Granada. L'Albaicín

Entrada anterior: El Centre Històric

Darrera de la Gran Vía de Colón, hi ha el carrer Elvira, que va des de la Porta d'Elvira fins a la Plaça Nova. El nom del lloc s'ha mantingut des del temps dels ibers, amb les variacions corresponents. Ilbira va ser l'últim nom que conegué amb els àrabs, canviant-la a Elvira, una vegada els espanyols van reconquerir la ciutat. Durant el segle XI, va ser la principal i més gran carrer de la Granada musulmana, i s'iniciava en la porta del mateix nom, com a dia d'avui, oberta en el sector septentrional del recinte amurallat i s'acabava al costat del llit del riu Darro, i que pel pont del Bany de la Corona permetia comunicar-se amb els barris situats en el marge esquerre del riu, i que feia que hi hagués una intensa activitat comercial en aquest carrer.


Actualment, el carrer està plé de bars de tapes, restaurants, apartaments turístics i molts llocs recomanats per a provar les típiques tapes. Dinem en un dels llocs recomanats per diverses webs, tocant al carrer Elvira, en la terrassa d'Antiguas Bodegas Castañeda, situat en el carrer Almireceros, i on ens prenem una bona taula d'embotits ibèrics.


Una vegada dinats, ens endinsem dins d'aquest antic barri àrab de l'Albaicín, que va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, compresa entre el turó de l'Alhambra, el tossal de San Cristobal, el Sacromonte i el carrer Elvira. La primera cort musulmana, els ziries, es van instal·lar aqui, en el segle XII. Els seus carrers estrets estaven plens de cármenes (cases que envoltades d'un mur, quedava separat del carrer i que incloia un petit hort o jardí), mesquites (que van substituir-se per esglésies una vegada els cristians van reconquerir la ciutat) i banys públics, com els de Bañuelo. Durant el domini nassarita, aquest barri va viure el seu màxim esplendor.


La Plaza Nueva comunica la part més moderna de Granada amb la Carrera del Darro, un dels múltiples punts per entrar en el cor de l'Albaicín. Aquí existien diversos ponts que no eren suficients per donar pas a tot el tràfic que pujava i baixava entre la ciutat baixa i l'Alhambra. Es va decidir cobrir part del riu Darro, amagant el seu curs pel centre de la ciutat, donant lloc a l'àmplia superficie que va formar la plaça. Aquest envoltat, obra d'enginyeria que es realitzà entre els segles XVII i XIX, van donar una imatge de ciutat moderna. Des d'aquí, es pot pujar caminant a l'Alhambra per la Cuesta de Gomérez.


La creació de la Real Chancillería de Granada va formar part del programa administratiu que van portar primer els Reis Catòlics i després Carles V, després de la conquesta de la ciutat. Era un organ judicial que van trasl·ladar des de Ciudad Real i que tenia potestat sobre els territoris al sud del riu Tajo. Els altres territoris, eren controlats per la Chancillería de Valladolid. Destaca la façana manierista, obra de Francisco del Castillo, i en el seu interior el pati, i tota la iconografia humanista de l'escala principal. Darrera del pati, es trobava la Presó Reial.


A l'alçada de l'Església de Sant Gil i Santa Anna, ja podem començar a veure l'Alhambra a mà dreta. Aixecada sobre el solar d'una antiga mesquita d'Al-jama Almanzora, en l'any 1537 segons disseny de Diego de Siloé, és el prototipus d'església mudèjar granadina, amb la seva torre campanari de maó amb rajoles i teules vidriades. La seva portada renaixentista està formada per un alt arc de mig punt franquejat per columnes corínties, que aguanten una cornisa, sobre la qual hi ha treballades diverses imatges.



La planta d'una sola nau presenta cinc capelles laterals a cadascú dels costats, cobertes amb sostres de caire mudèjar i una Capella Major, amb diferents grups escultòrics de gran valor. Com anècdota, aqui es va casar Mariana Pineda.




La Carrera del Darro amb el Paseo de los Tristes, és un dels passeigs més macos de Granada, oberta a la dreta del Darro, amb el seu petit riu avall, creuat per diferents ponts i amb perspectives magnífiques de l'Alhambra, envoltat de nombrossos monuments històrics, hotels, restes de cases àrabs, pubs, restaurants, botigues d'artesania i altres.



Els ponts del Darro van ser evidentment claus en l'estructura urbana de la ciutat islàmica i cristiana, articulant l'accessibilitat entre els dos marges del riu. Només es conserven cinc d'ells; la majoria dels quals van ser destruïts o es troben les seves restes sota l'actual envoltat del Darro.



Un dels banys arabs i dels més antics i més ben conservats d'Espanya són els del Bañuelo. Estan oberts de dimarts a dissabte, entre les 10h i les 14h. Ens ho apuntem per visitar-lo a l'endemà. Davant dels banys es troba les restes de la Puerta de los Tableros (s. XI). Aquesta porta i pont d'ús militar va servir per enllaçar els dos dispositius per al suministre d'aigua situats entre l'al-Qasba Qadima (o Vella de l'Albaicín) i l'al-Qasba Yidida (o Nova de l'Alhambra). Una reixa disposada sobre la llera del riu que permitia el pas de l'aigua però no d'intrusos. Només es conserva un dels dos estreps que conformaven la porta, en en qual també s'ha pogut preservar l'arrancada d'un gran arc de ferradura. En la base, hi ha una porta, tapiada, que donava accés a unes escales interiors, que servia per agafar aigua del riu en cas de necessitat.


Estrets i empinats carrers s'enfilen a mà esquerre, i en un d'ells està l'accés al Convent de la Concepció, un convent de terciaries franciscanes fondat en 1518. Es va configurar sobre un conjunt de construccions anteriors (cármenes). Es un conglomerat d'elements arquitectònics i decoratius diversos: claustre principal mudèjar, font nassarita, un lleó àrab escolpit, portada gòtica del convent, armadures mudèjars en el cor art, portada barroca del temple...



Tornant al passeig principal, passem per davant del Convent de Santa Catalina de Siena (segle XVI), de religioses dominiques, amb una gran façana blanca i una portada de pedra. La seva església, d'estil mudèjar va ser molt reformada després d'un incendi que va patir en 1678, acull una interessant decoració barroca.




Construït amb la financació de la viuda d'Hernando de Zafra, secretari dels Reis Catòlics, sobre una sèrie de cases, amb els seus patis, de la seva propietat adquirides per donacions reials de bens que pertanyien a la noblesa nassarita.




Una mica més amunt, trobem davant per davant, a mà esquerre la Casa de Castril i l'Església de Sant Pere i Sant Pau a mà dreta.


La Casa de Castril és l'actual seu del Museu Arqueològic. És una casa palau organitzada al voltant d'un pati porticat amb accés per una escala des del vestíbul. Va ser erigida pel nét de Hernando de Zafra, cap allà el 1539, l'escut del qual amb la torre de Comares de l'Alhambra figura en la portada. Aquesta, està formada per tres cossos que amaguen la desigual alçada de les dues plantes de l'edifici. La profusa decoració plateresca que la recobreix conforma una al·legoria que representa al senyor de la casa com l'heroi cristià que espera - a l'igual que l'au fènix situat en la part superior de la portada - el seu triomf sobre la mort.



L'Església de Sant Pere i Sant Pau, construïda més tard que la resta d'esglésies de l'Albiacín, durant la segona meitat del segle XVI, constitueix la culminació del mudèjar, combinant aquest tècnica constructiva amb les directrius marcades pel Concili de Trent. Conjuga una planta de creu llatina amb un altra rectangular pròpia de les esglésies de calaix: àmplia nau amb capelles laterals i un altar major resaltat per la presència d'un creuer i tot cobert per tres magnífiques armadures. Exteriorment destaca per les seves dues portades renaixentistes, i en lap rincipal es poden veure les imatges, en pedra, dels apòstols Sant Pere i Sant Pau.


Marcant el final de la Carrera del Darro i l'inici del Paseo de los Tristes, es troba la Casa de las Chirimías (1609), una torre mirador de planta quadrada de tres plantes que era utilitzada pel Cabildo de la ciutat per contemplar les festes que es celebraven en l'explanada al costat del riu Darro. En la planta baixa es situaven el corregidor i agutzils; en la següent planta, alcaldes i els regidors i adalt els músics amb trompetes i xirimies (un tipus de clarinet) per amenitzar les festes.



Encara que el nom oficial és Paseo del Padre Manjón, un cura que va fundar una escola per als nens pobres en el barri del Sacromonte, tothom coneix aquest lloc com a Paseo de los Tristes. El nom ve donat al fet que anteriorment els seguicis funebres passaven per aqui abans de pujar al cementiri que hi havia darrera de l'Alhambra. Tant la plaça com la font original es van construir en el 1609, quan es va remodelar la zona, sent des llavors un lloc més animar i on es celebraven diverses festes. Inclús cobrien el riu amb taules, des d'on el públic podia veure els espectacles.




Al final del passeig, girem a mà esquerre per la Cuesta del Chapiz, on en primer terme es trova el Palau dels Córdova, que es troba tancat, no podent-se accedir als seus jardins (diumenge tornant a passar per aquí tenim la sort que els jardins es trobaven oberts).


Arribant al primer encreuament a mà dreta, s'accedeix al barri del Sacramonte. En la cantonada, es troben les Casas del Chapiz formada per dues cases unides entre elles que varen pertanyer a dos moriscs membres de la mateixa família: en Lorenzo 'El Chapiz' i Hernándo López 'El Ferí'. La primera casa es va construir sobre un antic palau nassarita, que segueix el model de pati rectangular amb dos pòrtics enfrontats. La segona casa, del segle XVI, es va constituir al voltant d'un pati amb galeries de fusta. Des del 1932, aquí té la seu l'Escola d'Estudis Arabs.




Davant de les cases, una plaça molt petita, amb l'estàtua de Chorrojumo, que s'autoanomenava el rei dels gitanos, una de les figures més castisses i conegudes de la Granada de la segona meitat del segle XIX. Es guanyava la vida contant als turistes històries sobre l'Alhambra i deixant-se fotografiar.






Entrem en el barri de Sacramonte, i des d'algun petit mirador, podem tenir una millor panoràmica de l'Alhambra, a l'estar a una major alçada.





Com fa massa calor, tornem enrere i deixar el Sacramonte pel diumenge. De tornada a la Cuesta del Chapiz, seguim pujant cap amunt, per trobar el mirador de San Nicolás, el qual es troba ben assanyalat una vegada deixem el carrer principal. Ens trobem primer amb l'Església i Col·legiata de Sant Salvador, que com es habitual, va erigir-se sobre una antiga mesquita. La seva fondació com a Col·legiata, el 1527, tenia com a objectiu l'adoctrinament dels moriscs, però una rebel·lió seva provocà l'empobriment de la instititució i la reducció del projecte arquitectònic original. Això tingué com a resultat un edifici a meitat de camí entre la tradició mudèjar i un classicisme sever. En 1771, la Col·legiata es va trasl·ladar al Templo de los Santos Justos y Pastor en el centre de la ciutat, i tornà a ser església parroquial.


Arribem a la Plaza Larga, anomenada Almajura durant l'època musulmana. Aquí es concentrava part d e l'activitat vital del barri. Aixecada durant la segona meitat del segle XVI, es va construir al costat d'ella un escorxador, una carnisseria i safareigs públics. Durant els segles posteriors, tot just va sofrir grans canvis, i avui en dia podem veure com es combina les construccions del segle XVII amb les de segell neoàrab.





Al fons, es troba i passem per una de les portes més antigues de la ciutat, anomenada Arc de les Peses, un dels accessos des de l'al-Qasba Qadima a l'Albaicín. Deu el seu nom al fet que de la porta se'n penjaven els pesos trets als comerciants que cometien frau en fer les seves mesures. Al voltant, hi ha restes de la muralla del segle XI.




Finalment, arribem al mirador de San Nicolás, al costat del qual es troba l'Església de Sant Nicolás, un altra de les esglésies mudèjar de l'Albaicín que subsituí una antiga mesquita, molt senzilla i austera d'una sola nau, sense capella major i una torre quadrada sense decoració a mode d'alminar islàmic.



El Mirador de San Nicolás és el més important i conegut dels miradors de Granada, i un excepcional lloc per a contemplar l'Alhambra, a la mateixa alçada que el mirador, i bona part de la ciutat de la ciutat, així com de la Vega i Sierra Nevada. Acondicionat com a tal en la dècada de 1940, en temps de l'alcalde Antonio Gallego Burín; la mateixa època en la qual es va procedir a la reconstrucció de la mateixa església, després que quedés destrossat en la Guerra Civil Espanyola.





A l'esquerre de la panoràmica, podem veure el Generalife, un palau de color blanc, utilitzat pels reis granadins com a lloc d'oci i descans, concebut com una villa rural amb jardins i hortes.




Mirant cap a la dreta, podem veure les restes del palau El Partal, la Torre de Comares, darrera de la qual hi ha els Palaus Nassarites. El campanari que s'aixeca en el fons és l'Església de Santa Maria de l'Alhambra. Un gran edifici quadrat és el Palau de Carles V. Les grans torres de la dreta formen part de l'Alcazaba, la part més antiga de l'Alhambra, amb la Torre de la Vela, dominant la proa del conjunt monumental sobre tota la part històrica de la ciutat.


Després de passar una bona estona descansant i admirant el paratge, tirem cami avall cap a l'hotel, passant per diferents carrerons del barri. A mig camí, ens aturem en un petit supermercat per comprar quatre coses pels esmorçars dels dies següents.



Pel camí, passem pel costat del Convent de Santa Isabel la Real, obra promoguda i patrocinada pels Reis Catòlics per a les monges franciscanes.





Tocant al convent hi ha la Placeta de San Miguel Bajo amb la seva església del segle XVI, en la qual es conserva encara l'aljub de l'antiga mesquita (dipòsit que emmagatzemava aigua potable). Avui en dia, es troba envoltat de diferents establiments de menjars i tapes. El nom de baix ve donat per que hi ha un altre temple dedicat a Sant Miquel, en un altre turó de la ciutat, més alt que el seu homònim de l'Albaicín.


Seguim baixant, fins arribar a la Porta d'Elvira, a l'inici del carrer Elvira. Era la porta d'accés a Granada des del camí de Medina Elvira (situat en els actuals municipis d'Atarfe i Pinos Puente). Originalment era un complex format per dues portes disposades en angle, i la porta principal de la ciutat degut a les seves funcions com a lloc militar i control aduaner de tot tipus de mercaderia i productes. Des d'aquí s'extenia un ampli cementiri musulmà que ocupava el que avui s'anomena Camp del Triomf. Durant l'època hispanomusulmà, hi havia l'obligació de que tota la seda que entrés a la ciutat cap a l'Alcacería, es fes per aquest punt.


Acabem el dia, després de descansar una estona en l'hotel, sopant en una pizzeria de la Plaça Bibrambla, en la terrassa. Tant la pasta com la pizza, ens van decepcionar... i aquí acabem el primer dia per Granada.

Tornar a Granada

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada