La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

El modernisme a Alella

L’emergent cultura de l’estiueig burgès va fer que a molts pobles de les rodalies de Barcelona arribessin famílies benestants que cercaven racons idíl·lics on passar les vacances. El Maresme va veure créixer noves residències de luxe,un fenomen que es veié reforçat pel fet de comptar amb la primera línia de ferrocarril, inaugurada el 1848. El tren permetia desplaçar-se amb comoditat i fins i tot deixar el pare de família treballant mentre la dona, els fills i el servei es desplaçaven al lloc d’estiueig unes setmanes abans. Per dur-los fins al poble existia un servei de tartanes entre Alella i l’estació del Masnou.


Moltes masies i cases del poble van ser comprades i adequades pels nous senyors: es renovaren les dependències internes per adaptar-les a les noves exigències funcionals i les façanes es referen ajustant-se als criteris estètics de l’època. A Alella, podem trobar empremtes del modernisme, amb arquitectes com Jeroni Martorell o Josep Puig i Cadafalch que van desenvolupar alguns dels seus projectes en aquest poble vinícola. Endinsant-nos en les formes i els colors de l’arquitectura alellenca podrem extreure algunes de les característiques generals d’aquest moviment; per exemple, apreciarem l’arquitectura decorativa i detallista a Can Bonveí, l’ús d’elements tradicionals com el maó vist al celler Alella Vinícola i el predomini de la corba sobre la recta a les formes de Can Llimona.

La fil·loxera també va afavorir que moltes finques es parcel·lessin i s’hi construïren cases de nova planta. Els propietaris arruïnats optaren per vendre les finques o per desprendre's d’una part, ja que els alellencs que necessitaven ingressos ràpids eren nombrosos.

Així, el poble i els seus entorns són particularment rics en edificis interessants, tant masies antigues (algunes documentades des del segle XIV) com cases de residència fetes des de mitjan segle XIX, en estils historicista, eclèctic, modernista o noucentista. A només 15 quilòmetres de Barcelona, Alella ens ofereix tranquil·litat, repòs, un paisatge agradable i vins amb distinció.

Entre les moltes masies que podem trobar, destaca, a l'entrada del nucli antic del poble la de Can Lleonart, els esgrafiats del qual són una de les imatges més característiques de la vila. Els esgrafiats, que presenten unes característiques sanefes ondulades, són fruit d’una reforma que es va fer en època barroca i avui els podem contemplar en tota la seva esplendor gràcies a una recent restauració. La masia fou la residència de la família Riera-Lleonart, vinculada a l’arxiduc Carles d’Àustria. De fet, els germans Salvador i Francesc Lleonart van liderar els serveis de la xarxa d’espionatge austriacista durant la guerra de Successió, al principi del segle XVIII.

Masia Can Lleonart

Respecte als edificis modernistes, podem seguir la ruta que ens suggereix la web de turisme del poble, començant a l'altra punta del poble per Can Bonveí i acabant en el celler vinícola.


(1) Can Bonveí-Cal Vegetalí (Camí de Martorelles, 5)
Edifici residencial rodejat per un jardí estructurat de forma esglaonada. Antigament fou una masia, documentada des del segle XV. El nom li prové de qui en fou propietari durant el segle XVII, Francesc Bonveí. El 1898 la casa va ser profundament transformada, amb una façana emmerletada, amb torres circulars als angles, a l'estil dels castells medievals. Té diversos elements decorats amb ceràmica vidriada de diferents colors.

Alella. Cal Vegetalí

(2) La Torre del Governador (Camí de Martorelles, 2)
Enorme finca residencial que conté edificis d’estils ben diferenciats. Va ser propietat d'Enric de Cardona i d'Erill, governador general de Catalunya cap a la fi del segle XVI. Després va pertànyer als comtes de Santa Coloma (segles XVIII i XIX) i el 1890 va passar a mans d'Antoni Borrell Folch, polític i financer.

Va ser Borrell qui va encarregar a l'arquitecte modernista General Guitart i Lostaló la construcció dels elements més emblemàtics del conjunt: el pont ogival flanquejat per dues torres quadrades, el cos cilíndric que hi ha a l'entrada del carrer del Greny o el castell fantasiós que hi ha al cantó nord. Tot plegat inscrit dins el vessant medievalista d'inspiració nòrdica del modernisme. A la mort de Borrell (1910), per voluntat testamentària, la hisenda va ser destinada a l'ensenyament. Va ser regentat per les Escoles Pies fins l'any 2001, que va ser venuda a una immobiliària per construir-hi un hotel. Avui en dia, el conjunt està en decadència absoluta, encara que estan fent-hi algunes reformes per l'actual propietari.



(3) L'escorxador (Passeig de Marià Estrada, 2)
Actual seu de la policia municipal, aquest espai industrial està format per tres cossos amb cadascú d'ells cobert per una teulada a dues aigües. De dins, destaca més el central ja que és més elevat que els altres dos per tal de situar-hi finestres per il·luminar i ventilar l'interior. Destaca com a material de construcció l'ús del maó vist i la pedra.


(4) Can Llimona (Riera de la Coma Clara, 1)
Antiga masia de la qual ja no en queda res, que al segle XVIII la posseïa Joan Llimona, del qual agafa el nom actual. Cap a la fi del segle XIX va ser transformada en una torre d'estiueig que es caracteritza per una barreja d'elements arquitectònics accentuat per l'aire historicista-modernista de l'edifici. El seu element més característic és el conjunt de l'angle dret de la façana, on els balcons giren en semicercle i generen un cos cilíndric sostingut amb columnes i coronat amb coberta cònica de ceràmica bicolor. Altres elements ornamentals, com el motlluratge de les impostes, el balcó de pedra o les llindes del pis superior i de la galeria lateral, són de caire historicista.


(5) Cal Boter-Les Hortensies (Rambla Àngel Guimerà)
Antiga masia de planta baixa i pis coberta on destaca la seva porta adovellada. Posteriorment s'afegí una segona part, corresponents a una etapa modernista amb diversos cossos de planta quadrada, amb un pis baix i un superior, son rematats amb merlets arrodonits, i realitzats amb rajola verda, i un altre coronat per una teulada de quatre vessants molt inclinades, també de rajola verda, així com els arrambadors que envolten tota la construcció. Actualment funciona com a residència, i els murs que separaven les dues construccions es van tirar i s'unificà els seus interiors per motius funcionals.

Alella. Les Hortensies

Va ser la casa natal del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, precursor de la racionalització de l'ensenyament al país, creador de l'Escola Moderna a Catalunya el 1901 i afusellat al castell de Montjuïc, acusat de ser un dels impulsors dels fets de la Setmana Tràgica de 1909, a Barcelona.

(6) Can San Miquel (Avinguda Sant Josep de Casalanç, 2)
L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch a l’any 1914 va aplicar elements modernistes per reformar
aquesta masia en una elegant finca d’estiueig. L'edifici té una teulada de dues vessants amb el carener perpendicular a la façana. De planta baixa i un pis, amb la portalada dovellada i les finestres, tres al pis superior i dues a l'interior, amb les llindes, brancals i llindars de pedra. La construcció presenta dues galeries laterals amb dues arcades cadascuna que, construïdes posteriorment, conserven la mateixa inclinació de la teulada. Esgrafiat sobre la finestra de l'eix central hi ha un rellotge de sol


(7) La fàbrica de pintures (C/ Torrent de Vallbona, 53-67)
Originàriament fou una fàbrica de teixits, un garatge, la Bodega Bruy i finalment una fàbrica de pintures. De planta rectangular molt allargada degut a l'ús com a nau industrial, està cobert amb teulada a doble vessant. A la façana principal de la nau destaquen els elements decoratius en ceràmica de colors i maó vist.

(8) Can Bertran (Avinguda Sant Josep de Casalanç, 15)
Un altre torre d'estiueig que va fer-se sobre una antiga masia coneguda com a Mas Sayol. De planta quadrada, està estructurada en planta baixa, dos pisos i una teulada de quatre vessants amb una torratxa central que fa de llanterna. Les façanes s'ornamenten amb mènsules i llindes esculpides dins un estil general de caràcter eclèctic.


(9) Can Serra (Avinguda Sant Josep de Casalanç, 4)
Antiga masia que es va reconvertir en una casa d'estiueig. Sense perdre la funcionalitat del seu edifici va adquirir elements clarament modernistes com les baranes del balcó i els llums exteriors de ferro forjat. Un rellotge de sol corona el cim o vèrtex del frontó.

(10) Alella Vinícola (C/ Àngel Guimerà, 70)
El 1906 es va constituir el sindicat agrícola Alella Vinícola i va ubicar aquí la seva seu, sent el primer celler cooperatiu de Catalunya. El mateix any, es va començar a construir el celler, obra de l'arquitecte Jeroni Martorell i Terrats. El celler es va emplaçar sobre un terreny desnivellat per poder aprofitar la força de la gravetat en la producció de vins.

Celler d'Alella

El modernisme és present a les naus de l'interior emfatitzant l'aire de catedral del vi, on destaquen els arcs parabòlics suportats per esbeltíssimes columnes de maó. La façana principal de realització posterior, pertany al corrent del Noucentisme.

Celler d'Alella

El projecte original preveia un seguit de cinc grans naus paral·leles, per a l'elaboració del vi, amb un pati i un altre cos destinat a dependències del sindicat. A la part de dalt del terreny es construí el moll de descàrrega, a continuació la zona de fermentació i, més avall, les tres naus de criança, que a través del pati connectaven amb les oficines. Les dues altres naus previstes no es van construir.

Més informació i bibliografia en: Pobles de Catalunya. Alella | pat.mapa | Les cases d'Alella | Un cap de setmana a Alella (Revista Sàpiens. Autor: Noemí Aznar) | Turisme d'Alella

El castell de Montesquiu

El Parc del Castell de Montesquiu és un dels espais protegits que forma part de la Xarxa de Parcs Naturals que gestiona la Diputació de Barcelona; de fet, és el més petit d'ells. Apart del seu entorn natural, un dels seus grans atractius és el castell que dóna nom al parc, envoltat d'uns amplis jardins. Documentat des de 1285, és un gran casal fortificat amb orígens en el segle IX que amb el pas del temps ha estat sotmès a diferents modificacions, fins a arribar a l'estat actual.

Castell de Montesquiu

L'àmbit del parc ocupa part dels termes de quatre municipis -Montesquiu, Santa Maria de Besora, Sant Quirze de Besora i Sora- que, juntament amb Vidrà, constitueixen la comarca natural del Bisaura.

Vista del parc des del castell de Montesquiu

Història del castell
Alguns historiadors expliquen que ja al segle IX existia una torrassa solitària que hauria fet construir el comte Guifré el Pelós, pare de l'abadessa Emma, personatge documentat a l'arxiu del castell. Emma va ser la primera abadessa del monestir de Sant Joan de Ripoll, avui anomenat de les Abadesses, fundat pel seu pare. Aquesta talaia servia per vigilar el pas del riu Ter durant la definitiva repoblació de la plana de Vic, que va tenir lloc en aquella època. És probable que la talaia se substituís, més tard, per una altra construcció més consistent.

Castell de Montesquiu

Durant l'època medieval, el castell va ser utilitzat pels senyors del feu de Besora i va estar sempre vinculat al castell de Besora -del qual avui en queden només runes-, veritable centre de poder de la zona durant la baixa edat mitjana. A mitjan segle XIV, Arnau Guillem de Besora va ser el primer personatge de la seva nissava que va habitar al castell, desplaçant la residència habitual de Besora a Montesquiu. Segurament, l'antic casalot que fins aleshores havia estat una estructura militar dedicada a la vigilància, va esdevenir un lloc de residència habitual.

Castell de Montesquiu

Durant el segle XVII, Lluís Descatllar, tot i que residia habitualment a Barcelona, va ampliar i ennoblir el casal, coincidint amb les noves cultures urbanes de l'època moderna. A ell es deu la construcció de la capella actual, sota l'advocació de Santa Bàrbara, i l'ampliació del sector nord-est del castell, a més d'altres actuacions que van significar un important canvi en la imatge global de l'edifici.

Castell de Montesquiu

A principi del segle XX, Emili Juncadella, figura representativa de l'alta burgesia del moment, va donar a l'antic casal l'aparença actual i el completa amb jardins. Va fer realitzar diverses modificacions que van afectar especialment l'interior del castell. Una de les més destacables va ser  l'aïllament físic de l'espai reservat al servei i el reservat als nobles, creant dos espais clarament diferenciats. La galeria porxada de la façana nord també és d'aquest període.

Castell de Montesquiu

La família Juncadella va ser la darrera propietària privada del castell fins que el 1976, després de la mort, el 1972, de Mercedes Juncadella, germana d'Emili, passà a ser propietat de la Diputació de Barcelona d'acord amb el testament d'Emili Juncadella, el qual va ser assassinat durant la Guerra Civil.

Castell de Montesquiu
Pou fals que ennobleix els jardins del castell

Visitant el castell
Castell de Montesquiu
La visita és guiada, aproximadament d'una hora, comença amb un audiovisual d'uns quinze minuts, en la sala del celler, per seguir després per les diverses sales del castell.

Celler | Coneguda popularment com la presó, aquesta estança coincideix probablement amb l'estructura fundacional del castell, com ho palesen les espitlleres de la seva façana exterior i el gruix extraordinari dels seus murs.

Capella de Santa Bàrbara | Petita capella feta construir per Lluís Descatllar i consagrada el diumenge 13 d'abril de 1642. L'advocació a Santa Bàrbara era habitual dels castells catalans. Del seu conjunt destaca l'esplèndid arrambador de ceràmica del segle XVII amb escenes de la vida de la santa.

Castell de Montesquiu

Escala | L'actual escala noble del castell va ser introduïda per Emili Juncadella durant les obres dutes a terme entre els anys 1917 i 1920 i no correspon, per tant, a l'estructura original de l'edifici. Probablement, aquest element arquitectònic prové de l'enderroc d'algun antic casal gòtic de Barcelona provocat per l'obertura de la Via Laietana.

Castell de Montesquiu

Sala | La Sala, en alguns documents anomenada Salassa, és l'estança més destacada de les activitats familiars i representatives del castell. L'ordenació actual de la Sala, fins i tot l'esplèndid fumeral de la llar de foc, és resultat de les obres d'arranjament de 1917-1920.

Castell de Montesquiu

Cambra del Ter | Aquest espai arranjat actualment com la cambra de la senyora Mercedes Juncadella -la figura de la qual apareix reproduïda en dos olis, en dos moments de la seva vida-, era l'antiga cambra del Ter. Des del seu finestral es podia veure el riu, visió que avui amaguen els grans arbres del sector de ponent del jardí.

Castell de Montesquiu

Menjador | Aquesta sala menjador a prop de la Sala, com indica un document de 1383, ha conservat la seva condició durant més de set segles. El seu aspecte actual, així com també l'esplèndida llinda neogòtica de la llar de foc, és resultat de les reformes empreses per Emili Juncadella.

Castell de Montesquiu

Cambra | Aquesta estança, denominada genèricament com a cambra durant el segle XVIII, reprodueix l'estructura tradicional de cambra i alcova característica de les residències catalanes benestants durant segles.

Castell de Montesquiu

Estances del sector nord | Les dues sales corresponien a la cuina i als seus espais subordinats (cambra de la cuina, rebost i pastador), anteriors a les grans reformes d'Emili Juncadella. La singular obertura de la Sala Blava -anomenada així pel color de les cadires mallorquines que ara la moblen- és testimoni de l'ús primigeni d'aquests espais.

Castell de Montesquiu

Castell de Montesquiu

Terrassa nord - terrat | L'única modificació introduïda per Emili Juncadella a la configuració volumètrica del castell va ser l'addició d'aquesta terrassa a la façana nord, des d'on el visitat pot gaudir d'una àmplia vista del par comarcal, tancada al fons pels cims dels Pirineus Orientals.


Castell de Montesquiu

Parc del castell de Montesquiu

Castell de Montesquiu

Dades pràctiques: Web del Parc del Castell de Montesquiu | Es pot visitar tots els caps de setmana de l'any i durant l'estiu està obert cada dia | Preu entrada: 3,50€ (24/07/2016)

Bibliografia i més informació en: El Bisaura. Rutes a peu i en BTT (Montserrat Vilalta i Prat | Col·lecció Azimut - 55) | Tríptic Parc del Castell de Montesquiu. Benvinguts al parc! (Diputació de Barcelona) | Tríptic Parc del Castell de Montesquiu. Castell de Montesquiu (Diputació de Barcelona) | Rètols de les diverses sales del castell