La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jaciments arqueològics. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Jaciments arqueològics. Mostrar tots els missatges

La vil·la romana de Pla de Palol

Tocant gairebé la platja, i concretament al costat de Cala Rovira, trobem dins del nucli de Platja d'Aro el jaçiment de la vil·la romana de Pla de Palol. Les restes eren conegudes des de l'any 1876, però fins el 1959 no es van excavar per primer cop, moment en que es va poder documentar l'existència d'un notable conjunt termal.


Les excavacions no es varen reprendre fins el 1984, concentrant-se en el sector a tocar de la carretera de Platja d'Aro a Calonge.


El conjunt d'intervencions indiquen que les restes arqueològiques que avui es poden veure, excavadades durant el període 1998-1999, són una petita part del que va ser un gran complex arquitectònic.


La presència de les termes indica l'existència d'una part residencial, segurament molt luxosa. En canvi, la zona excavada pertany a la part rústica de la vil·la, un espai d'emmagatzematge dels productes conreats al camp o per elaborar productes manufacturats.


Per les restes trobades, es sap que Pla de Palol va desenvolupar durant el segle I d.C. una activitat econòmica notable, relacionada amb la viticultura amb la producció i exportació de vi.


Arquitectònicament la vil·la s'estructura en dues o tres grans terrasses. La superior centrada al voltant d'un pati pavimentat amb calç, al voltant del qual s'obrien dos passadissos. En aquest sector destaca un magatzem on s'han localitzat diverses tines per emmagatzemar productes diversos: vi, oli, cereals, etc. A la terrassa central s'hi ha documentat una gran superficie oberta, no construïda i delimitada, a la banda oriental, per un gran passadís que donava accés a tres grans habitacions de funció indeterminada. 


La terrassa inferior presenta alguns trets molt remarcables, com un gran depòsit o diverses grans tines soterrades.


** Com a curiositat, indicar que el nom Palol prové del diminutiu llatí palatiulum que vol dir petit Palatí, segons el nom d'un dels set pujols de Roma, on es trobava el palau imperial. La referència al Palatí romà és una indicació de la importància i del luxe de l'antiga vil·la.

** Informació extreta dels panells informatius del jaçiment

Itinerari per Caldes de Malavella

La vila de Caldes de Malavella s’ha anat configurant al llarg dels segles amb l’aigua termal com un dels principals símbols d’identitat. Els romans, coneixedors de les propietats mineromedicinals de l’aigua termal, es varen establir en aquest indret i l’anomenaren “Aquae Calidae”. Les termes situades al puig de Sant Grau en són el millor testimoni. En aquest mateix indret, a l’edat mitjana va renéixer un petit nucli de població emmurallat a redós del castell medieval.

Termes romanes

El fenomen del termalisme va reviure durant el segle XIX. L'increment que els balnearis prenen a França i Alemanya, i el fet que aquests es converteixin en els centres d'estiueig dels benestants, farà que la burgesia catalana comenci a sentir-se atreta per aquesta nova modalitat d'esbarjo. Serà doncs, aquest grup social el qui potenciarà la creació dels balnearis catalans, i lògicament, els de Caldes de Malavella, com el de Vichy Catalan, el de Soler (enderrocat avui en dia) o el de Prats. Aquesta nova etapa també suposarà l'establiment de plantes d’embotellament que permetien exportar el producte més emblemàtic de la població. Aviat molts visitants que feien estades curatives esporàdiques van començar a construir-se cases i xalets d’estiueig, cosa que va significar un nou creixement urbanístic més enllà de la vila medieval i moderna. Les torres modernistes, noucentistes i eclèctiques són presents en molts racons de Caldes de Malavella, com a la Rambla Recolons i la Rambla d’en Rufí, a l’avinguda Doctor Furest, al carrer Pla i Deniel i al voltant de l’església parroquial. Aquestes torres són un excel·lent testimoni del llegat que han deixat els estiuejants.

Així, l'itinerari que farem està estretament relacionat amb l'aprofitament d'aquestes aigües termals que arriben a 60ºC de temperatura.


Les Termes Romanes del Puig de Sant Grau
Aquest monument històric, situat al puig de Sant Grau, són les restes més ben conservades de l'antiga vila romana. L'edifici romà va ser construït per allà l'any 50dC sobre un balneari anterior, dels segles II-I aC, que fou en bona part enderrocat i del qual queden pocs vestigis. L'estructura de l'edifici del segle I dC es conserva en bona part, podent-se observar encara els mecanismes de funcionament de l'aigua. L'edifici consta d'una piscina central (natatio) rectangular, de 7,90 per 6,65 metres, amb l'accés esglaonat i una sèrie de cambres al voltant per rebre els tractaments guaridors.


En època medieval el balneari continuà en funcionament. Les seves estructures foren aprofitades al segle XIV per a construir-hi el castell de Caldes, però les funcions balneàries de l’edifici romà, reconvertit en hospital, van perdurar encara fins al segle XIX.


El Puig de Sant Grau
Es tracta d'un petit promontori on hi ha diversos brolladors d’aigua termal de Caldes. A l’època medieval, el puig l’ocupava el castell de Caldes; actualment en queden part de la muralla i les torres.

La capella de Sant Grau (segle IX) que dóna nom al lloc, va ser la l’església parroquial de la vila fins  que quedà obsoleta pel creixement de la població i pel fet d’estar construïda en una zona amb fortes surgències d’aigua termal, ja que provocava que els cossos del cementiri no es descomponguessin, sinó que es momifiquessin. Aleshores, es decidí construir fora muralles la nova Església de Sant Esteve (segle XI). A partir d’aquest moment, la capella fou el lloc on es reunia el comú de la vila; el síndic, etc.

Caldes de Malavella. Ermita de Sant Grau
Capella d'origen romànic construïda a redós de la muralla medieval. Al segle XIX fou totalment reconstruïda i dotada de l'aspecte auster que té actualment.

Al segle XIX, l’industrial Pau Estapé i Maristany adquirí bona part del puig i féu construir la planta embotelladora de l’“Agua Imperial” a l’actual plaça de l’Aigua. Aprofitant l’afluència d’estiuejants a la vila balneària de Caldes, Estapé va adequar l’espai per promocionar el seu producte. A més de dur-s’hi a terme la primera campanya d’excavació arqueològica de les termes romanes, es va crear un jardí modernista que integrava les fonts de Sant Grau o de la Roqueta i la de l’Hospital en templets d’estil neoclàssic. Amb la crisi del fenomen de l’estiueig, tot el conjunt va seguir un procés de deteriorament avançat, fins que fa uns anys l’Ajuntament de Caldes el va adquirir i el va adequar.


El Castell i Les Muralles Medievals
Sobre les restes de les termes romanes, es va construir, en el mateix puig de Sant Grau, el castell medieval. Enderrocat entre els segles XVIII i XIX, actualment només en queda com a testimoni part de la muralla i de les torres.


La vila de Caldes tenia des del segle XIV una muralla que defensava la població. Se’n conserven diversos trams, localitzats a Cal Ferrer de la Plaça, a l’ermita de Sant Grau i al canal que segueix la font de la Mina. El parament dels murs és de carreus escairats disposats en filades i espitlleres intercalades.

Cal Ferrer de la Plaça. Casal d'origen medieval situat a redós de l'antiga muralla. Conserva part de la construcció original, amb notables finestrals gòtics.

Història de l’embotellament d’aigua
Al costat de la Casa Rosa, un exemple del modernisme d'estiueig que abunda en la vila, es troba un plafó on s'explica la història de l'embotellament d'aigua a Caldes. El primer embotellament industrial del qual es tenen notícies és de l’any 1870. Fou aleshores quan la família Pla i Deniel obtingué el permís d’exportar aigua medicinal amb el nom de “San Narciso”. Vers l’any 1880, el doctor Modest Furest i Roca va adquirir els terrenys del Puig de les Ànimes per explotar-ne les fonts Gran, de la Cantera, Xica i del Fetge. Inicialment comercialitzada amb el nom d’“Agua del Puig de las Animas” l’any 1891 va prendre el nom de “Vichy Catalan”. Aviat la planta embotelladora va assolir un èxit notable.

Casa Rosa. Cassa d'estiueig modernista, amb un destacat portal i una finestra geminada. La resta de l'edifici es compon de forma simètrica, decorat amb frisos ceràmics.

A finals del segle XIX el Puig de Sant Grau fou adquirit per l’industrial Pau Estapé i Maristany, que va fer construir la planta embotelladora de l’“Agua Imperial” a l’actual plaça de l’Aigua.

Finalment, el balneari Soler i el balneari Prats embotellaven l’aigua de la font de la Mina abans de la Guerra Civil, amb els noms d’“Agua del Balneario Prats” i de “Fuente Cataluña”, respectivament. Després de la guerra, les dues empreses es fusionaren per embotellar l’“Agua Malavella”, que l’any 1985 fou adquirida per S.A. Vichy Catalan.

Cruïlla de Camins Antics
La cruïlla dels actuals carrers de la Llibertat i de la plaça Petita era en època medieval el nucli de la vila de Caldes. El camí que anava cap al nord portava a Girona, el de l’est anava a Cassà i Llagostera, el de l’oest era el camí ral de Santa Coloma de Farners i el del sud era el camí ral de Vidreres. Cadascun dels camins tenia sortida de la vila emmurallada des dels respectius portals, dels quals pràcticament no queden vestigis. L’únic indici que es conserva el localitzem sota el tram de muralla adossat a Cal Ferrer de la Plaça, on hi ha les restes de la polleguera del portal de Girona. La creu que hi ha gravada en una de les cases de la cruïlla és un testimoni d’aquest antic enclavament intramurs.


Font de la Mina i safareigs municipals
La Font de la Mina és una font d’aigua termal, també coneguda amb el nom de Raig d’en Mel, que aparegué arran de les obres de construcció d’una mina, que es feien per dessecar un camp pantanós. Durant la dècada de 1840 la seva aigua calenta fou canalitzada de forma subterrània fins a unes cases de banys, que foren els antecedents dels balnearis Prats i Soler. Els safareigs que hi ha propers s’omplen de l’aigua termal que sobreïx de la font, i a tota la contrada gaudia de molta anomenada a causa de la seva idoneïtat per fer la bugada.

Les rambles i les cases d’estiueig
A principi del segle XX es començaren a construir cases d’estiueig al sud del nucli de Caldes, amb una rambla arbrada com a eix vertebrador. El passeig (Rambla Recolons), promogut pel barceloní Bartolomé Recolons, va esdevenir un indret molt freqüentat pels barcelonins que venien a prendre les aigües a la localitat. Les cases que s’hi van construir tenien una notable influència de l’estètica modernista i noucentista,vamb motius decoratius distintius com, per exemple, les motllures, els capcers sinuosos i el treball de la ceràmica i la forja. En són bons exemples les cases Mas i Ros, Motlló, els Xalets d’en Vilar i Bell-Estar, i també el xalet d’Antoni Mas i la Colònia Rodríguez.

Rambla Recolons

La rambla es va prolongar amb un nou tram arbrat (Rambla d'en Rufí), promogut pel propietari de la masia veïna de Can Rufí. El model constructiu d’aquesta zona fou de grans torres aïllades, entre les quals destaquen la Vil·la Rosario i la Torre de Can Sala.

Altres cases modernistes interessants del centre urbà són la casa Quintana, Perxachs, Manegat, Pla i Deniel, la casa del Poeta Matheu, la Casa de les Punxes, o la Torre dels Ocells, entre altres.

Església parroquial de Sant Esteve
De l'església original del segle XI només es conserva els absis romànics de grans dimensions, d’estil llombard i la planta basilical. Reformada al llarg del temps, el que actualment es veu és majoritàriament del segle XVII. La façana és d’estil renaixentista i a banda i banda de la porta, a la part inferior, s’hi pot veure un dels símbols de Caldes, unes grans peroles o calderins.


L’Església és al bell mig de la plaça del mateix nom i està envoltada per edificis modernistes, neoclàssics i eclèctics; el més destacat és la Casa Quintana. Pels carrers del voltant, podem trobar més edificis emblemàtics com el Teatre-Casino Municipal.


La Granja i la font de la Vaca
La Granja és un projecte d’urbanització iniciat la dècada de 1920 que contemplava la construcció d’una ciutat-jardí per als estiuejants de Caldes. Segons el pla, les torres senyorials s’havien d’acompanyar d’espais enjardinats, amb un parc públic que en seria el centre social. En una primera fase d’urbanització, es van edificar sis torres d’estil noucentista, entre les quals destaquen la Vil·laCatalina (Torre núm. 1), la Rectoria (Torre núm. 2) i la Torre dels Cavalls (Torre núm. 5). El parc públic va rebre el nom de la font preexistent, i es van construir un pou i un berenador conegut com el Casinet.

El Casinet

La nova font de la Vaca és una construcció d’estil modernista, amb els murs esgrafiats i una rajola amb el bòvid que li dóna nom representat, coronada per una cúpula de ceràmica vidriada. El projecte d’urbanització de la Granja no va prosperar a causa de la crisi del fenomen de l’estiueig i de l’esclat de la Guerra Civil.

La font de la Vaca

Balneari Prats
L’antecedent del Balneari Prats és un petit establiment termal que fundà la família Prats tot aprofitant l’aigua de la font de la Mina. El fenomen creixent de l’estiueig va propiciar que, durant la segona meitat del segle XIX, es construís l’edifici actual al centre de la població. Aquest nou edifici, de gust eclèctic, que es caracteritza per l’ús d’elements arquitectònics d’èpoques diferents, va haver d’ampliar-se l’any 1912, seguint el projecte de l’arquitecte Eusebi Bona i Puig. Fou llavors quan se substituí l’antiga portalada d’accés per l’actual. Al costat de l’establiment termal, s’hi bastiren diverses casetes per allotjar-hi els clients, les quals foren enderrocades fa uns anys.


Amb l'augment de la demanda de l'aigua amb gas, els balnearis Prats i Soler s'uniren per embotellar "Agua Malavella", produint-se un canvi en la consideració que es tenia de l’aigua de Caldes: a més del consum adreçat als tractaments medicinals, a partir d’aquell moment fou considerada aigua de taula, amb el consegüent augment de la demanda.


Balneari Vichy Catalan
El Balneari Vichy Catalan va ser promogut pel doctor Modest Furest i Roca, que l’any 1880 va comprar els terrenys del Puig de les Ànimes. Aquesta adquisició tenia com a objectiu l’explotació de les fonts d’aigua termal, que consistí en la construcció d’una planta embotelladora i en els banys “in situ”. L’aigua va ser inicialment comercialitzada amb el nom d’“Agua del Puig de las Animas”, fins que l'any 1891, adoptà el nom de “Vichy Catalan”, per analogia amb les reconegudes aigües medicinals del centre termal francès. Aquell mateix any, el Dr. Furest va consolidar el projecte amb la construcció d’un balneari, encarregat a Gaietà Buïgas i Monrabà.


El balneari es projectà com un edifici de dimensions monumentals, d’estil modernista i de marcada inspiració arabitzant. Consta de dues parts diferenciades que formen una “T”. Hi destaca un pati interior amb una font, davant de la qual hi ha una capella dedicada a sant Josep i a sant Esteve, construïda sota la influència de
l’estètica modernista.


Fonts d’aigua termal
Els brolladors de Caldes tenen un origen comú, agrupats en tres nuclis on es concentren les fonts: el Puig de les Ànimes, el Turó de Sant Grau i el Puig de les Moleres. L’aigua caldenca brolla a una temperatura d’entre 56º i 60º i destaca per les seves propietats terapèutiques i medicinals, ja conegudes en època romana. Les propietats reconegudes de l’aigua termal a través dels banys termals afavoriren que fos embotellada perquè els pacients poguessin seguir el tractament a casa seva. Les seves propietats curatives són apropiades per al tractament de malalties reumàtiques, dispèpsies, hepatitis, fractures, ferides, i al mateix temps són recomanades per tal de regular les alteracions de l’aparell digestiu, urinari i circulatori.

Font dels Bullidors. Font d'aigua termal que abastia als banys romans. Des de principis del segle XX, a l'ús domèstic tradicional s'afegí el d'embotellament.

Anar a: Modernisme d'estiueig a Caldes de Malavella
Més informació i bibliografia en: www.visitcaldes.cat | Tríptic Caldes de Malavella. Plànol turístic | Plafons repartits pel poble

Mèxic. Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns 15 metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat prehispànica de Zamá, una de les més maques del món maia i dels més visitats de tot Mèxic. El seu nom significa matí, ja que des d'aquí veure sortir el sol és un espectacle magnífic. Amb l'arribada dels espanyols, passà a anomenar-se Tulum, que vol dir muralla, en al·lusió a les muralles que defensaven la ciutat.


La religió va tenir una funció especial en la societat de Tulum, com ho testimonien els nombrossos temples, santuaris i altars, amb representacions de deitats i al·lusions a la pluja, la fertilitat i la vida. La ciutat estava consagrada al culte del planeta Venus, representat com el Déu Descendent pels sacerdots-astrònoms. El símbol del déu també es pot veure en el temple superior de la piràmide de Cobá.


Degut a la seva situació, sobre la plana costanera i a una alçada on es podia veure tot el firmament en totes les direccions, va ser un punt important d'observacions astronòmiques. També va servir com a enllaç entre el comerç marítim i terrestre, extenent-se l'activitat comercial fins a punts distants -com en l'actual Guatelama o Honduras- com s'ha pogut comprovar amb el descobriment d'objectes diversos de tota la península.

Tulum va ser contemporània de Chichén Itzá i Mayapán, i a la caiguda d'aquestes dues grans ciutats, es va consolidar donant pas a la seva època de major esplendor. L'ocàs va arribar al temps que els conqueridors espanyols arribaren als litorals i illes de la regió. En 1518, l'espanyol Juan Díaz, capellà de l'expedició de Juan de Grijalva que va precedir a la d'Hernán Cortés, va escriure al veure la ciutat: "Corrimos el día y la noche por esta costa, y al día siguiente, cerca de ponerse el sol, vimos muy lejos un pueblo o aldea tan grande, que la ciudad de Sevilla no podría parecer mayor ni menor, y se veía en él una torre muy grande" (fent referència al Castell). Tulum era en aquella època una de les poques ciutats maies encara habitades.

L'explotació indígena va fer que els maies de la regió oriental de la Península del Yucatán s'aixequessin en armes en diferents moments. En 1847, s'inicià un alçament armat anomenat la Guerra de Castas sorgint un nou culte: el de les creus parlants. Tulum va ser un dels centres petits amb comandament militar i jerarquia religiosa. Quan la capital, Noh Cah, va caure, Tulum guanyà en importància, dirigit per María Uicab, anomenada la reina de Tulum. Els rebels van reconeixen el caràcter sagrat de les ruines i van ficar una creu en el Castell. A principis del segle XX, l'exèrcit mexicà acabà amb la rebel·lió, encara que en el Castell es va mantenir el culte a la creu. Des de llavors, es van iniciar les excavacions arqueològiques.



La muralla delimita el conjunt principal pels seus costats nord, sud i oest, amb cinc entrades i dues torres d'observació, ja que la part oriental mira directament al mar. L'accés al jaciment es realitza per una de les entrades del nord, després d'envoltar una part de la muralla que fa uns 380m de llarg i 170m d'amplada.



Entrant dins de la ciutat, el primer edifici que es veu és la Casa del Noroest, situat en l'extrem nord del carrer principal de Tulum. Es un edifici de planta rectangular, amb un pòrtic de dues columnes que formen tres accessos.



Situades en diferents sectors, es podran veure els fonaments, de diferents tamanys, que corresponen a estructures baixes d'una sola planta, generalment amb alguna escalinata d'accés. I en algunes d'elles, també es pot veure una tomba que corresponia a algun dels habitants de la casa.



Sobre els vèrtexs noroest i sudoest de la muralla, hi ha com unes torres de vigilància, a les quals s'accedien per escalinates recolçades en el mur temple. Sembla que no era per a usos militars, al no tenir apertures que permetessin vigilar el tram oest de la muralla, sino es creu que eren petits temples o punts d'observació.



Seguint pel carrer principal, trobem quatre edificis edificis gairebé un al costat de l'altre. El primer es tracta d'un edifici palatí conegut com la Casa del Hahach Uinic, l'home veritable, un dels noms que s'utilitzava per anomenar als reis maies.


Al costat hi ha el complex residencial més gran de la ciutat: la Casa de les Columnes o Gran Palau. S'alça sobre una plataforma d'una sola planta en forma d'"L", de 85m de llarg per 35m. Disposa de nombrosses cambres petites i hi vivien els nobles maies. En la part posterior hi ha una petita cambra amb finestres petites que era un santuari. Entre la decoració, es pot veure imatges de déus, entre ells, al Déu Descendent.


El següent edifici és el Temple de les Pintures, un dels més importants a l'haver-se trobat adins una habitació decorada profusament amb frescs. Originalment, l'estructura estava envoltada d'un pòrtic en tres dels seus costats. Té dos nivells i l'inferior amb dos temples, un dins de l'altre en el que es concentra la decoració. La façana del temple interior està decorat amb pintura mural i l'exterior amb figures d'estuc en relleu, mascarons en les cantonades, escultures en tres nínxols de la façana, on hi ha representat el Déu Descendent i figures humanes entrellaçades en el frís. El temple del nivell superior és molt senzill i la seva decoració consistia en impressions de mans en color vermell.

Les pintures murals que es conserven retraten a una sèrie d'ésses sobrenaturals residents en l'inframón, que apareixen momentàniament retratats entre la foscor i la llum.



Davant del temple, hi ha la Casa del Chultún, que déu el nom a la cantonada sudoest on hi ha un dipòsit subterrani per emmagatzemar l'aigua de pluja. Tot l'edifici estava cobert per un sostre pla de maçoneria sostingut per vigues.




El cor i centre religiós de la ciutat estava protegida per un segon recinte enmurallat de 50m de llarg per 30m d'amplada, i dins d'ell es troba el Temple del Déu Descendent, el Temple de la Sèrie Inicial i el Castell. Dins d'aquest recinte no es pot entrar i només es pot donar una volta pels seu perímetre.




El Castell és l'edificació més important i alta de la ciutat amb 12m. Amb una escalinata central d'accés, en la part superior es va construir un temple amb dues cambres: un que funcionava de pòrtic i l'altra de santuari. L'interior es troba decorat amb escultures i pintures murals, on es veu la imatge de Venus. L'estructura té 3 entrades, dues cambres amb voltes i una llinda suportada per dues columnes serpentines. Poteriorment es va afegir dos oratoris, un a cada costat de l'escala.


La costa de la Riviera Maia té un dels esculls de coral més gran del món, el que feia difícil navegar al llarg d'ella, així com els forts onatges. No obstant això, els maies van idear enginyoses formes d'assenyalar els llocs perillossos i segurs per atractar en la costa per mitjà de diverses esctructures, i una d'elles és el mateix Castell. Els maies van descobrir un canal que travessa aquesta barrera; l'alçada de l'edifici, feia que fos un punt perfectament visible des del mar, però no era suficient amb això ubicar el canal d'entrada. Van ficar dues finestres que al fer-se visibles des de la distància assenyalaven el punt exacte on els navegants havien de virar per endinsar-se en el canal i poder arribar a la costa. Durant la nit, s'encenia foc en l'interior, per fer-ho visible.



Als costats del Castell, dos temples. El primer és el Temple del Déu Descendent format per una petita base sobre el qual es va construir un temple ornamentat amb la imatge del Déu Descendent, representació de Venus, en la seva porta d'entrada orientada a l'oest.



Com s'ha comentat anteriorment, Tulúm es troba en una elevació de terreny que permet contemplar durant el dia el pas del sol i per la nit admirar el firmament celeste. Els seus constructors van orientar intencionalment els edificis amb el propòsit d'enregistrar els pasos solars de solsticis i equinocis, events importants per dónar inici a les activitats agrícoles. Així, en l'alba que segueix la nit més llarga de l'any, en el solstici d'hivern, la llum solar il·lumina una de les ventiles adalt del temple.


L'altre temple és el Temple de la Sèrie Inicial, un modest edifici d'una sola cambra, on es va trobar una estela datada l'any 564 d.C., data anterior a l'ocupació de Tulum, pel que es creu que va ser trasl·lada d'un altre lloc al moment de la seva fondació.





Sobre una elevació natural del penya-segat, es troba l'únic edifici del recinte sobre una plataforma circular. Es tracta del Temple del Vent, amb una única cambra amb entrada pel nord, i on es troben les restes d'un altar en el seu interior. Ben aprop, hi ha unes estructures identificades com a temples en miniatura, rèpliques dels grans temples.



Entre el Temple del Vent i el recinte interior, el penya-segat s'interromp per a formar una petita platja, que era el port per on entraven i sortien les canoes comercials.




En aquesta cala no es pot accedir, però n'hi ha un altra, on es pot baixar per unes escales de fusta, i poder-se refrescar una mica i obtenir la foto típica del lloc, amb el Castell i les aigues turqueses del Mar Carib.






Per últim, tirant cap a la sortida, en l'extrem sudest de la ciutat, es pot veure el Temple del Mar, amb la façana orientada cap al mar i amb una única entrada. En l'interior de la cambra es troba un petit altar.




Tornar a entrada inicial