Santander

Santander, capital de Cantàbria, treu el cap a una àmplia i elegant badia blava. El seu passeig marítim, que s'estén des de Puerto Chico fins a Cabo Menor, és considerat un dels més macos del litoral espanyol. Elegants cases i palaus donen èmfasi a una ciutat senyorial i cosmopolita.

El seu origen documental es troba en algun dels escrits de l'historiador romà Plini el Vell, en l'any 21 a.C., i d'aquí ens hauríem de desplaçar a mitjan segle XI quan es llegeix de l'existència de l'abadia de Sant Emeteri (el nom llatí del qual, Sancti Emeterii, procedeix el de la ciutat). Més endavant, en 1187, el rei Alfons VIII li va concedir un fur, moment que marcà un creixement en tots els aspectes per a la ciutat, exportant fusta, ferro i llana cap a Anglaterra i Flandes, i les drassanes començaren a tenir gran activitat construint vaixells per a la Corona de Castella. Una plaga de la pesta, en 1597, va provocar el declivi de la ciutat, fins que el segle XVIII va haver una recuperació de la ciutat així com l'habilitació del port per a poder comerciar amb Amèrica.

A partir de mitjan segle XIX Santander es va convertint en una ciutat moderna, i coneix el fenomen nou del turisme, que es consolidaria durant el regnat d'Alfons XIII i la seva esposa Victòria Eugènia. Les seves estades estiuenques entre 1913 i 1930 van potenciar a la ciutat com destí turístic de classe alta. En un gest d'oportunitat, l'Ajuntament regalà al rei la península de la Magdalena, on es va construir el palau que seria residència real.

Però la fisonomia de la ciutat va canviar per un incendi fortuït, en febrer de 1941, que va arrasar el centre històric de la ciutat. Tot l'espai que va quedar en ruïnes van ser expropiats i es convertiren en solars urbanitzats amb criteris moderns d'eixample burgés. Alguns edificis notables que es van veure afectats, com la catedral, es varen remodelar molt depresa per a donar-los l'aparença que podem veure avui en dia la gent que visitem Santander.

Mapa de Santander

Podem començar a conèixer la ciutat d'oest a est, visitant primer els voltants de l'Ajuntament. El consistori, construït per l'arquitecte Martínez Zapata, ocupa els antics terrenys del desamortitzat convent de Sant Francesc, i ens mostra el seu eclecticisme en la seva decoració amb uns tocs neorenaixentistes, neobarrocs i també modernistes. En un inici, l'edifici era la meitat de l'actual, doncs fins el 1936 es va conservar l'església del l'antic convent. Un cop enderrocada, es va construir un altre ala de l'edifici i les dues parts es van unir amb una espadanya.

Darrere de l'ajuntament, trobem el Mercat de l'Esperança (1896-1904), una estructura de ferro projectada pels arquitectes Eduardo Reynals i Juan Moya inspirada en el modernisme centreeuropeu de línia geomètrica. Vorejant el mercat, hi ha nombroses paradetes de roba i objectes per a la llar.

Molt a prop, en el carrer Rubio, trobem la biblioteca de Menéndez Pelayo. Aquest erudit de Santander va cedir la seva impressionant col·lecció bibliogràfica, de més de 40.000 volums, amb la condició de mantenir-la agrupada dins de la ciutat. Es va construir sobre l'antic edifici que va servir de biblioteca a Marcelino Menéndez Pelayo, respectant la seva forma i perímetre. És un edifici eclèctic-historicista que s'accedeix per una escala de doble tram. Amunt de la porta d'entrada es troba l'escut de la ciutat de Santander sostingut per lleons i rematat per un frontó. Del seu interior destaca la imponent sala de lectura, una nau de dues altures amb estanteries de roure poblades de valuosos llibres.

Biblioteca Menéndez Pelayo

Darrere de la biblioteca i un petit jardí, es troba la casa de la família Menéndez Pelayo, obert al públic com a casa-museu, on es conserven els mobles i eines de la família.

Compartint estància amb la biblioteca, es troba l'actual MAS, el Museu d'Art Modern i Contemporani de Santander i Cantàbria, on una de les joies és el retrat de Ferran VII, pintat pr Francisco de Goya en 1814, per encàrrec de l'Ajuntament de Santander.

El monument més antic de la ciutat és la Catedral de la Nostra Senyora de l'Assumpció. Es troba sobre les antigues restes de l'antic monestir i abadia de Sant Emeteri i Sant Celedoni, que es convertiria en el segle XI en l'església del Santíssim Crist, a partir de la qual es va edificar l'actual conjunt històric i monumental. Es tracta de dues esglésies superposades i un claustre amb dependències annexes.

En una zona més baixa es troba l'antiga església del Santíssim Crist, i més coneguda com la Capella del Crist, i que guarden les relíquies dels soldats romans Emeteri i Celedoni, martiritzats en la persecució de l'emperador Dioclecià (concretament són els cranis dels màrtirs que es conserven en reliquiaris de plata del segle XVI). 
 

Com el temple estava destinar a suportar l'església superior, l'altura de les seves voltes és relativament baixa i els pilars que la sustenten són molt robustos. Consta de tres naus amb les seves corresponents capçaleres poligonals, a la que s'accedeix per dues portes principals, l'anomenada del Perdó que només s'obria en els anys jubileus i per la qual s'accedeix actualment.

L'església alta va ser erigida en el segle XIII en el mateix estil sobri gòtic en què s'havia realitzat l'església baixa. L'antiga col·legiata constava de tres naus, a les quals es va incorporar una quarta abans ocupada pels Palaus de l'Abat i altres capelles.

El claustre, de planta trapezoïdal, es va construir durant la primera meitat del segle XIV. Inicialment concebut com a espai d'esplai i treball per a la comunitat religiosa, amb el temps es van construir l'oratori de l'abad, un hospital i vàries capelles privades en les que es van enterrar membres de les famílies més nobles de la vil·la.

A pocs metres de la catedral es troba el passeig i jardins de Pereda, dedicat a l'escriptor càntabre José María Pereda, amb edificis i places notables que fan veure l'auge d'una burgesia interessada en ensenyar la seva prosperitat. Aquests edificis, d'inspiració francesa i coronades per mansardes, de burgesos dedicats al comerç de matèries primeres i efectes navals, estaven distribuïts en magatzems en la planta baixa, els despatxos en el primer pis, el seu habitatge venia a continuació i les plantes més altes quedaven per al servei o lloguer.

La guinda de tot aquest conjunt és l'imponent immoble del Banc de Santander, una de les institucions bàsiques de la ciutat. El primer edifici, de finals del segle XIX, va ser obra de l'arquitecte català Josep Oriol Mestres, però a finals de la dècada del 1950 es va edificar un bloc bessó i s'afegí el gran arc central que completava el conegut conjunt arquitectònic. El toc final el dóna els més de seixanta balcons de forja i pedra, i l'arc pel qual discorre el carrer Marcelino Sáinz de Sautuola.

Darrere de l'edifici del Banc de Santander, hi ha l'antic Banc Mercantil, actualment seu del Banesto, construït l'any 1902 en estil eclèctic amb una gran profusió d'elements decoratius, sota la direcció de l'arquitecte Casimiro Pérez de la Riva. A l'arquitecte Javier González de Riancho se li va encarregar la reforma dels interiors basant-se en les noves tendències de l'art nouveau. Excepte un curt període dels anys 20 que va albergar la Diputació, sempre s'ha destinat l'edifici a banc.

Al voltant del passeig de Pereda hi ha dues places per les quals s'han de passar. La primera és la plaça Porticada que es va construir després de l'incendi del 1941 amb la intenció d'albergar els òrgans representatius del poder estatal, provincial i local, però la idea no va quallar, doncs l'edifici que anava a ser destinat a l'Ajuntament va ser comprat per la Caja de Ahorros.

Enfront de la plaça, en el carrer Alfons XIII, es troba l'edifici de Correus, del 1915, un dels pocs edificis que es va salvar de l'incendi i un magnífic exemple d'arquitectura regionalista amb tocs modernistes  dels arquitectes Eugenio Fernández Quintanilla i Secundino Zuazo Ugalde. De planta rectangular i amb tres pisos d'altura, la seva façana principal té una entrada en arc de mig punt protegit per un aleró corregut i vans rectangulars. El seu interior està cobert amb vidrieres de colors, i des de la seva construcció ha albergat sempre els serveis de correus i telègrafs.

Al costat mateix, un edifici més clàssic construït entre 1924 i 1925 pels arquitectes Eloy Martínez del Valle i J. Yamaz Larrosa. Es tracta del Banc d'Espanya, i a l'igual que Correus té planta rectangular amb tres altures i amb un interior on es troba un pati cobert amb una gran vidriera. El seu exterior, de pedra de cadirat, dóna una aspecte de solidesa, al ser un banc, amb l'objectiu de transmetre confiança al públic.

L'altra plaça és la del Pombo on es troba l'església de Santa Llúcia dissenyada per Antonio de Zabaleta en la dècada de 1850. És una església de planta rectangular amb un pòrtic monumental al qual s'accedeix per una escalinata amb grans columnes jòniques.

Tocant a mar, tenim el Palacete del Embarcadero, un petit edifici eclèctic de planta quadrada i un únic pis que s'utilitza actualment com a sala d'exposicions. Presenta dues façanes, una oberta a la badia amb un petit pòrtic en la cantonada i una torre en la oposada. La façana principal, orientada als jardins de Pereda, té un pòrtic avançat franquejada per dues torres en les cantonades, on es troben sengles escuts de la ciutat. Un dels elements més singulars de l'edifici són les teules vidriades que combinen els colors blanc i negre, de clara tradició mediterrània.

Al costat, la Grua de Pedra testimoni de l'antic port. Va ser construïda en 1896 amb urgència, ja que la falta de mitjans per a verificar la descàrrega d'embalums que pesaven més tres tones motivava que els vaixells s'anessin a altres ports com Bilbao.

Acabat el passeig de Pereda, ja en el passeig marítim, tenim Puerto Chico on es troba una obra en bronze de José Jacobo Calderón dedicada als raqueros, nens pobres o orfes que recollien les monedes que els turistes tiraven al mar i que ells agafaven abans que es perdessin en el fons del mar.


Seguint pel passeig marítim, passem per elegants edificis...

Més endavant hi ha el Palau de Festivals, amb sales i auditori perfectament condicionats per a les arts escèniques. És una obra arquitectònica de Francisco Javier Sáenz de Oiza, amb una gran escalinata que dóna al mar, com a entrada principal.

Seguidament ve el conjunt format per l'Escola Nàutic-Pesquer, l'Institut Oceanogràfic i el Museu Marítim del Cantàbric, i a continuació diverses platges com les dels Peligros, la Magdalena i els Bikinis, les quals es pot fer per un camí fet amb bigues de fusta.

I finalment arribem a l'objectiu final del nostre trajecte, a la Península de la Magdalena, encara que es pot seguir el recorregut per diverses platges més, com la del Sardinero, fins arribar a Cabo Mayor, amb el seu far característic. Les terres que formen part de la península van ser regalades al rei Alfons XIII per part dels ciutadans de Santander que van pagar la quantitat de 700.000 pessetes de l'època. Més tard, els arquitectes locals Gonzalo Bringas i Javier González Riancho s'encarregaren de construir el palau de la Magdalena (1908-12), el lloc on estiuejava la família del rei Alfons XIII i la reina Victòria Eugènia, i on Santander va començar a guanyar la fama de ciutat senyorial.

Inspirat en el palau de Los Hornillos de la localitat càntabra de Las Fraguas de l'arquitecte anglès Seden Wornum, la influència anglesa està present en l'efecte bitonal del mur, construït amb pedra de cadirat en les zones estructurals i nobles i carreu en els murs. Els pinacles de forma piramidal, els remats de bola, l'escut, les cavallerisses i el camp de polo també testimonien l'estil anglès en la majoria de les construccions de la península.

Es tracta d'un edifici de traçat complex, amb dues entrades principals, una al nord, amb pòrtic i per a carruatges, i un altre en la façana meridional, la principal, amb dues torrasses de planta octogonal i una escalinata de dobles trams. La torre i la disposició dels diversos cossos del palau conformen un edifici esvelt i elegant. En l'interior destaquen l'escala principal i les dependències, salons i despatxos. La col·lecció de mobles, fotografies i quadres conformen una notable decoració dels primers decennis del segle XX. Entre les obres pictòriques, sobresurten quadres de Joaquim Sorolla o Fernando Álvárez de Sotomayor.

Durant l'estiu és seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo, funció que va decidir el govern republicà en 1932. Com la propietat seguia sent real, l'Ajuntament va comprar la península i totes les instal·lacions a Joan de Borbó en 1977 per 150 milions de pessetes.

Dins de la península de la Magdalena hi ha un petit zoològic gratuït amb diverses espècies d'animals marins com ànecs, pingüins i foques, i diverses escultures, entre elles l'homenatge de la ciutat al naturalista Félix Rodríguez de la Fuente.

També hi ha el Museu del Mar, una exposició a l'aire lliure amb tres caravel·les amb les quals el marí càntabre Vital Alsar, va rememorar la travessa de Cristòfor Colom i la ruta del descobriment d'Amèrica. També hi ha una rèplica d'una balsa que el mateix navegant va utilitzar per arribar des d'Equador a Austràlia en 161 dies de viatge i més de 8.500 milles de navegació. Altres objectes que trobem són la figura d'una sirena mirant al mar, que ens recorda al mascaró de proa típic dels vaixells de l'època, així com una càpsula de salvament utilitzada per científics que va romandre en el seu interior 267 dies.

Llegir més

Comillas. Ruta monumental

A més de tot el modernisme que podem trobar a Comillas i que hem comentat en les dues entrades anteriors, la vil·la dels arquebisbes -tal com també es coneix popularment ja que en el seu municipi van néixer un bon nombre de religiosos que van arribar a tenir alts càrrecs dins de la jerarquia eclesiàstica- també ens ofereix una ruta turística pels seus principals monuments, i que es pot anar combinant amb la ruta modernista.


Comencem des del centre del poble fins arribar al port:

La Casa Ocejo és una casa indiana que va adquirir el primer Marquès de Comillas, en Antonio López y López, per a la seva mare i que era utilitzada per la família en els mesos d'estiu. L'any 1881, el marquès va convidar alco rei Alfons XII a passar en aquesta casa les seves vacances, per la qual cosa va encarregar un projecte d'ampliació i millores a l'arquitecte català Cristóbal Cascante, projecte en el qual van intervenir diversos artistes i entre ells Antoni Gaudí, el qual va dissenyar per als jardins un quiosc xinès i també del disseny de la xemeneia i el saló d'Ocejo.

A finals del segle XIX, Manuela del Piélago Sánchez va promoure la construcció d'aquest gran edifici destinat per a escoles gratuïtes de pàrvuls i dirigit per la congregació de les Filles de la Caritat. Amb el temps va perdre la seva funció docent i es transforma en l'any 2003 en la seu del nou ajuntament. En un dels laterals de l'edifici es troba una imatge de la Verge i el Nen en els seus braços, que podria ser obra de l'escultor Josep Llimona.

Entre l'ajuntament i l'església hi ha el Corro Campíos. Un corro (en català, una rotllana) era el lloc on es jugava a les bitlles o on es celebraven balls i festes. Es solien ficar antigament en la plaça del poble, a prop de l'església, la campana de la qual marcava la fi de la missa i l'inici del joc de bitlles. Avui en dia, es segueix usant com a punt de trobada i reunió tant de veïns com de turistes.

L'església de Sant Cristòfor és un temple construït i pagat pels propis vilatans, els quals van reservar durant els anys que van durar les obres un dia a la setmana per treballar en aquest projecte després d'un conflicte ocorregut amb el Duc de l'Infantat en l'antiga església que es trobava on actualment hi ha el cementiri modernista de Domènech i Montaner. De planta quadrangular, amb tres naus i una imponent torre, acull en el seu interior al Crist de l'Empara, patró dels pescadors, sota l'advocació dels quals sortien els mariners de Comillas i a qui s'encomanaven en els moments de major perill.

Erigit en l'antic solar on es trobava l'hospital i l'ermita de Sant Joan, trobem el vell ajuntament del segle XVIII. Destaquen tres de les seves façanes, sostingudes per arcs de cadirat, els quals emparen un ampli portal i sobre els quals es varen instal·lar els escuts dels arquebisbes que havien nascut en el poble. També es poden observar dos peces heràldiques, una d'elles sota una corona real i l'altre per un elm d'hidalgo, i presenta una nau que trenca les cadenes de Sevilla amb la seva proa. En el cantó superior la torre andalusa i en punta d'onades d'aigua. Són les armes de l'Ajuntament de Comillas.

Ben a prop tenim el Corro Sant Pere, delimitat per vàries construccions del segle XVIII, com un casalot amb un balcó volat i un gran escut. Davant d'ell, l'antic Parador, conegut posteriorment com l'Hotel Sant Pere i on es troba una imatge d'aquest apòstol en un lateral. Sant Pere està molt lligat també a Comillas i concretament als pescadors.

Més amunt hi ha l'Espolón, un edifici que va manar construir Juan Domingo González de la Reguera, arquebisbe de Lima, i que lluny d'oblidar-se del seu poble natal va decidir fundar una escola per a nens i una càtedra de llatí. Presenta una planta quadrangular, que s'articula al voltant d'un pati interior, espaiós i esvelt, i en la seva façana un escut amb atributs episcopal, timbrat per un barret clerical, acompanyat d'una mina i un llibre obert.

Vagarejant pels carrers tirant cap a mar, tenim l'antiga presó, un edifici que contava amb dos calabossos i un pati interior que va ser construït en 1879 i que avui en dia és alberg de pelegrins, per als que fan el Camí de Sant Jaume o la ruta de Sant Toribi.

Gairebé coronant un turó, al costat del prat on s'erigeix l'estàtua del Marquès de Comillas es troba el xalet conegut com El Duc. Finalitzava el segle XIX quan la influència de l'arquitectura anglesa va arribar a Comillas i degut a l'admiració de la burgesia espanyola cap al món anglosaxó, Francisco Hernández Rubio va projectar per al Duc d'Almodóvar del Río aquest xalet, amb elements com l'asimetria, multiplicitat d'eixos, feines de fusta i maó.... que contrasten amb el Palau de Sobrellano, la Universitat o el Caprixo que responen a tendències eclèctiques i modernistes.

Sobre la platja i divisant la línia de costa, en el mirador de Santa Llúcia, es va projectar aquesta senzilla ermita, que en el seu interior guarda la imatge de la Verge de Santa Llúcia, i a ella acudien els pescadors a resar abans de sortir a la mar.

Per acabar la ruta, tenim el port. Comillas va ser l'últim poble càntabre que va mantenir la seva tradició balenera. Després de dos segles de plets i pugnes pesqueres amb San Vicente de la Barquera pels privilegis que aquesta vil·la tenia, van aconseguir construir el seu port en el segle XVII. Per a la seva defensa es van instal·lar tres garites, un fortí i diverses peces d'artilleria.



Anar a: Uns dies per Cantàbria | Comillas modernista | El Capricho de Gaudí

Llegir més

El Capricho de Gaudí

Eusebi Güell havia recomanat Antoni Gaudí a Antonio López, marquès de Comillas, per al disseny dels mobles de la Capella-Panteó del Palau de Sobrellano l'any 1878. Just al terreny el costat, Máximo Díaz de Quijano, germà de Benita, la cunyada del marquès, li va encarregar la residència d'estiu anys després. Máximo Díaz era un advocat carlista que va recolzar la insurrecció cubana contra Espanya, i va patir un consell de guerra, però també va defensar els interessos dels López i d'altres indians a l'illa. Va poder gaudir de Vila Quijano, com es va conèixer inicialment a la casa, pocs anys ja que va morir pocs anys després, i es troba enterrat en el cementiri modernista de la mateixa vil·la.

L'encàrrec del Capricho (1883-1885), també conegut com a Vila Quijano, era projectar una casa original i moderna en una parcel·la irregular, llarga, estreta i plena de pendents. Com Gaudí estava ocupat amb la Casa Vicens, va esbossar les primeres línies del seu projecte sobre plànols, encara que després es va desplaçar diverses vegades a Comillas per continuar la marxa de l'obra, la direcció de la qual va confiar al seu amic, l'arquitecte Cristóbal Cascante.

Díaz de Quijano era solter i afeccionat a les plantes, i per això Gaudí li va projectar una casa d'estiu d'una sola habitació dormitori -la resta són salons- i construïda al voltant d'un gran hivernacle amb plantes exòtiques d'ultramar. Les cambres de llit del servei eren a les golfes o mansardes i les dependències de servei, cuines i la cotxera eren al semisòtan.

La planta de l'edifici és una espècie de rectangle molt irregular. La cara est recorda l'absis trilobulat de les esglésies romàniques, mentre que l'oest és quadrada com una fortificació militar. Per tot l'edifici es trobem reminiscències d'estils orientals i exòtics, tant en la decoració com en les estructures. Totes les cambres de la planta principal giren al voltant de l'hivernacle, i s'obren a l'exterior en petits balcons i dues terrasses. La decoració és molt significativa sent l'element més important les rajoles de gira-sols grocs i fulles verdes en relleu i esmaltats al foc. Es combinen amb filades de maó, i amb pedra al basament. També tenen importàncies les baranes de ferro forjat que formen banc o bé decoracions en coup de fouet i fulles de parra.

Gaudí va concebre la casa per a què la funció dels seus espais estigués d'acord amb el moviment del sol, ubicant les habitacions d'ús matutí orientades a llevant i les d'utilització vespertina, a ponent. Als interiors, la fusteria té un disseny molt acurat, amb arrambadors combinats amb ceràmica, amb enteixinats diferents per a cada sala i encavallades molt elaborats, i amb peces d'ebenisteria dissenyades a mida de cada gest de tancar i obrir les fulles de les portes.

Al morir Díaz de Quijano, i ja en mans dels seus hereus, el 1914, la casa va passar per una sèrie de canvis entre els quals es va substituir l'hivernacle per cambres amb sostres i parets d'obra. Més tard, tota la casa va ser abandonada completament. Una empresa local el va comprar i va decidir refer l'hivernacle. Amb l'obertura d'un restaurant, va ser utilitzat com a sala-menjador.

Les residències d'estiu de Comillas es construïen amb el propòsit addicional d'exhibir la riquesa del seu propietari, i el Capricho respon perfectament a aquesta intenció, amb un aspecte exterior ple de color i originalitat. La part nord, que es desenvolupa en paral·lel al passeig que comunica amb el Palau de Sobrellano, té l'entrada principal -dissenyada a partir d'un pòrtic amb columnes que sosté la torre-mirador- i els espais públics de la casa: la sala de visites, el saló principal i el menjador.

Per la part sud, Gaudí va preveure que els espais estiguessin dedicats a les activitats privades del propietari, com el dormitori principal, la sala de jocs-dormitori auxiliar i l'hivernacle, que ocupa bona part de l'esmentada façana.

L'exterior

La façana principal, orientada al nord, es desenvolupa en paral·lel al camí d'accés al palau de Sobrellano. Marcat pel pronunciat desnivell del terreny, aquest front es caracteritza per l'horitzontalitat que transmeten les seves línies. Per a corregir el desnivell, el sòcol delimita exteriorment l'altura del semisòtan i contribueix a aquesta sensació de horitzontalitat de la façana amb les franges de ceràmica que decoren el llenç de maó vist que correspon a la planta noble.

Façana principal amb el pòrtic d'entrada

Emplaçat en un angle de la casa, i utilitzat com a base de la torre-mirador, el pòrtic en el qual Gaudí va situar l'accés principal destaca per la monumentalitat que aporten les escales i les fortes columnes de pedra.

Sobre aquestes columnes s'erigeix la torre-mirador, el punt culminant de l'edifici i el detall orientalista tingut per més gaudinià. La torre està revestida de rajoles verdes i rematades per una terrassa coberta per un baldaquí d'obra de formes geomètriques molt originals, sostingut per pilars de ferro colat. La barana, forjada en ferro, reprodueix motius musicals -claus de sol- dissenyats en honor a les aficions musicals de Díaz de Quijano.

La façana orientada a ponent, marcat per la presència de la torre-mirador i part de l'entrada principal a la casa, també té la seva importància per l'encarregada de rebre als visitants de Máximo Diaz, i va disposar en front d'ella una zona de recepció i maniobra de vehicles i carruatges i, d'aquesta manera, al baixar dels seus vehicles, els convidats quedaven sorpresos per la singularitat de les formes i colors d'un habitatge atípic, propi d'un indià adinerat. Per això Gaudí, va donar a aquesta façana un especial treball de volums -el templet d'accés i la galeria de la sala de jocs- que contrasta amb la uniformitat i horitzontalitat del maó.

La façana posterior, encarat al sol del migdia i per tant la que rep la llum del sol la major part el dia, està dissenyat per a la realització de les activitats privades, amb l'hivernacle com a gran protagonista. Gaudí va ubicar a més el dormitori principal i la sala de jocs.

Façana posterior amb l'hivernacle com a gran protagonista

El dormitori del propietari, amb els seus grans finestrals, monopolitza la façana oriental en la seva planta principal, amb sortida a una gran terrassa, que s'estén sobre tota la coberta de la cotxera del semisòtan, aprofitant el sector baix del terreny, i amb una gran presència de la base de pedra encoixinada sobre la qual s'assenta l'habitatge.

Façana oriental amb la terrassa del dormitori principal

Com en altres projectes com el Park Güell o els Jardins Artigas, Antoni Gaudí sempre donava una gran importància al disseny de l'entorn i als jardins dels edificis que l'encarregaven. Així, respectant l'entorn i reutilitzant els mateixos materials el lloc va fer extraure pedres d'un costat per rebaixar el terreny, mentre que de l'altre va utilitzar aquestes mateixes pedres per a fer camins, murs i escales. Al costat de la façana de ponent, ens trobem amb una ferradura delimitada per un parterre, que permetia als vehicles i carruatges girar cap a la sortida.

A fi de comunicar el pati posterior amb el camí que envolta el jardí, Gaudí va dissenyar una escala-pont que va materialitzar en maó vist i que va decorar amb rajoles ceràmiques blanques. En l'extrem occidental, va dissenyar una gruta dins del qual hi ha un banc de pedra on descansar a l'ombra i/o protegir-se de la pluja.

També podem trobar una escultura de bronze de l'arquitecte català, que sembla observar la seva obra acabada, assegut còmodament sobre un banc de pedra.

L'interior

La distribució interior es va adaptar a les circumstàncies del seu propietari, un aristòcrata solter, amb un sola habitació permanent i diversos espais destinats a les activitats socials i d'oci personal. El seu nebot i hereu, Santiago López y Díaz de Quijano, es va veure en la necessitat de portar a terme una profunda reforma de la casa, per a poder allotjar en ella la seva família.

El Capricho presenta una organització tradicional basada en la juxtaposició d'habitacions al llarg d'un corredor que les comunica. Així, la casa presenta tres nivells, cadascú amb diverses funcions: el semisòtan i les golfes dedicades a les activitats del servei, mentre que la planta noble es troba en un pla intermedi, ubicació que va conduir a Gaudí a concebre una comunicació que tendís a reduir la circulació entre plantes, amb dues caixes d'escales gairebé ocultes i sorprenentment estretes per a tractar-se d'una casa d'un aristòcrata.

Per al vestíbul va projectar un espai senzill i amb base hexagonal que complia amb la funció de distribuïdor cap a la planta noble o cap als espais del servei. Sobre la porta que comunica amb el corredor es va dissenyar una vidriera que donés calidesa a la llum que entra en el vestíbul.

Tant espaiosa com el saló principal, la sala de jocs va ser concebuda per a convertir-se en la sala més versàtil de la casa. La senzilla estructura de la casa, inicialment dissenyada amb un únic dormitori, va conduir a pensar en aquesta habitació com un espai per a ficar un billar, de convertir-se en la sala de fumar per a les tertúlies de a hora del cafè i de transformar-se en dormitori ocasional per als convidats. Orientada cap a ponent, la sala permet gaudir del sol del migdia, a través d'un gran finestral obert a la façana sud.

Situada entre el vestíbul d'entrada i el saló principal, la sala de visites es situa en l'inici del recorregut natural plantejat per Gaudí, des de les sales més públiques fins a les més privades de la casa. Aquesta sala fa el paper de rebedor amb una doble vocació: ser suficientment còmoda per a les visites de minsa confiança o convertir-se en l'avantsala d'un recorregut cap al saló principal i el menjador, espais normalment reservats a amics i familiars.

El saló principal és la sala central de l'àmbit públic de la casa i combina la calidesa d'una habitació de dimensions proporcionades amb la solemnitat que li confereix el seu alt sostre amb forma e nau invertida, probablement disseny per a tenir una coberta de vidre que mai s'arribà a construir.

El gran finestral de la sala està dotat d'un enginyós sistema de corredisses que es mouen a base de contrapesos, generant curiosos sons, i que Gaudí va concebre en honor als gustos musicals de Máximo Díaz.

Al costat, una sala més modesta, es on hi havia el menjador, d'acord amb les necessitats del seu propietari, amb més inclinació a la via social que a la familiar, i per a facilitar el treball del servei es troba al costat una escala que comunica directament amb la cuina del semisòtan.

A pesar que va ser demolit amb motiu de la reforma del 1914, l'hivernacle es va tornar a reconstruir el 1988. L'hivernacle era tot de vidre amb estructura de ferro, a l'estil del Crystal Palace de Londres i de tota l'arquitectura tècnica i industrial del segle XIX. Tenia el terra refractari per conservar la calor i escampar-la per tota la planta, escalfant d'aquesta manera les cambres de la façana nord. Aquest espai era el cor del Capricho i distribuïa la llum a la resta d'habitacions a través d'una galeria ovalada a la planta noble, i el seu sostre prolongava el terrat del primer pis, a través del qual s'accedia a les dependències del servei.

El dormitori principal és la sala més gran de la casa, fet que demostra la importància que donava el propietari a la seva via privada i Gaudí la va dotar de l'enteixinat més treballat. Amb la reforma del 1914, es va dividir la sala en dos habitacions.

El quarto de bany és l'únic lloc de la casa on es van ficar vidrieres en les finestres, com a model del que volia fer-se en la resta d'habitacions. De la decoració, deliberadament neutra, destaca el sòcol de ceràmica blanca amb relleus, d'influències mudèjars.

Coberta per una enginyosa estructura de bigues de fusta, les golfes van ser concebudes com un regulador tèrmic per a evitar que les temperatures exteriors arribessin a la planta noble de la casa. Des d'aquí es pot accedir a la terrassa baixa de la torre-mirador.




Bibliografia i més informació en: Guia visual · Colección Antoni Gaudí · Villa Quijano. El Capricho (Dos de Arte Ediciones) | Gaudí 2002. Capítol 2: Pavellons Güell (diari El Periódico)


Anar a: Uns dies per Cantàbria | Comillas modernista

Llegir més