Cadaqués i el Cap de Creus

Història de Cadaqués

Un dels pobles més representatius de la Costa Brava, i el més oriental de la península ibèrica, és Cadaqués. L'origen del nom no està clar i hi ha vàries versions. Una diu que pot provenir de l'evolució de Cap de Quers (cap de roques) degut a la gran quantitat de roques sobretot a la zona del Cap del Creus. Una altra indica que pot derivar de cadaquer o cadaquers, que significa bosc o boscos de càdecs, un arbust que poblava tota aquesta zona de costa. Una tercera opció diu que Cadaqués sigui el compost de dues paraules d'origen grec, kata-kairus, que vol dir port ocasional, ja que els grecs varen usar aquest lloc en les seves rutes comercials o d'expansió.

El primer document que fa referència a Cadaqués és anterior a l'any 814 i relata el naufragi de les relíquies dels Sants Abdon i Senén, patrons entre altres de l'Espluga de Francolí, que varen ser salvades per la gent de Cadaqués. Destaquen en altres documents, com la donació de l'any 974 i la compravenda del 1030, que varen fer els comtes d'Empúries al monestir de Sant Pere de Rodes i que comprenien les terres del Cap de Creus. Aquest darrer document posa de relleu l'existència de pescadors, vinyes, ports cales i platges en aquesta península de la costa catalana. Els habitants de Cadaqués alternaven la pesca amb el cultiu per tal de sobreviure en una terra aparentment hostil i dificil, i que vivien constantment assetjats pels atacs de pirates i corsaris, per l'aÏllament geogràfic del municipi, encarat cap al mar, i separats de la resta del territori, per la muntanya de Pení.

Per aquella època es van construir les muralles, de les quals poca cosa en queda. Amb el temps, el Mediterrani va anar fent-se més segur i la població va anar creixent, donant pas a la indústria, al comerç i les rutes d'ultramar, sorgint nombroses fàbriques de productes alimentaris, i altres indústries. Paralel·lament, el conreu de la vinya i de l'olivera va anar desapareixent, donant pas a un empobriment econòmic; fet que va obligar a molts vilatans, a principis del segle XX, a fer les Amèriques. Els més afortunats es varen enriquir allà, i de tornada a Cadaqués - aquesta gent era coneguda com els indians - van edificar luxosos habitatges que avui contrasten amb la senzillesa de les cases locals.

Ben aviat, artistes autòctons i estrangers varen arribar a Cadaqués, atrets per la bellesa de l'entorn. Així van passar pintors com Picasso, Antoni Pitxot, Duchamp, escriptors de la vàlua de Federico García Lorca, Eugeni d'Ors i Josep Pla, així com el cineasta Luís Buñuel, influenciats per l'estada permanent de Dalí en el nucli de Portlligat. I així, ens els anys 60 va arribar el fenomen del turisme que va portar als cadaquesencs a abandonar definitivament el conreu i atendre als nous visitants.


Una breu passejada per Cadaqués

Visitat Portlligat, un camí condueix a Cadaqués. Situada al costat del cementiri, hi ha l'ermita de Sant Baldiri, una església d'una sola nau iniciada el 1702. Estava dedicada antigament als sants Abdon i Senén. Com a curiositat, el cementiri no és municipal, sino està gestionat per l'Hospital de Cadaqués, una institució de data de l'any 1339, fundada per mossèn Guillem Bruguera com a Hospital de pobres. Actualment és una residència geriàtrica i està gestionat per un patronat.

Passem pel costat d'un camping, i anem baixant pel carrer de la Miranda, fins arribar a primera línia de mar amb les seves cases blanques i l'església de Santa Maria dominant la vila, constituïnt l'element més emblemàtic deel lloc. En el passeig marítim hi ha una diversitat d'edificis modernistes construïts pels indians quan retornaren de fer les Amèriques.

Disseminades pel poble hi ha vàries escultures, una d'elles la de Salvador Dalí en ronze, encara que li falta el pal, feta per l'escultor Ros Sabaté l'any 1972, i cedida pel capità John Peter Moore, antic secretari de Dalí.

Ens perdem pels carrers empedrats i estrets, descobrint els seus racons i trepitjans l'antic paviment, anomenat rastell, fins arribar a l'església de Santa Maria. El primer temple construït, documentat des del segle XIII, va resultar durant un saqueig que va patir la vila per part de pirates sarraïns. L'actual edifici, del segle XVI, és d'estil gòtic tardà i tot emblanquinat. Està formada per una sola nau, un absis poligonal de set cares i diverses capelles laterals. La façana està coronada amb un campanar de base quadrada amb un cos superior octogonal.

Adins, destaca el retaule barroc de l'escola de Vic, projectat per Jacint Morató i elaborat per Pau Costa i Joan Torres. Mideix 23 metres d'alçada i està dedicat a la Verge de l'Esperança. L'església es contempla amb nou retaules més, de fusta daurada i de dimensions més modestes es poden trobar en ella.

El Cap de Creus

Refent el camí cap a Portlligat, ens dirigim cap al Cap de Creus, per una carretera estreta. Es una petita península que s'endinsa a la mar Mediterrània i que separa el golf de Lleó, al nord, del golf de Roses, al sud. Des d'un punt de vista geològic el massís és la prolongació oriental dels Pirineus. Forma part del Parc Natural del Cap de Creus i és el punt més oriental de la península ibèrica, i per tant, el primer lloc on s'observa el sol, sobre l'horitzó del mar.

Sobre el promontori més pròxim a la punta, hi ha un far construït el 1853 sobre els fonaments d’una torre de senyals romana, que a la baixa edat mitjana també va servir com a torre de guaita. Els voltants són penya-segats de roques modelades per la tramuntana durant desenes de milers d'anys. Dins del mateix far, es troba l'Espai Cap de Creus, un petit museu on s’explica l’evolució geològica, vegetal i animal d’aquest entorn natural.

El paratge fou un dels escenaris del film La llum de la fí del món (1971), adaptació d'una novel·la de Jules Verne, dirigit per Kevin Billington i protagonitzat per Yul Brynner i Kirk Douglas.




Tornar a Quatre dies per l'Empordà