Bodega Castillo de Cuzcurrita

L'últim dia, abans de tornar cap a casa, fem l'última visita del viatge, i concretament la fem en una bodega de Cuzcurrita de Río Tirón, a poca distància d'Haro: la Bodega Castillo de Cuzcurrita, un espai que es distribueix dins d'un recinte enmurallat del castell del segle XIV, imatge de la bodega i al qual deu el seu nom, al costat de vinyes i jardins.

La reserva l'haviem fet pocs dies abans, i no va haver cap problema amb l'horari. Ells ens esperaven allà i quan vinguessim, faríem la visita. A l'arribar, veiem que estem sols, i Marcos, un dels treballadors de la bodega, ens fa la visita exclusivament per a nosaltres. Creient que estaríem poc temps, ens vam trobar amb la grata sorpresa que la vam fer tranquilament i explicant-nos les coses detalladament, i gairebé vam estar-hi més de 2 hores.

Estant en un castell, la propietat va passar, com és habitual, per diferents nobles i senyors, fins que el 1999, una empresa familiar, Bergé y Cía, el va adquirir, i va començar un nou projecte que s'havia començat l'any 1970 pels anteriors propietaris. Així, es va estrenar una nova marca, el vi Señorío de Cuzcurrita, i el projecte va anar adquirint més formalitat amb l'estrena d'una nau d'elaboració l'any 2005.


La bodega

Comencem la visita per les vinyes que es troben dins del recinte enmurallat. Es tracta de la vinya més gran en propietat, anomenada El Cerrado, amb 7,5ha, i amb les vinyes més velles plantades el 1970, contant a més a més amb altres vinyes en el mateix municipi. Per l'ubicació i altitut de Cuzcurrita, el raïm madura més tard, una salvaguarda en aquests temps de canvi climàtic.



La verema es realitza íntegrament de forma manual, sense utilitzar cap maquinària, i el trasllat cap a la bodega és mínim, mantenint la qualitat del raïm.

Manet Sphinges, 1986 (de Carl André)

Abans d'entrar en la bodega pròpiament dita, veiem un petit video de presentació en una sala de recepció, complementat amb més explicacions de Marcos, i ens trobem amb una sorpresa inesperada, que anirem veient en diferents llocs i racons del recinte: obres d'art contemporani, que la família propietària de la bodega ha anat comprant.

Passem a la bodega, on veiem que la primera fermentació del vi, l'alcohòlica, es realitza en depòsits tronc-cònics de 15.000 litres de capacitat. Tots els moviments d'elaboració es realitzen per gravetat, a l'igual que en l'encubat, per respectar al màxim els compostos de bondat del raïm.




A l'acabar la fermentació alcohòlica, es descuba i es premsa suaument en una prensa vertical, passant a continuació el vi a la barrica, on es realitza la fermentació malolàctica.

La fermentació malolàctica es realitza en barriques noves i seminoves de roure francès. A l'acabar la mateixa, el vi es manté durant un any, realitzant remoguts freqüents durant els primers mesos de la criança.

Abans d'embotellar el vi roman durant 3 o 4 mesos, ensamblant-se en depòsits de formigó. La criança en botella es realitza durant al menys 24 mesos en la nau de criança a una temperatura i humitat perfectament controlats.

Els vins que realitza la bodega són dos: el Señorio de Cuzcurrita, realitzat a partir de totes les vinyes que controlen, i el més exclussiu, el Cerrado del Castillo, fet exclussivament de les velles vinyes del recinte, i elaborat en anys excepcionals.

La cata la realitzem tranquilament en la part inferior del castell, en una sala, aprofitant que els propietaris no es troben en el mateix. Per tant, una manera ideal d'acabar la visita.




El castell

Poc es sap de Cuzcurrita, abans del segle XV. Entre aquestes referències, destaca quan cap a 1367, Enric II de Castella -que donà origen a la dinastia dels Trastámara- recompensà, per ajudar-lo en les seves lluites, a Juan Martínez de Rojas, entregant-li el senyoriu de Cuzcurrita, amb tots els seus territoris i drets.

Ja en el segle XVI, el novè Senyor de Cuzcurrita, Pedro Velasco, que es va casar amb Marta de Rojas y Osorio, van fundar un mayorazgo, esculpint les seves armes en la porta d'entrada del castell.

La fortalesa allotja en el seu interior, en el centre mateix, la Torre de l'Homenatge, una de les més característiques de La Rioja per l'armonia de les seves dimensions i l'escassetat de finestres o sageteres en els seus murs, expcepte alguna petita apertura realitzada en època moderna.



La Col·lecció Bergé

Grapes, 1979 (d'Andy Warhol)

Les obres d'art que es veuen pel recinte, formen part de la Col·lecció Bergé que es va començar a formar a finals dels anys 80 i que any rere any va creixent. El seu fons format està format per tot tipus d'obres com escultures, fotografies, pintures... totes elles obres d'art del segle XX, amb artites com Andy Warhol, Bruce Nauman, Gerhard Richter, Carl André, Allan McCollum, John Baldessari, Eduard Ruscha, Liz Arnold, Martin Creed, Cristina Iglesias o Susana Solano.

La caritat, nº 3, 1986-87 (de Susana Solano)

Data visita: 20/05/2013 | Preu visita bodega: amb la compra d'una botella de vi, hi ha un descompte amb la visita (visita 2pax + botella vi: 27,91€)


Tornar a: Uns dies per La Rioja

Llegir més

El Monestir de Santa Maria la Real de Nájera

Després de Logroño y Santo Domingo de la Calzada, Nájera és la localitat més important per on pasa el Camí de Sant Jaume al seu pas per La Rioja. L'objectiu de la visita es centra en veure el Monestir de Santa Maria la Real, que va tenir la seva importància en el seu temps i on es troba el panteó dels reis del regne de Nájera-Pamplona, antecessor del regne de Navarra.

La llegenda narra que en 1044 el rei García Sánchez III de Nájera-Pamplona que anava en una partida de caça i mentre perseguia a un falcó que anava darrera d'una perdiu, i tots dos animals entren en una cova, on troba una imatge de la Verge amb el Nen, una campana de bronze, una gerra amb assutzenes i una llum votiva (que crema permanentment davant d'una imatge). El rei interpreta la troballa com un bon presagi en la seva lluita contra els musulmans i a l'any següent inicia la construcció de l'església. A mitjan segle XVI, a l'entrada de la cova, s'instal·là el Panteó Real dels reis navarressos que allotja les dinasties de Sancho Garcés II Abarca i García Ramírez el Restaurador.


De l'antic edifici romànic, ben poca cosa queda, i a mitjan segle XV es va refer per complet, en un estil gòtic tardaner i renaixentista.

Un cop comprada l'entrada, i per entrar al claustre, s'ha de fer per la Porta de Carles I (d'Espanya i V d'Alemanya), anomenada així pels benedictins en agraïment a les ajudes rebudes per a la seva construcció, on podem veure el seu escut policromat i, coronant l'Escala Reial, una gran cúpula de mitja taronja amb cassetons pintors on pot llegir-se la data de construcció: 1594.

El Claustre dels Cavallers s'erigí entre els anys 1517 i 1528, amb una mescla d'estils: gòtic per a les voltes, fornícules i pilars; el plateresc en les traceries; i renaixentista en els sepulcres murals. Cadascú dels 24 arcs està sostingut per tres altres i fines columnes. Durant el segle XIX va sofrir una gran decadència, ja que va ser usada com a caserna durant la Guerra de la Independència pels francesos, i després va patir les conseqüencies de la tant coneguda Desamortització de Mendizabal.

En els seus murs, es troben nombrossos famílies de la Rioja, navarres i basques, dels segles XVI al XVIII. D'aquí, ve el nom que té el claustre. A l'ala sud hi ha la Capella de doña Mencía López de Haro, el sepulcre de la qual pot veure's en el centre amb la seva estàtua jacent. Doña Mencia va ser filla de Lope Díaz de Haro, novè senyor de Biscaia i d'Urraca, germana de Ferran III, i es diu que va participar amb gran valentia en la defensa del castell de Martos, en Jaén, enfront als musulmans. Es va casar amb segones núpcies amb Sancho II 'Capelo', rei de Portugal.

Destaca també el mausoleu de Don Diego López de Haro (s. XIII), desè senyor de Biscaia, la tomba del qual està decorada a l'igual que la seva muller doña Toda Pérez, amb escenes del sepeli i rematada amb l'escut del seu llinatge, que ostenta els títols de Senyor de Biscaia i Comte de Nájera. López de Haro va destacar en la batalla de Navas de Tolosa, victòria cristiana contra els musulmans, en 1212.

Del claustre passem a l'església gòtica, aixecada al voltant de l'any 1422. Està formada per tres naus i creuer; la central més ampla i alta que les laterals, i dues tribunes plateresques.

A l'altar major, un gran retaule barroc amb tres fornícules amb rèpliques dels tres elements que el rei García Sánchez III va trobar en la cova amb la verge. En el centre, l'imatge romànica de Santa Maria la Real, presentant al Nen com a Déu beneïnt al poble. Separades per unes columnes salomòniques, a la seva dreta, Sant Benet i a l'esquerre Santa Escolàstica.

Santa Maria la Real

En la part superior del retaule tenim un calvari gòtic, sota del qual un frís recorda la llegenda de la fundació del monestir. Coronant el conjunt, hi ha l'escut del rei i emperador Carles I d'Espanya i V d'Alemanya. En els laterals del retaule, hi ha les imatges orants del rei García Sánchez III i la seva esposa Estefania de Foix.

Als peus de la nau central, als dos costats de l'entrada a la Cova, es troba el Panteó Real, amb els sepulcres renaixentistes dels reis del regne de Nájera-Pamplona. Realitzats cap a mitjan segle XVI, són molt posteriors a la mort dels reis (segles X al XIII). L'ornamentació és austera, i sobre els sepulcres realitzats en pedra blanca hi ha les figures jacents dels diferents reis i reines.

Franquejant l'entrada de la cova, hi ha les estàtues orant dels reis fundadors del monestir. L'imatge de la cova és una talla gòtica del segle XIII que va venir del Real Alcázar de Nájera i es anomenada la Verge de la Rosa.

En el costat dret de la nau central hi ha el Panteó dels Infants, amb els sepulcres dels membres secundaris de la família real. De la mateixa època que el Panteó Real, les tombes són molt més senzilles.

Destaca d'aquest conjunt, la tapa del sepulcre de Blanca de Navarra, esposa de Sanç el Desitjat, i mare d'Alfons VIII. Va morir als 18 anys, en 1156, de sobrepart, i el seu espòs va ordenar escolpir aquest sepulcre del qual només es conserva la part superior. En les escenes, es poden veure la mort de Blanca, el dolor de Sanç, escenes de l'Antic i Nou Testament i destaca l'imatge del Pantocrator.



Sortint de l'església, es pot acabar de donar la volta al claustre i donar com a finalitzada la visita.


Tornar a: Uns dies per La Rioja

Llegir més

Ezcaray

Després de Santo Domingo de la Calzada, arribem a Ezcaray, dins de la vall d'Oja i envoltada de les altes montanyes del massís de la Sierra de la Demanda, que té com a principal factor d'atracció de turisme la proximitat a l'estació d'esquí de Valdezcaray. Per setmana santa, i acabada la temporada d'esquí, el poble es veu bastant buit de gent, però val la pena passejar pel seu casc antic i el seu entremat de carrers antics, amb palaus i cases blasonades.

Quan a origens i història d'Ezcaray, indicar que el seu topònim basc i d'altres llocs propers ve donat pels repobladors bascos que arribaren a aquestes terres en els segles IX i X. Durant el 1312, el rei Ferran IV de Castellia, va otorgar un fur a aquesta zona on un dels previlegis era el poder refugiar i defensar als malfactors que arribessin a aquesta vall, amb la finalitat d'afavorir la repoblació del mateix. Aquesta prerrogativa va ser anul·lada més endavant.

El riu Oja, artèria principal de la vall, al voltant del qual han anat creant-se boscos i poblacions. Seguint la seva llera es pot arribar a llogarets que formaven el municipi d'Ezcaray, algunes ja deshabilitades, en les que es poden contemplar l'estil de vida d'aquestes muntanyes. Ezcaray estava formada per un concejo amb tretze llogarets: Altuzarra, Ayabarrena, Azarrulla, Bonicaparra, Espurgaña, Lozalaya, Fosadas, San Antón, San Juan, Turza, Urdanza, Zabarrena y Zaldierna, quedant el seu llegat artístic depositat en l'església de Santa Maria.

Una de les primeres coses que veus a l'entrar a Ezcaray és un gran edifici blanc de tres plantes, amb una gran esplanada. Es tracta d'una antiga fàbrica tèxtil. Ezcaray va contar, des del segle XVI, amb una important indústria tèxtil, degut a la tradició ramadera de la Vall que donà lloc a una producció de llana. Així, l'any 1752 es va crear la Real Fábrica de Santa Bárbara, en honor a l'esposa de Ferran VI. Van ser construïts dos edificis amplis, en els quals s'ubicaren les màquines que feien els draps i les teles. De l'antiga fàbrica només queda l'estructura de l'edifici, de tres plantes i la portada que conté l'escut d'Espanya.

L'any 1773, sota el regnat de Carles III se li va concedir el previlegi de Companyia Real, passant a denominar-se Compañia Real de San Carlos y Santa Bárbara de la Villa de Ezcaray. Posteriorment, es construeix la casa de tints, també coneguda com El fuerte, amb materials incombustibles, després de l'incendi que va patir la fàbrica l'any 1785. Aquí es portava a terme l'acoloriment de la llana. A dia d'avui, allotja un hotel anomenat Albergue de la Real Fábrica.

A inicis del segle XIX, va iniciar-se el declivi d'aquesta indústria, pel l'endarreriment tecnològic de les instal·lacions, quedant Ezcaray al marge dels canvis tecnològics de l'indústris tèxtil impulsats per la màquina de vapor des d'Anglaterra i França.

El centre neuràlgic d'Ezcaray el trobem en la Plaça del Conde de Torremúzquiz, més coneguda com la "del Quiosq", pel motiu evident del quiosq de música amb una base de pedra que hi ha al mig de la plaça. Al voltant d'aquesta plaça, de planta irregular, es reuneix gran part de la gent que inunda els dies festius, ajudat pel fet dels bars i cafeterias que hi ha.

Un altre fet característic de la plaça són les cases i façanes blasonades. Són cases típiques de muntanya, de colors clars en la seva majoria i amb fusta fosca present en les seves finestres i façanes. Algunes façanes, a més, exhibeixen esmerats escuts de molts anys d'antiguitat.

L'altra gran plaça del poble, és la Plaça de la Verdura, on es conserva l'Argolla del Fur, com a símbol del pasat d'Ezcaray: d'acord amb la llegenda, els malfactors que arribaven a la vall, i relacionat amb el que hem explicat anteriorment amb els furs, si aconseguien agafar-se de l'argolla, la justícia no els podia perseguir ni detenir i quedaven lliures.

Com a monument més important, podem considerar l'Església de Santa Maria La Major, que té els seus origens en el segle XII, encara que va patir reformes importants els segles posteriors. Es un edifici de cadirat vermellós, típica de la zona, i la seva portada es troba en el mur meridional, amb arquivoltes apuntades, que allotja un timpà que mostra una Anunciació.

En aquesta mateixa façana sud, destaca una balconada del segle XVI, amb una barana formada per escuts, creus i gelosies, recolçada sobre matacans decoratius que, amb les torrasses de reforç que hi ha en els costats, donen a l'església un aire de fortalesa, que mai va ser.



Tornar a: Uns dies per La Rioja

Llegir més

Santo Domingo de la Calzada

Santo Domingo de la Calzada, amb menys de 7.000 habitants, està lligada des dels seus inicis al Camí francès de Sant Jaume. El nom del poble procedeix del seu fondador, Domingo García (1019-1109), un eremita que es va establir per la zona, que va crear un pont sobre el riu Oja, un hospital i un alberg de peregrins, per atendre les necessitats dels pelegrins al seu pas per la localitat. Amb això, va evitar als peregrins la volta que hi havia des de Nájera a Burgos, a través de Pancorbo, traçant una via recta des d'aquestes terres fins accedir per les montanyes d'Oca a Burgos.

A la mort del sant, s'erigí al voltant de la seva tomba edificacions, sorgint un burg que era regit per abats fins que el 1250, Ferran III annexionà l'annexionà a la Corona de Castella. Durant els segles XIV i XV es construeix la muralla, que va arribar a tenir 38 torrasses conservant-se actualment 8, i en el segle XVIII es produeix una gran remodelació en la ciutat amb el trasllat del centre de la Plaça del Sant a la Plaça Major amb l'edifici del Corregiment i l'Ajuntament.

Un bon lloc per començar la visita a Santo Domingo és per la única porta de la muralla que es conserva, per un arc de mig punt, que dóna accés a la Plaça Major, o d'Espanya, que es va crear amb la construcció de les muralles medievals. Durant molts segles, va ser l'emplaçament del mercat i plaça de braus, i actualment podem veure l'Ajuntament, l'Alhóndiga i l'antiga Seu Oficial del Corregiment de Rioja.

Dominant tota la plaça, tenim l'Ajuntament (segle XVIII) d'estil barroc. En la planta baixa, podem veure nou arcs adosats a la resta de la primitiva muralla. En la seva part central tenim l'escut dels Borbons, franquejats pels escuts d'armes de la ciutat: un amb un gall i una gallina, i l'altre, amb una alzina i una falç. Tot això, rematat amb una escultura de la deesa Fama.

Al costat, tenim l'alhóndiga (terme àrab-hispà), que era com es denominava a l'antic magatzem i venda de gra. En la façana, en el centre, podem veure un escut de Castella i Lleó de 1716. A banda i banda, en la part superior, altres dos gòtics, amb les armes de la ciutat. Sota, un altre escut de Castella i Lleó del segle XIV que estava en una de les portes de la muralla.

I tocant a l'antic magatzem, tenim el que va ser la seu oficial del Corregimiento y de la Merindad de Rioja (organitzacions administratives dels regnes castellans i navarresos, que representaven al rei), que va manar construir l'any 1763 el corregidor Pedro Nolasco, i que durà fins a la seva supressió per les Corts de Cadis de l'any 1812. En la planta baixa es situà la Presó Real, pràcticament intacta des de la seva construcció, va estar en ús fins mitjan segle XX.

A prop, gairebé tocant, tenim la Plaça del Sant on es troba la Catedral i la Torre exempta. La construcció de la Catedral s'inicià l'any 1232 i allotja les restes del sant, fundador de la ciutat.

En el seu interior, podent sorprendre a la gent que no coneix res de la ciutat, hi ha un galliner gòtic del segle XV amb un gall i una gallina vius i de color blanc. Això ve d'una llegenda popular, on s'explica que entre els molts pelegrins que passaven per Santo Domingo de la Calzada, arribà un matrimoni alemany i el seu fill que va fer nit en una fonda. La filla de l'hostaler s'enamorà del jove i al no ser corresposta, decideix venjar-se, ficant una copa de plata en l'equipatge del jove. La família abandonà la ciutat i la jove denuncià el robatori al Corregidor, i després de trobar-li la copa, el jove pelegrí va ser jutjat i penjat. Quan els pares van anar a veure al seu fill penjat, el van trobar viu en la forja, ja que Sant Domenec l'agafava per sota. Immediatament, van anar a casa del Corregidor a explicar-li el miracle, però aquest escèptic, els li contesta que el seu fill estava tan viu com el gall i la gallina rostits que es disposava a menjar ara mateix. A l'instant, els animals recuperen la vida i començen a cantar. Des de llavors, es diu: "Santo Domingo de la Calzada, donde cantó la gallina después de asada".

En el claustre, adossat a la part nord de l'església al costat de les defenses medievals del segle XIV que protegien la principal porta d'accés, es troba una exposició permanent del patrimoni de la Catedral amb pintures, escultures i altres tipus d'obres.

La Torre exempta, amb 70 metres és la torre més alta de La Rioja i és la tercera que ha tingut la Catedral. La primera va ser destruïda per un llamp i la segona va haver-se de desmontar per problemes en els seus fonaments. Per aquests problemes, per les corrents subterrànies d'aigua, es va construir de forma separada, sobre una planta quadrada de nou metres de llarg, aprofitant l'edifici on hi havia la presó i un petit hort.

Entre la Catedrai i la torre hi ha l'Ermita de la Verge de la Plaça (s. XVI) amb una façana barroca del segle XVIII. Sota el campanari, hi ha una fornícula amb la imatge de la Verge. En l'interior, hi ha un retaule presidit per la imatge de la Verge de la Plaça, patrona de la ciutat. Juntament amb la imatge de Sant Domenec surt en processó el 18 de setembre en les festes de Gràcies.

I per últim, en la mateixa plaça, hi ha el Parador de Turisme, que originalment era l'Antic Hospital de Pelegrins de finals del segle XV, construït en el mateix lloc on estava el primitiu hospital que va erigir Santo Domingo de la Calzada. Fins l'any 1965, va funcionar com alberg de pelegrins. De planta basilical, amb tres naus, conserva en la seva part central una imatge del sant.

Existeixen nombrosses cases nobles que donen fe del ric passat de la ciutat com la Casa de Trastamara, on va viure i morir el rei Enric II de Castella, la casa de les antigues carnisseries, la casa dels Ocio o de l'alcalde Martínez Pisón, el palau del secretari de Carles V, entre altres. Moltes d'elles es troben en el Carrer Major, i des d'aquest mateix carrer, podem accedir a...

... La Alámeda, una plaça porticada on hi havia el mercat de vendures i sota les porxades dels quals els hortonals es protegien del sol i de la pluja. Les alzines que envolten la plaça recorden a l'antic bosc que hi havia per tot el terme municipal. Una falç tallant una alzina, const itueix un dels símbols de l'escut de la ciutat. La font del mig va ser construïda per ordres del Corregidor Fernández de Ocampo per abastir a la població a finals del segle XVIII. Inicialment, la plaça era coneguda com Plaça Nova, ja que era la última plaça construïda dins de les muralles.

La plaça també serveix de lloc de reunió i de descans per a milers de pelegrins que arriben durant tot l'any a la ciutat, ja que aquí hi ha la Casa de la Cofradia del Sant i l'Alberg de Peregrins. Es la cofradia assistencial més antiga del Camí de Sant Jaume, i en el pati es troben les aus de recanvi del gall i gallina que hem vist anteriorment en la Catedral.


I de Santo Domingo de Calzada passem a Ezcaray...


Tornar a: Uns dies per La Rioja

Llegir més