L'Alhambra: la Medina, El Palau de Carles V i l'Alcassaba

Entrada anterior: El Generalife

L'Alhambra nassarita era una ciutat palatina, concebuda i edificada per al servei de la Cort. Un recinte militar, l'Alcassaba, garantitzava la seguretat interior dels reis granadins, la seva família i les institucions del Govern. Hi havia una àrea més reservada a la vida del rei i la seva família més propera, amb oficines de caràcter administratiu, amb una distribució protocolària, fent-se més privada i aúlica segons s'endinsava en les seves dependències. També hi havia espais per a la reunió dels ministres i per a les audiències públiques. L'àrea palatina estava distribuida entre varis palaus - va arribar a tenir sis palaus i dos torres-palaus - edificats en diferentes èpoques, bé mitjançant l'adaptació i redecoració del seu antecedent o per la construcció o suma d'un nou palau en el seu solar.

Al servei d'aquesta cort estava la Medina de l'Alhambra, tota una ciutat pensada per a cobrir qualsevol necessitat del Palau, organitzada al voltant d'un carrer principal que puja suaument d'oest a est, la ciutat estava dotada de banys públics, mesquita, comerços... Al costat de la Mesquita estava el cementiri dels reis i una madrassa. En la zona baixa, darrere de la Porta del Vi, hi havia les cases on vivien els funcionaris i servidors de la Cort. En la zona alta estava ocupat per petites indústries artesanes com forns per a vidre i ceràmica, una ceca per acunyar moneda...

Tota l'Alhambra estava envoltada per una muralla que la feia inexpugnable a qualsevol atac, enllaçant-la amb la muralla de general de Granada. En ella s'obrien quatre portes principals, dos al Nord, la de les Armes i la del Raval, i dos al Sud, la de la Justícia i la de Set Sòls.


L'ingrés a l'Alhambra es fa per la medina artesanal, tenint a l'esquerra la Torre de l'Aigua, que és la que està més a l'est de la fortificació. Rep el nom per estar al costat de l'aqüeducte que conduia l'aigua del Generalife a l'Alhambra. De caire defensiva, protegia la Sèquia Reial que repartia l'aigua per tota l'Alhambra.



Coneguda aquesta medina com a Secano, és un passeig arqueològic, on es pot veure, a més a més de l'inici de la Sèquia Reial per l'Aqueducte, les restes d'edificacions amb forns per a ceràmica, adoberies, cases, al costa de la carta interna de la muralla amb les seves torres, parcialment destrossades en la retirada de les tropes de Napoleó, en 1812. La zona s'anomena així per què en el segle XVI es van destruir les conduccions d'aigua que portaven l'aigua als regadius que es trobaven en aquesta zona.


Durant aquest passeig arqueològic per l'Alhambra Alta (Madinat al Hamra), es pot veure una de les quatre portes del recinte, abans esmentades. Es tracta de Bab al-Gudur, la Porta dels Set Sòls, construïda en l'època de Yusuf I, a mitjans dels segle XIV. Davant d'ella, es desenvolupaven nombrosses parades militars, per la qual cosa va haver de tenir un cert caràcter cerimonial, apart de ser la més propera a la Medina.





Sobre la muralla del sector, es té una excel·lent panoràmica de Sierra Nevada, així com del Cerro del Sol, rereguarda natural de la fortalesa.



A continuació, s'inicia un passeig entre xiprers retallats formant arcuacions, que va ser dissenyat en la dècada del 1930, aíxí com els seus jardins confrontants per fer visitables les restes arqueològiques de la zona. A mà dreta, entre els arcs, es pot anar veient parcialment el Convent de Sant Francesc, actualment Parador Nacional de Turisme.


En l'Alhambra Alta també vivien els principals personatges de la cort i els centres administratius i religiosos, així com diversos palaus i jardins. Després de la conquesta de Granada, els seus habitants van haver d'abandonar-la i trasl·ladar-se a la ciutat baixa, enderrocant aquests edificis.

A mà esquerra les restes del Palacio de los Abencerrajes, construït durant el regnat de Muhammad II a finals del segle XIII, quedant només els seus fonaments, una torre i el safareig. Era la residència d'una de les famílies nobles més importants de la Granada nassarita, els Banu Sarray. Posteriorment, els Reis Catòlics li concediren el palau a Juan Chacón, Adelantado de Murcia i Contador de l'Alhambra, coneguent-se des de llavors com la Casa del Contador.


Abans d'endinsar-nos en el Carrer Reial, entrem en l'antic Convent de San Francesc, edificat en el segle XVI, sobre un palauet arab semblant al Generalife, encara que a menor escala. Amb la conquesta de Granada, Isabel la Catòlica va oferir el Palau als franciscans, i poc a poc es va anar transformant en convent i església, i arribant a acollir la tomba dels Reis Catòlics, mentre es construia en la Capella Reial el seu Panteó, lloc on descansen les seves restes mortals a dia d'avui.



L'ocupació francesa i la Desamortització de Mendizabal, que obligaren als monjos a abandonar el recinte, va portar al Convent en un estat lamentable, fins que es va començar a restaurar-lo i des del 1944 és Parador Nacional de Turisme.




El Pati d'Isabel la Catòlica ocupa el centre de l'antic palau nassarita, reconvertint-se en la nau principal de l'església del convent. Es trobava coberta per una volta de canó amb llunetes i amb el cor als peus, comunicant amb la galeria superior del claustre.




Contava amb dues capelles d'estil barroc, així com alguns petits altars. La capella major i el creuer ocupaven el mirador del palau, que s'obria a la nau per un arc rebaixat mudèjar. En els seus murs laterals encara es pot veure algunes làpides, on es van sepultar diferents alcaides de l'Alhambra i altres personatges il·lustres de la ciutat.




La sala quadrada o qubba del mirador destaca per les seves formes geomètriques, conegudes com a mocàrabs, que adornen la seva cúpula i que són semblants a les existents en la Sala dels Reis de l'Alhambra. També hi ha ornaments vegetals i altres guixeries que llueixen en les seves parets. Al fons es troba el mirador, amb triple arc en la part baixa i quatre finestres en la superior.





Aquí veiem les tombes dels Reis Catòlics. Isabel la Catòlica va dictar en el seu testament que volia ser enterrada en aquest convent sota una llossa amb el seu nom escolpit, però que si el rei triava sepultura en un altra església o monestir, que volia que fos sepultat al costat d'ell. El 16 de novembre de 1504, la reina va morir i després d'un viatge de 23 dies, el seu cos va ser sepultat aquí, el 18 de desembre. El 6 de febrer del 1518 es varen sumar les restes de Ferran, i una vegada s'acabà la Capella Reial, l'emperador Carles V, el seu nét, va decidir trasl·ladar-los, fet que passà el 10 de novembre del 1521.


Entrem en el Parador i passat el bar, s'accedeix als jardins. A un costat hi ha les restes del hamman del palau. El jardí nassarita s'inspirava en la concepció musulmana del paradís, un verger capaç de proporcionar plaer als cinc sentits: color, llum i ombra per a la vista; flors i arbustos perfumats per a l'olfacte; dolces fruites per al gust; la sinfonia de l'aigua per a l'oida i la textura - humida o seca, suau o rugosa - dels seus materials per al tacte. A l'arribar els franciscans, convertiren aquests jardins en la major horta de l'Alhambra, que proporcionava grans collites de fruites, llegums i hortalisses. Amb el Parador, es va constituir un petit jardí botànic, amb arbres i arbustos procedents dels cinc continents.


Davant del convent, comença el Carrer Reial, que va fins a la Porta del Vi. Al llarg del mateix hi havia diferents edificis públics, vivendes i petites indústries. En una dels edificis, es troba el Bany de la Mesquita de l'Alhambra, que data de l'època del rei Muhammad III (1302-09). Va ser construït per a donar servei a la Mesquita Aljama, que estava en el lloc que avui ocupa la contigua església.


L'Església de Santa Maria es varen construir a cavall dels segles XVI i XVII, completada per Ambrosio de Vico, seguint traces dels arquitectes reials Juan de Herrera, constructor del El Escorial, i Juan de Orea, encara que amb una fabricació molt més senzilla en comparació amb els projectes originals d'aquests. L'estructura és d'una sola nau amb tres capelles laterals a cada costat, un ampli creuer cobert amb cúpula i una torre lateral. Es va erigir seguint la tradició mudèjar del maó, excepte els fonaments que es feren amb pedra. Les portades previstes no s'arribaren a fer.




En l'interior destaca el seu retaule barroc de Juan López de Almagro, fet el 1671, amb columnes salomòniques, presidit per un Crucificat i unes grans imatges de Santa Ursula i Santa Susana, totes elles obres d'Alonso de Mena.



Sortim de l'església, i tenim a continuació el Palau de Carles V. Dirigint-nos cap a la porta principal, a l'altre costat, a mà esquerra es pot veure de les muralles un petit baluard circular d'artilleria, des del qual baixa un mur en pedra llaurada, davant del qual es va tallar una de les obres mestres del Renaixement granadí, el Pilar de Carles V, encara que des d'on estem no el podem admirar.





Al costat, hi ha la Porta de la Justícia (1348), la més monumental de les portes exteriors del recinte emmurallat. Quatre columnes adosades amb els capitells on apareix la professió de Fe musulmana enmarquen la gran porta de l'entrada.





Arribem davant de la porta del Palau de Carles V, on es veu molta més gent que en la resta del recinte i també, ben aprop, hi ha l'entrada dels Palaus Nassarites. Després de la visita que realitza a Granada després de la seva boda en Sevilla amb Isabel de Portugal, en 1526, Carles V decideix edificar el seu Palau Reial en l'Alhambra, a l'estil romà, mitjançant l'originalitat de la planta, un cercle inscrit en un quadrat i l'ús del llenguatge arquitectònic del ple Renaixement.


El projecte original és de Pedro Machuca, que dirigeix les obres entre 1533 i 1550, data de la seva mort, deixant acabades les facanes, excepte les portades de ponent i migdia. El seu fill Lluis el suceeix i realitza el pati circular, quedant suspeses les obres durant 15 anys per la rebel·lió dels moriscs de Granada en 1568. En 1619, es completa la columnata alta del pati i continuen les obres fins que s'abandonen en 1637. Gairebé tres segles després, el 1923, Leopoldo Torres Balbás inicia una programa de recuperació del mateix amb destí a museu, que acabarà l'arquitecte Francisco Prieto Moreno en 1958.

L'edifici, de pedra picada, és quadat, medint 63 metres d'amplada per 17 metres d'alt en les facanes principals, quedant inscrit en l'interior el seu pati circular. Destaquen els blocs de pedra picada d'encoixinat rústic en què s'insereixen senyorials aldabones de bronze capturats per les boques i els pics d'animals i aus. En les dues façanes principals, la sud i la de l'oest, destaquen els baix relleus que fan referència a les batalles guanyades per l'emperador. Quan a les altres, estan parcialment decorades degut a què l'edifici està unit a l'Alcàsser.




El pati, de 30 metres de diàmetre, ocupa el centre de la construcció, envoltant-la un ampli pòrtic de 32 columnes, d'estil dòric en la planta baixa i jònic en la superior.




En la planta superior, hi ha el Museu de Belles Arts de Granada, inaugurat el 1839 però que després de passar per diferentes seus, va ser obert aquí el 1958 amb motiu del V Centenari de la mort de l'emperador Carles, i propiciant que s'acabés el Palau després de tants segles d'abandonament. Conserva importants obres d'artistes del segle XVI com Alonso Cano i Machuca, destacant el grup escultòric L'enterrament de Crist, obra de Jacobo Florentino. També es pot veure part del cadirat del cor del Convent de la Santa Creu i altres obres d'antics convents i esglésies granadines, que es van anar recollint amb el procés de desamortització de Mendizábal.


Hi ha un altre museu, en la planta baixa; es tracta del Museu de l'Alhambra, creat el 1940, i que allotja la més important col·lecció existent d'Art hispanomusulmà, i especialment de l'art nassarita, amb obres des del segle IV al XVI amb ceràmica, fustes, guixeries i metalls. Els dos museus són gratuits pels ciutadans de la Unió Europea.




Com encara tenim temps abans de l'hora assignada per entrar als Palaus Nassarites, anem cap a la Porta del Ví, una de les portes interiors de l'Alhambra i passant per ella arribarem a la Plaça dels Aljubs, tocant a l'Alcassaba. A pesar de que no estaven tan protegides com les portes exteriors, en l'interior es pot veure l'espai necessari i els bancs per a la guàrdia que controlava el pas. Es considera un dels edificis més antics de l'Alhambra nassarita, atribuïnt-se al regnat de Muhammad III (1302-09).




El nom de la Plaza de los Aljibes ve d'uns aljubs - dipòsits d'aigua potable, procedent de la pluja - que va construïr el Comte de Tendilla en 1494 en el barranc que separa l'Alcassaba i els palaus. Aquests aljubs es convertiren posteriorment en la plaça actual a l'enterrar-los al costat dels carrers i places circumdants. La plaça forma una extensa esplanada entre les torres i les defenses de l'Alhambra per un costat, i per altre, la Porta del Vi i el Palau de Carles V, que hem visitat, i els Palaus Nassarites que visitarem posteriorment.


L'Alcassaba era com una ciutat militar independent, estratègicament situada i comunicada amb la resta de l'Alhambra, en la qual vivia la pròpia guàrdia amb la seva família, dotada de vivendes, banys i altres serveis, com qualsevol barri d'una ciutat. La consideració de recinte castrense es troba exposat en el seu accés que s'efectua al peu de la Torre de l'Homenatge, circumdant la seva base en un suau accés. Les cases i edificis que formaven aquest barri castrense van desapareixer, però es pot caminar per algunes de les seves torres i ad-darbs (camins de ronda).


L'entrada es controlada, com en el Palau del Generalife, i no es pot tornar a entrar una vegada s'ha sortit. La primera torre que accedim és a la Torre del Cubo, que va ser construïda pels cristians. Es tracta d'una torre circular sense arestes per a servir de matalàs als impactes de les bales de canó que s'usaven amb freqüència. Avui en dia constitueix una terrassa de previlegi per a veure la vall del Darro i el barri de l'Albaicín.


Al costat hi ha la Torre de l'Homenatge, la més elevada de la fortalesa, de 26 metres. A més, estava dedicada a vivenda, amb un total de sis plantes. Es creu que Al-Hamar, fondador de l'Alhambra, va establir aquí el seu palau. En els seus baixos hi ha una masmorra que també s'utilitzava com a magatzem de grà, sal i especies.



Passem per la Plaça d'Armes, que a diferència d'altres llocs on és un espai obert i diàfan, aquí integrat en un recinte major, era l'àrea residencia de la guàrdia. Un estret carrer recorre tot el recinte separant-lo en dos espais diferenciats: al nord murs i paviments de forma irregular que corresponen a cases de diversos tamanys que eren les vivendes de la guàrdia, mentre que a l'altre costat, amb una distribució més homogènia i regular, amb patis més amples a cel obert, eren els magatzems i espais per a la tropa.


Al final, la Torre de la Vela, la més gran de totes, de planta quadrada, de 16m de costat i gairebé 27 metres d'alçada. Es també la més simbòlica de l'Alhambra, i la primera torre que vam veure des d'abaix l'Albiacín, el dia anterior. Des de la seva posició de previlegi, domina una gran part de territori, tota la Vega granadina, cims, barris... sent fonamental en la defensa i vigilància.




Rematada per una campana, el seu toc servia com a rellotge nocturn als agricultors de la Vega per a regar els seus camps. També servia per alertar en cas de perill. Avui en dia, el dia 2 de gener de cada any, conmemorant la data en la qual els Reis Catòlics conqueriren Granada, existeix la tradició per la qual totes les noies solteres de la ciutat que facin sonar la campana aquest dia, es casaran abans que s'acabi l'any.



Des d'aquesta torre, també tenim panoràmica de les Torres Bermejas, un conjunt de tres torres - la central, la més gran - situades estratègicament en la Vega de Granada, i que podien pertanyer a la primera Alcassaba de l'Alhambra. Formen part d'un baluard fortificat per a la defensa del sector en el qual es troben, i estan enllaçades per una muralla amb l'Alcassaba.



Baixem de la Torre, i per una porta lateral la visita continua pel Jardi de l'Ad-darb, anomenat així per estar situats en el camí de ronda baix de la fortalesa. En l'extrem occidental del jardí, hi ha un mirador d'on arranca la muralla que s'uneix a les Torres Bermejas.






I sortint del jardí, retornem a la porta per la qual hem entrat en l'Alcassaba, i fem camí per a entrar en els Palaus nassarites.




Entrada posterior: Els Palaus nassarites
Tornar a Granada

Reaccions:

0 comentaris :

Publica un comentari a l'entrada