Per les places del barri de Gràcia

(05/09/2008) Apart de la seva popular Festa Major, es recomanable fer un tomb pel barri de Gràcia val la pena, cèntric, però fora dels circuits comercials. Es com no estar-se en Barcelona, amb els seus carrers estrets, places, la seva gent, el món bohemi que es respira... Vila independent durant molts anys, a finals del segle XX, es va annexionar a Barcelona.


Sortim dels Jardinets de Gràcia, on al final, es troba la Casa Fuster (1908-11), obra de Lluis Domènech i Montaner, sent considerada la casa més cara de la època pel material utilitzat, entre ells marbres de gran qualitat. Avui en dia, és un hotel de cinc estrelles.

Tirant amunt per Gran de Gràcia, i girant a mà dreta, pel carrer Goya, trobem la primera plaça de l'itinerari: la Plaça Rius i Taulet, en homenatge a l'alcalde de la ciutat comtal, impulsor de l'Exposició Universal de 1888. Es el centre administratiu i polític del barri, on hi havia l'ajuntament de la vila i actual seu del districte, construït per Francesc Berenguer, i destaca en el seu centre el Campanar de Gràcia (1862-64) o torre del rellotge. Aquest campanari, de 33 metres, obra d'Antoni Rovira i Trias, va ser aixecada per tal que es pogués veure des de qualsevol punt de l'antiga vila.

Es tracta d'una torre octogonal amb un rellotge d'esferes de quatre cantons. La maquinaria del mateix va ser construïda pel suis Albert Billeter, impulsor dels rellotges elèctrics en Espanya.

Uns carrers més amunt, hi ha la Plaça del Sol, un altre punt animat del barri, amb diferents bars i terrasses. En un costat, es troba l'escultura de bronze de l'Astrolabi de Joaquim Camps, un rellotge de sol amb els dotze signes zodiacals representats al seu voltant. Sota la plaça hi havia un refugi antiaeri, del qual no es conserva res, havent-hi avui en dia un parking.

Seguim tirant més amunt, trobant-nos en una de les places de més renom, la Plaça del Diamant, coneguda per la novel·la homònima de Mercè Rodoreda, que narra la història de La Colometa, en la Barcelona de la postguerra. Una escultura, amb el nom de la protagonista, de Xavier Medina-Campeny recorda aquests fets. El nom de la plaça ve donat pel regidor de la vila Josep Rossell, que era joier.


Seguim pels carrers amunt, on hi ha la Plaça del Nord, una de les originals de quan Gràcia era una vila independent. Presidint la plaça, es troba l'entitat cultural dels Lluïsos de Gràcia (1855), amb un rellotge de sol en la seva façana.




D'aqui anem cap a la Plaça Rovira i Trias, que porta el nom de l'arquitecte municipal de Barcelona Antoni Rovira i Trias (1816-89), el qual s'havia d'encarregar de fer la remodelació de l'Eixample, però que Madrid va impedir-ho en favor d'Ildefons Cerdà. Tot i això, va ser l'artífex del disseny urbanístic de Gràcia, amb els seus carrers estrets i placetes. També s'encarregà de l'enderroc de la Ciutadella. En un dels bancs de pedra, una escultura de ferro a tamany natural el recorda.

Començem a baixar pel barri, fins arribar a la Plaça de la Virreina, amb l'església parroquial de Sant Joan (1884), que amb les seves cases baixes i bars, fan semblar més a un poble. Antigament, hi havia el Palau de la Virreina, construït per encàrrec de Manel Amat, virrei del Perú. Al número 1 del carrer de la Santa Creu, una placa recorda que aqui va neixer un dels grans gimnastes catalans de la història, en Joaquim Blume (1933-59), mort tràgicament en un accident d'aviació.

Baixem pel carrer Verdi, un dels més populars del barri, amb els seus cinemes, botigues de tot tipus, restaurants de cuines diverses... fins arribar a la Plaça Revolució de Septembre de 1868, que recorda l'aixecament revolucionari espanyol que va suposar el destronament de la reina Isabel II i l'inici del període anomenat Sexenni Democràtic.


Seguim pels seus carrers, i després de passar pel mercat municipal, arribem a la Plaça del Poble Romaní, dedicada a la llengua i cultura gitanes. Al fons de la plaça una xemeneia recorda el passat industrial de la vila, sent el darrer vestigi de l'antiga fàbrica textil Puigmartí, també anomenada el Vapor Nou.



Un carrer més avall, hi ha la Plaça del Raspall, una petita plaça on resideix la majoria de la comunitat gitana del barri, els primers dels quals hi van arribar fa més de 200 anys.