La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Un passeig matinal per Liérganes

Si en l'entrada anterior parlàvem de Santillana del Mar, ara toca parlar de Liérganes, que es coneguda com "la petita Santillana" pel valor de la seva arquitectura civil i religiosa. Pels seus carrers podem descobrir el barroc civil de Cantàbria, un bell contrast amb el paisatge rural que que reprèn al remuntar el riu Miera, que neix a la comarca dels Valles Pasiegos, una de les comarques més típiques de Cantàbria, i que per temps i logística no vam visitar.

Liérganes
El terme municipal de Liérganes està constituït per l'annexió de tres pobles, el propi Liérganes, Pámanes i Los Prados. Es tenen les primeres dades sobre l'existència de Liérganes des de l'any 816 en el que s'aludeix a l'avui desaparegut Monestir de Sant Martí de Liérganes. La riquesa va arribar a la vil·la de la mà de Juan Curtius, originari de la ciutat belga de Lieja, que va ficar en marxa una fàbrica de canons. Va ser la primera fàbrica d'artilleria, municions i peces de ferro colat coneguda en Espanya i va formar part d'un complex industrial que va alterar, no només a Liérganes, sinó a un extens territori que anava més enllà de Cantàbria. En una època més recent va assolir fama el seu balneari, establert sobre les aigües sulfuroses de la Font Santa, desenvolupant-se a més, un cinturó d'hotels, fondes, cafès, casino i teatre, que va brindar una vida social als nombrosos banyistes que acudien al balneari.

Liérganes. Barri del Mercadillo
En el cas antic de Liérganes, l'epicentre del qual és el barri de Mercadillo, es concentren una bona part dels casalots amb blasons, edificis representatius de l'auge econòmic que va tenir el lloc, degut a l'existència de l'esmentada fàbrica d'artilleria al costat del riu Miera. Al voltant de la fàbrica es va anar constituint la vil·la barroca amb notables casalots de pedra des de 1650 fins a mitjan segle XVIII, on les principals famílies deixaren rastre de la seva presència mitjançant vistosos escuts. La importància d'aquests radica en idenftiicar a una família amb un lloc concret o solar, donant forma al concepte de casa solariega. S'instal·la llavors, el tipus característic de casalot amb porxada obert per arcs de mig punt, una marcada línia d'imposta i finestrals motllurats en el pis noble amb façanes de cadirat que contrasten amb el caràcter escultòric dels escuts.

Liérganes. El Pont Major
I si parlàvem d'un riu, ho hem d'associar a un pont, i aquí trobem el Pont Major, un dels elements més coneguts i fotografiats del poble.Construït a finals del segle XVI, connectava la comarca amb el Camí de Castella. El seu arquitecte va ser Bartolomé de Hermosa i el projecte va formar part de la gran revolució viària que va tenir en aquells anys en Cantàbria, per tal d'afiançar les comunicacions i establir camins segurs cap al centre d'Espanya; així, els principals ponts de la regió -que llavors eren de fusta- es van reconstruir íntegrament en pedra.

Liérganes. El molí
Al costat del pont es troba un molí, un dels més ben conservats del poble,  que pertanyia a la família Rubalcaba tal com s'indica en una inscripció en la llinda de la porta d'accés, on es pot llegir la data de construcció, 1667, encara en funcionament a finals del segle XIX. Avui, habilitat com a centre d'interpretació de l'home peix, mostra una estructura de planta rectangular i arcs de mig punt per a l'entrada i sortida d'aigües.

Liérganes. El Pont Major
I si parlem de l'home peix, aquest el podem trobar en forma d'escultura de bronze, al costat del pont, assegut despullat sobre una roca contemplant el riu Miera, podent-se apreciar les escames del tors i de la columna vertebral. Tot això forma part d'una llegenda que explica que un jove del poble, en Francisco de la Vega, va desaparèixer un dia quan estava nadant en el riu. Anys després va ser trobat a la badia de Cadis, que després va retornar a Liérganes, on anys després va tornar a desaparèixer per sempre més.

Dels casalots que podem trobar pel centre històric de Liérganes, podem destacar els següents:


La Casa Rañada-Portilla és un edifici que té una història molt peculiar i és que la casa de la Rañada fou reeificada per Juan de la Rañada, deixant un espai davant de la façana que era seu i que va deciir no ocupar, per deixar espai per a material i utensilis. Per un altre costat, el seu veí Pascual de la Portilla reconstruïa també la seva casa ocupant tot l'espai i obrint dos arcs, un cap al camí i l'altre cap l'espai que Rañada havia deixat sense construir. L'assumpte va ser objecte de conflictes personals i de judicis, que Rañada va guanyar i que suposava l'enderrocament dels arcs, que tal com es pot veure avui, no es va arribar mai a produir.


La Casa dels canons es coneixia així pels canons que adornaven les seves cantonades, com record de l'activitat de la fàbrica d'artilleria que es va instal·lar aquí, a la vora del Miera. El casalot va ser aixecat sobre l'antic solar de la família en la primera meitat del segle XVIII per Don Domingo de la Cantolla Miera, Cavaller de Sant Jaume i secretari del consell del rei. Està format per dues plantes, amb un gran balcó de ferro forjat i l'escut familiar sobre la Creu de Sant Jaume.


La Casa de Langre, data del 1650 segons una inscripció de la seva façana i és un dels edificis que marquen l'inici del desenvolupament del casalot clàssic en Liérganes, encara que avui es poden veure elements contemporanis després d'una profunda i polèmica rehabilitació que es va fer anys enrere. En el pis baix s'obren dos arcs de mi punt sobre pilars toscans i en el pis noble la casa presenta dos escuts: el de l'esquerra amb les armes de Langre, Mercadillo i Miera, i el de la dreta amb les de Rañada i Rubalcaba.



Liérganes. Casa de Setién
Un els edificis més antics del poble, del 1565, és la Casa de Setién, un gran bloc de planta rectangular de tres pisos. En la cornisa es poden veure gàrgoles zoomorfes i humanes (com la d'un nen portant un càntir). Destaca en el pris principal una espectacular finestra plateresca emmarcada per columnes adossades recolzades en mènsules i l'escut amb les armes de Setién. Un cartell de la finestra porta la inscripció FIDES VERICTAS, interpretada com a lema d'un notari. De fet, la casa va pertànyer a un escrivà real anomenat Joan de Septién.


Liérganes. Ermita del Humilladero
Els edificis de caràcter públic i administratiu es van concentrar durant molt temps en el barri de la Rañada, on es van construir la Casa Consistorial en 1716, que més tard es van utilitzar com a escoles. Aquí també es van establir els nombrosos flamencs que van treballar en la fàbrica d'artilleria i també es troba el temple més antic de Liérganes, l'ermita del Humilladero, que data de 1594, al costat de la qual es pot veure l'antiga casa consistorial.Si seguim la carretera cap a Rubalcaba, tenim més endavant la casa de Cárcova-Rubalcaba amb la seva imponent portalada de dos cossos, i més endavant el palau de La Rañada, del segle XVI.


Balneari de Liérganes
L'altre gran atractiu del poble és el seu balneari, anomenat de la Font Santa. Es tenen notícies des de 1670 de l'ús de les aigües sulfuroses de Liérganes amb finalitats medicinals per al tractament d'afeccions bronquials, reumatismes i problemes estomacals. A mitjan del segle XIX, la publicació de nombroses notícies mèdiques difunia les bondats de Cantàbria com a zona sana. De la fonda inicial es pasa en 1879 a la construcció del Gran Hotel; en 1909 es reforma la casa de banys i en 1925 l'hotel amplia les seves instal·lacions amb una galeria de vidre, àmplies terrasses i salons socials. El frondós parc del balneari, amb gairebé 3ha, disposa de nombrosos arbres centenaris de diverses espècies.


Palau d'Elsedo. Pámanes


I a 5km al nord de Liérganes, es troba Pámanes, on es va erigir el Palau d'Elsedo, un dels edificis barrocs més monumentals de la regió. El va fer construir entre 1710 i 1715 el primer comte de Torre-Hermosa i cavaller de l'Orde de Calatrava, en Francisco Hermosa i Revilla. El palau està assentat entre diversos cossos i dependents entre els quals destaca una capella i la torre octogonal, una mostra única de Cantàbria tant per la seva finalitat no defensiva, com per la seva tipologia.

Palau d'Elsedo. Pámanes


De propietat privada, acull un museu d'art contemporani on es poden veure escultures d'Eduardo Chillida, Jorge de Oteiza, Pablo Serrano, Miguel Berrocal, Ramón Muriedas, José Clará… a més de pintures del segle XX d'artistes regionals.




Anar a Uns dies per Cantàbria

Un passeig per Santillana del Mar

Santillana del Mar és un dels pobles més visitats i coneguts de Cantàbria que conserva el seu esperit medieval amb grans casalots i escuts d'armes que es poden veure a través dels seus carrers empedrats. Coneguda com la vil·la de les tres mentides doncs ni és "santa" ni és "plana" ni té "mar". En realitat, el poble està a 3km de la costa, i s'assenta sobre turons i valls que descendeixen de forma suau cap al curs del riu Saja o que es tornen en terminacions abruptes en forma de penya-segats abans de caure al Cantàbric.

Plaça Major de Santillana del Mar
La població es va organitzar urbanísticament en l'època baixmedieval quan va prendre el disseny de "Y", al voltant de la col·legiata de Santa Juliana i que podem considerar l'embrió de la vil·la. Així, la via principal es bifurca cap a l'esquerra pel carrer de Juan Infante fins a la plaça de Ramón Pelayo, un nucli sobri i elegant, amb nombrosos exemples d'arquitectura civil. L'altre carrer ens porta per una suau baixada fins a la col·legiata de Santa Juliana. D'aquesta època es conserven també la torre de Merino (del s. XIV), la torre de Don Borja, la casa de Doña Leonor de la Vega, la torre vella dels Velarde (de finals del segle XV) i el palau de Velarde o de Las Arenas (del segle XVI).

Com altres municipis de Cantàbria, els segles posteriors no van ser bons per a Santillana degut a les lluites entre nobles, merins i canònics per la pertinença de la terra. Molts veïns s'anaren a fer les Amèriques; alguns es van enriquir i al tornar donaren a Santillana el toc noble que la caracteritza. S'aixecaren casalots i palaus, algunes famílies ennobliren i van ficar les seves emblemes en les façanes de les construccions, edificis soportats per arcs de mig punt i balcons elegants i espaiosos. En aquesta època va néixer el palau de Benemejís, els casalots dels Tagle, dels Hombrones, dels Bustamante o l'Ajuntament.

Santillana del Mar
El conjunt va ser tan notable que l'aristocràcia amb seu a Madrid van començar a descobrir aquestes terres a partir de mitjan segle XIX i Santillana es va convertir en un lloc d'estiueig habitual per a ells. En 1879 es va produir un fet que va fer que Santillana fos coneguda internacionalment: a només 2km del poble, es va descobrir la cova d'Altamira amb les seves pintures prehistòriques.


Centre històric de Santillana

L'arquitectura és el major atractiu de Santillana i caminar pels seus carrers empedrats ens endinsem en un entorn medieval obert a l'esplendor renaixentista i barroc.

Mapa turístic de Santillana del Mar


Santillana del Mar - Museu Diocesà
Abans d'entrar en el seu centre que està restringit al pas de vehicles, tenim, arran de la carretera, dos edificis religiosos com són els convents Regina Coeli i el de les Dominiques. El Convent Regina Coeli va ser fundat l'any 1592 per D. Alonso de Velarde. Després de la desamortització de Mendizabal, el 1835, va ser ocupat per monges clarisses i avui allotja el Museu Diocesà, una col·lecció d'art sacre procedent de parròquies i esglésies de Cantàbria. El claustre, d'inspiració barroca és interessant.

Convent de Sant Ildefons

No massa lluny, el Convent de Sant Ildefons, construït en el segle XVII d'estil barroc. Des del seu inici va tenir una major riquesa de rendes i propietats que el Regina Coeli ingressant sovint en la seva comunitat donzelles de les principals famílies de la vil·la i grans llinatges de la regió.


Palau dels Peredo Barreda
Accedim al carrer principal d'accés a Santillana, que porta el nom de carrer de Santo Domingo, i a l'esquerra es troba el Palau dels Peredo Barreda, considerat el més elegant de la vil·la. Va ser edificada sobre alguna torre o habitatge de la família Barreda, una de les més notables de Santillana, en la qual va recaure en nombrosos cops el càrrec de merino, representant del rei. Construït a principis del segle XVIII per D. Francisco Miguel de Peredo, que es va emparentar amb la família Barreda, el palau està envoltat d'un parc de gran interès botànic per les peculiars espècies arbòries que conserva. Destaca el gran valor de la seva biblioteca, el mobiliari, les seves col·leccions genealògiques i valuoses pintures neoclàssiques. El palau ha estat restaurat per la Fundació Caja Cantàbria per a convertir-lo en centre cultural i sala d'exposicions.

Santillana del Mar - Casa dels Villa
Enfront hi ha la casa dels Villa, un exemple de casalot característic de l'arquitectura del segle XVIII, en la qual s'integren el classicisme formal amb la ostentació barroca. A mitjan d'aquest segle era propietat de D. Francisco Antonio Pantaleón de Villa. Les seves armes comparteixen les casernes de l'escut amb les de les famílies Cos, Bracho i Bustamante.

Santillana del Mar
Arribats a aquí, el carrer es bifurca. A l'esquerra tenim la via Juan Infante, que acaba en la plaça Ramón Pelayo o plaça Major, i a la dreta, el carrer passa a dir-se, successivament, de la Carrera, Cantón i del Río, i condueix directament a la plaça de les Arenas i a la col·legiata.



Caminar per la plaça Major es fer un recorregut arquitectònic des de l'Edat Mitjana -en les torres- fins al segle XVIII -en els casalots-.

Santillana del Mar - Les cases de l'Àliga i de la Parra
Aquí trobem la casa de l'Àliga i la casa de la Parra. La casa de la Parra rep el seu nom de la gran parra que adornava la seva façana fins que va ser substituïda per una pantalla d'entramat de fusta i maó. Va ser edificada a principis del segle XVI dins de la tradició gòtica, com s'observa en les portes d'accés i en la façana lateral, amb finestres geminades d'arcs apuntats. Al seu costat es va adossar en el segle XVII l'anomenada casa de l'Àliga, en referència a l'escut d'Estrada i Tagle que centra la façana. Actualment les dues cases serveixen de centre cultural on es realitzen exposicions.

Ajuntament de Santillana del Mar
Després ve l'Ajuntament, un dels edificis amb més presència de la vil·la que va ser construït a principis del segle XVIII en cadirat de gres groguenca. A partir de 1833 va sofrir reformes per habilitar-lo com a seu del consistori municipal, i en 1987 una gran reforma interna per adaptar-lo a la seva funció administrativa.

Santillana del Mar - Torre de Borja
En el costat més espaiós de la plaça Major està la torre gòtica de Don Borja que porta el nom per D. Francisco de Borja Barreda, últim titular del mayorazgo d'aquesta família en el segle XIX. Va ser restaurada en 1981 per a ser seu de la Fundació Santillana, que actualment la utilitza com a centre cultural (edifici de l'esquerra a la foto).

Després tenim la torre del Merino, del segle XIV, que déu el seu nom a qui vivia en aquest lloc que era el representant del rei (merino) de les anomenades Astúries de Santillana, la jurisdicció més gran de Cantàbria en l'Edat Mitjana i que comprenia la seva part occidental, amb l'excepció de Liébana (edifici de l'esquerra a la foto).

Santillana del Mar - Casa Barrera-Bracho


Tancant la volta a la plaça, trobem la casa dels Barrera-Bracho, que avui s'ha convertit en el parador nacional Gil Blas -en 1944 va ser incorporat a la Xarxa de Paradors Nacionals-, i que presenta un aspecte més sobri que la resta de palaus de la vil·la.

Santillana del Mar - Torre dels Velare

De tornada al carrer principal, en el tram anomenat de la Carrera, podem veure a la dreta la torre dels Velarde, construïda a mitjan segle XV per García de Velarde, cap de família d'un dels altres grans llinatges de la vil·la. És una típica construcció de l'època medieval, meitat casa senyorial de gran port, meitat torre defensiva. Des d'aquí, ja tenim una esplèndida vista de la col·legiata, que es troba al fons del carrer.

Santillana del Mar - Casa de doña Leonor de Vega
Però abans d'arribar-hi encara queden altres edificis importants, com el casalot de Valdivieso, avui reconvertit en espai hoteler, que enllaça amb una de les construccions més emblemàtiques de Santillana: la casa de doña Leonor de la Vega (en la foto), mare de don Iñigo López de Mendoza, primer marquès de Santillana. Actualment un hotel ocupa l'edifici.

Santillana del Mar - Escut de la casa dels Hombrons
Fixar-se també, abans d'arribar a la col·legiata, en els escuts d'armes de la casa dels Villa, més coneguda com dels Hombrons, denominada així pels dos imponents guerrers que semblen vigilar als passejants a la vegada que protegeixen l'escut de la família que porta la inscripció "UN BUEN MORIR ES ONRA DE LA VIDA", així com en els que ornamenten la façana de les cases de Cossio i Quevedo, que constitueixen actualment un únic habitatge.
 
Escut de les cases de Cossio i Quevedo
Santillana del Mar - Museu i Fundació Otero

La casa dels Abats dóna pas a la col·legiata i a la plaça de l'Abat Francisco Navarro, en la qual l'ajuntament gestiona un edifici permanent de les escultures de Jesús Otero, artista del municipi, que antigament eren les cavallerisses dels abats. Otero (1908-1994), de procedència humil, alternava els seus estudis primaris en l'escola de la vil·la amb la seva feina agropecuària, particularment a vigilar les vaques en les pastures, on s'inicià en l'observació de la naturalesa, un tema fonamental i reiteratiu en tota la seva obra escultòrica. Diversos caps d'animals ornamenten l'interior de l'edifici i també el jardí exterior.

Santillana del Mar - Casa de l'Arxiduquessa d'Àustria
La casa dels Abats va ser construïda a finals el segle XVII i pertanyia als abats de la Col·legiata i posteiorment a D. Pedro A. Barreda Bracho. També es coneguda com la Casa de l'Arxiduquessa d'Àustria per haver sigut la residència de Margarita d'Àustria a l'haver d'emigrar del seu país després de la caiguda de l'Imperi Austre-Hongarès.

Santillana del Mar - Palau dels Velarde

Envoltant la col·legiata pel costat dels absis s'arriba a la plaça de les Arenas, presidida pel palau dels Velarde, coronada per pinacles que ha sofert grans reformes, però que manté un cert aire renaixentista. Va ser construïda a mitjan segle XVI per a Alonso de Velarde.



Santillana, vil·la dels blasons
Fills il·lustres de Santillana van prendre part en empreses històriques i al tornar al seu poble d'origen van voler estampar en la façana de les seves cases els antics escuts, en l'honor i a l'ombra dels quals es van forjar aquelles gestes.

Santillana del Mar
Cada escut té la seva llegenda que explica la història en lletra minúscula. En els dels Barreda-Bracho, actual parador, es pot llegir: "Bracho fuerte que a Italia dió terror, y a Sforcia muerte". El del Palau de Velarde diu "el que la sierpe mató, con la infanta se casó". En la casa de Tagle-Bustamante destaca que "Los bustamantes de Quijas, con reyes casan sus hijas". La Casa dels Quirós va usar la grandiloqüència per al seu lema: "Antes que Dios fuera Dios, y los peñascos, peñascos; los Quirós fueron Quirós, y los Velascos, Velascos", text que marca també la competència suscitada entre les diverses famílies nobles que vivien aquí.

Santillana del Mar
En l'interior de cada casalot, després de franquejar portalades i endinsar-se en la vida narrada pels blasons, aquestes hisendes guarden biblioteques  amb importants col·leccions, mobles romàntics o neogòtics, retrats de família que pertanyen a la història d'Espanya i d'Europa.



Col·legiata de Santa Juliana

La col·legiata és una obra cabdal del romànic hispànic, i també la millor i major representació d'aquest estil arquitectònic en Cantàbria. Construïda per albergar les relíquies de Juliana de Nicomedia, destaca la seva portada principal, el claustre i el retaule major.

Santillana del Mar - Col·legiata de Santa Juliana
Portada principal de la Col·legiata de Santa Juliana
Santillana del Mar - Tomba sepulcral de Santa Juliana

A l'igual que les relíquies de l'apòstol Sant Jaume sembraren la història de Santiago de Compostela, les de Santa Juliana són la llavor de Santillana del Mar. Les restes d'aquesta màrtir cristiana del segle III van aparèixer aquí en el segle IX, segons la llegenda portats per uns monjos peregrins de l'Àsia Menor, del que avui és Turquia. Sota l'advocació de la santa, van construir una ermita per guardar i venerar les relíquies i aviat es va convertir en un monestir que va gaudir de la protecció dels nobles de la zona.

Santillana del Mar - Claustre de la Col·legiata de Santa Juliana
En 1045, el rei Ferran I de Castella li atorgava privilegis pels quals la vil·la i les seves possessions quedaven sota la sobirania de l'abat. Fins llavors havia sigut un monestir benedictí, però aquest mateix segle passà a convertir-se en una col·legiata regida per la comunitat de l'Orde de Canònics de Sant Agustí. En el segle XII, s'erigeix l'edifici que s'ha mantingut fins avui.

Santillana del Mar - Portalada de la Col·legiata de Santa Juliana
La seva portada principal, a la qual s'accedeix per unes escales que ens situen en la seva façana sud, està envoltada de quatre arquivoltes coronades per una sèrie de relleus escultòrics. En el centre d'aquesta sèrie s'observa un pantocràtor, amb quatre àngels que sostenen la seva orla. El frontó triangular que corona la portada, presidida per l'escultura de santa Juliana, va ser afegida en el segle XVII.

Santillana del Mar - Claustre de la Col·legiata de Santa Juliana
El claustre romànic és un dels més ben conservats i més representatius, tota una síntesi de la iconografia romànica amb animals fantàstics, temes bíblics, elements geomètrics, àrabs i normands, i simbologia vegetal. En els seus capitells  també es poden veure motius decoratius amb figures, dibuixos geomètrics i vegetals, temes bíblics i profans o al·legòrics. I amb els murs es troben els sarcòfags de personatges rellevants del clergue i de la noblesa, amb els motius heràldics familiars.

Santillana del Mar - Retaule major de la Col·legiata de Santa Juliana


En l'interior de l'església, en el centre del creuer, es troben les relíquies de la santa, guardades en l'arqueta del retaule major. De principis del segle XVI, en ell estan representats el martiri de santa Juliana i escenes de la vida de Crist.






La Cova d'Altamira

Santillana del Mar - Cova d'Altamira
Ubicada en el recinte que actualment ocupa el Museu d'Altamira, el 1879 Marcelino Sanz de Sautuola i la seva filla Maria van descobrir per casualitat la Cova d'Altamira. La cova, d'uns 300 metres de longitut, conté uns 150 gravats, de l'època del paleolític: són pintures policromes a base de pigments naturals on destaquen les figures de bisons i cérvols. El seu descobriment va suscitar una forta polèmica entre la comunitat científica, reticent inicialment en admetre l'antiguitat real de les seves pintures (uns 14.000 anys). L'estança principal, coneguda com la sala de policroms, ha estat considerada com la Capella Sixtina de l'art quaternari.

Santillana del Mar - Neocova d'Altamira


La massiva afluència de visitants a la cova va inquietar als científics davant un possible deteriorament de les pintures, provocant en 1979 el tancament de la cova, primer de manera total i després de forma controlada. Per això, es va decidir construir una rèplica, la Neocova, i un museu per a facilitar el seu coneixement al gran públic.





Anar a Uns dies per Cantàbria

Suances

Suances. Playa de la Concha
Suances és un municipi eminentment turístic desenvolupat al voltant d'un conjunt de platges que s'agrupen en la Punta del Dichoso, on destaca la de Los Locos, molt apreciada pels practicants del surf, i la de Tagle, que permet contemplar en els llargs capvespres d'estiu espectaculars postes de sol. Suances s'estén al voltant dels rius Saja i Besaya, que formen en la seva desembocadura la ria de Suances, també coneguda com San Martín de la Arena, i que conforma un port natural entre penya-segats en el qual historiadors situen el Portus Blendium, un port romà de gran importància comercial en la seva època.

Suances. La playa de los Locos
Platja de los Locos

L'entorn del far i el parc de la Punta del Dichoso, amb les defenses costera del Torco, conformen un lloc idoni per passejar i delectar-se de la brisa marina mentre es gaudeix d'una de les vistes més privilegiades de Suances.

Faro de Suances
Far de Suances


L'aspecte actual del far de Suances data d'una reforma de mitjan segle XX assemblant-se a un xalet, amb molt terreny, part d'ell enjardinat, i dins d'ell, encara romanen les restes de l'antiga bateria de Sant Martí, que defenia a la població de les invasions marítimes. El seu ús facilitava l'entrada a la ria i senyalitzava les cinc illes situades al nord de la Punta del Cuerno, i s'encén en 1863.

Suances. Punta del Dichoso
Punta del Dichoso


Suances. Punta del Dichoso
La Punta del Dichoso, molt a prop del far, és una petita península situada en l'extrem més occiental de la desembocadura de la ria de San Martín de la Arena. De morfologia àrida i de poca alçada, amb un una cima arrodonida, i unida a la costa per un pas estret e terra baixa coneguda com la Roca Blanca, fa que des de la seva situació privilegiada es tingui unes vistes espectaculars. Cap a l'oest, es pot veure gran part de la costa occidental de Cantàbria, amb els monumentals Pics d'Europa al fins, i cap l'est, tenim la marina que defensa el far, la ria de San Martín, i a l'altre costat de la badia, la platja dels Cavalls i la Illa dels Conills, enfront de la Punta del Cuerno.

Suances. Punta del Dichoso
Punta del Dichoso. Al fons, es poden veure els Pics d'Europa

Suances. Punta del Dichoso
Punta del Dichoso. Vista cap a l'Est


Anar a Uns dies per Cantàbria