria i sostrada de fusta. La portada principal (1609) va ser erigida per uns patrons privats en acció de gràcies.


La Congregració de Sant Felip Neri es va establir en Granada l'any 1671. En el següent creuament, es troba l'Església del Perpétuo Socorro, antic oratori de la congregació, només es conserva el temple - bastant transformat en el segle XIX, primer per la presència francesa i després per la desamortització - del complex original de cinc patis. En la façana principal es troba una portada neorrenacentista, encara que destaca més la portada lateral, en el costat de l'Epístola, empotrada en el mur i amb columnes hexagonals, amb un estil més aprop al barroc sudamericà que al granadí.


I seguidament entrem en el Monestir de San Jerónimo, per una de les portades que donen accés al compàs - un gran pati que antecedeix al monestir pròpiament dit - del recinte, que té la imatge de la Verge de les Angoixes, patrona de Granada. La institució va ser fondada pels Reis Catòlics, sent el primer monestir que es va construir en la ciutat. El recinte començà a erigir-se en el lloc que avui ocupa l'Hospital de Sant Joan de Déu, utilitzant-se la pedra de la Porta d'Elvira. Les obres van ser dirigides en la seva majoria per Diego de Siloé.




En 1523, la duquesa de Sesa, vídua de Gonzalo Fernandez de Córdoba, el Gran Capità, va sol·licitar a Carles V i va aconseguir la capella major per a panteó familiar. Els arquitectes de la duquesa van convertir l'estructura gòtica existent en una de renaixentista. El temple va adquirir un nou significat estètic i simbòlic, basat en la idea de panteó per a un heroi cristià, que contribueix amb el programa iconogràfic, amb les figures al·legòriques de Fortitut (fortalesa) i Indústria (acció), emblemes de l'ideal renaixentista de la virtut de l'heroi.



Tornem cap a la Basílica de San Juan de Dios (1737-59), que ja es troba oberta. Va ser promoguda per fra Alonso de Jesús Ortega per a depositar les restes de Juan Ciudad Duarte, més conegut com San Juan de Dios i fundador de la Ordre hospitalaria que porta el seu nom. La seva portada està enmarcada per dues torres, amb una façana de marbre i les estàtues dels arcàngels Gabriel i Rafael, de Ramiro de Ponce de León i la de San Juan de Dios en el centre.



Es un dels temples barrocs més significatius de la Península amb una gran riquesa de les seves talles, treballs d'orfebreria i pintures. L'altar major té un valuós retaule de fusta daurada amb escultures. En el cambril del temple es guarda una urna de plata massissa on es troben les reliquies de San Juan de Dios.



Ens anem cap a la Carrera del Darro per la Gran Vía, mirant les diverses carrosses rocieres que havíem vist anteriorment. Fins a la Plaza Nueva la circulació està parcialment tallada, podent veure tot tipus de rociers/es. Visitem el Bañuelo, d'entrada gratuïta, que el dia d'abans no havíem pogut visitar a l'estar tancat per la tarda.

El Bañuelo (segle XI), conegut també amb el nom d'Aammim Alywza (Banys de la Noguera), és un dels nombrossos hammans (banys àrabs) que hi havia en la ciutat i el més ben conservat de tota la Península. Una casa remodelada en època cristiana, amb el pati que comunica amb la primitiva vivenda del guardià, constitueix avui l'entrada principal. Perfectament, podries passar pel costat de la casa, sense adonar-te'n ni imaginar-te el que amaga en el seu interior. Es un dels pocs llocs d'aquest tipus que aconseguí salvar-se de la destrucció dels Reis Catòlics, ja que entre els cristians els banys arabs tenien una reputació comparable a la dels burdells. El hamman era un espai públic on la gent del barri venia al bany a rentar-se, tallar-se el cabell, depilar-se, rebre massatges, apart d'utilitzar-se com a lloc de reunió. Hi havia un horari diferent per a homes i per a dones.




Als banys s'accedeix per un pati amb una petit safareig central al costat del vestuari. En les diferentes voltes de les sales, fetes de maó, podrem veure unes claraboies octogonals i en forma d'estrella que facilitaven la il·luminació, la ventilació i regular la climatització, i de pas alleugerir el pes de la volta.





La primera sala rectangular era l'al-bayt al barid (la sala freda), en els extrems hi havia petites alcoves obertes amb arc de ferradura geminat...





...seguida per un altre quadrada més gran, amb galeries en tres dels seus costats - formades per arcs de ferradura que descansen en columnes amb capitells - corresponents a l'al-bayt al-wastani (la sala templada)...





I finalment l'al-bayt al-sajun (la sala calenta), amb el seu hipocaust subterrani per a calentar la sala i dues piles per a l'aigua.





Tornem a baixar Plaza Nueva avall, fins arribar a la Plaza Isabel la Católica, on hi ha el Monument a Isabel la Catòlica i Cristòfor Colom, una gran escultura del valencià Mariano Belliure y Gil, realitzada en 1892 per a conmemorar el IV Centenari del Descobriment d'Amèrica per part de Cristòfor Colom. L'escena representa les Capitulacions de Santa Fe, moment en el qual la reina Isabel concedeix el permís a Colom per a realitzar el seu viatge a les Índies.




El realisme de l'escultura és molt gran, com la corona de la reina, còpia de l'original guardada en la Capella Reial. La reina apareix sentada en una cadira gòtica i davant d'ella i inclinat, apareix Colom ensenyant-li un pergamí amb les intencions del viatge. Sota d'ells, apareix una catifa que es deixa caure, que surt cap a fora de l'espai escultòric, i on estan el jou i les fletxes, símbols, com hem dit en anteriors entrades, dels Reis Catòlics.




D'aquí passem cap al Corral del Carbón, l'alhóndiga més ben conservada de la Península, construïda per Yusuf I en el segle XIV. Una alhóndiga era el lloc on s'emmagatzemava i comerciava el grà en l'Al-Andalus. Aquí, a més a més allotjava als mercaders que passaven per la ciutat. Després, en mans cristianes, s'utilitzà per guardar carbó i més tard, en el segle XVI, s'utilitzà com a corral de comèdies. L'entrada es fa per un pavelló amb arc de ferradura, coberta per una volta, que conforma un vestíbul amb alcoves laterals, que precedeix a la portada d'accés sobre la qual disposa una finestra bessona.



L'interior contrasta per la seva simplicitat i falta d'ornaments. El pati té planta quadrangular, envoltat per galeries que s'obren en els tres pisos de l'edifici. Al centre, hi ha una font de pedra amb dues canelles laterals. Les habitacions interiors van ser molt remodelades per a fer oficines i botigues. Actualment hi ha una oficina d'informació turística, una llibreria especialitzada en temes andalusies i un taller de ceràmica.



Sortint del Corral, a mà dreta està el Palau del Duc d'Abrantes, una casa palau del segle XVI, formada per una planta baixa, una d'alta i una torre, remodelada en el segle XIX. Durant aquesta transformació es va perdre el pati de columnes. La portada és de tipus gòtica. Als dos costats de l'arc hi ha els escuts de la família Bobadilla (a l'esquerra) i de Peñalosa (a la dreta).


De la Plaça Isabel la Catòlica, tirem pel carrer Pavaneras i entrem en el barri de Realejo, on estava situat l'antic call jueu, conegut amb el nom de Granata al-Yahud. Quan els cristians van prendre la ciutat, canviaren el nom del lloc per Realejo, ja que va ser presa per la corona. Pels seus carrers podem pujar fins a l'Alhambra, passant per intrincats carrerons, entre carmens i cases de tot tipus. Per la zona es concentra gran quantitat de bars i tavernes amb moltes especialitats de tapes per prendre.

Ens parem en la Casa de los Tiros, que deu el seu nom als mosquets (tirs) situats entre els merlets. Segueix el model de casa-torre sorgida en el nord d'Espanya per a residència de la noblesa guerrera. Per això, presenta un aspecte fortificat, amagat pel cobriment dels merlets i la substitució del forat sobre la porta per dos balcons. Una decoració al·legòrica pròpia del Renaixement, al·ludint a l'origen guerrer de la família, recobreix la façana (amb Mercuri, Jason, Hèrcule...) i es correspon amb la que existeix en el sostre de la Quadra Dorada, peça principal de la casa. Destaca en la façana l'escut d'armes amb la llegenda 'El cor mana'. Sobre el pati central s'articula la resta de la casa; de planta quadrada, està envoltada per una galeria arcada en part i adintellada en la seva majoria.



Construïda en el segle XVI, sobre una antiga casa nassarita, per la família Granada Venegas, llinatge que comença amb Pedro de Granada, descendent de Yusuf IV i fill de l'infant d'Almeria, reconvertit al cristianisme. El net d'aquest, Pere II de Granada Venegas va heredar la Casa i els Jardins del Generalife. En reconeixement als serveis prestats a la corona, els Granada Venegas van rebre el titol de Marquesos de Campotejar, i tant la Casa dels Tiros com el Generalife van pertanyer a ells, fins que després d'un llarg contenciós amb l'estat, passà a mans d'aquests el 1921. Durant aquesta dècada, Antonio Gallego Burín que seria alcalde de Granada, convertí la Casa en un museu sobre la ciutat de Granada, sent l'entrada es gratuita pels ciutadans de la Unió Europea.



S'accedeix al museu, en la planta superior, per una escala, amb les parets decorada per pintures de reis espanyols. Els reis solien enviar a les seves propietats els seus retrats, que amb el temps formaven sèries que es ficaven en sales especials. Una d'aquestes propietats va ser el Generalife, on els alcaids eren els propietaris de la casa, custodiant aquest conjunt de retrats fins el 1921, data en la qual passà a integrar les col·leccions d'aquest museu. Així, estan: Ferran el Catòlic, Isabel la Catòlica, Felip el Formós, Joana la Boja, Isabel de Portugal, Carles V, Isabel de Borbó, Felip IV, Felip III, Margarida d'Aústria, Ana d'Aústria, Felip II i Juan d'Aústria.



La sala principal és la Quadra Daurada, amb els balcons que donen a la façana principal i un sostre del segle XVI que presenta espases llaurades en les nou bigues on les seves puntes convergeixen en un cor, envoltat per les inscripcions El corazón manda i El corazón me fecit, lema de la família Granada Venegas.



Entre les fustes, hi ha busts en relleu de 32 reis i herois espanyols, que lluitaren en la guerra de Granada juntament amb altres que varen entrar en la historia d'Espanya, des dels romans fins a l'emperador Carles V. Acompanyen a aquests baix relleus amb les llegendes de les seves gestes. Tot el conjunt està fet en fusta daurada i policromada.




A partir d'aquí, podem anar visitant les diferentes sales que recullen mostres de paissatge granadí, fotografies de l'època, artesania, cartells i retrats de costums... totes elles relacionades amb la ciutat de Granada




Seguim pel mateix carrer, i a mà dreta, al costat de la Plaza Fortuny, hi ha la Plaza de Santo Domingo on hi ha l'Església de Santo Domingo i el Convent de Santa Cruz la Real. Fondat pels Reis Catòlics, es va erigir en aquesta zona anomenada las Huertas de la Almanjarra Alta y Baja, propietat de la mare de Boadbil. La desamortització del segle XIX va desmembrar el complex. Així, l'antiga zona del cor de novicis, que està en la Plaza de los Campos, és era un edifici exempte sense connexió amb la resta.




L'església segueix el model gòtic; la façana presenta un pòrtic anteposat de tres arcs i una finestra geminada en el lloc que ocuparia el rosetó. Les pintures murals són obra de Manuel Maldonado, realitzades en 1966.




Més amunt, tenim el Campo del Príncipe, el centre del barri i tot plé de llocs on poder prendre tapes i menjar. Va construir-se sobre el solar d'un antic cementiri musulmà. El nom ve del fet que el 1947, l'Ajuntament va explanar el lloc per tal de celebrar les bodes del príncep Joan, l'únic fill varó dels Reis Catòlics, amb Margarita, filla de l'emperador Maximilià d'Aústria, germana de Felip el Formós, casat al seu torn amb Juana la Boja, germana de Joan.





Des d'aquesta plaça, podem veure l'Hotel Alhambra Palace, un hotel de luxe i palau inspirat en el monument de l'Alhambra, construït el 1910.





Després de mirar per diferents terrasses, decidim dinar en el Taberna Tofe on després d'una cervesa amb la seva corresponent tapa, ens decidim per demanar l'assortiment de cinc tapes, que costa 6,70€. Dinem molt bé.





Tornem al carrer principal, per on hem anat pujant, i esperem un dels autobusos, l'Alhambra Bus, que ens deixarà al costat de l'entrada de l'Alhambra.


Propera entrada: L'Alhambra de Granada. El Generalife
Tornar a Granada

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada