La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andalusia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Andalusia. Mostrar tots els missatges

L'Alhambra: el Partal

Entrada anterior: Els Palaus nassarites

Sortim dels Palaus nassarites que ens deixa al costat del Partal, l'àrea que comprèn el pòrtic del palau, els jardins i passejos, la Rauda, el palau de Yusuf III i el passeig de les Torres.

El primer que veiem són les Casetes del Partal, un grup de cases construïdes en el segle XIV. Es tracta de quatre cases independents de dues plantes i sense pati. El seu atractiu està a l'interior, al qual no podem accedir, on es guarden restes d'ornaments de guixeria i pintures murals, que es creu que constitueixen l'únic exemple en el recinte de pintures nassarites, ja que les pintures que es troben en la Sala dels Reis, en el Palau dels Lleons, les van realitzar pintors cristians (l'espai està tancat al públic, excepte en dies predeterminats).


Anem cap a l'àmplia esplanada on presidint a mà esquerra hi ha l'estructura arquitectònica que dóna nom a tot l'àrea: el Pòrtic del Palau del Partal. Com es tradicional, es va construir al voltant de la muralla del recinte, i la seva disposició recorda al del Palau de Comares, amb un gran safareig central presidida per un pòrtic de cinc arcs que dóna entrada a l'interior de la Torre de les Dames. La decoració dels seus paraments presenta l'habitual sòcol d'enrajolats, àmplies zones de guixeries originalment policromats i coberta amb armadura de fusta.


Del palau no queda res, excepte el pòrtic, l'estany i l'oratori que es troba a mà dreta. La seva tipologia decorativa ha atribuït la seva construcció a l'època del sultà Muhammad III (1302-1309) el que ho pressuposa com el palau dempeus més antic de l'Alhambra. En les vores del safareig hi havia dos lleons de pedra que procedien de l'antic hospital que existia en el centre de la ciutat de Granada, i que van ser trasl·ladats al Museu de l'Alhambra, en la planta baixa del Palau de Carles V.




L'Oratori del Partal és el petit edifici de planta rectangular que tenim a la vora. Disposa del seu tradicional mihrab, orientat a la Meca i es creu que va construir-se en època de Yusuf I.



Davant del pòrtic i de l'estany, l'itinerari condueix a les restes del Palau de Yusuf III, del qual només queden els seus fonaments. A mà dreta, al peu de l'Església de Santa Maria, hi ha la Rauda que comunica amb el Palau dels Lleons, que era el cementiri reial. Quan es varen descobrir a finals dels segle XIX es trobaren buides ja que Boadbil va portar totes les restes al peu del castell de Mondújar, en les Alpujarras.


Continuem la visita pel Passeig de les Torres que segueix el perfil de la muralla general de l'Alhambra, amb diverses torres, i que comunica els Jardins del Partal amb l'Alhambra Alta i el Generalife. Successivament passarem per la Torre dels Becs, la del Cadí, la de les Infantes i la del Cap de la Carrera, al costat de la Torre de l'Aigua. Des d'aquest passeig pot contemplar-se igualment bones perspectives del Generalife amb les seves hortes.


La Torre de los Picos (segles XIII-XIV) es coneguda amb aquest nom pels elements amb forma de mènsules que sobresurten en la cara exterior de la planta alta. Servien com a balcons volats per a, des de dalt, controlar tota la vertical de la tore i de la plantia situada en la seva base. Aquesta torre servia per a la defensa d'una de les entrades de la fortalesa que comunicava amb el Generalife. Aquesta entrada portava fins a la Porta del Raval i d'ella a les casernes que formaven la defensa de la fortalesa.


La Torre de la Cautiva és una torre-palau amb una estructura i distribució que les cases i palaus del recinte. Darrera l'entrada es troba un pati, amb arcs sobre pilars, pel qual accedir a l'estança principal, de planta quadrada, amb finestres geminades a l'exterior que són petites alcoves. El seu interior atresora, conjuntament amb el Saló de Comares, el més complet programa decoratiu de l'Alhambra. El seu nom ve del fer que es pensava que en ella va viure Isabel de Solís, convertida a l'Islam amb el nom de Soraia, favorita del rei Muley Hacen.


La Torre de las Infantas es coneguda amb aquest nom per les princeses Zaida, Zorayda i Zorahaida que va inmortalitzar Washington Irving en Contes de l'Alhambra. Es un altra torre-palau de dues plantes travessada pel fosar i el camí de ronda, a la qual s'accedeix per un pasadís que presenta una volta de moçàrabs que imita als maons. La seva decoració és de la més noves de l'art nassarita de tot el recinte, que fa veure la decadència que va succeir amb el canvi del segle XIV al XV, coincidint amb l'època de Muhammad VII (1392-1408).


I amb això, finalitzem la visita, de caire imprescindible, a l'Alhambra, després de gairebé cinc hores per dins el recinte. Cansats com estavem, agafem l'Alhambra Bus, a la sortida del recinte, al costat de les taquilles, que ens deixarà en el centre. Després d'una bona dutxa, un bon sopar en el centre històric i cap a dormir.




Tornar a Granada

L'Alhambra: els Palaus Nassarites

Entrada anterior: L'Alhambra. La Medina, el Palau de Carles V i l'Alcassaba

Minuts abans de l'hora indicada, a l'ombra del gran Palau renaixentista de Carles V, ja estem fent cua per entrar als Palaus Nassarites, anomenats així per Nasr, fondador de la dinastia. Eren les residències dels reis de Granada i és el conjunt de tres palaus monumentals que estan un al costat de l'altre: el primer és el Mexuar, després ve el de Comares i el terçer el palau dels Lleons.

(és la única zona del recinte amb control horari d'accés. Una vegada dins, es pot quedar tot el temps que es volgui)

Abans d'entrar, a mà esquerra es troben dos espais, que corresponen a la Madrassa dels Prínceps, amb el seu pati i el Pati de Machuca, que es trobava integrats dins dels palaus reials.

La Madrassa dels Prínceps era la escola corànica dels joves de la reialesa nassarita, on eren instruïts en teologia, filosofia i ciències. A més, era l'entrada als Palaus Reials, accedint per una porta de la galeria del costat oest. El disseny de les madrasses es basava en un pati central quadrat al voltant del qual situaven quatre pavellons: al sud, un mirador dedicat a l'estudi, a la cantonada sudest un petit oratori i el seu minaret, mentre que la resta de pavellons hi havia habitacions d'estudiants i profesors, biblioteques, que s'han perdut amb el pas del temps.

Excavada i investigada pels arquitectes Modesto Cendoya i Leopoldo Torres Balbás, el que ens ofereix actualment obliga a fer un exercici d'imaginació de com havia de ser el lloc originalment, ja que varen reconstruir els murs en els seus fonaments fins a una alçada d'un metre per a poder donar una idea de la planta de l'edifici sense arribar a aixecar-lo de nou. Amb aquesta tècnica restauradora, el que es vol evitar es fer suposicions o incórrer en errades.

Del Pati de Machuca, es conserva la galeria Nord, anomenada dels plans, amb els nou arcs sobre columnes de marbre, les habitacions i la Torre dels Punyals a la qual es troba adossada. Deu el seu nom a Pedro Mahuca, arquitecte del Palau de Carles V, i es creu que aquest lloc estava la seva casa i estudi durant la construcció del palau. A l'altre costat del pati, per on passem per entrar als Palaus, hi havia un altra galeria que no es va conservar, i on col·locaren una tanca de xiprers en forma d'arcades com a record del que hi havia. En el centre, es troba un ssafareig envoltat de tarongers.



L'entrada als Palaus es realitza pel Mexuar (de l'àrab Maswar), el qual està incomplet, derruït en bona part durant el mandat de Yusuf I per a construir el palau de Comares. També és una de les zones que més canvis ha sofert des de temps de la conquesta cristiana. Era el lloc on es reunia la Sura o Consell de Ministres. També era el lloc on el rei impartia justícia. Es creu que va ser construït en l'època d'Isma'il I (1314-25), i ha sofert nombrosses transformacions.


Originalment tenia un cos central de llanterna que servia d'il·luminació zenital i de la qual només subsisteixen quatre columnes rematades per sengles capitells nassarites, en el centre de l'estança, suportant el pes d'un conjunt de mènsules decorades amb mocàrabs. En el segle XVI es va modificar l'espai per afegir-se una planta superior, de la quan encara perviu la barana de fusta, transformant la sala en capella.


Al final, una porta dóna accés a l'Oratori, amb columnes de marbre i un petit mihrab en arc de ferradura, decorat amb lemes religiosos i de lloança al monarca nassarita que el va manar construir. Tot bon musulmà havia de realitzar cinc oracions diàries, i apart de les Mesquites, pel recinte es poden trobar diferents oratoris per a l'ús del rei, la seva família i la cort. Originalment, s'accedia per la galeria nord de Machuca. Les finestres permetien al creient, assegut en el sòl, veure el paisatge i meditar. L'explossió d'un polvorí en 1590 va arruinar el lloc, sent restaurat el 1917, els seus panells de guixeries.



Per una petita porta amb arc de ferradura, que només permet el pas d'una sola persona per a controlar el trànsit d'una sala a altra, es passa a la Cambra Daurada, anomenada així pel bell sostre de fusta que el cobreix, repintada i decorada, en època dels Reis Catòlics com testimonien els seus escuts, el jou i les fletxes.




La Cambra Daurada dóna accés al pati per un pòrtic de tres arcs, amb decoració original de l'època de Muhammad V. La planta superior de la sala, va allotjar a l'emperadriu Isabel de Portugal l'estiu de 1526, i després als Governadors i Alcaides de l'Alhambra.




Davant hi ha la façana majestuosa del Palau de Comares, construït per Muhammad V en 1370 amb motiu de la conquesta d'Algecires, ornamentada de guixeria, sòcol d'enrajolats, doble porta amb tres finestres amb gelosia, i cobert amb un gran aler de fusta, considerada una obra mestra de la carpinteria islàmica. La compilació i síntesi d'elements decoratius geomètrics, epigràfics i vegetals estilitzats adquereixen una perfecció proporcional en aquesta façana. El rei, destacat sobre l'escalinata, rebia en audiència i impartia justícia als seus subdits.


Formalment, aquest pati feia de separació entre l'àmbit administratiu i públic, del familiar i privat de Palau. La porta de l'esquerra comunica amb el Pati de Comares. En el centre, una bonica font de marbre, còpia exacta de la original, que es troba en els Jardins de Daraxa.



El proper punt a parar-nos és en el gran Pati de Comares, també conegut com Pati del Safareig o de les Murtes, degut als dos massissos de murtes de color ver que contrasta amb el pis de marbre blanc del pati i que envolten a l'estany central, de 34 metres per 7,10 metres, que divideix el pati longitudinalment i que s'abasteix d'aigua gràcies a les dues piles de marbre dels extrems. Aquest safareig, estany, piscina o com es volgui dir juga un paper important arquitectònica i estèticament doncs amb la seva làmina d'aigua, que actua com un mirall, reflexa les estructures donant-li's una projecció geomètrica que trenca l'horitzontalitat de l'espai.

Als dos costats llargs del pati es troben dues naus d'estances i, en els curts, s'aixequen pòrtics, sostinguts per columnes de capitells, de set arcs semicirculats ornamentats amb rombes calats i incripcions de lloança a Déu. L'arc central és més gran que els altres sis, i presenta eixutes massisses amb decoració de mocàrabs.


Les estances que hi havia en la galeria sud van ser parcialment demolides per a construir el Palau de Carles V. En la planta superior, sobre un corredor, trobem una galeria de sis arcs i llinda més elevada en el centre, amb una mena de barana de fusta amb gelosies de finals del segle XIX.




En la part superior de la galeria nord, darrera la qual s'alça la Torre de Comares, existeix un parapet amb dues petites torres laterals, que es referen en 1890 al cremar la teulada d'aquesta galeria i el de la sala següent.





Pel pòrtic inferior s'accedeix a la Sala de la Barca, de planta rectangular i avantsala de la Sala de Comares. El seu nom pot venir donat per la forma de la seva volta semicil·líndrica, semblant al casc d'un vaixell invertit, o de la paraula al-baraka (la bendició en àrab), repetida en les guixeries dels seus murs.



Per un doble arc, s'entra al Saló de Comares o Saló d'Ambaixadors, igualment anomenat del Tron, situat dins de la Torre de Comares, la més gran de l'Alhambra, amb 45 metres d'alçada. Es una sala quadrada, d'onze metres de costat per uns divuit d'alçada, i on es realitzava les recepcions oficials. Els paraments verticals del Saló estan íntegrament revestits de decoració. En la seva part inferior conserva diferents sòcols enrajolats originals, sobre els quals es desenvolupa la rica decoració de guixeria, alternant la geometria amb l'ornament vegetale i l'epigrafia. Originalment estava policromada amb vius colors, com si d'un tapís es tractés.

Tres de les quatre parets de la sala presenten cada una d'elles tres arcs que donen a tres camarins oberts en l'espes mur de 2,5 metres de gruix, amb balcons bessons i finestres obertes.


El sostre, amb la seva iconografia simbòlica, legitimava al rei, sentat en el seu tron, presidint tot l'espai de la sala. De fusta, està ple d'estrelles, pintat de tal manera que semblen nacre, plata i ivori. L'epigrafia de tot el saló està carregada de texts aúlics d'intenció polític-religiós, accentuant sobre totes les coses la supremacia divina.




Tornem a sortir al Pati de Comares, i al costat, hi ha el Palau dels Lleons, construït per Mohammad V, durant el seu segon regnat, com a estances privades d'ell i de la seva família. Passem pel Pati dels Lleons, el més famós de tota l'Alhambra, amb la seva font amb els lleons que ocupa el centre del pati. Tant el pati com la font està en obres, i no es pot veure en tot l'esplendor que es mereixeria aquest recinte, envoltat per una galeria a la manera d'un claustre cristià, sostinguda per 124 columnes de marbre blanc de Macael (Almeria).


La Font dels Lleons està formada per una tasa central recolçada en els dotze lleons sortidors d'aigua realitzats en marbre blanc, d'uns 250-300kg cada un d'ells. En la vora de la font hi ha una inscripció poètica d'Ibn Zamrak de lloança a Muhammad V. Es desconeix l'origen dels lleons, al no permetre l'escultura figurativa als musulmans, però amb seguretat venia d'un altre palau anterior a aquest.


Un complicat sistema de funcionament permetia mantenir l'aigua en la font com una làmina. El cil·lindre central de la tassa la proveïa i evacuava a la vegada, de manera que l'aigua mai la desbordava. A l'estar en obres, no podem veure com circula l'aigua per les seves quatre sèquies, que simbolitzen els quatre rius del paradís i a la vegada els quatre punts cardinals. Les sèquies apunten cap a quatre sales laterals, dos de les quals hi sobresurten dos templets.



A l'oest hi ha la Sala dels Moçàrabs, la qual vam deixar-nos de visitar, que s'usava com a sala de recepció, i que durant el 1590 va quedar molt malmesa, per l'explosió d'un polvorí proper (sala tancada al públic).





En l'est, hi ha la Sala dels Reis, utilitzada com a sala de recepcions en temps de calor, i anomenada així per les seves pintures que hi ha i que representen als reis nassarites. Els artistes havien de ser cristians, ja que els musulmans no poden crear imatges figuratives (sala tancada al públic).



Al sud, hi ha la Sala dels Abencerrajes, usada com a sala de recepcions en temps de fred, on destaca la seva cúpula de moçàrabs en forma d'estel de vuit puntes. Se la coneix així tradicionalment ja que una llegenda indica que aquí van morir tots els varons de la família nordafricana dels Abencerrajes, per una venjança del rei.

L'itinerari segueix per la sala nord, la Sala de les dues germanes, el centre de les habitacions de la esposa del rei i la seva família. El nom ve per les dues lloses bessones de marbre que es troben al costat de la petita font que evacua per una petita sèquia cap al Pati dels Lleons. Després de l'entrada, tenim a dreta i esquerra sengles corredors que condueixen respectivament, a les habitacions de la planta superior i a l'excusat de la vivenda. El seu sòcol d'enrajolats, una composició geomètrica a força de l'entrellaçat de cintes de diversos colors, és un dels més originals de l'Alhambra.



La decoració de guixeria dels paraments cobreix per complet els murs, culminant en la qual és sens dubte l'obra mestra: una cúpula de moçàrabs que, a partir d'un estel central, es desenvolupen mitjançant el conegut teorema de Pitàgores.




En els dos laterals de la Sala, de planta quadrada, s'obren dues alcoves. Cadascuna amb el seu característic espai per a la tarima o llit, que es cobreixen amb uns extraordinaris enteixinats de fusta bellament decorats.


Passem per la Sala dels Ajimeces (balcons volats de fusta amb gelosies), una sala rectangular que comunica amb el Mirador de Daraxa. De planta rectangular, està coberta per una cúpula de moçàrabs, i les parets decorades amb guixeries amb inscripcions religioses.



El Mirador de Daraxa té vista sobre el Jardí de Daraxa, que es troba sota les finestres. També anomenat com de Lindaraja, denominació adaptada al castellà de al-'Ayn Dar Aisa, els "ulls de la casa d'Aisa". Sota un arc cec de moçàrabs es desenvolupa tota una decoració de guixeria policromada, bàsicament epigràfica, que emmarca una finestra amb doble arc i trencallums que igual que les finestres laterals, estan situades en punts molt baixos para, asseguts en el sòl, poder veure el paisatge. Una falsa coberta amb cristalls de variats colors, culmina la part superior de l'estada,


El següent punt de visita són les Habitacions de Carles V, formada per sis sales erigides sobre els jardins que envoltaven l'alcàsser, conformant una mena de suite imperial. Estaven concebudes com allotjament de Carles V mentre s'acabaven les obres del seu Palau. Les dues primeres sales estan situades entre el Pati de la Reixa i el Jardí de Daraxa, i tenen enteixinats quadrats en els sostres.




Les altres quatre sales, al nord del Jardí de Daraxa, se les coneix com les Habitacions de Washington Irving, ja que varen ser habitades per l'escriptor americà - autor de Contes de l'Alhambra - en 1829, durant la seva visita a Granada.




Des d'aquestes habitacions es pasa a una galeria oberta al paissatge. A la dreta, sobresortint de la muralla, es pot veure la Torre d'Abu-I-Hayyay, que trenca amb l'esquema habitual de les torres de l'Alhambra, conservant en el seu interior un intimista pavelló al qual es va afegir en el segle XVI una mena de cremador, format per una llosa de marbre amb forats per on sortia el perfum d'essències cremades en una xemeneia de l'habitació de sota; i en l'exterior una galeria de tradició italiana, en substitució de la llanterna original amb il·luminació zenital, passant a anomenar-se Peinador de la Reina, degut a què varen ser les estances de l'emperadriu Isabel, muller de Carles V (Aquest recinte es pot visitar en un dels cinc itineraris especials que ofereix el Patronat de l'Alhambra).

Des del mirador, tenim una vista magnífica de la vall del Darro, amb el monestir del Sacromonte, darrera de la torre d'Abu-I-Hayyay, del barri de l'Albaicín i podem veure la gent que admira l'Alhambra des del mirador de Sant Nicolau.






Baixem del mirador i passem pel Pati de la Reixa, anomenat així per la reixa de la balconada de reixeria que ocupa la part superior de la pared sud. En el centre del pati, completant l'espai, es troba una petita font, amb tasa de marbre blanc.



Contigu, hi ha un altre pati amb un ambient totalment diferent pel seu caràcter claustral; són els Jardins de Daraxa que pren el seu nom del mirador meridional pel qual hem passat anteriorment. Fins al segle XVI, quedava oberta al paisatge, fins que va quedar tancar per la construcció de les Habitacions de l'Emperador, amb galeries amb pòrtics usant columnes procedents d'altres llocs de l'Alhambra, creant una sensació de claustre, accentuat pel seu jardí i la font situada al centre.






I d'aquí el camí ens porta a la sortida dels Palaus nassarites, deixant-nos al costat del Partal...





Entrada següent: El Partal
Tornar a Granada

L'Alhambra: la Medina, El Palau de Carles V i l'Alcassaba

Entrada anterior: El Generalife

L'Alhambra nassarita era una ciutat palatina, concebuda i edificada per al servei de la Cort. Un recinte militar, l'Alcassaba, garantitzava la seguretat interior dels reis granadins, la seva família i les institucions del Govern. Hi havia una àrea més reservada a la vida del rei i la seva família més propera, amb oficines de caràcter administratiu, amb una distribució protocolària, fent-se més privada i aúlica segons s'endinsava en les seves dependències. També hi havia espais per a la reunió dels ministres i per a les audiències públiques. L'àrea palatina estava distribuida entre varis palaus - va arribar a tenir sis palaus i dos torres-palaus - edificats en diferentes èpoques, bé mitjançant l'adaptació i redecoració del seu antecedent o per la construcció o suma d'un nou palau en el seu solar.

Al servei d'aquesta cort estava la Medina de l'Alhambra, tota una ciutat pensada per a cobrir qualsevol necessitat del Palau, organitzada al voltant d'un carrer principal que puja suaument d'oest a est, la ciutat estava dotada de banys públics, mesquita, comerços... Al costat de la Mesquita estava el cementiri dels reis i una madrassa. En la zona baixa, darrere de la Porta del Vi, hi havia les cases on vivien els funcionaris i servidors de la Cort. En la zona alta estava ocupat per petites indústries artesanes com forns per a vidre i ceràmica, una ceca per acunyar moneda...

Tota l'Alhambra estava envoltada per una muralla que la feia inexpugnable a qualsevol atac, enllaçant-la amb la muralla de general de Granada. En ella s'obrien quatre portes principals, dos al Nord, la de les Armes i la del Raval, i dos al Sud, la de la Justícia i la de Set Sòls.


L'ingrés a l'Alhambra es fa per la medina artesanal, tenint a l'esquerra la Torre de l'Aigua, que és la que està més a l'est de la fortificació. Rep el nom per estar al costat de l'aqüeducte que conduia l'aigua del Generalife a l'Alhambra. De caire defensiva, protegia la Sèquia Reial que repartia l'aigua per tota l'Alhambra.



Coneguda aquesta medina com a Secano, és un passeig arqueològic, on es pot veure, a més a més de l'inici de la Sèquia Reial per l'Aqueducte, les restes d'edificacions amb forns per a ceràmica, adoberies, cases, al costa de la carta interna de la muralla amb les seves torres, parcialment destrossades en la retirada de les tropes de Napoleó, en 1812. La zona s'anomena així per què en el segle XVI es van destruir les conduccions d'aigua que portaven l'aigua als regadius que es trobaven en aquesta zona.


Durant aquest passeig arqueològic per l'Alhambra Alta (Madinat al Hamra), es pot veure una de les quatre portes del recinte, abans esmentades. Es tracta de Bab al-Gudur, la Porta dels Set Sòls, construïda en l'època de Yusuf I, a mitjans dels segle XIV. Davant d'ella, es desenvolupaven nombrosses parades militars, per la qual cosa va haver de tenir un cert caràcter cerimonial, apart de ser la més propera a la Medina.





Sobre la muralla del sector, es té una excel·lent panoràmica de Sierra Nevada, així com del Cerro del Sol, rereguarda natural de la fortalesa.



A continuació, s'inicia un passeig entre xiprers retallats formant arcuacions, que va ser dissenyat en la dècada del 1930, aíxí com els seus jardins confrontants per fer visitables les restes arqueològiques de la zona. A mà dreta, entre els arcs, es pot anar veient parcialment el Convent de Sant Francesc, actualment Parador Nacional de Turisme.


En l'Alhambra Alta també vivien els principals personatges de la cort i els centres administratius i religiosos, així com diversos palaus i jardins. Després de la conquesta de Granada, els seus habitants van haver d'abandonar-la i trasl·ladar-se a la ciutat baixa, enderrocant aquests edificis.

A mà esquerra les restes del Palacio de los Abencerrajes, construït durant el regnat de Muhammad II a finals del segle XIII, quedant només els seus fonaments, una torre i el safareig. Era la residència d'una de les famílies nobles més importants de la Granada nassarita, els Banu Sarray. Posteriorment, els Reis Catòlics li concediren el palau a Juan Chacón, Adelantado de Murcia i Contador de l'Alhambra, coneguent-se des de llavors com la Casa del Contador.


Abans d'endinsar-nos en el Carrer Reial, entrem en l'antic Convent de San Francesc, edificat en el segle XVI, sobre un palauet arab semblant al Generalife, encara que a menor escala. Amb la conquesta de Granada, Isabel la Catòlica va oferir el Palau als franciscans, i poc a poc es va anar transformant en convent i església, i arribant a acollir la tomba dels Reis Catòlics, mentre es construia en la Capella Reial el seu Panteó, lloc on descansen les seves restes mortals a dia d'avui.



L'ocupació francesa i la Desamortització de Mendizabal, que obligaren als monjos a abandonar el recinte, va portar al Convent en un estat lamentable, fins que es va començar a restaurar-lo i des del 1944 és Parador Nacional de Turisme.




El Pati d'Isabel la Catòlica ocupa el centre de l'antic palau nassarita, reconvertint-se en la nau principal de l'església del convent. Es trobava coberta per una volta de canó amb llunetes i amb el cor als peus, comunicant amb la galeria superior del claustre.




Contava amb dues capelles d'estil barroc, així com alguns petits altars. La capella major i el creuer ocupaven el mirador del palau, que s'obria a la nau per un arc rebaixat mudèjar. En els seus murs laterals encara es pot veure algunes làpides, on es van sepultar diferents alcaides de l'Alhambra i altres personatges il·lustres de la ciutat.




La sala quadrada o qubba del mirador destaca per les seves formes geomètriques, conegudes com a mocàrabs, que adornen la seva cúpula i que són semblants a les existents en la Sala dels Reis de l'Alhambra. També hi ha ornaments vegetals i altres guixeries que llueixen en les seves parets. Al fons es troba el mirador, amb triple arc en la part baixa i quatre finestres en la superior.





Aquí veiem les tombes dels Reis Catòlics. Isabel la Catòlica va dictar en el seu testament que volia ser enterrada en aquest convent sota una llossa amb el seu nom escolpit, però que si el rei triava sepultura en un altra església o monestir, que volia que fos sepultat al costat d'ell. El 16 de novembre de 1504, la reina va morir i després d'un viatge de 23 dies, el seu cos va ser sepultat aquí, el 18 de desembre. El 6 de febrer del 1518 es varen sumar les restes de Ferran, i una vegada s'acabà la Capella Reial, l'emperador Carles V, el seu nét, va decidir trasl·ladar-los, fet que passà el 10 de novembre del 1521.


Entrem en el Parador i passat el bar, s'accedeix als jardins. A un costat hi ha les restes del hamman del palau. El jardí nassarita s'inspirava en la concepció musulmana del paradís, un verger capaç de proporcionar plaer als cinc sentits: color, llum i ombra per a la vista; flors i arbustos perfumats per a l'olfacte; dolces fruites per al gust; la sinfonia de l'aigua per a l'oida i la textura - humida o seca, suau o rugosa - dels seus materials per al tacte. A l'arribar els franciscans, convertiren aquests jardins en la major horta de l'Alhambra, que proporcionava grans collites de fruites, llegums i hortalisses. Amb el Parador, es va constituir un petit jardí botànic, amb arbres i arbustos procedents dels cinc continents.


Davant del convent, comença el Carrer Reial, que va fins a la Porta del Vi. Al llarg del mateix hi havia diferents edificis públics, vivendes i petites indústries. En una dels edificis, es troba el Bany de la Mesquita de l'Alhambra, que data de l'època del rei Muhammad III (1302-09). Va ser construït per a donar servei a la Mesquita Aljama, que estava en el lloc que avui ocupa la contigua església.


L'Església de Santa Maria es varen construir a cavall dels segles XVI i XVII, completada per Ambrosio de Vico, seguint traces dels arquitectes reials Juan de Herrera, constructor del El Escorial, i Juan de Orea, encara que amb una fabricació molt més senzilla en comparació amb els projectes originals d'aquests. L'estructura és d'una sola nau amb tres capelles laterals a cada costat, un ampli creuer cobert amb cúpula i una torre lateral. Es va erigir seguint la tradició mudèjar del maó, excepte els fonaments que es feren amb pedra. Les portades previstes no s'arribaren a fer.




En l'interior destaca el seu retaule barroc de Juan López de Almagro, fet el 1671, amb columnes salomòniques, presidit per un Crucificat i unes grans imatges de Santa Ursula i Santa Susana, totes elles obres d'Alonso de Mena.



Sortim de l'església, i tenim a continuació el Palau de Carles V. Dirigint-nos cap a la porta principal, a l'altre costat, a mà esquerra es pot veure de les muralles un petit baluard circular d'artilleria, des del qual baixa un mur en pedra llaurada, davant del qual es va tallar una de les obres mestres del Renaixement granadí, el Pilar de Carles V, encara que des d'on estem no el podem admirar.





Al costat, hi ha la Porta de la Justícia (1348), la més monumental de les portes exteriors del recinte emmurallat. Quatre columnes adosades amb els capitells on apareix la professió de Fe musulmana enmarquen la gran porta de l'entrada.





Arribem davant de la porta del Palau de Carles V, on es veu molta més gent que en la resta del recinte i també, ben aprop, hi ha l'entrada dels Palaus Nassarites. Després de la visita que realitza a Granada després de la seva boda en Sevilla amb Isabel de Portugal, en 1526, Carles V decideix edificar el seu Palau Reial en l'Alhambra, a l'estil romà, mitjançant l'originalitat de la planta, un cercle inscrit en un quadrat i l'ús del llenguatge arquitectònic del ple Renaixement.


El projecte original és de Pedro Machuca, que dirigeix les obres entre 1533 i 1550, data de la seva mort, deixant acabades les facanes, excepte les portades de ponent i migdia. El seu fill Lluis el suceeix i realitza el pati circular, quedant suspeses les obres durant 15 anys per la rebel·lió dels moriscs de Granada en 1568. En 1619, es completa la columnata alta del pati i continuen les obres fins que s'abandonen en 1637. Gairebé tres segles després, el 1923, Leopoldo Torres Balbás inicia una programa de recuperació del mateix amb destí a museu, que acabarà l'arquitecte Francisco Prieto Moreno en 1958.

L'edifici, de pedra picada, és quadat, medint 63 metres d'amplada per 17 metres d'alt en les facanes principals, quedant inscrit en l'interior el seu pati circular. Destaquen els blocs de pedra picada d'encoixinat rústic en què s'insereixen senyorials aldabones de bronze capturats per les boques i els pics d'animals i aus. En les dues façanes principals, la sud i la de l'oest, destaquen els baix relleus que fan referència a les batalles guanyades per l'emperador. Quan a les altres, estan parcialment decorades degut a què l'edifici està unit a l'Alcàsser.




El pati, de 30 metres de diàmetre, ocupa el centre de la construcció, envoltant-la un ampli pòrtic de 32 columnes, d'estil dòric en la planta baixa i jònic en la superior.




En la planta superior, hi ha el Museu de Belles Arts de Granada, inaugurat el 1839 però que després de passar per diferentes seus, va ser obert aquí el 1958 amb motiu del V Centenari de la mort de l'emperador Carles, i propiciant que s'acabés el Palau després de tants segles d'abandonament. Conserva importants obres d'artistes del segle XVI com Alonso Cano i Machuca, destacant el grup escultòric L'enterrament de Crist, obra de Jacobo Florentino. També es pot veure part del cadirat del cor del Convent de la Santa Creu i altres obres d'antics convents i esglésies granadines, que es van anar recollint amb el procés de desamortització de Mendizábal.


Hi ha un altre museu, en la planta baixa; es tracta del Museu de l'Alhambra, creat el 1940, i que allotja la més important col·lecció existent d'Art hispanomusulmà, i especialment de l'art nassarita, amb obres des del segle IV al XVI amb ceràmica, fustes, guixeries i metalls. Els dos museus són gratuits pels ciutadans de la Unió Europea.




Com encara tenim temps abans de l'hora assignada per entrar als Palaus Nassarites, anem cap a la Porta del Ví, una de les portes interiors de l'Alhambra i passant per ella arribarem a la Plaça dels Aljubs, tocant a l'Alcassaba. A pesar de que no estaven tan protegides com les portes exteriors, en l'interior es pot veure l'espai necessari i els bancs per a la guàrdia que controlava el pas. Es considera un dels edificis més antics de l'Alhambra nassarita, atribuïnt-se al regnat de Muhammad III (1302-09).




El nom de la Plaza de los Aljibes ve d'uns aljubs - dipòsits d'aigua potable, procedent de la pluja - que va construïr el Comte de Tendilla en 1494 en el barranc que separa l'Alcassaba i els palaus. Aquests aljubs es convertiren posteriorment en la plaça actual a l'enterrar-los al costat dels carrers i places circumdants. La plaça forma una extensa esplanada entre les torres i les defenses de l'Alhambra per un costat, i per altre, la Porta del Vi i el Palau de Carles V, que hem visitat, i els Palaus Nassarites que visitarem posteriorment.


L'Alcassaba era com una ciutat militar independent, estratègicament situada i comunicada amb la resta de l'Alhambra, en la qual vivia la pròpia guàrdia amb la seva família, dotada de vivendes, banys i altres serveis, com qualsevol barri d'una ciutat. La consideració de recinte castrense es troba exposat en el seu accés que s'efectua al peu de la Torre de l'Homenatge, circumdant la seva base en un suau accés. Les cases i edificis que formaven aquest barri castrense van desapareixer, però es pot caminar per algunes de les seves torres i ad-darbs (camins de ronda).


L'entrada es controlada, com en el Palau del Generalife, i no es pot tornar a entrar una vegada s'ha sortit. La primera torre que accedim és a la Torre del Cubo, que va ser construïda pels cristians. Es tracta d'una torre circular sense arestes per a servir de matalàs als impactes de les bales de canó que s'usaven amb freqüència. Avui en dia constitueix una terrassa de previlegi per a veure la vall del Darro i el barri de l'Albaicín.


Al costat hi ha la Torre de l'Homenatge, la més elevada de la fortalesa, de 26 metres. A més, estava dedicada a vivenda, amb un total de sis plantes. Es creu que Al-Hamar, fondador de l'Alhambra, va establir aquí el seu palau. En els seus baixos hi ha una masmorra que també s'utilitzava com a magatzem de grà, sal i especies.



Passem per la Plaça d'Armes, que a diferència d'altres llocs on és un espai obert i diàfan, aquí integrat en un recinte major, era l'àrea residencia de la guàrdia. Un estret carrer recorre tot el recinte separant-lo en dos espais diferenciats: al nord murs i paviments de forma irregular que corresponen a cases de diversos tamanys que eren les vivendes de la guàrdia, mentre que a l'altre costat, amb una distribució més homogènia i regular, amb patis més amples a cel obert, eren els magatzems i espais per a la tropa.


Al final, la Torre de la Vela, la més gran de totes, de planta quadrada, de 16m de costat i gairebé 27 metres d'alçada. Es també la més simbòlica de l'Alhambra, i la primera torre que vam veure des d'abaix l'Albiacín, el dia anterior. Des de la seva posició de previlegi, domina una gran part de territori, tota la Vega granadina, cims, barris... sent fonamental en la defensa i vigilància.




Rematada per una campana, el seu toc servia com a rellotge nocturn als agricultors de la Vega per a regar els seus camps. També servia per alertar en cas de perill. Avui en dia, el dia 2 de gener de cada any, conmemorant la data en la qual els Reis Catòlics conqueriren Granada, existeix la tradició per la qual totes les noies solteres de la ciutat que facin sonar la campana aquest dia, es casaran abans que s'acabi l'any.



Des d'aquesta torre, també tenim panoràmica de les Torres Bermejas, un conjunt de tres torres - la central, la més gran - situades estratègicament en la Vega de Granada, i que podien pertanyer a la primera Alcassaba de l'Alhambra. Formen part d'un baluard fortificat per a la defensa del sector en el qual es troben, i estan enllaçades per una muralla amb l'Alcassaba.



Baixem de la Torre, i per una porta lateral la visita continua pel Jardi de l'Ad-darb, anomenat així per estar situats en el camí de ronda baix de la fortalesa. En l'extrem occidental del jardí, hi ha un mirador d'on arranca la muralla que s'uneix a les Torres Bermejas.






I sortint del jardí, retornem a la porta per la qual hem entrat en l'Alcassaba, i fem camí per a entrar en els Palaus nassarites.




Entrada posterior: Els Palaus nassarites
Tornar a Granada