La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Conques, un dels pobles més bonics de França

Amb un traçat original que data de l'Edat Mitjana i conservant la seva autenticitat, Conques és sense cap mena de dubte un dels pobles més macos de tota França. La naturalesa i la història s'han aliat en aquest petit poble que disposa d'una gran acumulació de riqueses: l'església abacial romànica i el seu famós timpà del Judici Final, les restes del claustre amb una gran font de serpentina, el tresor d'orfebreria i el mateix poble. Tot això en un emplaçament admirable, en el més alt de les escarpades gorgues de l'Ouche, en forma de conque (del llatí concha i de l'occità conca), que dóna nom a aquesta localitat i que forma part del Camí de Sant Jaume.

Conques

Sabíeu que

Conques. Església de Sainte-Foy
Un monjo de Conques sentia predilecció per les relíquies de santa Foy, una jove cristiana que va ser martiritzada en Agen als 13 anys d'edat. Des de llavors, les relíquies eren guardades en Agen amb gran zel i el monjo fent-se passar per un pelegrí s'introduí en la comunitat de Sainte-Foy. Al cap d'uns anys, un cop guanyada la confiança dels monjos, robà les relíquies portant-les a Conques.

En el segle XI s'inicia la construcció de l'església actual, que per la seva arquitectura s'assembla a santuaris il·lustres com els de Santiago de Compostela o la basílica de Saint-Sernin de Toulouse. Entre Le Puy i Moissac, Conques era una de les etapes més concurregudes dels pelegrins que feien el camí cap a Santiago, per l'anomenada Via Podiensis, gràcies sobretot a les relíquies de la santa. La època daurada de Conques va ser durant els segles XI i XIII. Després de les Guerres de Religió i d'un incendi, l'església abacial, caiguda en l'oblit i l'abandonament, amenaçava amb venir-se avall davant la indiferència general. Llavors, Prosper Mérimée, que estava realitzant una inspecció itinerant dels monuments històrics, la va descobrir i va redactà un informe tant emotiu que es va decidir que s'havia de salvar.

Mapa de Conques

Visitant l'església de Sainte-Foy

Les obres de construcció del temple romànic van iniciar-se a mitjan segle XI, encara que gran part de l'edifici data del segle següent. Està coronat per dues torres reconstruïdes en el segle XIX i per un cimbori octogonal sobre el creuer.


En la portada occidental es troba el seu famós timpà, una obra mestra de l'escultura romànica del segle XII. Es tracta d'una representació del Judici Final, en la qual 124 personatges donen testimoni del drama mencionat en l'Evangeli de Sant Mateu. El conjunt esculpit en pedra calcària groga, es disposa al voltant de la figura de Crist. En moltes pàgines es poden trobar una descripció detallada del timpà per si esteu més interessats: Monestirs. Abadía de Conques.Tímpano del Juicio Final, Arte románico de Conques: el tímpano, Turismo de Conques. El Tímpano del Juicio Final.


L'interior, de 22 metres, és sobri i auster. Com en totes les esglésies de peregrinació, el presbisteri, de grans dimensions, està envoltada per una "girola" que permetia als fidels veure de prop les relíquies de Santa Fe.  En les parets de la sagristia hi ha restes de frescos del segle XV que narren el martiri de la santa. Per sota del pas que comunica les tribunes, en tram central del braç nord del creuer, un bell conjunt escultural representa l'Anunciació.

Conques. Interior de l'església de Sainte-Foy

Del claustre només es conserva una sèrie d'arcs que donaven a l'antic refectori i un preciós estanc de serpentina, antiga font del monestir.

Conques. Claustre de l'església de Sainte-Foy

Per les arcades del claustre s'entra a les sales del tresor on estan exposades l'altre gran joia de l'abadia: el seu Tresor, que és la mostra més completa de la història de l'orfebreria religiosa de França, del segle IX al XVI. La peça més preuada és l'estàtua-reliquiari de Santa Fe, del segle IX, recoberta totalment d'or, plata i joies de diverses èpoques, sobre una carcassa de fusta.

Conques

Un passeig pel poble

Els escarpats carrerons del poble discorre entre cases antigues, les pedres vermelles de les quals conviuen en plena harmonia amb les teulades de lleixa.

Conques

Conques s'estén per sota de l'església al llarg del carrer Charlemagne, per on passaven els pelegrins per arribar fins a l'abadia. Des d'aquest carrer es pot agafar un camí empedrat cap a una petita lloma en la qual s'erigeixen la capella de Saint-Roch i un calvari.

Conques. Capella de Saint-Roch

Des d'aquí, es tenen unes magnífiques vistes de Conques, apinyada al voltant de la seva església.

Conques

Per damunt de l'església, altres carrers condueixen a restes d'antigues fortificacions. A la plaça del Château es troba el castell d'Humières (segles XV-XVI) amb les seves mènsules esculpides i la seva alta torre d'escala.

Conques. Castell d'Humières

Més endavant s'alça la porta de La Vinzelle, construïda en el segle XII, que creuaven els pelegrins al sortir de Conques per anar-se'n a l'aldea de La Vinzelle, en la vall del Lot.

Conques
A l'esquerra, l'església de Sainte-Foy | A la dreta, la porta de La Vinzelle

Aparcament: s'ha de deixar el cotxe a les afores de Conques en un dels seus diversos aparcaments de pagament.
No et perdis: El timpà de la porta oest de l'església de Sainte-Foy i el seu tresor.
Durada de la visita: amb 3 hores és suficient visitar el poble, podent-te quedar més temps per gaudir de l'entorn.
Més informació i bibliografia en: Web oficial de turisme en l'Aveyron | Web oficial de turisme de Conques-Marcillac


Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées

Cahors. El Pont Valantré i la Catedral de Saint-Etienne

La ciutat de Cahors, capital del departament de Lot, està situada sobre una península, a les vores del riu Lot. Els dos monuments més importants estan inscrits per la UNESCO en la llista de Patrimoni Mundial de la Humanitat en el marc dels camins de Sant Jaume (Cahors és ciutat de pas de la Via Podiensis, la principal ruta jacobea de França): el pont Valentré i la Catedral de Saint-Etienne.

Cahors. El pont fortificat de Valentré
El Pont Valentré

A mesura que s'apropa a Cahors, el riu Lot discorre per amplis meandres molt ben perfilats, i en un de les seves corbes neix Cahors en la època romana. En la Edat Mitjana la ciutat es converteix en un nucli comercial i financer de dimensió europea, aconseguint una edat d'or que es pot reviure en el seu casc antic, intacte i intensament ple de vitalitat.

Cahors. El Boulevard Gambetta
Boulevard Gambetta. A la dreta, l'Oficina de Turisme

El recorregut per la ciutat es pot iniciar pel pont Valentré, que franqueja el Lot amb les seves tres torres fortificades. La visita pot continuar després cap al casc històric i recórrer els petits carrerons medievals, amb les seves placetes reformades. A l'ombra dels plataners, el boulevard Gambetta, herència del segle XIX, convida al passeig...

Els dies de mercat, al voltant de la catedral, és inevitable passar-s'hi on podrem comprar especialitats boníssimes com formatges de Rocamadour, nous del Périgord, foie gras i vins de la denominació d'origen de Cahors, entre altres productes. I és que Cahors està situada en el centre de la zona vinícola a la qual dóna nom. És terra de tradició vinícola, en la qual té el seu origen el Malbec, el cep principal de la denominació.

Cahors

El poc temps que vam destinar a Cahors els vam dedicar a visitar els seus dos monuments més emblemàtics:

El Pont Valentré
En 1306, els cònsols de la ciutat van decidir construir un pont en la part oest del meandre de Cahors. En aquella època ja existien dos ponts: el pont vell al sud i el pont nou a l'est. La seva construcció s'inicià en 1308 i va dur gairebé setanta anys. En 1345 ja es podia circular pel pis del pont, però hauria d'esperar-se als voltants de l'any 1380 per a què s'acabessin les seves tres torres.

Cahors. El Pont Valentré

Cahors. El Pont Valentré

El pont va ser restaurant a finals del segle XIX per l'arquitecte Paul Gout, qui encarregà a l'artista local Cyprien-Antoine Calmon que esculpís un petit diable en la torre central. I és que la llegenda explica que l'arquitecte original, no podent acabar la seva obra va fer un pacte amb el diable que es comprometia a ajudar-lo per tots els mitjans possibles. Acabat el treball, el preu acordat era l'ànima de l'arquitecte, i si el diable es negava a acabar l'obra, perdria tot dret sobre el preu pactat. De tal manera, les tasques de construcció van avançar ràpidament. Quan al pont estava gairebé acabat, l'arquitecte va canviar el pacte amb el diable donant-li una última tasca: "agafa aquest cub -que estava mig perforat-, deixa-la tal qual i utilitza-la per treure aigua que has de portar als albanyils per diluir la cal". Per molt que ho va intentar, el diable va fracasar en tots els seus intents. Avergonyit, va confessar la seva derrota, però va jurar venjar-se. I així va ser com temps després, un cop acabat de construir la torre central, van trobar l'angle superior nord-oest enderrocat i els li va ser impossible acabar-la.


Cahors. El Pont Valentré

D'una longitud de 172 metres, el pont té vuit arcs, i tres torres, de les quals les dos situades a les vores es trobaven fortificades amb matacans i sageteres. Cada extrem estava originalment protegit per un castellet, elements que pràcticament han desaparegut avui en dia.

Cahors. El Pont Valentré


La Catedral de Saint-Etienne.
La seva fundació s'atribueix tradicionalment a un bisbe del segle VII, Saint Didier. L'ampli edifici va ser reconstruït a inicis del segle XII: en 1119, el seu altar major va ser consagrat pel Papa, al costat d'un altar especial dedicat a la relíquia de la Santa Còfia que hauria utilitzat Jesucrist.

Cahors. La Catedral de Saint-Etienne

El seu pòrtic romànic, amb el seu notable timpà esculpit, es troba en la línia dels que es poden trobar en Saint-Cernin de Toulouse, Conques i Moissac.

Cahors. La Catedral de Saint-Etienne

La nau està recoberta per dues cúpules, les més grans del sudoest de França. Des de finals del segle XIII, l'absis i el massís occidental van completar aquesta nau en l'estil gòtic. L'arquitectura interior es completa amb una decoració pintada, els rics vestigis dels quals de finals del segle XIII subsisteixen sota la cúpula oest i el massís occidental.

Cahors. La Catedral de Saint-Etienne

Cahors. La Catedral de Saint-Etienne

Més informació i bibliografia en: Office de tourisme du Grand Cahors

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées

Rocamadour, un paratge vertiginós

Rocamadour, ciutat medieval excavada a l'escarpada paret d'una muntanya, a la vora del riu Alzou, és un dels indrets més espectaculars de la regió dels Midi-Pyrénées i per extensió de França, amb els seus tres nivells: el poble, des del qual s'accedeix al santuari de capdamunt amb les seves esglésies i a dalt de tot, el castell.

El poble, el santuari i el castell

La seva importància rau, apart de les relíquies de Sant Amador que és un dels possibles orígens del nom de la ciutat, en la veneració de la seva Verge Negra. Des de l'època medieval molts pelegrins venien al seu santuari, i molts d'ells de gran fama, com Sant Antoni de Pàdua, Ramon Llull, els reis Enric II d'Anglaterra i Lluís IX de França o Blanca de Castella. El santuari, format actualment per set esglésies -encara que va arribar a haver-hi una dotzena-, és el segon més visitat del país, després del Mont-Saint-Michel, i com a part del camí de Sant Jaume, tenim que l'Església de Saint-Sauveur i la Cripta de Sant Amador formen part de la llista de monuments declarats patrimoni mundial de la humanitat.


S'accedeix a la ciutat, ja sigui caminant o pel trenet turístic que s'agafa més avall, a prop dels parkings inferiors, per la Porte du Figuier que dóna al carrer principal, totalment per a vianants. Totalment orientat al turisme, trobem el poble tot ple de restaurants i botigues diverses (de souvenirs, geladeries, de formatges...). Una mica més endanvant es troba la següent porta, la Porte Salmon, gairebé al costat d'un dels dos ascensors que es pot utilitzar en Rocamadour i que permet accedir al nivell del santuari.

Ciutat de Rocamadour

Es passa per davant de l'Ajuntament i de l'Oficina de Turisme, i abans de creuar la Porte Hugon, a mà dreta es troben la gran escala dels pelegrins, amb 216 esglaons, pels quals pujaven els pelegrins de genolls fins arribar al santuari.

Santuari de Rocamadour

Santuari de Rocamadour

Santuari de Rocamadour

De les set esglésies actuals, la més important és l'església de Notre-Dame on es troba la Verge Negra, venerada durant més d'un mil·lenni i que les llegendes atribueixen que va ser el mateix Sant Amador qui la va fer. A l'exterior, es pot veure una espasa clavada en la pedra, de la qual es diu que és Durandal, l'espasa de Roland, un dels herois medievals francesos de l'època de Carlemany.

Església de Notre-Dame de Rocamadour

Al costat, l'església de Saint-Sauveur és el recinte més gran del santuari, que conté la cripta de Sant Amador i pintures de l'Anunciació i la Visitació del segle XII. Porta el nom de Sant Salvador, que és la traducció del nom de Jesús, "que significa el Senyor salva per què ell salvarà al seu poble dels seus pecats".

Església de Sant Salvador de Rocamadour

Passat el santuari, es pot accedir al castell, per l'ascensor o pel camí del Via Crucis, decorat amb escenes del mateix i amb una capella dins d'una cova adornada amb columnes.

Rocamadour. Camí del Via Crucis

Rocamadour. Camí del Via Crucis

Un cop dalt, podem entrar en el castell, que no és d'època medieval, al qual només es pot accedir a les seves muralles, i gaudir d'una vertiginosa vista de la ciutat i el santuari, així com la vall del voltant.

Castell de Rocamadour

Entre les botigues que trobem per la ciutat, un dels productes estrella és el formatge de cabra. De fet, Rocamadour té la seva pròpia denominació d'origen.

Un cop visitada la ciutat, val la pena apropar-se a Hospitalet, un petit llogaret, que s'arriba per la mateixa carretera i des d'on tenim una visió magnífica dels tres nivells arquitectònics que conformen Rocamadour.

Rocamadour i l'Hospitalet
Des del castell: Rocamadour i al fons l'Hospitalet

No et perdis: tot el poble
Aparcament: es pot aparcar de forma gratuïta tant a l'entrada de Rocamadour, com accedint a la part superior, al costat del castell (nosaltres vam deixar el cotxe a l'entrada i vam agafar el trenet que ens va portar fins al poble, vam pujar al santuari per les escales i vam arribar al castell per l'ascensor, baixant al poble pel camí del Via Crucis i de nou per les escales un cop arribats al santuari. I cap a l'aparcament, un altre cop amb el trenet).
Durada de la visita: passant un matí o una tarda és suficient.
Al voltant: Sarlat-la-Caneda

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées

Albi, la ciutat vermella

Albi. La ciutat vermella

Albi, a la vora del riu Tarn, és la ciutat vermella. Les argiles del riu van ser la matèria primera per elaborar els maons vermells que caracteritzen l'arquitectura de la ciutat, amb la catedral de Sainte-Cécile com a màxim exponent i dominant el casc antic, al costat de ponts, palaus o cases diverses que daten de l'Edat Mitjana.

Sabia que...

La ciutat d'Albi donà nom a l'heretgia càtara, coneguda també com l'heretgia albigesa. Aquí es van acollir a molts càtars i la seva església van celebrar aquí alguns concilis. Entre 1209 i 1229, les terres del comtat de Toulouse s'annexionaren a la corona francesa. Bernat de Castanet va manar construir la catedral de Sainte-Cécile per exaltar la fe catòlica i va transformar la residència episcopal, el palau de la Berbie, en una fortalesa. El seu gust desmesurat pels plaers terrenals va acabar escandalitzant al Papa, a pesar que aquest tampoc era cap beat, i va fer que es retirés a un convent. En 1678, Albi seria anomenat arquebisbat.

Albi. El Palau de la Berbie
El Palau de la Berbie


Albi també es coneguda per ser el lloc de naixement de Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), un dels pintors costumistes francesos més importants de la història. Al costat de la catedral es troba el Palau de la Berbie, l'antic palau episcopal. Les seves parets van ser testimoni durant segles d'una estrica moral clerical, acull avui en dia a prostitutes, ballarines de cabaret i altres personatges sorgits del pinzell del fill pròdig de la ciutat. El palau acull el museu de l'artista en el qual s'exposen centenars d'obres seves entre pintures, dibuixos i litografies.


Descobreixi...

La Ciutat Episcopal d'Albi va ser declarada, el 2010, Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Inclou els barris de Castelviel, de Castelnau, Saint-Salvi i Combes, amb els seus carrers estrets i cases amb entramat de fusta que delaten el seu origen medieval. El típic maó vermell de la regió, conegut com el brique foraine, va ser el material utilitzat en la majoria de les construccions medievals civils i religioses de la ciutat, constituint un conjunt coherent i homogeni.


La catedral de Sainte-Cécile i el palau de la Berbie, l'antic palau fortificat dels bisbes, dominen el que és un dels majors conjunts monumentals construïts en maó del món. Les seves siluetes a la vora del Tarn és una de les imatges icòniques més conegudes del sud de França.

Al voltant d'aquests dos monuments extraordinaris es troben els barris més antics d'Albi, i al de Castelviel trobem l'origen de la ciutat. Tenint en compte que el centre de la ciutat és gairebé per a vianants i que aquí podem trobar una zona àmplia d'aparcament, és un dels millors punts per començar la visita a la ciutat.

L'elevació del terreny resultava interessant des d'un punt defensiu i es té constància de l'existència d'assentaments humans des de l'Edat del Bronze. El topònim occità Castelviel (literalment 'castell vell') fa referència a l'antic burg fortificat. Després de la croada contra els càtars, Simó de Montfort, qui havia estat al capdavant dels croats, pren possessió de Castelviel, passant posteriorment a mans del seu germà, Guy, senyor de Castres. Situat a l'eix de la torre-campanar de la ciutat, Castelviel estava separat de la resta d'Albi per l'anomenada muralla dels canonges i constituïa una entitat apart. La unificació arribaria amb la Revolució Francesa.

Albi. Castelviel
Antigament, l'enclavament de Castelviel estava separat de la ciutat d'Albi per muralles. Avui queden els arcs que reforçaven els vessants i que suportaven el pes de les muralles.

En el barri es respira l'essència d'aquest passat amb carrerons que porten nom evocadors i les seves placetes restaurades remodelades i plenes d'encant, com la Place de la Savène.

Albi. Place de la Savène

Al costat de la torre-campanar de la catedral es troba la Place de la Trébaille que deu el seu nom a una antiga porta de la muralla dels canonges que separava Castelviel de la resta de la ciutat, i que passava per davant del campanar i es perllongava cap a les muralles del palau episcopal. D'aquesta muralla només es conserva el mur que voreja la plaça per l'est.

Catedral d'Albi
També es troben aquí les restes del claustre de la catedral romànica que en el seu dia s'erigia en l'espai comprès entre la catedral actual i el palau episcopal.
La catedral de Sainte-Cécile va ser una empresa de Bernard de Castanet, en 1282, per afirmar el poder de l'església davant l'heretgia càtara. Dedicada a Santa Cecília, una màrtir romana del segle V, les obres van durar dos segles. És una obra mestra del gòtic meridional i encara que s'assembla a les esglésies gòtiques de la regió de Toulouse per la seva forma i la simplicitat de les línies, les supera en mida (113m de longitud, 35m d'ample i 40m d'altura). A més, són característics els seus contraforts, arrodonits i repartits harmoniosament. Mentre que l'exterior sembla auster, amb aspecte de fortalesa, el seu interior està totalment pintat, tant en les parets com en les seves voltes.

Albi. La Catedral de Sainte-Cécile

L'entrada principal es troba enmig de la seva façana sud, accedint a ella per una porta construïda a principis del segle XV que uneix l'edifici a una antiga torre de defensa. Una majestuosa escalinata de pedra condueix al pòrtic en forma de baldaquí, d'estil flamíger, amb una decoració exuberant que contrasta amb el sobri aparell de maons de la façana.

Albi. La Catedral de Sainte-Cécile

L'interior està format per una àmplia nau amb volta de creueria i amb contraforts interiors que separen les capelles. Un dels elements més destacats és el jubé (terme francès que s'aplica a una pantalla esculpida que separa la capçalera de la resta de l'església) amb motius enllaçats, pinacles i arcs entremesclats amb harmonia, així com claus de voltes profusament decorades, es mesclen en aquest cresol arquitectònic. La porta principal, de fusta i finament esculpida. De les 96 estàtues que adornaven el jubé fins a la Revolució Francesa, només queden les originals d'Adam i Eva.

Jubé de la catedral d'Albi

Als peus de l'organ monumental (1734-1736), dissenyat per Christophe Moucherel i que conta amb 3.549 tubs dels quals només es veuen una desena part, es veu l'altar major de marbre negre decorat amb esmalts de colors vius que representen una vinya en tres dels seus costats i a Santa Cecília en la cara posterior. Decorant la paret es troba 'El Judici Final' (1474-1484), una immensa pintura medieval que fica en escena el Cel, la Terra i l'Infern. El fresc va ser mutilat anys després quan es va procedir la perforació de la capella Saint-Clair, desapareixent tota la part central.

Catedral d'Albi

Les parets i la volta van ser decorades per artistes italians amb uns frescos enlluernadors (1509-1512). Sobre un fons blau, els blancs i grisos dels fullatges, realçats amb fulles d'or, produeixen un efecte espectacular. La gran volta està decorada amb múltiples retrats de sants i personatges de l'Antic Testament, i forma el més ampli conjunt de pintures italianes realitzat en França.

Catedral d'Albi

El Palau de la Berbie, actual Museu Toulouse-Lautrec, era l'antic palau episcopal. El seu nom deriva precisament de l'occità 'berbia' que vol dir bisbe. La seva altura i grandària dels murs denoten el seu ús defensiu i el recinte simbolitzava el poder dels bisbes en una època de tensió amb els albigesos.

Albi. Parlau dels Arquebisbes

Museu Toulouse-Lautrec d'Albi
La construcció es va desenvolupar en diverses etapes: la construcció mateixa s'estén entre 1225 i 1306; més endavant i fins el segle XX, el Palau es veurà exposat a múltiples transformacions, amb tres períodes importants i dutes a termes per tres bisbes:
  • Fins inicis del segle XIII, els bisbes d'Albi vivien en un grup de cases proper a la catedral romànica, deixades pels canonges. L'enriquiment de l'església, després de la croada contra els albigesos (1209-1229) va permetre al bisbe Durand de Beaucaire (1228-1254), de ficar en evidència el seu poder davant dels vescomtes d'Albi, els Trencavel, a través d'una nova residència. Aquesta estava formada d'una sala feudal a la qual estava adossada a l'oest una torre, la torre Saint Michel destinada al tribunal i a les presons eclesiàstiques.
  • Bernard de Combret (1254-1271) acabarà les obres del seu predecesor, donant al Palau el seu aspecte de ciutadella, enllaçant els antics edificis. Albi es recolçat en les seves demandes pel rei, i el bisbe temia per la seva seguretat i la possibilitat de revoltes populars. Per a fer front a la ciutat, el bisbe construeix muralles més gruixudes del costat de la ciutat que del costat del Tarn. Per un altre costat i evitar qualsevol risc d'incendi, cobreix amb voltes ogivals totes les sales de la fortalesa.
  • Bernard de Castanet (1277-1306). Paral·lelament a la construcció de la nova catedral de Sainte Cécile, i el seu caràcter autoritari, es desencadena la ira del rei i l'odi dels albigesos. Davant d'això, i tement per la seva seguretat, reforça de nou l'edifici, construint a més una doble torre, la torre Mage formada per l'antiga torre Saint Michel, amb un pis addicional que conté la capelle privada del bisbe i la sala oficial, i una nova torre, la torre Sainte Catherine, en qual d'ara a endavant hi viurà el bisbe. L'antiga residència, la Vieille Berbie, es transforma en tribunal eclesiàstic.
Museu Toulouse-Lautrec d'Albi

En els segles següents, els prelats van condicionar el recinte com a palau residencial amb terrasses i jardins, on estaven els antics fossars.

El Tarn des dels jardins del Palau de la Berbie

Les seves múltiples sales amb voltes i salons serveixen avui de parc per a l'exposició de l'obra del pintor albigès Henri de Toulouse-Lautrec, disposant de la major col·lecció pública del món. Quadres, litografies, dibuixos i cartells il·lustren de forma exemplar el talent multifacètic i innovador de l'artista, fill d'una família procedent de l'alta noblesa. Problemes congènits, els seus pares eren cosins, li van marcar la vida i instal·lat en Montmarte es va convertir en el pintor dels balls populars, de dones de la vida i d'artistes de cabaret. A la seva mort, els seus pares van llegar les seves obres a la ciutat d'Albi, després que fossin refusades pels museus de París.

Un cop visitat el barri de la catedral, podem seguir camí cap als marges del riu Tarn. El marge esquerre del Tarn sempre ha estat habitada des de l'Alta Edat Mitja, en la zona que es coneix com els Combes, nom que fa referència a a topografia de la regió. Aquest barri va tenir un paper important de connexió entre la ciutat i el riu, font d'una intensa activitat comercial.

Albi i el riu Tarn

El Pont Vell, construït a mitjan segle XI, va impulsar el desenvolupament del comerç i al desenvolupament de l'actual barri de la Madeleine, situat en el marge dret. Antigament era un pont de peatge i disposava d'una torre d'entrada, una capella central i un pont llevadís en l'extrem dret, al costat del revellí. Les cases que coronaven els pilars del pont des del segle XIV van ser enderrocades després d'una terrible riada, l'any 1766. En 1820, es va eixamplar i es va reforçar la calçada per adequar-la als transports sorgits de la revolució industrial.

El Pont Vell d'Albi

Museu de les miniatures d'Albi
Creuem el pont i pujant pel carrer Rinaldi a mà dreta es troba un petit museu, i mai més ben dit. Es tracta de l'Académie des miniatures et des petits goûters, o sigui, el museu de les miniatures on estan exposades les obres d'Annie Jaurès, una artista francesa, amb una important col·lecció d'interiors de cases i botigues del segle XIX fetes a escala 1/7. Si us agrada aquest món, no dubteu en entrar-hi.

Museu de les miniatures d'Albi

Tirem carrer amunt i a la dreta, pel carrer de la Madeleine, es troba l'església de la Madeleine, dedicada a Maria Magdalena i que va ser construïda entre 1848 i 1851, per reemplaçar una de més antiga situada al costat del Pont vell en la marge dreta del riu. L'arquitecte, Rivet, natural de Toulouse, es va inspirar en l'estil neoclàssic parisenc de l'època.

Albi. Església de la Madeleine

Tornem a la vora del Tarn on es troben els molins albigesos, antics molins de maó restaurats que avui allotgen un hotel, habitatges i el Museu Lapérouse.

Albi i el riu Tarn

El Museu Lapérouse està dedicat al marí del segle XVIII Jean-François Galaup de Lapérouse, natural d'Albi, que va tenir un final tràgic durant la seva expedició al Pacífic, i del qual podem trobar una gran estàtua en la plaça Lapérouse, en el centre de la ciutat. El museu presenta les grans expedicions de finals del segle XVIII i permet saber més de la vida familiar i marítima de Lapérouse, descrivint l'itinerari del seu viatge i exposant nombrosos objectes procedents del lloc del naufragi com armes i uniformes, així com maquetes dels seus vaixells.

Albu. Museu Lapérouse

La plaça enjardinada del museu porta el nom de la badia de Sidney, Botany Bay, en la qual Lapérouse va fer escala per últim cop. Des d'aquí, es tenen magnífiques vistes del Tarn, el pont vell i el casc antic.

Albi. El riu Tarn

Tirem cap al centre de la ciutat per l'altre gran pont que creua el Tarn, el Pont de 22 d'Agost del 1944 per arribar al barri Lices-Vigan. Antigament les muralles bordejaven aquest barri, situat entre el casc medieval antic i l'eixample. A partir de la segona meitat del segle XVIII, es va produir una remodelació urbanística important. El jardí del convent de les Carmelites es va convertir en un passeig, el Jardí Nacional. Les obres de la nova carretera entre Toulouse i Lió va suposar l'enderrocament de les muralles, i amb la construcció del Pont Nou, en 1867, s'obrí una via cap al nord i el centre urbà va créixer cap a l'est. Per aquella època es van instal·lar en les immediacions de la plaça, la prefectura , el teatre, l'oficina de correus, la caixa d'estalvis i diversos cafès, convertint-se la zona en lloc de passeig i trobada.

Albi. Jardí Nacional

Rics comerciants es van assentar pels carrers d'aquest barri com la mateixa seu de l'Ajuntament, l'Hôtel Reynes o la Maison Enjalbert.

L'edifici actual de l'Ajuntament va pertànyer a Étienne Martin, tresorer real. En el seu pati destaca una porta de decoració renaixentista amb l'escut d'Albi, en el qual estan representats els elements del lema de la ciutat: la creu del bisbe s'alça, el lleó vigila i protegeix les torres.

Pati interior de l'Ajuntament d'Albi

La Casa Reynès d'Albi

L'Hôtel Reynès (s. XVI) 190638 està considerada una joia del renaixement albigès. Aquesta casa senyorial va ser construïda per Roger Reynès, un ric comerciant d'anyil de principis del segle XVI. En el pati interior es combina maó i pedra. A més de la galeria renaixentista, destaca els bustos de Francesc I de França i la seva segona muller, Leonor d'Àustria. La torre que domina el pati pertanyia originalment a l'hospital de Sant Jaume, seu actual de la prefectura.




La Maison Enjalbert (s. XVI) 190907 té l'estructura típica de les cases amb entramat de fusta, però la disposició del maó està especialment cuidada, el que indica de la importància que es donava a la construcció dels murs durant el Renaixement.

Casa Enjalbert d'Albi

Sense adonar-nos compte, ja estem a Saint-Salvi. El barri Saint-Salvi es va desenvolupar en els segles XI i XII al voltant de la col·legiata i d'un nucli de carrers de mercaders i artesans, que duien el nom occità del gremi que l'ocupava: pelissaria (pelleters), coteleria (ganiveters), sabateria (sabaters), galinaria (venedors de gallines)... Els carrers principals que s'estenen cap a les places de Vigan i de Lapérouse estan franquejades per cases senyorials dels segles XVI-XVIII.

En el mercat cobert on es pot trobar els productres típics de la regió. Va ser construït en 1905 segons el projecte d'André Michelin: un mercat triangular cobert, tipus 'pavelló Baltard' que uneix les estructures metà·liques amb parets.


Albi. Mercat cobert

La col·legiata de Saint-Salvi, amb el seu claustre, està dedicat a Saint Salvi, primer arquebisbe de la ciutat (574-584), i disposa d'una arquitectura complexa que ve donat per la construcció per etapes que es va fer. La part més antiga va ser edificada en pedra en l'estil del primer art romànic, abans que segles més tard, el maó s'imposés en el període gòtic. Aquesta diferència de materials es pot veure clarament en el campanar.

Col·legiata de Saint-Salvi d'Albi

El claustre de la col·legiata va ser construït per Vidal de Malvesi, en 1270. En senyal d'agraïment, els canonges li van permetre dissenyar la seva pròpia tomba, un original panteó en l'ala sud de la col·legiata. El recinte va patir grans desperfectes durant la Revolució francesa i només es conserva la galeria sud, podent-se veure la mescla d'elements romànics, com els arcs de mig punt i els capitells figurats, i gòtics, com els pilars de les cantonades o els motius vegetals.

Col·legiata de Saint-Salvi d'Albi

Per últim, ens dirigim cap a la catedral passant per Castelnau. La ciutat nova o Castelnau, en contrast amb el Castelviel, es va desenvolupar en els segles XII i XIII entre la catedral de Sainte Cecile al nord, i la font de Verdusse, al sud, amb el vistiplau de les tres autoritats que regien la ciutat: el comte de Tolosa, el bisbe d'Albi i el vescomte Trencavel.

El traçat regular dels carrers es fruit d'una ordenació de l'espai premeditada, i avui en dia és un dels barris millor conservats del casc antic, amb belles construccions al més pur estil albigès i excel·lents vistes de la catedral i de la col·legiata de Saint-Salvi.

No et perdis: la catedral de Sainte Cécile, el Museu Toulouse-Lautrec i les vistes de les vores del riu Tarn.
Aparcament: Al voltant de la catedral, per la zona de Castelviel, hi ha una zona d'aparcament gratuïta (vigilar que hi ha també en la mateixa zona blava)
Durada de la visita: menys d'un dia.
Al voltant: Cordes-sur-ciel
Més informació i bibliografia en: Oficina de turisme d'Albi: http://www.albi-tourisme.fr/es/ | Museu Toulouse-Lautrec: http://www.museetoulouselautrec.net/inicio.124.html

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées