La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Romànic. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Romànic. Mostrar tots els missatges

El Sant Joan les Fonts medieval

Sant Joan les Fonts està situat dins del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa i en un paratge privilegiat, entre la confluència del riu Fluvià i de les rieres de Bianya i Ridaura, i damunt d'una colada basàltica provinent dels volcans propers de la Canya i d'Aiguanegra.


El nom del municipi prové del gran nombre de fonts que hi ha en tot el poble, gairebé 300, format a més a més de Sant Joan les Fonts pels nuclis de la Canya i Begudà, a més d'uns veïnats i masies disseminades pel terme.

A la zona del Molí Fondo i del Boscarró hi coincideixen fins a tres colades de lava de tres èpoques i volcans diferents, i és una de les rutes que ens ofereix Sant Joan les Fonts, en un itinerari senyalitzat i amb un recorregut curt de 20 minuts i una de llarga d'una hora i 45 minuts. Així, tenim un terme amb increïbles restes volcàniques i nombroses fonts d'aigua que conviu amb el seu passat medieval amb monuments tant importants com l'església de l'antic monestir romànic, el pont medieval i la casa forta de Juvinyà.

Riu Fluvià

Aquesta petita ruta medieval la comencem per l'església romànica, el principal element que queda de tot el complex monacal benedictí del segle XII. Aquests paratges ja es trobaven habitats des de l'antiguitat, com ho demostren les restes d'un antic poblat ibèric. A partir del segle IX, s'hi establiren un conjunt de masos repartits per les muntanyes, que augmentaren en el segle XII amb el priorat de Sant Esteve de les Fonts Inferiors, conegut ara com a monestir romànic de Sant Joan les Fonts. L'església, de planta basilical i tres naus, destaca externament per la decoració en relleu dels murs i el color rosat de la pedra amb la qual es va construir, extreta dels marges del riu que té al costat.

Monestir de Sant Joan les Fonts

A l'interior, destaquen la pila baptismal d'immersió (s. XII), els relleus dels capitells i una rèplica de la Majestat de Sant Joan les Fonts (s. XII). L'absis es conserva, tot i que ha patit diferents mutilacions, és d'estil romànic llombard, i al costat es pot veure la sagristia afegida.

Monestir de Sant Joan les Fonts

Els terratrèmols del segle XV van ser la causa principal de la destrucció dels edificis que formaven part del petit monestir, com el claustre i les habitacions.

Monestir de Sant Joan les Fonts

Seguim pel pont medieval. L'actual, de quatre arcs, és fruit de la reconstrucció feta després dels terratrèmols del segle XV. Gran part d'aquest pont és de pedra volcànica, i ja es tenien referències escrites d'ell del segle XIII. Durant l'edat mitjana les rutes comercials que unien els comtats de la Cerdanya, Berga i Besalú passaven per Sant Joan les Fonts, i van convertir aquest pont sobre el Fluvià en una via de comunicació estratègica. En època romana, hi passava la via Annia, que travessava el riu Fluvià pel aquí mateix.


A l'altre costat del pont, s'alça majestuosament l'església parroquial, construïda entre els segles XIX i XX en l'estil neoclàssic.


Per últim, tenim la casa Juvinyà, residència de la família Juvinyà i actualment seu del primer Centre d'Interpretació de la Garrotxa. Es tracta d'una casa forta civil d'època romànica i de les millors conservades d'aquest tipus d'arquitectura de tota la comarca. A la façana principal s'hi poden veure les dues parts de la construcció: la torre, del segle XII, i la resta de la casa, del segle XIV.

Sant Joan les Fonts

La casa, construïda com una estada, no era ni un castell ni una casa de pagès, sinó més aviat una residència. Normalment eren cases senyorials amb un espai únic, sense parets interiors, i dins d'un recinte fortificat.

La planta baixa era l'espai per a les quadres, mentre a la planta noble hi vivien els propietaris, i en un espai superior, les golfes destinades a magatzems o graners.

Sant Joan les Fonts

Envoltant la torre, s'hi troba un canal d'aigua que al segle XIII servia per moure la maquinària del molí fariner.

Sant Joan les Fonts

Bibliografia i més informació en: Sant Joan les Fonts. Vulcanisme i natura

Ripoll. Del romànic al modernisme

Ripoll, capital del Ripollès

De Ripoll ja havíem parlat en dues entrades prèvies, ja fa cert temps, dedicades al seu monestir, l'element més important de la capital del Ripollès i un dels més importants i emblemàtics de Catalunya. Però avui volem conèixer més aquesta vila i per això ho farem seguint la ruta a peu que ens proposa Turisme de Ripoll anomenada 'Del romànic al modernisme'.


L'itinerari el comencem des de la mateixa oficina de turisme, situada al costat del monestir, on tenim l'Església de Sant Pere, l'antiga església parroquial d'estil romànic de Ripoll que va ser consagrada l'any 890 i que ha romàs sempre a l'ombra del monestir de Santa Maria, amb el qual comparteixen plaça. Destaca a la part posterior, un fragment de muralla del segle XIV, sobre la qual s'aixeca el campanar. A la façana es pot veure un rellotge de sol.

Monestir de Ripoll

A l'altra banda del monestir, adossat als claustres, tenim l'Ajuntament, construït al segle XVII i que formava part del conjunt monàstic. Format per planta baixa i dos pisos, la façana exterior és d'estil neoclàssic.

Si ens anem cap a la carretera de Ribes, tenim la Casa Codina (1918), un edifici d'influència modernista amb una torre de simetria central accentuada per les galeries sortides i el coronament del cos principal.

Ripoll

Si tornem cap al monestir, tirant pel carrer del Bisbe Moragues, just abans de travessar el pont sobre el riu Ter, trobem la Casa Muntades (1868), un edifici d'estil neoclàssic, obra d'Eudald Sadurní, on destaquen les pilastres, els capitells corintis, la cornisa de grans dimensions i els elements neogòtics.

Ripoll

Seguidament travessem el pont i passem per sota els porxos de l'Scriptorium del monestir, l'antic lloc on els monjos passaven moltes hores dedicades a la còpia de manuscrits i il·luminant còdex. Avui en dia, podem trobar una exposició interactiva sobre aquest món en l'època de l'Edat Mitjana.

Monestir de Ripoll

Una mica més endavant es troba la Capella de Sant Miquel de la Roqueta (1912), d'estil modernista i feta per Joan Rubió i Bellver, deixeble d'Antoni Gaudí. Va ser encarregada per Marià de Delàs, baró de Vilagaià i decidí aixecar-la en substitució d'una antiga capella dedicada a Sant Miquel. L'oratori construït a base de pedra de riu sense desbastar presenta una estructura de voltes còniques que formen l'absis entorn al cimbori central.

Capella modernista

Capella modernista

Els següents punts d'interès ens duen al carrer Progrés, on trobem dos edificis modernistes, tots dos també construïts per Joan Rubió. El primer és la Casa Bonada (1912), un casal projectat amb una doble façana i tractat amb pedra carejada. La glorieta i la torre articulen el gir de l'estructura. Coronaments punxeguts i irregulars i una expressada falta d'acabats donen forma a aquesta casa.

Ripoll

L'altre edifici és la Casa Siquès (1916), conegut com la casa del Barco, per la semblança de la façana principal amb un vaixell. Originalment la coberta era de fusta i de forma punxeguda. La planta paral·lelepipèdica utilitza els balcons i la glorieta de testa per donar continuïtat a les façanes.

Ripoll

Tornem a passar pel Ter per algun dels ponts i ens dirigim cap a la Plaça Gran, també coneguda com la Plaça del Mercadal. És una plaça porxada on se celebrava des de temps medievals el mercat setmanal de la vila.

Plaça del Mercadal de Ripoll

Dels diferents edificis que conformen la plaça destaca la Casa Alòs (1908), la casa del Marquès de Dou, d'estil modernista-noucentista i que va ser projectat per l'arquitecte Josep Maria Pericas. Combina de forma elegant i equilibrada els elements modernistes -com la torre amb esgrafiats o les obertures curvilínies de mosaic i maó- i la simplicitat característica del noucentisme.

Casa modernista

Al costat mateix, hi ha la Casa Soldevila, un altre edifici d'estil modernista, obra d'Antoni Folcrà Verdaguer, format per una planta baixa i tres pisos. De la façana cal destacar dos elements decoratius, les baranes de ferro, més elaborades les de la primera planta que les de les altres plantes. L'altra element decoratiu és el coronament, amb uns arcs neogòtics i al seu interior un gotim de raïm de ceràmica.

Casa modernista

I fent xamfrà sobre algunes de les voltes porticades de la plaça, hi ha la Casa Mullol, de Josep Riera Reguer, formada per planta baixa i quatre pisos, on destaquen els esgrafiats de les dues façanes, les rajoles i els treballs de ferro forjat dels balcons. A la primera planta hi ha una balconera única per a dues façanes de la casa.

Plaça Gran

Tocant la Plaça Gran hi ha la Plaça de Sant Eudald on hi havia l'església de Sant Eudald, patró de Ripoll i que va ser derruïda el segle XIX per aixecar un temple més gran i que va ser enderrocat durant la Guerra Civil. L'any 2008 es va remodelar la plaça i és la imatge que podem veure actualment.

En aquesta plaça hi ha el restaurant El Molí, un restaurant no gaire gran que recomanem molt i on vam dinar molt a gust i vam ser atesos perfectament.

El Molí de Ripoll

Davant del restaurant, en el xamfrà de l'edifici on es troba una sucursal de 'La Caixa', destaquen dos detalls escultòrics amb l'escut de la vila i l'emblema de l'entitat financera.

Ripoll

Entre el restaurant i l'antiga Caixa, tenim un edifici de diverses plantes, amb bonics esgrafiats a la façana i a la planta baixa l'antiga Farmàcia Sargatal, on destaca el paviment i la decoració interior.

Plaça de Sant Eudald


A l'altre costat de la plaça, l'antic edifici del Banc Central, format per una planta baixa, on hi ha una botiga, i tres pisos. La façana principal presenta al capdamunt un rellotge sota una coberta i una escultura de Sant Eudald, a l'interior d'una fornícula.

Plaça de Sant Eudald

Des de la Plaça Nova ens dirigim cap al Pont del Raval -últim punt de l'itinerari-, passant pel costat del Casal dels Taurinyà, casa familiar del segle XVII d'una nissaga que va ocupar diversos càrrecs públics durant els segles passats. Aquest antic pont medieval, que creua el riu Freser, va ser reconstruït l'any 1585 i avui en dia conserva, a banda i banda del riu, els arcs auxiliars i l'arrencada de la volta.

Riu Freser

Més informació i bibliografia en: Turisme Ripoll | Plafons informatius en la mateixa vila | Catàleg elements arquitectònics Departament de Cultura de la Generalitat

Un passeig per Santillana del Mar

Santillana del Mar és un dels pobles més visitats i coneguts de Cantàbria que conserva el seu esperit medieval amb grans casalots i escuts d'armes que es poden veure a través dels seus carrers empedrats. Coneguda com la vil·la de les tres mentides doncs ni és "santa" ni és "plana" ni té "mar". En realitat, el poble està a 3km de la costa, i s'assenta sobre turons i valls que descendeixen de forma suau cap al curs del riu Saja o que es tornen en terminacions abruptes en forma de penya-segats abans de caure al Cantàbric.

Plaça Major de Santillana del Mar
La població es va organitzar urbanísticament en l'època baixmedieval quan va prendre el disseny de "Y", al voltant de la col·legiata de Santa Juliana i que podem considerar l'embrió de la vil·la. Així, la via principal es bifurca cap a l'esquerra pel carrer de Juan Infante fins a la plaça de Ramón Pelayo, un nucli sobri i elegant, amb nombrosos exemples d'arquitectura civil. L'altre carrer ens porta per una suau baixada fins a la col·legiata de Santa Juliana. D'aquesta època es conserven també la torre de Merino (del s. XIV), la torre de Don Borja, la casa de Doña Leonor de la Vega, la torre vella dels Velarde (de finals del segle XV) i el palau de Velarde o de Las Arenas (del segle XVI).

Com altres municipis de Cantàbria, els segles posteriors no van ser bons per a Santillana degut a les lluites entre nobles, merins i canònics per la pertinença de la terra. Molts veïns s'anaren a fer les Amèriques; alguns es van enriquir i al tornar donaren a Santillana el toc noble que la caracteritza. S'aixecaren casalots i palaus, algunes famílies ennobliren i van ficar les seves emblemes en les façanes de les construccions, edificis soportats per arcs de mig punt i balcons elegants i espaiosos. En aquesta època va néixer el palau de Benemejís, els casalots dels Tagle, dels Hombrones, dels Bustamante o l'Ajuntament.

Santillana del Mar
El conjunt va ser tan notable que l'aristocràcia amb seu a Madrid van començar a descobrir aquestes terres a partir de mitjan segle XIX i Santillana es va convertir en un lloc d'estiueig habitual per a ells. En 1879 es va produir un fet que va fer que Santillana fos coneguda internacionalment: a només 2km del poble, es va descobrir la cova d'Altamira amb les seves pintures prehistòriques.


Centre històric de Santillana

L'arquitectura és el major atractiu de Santillana i caminar pels seus carrers empedrats ens endinsem en un entorn medieval obert a l'esplendor renaixentista i barroc.

Mapa turístic de Santillana del Mar


Santillana del Mar - Museu Diocesà
Abans d'entrar en el seu centre que està restringit al pas de vehicles, tenim, arran de la carretera, dos edificis religiosos com són els convents Regina Coeli i el de les Dominiques. El Convent Regina Coeli va ser fundat l'any 1592 per D. Alonso de Velarde. Després de la desamortització de Mendizabal, el 1835, va ser ocupat per monges clarisses i avui allotja el Museu Diocesà, una col·lecció d'art sacre procedent de parròquies i esglésies de Cantàbria. El claustre, d'inspiració barroca és interessant.

Convent de Sant Ildefons

No massa lluny, el Convent de Sant Ildefons, construït en el segle XVII d'estil barroc. Des del seu inici va tenir una major riquesa de rendes i propietats que el Regina Coeli ingressant sovint en la seva comunitat donzelles de les principals famílies de la vil·la i grans llinatges de la regió.


Palau dels Peredo Barreda
Accedim al carrer principal d'accés a Santillana, que porta el nom de carrer de Santo Domingo, i a l'esquerra es troba el Palau dels Peredo Barreda, considerat el més elegant de la vil·la. Va ser edificada sobre alguna torre o habitatge de la família Barreda, una de les més notables de Santillana, en la qual va recaure en nombrosos cops el càrrec de merino, representant del rei. Construït a principis del segle XVIII per D. Francisco Miguel de Peredo, que es va emparentar amb la família Barreda, el palau està envoltat d'un parc de gran interès botànic per les peculiars espècies arbòries que conserva. Destaca el gran valor de la seva biblioteca, el mobiliari, les seves col·leccions genealògiques i valuoses pintures neoclàssiques. El palau ha estat restaurat per la Fundació Caja Cantàbria per a convertir-lo en centre cultural i sala d'exposicions.

Santillana del Mar - Casa dels Villa
Enfront hi ha la casa dels Villa, un exemple de casalot característic de l'arquitectura del segle XVIII, en la qual s'integren el classicisme formal amb la ostentació barroca. A mitjan d'aquest segle era propietat de D. Francisco Antonio Pantaleón de Villa. Les seves armes comparteixen les casernes de l'escut amb les de les famílies Cos, Bracho i Bustamante.

Santillana del Mar
Arribats a aquí, el carrer es bifurca. A l'esquerra tenim la via Juan Infante, que acaba en la plaça Ramón Pelayo o plaça Major, i a la dreta, el carrer passa a dir-se, successivament, de la Carrera, Cantón i del Río, i condueix directament a la plaça de les Arenas i a la col·legiata.



Caminar per la plaça Major es fer un recorregut arquitectònic des de l'Edat Mitjana -en les torres- fins al segle XVIII -en els casalots-.

Santillana del Mar - Les cases de l'Àliga i de la Parra
Aquí trobem la casa de l'Àliga i la casa de la Parra. La casa de la Parra rep el seu nom de la gran parra que adornava la seva façana fins que va ser substituïda per una pantalla d'entramat de fusta i maó. Va ser edificada a principis del segle XVI dins de la tradició gòtica, com s'observa en les portes d'accés i en la façana lateral, amb finestres geminades d'arcs apuntats. Al seu costat es va adossar en el segle XVII l'anomenada casa de l'Àliga, en referència a l'escut d'Estrada i Tagle que centra la façana. Actualment les dues cases serveixen de centre cultural on es realitzen exposicions.

Ajuntament de Santillana del Mar
Després ve l'Ajuntament, un dels edificis amb més presència de la vil·la que va ser construït a principis del segle XVIII en cadirat de gres groguenca. A partir de 1833 va sofrir reformes per habilitar-lo com a seu del consistori municipal, i en 1987 una gran reforma interna per adaptar-lo a la seva funció administrativa.

Santillana del Mar - Torre de Borja
En el costat més espaiós de la plaça Major està la torre gòtica de Don Borja que porta el nom per D. Francisco de Borja Barreda, últim titular del mayorazgo d'aquesta família en el segle XIX. Va ser restaurada en 1981 per a ser seu de la Fundació Santillana, que actualment la utilitza com a centre cultural (edifici de l'esquerra a la foto).

Després tenim la torre del Merino, del segle XIV, que déu el seu nom a qui vivia en aquest lloc que era el representant del rei (merino) de les anomenades Astúries de Santillana, la jurisdicció més gran de Cantàbria en l'Edat Mitjana i que comprenia la seva part occidental, amb l'excepció de Liébana (edifici de l'esquerra a la foto).

Santillana del Mar - Casa Barrera-Bracho


Tancant la volta a la plaça, trobem la casa dels Barrera-Bracho, que avui s'ha convertit en el parador nacional Gil Blas -en 1944 va ser incorporat a la Xarxa de Paradors Nacionals-, i que presenta un aspecte més sobri que la resta de palaus de la vil·la.

Santillana del Mar - Torre dels Velare

De tornada al carrer principal, en el tram anomenat de la Carrera, podem veure a la dreta la torre dels Velarde, construïda a mitjan segle XV per García de Velarde, cap de família d'un dels altres grans llinatges de la vil·la. És una típica construcció de l'època medieval, meitat casa senyorial de gran port, meitat torre defensiva. Des d'aquí, ja tenim una esplèndida vista de la col·legiata, que es troba al fons del carrer.

Santillana del Mar - Casa de doña Leonor de Vega
Però abans d'arribar-hi encara queden altres edificis importants, com el casalot de Valdivieso, avui reconvertit en espai hoteler, que enllaça amb una de les construccions més emblemàtiques de Santillana: la casa de doña Leonor de la Vega (en la foto), mare de don Iñigo López de Mendoza, primer marquès de Santillana. Actualment un hotel ocupa l'edifici.

Santillana del Mar - Escut de la casa dels Hombrons
Fixar-se també, abans d'arribar a la col·legiata, en els escuts d'armes de la casa dels Villa, més coneguda com dels Hombrons, denominada així pels dos imponents guerrers que semblen vigilar als passejants a la vegada que protegeixen l'escut de la família que porta la inscripció "UN BUEN MORIR ES ONRA DE LA VIDA", així com en els que ornamenten la façana de les cases de Cossio i Quevedo, que constitueixen actualment un únic habitatge.
 
Escut de les cases de Cossio i Quevedo
Santillana del Mar - Museu i Fundació Otero

La casa dels Abats dóna pas a la col·legiata i a la plaça de l'Abat Francisco Navarro, en la qual l'ajuntament gestiona un edifici permanent de les escultures de Jesús Otero, artista del municipi, que antigament eren les cavallerisses dels abats. Otero (1908-1994), de procedència humil, alternava els seus estudis primaris en l'escola de la vil·la amb la seva feina agropecuària, particularment a vigilar les vaques en les pastures, on s'inicià en l'observació de la naturalesa, un tema fonamental i reiteratiu en tota la seva obra escultòrica. Diversos caps d'animals ornamenten l'interior de l'edifici i també el jardí exterior.

Santillana del Mar - Casa de l'Arxiduquessa d'Àustria
La casa dels Abats va ser construïda a finals el segle XVII i pertanyia als abats de la Col·legiata i posteiorment a D. Pedro A. Barreda Bracho. També es coneguda com la Casa de l'Arxiduquessa d'Àustria per haver sigut la residència de Margarita d'Àustria a l'haver d'emigrar del seu país després de la caiguda de l'Imperi Austre-Hongarès.

Santillana del Mar - Palau dels Velarde

Envoltant la col·legiata pel costat dels absis s'arriba a la plaça de les Arenas, presidida pel palau dels Velarde, coronada per pinacles que ha sofert grans reformes, però que manté un cert aire renaixentista. Va ser construïda a mitjan segle XVI per a Alonso de Velarde.



Santillana, vil·la dels blasons
Fills il·lustres de Santillana van prendre part en empreses històriques i al tornar al seu poble d'origen van voler estampar en la façana de les seves cases els antics escuts, en l'honor i a l'ombra dels quals es van forjar aquelles gestes.

Santillana del Mar
Cada escut té la seva llegenda que explica la història en lletra minúscula. En els dels Barreda-Bracho, actual parador, es pot llegir: "Bracho fuerte que a Italia dió terror, y a Sforcia muerte". El del Palau de Velarde diu "el que la sierpe mató, con la infanta se casó". En la casa de Tagle-Bustamante destaca que "Los bustamantes de Quijas, con reyes casan sus hijas". La Casa dels Quirós va usar la grandiloqüència per al seu lema: "Antes que Dios fuera Dios, y los peñascos, peñascos; los Quirós fueron Quirós, y los Velascos, Velascos", text que marca també la competència suscitada entre les diverses famílies nobles que vivien aquí.

Santillana del Mar
En l'interior de cada casalot, després de franquejar portalades i endinsar-se en la vida narrada pels blasons, aquestes hisendes guarden biblioteques  amb importants col·leccions, mobles romàntics o neogòtics, retrats de família que pertanyen a la història d'Espanya i d'Europa.



Col·legiata de Santa Juliana

La col·legiata és una obra cabdal del romànic hispànic, i també la millor i major representació d'aquest estil arquitectònic en Cantàbria. Construïda per albergar les relíquies de Juliana de Nicomedia, destaca la seva portada principal, el claustre i el retaule major.

Santillana del Mar - Col·legiata de Santa Juliana
Portada principal de la Col·legiata de Santa Juliana
Santillana del Mar - Tomba sepulcral de Santa Juliana

A l'igual que les relíquies de l'apòstol Sant Jaume sembraren la història de Santiago de Compostela, les de Santa Juliana són la llavor de Santillana del Mar. Les restes d'aquesta màrtir cristiana del segle III van aparèixer aquí en el segle IX, segons la llegenda portats per uns monjos peregrins de l'Àsia Menor, del que avui és Turquia. Sota l'advocació de la santa, van construir una ermita per guardar i venerar les relíquies i aviat es va convertir en un monestir que va gaudir de la protecció dels nobles de la zona.

Santillana del Mar - Claustre de la Col·legiata de Santa Juliana
En 1045, el rei Ferran I de Castella li atorgava privilegis pels quals la vil·la i les seves possessions quedaven sota la sobirania de l'abat. Fins llavors havia sigut un monestir benedictí, però aquest mateix segle passà a convertir-se en una col·legiata regida per la comunitat de l'Orde de Canònics de Sant Agustí. En el segle XII, s'erigeix l'edifici que s'ha mantingut fins avui.

Santillana del Mar - Portalada de la Col·legiata de Santa Juliana
La seva portada principal, a la qual s'accedeix per unes escales que ens situen en la seva façana sud, està envoltada de quatre arquivoltes coronades per una sèrie de relleus escultòrics. En el centre d'aquesta sèrie s'observa un pantocràtor, amb quatre àngels que sostenen la seva orla. El frontó triangular que corona la portada, presidida per l'escultura de santa Juliana, va ser afegida en el segle XVII.

Santillana del Mar - Claustre de la Col·legiata de Santa Juliana
El claustre romànic és un dels més ben conservats i més representatius, tota una síntesi de la iconografia romànica amb animals fantàstics, temes bíblics, elements geomètrics, àrabs i normands, i simbologia vegetal. En els seus capitells  també es poden veure motius decoratius amb figures, dibuixos geomètrics i vegetals, temes bíblics i profans o al·legòrics. I amb els murs es troben els sarcòfags de personatges rellevants del clergue i de la noblesa, amb els motius heràldics familiars.

Santillana del Mar - Retaule major de la Col·legiata de Santa Juliana


En l'interior de l'església, en el centre del creuer, es troben les relíquies de la santa, guardades en l'arqueta del retaule major. De principis del segle XVI, en ell estan representats el martiri de santa Juliana i escenes de la vida de Crist.






La Cova d'Altamira

Santillana del Mar - Cova d'Altamira
Ubicada en el recinte que actualment ocupa el Museu d'Altamira, el 1879 Marcelino Sanz de Sautuola i la seva filla Maria van descobrir per casualitat la Cova d'Altamira. La cova, d'uns 300 metres de longitut, conté uns 150 gravats, de l'època del paleolític: són pintures policromes a base de pigments naturals on destaquen les figures de bisons i cérvols. El seu descobriment va suscitar una forta polèmica entre la comunitat científica, reticent inicialment en admetre l'antiguitat real de les seves pintures (uns 14.000 anys). L'estança principal, coneguda com la sala de policroms, ha estat considerada com la Capella Sixtina de l'art quaternari.

Santillana del Mar - Neocova d'Altamira


La massiva afluència de visitants a la cova va inquietar als científics davant un possible deteriorament de les pintures, provocant en 1979 el tancament de la cova, primer de manera total i després de forma controlada. Per això, es va decidir construir una rèplica, la Neocova, i un museu per a facilitar el seu coneixement al gran públic.





Anar a Uns dies per Cantàbria