Cahors. El Pont Valantré i la Catedral de Saint-Etienne

La ciutat de Cahors, capital del departament de Lot, està situada sobre una península, a les vores del riu Lot. Els dos monuments més importants estan inscrits per la UNESCO en la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat en el marc dels camins de Sant Jaume (Cahors és ciutat de pas de la Via Podiensis, la principal ruta jacobea de França): el pont Valentré i la Catedral de Saint-Etienne.

El Pont Valentré

A mesura que s'apropa a Cahors, el riu Lot discorre per amplis meandres molt ben perfilats, i en un de les seves corbes neix Cahors en la època romana. En la Edat Mitjana la ciutat es converteix en un nucli comercial i financer de dimensió europea, aconseguint una edat d'or que es pot reviure en el seu casc antic, intacte i intensament ple de vitalitat.

Boulevard Gambetta. A la dreta, l'Oficina de Turisme

El recorregut per la ciutat es pot iniciar pel pont Valentré, que franqueja el Lot amb les seves tres torres fortificades. La visita pot continuar després cap al casc històric i recórrer els petits carrerons medievals, amb les seves placetes reformades. A l'ombra dels plataners, el boulevard Gambetta, herència del segle XIX, convida al passeig...

Els dies de mercat, al voltant de la catedral, és inevitable passar-s'hi on podrem comprar especialitats boníssimes com formatges de Rocamadour, nous del Périgord, foie gras i vins de la denominació d'origen de Cahors, entre altres productes. I és que Cahors està situada en el centre de la zona vinícola a la qual dóna nom. És terra de tradició vinícola, en la qual té el seu origen el Malbec, el cep principal de la denominació.

El poc temps que vam destinar a Cahors els vam dedicar a visitar els seus dos monuments més emblemàtics:

El Pont Valentré

En 1306, els cònsols de la ciutat van decidir construir un pont en la part oest del meandre de Cahors. En aquella època ja existien dos ponts: el pont vell al sud i el pont nou a l'est. La seva construcció s'inicià en 1308 i va dur gairebé setanta anys. En 1345 ja es podia circular pel pis del pont, però hauria d'esperar-se als voltants de l'any 1380 per a què s'acabessin les seves tres torres.

El pont va ser restaurant a finals del segle XIX per l'arquitecte Paul Gout, qui encarregà a l'artista local Cyprien-Antoine Calmon que esculpís un petit diable en la torre central. I és que la llegenda explica que l'arquitecte original, no podent acabar la seva obra va fer un pacte amb el diable que es comprometia a ajudar-lo per tots els mitjans possibles. Acabat el treball, el preu acordat era l'ànima de l'arquitecte, i si el diable es negava a acabar l'obra, perdria tot dret sobre el preu pactat. De tal manera, les tasques de construcció van avançar ràpidament. Quan al pont estava gairebé acabat, l'arquitecte va canviar el pacte amb el diable donant-li una última tasca: "agafa aquest cub -que estava mig perforat-, deixa-la tal qual i utilitza-la per treure aigua que has de portar als albanyils per diluir la cal". Per molt que ho va intentar, el diable va fracasar en tots els seus intents. Avergonyit, va confessar la seva derrota, però va jurar venjar-se. I així va ser com temps després, un cop acabat de construir la torre central, van trobar l'angle superior nord-oest enderrocat i els li va ser impossible acabar-la.

D'una longitud de 172 metres, el pont té vuit arcs, i tres torres, de les quals les dos situades a les vores es trobaven fortificades amb matacans i sageteres. Cada extrem estava originalment protegit per un castellet, elements que pràcticament han desaparegut avui en dia.

La Catedral de Saint-Etienne.

La seva fundació s'atribueix tradicionalment a un bisbe del segle VII, Saint Didier. L'ampli edifici va ser reconstruït a inicis del segle XII: en 1119, el seu altar major va ser consagrat pel Papa, al costat d'un altar especial dedicat a la relíquia de la Santa Còfia que hauria utilitzat Jesucrist.

El seu pòrtic romànic, amb el seu notable timpà esculpit, es troba en la línia dels que es poden trobar en Saint-Cernin de Toulouse, Conques i Moissac.

La nau està recoberta per dues cúpules, les més grans del sudoest de França. Des de finals del segle XIII, l'absis i el massís occidental van completar aquesta nau en l'estil gòtic. L'arquitectura interior es completa amb una decoració pintada, els rics vestigis dels quals de finals del segle XIII subsisteixen sota la cúpula oest i el massís occidental.

Més informació i bibliografia en: Office de tourisme du Grand Cahors

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées

Llegir més

El castell de Puymartin

Entre Sarlat i Les Eyzies les torres emmerletades de Puymartin emergeixen del bosc. El castell va ser construït en el segle XIII -al seu voltant hi havia un poble, del qual no en queden restes- i va ser enderrocat durant la Guerra dels Cent Anys, gairebé un segle després. Al voltant del 1450, Radulphe de Saint-Clar el va reconstruir i ampliar gràcies a importants recursos econòmics que va obtenir. El seu nét, en Raymond de Saint-Clar va ser el cap dels catòlics del Périgord Negre, durant les Guerres de Religió, i va haver de defensar el castell dels hugonots. Acabades les Guerres de Religió, Puymartin va recobrar una certa serenitat enterbolida al final del segle XVII per un conflicte familiar que va durar 40 anys, per la possessió del castell entre un germà i una germana, resultant guanyadora aquesta última i que va fer que el castell no fos venut.

Quan començà la Revolució Francesa, Puymartin va pertànyer al Marquès François Roffignac de Marzac el qual va aconseguir conservar a l'igual que altres tres castells més que tenia (Marzac, Reignac i Lasserre del Dugat).

El castell va ser restaurat parcialment durant el segle XIX (sobre el 1890) pel seu descendent, el Marquès de Carbonnier de Marzac, ancestre de la família actual de Montbron. És d'aquesta època que Puymartin conserva bens familiars com el mobiliari, tapissos, pintures i el Gabinet Mitològic, únic en el Périgord. Així, des de fa més de cinc segles que el castell roman en mans de la mateixa família encara que els cognoms han anat canviat pels casaments: Saint-Clar, La Pleynie, Roffignac de Marzac, Carbonnier de Marzac i actualment de Chérade de Montbron.

La visita al castell comença per la capella que es troba just a la dreta, entrant per la gran porta.

 Restaurada en el segle XIX es poden veure en la paret dues estàtues de pedra policromades que es van descobrir amagades en el castell durant les restauracions. Es creu que van ser amagades en el segle XVI durant les guerres de religió. A l'esquerra, hi ha una Pietat del segle XV i a la dreta Saint Sacerdos (s. XVI), un sant local (la catedral de Sarlat porta el seu nom).

En la part afegida durant el segle XIX es de destacar un detall en la vidriera: el cap representat en l'aureola no és la de Sant Marc sinó la del Marquès Marc de Roffignac de Carbonnier de Marzac, el restaurador del castell i avi del propietari actual. La capella es usada un cop a l'any en una missa privada que es celebra cada 15 d'agost.

Per unes escales s'accedeix al pati de Sant Lluís, anomenada així per la estàtua que hi ha i que es va col·locar en el segle XIX pel propietari del castell d'aquella època, que era catòlic i monàrquic. A l'esquerra es troba la torre de l'homenatge, que va ser bastant modificada durant la restauració del segle XIX per l'arquitecte Léo Drouyn, un alumne de Viollet le Duc, un arquitecte famós de l'època per les seves restauracions interpretatives d'edificis medievals.

A continuació s'entra per la torre sud dins del castell per una gran escala de cargol que arriba fins a les golfes. S'accedeix primer a l'habitació d'honor -aquí ja no es poden fer fotos- destinada a atendre als convidats, i amb tapissos del segle XVIII que representen la vegetació. Sobre la xemeneia  un quadre que data del 1671 i que mostrava originalment a Dànae, mare de Perseus, rebent la Pluja d'Or llançada per Zeus. Estava pintada totalment despullada però en el segle XIX, per pudor, se la va vestir, se li va modificar la ma i s'afegí un crucifix sota la Pluja d'Or convertint-la en una Maria Magdalena penedida.

Al costat, el gabinet mitològic, una petita sala totalment pintada en blanc i negre, i que és la joia del castell, i és que en les parets es troben diverses escenes tretes de la mitologia grega, fetes entre 1650 i 1671 per l'artista francès Philippe Lemaire per a l'abat Henri-Claude de La Pleynie, propietari del castell d'aquella època. Aquesta sala era un gabinet de meditació que es va convertir en el segle XIX en una habitació per als nens de la casa.

El següent espai és la Gran Sala, coneguda també per la Sala dels Tapissos, adornada per tapissos flamencs dels segles XVII al XIX i que són una al·legoria de la guerra de Troia. Així, un d'ells mostra el famós cavall de Troia, un altre la ciutat de Troia en flames i el més gran representa el rapte d'Helena per París. El sostre a la francesa data del segle XVII així com les pintures i el quadre sobre la xemeneia.

En la Sala dels Guàrdies -aquí ja es pot tornar a fer fotografies- es troba una reproducció de les pintures del gabinet mitològic. Des d'aquesta sala sortien els camins de ronda i permetia comunicar la torre sud amb la torre nord.

Al costat d'aquesta sala trobem una petita habitació que té una terrible història i que dóna origen a la llegenda de la Dama Blanca: en el segle XVI, Thérèse de Saint-Clar sorpresa pel seu marit, de tornada de la guerra, en braços del seu amant va ser empresonada aquí. El marit gelós va matar a l'amant i la dóna infidel va estar tancada durant una quinzena d'anys. La porta va ser tapiada, per una petita trapa se li donava el menjar i dormia sobre una màrfega en males condicions. Quan va morir, no va deixar aquesta sala ja que va ser emparedada aquí, i des de llavors, una llegenda diu que Thérèse apareix pel castell al voltant de mitjanit. El propietari actual, creu en la llegenda, i afirma que ha vist el fantasma de la Dama Blanca en diversos cops.


Al final de l'escala de cargol de 93 esglaons es troben les golfes, amb una coberta en forma de casc de vaixell invertit i la fusta és de roure i castanyer.

Baixem de nou al peu de l'escala a la sala que es troba a nivell del pati de Sant Lluís. Aquesta sala baixa és en certa manera el museu del castell amb diversos tapissos, mobles i retrats de família.

| 24200 Sarlat-la-Canéda, França | Preu entrada 2015: 8,00€ | www.chateau-puymartin.com |

Anar a: El Perigord

Llegir més

El Monestir de Sant Pere de Casserres

En el terme de les Masies de Roda, un municipi osonenc a pocs minuts de Vic, es troba el monestir de Sant Pere de Casserres  a la part interior d'un meandre engorjat i molt pronunciat del riu Ter, actualment mig envoltat del pantà de Sau. És l'únic monestir de l'orde benedictí de la comarca i està considerat com un dels monuments més excepcionals de l'arquitectura catalana del segle XI,

Per arribar, s'accedeix des de l'Eix Transversal (Girona-Lleida) i s'agafa la sortida 183 a Roda de Ter. Un cop a la carretera C-153 i abans d'arribar a Roda es troba a mà dreta la carretera BV-5213 direcció Tavèrnoles i el Parador de Turisme de Sau. Passant la població i passant pel costat del parador hi ha una carretera que porta al monestir directament, deixant-te a uns 300 metres.

Un altra manera de fer el trajecte es fer a peu el PR C-40, un sender de petit recorregut que surt de la Catedral de Vic, amb un trajecte d'uns 19km i unes 4h de caminada. L'opció triada per nosaltres es fer un camí més curt, agafant el camí que surt del Parador de Turisme, deixant el cotxe poc abans d'arribar-hi, amb 3,5km de recorregut per dins del bosc, amb magnífiques vistes panoràmiques del pantà de Sau. El desnivell és molt baix i el camí no te cap mena de dificultat tècnica.

El Parador de Turisme de Sau, amb el massís de les Guilleries al fons, es va construir segons els plans de l'arquitecte José Osuna i reprodueix una típica masia senyorial catalana, i concretament la masia de les Ferreres de Sant Bartomeu del Grau, en la mateixa comarca, construïda durant el segle XVIII. Destaquen els grans finestrals amb arcs de mig punt, les reixes als balcons i les galeries i les arcades de pedra massissa.

Per la pista asfaltada que comença a l'esquerra del parador s'arriba després d'una breu pujada a una gran llosa de pedra amb indicacions que senyalen la ruta que s'endinsa dins del bosc.  En alguns trams el camí es retroba amb la carretera, i només cal anar seguint les senyals per arribar al monestir.

Després d'anar veient per diverses obertures el pantà de Sau, s'arriba al monestir a l'extrem de la cinglera, al cap d'una hora, la qual per la seva configuració geogràfica, forma una península rodejada pel meandre més espectacular que dibuixa el riu Ter quan abandona la Plana de Vic per endinsar-se cap a les Guilleries. Les afores del recinte es pot visitar lliurament, però cal comprar la corresponent entrada si es vol visitar-lo per dintre.

El terreny del voltant del monestir fou utilitzat com a pedrera, d'on s'obtingué el material per construir-lo. De les capes superiors de la roca s'extreien les lloses per a les cobertes i voltes, i les capes inferiors eren trencades amb falques, de les quals se'n conserven senyals, per obtenir els carreuons de construcció dels murs.

El lloc estava ocupat antigament per un castell del quan en queda un gros mur que tanca l'accés a la península. A l'interior hi havia una petita església dedicada a Sant Pere, que els vescomtes d'Osona-Cardona, i més concretament la vescomtessa Ermetruit, van decidir convertir en monestir benedictí cal al 1005. El 1080 fou unit a Cluny per tal d'assegurar una vida monàstica regular i en depengueren diverses terres i esglésies, en uns segles d'esplendor. El monestir entrà en decadència ja als segles XIV i XV i fou secularitzat el 1572; els seus béns passaren al Col·legi de Betlem, dels jesuïtes de Barcelona, als quals pertanyé fins a l'exclaustració de 1767. Fou venut després als propietaris del Pla de Roda. El 1998 es van inaugurar les obres de restauració del monestir, amb les quals s'ha retornat a aquest edifici tot el seu esplendor: nau central, campanar, claustre, dependències monàstiques...

El monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos, a Casserres, mitjançant la recreació de les sales que han conservat la mateixa disposició al llarg dels segles, així com un audiovisual on s'explica la llegenda, la història i el procés de construcció del conjunt monàstic.

Una llegenda explica que un dels fills d'una família noble, unes versions indiquen que dels vescomtes d'Osona i Cardona, va parlar només tres dies després de néixer per dir als seus pares que es moriria aviat i, un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula que caminaria sense ningú que la guiés. El lloc on s'aturés, s'hi havia de construir un monestir en honor a Sant Pere, que era el seu nom propi.

El conjunt està format per l'església,el claustre rectangular al voltant del qual s'organitzen la resta de dependències monacals (cuina i refectori, cambra de l'abat o del prior, i una sala destinada a dormitori, sala capitular i arxiu). El campanar de planta quadrada es troba adossat a l'església i encaixat al claustre.

L'església és un compendi del romànic amb tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars, finestres cegues, frisos dentats i un interior decorat amb pintures murals, encara que actualment només en queden algunes mostres molt deteriorades. Dos elements però, escapen al cànon: per una banda, l'església mideix més d'amplada que de llargada, fet poc habitual en el romànic català, on la planta basilical és gairebé omnipresent. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos i que es creu que segurament va ser la darrera construcció del conjunt.

Com a tot monestir, el claustre és l'element central de la seva organització arquitectònica. Construït a la fi del segle XI, és el claustre amb porxos de columnes més antic que es conserva a Catalunya i l'únic que es coneix amb columnes exemptes en tres de les cantonades. Al segle XV un terratrèmol va fer que s'hagués de reconstruir amb pilons rectangulars, aprofitant-se molts elements del claustre primitiu, com les columnes angulars. Aquestes peces, juntament amb la reproducció de sis capitells conservats al Museu Episcopal de Vic, han permès la reproducció completa de dues galeries, mentre que les altres dues s'han reconstruït seguint la forma que tenien en el segle XV.

El refectori es troba en una sala construïda a la fi del segle XI i forma un cos únic amb la cuina, de la qual se separava mitjançant un mur de maçoneria. La recreació de la sala amb el disseny dels mobles i objectes de taula s'han obtingut a partir de representacions d'àpats en miniatures i pintures del segle XI, on la presència de taules semicirculars amb una part recta per al servei és molt freqüent.

El dormitori es va construir en les fases inicials de l'edificació del monestir, i forma un sol cos amb la sala capitular, on es reunien els monjos, i l'scriptorium, on es copiaven i s'il·lustraven llibres. Els testimonis més antics que es coneixen d'un dormitori monàstic medieval es refereixen a una sala única, amb els llits distribuïts en grups. L'espai per a dormir constava del llit i una arca senzilla on el monjo podia guardar l'hàbit i els pocs objectes d'ús personal de què disposava.

En el celler els monjos rebien i emmagatzemaven els productes alimentaris procedents del mateix monestir o de les produccions pageses de les seves propietats. Posteriorment aquesta sala va ser destinada a allotjar als donats, persones que vivien amb la comunitat, a càrrec del monjo infermer. Sobre el celler es troba una sala construïda al segle XI, amb accés des del vestíbul que era la cambra prioral. El prior i, si era el cas, l'abat, tenia una cambra pròpia separada de la resta dels monjos, des d'on gestionaven les propietats i les rendes que mantenien el monestir. El caràcter representatiu de la sala i la seva condició jeràrquica li permetien disposar de llar de foc i comoditats no accessibles a la resta de la comunitat.

Aïllats dels recinte hi ha un petit edifici dedicat a hospital o sala d'hostatgeria de planta rectangular i dos pisos d'alçada, un altre edifici agropecuari de planta quadrada situat a l'oest del recinte principal i un cementiri adossat a paret exterior d'una de les naus de l'església, amb tombes antropomòrfiques excavades directament a la roca, que són anteriors a la construcció del monestir.

L'hospicium (hospital) era l'edifici on els monjos rebien i hostatjaven els pelegrins i pobres que arribaven al monestir. La regla de Sant Benet obligava als monjos a tractar-los com si fossin la mateixa persona de Jesucrist.




La tornada es pot fer pel mateix camí, o per la carretera, com vam fer nosaltres, per la pluja que queia.

Llegir més

Setcases

El municipi de Setcases ocupa l'extrem nord-oest de la Vall de Camprodon, a la capçalera del Ter, al límit amb el Conflent i el Vallespir. El naixement del riu Ter es produeix al circ muntanyós d'Ulldeter, i on es va construir a principis del segle XX el primer refugi de muntanya de la península. El promotor de la idea i pioner de l'excursionisme pirinenc fou Cèsar August Torres, amb el Centre Excursionista de Catalunya, la casa del qual trobem a Camprodon. Edificat a 2.390m d'altitud, és una bona base per fer excursions al Canigó, al pic de Bastiments, al Santuari de Núria, al Costabona, al pic de la Dona i al pic de l'Infern.

En aquesta vall alta del Pirineu, des de ben antic, les riqueses natural del seu entorn han donat tot tipus de contes i llegendes populars. Conta la tradició que l'origen de Setcases es deu a una família de ramaders formada per un pare i set fills. Arribaren de les terres baixes amb les ovelles, buscant pastura fresca, al pla d'Hospitalets. Al cap de pocs dies va haver-hi una gran tempesta i una gran nevada. Els nois, que no havien vist mai la neu, van anar al pare, que era cec, i li van descriure el que queda del cel d'aquella manera: "Pare, cauen del cel com flocs de llana molt blancs i molt freds que emblanquinen la terra i els arbres i en tocar-los es tornen aigua". El pare, preocupat i alarmat, els assabentà que aquells flocs s'anomenaven neu i que en podia caure molta i cobrir durant molt temps tot l'herbatge. Decidí doncs baixar de la muntanya i va demanar als seus fills que estiguessin alerta, que es quedarien allà on trobessin un saüc florit, per tal d'evitar que les ovelles morissin de fred o de fam. Un xic més avall, arribats al cim del que ara és Setcases, deixaren enrere les últimes volves de neu i veieren la flor de saüc, i aquí condicionaren el ramat i cada un dels set germans es van construir una cabana. Amb el temps les cabanes foren engrandides i Setcases es convertí en un poble.

La llegenda s'allarga amb què poc després els germans localitzaren una veta d'argent en plena muntanya. El descobriment arribà a oïdes del mític rei Marsil, el qual viatjà a Setcases i extragué gran quantitat de metalls i riqueses, amb els quals fundà la ciutat de Marsella.

Els orígens històrics es remunten al 965, any en què el comte Sunifred de Besalú esmenta el lloc en unes donacions fetes al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 una butlla papal de Benet VIII al monestir de Camprodon torna a esmentar el lloc, amb el nom definitiu de Septem Casis, tot confirmant al cenobi el dret de pesca al Ter des de Setcases als Calquers. Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon.

A banda i banda d’aquesta vall, fins a altituds que sobrepassen els 2 000 m, hi ha grans boscos de pins i d’avets, la majoria de propietat estatal i alguns encara de propietat comunal. Al seu costat hi ha emprius i drets de pastura que daten de molts segles. Hi havia hagut grans discussions sobre l’aprofitament de les herbes entre el monestir de Ripoll, senyor del lloc, i la gent de Setcases, i el 1435 es firmà una concòrdia entre el monjo cambrer de Ripoll i dos síndics de la Universitat de prohoms de la parròquia de Sant Miquel de Setcases. Aquest document, redactat sobre pergamí i conegut com la pell, va quedar gelosament guardat a la casa del comú durant molts segles. El poble pensava que gràcies al document tenien dret a tota l'explotació forestal i a les pastures comunals. Finalment, un enginyer forestal, després de subornar l'agutzil, va poder-lo consultar i fer-ne una còpia. En realitat, el document era un simple dret de pastures, i els boscos pertanyien a l'Estat.

Un bon nombre de fondes, pensions i restaurants, amb vistes al turisme atret sobretot pels esports d’hivern, ha donat un nou caràcter a la població, que ha perdut, en part, l’aire rural tradicional, degut a què és poden fer moltes excursions, ja siguin a peu, o amb dues o quatre rodes, i també tenim a poca distància d'aquí, l'estació d'esquí Vallter 2000, inaugurada el 1975, i una de les estacions d'esports d'hivern més pròximes a Barcelona, i per tant, força concorreguda, gràcies a la millora dels accessos dels últims temps.

Aquest nou aire també ha fet perdre part de l'arquitectura tradicional de Setcases, que constituïa una bona mostra de l'arquitectura popular de la vall, alterant-se per noves construccions i per la restauració de cases antigues per a segona residència, on no se n'ha respectat ni l’estil ni els materials constructius. L’únic sector que conserva el caràcter original són les cases que resten sobre el torrent de Vall-llobre, situades a l’esquerra del Ter.

El poble és presidit per l'església de Sant Miquel. Tot i que la parròquia era petita, era una de les més riques de la part alta del Pirineu gironí, mercès a les rendes que fluïen a partir de l'explotació de pastures, boscos, mines i cursos fluvials. Sant Miquel pertangué a la diòcesi de Girona fins el 1957, en què passà a la de Vic, inclosa en l'arxiprestat de Camprodon. L'existència d'una primitiva església ja es constata l'any 978. Avui l'edifici mostra parts sobretot dels segles XV-XVII (nau, capelles laterals i sagristia) i XVIII (façana, coberta, remat del campanar).

Adossat té un campanar de torre, i a la façana, sobre el portal, hi ha una imatge de Sant Miquel. A l'interior es conserva un excepcional retaule de Sant Miquel, obrat vers l'any 1706 i atribuït al taller dels Morató, de Vic, un dels pocs que se salvaren de la crema del 1936 a la comarca.

Al voltant de la plaça Major i el sud de l'església es formà el primer nucli urbà de Setcases. Tradicionalment s'hi ha celebrat la Festa Major i la matança del porc. El poble celebra la seva Festa Major per Sant Miquel, el 29 de setembre, i aquell dia es ballava una versió del ball Cerdà, en que 7 parelles eren menades pel capdanser, que havia de ser l'home més vell del poble. Aquesta variant de ball recordava la llegendària fundació de la vila per 7 germans en temps immemorials.

En la plaça es troba l'Ajuntament, inaugurant-se l'edifici actual el 2012, quan abans havia estat davant la parròquia, i encara més temps enrere a baix, a l'actual plaça dels Estudis. Setcases fou el primer municipi de la Vall de Camprodon en disposar d'edifici consistorial, com a mínim des de finals del segle XVI.

Antigament l'aigua travessava abundosa pel mig del nucli urbà. Durant el segle XX es van clausurar els últims 3 molins que funcionaven. Cada un tenia una especialitat diferent: el molí d'en Perejan, on es molia gra per fer farina, fou destruït pels aiguats de 1940. El molí del Manyito era propietat de l'església i serví molt de temps per serrar fusta. Per la seva banda, el molí de la Tiranda fou l'últim a tancar, el 1971, i durant dècades abastí de corrent elèctric la població, sent actualment un hostal. L'antic rec molinar, encara avui passa pel costat de la casa, sent visibles les restes de moles i altres mecanismes.

Bibliografia: Els 40 millors racons de la Garrotxa i el Ripollès amb automòbil (RACC - Edicions 62) | Gran Enciclopèdia Catalana | Plafons informatius (Ajuntament de Setcases)

Llegir més