Ruta modernista per Sabadell

La ciutat de Sabadell va ser una de les principals ciutats d'activitat fabril durant la revolució industrial de Catalunya. Al segle XIX, Sabadell era un centre de producció tèxtil d'abast estatal dedicat a la fabricació de teixits de llana, especialment. El Modernisme arribà a Sabadell a finals del segle XIX i s'hi desenvolupà fins a principis del segle XX, i es van construir edificis modernistes per encàrrec de la burgesia local, des de cases familiars i despatxos tèxtils fins a escoles, comerços i un hotel.

L'itinerari modernista pel centre històric de Sabadell transcorre per una àrea a prop de l'antiga estació dels ferrocarrils. El carrer de la Indústria, on hi havia diversos despatxos tèxtils (els despatxos eren els punts de venda, on es 'despatxaven' les robes que feien a la fabrica), algun vapor i un hotel, era el punt d'arribada tant de viatjants de comerç com de matèries primeres i va ser on es desenvolupà la major part de l'activitat mercantil de principis del segle XX de Sabadell.

I comencem així la ruta amb l'Hotel Suís (C/ de la Indústria, 59), situat al davant de l'antiga estació del ferrocarril. Originalment era un conjunt d'habitatges i que va ser reformat entre el 1902 i 1903 per l'arquitecte Juli Batllevell per transformar-lo en hotel.

La porta principal, situada a la cantonada, és precedida per un pòrtic amb una pilastra que suporta la balconada principal, amb força voladís.

Els elements que destaquen són les línies corbes de les façanes, la decoració amb motius florals, els esgrafiats i els mosaics de trencadís amb representacions de plantes i dos rètols, on es pot llegir el nom de l'hotel amb lletres irregulars i la "i" de "Suizo" és cap per avall. També podem veure tres senyeres al xamfrà de la façana.

Seguim pel carrer de la Indústria i ens parem davant de la Casa Ponsà (C/ de la Indústria, 32), que acull actualment l'Arxiu Històric de Sabadell. Aquesta casa va ser construïda l'any 1891 per Gabriel Borrell com a habitatge del banquer i industrial Francesc de Paula Ponsà i Cantí. És tracta d'un palau urbà, amb una clàssica divisió en tres cossos i tres pisos: a la zona baixa es trobava situat el despatx, a la planta noble hi havia les estances privades i la planta alta estava destinada al servei o golfes.

Tot i que les línies de l'edifici no són modernistes, si que es fan tots els acabats en aquest estil, destacant els plafons de rajola d'una de les façanes i els motius de les escultures dels capitells. A la banda esquerra de l'edifici, sobre la llinda d'una porta, trobem les inicials "F P" corresponents al propietari.

Malgrat que al llarg dels anys s'ha transformat la casa conserva en el seu interior els sostres enteixinats, l'escala de marbre i les pintures del sostre de diverses cambres.

Gairebé al davant, hi havia el Despatx i Fàbrica Sallarès Deu (C/ de la Concepció, 20). Projectat el 1912 i construït el 1914 per Eduard Maria Balcells i Buigas, el mateix any que va morir Josep Sallarès Deu, fundador de la fàbrica que portava el seu nom i que es dedicava a la fabricació de teixits d'home i complements d'alta qualitat.

L'edifici original es concep com una nau fabril de planta baixa i primer pis, però va patir una remodelació a causa del continu creixement de la fàbrica, de manera que el segon pis es va afegir als anys 40, preservant els detalls modernistes. Els elements modernistes que hi destaquen són les línies corbes de la façana, estilitzacions vegetals i símbols del nacionalisme català com la senyera en el ferro forjat i la coberta en forma de dents de serra.

Actualment és la seu de la Companyia d'Aigües de Sabadell i s'hi troba, també, el Museu de l'Aigua de Sabadell.

Més amunt, hi ha la Casa Buxó (C/ de l'Illa, 10), construït a mitjan segle XIX per a ús residencial i que va ser ampliat i reformat el 1913 per Josep Renom i Costa.

Destaca la torre que es troba al pati, amb una teulada de rajola verda i groga; també els balcons superiors i la façana corba que dóna al pati. Actualment acull una escola taller i un grup d'esplai.

Seguim fins al carrer de la Creueta, i en una cantonada es troba la Casa Arimon (C/ d'Arimon, 24), actual seu d'una agència de marketing.

Originalment és del 1858 i va ser construït per l'arquitecte, matemàtic i urbanista empordanès Josep Oriol i Bernadet. El 1910 la comprà en Joaquim Arimon i encarregà obres de reforma a l'arquitecte Josep Renom, el qual, el 1911, redissenyà gairebé tota la casa, convertint-la en un edifici modernista amb esgrafiats amb motius florals, estucats, mosaics i vitralls, ceràmica vidriada verda que decora finestres i teulades, la porta de la façana oberta en arc trilobulat i ferro forjat en les reixes. El 1941 Santiago Casulleras i Forteza la va modificar parcialment en estil postnoucentista.

Pugem un carrer cap amunt, per anar a l'Escola Enric Casassas (C/ de Llobet, 77) que va ser construïda per en Juli Batllevell i inaugurada el 1897. Amb una façana d'obra vista i molt treballada, recorda al Castell dels Tres Dracs de Lluís Domènech i Muntaner o l'Arc de Triomf de Josep Vilaseca que podem trobar en l'àrea del Parc de la Ciutadella. Les tres obres són fetes bàsicament amb el mateix material i a totes es tracta d'adornar les parets amb les diferents posicions del maó, posant-lo verticalment o fent-lo sortir de la paret. La teulada estava decorada amb ceràmica vidrada verda i al xamfrà es troba un gran mural ceràmic de rajoles policromades amb l'escut de Sabadell que realitzà el ceramista Marià Burguès amb la tècnica de l'aresta.

A pocs metres, hi ha els Safareigs de la Font Nova (C/ de les Paus, 36), que daten del 1833, si bé l'edifici actual és del 1892, obra de l'arquitecte Miquel Pascual i Tintorer. Destaquen les façanes d'obra vista amb sanefes elaborades amb el mateix totxo, la ceràmica amb motius florals i la font.

Rehabilitats el 1997, es va conservar la façana modernista i es va reconstruir un dels dos safareigs que hi havia i també es va restaurar la coberta, que aprofita l'aigua de la pluja que cau directament dins la pica.

Tirem carrer avall, i passem pel costat del Despatx Genís i Pont (C/ de Sant Josep, 29), fet per Eduard Maria Balcells el 1915, amb la funció de despatx tèxtil. L'edifici que fa cantonada està format per una planta baixa i un pis, i presenta una gran varietat de materials, entre els que destaca la ceràmica daurada de les finestres amb forma de trèvol. A la façana s'observen dragons, una senyera a sobre del balcó i el símbol del comerç representat pel cadoceu de Mercuri a ambdós costats de la porta del balcó.

De nou en el carrer de la Indústria, tenim un davant de l'altre el Despatx Lluch i l'Escola Sagrada Família.

El promotor del Despatx Lluch (C/ de la Indústria, 10) va ser en Joaquim Taulé i Soley i va ser projectat el 1908 per Juli Batllevell. Un cop acabat, els Taulé van llogar l'edifici  a fills de Miquel Tous i, anys més tard, el 1921, a la família Lluch, que finalment, el 1923, el compraren per comercialitzar els teixits de la seva fàbrica.

Com a elements modernistes, destaquen la balconada situada al primer pis que imita un passadís d'un claustre medieval amb la decoració dels capitells que presenten roses esculpides, símbol del nacionalisme català. També hi ha un tipus de merlets al cim de la façana, com els que s'utilitzaven en els castells medievals.

Grans finestrals permeten l'entrada de llum natural, i a la part inferior destaca la pedra treballada, tot i que la resta de la façana és d'obra vista amb sanefes fetes del mateix totxo. Entre les finestres hi ha unes llaçades amb un pom de roses de trencadís a l'interior. A l'interior es conserva l'estructura metàl·lica amb l'enteixinat de fusta.

Restaurat entre els anys 2002 i 2004, actualment acull el servei d'Atenció Ciutadana de l'Ajuntament de Sabadell.

L'Escola Sagrada Família (C/ de la Indústria, 9) va ser construïda per Gabriel Borrell l'any 1909 per fer l'ampliació d'una antiga escola de pàrvuls. Els elements que destaquen són l'arc parabòlic de la porta i la finestra, i també el treball del ferro forjat i la decoració amb trencadís tant de les cornises dels diferents pisos, com de les formes arrodonides del pati i el nom de l'escola.

Anem cap al carrer de Sant Joan per veure la Casa Taulé (C/ de Sant Joan, 35), construïda per Enric Fatjó i Torres l'any 1902 per a Antoni Taulé i Soley. És un casal amb pati interior de base rectangular on s'hi troba rajola decorativa i exemples de ferro forjat. Al pati ressalta la decoració mural amb les quatre estacions fetes per Ricard Marlet l'any 1941.

Seguidament passem per la Plaça Major, on es troba l'Ajuntament i l'església de Sant Fèlix per trobar-nos amb els edificis modernistes de l'antiga Caixa Sabadell. Primer tenim l'antiga seu central de la Caixa Sabadell (C/ de Gràcia, 17-27). Després d'un concurs on es van presentar diversos projectes, es va decidir que l'arquitecte barceloní Jeroni Martorell i Terrats fos l'encarregat de la seva construcció. Les obres s'iniciaren el 1906 i es van acabar el 1915.

Destaca la seva façana asimètrica de pedra amb el rosetó gòtic al capdamunt. En tot l'edifici hi ha un molts elements simbòlics com l'estalvi, la cultura, la maduresa, la virtut, el comerç... Josep Llimona també hi participà amb dues escultures que adornen el primer pis: la Pietat i el Treball.

A l'interior destaca el pati d'estil medieval, el saló d'actes amb planta basilical, i elements decoratius diversos.

Jeroni Martorell també s'encarregà de l'antiga Escola Industrial d'Arts i Oficis (C/ d'en Font, 1-25), impulsada per la Caixa Sabadell i actual seu de l'Espai Cultura Fundació Sabadell 1859, que destaca per l'alta torre cilíndrica amb influències medievals i concepció goticista, en la qual s'utilitza la ceràmica vidriada verda i on hi ha grans finestrals. Va ser construït durant els anys 1907 i 1910.

Després, passem per davant de dues cases particulars (C/ de l'Escola Industrial, 16 i 18), construïdes per Juli Batllevell el 1904 i 1906. La línia superior de la façana és en una en forma de torre i en l'altra amb formes ondulats. Com a materials trobem la pedra treballada, l'obra vista, escultura amb formes vegetals, trencadís i ferro forjat.

Per últim, ben a prop a la plaça del Mercat, es troba el Mercat Central (Plaça del Mercat), d'estil noucentista, construït entre els anys 1927 i 1930 i que és obra de l'arquitecte Josep Renom i Costa, projectes del qual ja hem comentat en aquesta entrada anteriorment. Es remarcable la complexa estructura metàl·lica interior, i en els vèrtex de l'edifici es situen les entrades de caràcter monumental.

Llegir més

Ripoll. Del romànic al modernisme

De Ripoll ja havíem parlat en dues entrades prèvies, ja fa cert temps, dedicades al seu monestir, l'element més important de la capital del Ripollès i un dels més importants i emblemàtics de Catalunya. Però avui volem conèixer més aquesta vila i per això ho farem seguint la ruta a peu que ens proposa Turisme de Ripoll anomenada 'Del romànic al modernisme'.

L'itinerari el comencem des de la mateixa oficina de turisme, situada al costat del monestir, on tenim l'Església de Sant Pere, l'antiga església parroquial d'estil romànic de Ripoll que va ser consagrada l'any 890 i que ha romàs sempre a l'ombra del monestir de Santa Maria, amb el qual comparteixen plaça. Destaca a la part posterior, un fragment de muralla del segle XIV, sobre la qual s'aixeca el campanar. A la façana es pot veure un rellotge de sol.

A l'altra banda del monestir, adossat als claustres, tenim l'Ajuntament, construït al segle XVII i que formava part del conjunt monàstic. Format per planta baixa i dos pisos, la façana exterior és d'estil neoclàssic.

Si ens anem cap a la carretera de Ribes, tenim la Casa Codina (1918), un edifici d'influència modernista amb una torre de simetria central accentuada per les galeries sortides i el coronament del cos principal.

Si tornem cap al monestir, tirant pel carrer del Bisbe Moragues, just abans de travessar el pont sobre el riu Ter, trobem la Casa Muntades (1868), un edifici d'estil neoclàssic, obra d'Eudald Sadurní, on destaquen les pilastres, els capitells corintis, la cornisa de grans dimensions i els elements neogòtics.

Seguidament travessem el pont i passem per sota els porxos de l'Scriptorium del monestir, l'antic lloc on els monjos passaven moltes hores dedicades a la còpia de manuscrits i il·luminant còdex. Avui en dia, podem trobar una exposició interactiva sobre aquest món en l'època de l'Edat Mitjana.

Una mica més endavant es troba la Capella de Sant Miquel de la Roqueta (1912), d'estil modernista i feta per Joan Rubió i Bellver, deixeble d'Antoni Gaudí. Va ser encarregada per Marià de Delàs, baró de Vilagaià i decidí aixecar-la en substitució d'una antiga capella dedicada a Sant Miquel. L'oratori construït a base de pedra de riu sense desbastar presenta una estructura de voltes còniques que formen l'absis entorn al cimbori central.

Els següents punts d'interès ens duen al carrer Progrés, on trobem dos edificis modernistes, tots dos també construïts per Joan Rubió. El primer és la Casa Bonada (1912), un casal projectat amb una doble façana i tractat amb pedra carejada. La glorieta i la torre articulen el gir de l'estructura. Coronaments punxeguts i irregulars i una expressada falta d'acabats donen forma a aquesta casa.

L'altre edifici és la Casa Siquès (1916), conegut com la casa del Barco, per la semblança de la façana principal amb un vaixell. Originalment la coberta era de fusta i de forma punxeguda. La planta paral·lelepipèdica utilitza els balcons i la glorieta de testa per donar continuïtat a les façanes.

Tornem a passar pel Ter per algun dels ponts i ens dirigim cap a la Plaça Gran, també coneguda com la Plaça del Mercadal. És una plaça porxada on se celebrava des de temps medievals el mercat setmanal de la vila.

Dels diferents edificis que conformen la plaça destaca la Casa Alòs (1908), la casa del Marquès de Dou, d'estil modernista-noucentista i que va ser projectat per l'arquitecte Josep Maria Pericas. Combina de forma elegant i equilibrada els elements modernistes -com la torre amb esgrafiats o les obertures curvilínies de mosaic i maó- i la simplicitat característica del noucentisme.

Al costat mateix, hi ha la Casa Soldevila, un altre edifici d'estil modernista, obra d'Antoni Folcrà Verdaguer, format per una planta baixa i tres pisos. De la façana cal destacar dos elements decoratius, les baranes de ferro, més elaborades les de la primera planta que les de les altres plantes. L'altra element decoratiu és el coronament, amb uns arcs neogòtics i al seu interior un gotim de raïm de ceràmica.

I fent xamfrà sobre algunes de les voltes porticades de la plaça, hi ha la Casa Mullol, de Josep Riera Reguer, formada per planta baixa i quatre pisos, on destaquen els esgrafiats de les dues façanes, les rajoles i els treballs de ferro forjat dels balcons. A la primera planta hi ha una balconera única per a dues façanes de la casa.

Tocant la Plaça Gran hi ha la Plaça de Sant Eudald on hi havia l'església de Sant Eudald, patró de Ripoll i que va ser derruïda el segle XIX per aixecar un temple més gran i que va ser enderrocat durant la Guerra Civil. L'any 2008 es va remodelar la plaça i és la imatge que podem veure actualment.

En aquesta plaça hi ha el restaurant El Molí, un restaurant no gaire gran que recomanem molt i on vam dinar molt a gust i vam ser atesos perfectament.

Davant del restaurant, en el xamfrà de l'edifici on es troba una sucursal de 'La Caixa', destaquen dos detalls escultòrics amb l'escut de la vila i l'emblema de l'entitat financera.

Entre el restaurant i l'antiga Caixa, tenim un edifici de diverses plantes, amb bonics esgrafiats a la façana i a la planta baixa l'antiga Farmàcia Sargatal, on destaca el paviment i la decoració interior.

A l'altre costat de la plaça, l'antic edifici del Banc Central, format per una planta baixa, on hi ha una botiga, i tres pisos. La façana principal presenta al capdamunt un rellotge sota una coberta i una escultura de Sant Eudald, a l'interior d'una fornícula.

Des de la Plaça Nova ens dirigim cap al Pont del Raval -últim punt de l'itinerari-, passant pel costat del Casal dels Taurinyà, casa familiar del segle XVII d'una nissaga que va ocupar diversos càrrecs públics durant els segles passats. Aquest antic pont medieval, que creua el riu Freser, va ser reconstruït l'any 1585 i avui en dia conserva, a banda i banda del riu, els arcs auxiliars i l'arrencada de la volta.

Més informació i bibliografia en: Turisme Ripoll | Plafons informatius en la mateixa vila | Catàleg elements arquitectònics Departament de Cultura de la Generalitat

Llegir més

L'Arboç monumental i modernista

Al bell mig de la regió geogràfica del Penedès, i més concretament al sector oriental de la comarca del Baix Penedès, trobem 'El poble de les cases boniques', que així es com es coneix l'Arboç, un poble de més de 5.000 habitants, on podem trobar una gran riquesa patrimonial. El dinamisme econòmic de finals del segle XIX, quan la fil·loxera atacava les vinyes franceses, i el retorn d'indians com Josep Gener i Batet van propiciar la construcció i renovació de molts edificis del poble. Una passejada pels carrers del nucli antic ens descobreix una vila amb molta història i amb moltes tradicions.

Visible des de molts quilòmetres, i molt a prop de l'església, s'erigeix una torre de 52 metres que és la reproducció de la Giralda de Sevilla. El conjunt, conegut com la Giralda (C/ Jacint Verdaguer, 35), va ser obra de Joan Roquer i Marí, veí de l'Arboç. Casat amb la barcelonina Candelaria Negravernis, després del seu viatge de noces a Andalusia, els recent casats van tornar a Catalunya entusiasmats per l´arquitectura àrab. Residents a Barcelona, des d´on s´atenien els negocis familiars, en un moment donat van decidir fer-se una residència d´estiu on van voler reproduir mimèticament els elements que més el van sorprendre de l´arquitectura àrab present a Andalusia. Així, el recinte també hi ha una rèplica del Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada, i del Saló d'Ambaixadors de l'Alcàsser de Sevilla.

Les obres i els plànols foren dirigits pel propi Roquer, amb l'ajut del constructor d'obres Antoni Feliu Tetas, que havia dirigit les obres de la casa Batet. L'edifici fou acabat el 1902. Durant la Guerra Civil serví de quarter pels pilots d'aviació, així com per intendència de queviures. De propietat privada, només admet visites concertades.

Pel que fa a la decoració de l´edifici, predominen els arcs de ferradura, els arcs lobulats i els arabescos. Tots els elements decoratius, així com els materials utilitzats, segueixen fidelment els model originals, a partir de les fotografies fetes durant el viatge a Andalusia.

Seguint pel mateix carrer, gairebé als afores del poble i davant de l'antiga Cooperativa, es troba Villa Teresa (C/ Jacint Verdaguer, 15), una torre unifamiliar abandonada d'estil noucentista formada per una planta quadrada i una sola planta d'alçada aixecada per una planta soterrani. De la seva façana principal destaca la tribuna semicircular i el medalló on es pot llegir el nom de la casa.

A la part davantera del jardí, una filera de plàtans porten cap a l'antiga cotxera. També es remarcable la tanca de la façana principal -amb pilastres quadrades coronades per florons de pedra i amb barana de ferro forjat de línies molt fines.

Tirem enrere, i ja podem anar veient les grans dimensions de l'església de Sant Julià, coneguda com la catedral del Penedès i de la qual parlarem més endavant.

Abans d'endinsar-nos pel carrer Major, tenim a l'altra banda del carrer Cal Pons (C/ Jacint Verdaguer, 37-39), o també coneguda com la Torre de Bellesguard, una gran construcció senyorial d'estil neogòtic que imita la planta i aspecte d'un castell medieval, envoltada per una tanca de petits merlets. Va ser construïda l'any 1889 per Joan Baptista Pons Trabal, un arquitecte d'estil eclèctic.

Consta de soterrani i pis noble, les finestres del qual estan emmarcades per un trencaaigües. A la part del darrera, trobem una torre de planta circular, amb la part superior envoltada per una barana de pedra sostinguda per mènsules i rematada per una coberta cònica amb penell. Té un gran jardí amb un petit llac que s'estén per la banda de sota de l'edifici.

Ens situem al carrer Major, centre neuràlgic de l'Arboç i que acull un bon nombre d'atractius turístics. Aquest carrer de 260m de longitud ha patit les vicissituds de l´historia (guerres, incendis, etc.), motiu pel qual s´hi barregen estils arquitectònics diversos i de molt variades èpoques. Encara es conserven algunes cases d´origen medieval al costat de construccions neogòtiques, modernistes, noucentistes i neoclàssiques de gran valor arquitectònic.

En pocs metres, el carrer s'eixampla per formar una petita plaça, on trobem davant mateix de l'entrada a l'església de Sant Julià,  la Rectoria (C/ Major, 13), acabada de construir l'any 1902. És un edifici de tres plantes d'estil neogòtic, amb un balcó d'una sola porta balconera a la planta principal. A la planta superior hi ha una galeria amb cinc arcs rebaixats sostinguts per columnes poligonals, damunt les quals hi ha el ràfec de la teulada fet amb un embigat vist. Al costat mateix de la rectoria hi ha la Casa Romagosa (C/ Major, 15), un edifici de planta baixa, dos pisos i golfes, amb una façana decorada amb un estuc que imita carreus.

L'església de Sant Julià va començar a construir-se cap al 1630 i les obres es varen finalitzar cap al 1650. Només setze anys va caldre per construir-la i a l´admirar la gran nau central de l'edifici es pot avaluar el gran esforç que va suposar per una vila, en aquell moment, d'escassos 900 habitants la consecució d'un projecte d´aquesta magnitud; i més, tenint en compte que, entre tant, es desenvolupava al nostre país la Guerra dels Segadors (1641-1659).

D'estil barroc, consta d'una sola nau de 40 metres de llarg per 20 d'ample i la volta s'aixeca 20 metres del terra. La façana i les dues torres de 28 metres d'alçària, pertanyen al renaixement tardà. El campanar és de planta octogonal. La porta és d'arc de mig punt i concebuda com un arc de triomf, a cada costat hi ha dues fornícules entre un parell de columnes toscanes, on hi trobem escultures dels copatrons de l'Arboç, Sant Justí i Sant Fortunat, i Santa Càndida i Santa Victòria. Està presidida per una altra fornícula amb la imatge de Sant Julià, i a sobre un gran rosetó neoromànic, en que hi havia un vitrall emplomat.

L'església alberga en el seu interior la Capella dels Dolors on es poden veure les pintures francogòtiques que decoraven l'absis de l'antiga església romànica. Pintades entre 1309 i 1315 destaquen pel seu valor iconogràfic en ser de les poques pintures al fresc que es conserven a Catalunya d'aquella època.

Si deixem un moment el carrer Major, i anem cap al carrer lateral que hi ha al costat de l'església, es troba Cal Marquet (C/ de Sant Julià, 1), una casa modernista construït per l'arquitecte Josep Bertran Miró, el 1920, amb una alternança de maons i parets emblanquinades amb decoració pintada. 

La part més remarcable és la galeria lateral, amb els seus arquets esglaonats recolzats sobre columnes helicoïdals de maó vist.

Tornem cap al carrer Major, i al costat de l'església, tenim la plaça de la Vila, que conserva un tram d'arcades medievals que conformen una zona porticada. Antigament, tota la plaça era porticada, però avui dia tan sols en queden uns quants porxos.

Altres edificis que podem visitar al carrer Major són:

Cal Mas (C/ Major, 25), construït el 1898, d'estil eclèctic amb elements del món clàssic com columnes jòniques, frisos esculpits... Ens trobem amb un immoble de planta baixa i tres pisos, coronada per un terrat amb balustrada de pedra. La portalada, de mig punt, està decorada a cada costat per una columna adossada i per una clau amb un bust d'una dona esculpida.

Cal Freixes o Cal Bernic (C/ Major, 31), un edifici de tres plantes que acull en els seus baixos la pastisseria La Confiança, amb una vistosa decoració de tipus modernista a base de relleus florals que ornamenta les llindes de les obertures. El primer pis, presenta una gran balconada que combina la pedra i el ferro forjat mentre que els balcons del pis superior són de forja lleugerament ondulada. La façana, pintada en un color rosat, es remata amb un fris esgrafiat i una cornisa sinuosa amb una garlanda al mig.

Ca l'Amiguet (C/ Major, 33), conegut abans com Ca l'Olivella o Cal Romagosa. Aquí tenim un edifici de gran volum format per quatre plantes separades per cornises. D'estil eclèctic, tenim un repertori variat d'elements de caire neoclàssic a la façana. Construït el 1887, es va modificar posteriorment per afegir les dues tribunes poligonals modernistes. En el seu origen, en aquesta casa senyorial, cada germana vivia en un pis diferent. Posteriorment els baixos es llogaren com a botigues i la resta de l'habitatge fou ocupat per diverses famílies. Els propietaris, malgrat tot, s'havien reservat el pis noble.

De la Casa Cañas o Ca la Casamira (C/ Major, 35), d'estil modernista, destaca la tribuna, tancada al primer pis i oberta al segon, amb una policromia -on predomina els colors verds i daurats- que li dóna les rajoles de ceràmica combinades amb els marcs de les finestres.

En la Casa de la Cultura (C/ Major, 37) trobem l'oficina de turisme i en el mateix edifici d'estil eclèctic, el Museu de Puntes al Coixí, amb més de 500 peces exposades. L'artesania de les puntes al coixí ha estat una de les indústries que ha donat mes renom a l'Arboç, arran de la finor i delicadesa de les seves puntes, l'originalitat dels seus motius ornamentals i les tècniques desenvolupades durant generacions.

El Chabran i la Llúcia, gegants de l'Arboç que es poden trobar en la Casa de la Cultura

Ca l'Escarrà (C/ Major, 41), propietat del doctor Escarrà, va se construït l'any 1903, tal com es pot veure a un costat de la porta. Sobre la mènsula central les inicials J.E. La planta baixa presenta una gran portalada. Tant la planta noble com la segona planta disposen d'una gran tribuna i al terrat es troba una torratxa de vuit cares acabades amb punxa.

Cal Garses o Cal Vives (C/ Major, 42), que destaca per la seva decoració modernista amb relleus de flors, en el primer i segon pis, mentre que el superior presenta un relleu diferent i menys dens.

Fent cantonada amb el carrer Missers, hi ha el gran edifici groguenc d'estil noucentista de Les Amèriques (C/ Major, 43). El pis principal presenta una gran balconada que recorre tota la façana i a la zona del xamfrà a dalt de tot emergeix la figura de Cristòfor Colom, situat entre dos pinacles.

Aquesta estàtua està feta de fusta de caoba i constitueix una rèplica exacta a escala més petita de l'estàtua de Colom que trobem al final de les Rambles de Barcelona. Feta per Rafael Atché, va ser propietat de Gener i Batet, propietari del Palau Gener, el qual l'exposà en la cúpula dels 'Tabacs Gener' en la Exposició Universal del 1888 a Barcelona. En ser venuda el Palau als salesians, l'estàtua va passar al seu actual propietari que la va situar al seu actual emplaçament, als anys 50.

La casa pairal de l'Abat Escarre (C/ Major, 53) data del segle XVII i té un portal adovellat d'arc de mig punt i damunt una finestra rectangular d'estil gòtic. Un escut abacial i una placa ens recorden que l'any 1908 hi va néixer Aureli Mª Escarré, que fou abat de Montserrat entre els anys 1946 i 1966.

L'escut està format per una mitra, el relleu del monestir de Montserrat i unes ratlles ondulades recorden la Mar Mediterrània.

Al xamfrà del carrer Major i la Rambla Gener, es troba Casa Bertran, un altre edifici d'enormes dimensions, amb una façana decorada amb carreus dibuixats i rematat per una cornisa i una barana de pedra i pinacles en forma de bola. 

La Rambla Gener, en honor a l'indià Josep Gener i Batet del qual parlarem seguidament, és un passeig central enrajolat que formen uns dibuixos geomètrics que combinen el color blanc i el vermell.

Baixant pel passeig Panxita, ens trobem amb la magnífica residència que és el Palau Gener i Batet. Josep Gener i Batet (1831-1900) va ser un personatge il·lustre de l'Arboç i fent les Amèriques va aconseguir una gran fortuna amb el tabac i el comerç del sucre (la marca de cigars cubans 'La Excepción de José Gener' segueix sent una de les cotitzades del món). L'any 1873 tornà al seu poble i manà construir la seva residència damunt l'antiga casa dels seus avis materns.

Construït en dues fases, la part original, del 1877, d'estil neoclàssic consta de tres plantes i s'obre al passeig Panxita i a la rambla Gener. Té obertures amb arcs rebaixats a la planta baixa, amplis balcons a la planta primera i finestres rectangulars a les golfes.

El 1889 es va ampliar amb una façana principal monumental formada per tres torres quadrades, obrint-se cap al jardí, el qual es clou amb una tanca, als extrems de la qual hi ha dues torres-mirador de planta poligonal amb obertures ogivals i coberta cònica.

L’any 1949 els Salesians van comprar l’edifici per a destinar-lo a noviciat, i durant els anys 50 es portaren a terme les reformes necessàries per a adaptar l’edifici a la seva nova funció. Actualment, segueix sent un col·legi.

Donant tota la volta al recinte, podem arribar al carrer de l'Hospital, on es conserven algunes cases del segle XVIII. Al tram final del carrer, hi ha l'Hospital de Sant Antoni, un edifici modernista de principis del segle XX (1905-1911) que va substituir l'antic hospital medieval. Obra de l'arquitecte Eugeni Camplloch Parés, la construcció va ser sufragada pels fills de Josep Gener i Batet.

L'edifici, de planta quadrada amb claustre, té integrada a la seva estructura una capella. En una de les façanes s'alcen dues torres quadrades, les finestres estan emmarcades amb una ornamentació d'obra vista i la ceràmica vidriada constitueix un altre element decoratiu important.

I amb l'hospital finalitzem aquest passeig pels llocs més interessants de l'Arboç.

Llegir més