Castells de Marca al Penedès

Estem en plena època medieval quan els comtats catalans iniciaren la seva independència dels francs. El comtat de Barcelona, el més important d'ells, lluita per la seva supremacia, sobretot en els dominis del sud. La proximitat dels regnes andalusins, defensat per alcassabes que pressionaven la frontera, feia perillar l'estabilitat comtal enllà del Llobregat. Això va obligar a la construcció de fortaleses ben comunicades, amb funcions de control i defensa del territori, a resguard de les quals es van desenvolupar poblacions i viles que avui constitueixen el territori del Penedès i que conformaven la marca fronterera de comtat de Barcelona.

Tres d'aquestes fortaleses formen part d'una ruta circular que recentment van presentar els ajuntaments de Santa Margarida i els Monjos, Olèrdola i Castellet i la Gornal: la ruta dels Castells de Marca al Penedès. Aquests castells, envoltats d'una gran riquesa natural i paisatgística, es troben situats en emplaçaments espectaculars, i la ruta transcorre pel Parc d'Olèrdola i del Foix.

A Castellet, un dels nuclis que formen part del terme municipal de Castellet i la Gornal, i al costat del pantà de Foix, al capdamunt d'un petit promontori, trobem el primer dels castells. D'ell ja vam parlar en una entrada publicada molt temps enrere i que podeu recuperar-la en el següent enllaç: http://km369.blogspot.com.es/2008/02/castellet-i-la-gornal.html.

A l'entrada del poble, trobem l'únic restaurant del nucli: El Barretet, amb una terrassa exterior amb vistes magnífiques del pantà i un menjador a la planta de dalt per a grups. Nosaltres vam estar pel dijous sant i per un menú bastant econòmic vam menjar de fabula (també tenen menú infantil per als més petits de la casa).

A les afores de Santa Margarida dels Monjos, es troba el castell de Penyafort, els orígens del qual es remunten al segle XI, format per una torre de defensa amb algunes dependències annexes. Propietat dels senyors de Penyafort des del segle XII, aquí va néixer Raimon de Penyafort, que va arribar a ser confessor del papa Gregori IX i del rei Jaume I el Conqueridor

El segle XII amb motiu de la canonització de Raimon de Penyafort -passant a ser el patró dels juristes-, es va convertir en convent de l'ordre dels dominics (1603-1835). Amb la desamortització de Mendizabal, el recinte va passar a la família Puig i Llagostera que li donà la forma actual, i durant la Guerra Civil, l'església i el claustre funcionaren com a presó republicana d'aviadors feixistes. Des de l'any 2002, la propietat passà a mans de l'Ajuntament.

Els elements més remarcables del complex són les dimensions excepcionals del conjunt arquitectònic: el pati d´accés davant la façana principal, l´església d´una sola nau i les sis capelles laterals amb el seu portal de frontó trencat amb fornícula, la torre de planta circular, amb les parets de més d´un metre i mig de gruix i les dependències conventuals.

L'últim recinte de la ruta és el conjunt monumental d'Olèrdola, del qual ja vam parlar també en el següent enllaç: http://km369.blogspot.com.es/2011/05/olerdola.html, en el qual podem trobar un dels jaciments ibèrics més importants de la Península.

Llegir més

El nucli històric de Castell d'Aro

A uns quilòmetres de la costa de Platja d'Aro, es troba Castell d’Aro, un poble que va créixer al voltant del castell medieval  i l’església de Santa Maria, situada a la seva vora. En els carrers i carrerons que envolten a aquests dos edificis s'aixequen edificis dels segles XV a XVIII, que tot i estar restaurats mantenen l'estructura original, formant un conjunt històric declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. Són cases de pedra, de poca alçària, amb portals dovellats, finestres gòtiques, conupials i renaixentistes i llindes amb dates divereses.

Al capdamunt d'un turó hi ha el castell d'Aro (castrum Dari), documentat des de mitjan segle XI com a castell de Benidormiens, que custodiava el monestir de Sant Feliu de Guíxols i protegia la vall d'Aro dels saquejadors sarraïns que arribaven per mar. Uns anys més tard es consagrava l'església de Santa Maria, com a capella del castell.

L'antiga fortalesa, malmesa per dos incendis, al llarg del temps, conserva escasses restes d'època medieval i les diverses reformes li han llevat el seu aspecte de fortalesa. En altres èpoques, el recinte havia estat utilitzat com a escola, ajuntament i jutjat i actualment les seves sales formen una seu d’exposicions i esdeveniments de la cultura tradicional del municipi.

Tocant al castell, hi ha l'església de Santa Maria del Castell, d'estil gòtic tardà amb façana barroca, formada per una sola nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. La portada, emmarcada per pilastres amb falsos capitells, té sobre la llinda la data 1784 i, més amunt, una fornícula amb relleus a banda i banda. El campanar s'alça al mur de migdia de la nau. A la plaça de Santa Maria, destaca la finestra renaixentista de la casa rectoral, amb guardapols acabat amb dues testes humanes a mena de mènsules, una petxina al centre i la data 1069. Al llarg dels segles, l'antiga capella del castell va passar a ser una parròquia.

Castell d'Aro constitueix un clar exemple de nucli urbà format al voltant d'un castell preexistent, conformant una estructura inicial fàcilment defensable i amb excel·lents terres de conreu als seus peus. La majoria de les cases de Castell d'Aro són entre mitgeres amb la façana principal oberta sobre els carrers que formen els eixos en sentit est-oest i sobre la plaça de Santa Maria, mentre que els carrers del Sol i de l'Hospital només donen accés als patis posteriors de les cases.

Les façanes acostumen a ser de paredat comú amb les cantonades escairades quan n'hi ha i amb obertures encerclades amb pedra tallada en la majoria dels casos, encara que en algunes edificacions més modestes aquest encerclat desapareix.

A l’antic edifici de l’ajuntament hi ha el Museu de la Nina, on es recull una àmplia mostra de nines del món.

Bibliografia i més informació en: Fitxa inventari del patrimoni arquitectònic: Conjunt històric de Castell d'Aro

Llegir més

Bruniquel. El poble i els seus dos castells

Com la gran majoria dels pobles medievals de la regió, una de les característiques comuns es tenir una fortificació, la qual s'encarrega de dominar els seus paisatges urbans i l'entorn del voltant. Bruniquel no només disposa d'un, sinó que té dos castells, un al costat de l'altre. El poble està classificat dins de la categoria dels pobles més macos de França.

Sabíeu que

Originalment Bruniquel era un castell construït per vigilar el camí de la vall de la regió del Quercy, cap a la de l'Albegois. Al voltant del castell es va fundar el poble que es va convertir en una ciutat pròspera, com testimonien les cases dels notables

Segons Gregori de Tours, la construcció del vell castell en el segle VI és obra de la desgraciada reina merovíngia Brunequilda. És ella qui dóna el seu nom al poble (de la forma occitana Borniquel). Era la filla del rei dels visigots i esposa del rei d'Austrasia. Les picabaralles entre Brunequilda i Fredegunda van provocar l'enfrontament dels regnes d'Austrasia i Neustria, que en aquella època ocupaven tres quartes parts de la França actual. Fredegunda, una servent en la cort dels reis francs, va arribar a ser reina després de diversos assassinats. La rivalitat entre les dues reines va acabar-se amb la mort cruel de Brunequilda sent desmembrada.

El poble

El comerç del cànem, lli i safrà va portar l'esplendor a aquesta antiga plaça forta, i encara conserva nombrosos testimonis del seu esplendorós passat. Un passeig pels seus carrerons empedrats i empinats ens permet traslladar a l'ambient fastuós de l'Edat Mitjana, mostrant-nos un gran nombre de cases de pedres centenàries i mansions elegants com la casa Payrol. La majoria de les cases tenen detalls diversos com finestres de creuer, portes conopials i algunes fins i tot figures esculpides.

La seva església, destruïda durant les Guerres de Religió va ser totalment reconstruïda en el segle XVIII.

La mansió Payrol era una residència de comerciants del segle XII remodelat en el Renaixement, i que va ser propietat de riques famílies nobles. La Casa Payrol que recorda als palauets de Toscana, disposa d'unes pintures murals del segle XII que constitueixen un testimoni de l'univers decoratiu medieval. En el primer pis també es troba un bonic sostre blasonat d'època renaixentista.

Els castells

La història del lloc explica que el vescomte de la regió, en el segle XV, per picabaralles familiars separés el castell construint un gran mur i començant així una divisió que duraria gairebé tres segles. La divisió va acabar en el segle XVIII quan un vescomte de l'època va adquirir les dues propietats i va fer construir les dues torres bessones que representen la reunificació dels castells. Així, els dos recintes separats van prendre el nom de castell vell i castell nou.

En el castell vell podrem passejar per la sala dels genets decorada amb finestres geminades, la cuina amb l'hort i la seva pila de pedra, per un menjador amb bigues pintades i una galeria d'estil renaixentista, del segle XIX, sobre un penya-segat de 90 metres i un panorama fabulós de l'entorn.

Aquest conjunt històric va servir de teló de fons de la pel·lícula Le vieux fusil (El vell fusell), protagonitzada per Philippe Noiret i Romy Schneider, i en una de les seves sales acull una exposició de fotos fetes durant el rodatge del film.

I el castell nou, construït entre 1484 i 1510, segueix tenint un aire seriós de fortalesa, a pesar de les reformes internes, de l'apertura de finestres i de l'afegit d'una porta esculpida en 1683, en l'entrada de la seva escala.

Dins d'aquest recinte també podrem trobar una llar de fusta esculpida en estil barroc, una antiga capella convertida en cuina i una bodega amb voltes on es troba una mostra permanent d'objectes de la prehistòria trobats al voltant dels castells.

No et perdis: el recinte fortificat i les pintures murals en la casa Payrol
Aparcament: Es pot aparcar a les afores del poble sense gaire problemes.
Durada de la visita: 3-4 hores
Pels voltants: Cordes-sur-ciel, Saint-Antonin-Noble-Val
Més informació i bibliografia en: Turisme de Bruniquel

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées

Llegir més

Visitant Najac

Emplaçat al capdamunt d'un promontori rocós excepcionalment llarg, Najac s'adorm sota les teulades de pissarra vigilats per la fortalesa, a l'altra punta del poble i a sota, els meandres del riu Aveyron.

El poble

Als peus de la fortalesa, el poble es va construir al voltant de dos carrers principals...

A l'entrada, es troba la plaça de Fauborg, una plaça estreta i llarga que acollia el mercat.

Vorejada per dues fileres de cases que abans formava una urbanització lineal, al sud, les cases de pedra i fusta, dels segles XV i XVI, alineades, es perllongaven amb cobertes que protegien les mercaderies que es venien.

Més endavant, el carrer de Bourguet, la via principal del poble, està envoltada de cases, construïdes en la seva majoria entre els segles XIII i XVI.

Molt a prop de l'Ajuntament es troba la font del Cònsols, una font amb una pila monolítica de granit. Una Una inscripció recorda la data de la seva construcció, 1344, i els noms dels cònsols que van decidir edificar aquest monument.

No lluny tirem pel mateix carrer de Bourguet, deixant el carrer dels Comtes-de-Toulouse a la seva esquerre, per trobar-nos amb la capella de Sant Bartomeu (s. XIV), la qual formava part d'un hospital i d'un cementiri.

A l'altura d'una antiga porta fortificada, es troba la Casa dels Governadors i la Casa del Senescal, situada a l'esquerra, una mica més a dalt en direcció a la fortalesa.

La Casa dels Governadors (segles XIII-XV) era l'antiga residència destinada a l'administració real, que després passà a ser propietat de diverses famílies nobles i de comerciants de l'Edat Mitjana. L'edifici conserva encara elements arquitectònics destacables.

La Casa del Senescal (segles XV-XVI) va ser la residència del Senescal de Rouergue, en la època en la qual Najac era la capita administrativa i judicial de la província del Rouergue.

Najac. Camí cap a la fortalesa

La Fortalesa

(s. XII-XIII) Considerada una obra mestra de l'art militar del segle XIII, aquesta fortalesa, que custodia la vall de l'Aveyron, va ser construïda per a defendre Rouergue quan els comtes de Toulouse van triar Najac com a capital de la província. En 1249, quan va morir el comte Raimon VII, el va succeir el seu gendre Alfons de Poitiers, germà del rei Sant Lluís, que va reconstruir el castell en la seva totalitat entre 1253 i 1260.

En el seu moment contava amb una important guarnició en una època en què el poble contava amb més de 2.000 habitants. El deteriorament d'algunes parts es deu principal a la transformació de l'edifici en cantera en el segle XIX.

De les tres muralles primitives roman en peu un important sistema fortificat franquejat per grans torres rodones. El castell, en forma de trapezi, es va construir parcialment amb gres clar i estava protegit per grans muralles. La torre de l'homenatge, la més imponent de totes, es trobava al sud-est.

Des de la fortalesa es té una magnífica vista del poble, envoltada de boscos, de la vall de l'Aveyron i l'església, construïda entre el castell i el riu, en el centre del poble original.

Com a curiositat, es diu que Ricard Cor de Lleó va venir aquí l'any 1185 per a firmar un tractat d'aliança amb rei de la Corona d'Aragó contra el comte de Toulouse.

Baixem del castell pel carrer de l'Eglise. La porta de la Pique (s. XIII) és l'últim vestigi de les deu portes que protegien el poble en un altre temps.

L'Església de Sant Joan l'evangelista

A pesar dels afegits, l'església de Najac segueix sent un interessant edifici d'estil gòtic, una de les primeres d'aquest estil que es van construir en el Rouergue.

Va ser construïda per inquisidors dominicans i amb l'ajuda dels habitants del poble, sospitosos d'heretgia, que van ser condemnats a pagar una multa per a compensar les seves faltes.

La façana oest està coronada amb una rosassa i la nau única, acaba en una capçalera plana.

Per tornar, ho fem pel carrer dels Comtes-de-Toulouse, repleta de cases medievals

No et perdis: la fortalesa
Aparcament: A l'entrada del poble hi ha diversos aparcaments on poder deixar el cotxe.
Durada de la visita: 3-4 hores
Pels voltants: Cordes-sur-ciel, Saint-Antonin-Noble-Val, Villefranche de Rouergue
Més informació i bibliografia en: Turisme de Villefranche i Najac/

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées

Llegir més

Rocamadour, un paratge vertiginós

Rocamadour, ciutat medieval excavada a l'escarpada paret d'una muntanya, a la vora del riu Alzou, és un dels indrets més espectaculars de la regió dels Midi-Pyrénées i per extensió de França, amb els seus tres nivells: el poble, des del qual s'accedeix al santuari de capdamunt amb les seves esglésies i a dalt de tot, el castell.

El poble, el santuari i el castell

La seva importància rau, apart de les relíquies de Sant Amador que és un dels possibles orígens del nom de la ciutat, en la veneració de la seva Verge Negra. Des de l'època medieval molts pelegrins venien al seu santuari, i molts d'ells de gran fama, com Sant Antoni de Pàdua, Ramon Llull, els reis Enric II d'Anglaterra i Lluís IX de França o Blanca de Castella. El santuari, format actualment per set esglésies -encara que va arribar a haver-hi una dotzena-, és el segon més visitat del país, després del Mont-Saint-Michel, i com a part del camí de Sant Jaume, tenim que l'Església de Saint-Sauveur i la Cripta de Sant Amador formen part de la llista de monuments declarats patrimoni mundial de la humanitat.

S'accedeix a la ciutat, ja sigui caminant o pel trenet turístic que s'agafa més avall, a prop dels parkings inferiors, per la Porte du Figuier que dóna al carrer principal, totalment per a vianants. Totalment orientat al turisme, trobem el poble tot ple de restaurants i botigues diverses (de souvenirs, geladeries, de formatges...). Una mica més endanvant es troba la següent porta, la Porte Salmon, gairebé al costat d'un dels dos ascensors que es pot utilitzar en Rocamadour i que permet accedir al nivell del santuari.

Es passa per davant de l'Ajuntament i de l'Oficina de Turisme, i abans de creuar la Porte Hugon, a mà dreta es troben la gran escala dels pelegrins, amb 216 esglaons, pels quals pujaven els pelegrins de genolls fins arribar al santuari.

De les set esglésies actuals, la més important és l'església de Notre-Dame on es troba la Verge Negra, venerada durant més d'un mil·lenni i que les llegendes atribueixen que va ser el mateix Sant Amador qui la va fer. A l'exterior, es pot veure una espasa clavada en la pedra, de la qual es diu que és Durandal, l'espasa de Roland, un dels herois medievals francesos de l'època de Carlemany.

Al costat, l'església de Saint-Sauveur és el recinte més gran del santuari, que conté la cripta de Sant Amador i pintures de l'Anunciació i la Visitació del segle XII. Porta el nom de Sant Salvador, que és la traducció del nom de Jesús, "que significa el Senyor salva per què ell salvarà al seu poble dels seus pecats".

Passat el santuari, es pot accedir al castell, per l'ascensor o pel camí del Via Crucis, decorat amb escenes del mateix i amb una capella dins d'una cova adornada amb columnes.

Un cop dalt, podem entrar en el castell, que no és d'època medieval, al qual només es pot accedir a les seves muralles, i gaudir d'una vertiginosa vista de la ciutat i el santuari, així com la vall del voltant.

Entre les botigues que trobem per la ciutat, un dels productes estrella és el formatge de cabra. De fet, Rocamadour té la seva pròpia denominació d'origen.

Un cop visitada la ciutat, val la pena apropar-se a Hospitalet, un petit llogaret, que s'arriba per la mateixa carretera i des d'on tenim una visió magnífica dels tres nivells arquitectònics que conformen Rocamadour.

Des del castell: Rocamadour i al fons l'Hospitalet

No et perdis: tot el poble

Aparcament: es pot aparcar de forma gratuïta tant a l'entrada de Rocamadour, com accedint a la part superior, al costat del castell (nosaltres vam deixar el cotxe a l'entrada i vam agafar el trenet que ens va portar fins al poble, vam pujar al santuari per les escales i vam arribar al castell per l'ascensor, baixant al poble pel camí del Via Crucis i de nou per les escales un cop arribats al santuari. I cap a l'aparcament, un altre cop amb el trenet).

Durada de la visita: passant un matí o una tarda és suficient.

Al voltant: Sarlat-la-Caneda

Més informació i bibliografia en: Vallée de la Dordogne. Rocamadour·Padirac | A un Clic de la Aventura. Rocamadour, el pueblo que desvio el Camino de Santiago | CondéNast Traveler. Rocamadour y sus excentridades turísticas religiosas |

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées

Llegir més