El Celler Cooperatiu de Nulles

En la comarca de l'Alt Camp, dins de l'anomenada Plana de secà, on els ametllers, la vinya, les oliveres, els avellaners i els garrofers dibuixen el perfil del seu paisatge agrícola, trobem el petit poble de Nulles, amb una mica més de 400 habitants. A les afores del poble, al costat mateix de l'estació de ferrocarril, es troba el seu celler modernista, obra del gran arquitecte agrari català, en Cèsar Martinell. Les obres del celler s'iniciaren el 29 de desembre de 1919, essent la collita de 1920 la primera a omplir els seus dipòsits.

Com succeïa a molts altres pobles vitícoles durant l’auge del moviment cooperativista, Nulles comptava amb un celler des de l’any 1912 -l'anomenat Celler dels Pobres- promogut pel Sindicat Agrícola Popular, del qual en formaven part jornalers, mitgers i petits propietaris. Al 1917 va entrar en funcionament el Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Sant Isidre amb els propietaris agraris benestants al capdavant.

Si bé el primer era un associacionisme solidari i reivindicatiu, de tarannà progresista, el segon, de caire conservador, buscava sinergies per impulsar la producció agrària des d’una vessant pràctica, a través del crèdit agrícola o la compra conjunta de productes i maquinària pel camp. Pertanyent a aquesta segona via, el Sindicat Agrícola de Sant Isidre "combregava" amb les tesis de la Mancomunitat de Catalunya i de l’Institut Agrícola de Sant Isidre.

Finalment, el 1918, el Sindicat Agrícola de Sant Isidre va encarregar, per unanimitat, a Cèsar Martinell la construcció d'un celler de 13.000Hl., per la seva experiència prèvia que tenia en la construcció de cellers. De fet, va ser el tercer encàrrec en només un any que va rebre Martinell, després d'estar treballant a Rocafort de Queralt i Vila-rodona

Finançat amb un préstec del Banc de Valls, la construcció es va adjudicar a l'empresa barcelonina Germans Pomar i Pons que va comptar amb la mà d'obra, per torns i de forma voluntària, dels propis socis de la cooperativa. El pressupost inicial ascendia a 119.947,65 pessetes, estimant-se també unes despeses per a la compra de maquinària i utillatge entorn de les 30.000 pessetes. Les obres van durar menys d’un any: iniciades a finals de 1919, el primers raïms que va rebre el celler van ser els de la collita de l'any 1920.

L'arquitecte va tenint en compte tant les directrius de l'enòleg Campllonch com el desig manifestat per la junta del Sindicat en l'aspecte d'expressió constructiva. Així, l'estructura de l'edifici és lleugerament diferent de les obres anteriors de Martinell; a Nulles hi trobem una doble nau de 21 per 18 metres, construïda d'una sola vegada, sense mur de separació entre elles, fet que a Rocafort de Queralt no és així ja que les dues primeres naus es construïren en dos períodes diferents. L'edifici, de pedra i maó, està dissenyat de manera que la llum i la temperatura que s'aconsegueix a través de les finestres influeixen de manera favorable en el procés d'elaboració del vi.

La façana més important és la que dóna al sud on destaquen els següents elements: un mur-sòcol de pedra i morter concertat que la recorre longitudinalment, fins quasi una alçada de 1,80m, trencat només per les dues portes de cada nau, amb muntants i dintell gòtic molt amples. Les portalades descriuen un arc parabòlic i sobresurten lleugerament per fer de suport als grans finestrals situats a sobre seu (també parabòlics i de maó vist).

Les façanes laterals tenen pedra i morter en tota la seva superfície i són mes senzilles. Únicament trenca el color blanc guix per les finestres en la part superior. Hi ha cinc mòduls repetitius. Un gran finestral amb cinc obertures desiguals, tot resolt amb obra vista, la qual determinen els muntants i el dintell amb tres arcs interrelacionats.

Situat al nord, tenim elevat el dipòsit d'aigua cilíndric, amb una tapa cònica, la qual téa la base una anella d'obra vista.

El celler disposa encara d’un altre espai, una nau transversal amb una estructura més senzilla, a base d’encavallada metàl·lica i coberta de xapa.

Cada nau s'estructura amb diversos arcs parabòlics, de forma similar als arcs diafragmàtics tan utilitzants en els edificis medievals. Fets amb maó vist, els arcs incorporen carcanyols calats definits per petits pilars i falsos arcs de maó.

L'interior del celler disposa d'una major diafanitat de divisió i una major comoditat de moviments per la part superior de les tines. Aquestes es troben dividides en quatre files; dues centrals, de sis cadascuna separades d'altres dues files laterals, de set tines, per dos amplis passos, sota els quals existeixen sengles sèries de set dipòsits subterranis cadascun, a la vegada separats per cambres d'aire aïllants amb ventilació automàtica, com els de Rocafort i Vila-rodona. en resum, hi ha 26 tines de 320Hl cadascuna i 14 dipòsits subterranis aproximadament de la mateixa cabuda.

Camimant pel passadís, s'arriba a la part més nova, la de la recepció de la verema, amb el moll de descàrrega i les plataformes de pesat, de prémer, de graduació i de tremuges, així com premses pneumàtiques.

Per les escales es puja a la part superior dels dipòsits, on es pot veure molt millor l’arquitectura, com s’uneixen els arcs, i com tots segueixen un esquema amb d’obertures com si fossin finestres, per deixar passar la llum per il·luminar tot el celler.

Amb la Guerra Civil, es va produir la primera fusió amb el sindicat d'esquerres absorbint al de dretes, i una segona fusió, acabada la guerra, va tenir lloc amb la submissió del sindicat d'esquerres al de dretes amb el nom de Sindicato Agrícola y Caja Rural de San Isidro. La part conservadora va aportar l'edifici modernista (el celler gran) i els progressistes el celler petit de l'interior de la població que, avui en dia, acull la planta embotelladora. Diversos noms es van succeir en el procés de consolidació fins que es va establir com a definitiu l'actual Vinícola de Nulles S.C.C.L.

Avui en dia, els vins s'embotellen amb la marca Adernats, amb varietats de blancs, negres, rosats i caves (la cava es troba en el centre del poble, no en el celler). Aquests vins es presenten en botelles amb un etiquetatge que simbolitza l'arquitectura modernista del celler de Nulles. Quan a varietats, les més comunes que es troben a Nulles són el macabeu, la parellada, el moscatell, el chardonnay i el xarel·lo, quan al raïm blanc, i el cabernet sauvignon, el merlot, l'ull de llebre i la garnatxa, respecte el raïm negre.

En la part alta del celler, sobre les tines, es celebra un divendres al mes la ViNitcultura, una iniciativa on es fusiona vinicultura, gastronomia i història, i on es pot gaudir d'una visita teatralitzada així com un sopar maridatge, entre espelmes i vins.

Visita: 09/03/2014 | Preu: 7€ (Visita guiada 75m + degustació vi blanc + degustació vi negre)

Llegir més

Les dependències del monestir de Santes Creus

El Monestir de Santes Creus està gestionat pel Museu d'Història de Catalunya, i la visita pot ser tant guiada com fer-la pel vostre compte.

Començem pel Claustre major (segle XIV), des del qual podrem accedir als diferents recintes i finalment a l'església major. El claustre, sufragat pels reis Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, adopta la forma d'una base rectangular, de nou trams per deu, i podem veure diferents estils que van des dels simples i primerencs arcs apuntats fins a les fines traceries flamígeres a les naus meridionals i de ponent.

Els capitells ofereixen una àmplia varietat iconogràfica amb decoració exuberant de figures de tota mena, predominant les fabuloses, amb animals monstruosos, en front de les escenes religioses, rostres, oficis i escenes quotidianes.

Seguim pel claustre posterior (segle XIV), travessant el parlador i que connecta amb el palau reial. Es de planta rectangular, amb galeries embigades amb senzills arcs. En el segle XVIII, s'aplica un sobreclaustre, del quan només en queden rastres. A la part occidental, es troba la porta de la Sala de Monjos i una porteta que condueix a la presó de monjos, data al segle XVI.

Des d'aquest claustre, a l'ala sud, podem accedir al refetor (segles XVI-XVII). Aquesta sala, es va cobrir amb volta de canó, l'any 1733, i es decorà amb motllures de guix. A la capçalera, un finestral gòtic dóna llum a l'estança i davant del menjador encara es conserven restes d'un templet.

La sala del costat és el Palau Reial construït per ordres del rei Pere el Gran i enriquit per Jaume II. Les dependències es reparteixen a l’entorn de dos patis contigus i es distribueixen en tres nivells. Un vestíbul amb enteixinat ornat amb heràldica reial i de l’abat A. Porta ens introdueix al primer pati, on uns senzills permòdols escalonats sostinguts per arcs rebaixats aguanten l’escala principal, amb un relleu que mostra les armes catalanes entre àngels i lleons tinents, que ens condueix a una galeria amb barana de pedra on descansen columnes quadrilobulades i arcades sobre capitells ornats a dos nivells.

Sortim afora d'aquest segon claustre, i entre restes de dependències, entrem a la Capella de la Trinitat (segle XII), un petit edifici de planta rectangular que va ser la primitiva església dels monjos. Un cop es va enllestir l'Església Major, es va convertir en la capella de la infermeria. Dos esglaons sobreaixequen el nivell del presbiteri on hi ha l'altar suportat per cinc columnes, i a més en la paret posterior una talla malmesa de Crist. Davant de la porta d'accés, les restes d'un petit claustre que podia haver servit de repòs als monjos convalescents.

De camí cap al cementiri, destaca la Torre de les hores, que l'abat Jeroni Contijoc, l'any 1575, va manar afegir dos pisos més, que es veuen clarament per la separació de les cornises, amb finestres carrades al primer pis i de mig punt al segon a més d'un àtic emmerletat.

Des del cementiri, repòs dels monjos, a la part posterior de l'església major, podem admirar la gran rosassa romànica organitzada a partir de dos cercles concèntrics units per vuit columnetes radials de dos capitells i fust hexagonal, que s’enllacen entre elles amb parelles d’arcs semicirculars. Al cercle central, una corona octolobulada envolta un entrellaç format per vuit anells. Sota la rosassa s’obren tres finestres allargades d’arc de mig punt que actualment estan tapiades.

Tornem al claustre major, per pujar per unes escales que ens condueix al dormitori dels monjos, un ampli espai de 56m de llargada per 11 d'amplada. La coberta és de doble vessant, de bigues i teules. En la part septentrional, una porta de mig punt comunica amb l'església, facilitant l'accés dels monjos per les oracions de maitines i vespres. Altres portes permetien accedir a altres sales i recintes del monestir.

Baixem per les mateixes escales i entrem a la Sala capitular, ple de columnes interiors. En total, quaranta, distribuïdes en quatre grups a ambdós costats de les finestres i de la porta d’accés, amb capitells decorats amb fulles de lliri d'aigua, frisos de volutes i trenes de dos fils. A terra, set tombres que corresponen a sis abats vitalicis i a un bisbe lleidatà.

Com a l'església fan missa, la visita acaba en aquest punt. Així, tornem a donar un tomb per les seves sales, fent temps per a poder entrar a l'església.

L'Església major s'inicià a construir l'any 1171. Es de planta de creu llatina amb tres naus, amb un profund presbiteri, franquejat per un parell de capelles, que contenen uns retaules. El transsepte va ser escollit com a lloc preferent per a emplaçar-hi les tombes reials de Pere el Gran, a la nau de l’Evangeli, i de Jaume II el Just i Blanca d’Anjou a l’oposada.

El sepulcre del rei Pere el Gran és un baldequí que imita models sicilians. Es disposat damunt de dos lleons i cobert per una urna a doble vessant, d’on sorgeix una torreta hexagonal, i ornada amb quinze sants, a més de la Mare de Déu amb el Nen, treballats en alt relleu. El seu pes ha fet que fins a dia d'avui, el cos del rei hagi romangut intacte. Durant el 2010, es va obrir el sepulcre per a fer poder fer proves sobre les despulles del rei català.

Als peus del sepulcre una llosa cobreix la tomba de Roger de Llúria, almirall de l'armada reial de Pere el Gran.

Al pilar oposat, el mausoleu de Jaume II i Blanca d’Anjou en forma de tabernacle i suportat per quatre columnetes angulars sobre lleons i amb els escuts dels monarques, en els capitellets, ornats amb fulles d’heure, roure, creixents i api. La reina, amb hàbit cistercenc i coronada, reposa al costat del rei, vestit de forma similar i amb corona com a únic element del poder reial. Completen la coberta, un sant i un pinacle central.

Més informació en El monestir de Santes Creus.

Bibliografia: Arxiu bibliogràfic de Santes Creus

Llegir més

El monestir de Santes Creus

Complementant la ruta de Pont d'Armentera, a pocs km, es pot visitar el Reial Monestir de Santes Creus. Situat dins del municipi d'Aiguamurcia, en la comarca de l'Alt Camp, forma amb els de Poblet i Vallbona de les Monges els tres monestirs de la Ruta del Císter, i és l'únic on no hi ha vida monàstica.

Fundat el 1150, quan la poderosa família dels Montcada (el senescal de la casa comtal de Barcelona era en Guillem Ramon de Montcada) donà unes terres a Valldaura (en l'actual Cerdanyola del Vallès) a l'orde cistercenc per tal d'establir un monestir, i concretament a l'abadia de la Grand Selva, en el Llenguadoc. Deu anys després, s'establiren definitivament en un lloc més apartat, en Santes Creus, a la vora del riu Gaià. La època més gloriosa va ser quan el rei Pere III el Gran (1276-1285) va decidir que volia ser enterrat dins de l'abadia, i el seu fill, en Jaume II convertí les habitacions de l'abat en palau reial. Posteriorment, Pere IV El Cerimoniós (1336-87), que va ordenar l'enmurallament del monestir, va preferir que el panteó real passés a ser el monestir de Poblet. En els segles XVII i XVIII es varen seguir fent obres d'ampliació i reforma, fins que l'any 1835, amb la desamortització de Mendizabal, va haver l'exclaustració i el monestir es va veure abocat al total abandonament.

Entrant pel carrer principal, s'accedeix per una portalada, on hi havia l'antiga porteria, a la plaça de Santa Llúcia, on hi ha l'església parroquial que porta el mateix nom. Construïda l'any 1741, sobre les restes de l'antiga romànica del segle XVI, està formada per una sola nau, amb la paret esgrafiada.

Per accedir al segon recinte, s'ha de passar per la Porta de l'Assumpció de Maria (Assumpta), del segle XVIII. Damunt de l'arcada, entre dues columnes, es pot veure una imatge de la Verge, i damunt l'escut del monestir. La part interna, també d'ornamentació barroca, es remata amb una torre hexagonal amb finestres.

Passem pel portal i s'entra en la Plaça de Sant Bernat, de forma trapezoïdal i emplaçada en el centre, es troba una font de pedra, d'estil barroc tardà del segle XVIII, dedicat a Sant Bernat Calvó, abat del monestir i bisbe de Vic.

Als costats de la plaça es troben diferents edificis que serviren d'allotjament als monjos més vells, als menestrals, als pagesos, l'hostatgeria, i davant de la font, el palau de l'abad, del segle XVI, amb un petit pati, amb arcades que semblen ser procedeixen de l'antic hospital de Sant Pere dels pobres.

Al fons, la façana de l'església (1171-1280), estructurada en tres cossos, dominada per un gran finestral ogival, i una porta de mig punt, d'estil romànic, de finals dels segle XIII. Mideix 27 metres de base i 22 d'alçada i està formada tota ella per pedra de cadirat.

Al costat, la Porta Reial dóna accés a la galeria sud del claustre pels reis Jaume II el Just i Blanca d’Anjou. Davant, es troba el lloc d'esbarjo dels monjos joves, conegut com el Joc de la Pilota.

Passant per darrera del monestir, es pot veure el cimbori, del segle XIV, coronat per una llanterna barroca.





Entrant en el monestir, es podrà disfrutar en:

- l'església de les magnífiques tombes reals amb els reis ja esmentats i de Roger de Llúria, artífex de l'expansió al mediterrani de la corona catalanoaragonessa, i del seu retaule barroc, obra de Josep Tremulles en 1640,

- el seu claustre gòtic amb la font de marbre al mig d'una sola peça i 2,5m d'alçada i diferents sepulcres de famílies nobles,

- un claustre posterior, del segle XVI, més petit que l'anterior,

- el dormitori dels monjos, una impressionant sala de 46m d'allargada i 6m d'alçada (segle XII),

- el Palau Reial i moltes més estances, totes elles dignes de visitar...


Més informació en Les dependències del monestir de Santes Creus

Llegir més

De Pont d'Armentera a Santa Coloma de Queralt

(14/08) Als voltants del monestir de Santes Creus, en la comarca de l'Alt Camp, es troba Pont d'Armentera. Quasi a les afores, hi ha un desviament, la carretera TV-2141, que ens du a dos petits castells: el de Selmella i el de Saburella. Passat uns 6km, per una carretera asfaltada, una cruilla t'indica a quin dels castells hi vols anar, i a partir d'aqui, per una pista de muntanya, fent una llarga caminata o anant amb el cotxe amb precaució, s'arriba.

El castell de Saburella va ser construït a finals del segle XII principis del XIII per la família Cervelló, senyors de Selmella. No formava part del sistema defensiu de la Marca Hispànica ja que es posterior a la Reconquesta. Es conserven en un estat aceptable tres torres circulars i bona part del perímetre emmurallat, tot ell assentat dalt d'un turó cònic.

Respecte al castell de Selmella, d'accés difícil com s'ha esmentat abans, en queden les restes, on destaca una sala de planta quadrada. També hi ha restes de l'antic poble, així com l'església de Sant Llorenç.

Tornant cap a la carretera principal, anem en direcció a Querol, un petit poble d'uns 400 habitants, on dominant la part més alta del nucli, es torben les restes del castell, del qual ja es té coneixement des del segle X. Va pertànyer a la família dels Cervelló i des del s. XIV centrava la jurisdicció senyorial de la baronia de Querol. El 1835, durant la primera guerra carlina, fou enderrocat per una partida de liberals.

Al costat, hi ha l'església de Santa María. La parroquia és d'origen medieval i està formada per una nau coberta amb volta apuntada i que va ser ampliada i modificada al llarg del temps. Damunt de la taulada, es veu el campanari quadrat, acabat en una coberta piramidal.

Seguint per la mateixa carretera, per on s'arriba a la part alta del poble, es troba a pocs km al mig d'un prat, l'església de Sant Jaume de Montagut. D'estil gòtic, és una única nau d'uns 20m de profunditat per 7m d'amplada, amb dos trams i un absis poligonal amb set capelles i una sagristia. La façana està recoberta per contraforts i amb absències d'obertures que il·luminin l'església. Amb dos campanars d'espadanya, sense les campanes i una porta d'entrada amb una arcada triple ben conservada. L'església s'esmenta ja a mitjans del segle X, i durant el temps, va experimentar modificacions diverses. Al costat, hi ha restes de l'antic castell de Montagut.

Tornem a la carretera principal cap a Santa Coloma, i en una de les cruilles, es troba el nucli d'Esblada, on només roman l'església de Sant Jaume. De planta rectangular, amb una sola nau coberta amb volta de canó, absis semicircular i teulada a dues vessants. La porta d'entrada a la façana sud és adovellada i s'hi accedeix per una escala de vuit graons. Sobre la porta hi ha un rellotge de sol, que donava l'hora als seus parroquians. El conjunt es completa amb un campanar de planta quadrada coberta de pavelló.

Passat Pontils, ja en la comarca de la Conca de Barberà, es troba Santa Perpètua de Gaià, antiga capital del municipi de Pontils i que avui en dia forma part del mateix. Pràcticament deshabitat, destaca en el capdamunt de la vall del riu Gaià, el castell del segle X, del qual només roman una esvelta torre, i l'església de Santa Maria. Ben aprop, la petita església romànica del segle XI dedicada a Santa Perpètua.



El castell va ser originalment del comte de Barcelona que el va cedir en feu a la família dels Cervelló. Aquests, ja tenien gran part dels castells de la part alta del Gaià, el que facilitava que dominessin la zona. Degut a la situació del mateix, a primera línia de la frontera, i en una zona de pas obligat per tothom, permitia controlar el pas de gent, ramats i mercaderies amunt i avall del riu, i per tant, era un dels castells més valuosos de la contrada.

Finalment, arribem a Santa Coloma de Queralt, que disposa d'una població d'unes 3000 persones. Capital de la subcomarca de la Baixa Segarra, estava ubicada en la frontera que separava la Catalunya cristiana de la musulmana, durant quasi mil anys va ser la seu de la baronia dels Queralt, una de les famílies feudals més poderoses de l’Edat Mitjana, ferma aliada dels comtes de Barcelona. D'aquella època, són els principals monuments del poble.

El Castell dels Comtes era la residència dels barons de Queralt durant tota l'Edat Mitjana. Es tenen noticies del castell, des del 1018, Durant el segle XVI, al trasl·ladar-se a viure a la ciutat comtal el castell passà a ser residència temporal i experimentà grans transformacions que li donaren l'actual aspecte exterior. L'accés al recinte es fa per un portal del segle XVIII que dóna al pati d’armes. A l'entrar, una escalinata amb 34 graons d'una sola peça.

L’edificació més antiga es troba al darrera. Es una torre circular, bastida a finals del segle XI. Té una alçada de 23 m i un diàmetre de 12 m, amb un gruix de murs de 3,25 m a la base.


Els edificis de la plaça són també del segle XVIII i corresponen a dependències annexes al castell. També es pot veure una façana gòtica d'una capella que correspon a l'antic hospital de pobres Santa Magdalena del segle XIV. Va ser traslladada a aquest indret l'any 1922.


L'Església Parroquial de Santa Maria (XIII-XV) és d'estil gòtic i va ser construïda, sobre una primitiva església romànica, amb nombrosses interrupcions ja que els fons venien de donacions particulars. Destaca en l'exterior el seu campanar, amb una alçada de 40m i una base quadrada de 10m. L'interior és d'una sola nau, amb arcs creuats i claus de volta, vitralls, capelles laterals i contraforts.

Entre els segles XIII i 1492, Santa Coloma va tindre una important comunitat jueva, de la qual encara es conserven alguns carrers. Formada per diferentes famílies, disponien de sinagoga, hospital, banys i fossar propis, i la seva activitat era bàsicament mercantil.

Situada al cor del nucli antic, es troba la Plaça Major. Per previlegi del rei Jaume I, es celebra des del 1222 el mercat cada dilluns. Amb forma trapezoïdal, la plaça ja era porxada des de fa molts segles i hi trobem la Casa de la Vila (segle XVIII) amb una façana feta de grans carreus quadrejats amb dues arcades de mig punt i centrada per I’escut de la vila. També es poden veure balconades de ferro forjat, del segle XVIII, que decoren alguns edificis.

Llegir més