Per facilitar el coneixement del patrimoni modernista de Reus, el Patronat Municipal de Turisme i Comerç ha creat la
Ruta del modernisme de Reus, un agradable passeig pel centre de la ciutat, on es concentra l'àrea comercial i d'oci, i que permet descobrir els vint-i-set edificis modernistes més representatius de la ciutat reusenca. La Ruta està plenament senyalitzada i les plaques d'identificació dels edificis, on hi consta el nom de l'edifici, la data de construcció i el nom de l'arquitecte, i ens permeten conèixer els trets més significatius d'aquest estil i d'admirar obres de Lluís Domènech i Montaner, així com edificis d'arquitectes locals com Pere Caselles i Tarrats o de Joan Rubió i Bellver. En molts d'aquestes edificis, podem veure inserides en les seves façanes les inicials dels seus propietaris i la rosa, símbol de Reus.
El mapa de la ruta es pot aconseguir en el Gaudí Centre, en el vestíbul del qual hi ha l'Oficina de Turisme. La ruta pel centre de la ciutat la començarem en la mateixa Plaça del Mercadal i per una de les joies més destacades del modernisme català, la Casa Navàs, que en dies i hores concretes es pot visitar...
https://mapsengine.google.com/map/edit?mid=zC067VGFN48g.kBSYly0_uJ20 (Segueix la ruta per Google Maps)
|1| Casa Navàs | Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner | Any: 1901-1908 | Plaça del Mercadal, 5
La petita botiga de teixits, del matrimoni Joaquim Navàs Padró i Pepa Blasco, fundada el 1848 a la plaça Mercadal, produí uns beneficis econòmics importants que els decidí a obrir, al mateix indret, un nou establiment a l’estil dels que acostumaven a visitar a París. La nova casa va ser encarregada a Lluís Domènech i Montaner, el qual va dissenyar una solució a mida d'habitatge per a una nova burgesia: un pis còmode, luxós i carregat de decoració, una planta baixa funcional per a la botiga de teixits de la família, i al segon pis, les habitacions i serveis per als treballadors. De fet, la modernitat de les instal·lacions com muntacàrregues, gas, telèfon, cuina moderna, banys... contrasta amb una idea quasi bé medieval d'estructura social, encara que les comoditats i riquesa d'espai també van arribar a la zona de servei.
Les façanes estan construïdes totalment en pedra. A la planta baixa, un porxo aconsegueix integrar l'edifici a l'estructura general de la plaça. Domènech aprofità la situació cantonera de la casa per experimentar les solucions arquitectòniques i ornamentals que ja havia projectat a la Casa Rull
|16| i que dominava completament.
La façana principal mira a la plaça i és sostinguda per cinc fines i esveltes columnes on descansen cinc arcs compostos pel fi joc de corbes i contracorbes, i dominada per una gran tribuna semioctogonal. La decoració la trobem concentrada, en forma d'escultura aplicada amb motius majoritàriament vegetals, als emmarcaments de les obertures, a la cornisa superior i a la barana del balcó, entre d'altres.
La planta pis combina un mostrari d'obertures: balcó sense voladiu, balconada cantonera, finestrals, finestres i tribuna, totes elles enriquides per una profusió d'elements decoratius mitjançant columnes adossades, arcs flamígers i baranes de pedra amb motius florals. El segon pis presenta una seriació de finestres amb ampit comú i pilars quadrats o circulars.
A l'interior cal destacar de manera fonamental l'accés, l'escala i el vestíbul, amb tractaments propis del modernisme: mosaics (de Lluís Bru), vitralls (de Rigalt i Granell) i fusteria (de Gaspar Homar), que amb motius florals decoren profusament tots els paraments.
El matrimoni Navàs-Blasco van obrir en el millor enclavament de Reus i en el seu moment de màxim esplendor comercial, quan era la segona ciutat de Catalunya, una gran botiga de teixits que encara segueix obert i que es conserva amb les mateixes dimensions i la decoració intactes, com cadires de vímet, taulells de potes retorçades, cel·les en forma d'estel de 8 puntes.
L'edifici actual va substituir cal Cardenyes, que havia estat igualment una construcció distingida, enderrocada per construir la Casa Navàs. Aquí va néixer Josep Güell Mercader el 1839, periodista i polític i pare del escriptor i pintor modernista Hortensi Güell, i Eduard Toda Güell el 1855, diplomàtic, egiptòleg, antropòleg, escriptor, historiador, bibliògraf i filantrop catala al qual es déu entre moltes altres coses, la reconstrucció del
castell-monestir d’Escornalbou i dels monestirs de
Pedralbes i de
Poblet. El 1938, durant la Guerra Civil, en un dels bombardejos que patí la ciutat, la casa fou mutilada i va perdre la torre, el coronament i part dels vitralls, avui restituïts.
De la Plaça del Mercadal, pugem pel carrer de Monterols...
|2| Casa Laguna | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1904 | C/ de Monterols, 15
La casa de Sixto Laguna és una explosió de color gaudiniana que recorda els dissenys de Jujol a la casa Batlló. Destaca per la diversitat de materials i tècniques utilitzades per a la construcció emprada en una façana tan estreta que li donen un encant molt especial. La ornamentació mescla motius florals i geomètrics amb ceràmica de Manises, donant com a resultat una exuberant combinació de colors.
Deixant de banda els baixos, que han estat totalment reestructurats, la façana dels pisos primer i segon combina l'obra vista a la franja central amb aplicacions ceràmiques a la part alta i baixa de cada alçada. A la franja superior del primer pis, s'hi troben dos botons que contenen les inicials del propietari. Al tercer pis, en canvi, el recobriment ceràmic seriat és total i omple tot l'interior de l'arc que dibuixa el coronament. Quatre pinacles sostenen de manera senzilla les platines helicoïdals que actuen com a barana del terrat. A ambdós costats del balcó del primer pis trobem dos medallons també en ceràmica amb les inicials del primer propietari:
S (Sixte) i
L (Laguna).
|3| Casa Carpa | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1903 | C/ de Monterols, 34
Edifici entre mitgeres de tres plantes i local comercial a la planta baixa, construït per al notari Joan Carpa, en un estret solar. S'emmarca en l'estil floral del modernisme. Destaca per la seva façana, especialment per la decoració amb forma de ram de flors situada sobre la balconada del segon pis. La decoració de la segona planta és senzilla, i a la tercera reapareix el treball de la pedra en la decoració de les llindes dels balcons que es perllonga cap al voladís de la façana. A la planta baixa, a més, es conserva una columna de ferro fos amb capitell, fabricada a la foneria Josep Blanch de Reus.
Marià Matarranz, arquitecte i copropietari de la casa, va restaurar i arranjar l'edifici, entre finals de l'any 2010 i inicis del 2011, recuperant-ne l'aspecte original i motivà que el 2011 s'incorporés aquest edifici a la ruta modernista de Reus.
Arribats a la Plaça Prim, tirarem a la dreta pel Raval de Santa Anna, on veurem les següents dues cases i retornarem a la plaça...
|4| Casa Serra | Arquitecte: Joan Rubió i Bellver | Any: 1924 | Raval de Santa Anna, 32-34
Quan estava al zenit de la seva fortuna, el farmacèutic catalanista Antoni Serra Pàmies va encarregar a Joan Rubió una sumptuosa residència amb tota la façana de pedra. Rubió ja li havia construït els laboratoris i el xalet
|26| i li havia reformat el mas d'en Perdiu, modernistes. L'edifici, d'estil tardomodernista, d'una època en què el modernisme havia derivat cap al noucentisme i a Europa triomfava l'
art déco, resumeix les característiques de l'obra de Rubió, especialment el gust pel brutalisme de la pedra desbastada i el gegantisme d'algunes peces com la tribuna i el coronament. Respecte a la seva etapa modernista s'ha accentuat la geometria, s'han endurit les línies i els únics arrodoniments són el fust de les columnes, uns petits elements al remat dels trencaaigües i la decoració de la reixa d'entrada. Als espais interiors de l'edifici, molt ben conservats, les estances principals són d'estil
Art Decó, i hi destaca el menjador neobarroc de l'ebenista local Enric Oliva, amb pintures de Tomàs Bergadà. La façana posterior, llisa, és també netament noucentista. A l'edifici s'hi va instal·lar el primer ascensor de la ciutat.
La façana d'aquesta casa de planta baixa i tres pisos és de composició simètrica. S'ordena per tres eixos verticals. En el central s'hi situa una tribuna i un coronament en forma de frontó escalonat i en els dos laterals, els accessos als baixos i a les plantes pis, s'aplica el mateix tractament. La façana es troba construïda tota amb pedra, combinant la pedra polida i l'escairada, i es dominada per una àmplia tribuna i la línia de finestres de la planta superior, on s'hi afegeix un cos elevat que recorda un treball de traceria gòtica, formant l'esglaonat del perfil superior de l'edifici. El tractament de la façana es basa en el contrast de textures entre els carreus llisos dels emmarcaments de les obertures i els abuixardats de la resta.
|5| Casa Marco | Arquitecte: Pere Domènech i Roura | Any: 1926 | C/ Santa Anna, 23-25 (cantonada Raval de Santa Anna)
Edifici cantoner de planta baixa i tres pisos, encarregat per Esteve Marco, on Pere Domènech Roura emula les torres cantoneres, que actua com a frontissa entre les dues façanes, amb arrencada al primer pis, tan característiques de l'arquitectura del seu pare, però no l'arriba a coronar amb tota l'ornamentació de pinacles i esferes pètries que tenia prevista al projecte original. A la frontera entre el Noucentisme i l'Art Déco, Domènech experimenta de manera valenta amb les formes geomètriques, rectangular i circular, a les plantes de cada pis de la torre angular, lluny del que havia previst al projecte, on també s'incloïa una balustrada al balcó corregut. El pis principal de la torre comparteix l'estructura de les llindes amb la tribuna de l'Institut Pere Mata, on encara hi havia capitells propers al modernisme, com a la casa Vilella. L'ornamentació, que ja ha perdut tot l'enfarfegament i cromatisme de mosaics i esgrafiats, segueix existint però de manera continguda al ferro de les balconades, en els elements petris de les llindes, i en el coronament de l'immoble.
Un cop de nou a la Plaça Prim, seguim cap amunt pel carrer Llovera... i arribats a la Plaça Llibertat, més amunt cap al carrer Ample, per tornar després a la Plaça Llibertat...
|6| Casa Bartolí | Arquitecte: José Lubietas | Any: 1903 | C/ Llovera, 12
Edifici propietat del burgès Joan Bartolí i Codina, construït per José Lubietas, probablement el mestre d'obres que va signar els plànols en no haver-hi arquitecte. La decoració de la
botiga Jofré, als baixos de l'edifici, està perfectament integrada a la façana, que juga amb els relleus exagerats pels carreus.
L'aspecte medieval, quasi de fortificació, ve accentuat pels escuts, les creus catalanes i el coronament en forma de merlets, i contrasta amb l'aire modernista dels balcons i els relleus de la portalada. La façana és equilibrada i simètrica, rica en elements decoratius, que comencen pel pronunciat encoixinat del parament, en el qual destaca el refinat treball escultòric de la pedra que emmarca la porta principal. Les formes vegetals, fulles d'acant soltes o en forma de claustres gòtics han estat executades amb virtuosisme. A més dels motius vegetals, formes geomètriques complementen la decoració de les obertures. El tipus de balcons correguts abombats, platejats i molt densos, és típic de les cases modernistes de Reus i es va seguir utilitzant durant dècades.
|7| Casa Querol | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1901 | C/ Llovera, 17
Situada al costat del Palau Bofarull, del qual era nebot i hereu el propietari, Ferran de Querol i Bofarull, la Casa Querol és un edifici estret però molt equilibrat, de la bona època modernista i de composició acurada. A la façana de ressonàncies neomedievals, de l'estil de les que hem vist fins ara a Reus, pedra carejada als baixos i obra vista als pisos superiors, hi destaca l'escut heràldic dels Querol-Bofarull, un castell coronat sobre el balcó del primer pis i dues figures esgrafiades en blau al segon, que sostenen la rosa de Reus i el castell de l'escut d'armes. Els Querol-Bofarull eren propietaris també de la casa del número 31 del mateix carrer de Llovera, datada el 1900 i més senzilla. Ambdues eren destinades a lloguer.
L'advocat conservador Ferran de Querol (1857-1935) fou autor de novel·les costumistes, comte de Reus per matrimoni amb la comtessa de Rius, de Tarragona, ciutat on es va traslladar, d'on va ser alcalde i on va desplegar una intensa activitat cívica i social.
|8| Casa Tomàs Jordi | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1909 | C/ Llovera, 19-21
La casa del notari Tomàs Jordi Espinàs és d'un estil floral típic reusenc amb balcons atapeïts i arrodonits. Té la peculiaritat dels rostres femenins a banda i banda del balcó del primer pis i d'un entresòl molt especial de baranes d'estètica de coup de fouet de l'art nouveau internacional. La façana es divideix en dues unitats horitzontals, la que formen la planta baixa i l'entresòl -diferenciada de la resta de l'edifici pels dissenys que forma la pedra, virtuosament cisellada- i la dels tres pisos restants, prominent a causa dels balcons i amb la façana estucada. L'actual coronament, de totxo, és molt diferent a l'original que apareix als plànols. A la decoració de la planta de carrer i entresòl, hi apareixen alguns trets sézessionistes, mentre que a la resta de l'edifici domina la decoració floral. També als baixos, dissenyats per acollir-hi una botiga, als dos pilars, hi apareixen les inicials del promotor i l'any de construcció. L'estructura interior respon a un sistema arquitectònic tradicional.
|9| Casa Punyed | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1900 | C/ Llovera, 47-49
Es tracta d'una de les façanes neogòtiques més belles de Pere Caselles i on es manifesta més obertament la influència de Domènech i Montaner sobre Caselles. Propietat de la família Iglésias, se la coneix com a casa Punyed perquè havia allotjat la farmàcia Punyed durant més de setanta anys, des del 1908, amb sortida als dos carrers, decorada per l'ebenista i projectista reusenc Enric Oliva. A l'interior només hi resten el mosaic hidràulic, de tipus Nolla, als terres i algun vitrall.
El més interessant és la façana del carrer Llovera, bellament ornamentada, on són presents els escuts de quatre barres, elements gòtics, a més de les cares grotesques que adornen els trencaaigües. L'element més purament modernista són les arcades d'entrada als baixos, d'estil Art Nouveau. També destaca el treball geomètric als rostres grotescos de mènsules i trencaaigües que Caselles ja havia fer servir a la Casa Tarrats (1892), encara d'estil neomedieval i premodernista. Mentre que al primer pis trobem la presència de rostres i cares grotesques, en les mènsules del tercer, apareixen fisonomies d'un rei cristià, un d'àrab i un de xinès, entre altres.
|10| Casa Ramon Vendrell | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1912 | C/ Ample, 44-46
Jaume Ramon encarregà a l'arquitecte Pere Caselles la reforma de dues cases, que transformà en un sol immoble de planta baixa i dos pisos entre mitgeres. Caselles projectà la façana amb elements formals del modernisme centreeuropeu, de la
sezession vienesa. La decoració de les plantes superiors, està marcada per línies verticals, que flanquegen les obertures de la façana i es reforcen amb els pinacles del coronament. Al primer pis, separant els tres grups d'obertures, hi ha dos rostres femenins de decorades cabelleres en la línia del modernisme vienès. A la planta superior, amb un coronament de façana, un arc rebaixat inclou al seu frontó un personatge fantàstic alat, amb rostre masculí però amb pits. La resta de la decoració és de motius vegetals i florals.
De nou a la Plaça Llibertat, girem per l'avinguda Prat de la Riba...
|11| Casa Sardà | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1896 | Av. Prat de la Riba, 41
Edifici, encarregat per l'escriptor Romà Sardà l'any 1896, amb planta baixa i dos pisos, amb una façana que presenta uns relleus que decoren els emmarcaments de les obertures i els de les dobles mènsules del balcó del pis principal. La façana es corona amb un voladís d'obra suportat per deu mènsules amb decoració vegetal, sobre el que apareix la barana del terrat, amb una decoració de traceria.
Edificada abans de l'esclat del moviment modernista, mentre aquest estil encara cercava la seva personalitat, com es pot comprovar, entre l'eclecticisme del XIX i els referents medievals: neogòtic i neomudèjar en aquest cas, especialment al segon pis de la façana, en elements com els estels de vuit puntes o les finestres d'arc trevolat, una de les quals encara conserva els vitralls plomats de colors, i que ens trasllada a l'època gòtica amb la decoració de boletes i petites petxines de pedra (rosetes), les mènsules amb temes mitològics, i les motllures circulars (càtedres).
El 1918 Caselles redactà un projecte d'ampliació de l'edifici i reforma d'una casa veïna per transformar-la en una anacrònica torre medieval de planta baixa i tres pisos amb una tribuna de fusta i coronada amb merlets, projecte que no s'arribà a portar a terme.
|12| Escoles Prat de la Riba | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1911 | Av. Prat de la Riba, 36
El grup escolar va ser construït en sintonia amb les idees higienistes del moviment de reforma pedagògica del moment. Eren edificis lluminosos, amb patis airejats i arbrats per a una vida més saludable dels nens. L'escola es composa de dos edificis rectangulars units per un cos més curt. Tenen teulada a dues aigües i estan decorats amb l'alternança de teules verdes, crema i argila. Són motius decoratius recurrents la rosa de Reus, els escuts de Catalunya i els temes vegetals. L'escut d'Espanya amb dos lleons rampants testimonia que fou finançada per l'Estat.
Tot i la profusió ornamental modernista, el canvi cap al Noucentisme és perceptible en els plafons ceràmics, que ja no responen als cànons pre-rafaelites de dames esllanguides, sinó als temes clàssics i mediterranis que s'estaven imposant. Els quatre plafons ceràmics principals, més grans de manises en blau, són del dibuixant Francesc Labarta (1883-1963), col·laborador de Lluís Domènech i Montaner en altres obres modernistes com l'Institut Pere Mata i l'Hospital de Santa Pau de Barcelona. i reprodueixen escenes de la infantesa de Jesús combinades sempre amb els típics elements vegetals del modernisme; la resta són de tipus seriat.
Girem cap a la Plaça de les Oques i seguim pel Passeig Sunyer...
|13| Estació Enològica | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1906-1910 | Passeig Sunyer, 4-6)
Construïda en territori desamortitzat del convent de Sant Joan, està formada per un edifici central amb frondosos jardins, annexos als voltant i un pati central, ocupant tota una illa. Pensat inicialment com a seu d'una Escola Nacional d'Agricultura, ha funcionat com a centre de recerca de tècniques vitivinícoles, i juntament amb la de Vilafranca del Penedès, és una de les dues estacions enològiques d'anàlisi de Catalunya.
Les estacions enològiques es van crear en el moment de replantació de vinya americana, després de la fil·loxera. Impulsada pel seu primer director, l'enòleg Claudi Oliveras, la de Reus va ser la més gran de l'Estat, dotada amb la tecnologia i les instal·lacions més modernes. Els edificis, construïts amb maó vist, sobre un sòcol de pedra, en l'estil modernista floral domenequià, tenen diferents alçades i usos: oficines, aules, laboratoris... En destaquen el pavelló central, que acollia els antics habitatges i oficines, de tres pisos i torratxa -on se situaven els aparells meteorològics- i la reixa de tancament, amb pilars coronats i esferes de mosaic romà. A la decoració hi destaquen els elements de la terra -raïm, magranes, olives- i els símbols monàrquics, escuts i corones que es repeteixen arreu, ja que la construcció va ser sufragada pel Ministeri de Foment durant el regnat d'Alfons XIII. Actualment acull instal·lacions de l'INCAVI i del Consell Comarcal del Baix Camp.
|14| Escorxador | Arquitectes: Francesc Borràs Soler i Pere Caselles i Tarrats | Any: 1889-1894 | C/ Escorxador, s/n
Construït en terrenys desamortitzats de l'hort del Convent de Carmelites descalços de Sant Joan, l'escorxador és un exemple de l'arquitectura industrial del segle XIX. Va ser projectat el 1889 i acabat de construir el 1894, combina la maçoneria, la pedra i l'obra vista de maó amb reixes de ferro. Avui és seu de la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus i una de les seus de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Malgrat haver perdut -amb el canvi d'ús- la immensitat i diafanitat espacials originals, la il·luminació zenital, i detalls funcionals com les barres per penjar els animals, la nau central o l'antiga sala de sacrificis, segueix impactant per l'alçada de les seves columnes de ferro colat, rematades amb filigranes del mateix material.
El conjunt és fruit d'un primer projecte del 1883 de l'arquitecte provincial Francesc Barba, d'un segon redactat el 1889 per l'arquitecte municipal Francesc Borràs, d'una tercera intervenció del 1891 de Josep Subietas, arquitecte municipal interí, i d'una quarta de Pere Caselles el mateix any, acabat de llicenciar, seguint el protomodernisme del moment. A Borràs es deu la nau central i a Caselles, els edificis que l'envolten i la tanca. L'adaptació a l'ús actual és de l'arquitecte Joan Figuerola. Arrodoneix el conjunt l'escultura «Cos de Llum» de Jaume Plensa a l'entrada del recinte. El conjunt de construccions se separa del carrer mitjançant una tanca d'obra, maçoneria, pedra, i reixa de ferro.
Tornem cap a la Plaça de les Oques i girem a la dreta pel carrer Sant Joan...
|15| Casa Gasull | Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner | Any: 1911 | C/ Sant Joan, 29
Aquest edifici, juntament amb la Casa Rull, el Dispensari Antituberculós i el Mercat Central formen un petit xamfrà de la discòrdia local: Modernisme, Noucentisme, Racionalisme i s. XVIII concentrats. L'any 1911, Fèlix Gasull Sardà encarregà a Lluís Domènech i Montaner la construcció d'un edifici que havia d'acollir la seu del seu negoci d'olis, fundat l'any 1835 pel seu avi (Fèlix Gasull Roig) que arribà a Reus amb un ruc per vendre oli de les Garrigues, i ser també el domicili de dos dels seus fills. L'edifici dissenyat per l'arquitecte, i on també va participar el seu fill, Pere Domènech, va ser una construcció sòbria que comptava amb un gran magatzem, espais per a les oficines als baixos i la residència dels propietaris al primer i el segon pis.
La imatge de la casa canvià l'any 1922 quan fou suprimida una de les dues portes bessones restant la que permetia entrar al domicili. La que donava accés al negoci es va tapiar després de l'assassinat de Fèlix Gasull, en els anys del pistolerisme a mans del Sindicat Únic a la porta del seu despatx. Els seus fills van tancar els pisos, mentre continuaven l'activitat comercial als baixos. Amb els anys
Establecimientos Félix Gasull S.A. va diversificar el negoci, exportant olis d'altres zones d'Espanya.
L’edifici s’allunya dels elements més tradicionals de l’arquitectura purament modernista per apropar-se a l'estil noucentista. A nivell tècnic, cal destacar que la nau més gran dels baixos, dedicada a l’activitat industrial, no hi ha una sola columna i el sostre s’aguanta únicament sobre voltes i bigues de ferro.
Està format per tres plantes, i la planta baixa s'allarga més que el cos central, amb un tractament unitari a les tres façanes. La planta baixa és construïda sobre un basament de pedra. La planta principal està decorada amb esgrafiats i les baranes dels seus balcons estan formades per columnetes de ceràmica vidrada. L'última planta s'organitza mitjançant una galeria de finestres corregudes, separades per pilars de falsa obra vista i capitells de pedra que sostenen el coronament de l'edifici. De planta rectangular, adquireix unes proporcions monumentalistes pel tractament de les obertures de façana de les primeres plantes.
A nivell decoratiu, destaquen el treball d’esgrafiat de les façanes, les balustres de ceràmica esmaltada de la balconada i els magnífics mosaics de la part superior de les balconades, dels que es va encarregar un expert artesà vingut expressament de Milà, i que va ser el proveïdor de les tessel·les de ceràmica que es van utilitzar.
|16| Casa Rull | Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner | Any: 1900 | C/ Sant Joan, 27
Aquesta casa encarregada pel notari Pere Rull Trilla va iniciar l'etapa de plenitud del modernisme a Reus, amb l'entrada en joc per primera vegada del
coup de fouet, un element típicament modernista, en el balcó de pedra, i l'ús de maó vist, reservat normalment a les construccions industrials, en una vivenda. Toca paret amb la casa Gasull i les altres tres façanes donen dues al jardí de la finca i l'altra dóna al carrer de Sant Joan. Té planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos i conserva encara els neomedievalismes que Lluís Domènech anirà deixant progressivament com els merlets, els dracs al xamfrà i al coronament, un casc d'armadura sobre l'escut heràldic, merlets rematant la façana o la torre cantonera. Guarda moltes semblances amb l'Institut Pere Mata que s'estava construint alhora.
La façana principal presenta una distribució simètrica, trencada únicament per un balcó de pedra amb decoració floral sinuosa -molt utilitzada en altres obres de l'arquitecte- que en recorre parcialment el primer pis i forma un angle arrodonit al xamfrà de la façana lateral. La planta baixa té una decoració molt simple. La porta d'accés hi és centrada, amb una finestra a cada banda, les tres obertures són d'arc molt rebaixat, i es troben emmarcades per un guardapols. La primera planta repeteix els tres buits amb guardapols, però de línies rectes, a més, la motllura central té uns motius escultòrics florals amb un escut central. El segon pis, per bé que manté les tres obertures de les altres plantes, les transforma en finestres tripartites dividides per columnes. Les columnes de les finestres laterals acaben en pinacles ornats amb motius florals, la finestra central és inserida en una fornícula de grans dimensions però de poca profunditat on figuren les inicials P.R., corresponents al propietari de la casa. Les façanes laterals i posterior segueixen una composició similar a la primera, tot i que els motius decoratius són diferents, i que hi ha un cert trencament de la simetria a la façana lateral (perpendicular al carrer de Sant Joan) a fi d'unificar el conjunt exterior enllaçant la façana principal amb la posterior, més senzilla. Com a element d'unió de les façanes secundàries hi ha la balconada que les recorre, amb baranes de ferro forjat que repeteixen el tema decoratiu floral de la principal.
Altres elements remarcables de la casa Rull són el jardí, que envolta les parts laterals i posterior i la columna exempta que recorre l'angle format per la façana principal i la lateral i que fa de brancal a la porta del jardí, travessa el balcó del primer pis i serveix de suport a un petit balcó arrodonit situat al nivell de la teulada. El coronament de l'edifici es fa de dues maneres: a la façana principal i a la meitat contígua de la lateral, amb merlets de regust medieval, a la resta de la façana lateral i a la posterior, amb cornisa damunt permòdols.
Els atributs de notari de Pere Rull prenen forma en la gran ploma de donar fe entre les inicials
P.R., que hem comentat abans, dos parells de balances de la justícia i les escultures d'un lleó -la fortalesa- que sosté el llibre de la llei i, la d'un desaparegut gos que simbolitzava la fidelitat. Curiosament, el disseny de tiges i flors en pedra treballada del gran balcó corregut segueix a les façanes que donen al jardí, però en ferro forjat. La sobrietat escultòrica de la planta baixa, sobre la maçoneria, contrasta amb la del segon pis i la del coronament, sobre l'obra vista, un ampli repertori de motius vegetals, corones i pinacles medievals.
En morir el propietari la va cedir a la ciutat en el seu testament juntament amb les seves col·leccions, amb la condició expressa que fos utilitzada com a museu. Així, va ser la seu del Museu Municipal Prim-Rull i de l'Arxiu Municipal. Actualment l'ocupa l'Institut Municipal d'Acció Cultural de l'Ajuntament de Reus (IMAC). Al jardí, a la primavera i l'estiu, es desenvolupen diverses activitats culturals i concerts.
|17| Dispensari Antituberculós | Arquitecte: Joan Rubió i Bellver | Any: 1926 | C/ Sant Joan, 38
Aquest edifici és un exponent de l'acció del noucentisme institucional per a millorar les condicions de vida de la societat catalana amb la creació d'infraestructures sanitàries a través de la Mancomunitat de Catalunya. Joan Rubió, deixeble i col·laborador d'Antoni Gaudí, era l'arquitecte en cap de la Mancomunitat quan va realitzar el projecte el 1923, i de la Diputació de Barcelona quan es va iniciar el 1926. Quasi annex a l'Hospital de Sant Joan, estava antigament destinat al tractament de malalties relacionades amb la tuberculosi.
Aquesta petita construcció sol passar inadvertida als vianants, amagada darrere la vegetació i la portalada de l'antic convent de les monges Carmelites. Es tracta d'una construcció de planta baixa d'estil eclèctic, trets neoclàssics i aspecte fortificat pels grans elements de pedra que el formen, amb una porta amb arc de mig punt. Té una golfa amb una finestra coronella sota el coronament esgraonat molt semblant al de la Casa Serra. La pedra carejada i desbastada tan característica de Rubió és present a totes les façanes i, al mateix any, es repeteix al sòcol de les escoles Pompeu Fabra.
|18| Casa Grau-Pla | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1910 | C/ Sant Joan, 32
Està considerada com una de les edificacions més belles de Pere Caselles, coronada amb les figures mitològiques d'un parell de dracs. Miquel Grau la va fer construir quan es va casar amb una pubilla de la família Pla de la família propietària de la popular Patacada, un edifici modernista malauradament enderrocat als anys 90 al carrer de Sant Llorenç.
El seu propietari, Miquel Grau, va voler incorporar-hi al·legories a la baronia de Llorach, de la qual descendia, i Caselles va inserir a la decoració branquetes de llorer florit que es van repetint en forma de sanefes i a les pintures del sostre del vestíbul. Totes les obertures de la façana estan emmarcades dins arcs circulars sobre un parament encoixinat. Al vestíbul també es troba una representació de les quatre províncies catalanes. A la façana s'observen dos medallons, un amb les inicials
M.G. i l'altre amb l'any de construcció. A l'interior de la Casa Grau es conserven un menjador i una sala de rebre, modernistes, en seda rosada, obres del prestigiós projectista reusenc Enric Oliva, amb un interessant armari de noguer empotrat, i una saleta decorada en seda de moiré rosa. La decoració escultòrica, bàsicament de formes vegetals, es concentra als emmarcaments de les obertures, al coronament de l'edifici i a les dues feixes decoratives que travessen horitzontalment la façana, marcant el nivell de les dues plantes principals.
|19| Casa Tarrats | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1892 | C/ Sant Joan, 11
El promotor d'aquesta casa va ser l'industrial Joan Tarrats Homdedéu, un dels propietaris de la fàbrica tèxtil coneguda amb el nom de Vapor Nou. Construïda en el període premodernista, aquesta obra de Caselles presenta una decoració neogòtica, un model molt viu en aquell moment, que representava un trencament respecte l'hegemònica arquitectura acadèmica. Es tracta d'un edifici cantoner de planta baixa i tres pisos, amb façanes al carrer de Sant Joan i al dels Recs, i amb un gran escut a la cantonada, entre el pis principal i el primer, on es pot distingir les inicials del propietari
J.T., dins d'un medalló lobulat.
Les obertures són totes emmarcades per trencaaigües d'inspiració medieval, recolzades sobre mènsules de producció seriada, decorades amb representacions zoomòrfiques i fantàstiques. Al pis principal hi trobem un balcó corregut amb baranes de fosa, com la resta, que es perllonga a la cantonada i fa de nexe d'unió entre les dues façanes. Els murs presenten un estucat molt ben conservat que imita un aparell de carreus regulars de pedra de diverses tonalitats cromàtiques. Unes motllures situades al nivell de les llosanes dels balcons divideixen horitzontalment les façanes per plantes. L'edifici és coronat per una àmplia cornisa suportada per mènsules, entre les quals uns plafons decoratius amaguen espiralls de ventilació.
Al vestíbul, també immers en l'esperit medieval, s'hi troba un element molt interessant, la inscripció que a manera de fris recorre els murs on es pot llegir:
"Casa d'en Joan Tarrats y de Homdedéu, fou feta en 1892, fou arquitecte Pere Caselles y Tarrats, fou mestre de cases Pere Monné, fou fuster S. Marimon, fou serraller V. Murgades, fou pintor Pau Codina". Aquesta inscripció permet tenir identificats alguns dels artesans que treballaven a l'entorn de l'arquitectura reusenca de final del segle XIX. El pis principal conserva bones mostres de disseny d'interiors, amb un interessant repertori de paviments tipus Nolla, decoracions de sostres sorprenents, mobiliari de l'ebenista local Oliva, vidres amb decoracions a l'àcid i pintures murals de Tomàs Bergadà on ja apareix plenament l'esperit modernista.
|20| Casa Sagarra | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1908 | C/ Sant Joan, 12-14
Edifici entre mitgeres amb planta baixa, on hi ha una botiga, i quatre pisos destinats a habitatges particulars, amb una profusa decoració a l'estil
art nouveau francès. La façana recorda la Casa Tomàs Jordi del carrer Llovera, que Caselles projectà l'any següent i del qual n'és un precedent amb uns nivells d'acabat molt inferior.
La planta baixa té un primer cos de pedra i un segon cos amb una decoració escultòrica floral que emmarca zones esgrafiades amb la representació de dos animals fantàstics i elements vegetals. A partir del pis principal, la façana té un fons d'estuc que imita un aparell de carreus de pedra, i una rica decoració floral de pedra artificial al nivell de les llindes dels balcons. La façana es corona amb una cornisa decorativa amb motius vegetals i tres rostres femenins, i es completa amb el tancament del terrat, que combina la barana de forja de ferro i obra.
Arribats a la Plaça Prim, girem cap al Raval de Jesus fins al carrer Jesús, on girarem a l'esquerra...
|21| Casa Munné | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1904 | Raval de Martí Folguera, 2
Aquest gran edifici, amb façana a tres carrers -la principal dóna al raval de Jesús, la lateral al carrer Jesús i la posterior al carrer Barreras-, no va ser construït de nova planta sinó que les reformes d'estil modernista projectades per Pere Caselles només en van modificar la façana. N'era el propietari el constructor Pere Munné Domingo, que a la mateixa època estava construint la Casa Navàs, amb la qual coincideix amb el material del sòcol, marbre rosat.
Un element característic de la casa és el mirador cantoner de planta poligonal i l'estructura de ferro i de vidre que concentra tota la força expressiva de l'edifici. A la base d'aquesta tribuna hi ha una columna cilíndrica adossada amb capitell floral. Totes les baranes són de ferro forjat d'estructura bombada, excepte les dels dos pisos superiors del mirador, que són planes i molt més decorades. Les obertures de la planta baixa són arcs plans amb la llinda decorada amb motllures de línies sinuoses i d'elements florals. També segueixen aquesta línia la decoració floral de les llindes, les quals varien a cada planta. El coronament de tot l'edifici és una barana amb motius geomètrics trencada per uns pinacles amb decoració vegetal.
|22| Casa Iglesias | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1908 | C/ Jesús, 3-5-7
Construïda per allotjar els enginyers i tècnics de la fàbrica tèxtil del propietari, ocupa un solar de gran amplada, amb tres escales de veïns. Es troba paret per paret amb la Casa Navàs i va ser edificada en plena dècada d'esplendor del Modernisme, la seva ornamentació en pedra i el ferro forjat dels balcons bombats s'inspira en motius vegetals. L'ampla façana de 24 metres és regular i l'estructura és de planta baixa i tres pisos. Els detalls escultòrics més acurats són a la planta baixa; al dentell de cada porta hi ha esculpit un ramet de violetes. El parament de la façana és un estuc que imita els carreus encoixinats amb decoració vegetal a les obertures, però no tan refinada com a peu de carrer. A la planta principal els balcons són correguts de tres en tres.
De nou a la Plaça del Mercadal, anirem cap al Raval de Sant Pere, passant per la prioral de Sant Pere, amb el seu emblemàtic campanar...
|23| Casa Homdedéu | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1893-1894 | Raval de Sant Pere, 17-21
Entre 1893 i 1894 Vicent Homdedéu es feu construir aquest magnífic exemple d'arquitectura neogòtica. Es tracta d'un ampli edifici entre mitgeres de planta baixa i tres pisos. La planta baixa està construïda amb pedra, i la resta de la façana és estucada imitant un aparell de pedra amb blocs de diferents tonalitats, i incorpora elements de pedra com les finestres i la tribuna. El disseny de la façana, dividida en cinc eixos verticals, és simètric i emfatitza la planta principal, l'habitatge dels propietaris, amb un tractament decoratiu més ric. La tribuna re-interpreta les formes gòtiques i s'insereix en el llarg balcó corregut amb barana de pedra treballada, finestres amb pilarets rodons rematats per capitells i arcs apuntats, com en un edifici medieval. Les finestres geminades dels extrems, neogòtiques, són decorades amb capitells esculpits, frondes, florons, pinacles i representacions d'animals fantàstics. La resta de les obertures estan emmarcades per trencaaigües d'inspiració medieval. Les mènsules del balcó del pis principal són de gran qualitat, amb motius vegetals. La façana s'acaba amb una gran cornisa correguda lobulada que reposa sobre arquets suportats per mènsules, i que accentuen la visió medievalista de l'edifici.
El vestíbul conserva el tancament de vidre del cancell original, decorat a l'àcid amb les formes medievalitzants de l'exterior. A l'accés al pis principal hi ha la data d'acabament de l'edifici, 1894, i les inicials del nom del promotor,
V.N., amb la grafia antiga del cognom,
Nomdedéu.
|24| Casa Anguera | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any 1905 | Raval de Sant Pere, 43-45
Edifici entre mitgeres, de planta baixa, entresòl i tres pisos, que destaca per la seva rica decoració floral. És l'únic exemple de l'obra de Caselles en què la decoració desplegada per la façana té un caràcter escultural, amb la representació de grups de roses de grans dimensions. Les obertures es distribueixen en quatre eixos verticals. Cinc pilars de pedra, que amb els seus capitells sostenen el balcó corregut del pis principal, unifiquen l'espai ocupat per la planta baixa i l'entresòl. Els pilars tenen continuïtat a les plantes superiors, fins al coronament, amb l'ús d'estuc que imita un aparell de carreus de pedra. La resta de superfície és decorada amb esgrafiats florals, com el vestíbul. L'originalitat de la façana d'aquest edifici segurament té part de la seva explicació en la personalitat i els coneixements del seu propietari, Josep Anguera Corbella, que inicià estudis d'arquitectura a Barcelona, i es traslladà després a Madrid.
I passant pel centre comercial del Pallol, tornem a l'inici de la ruta, per a veure la última casa del centre comercial de Reus...
|25| Casa Piñol | Arquitecte: Pere Caselles i Tarrats | Any: 1910 | Plaça del Mercadal, 17
El 1910 el comerciant Tomàs Piñol Gasull, que fou soci fundador del la Societat del Manicomi de Reus, promotora de l’Institut Pere Mata, encarregà a Caselles la reforma de la casa número 17 de la plaça del Mercadal, al costat de l'Ajuntament. Durant bastants anys els baixos hi va haver els magatzems
"El Sol". A mitjans del segle XIX, havia estat la Casa Alba, essent Ramon Alba l'alcalde el 1846.
Es tracta d'un edifici cantoner de planta baixa, dedicada al comerç, i tres pisos. La planta baixa és de pedra, amb un aparell encoixinat que és el preexistent abans de la reforma de l’any 1910, mentre que la resta de la façana està estucada. La façana s'organitza simètricament seguint tres eixos verticals. Al pis principal el balcó corregut estableix una continuïtat entre les dues façanes, mentre que als altres pisos es disposen diferents buits i balcons formant simetria axial. La decoració es concentra als emmarcaments dels balcons, i especialment al coronament de l'edifici on es reprodueix un esquema decoratiu de formes arquitectòniques de grans proporcions que singularitzen l'edifici. És una bona mostra del modernisme floral reusenc, de balcons bombats de ferro treballat i decoració en pedra a les balconades. L'arrambador ceràmic i els estucats de l'entrada dibuixen sinuoses línies art nouveau, com la porta de fusta treballada, mentre que el treball en pedra és molt més abarrocat. Apareixen elements decoratius de caire modernista en el frontó, en els dintells i en les cornises de la façana. A l'interior, hi ha diversos paraments de decoració en els sostres, la fusteria, el paviment i els enrajolats.
Per les dues últimes cases, es recomanable agafar el vehicle, i anar primer cap a la carretera de Castellvell...
|26| Xalet Serra | Arquitecte: Joan Rubió Bellver | Any: 1911 | Carretera de Castellvell, 20
Xalet modernista que forma part d'un conjunt d'edificis de la societat
Laboratoris Serra. Antoni Serra i Pàmies era un prohom important, propietari d'uns grans laboratoris farmacèutics a les afores de la ciutat i a més de la Casa Serra
|4| li va encarregar a l'arquitecte reusenc Joan Rubió la remodelació de la seva masia, el Mas d'en Perdiu, en estil modernista, i la construcció d'aquest xalet d'estiueig annex als laboratoris.
El xalet, de planta baixa, té el menjador al mig i està cobert per un cimbori com si es tractés d'una capella. L'estructura es recolza sobre quatre arcs catenaris que reposen sobre quatre columnes de marbre. A l'interior de la cúpula, el pintor Tomàs Bergadà Pi (1862-1937) va pintar una exuberant vegetació amb flors. Les finestres, amb arcs de mig punt, són trilobulades amb uns trencaaigües fets amb peces ceràmiques semi-circulars. El parament exterior alterna el maó vist amb la pedra carejada.
Cal dir que la torratxa del Xalet Serra, l'element més visible i característic de l'edificació amb tres plantes d'alçada no forma part del conjunt modernista projectat per Rubió, sinó que pertany a l'edificació anterior, propietat del comerciant anglès Charles Huysson.
Té dos sectors ben diferenciats. El primer és decorat a base de ceràmica vidrada, maó i fusta. Del segon en destaca una gran sala de planta centralitzada amb un esquema medieval. Cal destacar l'estructura de la coberta recolzada sobre quatre arcs catenaris que reposen sobre el mateix nombre de columnes de marbre. L'habitatge té un saló quadrat amb llanterna superior sobre pilars de reduïda dimensió a les cantonades, amb el sostre decorat amb pintures murals de motius florals.
I acabem la ruta amb una de les joies del modernisme català, a la carretera de l'Institut Pere Mata, a menys de 2km del centre de Reus...
|27| L'Institut Pere Mata | Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner | Any: 1898 | Carretera de l'Institut Pere Mata, 1
Complex sanitari que actualment encara manté la seva funció original projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i considerada una de les joies del modernisme de Catalunya i la més destacada de la ciutat de Reus, i predecessor de l'Hospital de Sant Pau de Barcelona. El projecte es va adaptar a una distribució urbana dels edificis en espais independents, amb una interessant mescla de materials: pedra, ceràmica i mosaic.
El pavelló dels distingits, el número 6, és l'únic que es pot visitar, i destaca per la seva riquesa ornamental, tant exterior com interior, i encara conserva el seu mobiliari original. Més informació i història en la següent
entrada.
Bibliografia: Mapa de recursos culturals (M@rc) de la Diputació de Tarragona | Reus, informació de destí (per FADERSON Hoteles)
Anar a: El modernisme a Reus |
Gaudi & Reus |
L'Institut Pere Mata
Durant l'edat mitjana, Comillas era una petita població que vivia del seu petit port pesquer i de la seva activitat agrícola i ramadera. Aviat va caure sota el poder dels marquesos de Santillana, amb els que la població local van mantenir nombroses tensions. A finals del segle XIX, la història de la població va donar un gir important gràcies a Antonio López y Lopez, un home de família humil, que després d'emigrar a Amèrica i fundar importants empreses navals i tabaqueres en la ciutat de Barcelona, va començar a realitzar importants inversions en Comillas, encarregats a arquitectes catalans. Així va contactar amb Joan Martorell per a construir el Palau de Sobrellano amb la seva capella-panteó o el que avui és la Universitat Pontifícia, en el seu origen un seminari de pobres. En 1881, i després d'haver sigut anomenat Marquès de Comillas pel rei Alfons XII -per les seves aportacions per a la guerra de Cuba- va convidar al rei a apadrinar la seva capella-panteó i presentar-li els seus projectes el palau i el seminari. La vinguda del rei va comportar l'adequació de carrers, fonts, places, portar l'electricitat i aigua a la vil·la... El llegat cultural del Marquès va continuar amb el seu fill Claudi, que va seguir amb les obres que no es van acabar amb la mort del seu pare.
La font de les tres canelles (Lluís Domènech i Montaner, 1899): monumental font-farola feta en pedra i dedicada a Joaquín del Piélago, fill política del primer marqùes, per la seva generosa aportació per les obres de portar aigua a Comillas. L'arquitecte va plantejar una columna central amb tres registres laterals que recorden a un canelobre barroc, decorat amb motius florals i vegetals. 
El Capricho (Antoni Gaudí, 1883-1885): situat en el Parc de Sobrellano, al costat del Palau del mateix nom i la Capella-Panteó, va ser un encàrrec realitzat per Máximo Díaz de Quijano, concunyat del marquès de Comillas, a Antoni Gaudí, el qual va dissenyar els plànols i la direcció de les obres va ser duta a terme per l'arquitecte català Cristóbal Cascante i Colom. És un dels tres únics edificis (les altres són el Palau Episcopal d'Astorga i la casa de Los Botines, en Lleó) que Antoni Gaudí va construir fora de Catalunya.
Es tracta d'una casa de petites proporcions, amb formes arrodonides sense arestes, utilitzant com a motiu decoratiu més utilitzat la flor de gira-sol, a més d'elements hispanoàrabs. El Capricho consta d'un semi soterrani, pis i golfes, amb una torre lateral que ressalta per la seva verticalitat en un conjunt marcadament horitzontal. En la planta noble destaquen un saló a doble altura, un menjador, unes quantes habitacions, mentre que en el semi soterrani i en les golfes estaven la cuina, la cotxera i altres espais per al servei.
La Capella-Panteó (Joan Martorell i Montells, 1878-1881): es tracta del primer edifici modernista que es va construir en Comillas, en el qual l'arquitecte va seguir models del gòtic anglès i centre-europeu, donant lloc a una catedral en miniatura, d'acord amb l'esperit profundament religiós dels dos primers marquesos. Està totalment realitzada en pedra de cadirat i la seva façana principal acaba amb una torre alta i fina. En la seva decoració interior destaquen les vidrieres, els primers mobles dissenyats per un jove Antoni Gaudí i els panteons d'artistes com Josep Llimona o els germans Barbany i Agapit Vallmitjana.
El Palau de Sobrellano (Joan Martorell i Montells, 1881-1888): el conjunt de Sobrellano es completa amb les obres del palau, en el qual es recullen diferents tendències, que anaven des del gòtic civil anglès fins al record dels palaus venecians, passant per un tractament dels relleus amb reminiscències musulmanes. La façana principal disposa d'una generosa ornamentació, mentre que la posterior és més continguda.
En el seu interior destaquen els materials nobles utilitzats per a la seva construcció com les tarimes dels terres, de roure i banús o les portes de noguera. La majestuosa escala de marbre del vestíbul, amb doble tir i una il·luminació zenital a través d'una claraboia de vidrieres policromes i les xemeneies dissenyades per Cristóbal Cascante.
La porta de la Universitat Pontifícia (Lluís Domènech i Montaner, 1892): porta d'accés a la finca de la Cardosa, on es trobava el Seminari i que va ser eixamplada posteriorment per al transit de vehicles, on s'uneix el maó, la ceràmica amb reflexos metàl·lics i pedra llaurada en l'escut, on apareixen la tiara i les claus pontifícies al costat de l'anagrama JHS (Jesús, dels Homes Salvador).
La Universitat Pontifícia (Joan Martorell i Montells, 1883-1892): després de la construcció del conjunt de Sobrellano, al marquès va promoure una gran obra pia en el qual buscava guanyar-se el cel i qui sap si perdonar el pecat del comerç d'esclaus, una de les múltiples activitats que havia realitzat en les Amèriques, i perpetuar també el seu nom. Així, va estudiar la possibilitat d'erigir un gran centre docent de segona ensenyança, encara que finalment es va destinar a seminari de pobles (posteriorment Universitat Pontifícia, per un decret el del Papa Pius X l'any 1904) dirigit pels jesuïtes i destinats a joves religiosos catòlics sense possibilitats econòmiques. El 20 de maig del 1883 es ficava la primera pedra, uns mesos després de la mort del marquès, i el seu fill Claudi va assumir el compromís de continuar amb la obra. Va ser realitzada per Joan Martorell i dirigida per Cristóbal Cascante i a la seva mort per Lluís Domènech i Montaner.
Domènech i Montaner va incorporar la seva empremta amb un estil més audaç i ornamental, ple de detalls i gestos de complicitat al modernisme català. Així va donar una nova vida a la rigidesa del projecte previ projectant l'anomenada Porta de les Virtuts, amb escultures d'Eusebi Arnau; les decoracions del saló d'actes, amb pintures d'Eduard Llorens; l'escala principal i la porta monumental.
Contribueix a donar un aire màgic l'Àngel Guardià, obra de Josep Llimona, feta en marbre i situada sobre els murs de l'antiga església. Es diu que va ser un encàrrec del primer marquès de Comillas, per al mausoleu del seu fill primogènit però que finalment ho va donar al seu poble, deixant-lo lliure, per a velar per l'ànima dels morts.També es conserva alguns mausoleus d'interès, entre els que destaca els de la família de Joaquín del Piélago, projectat per Lluís Domènech i realitzat per Llimona.
El Monument al Marquès de Comillas (Lluís Domènech i Montaner, 1890): el poble de Comillas va voler realitzar un homenatge a Antonio López pel gran benefici que aquest va portar al poble. El primer projecte de Cristóbal Cascante el va aplicar Lluís Domènech amb algunes modificacions d'elements ornamentals, amb un original pedestal en forma de proa de vaixell i la columna sobre la qual s'aixeca l'estàtua del marquès. L'estàtua s'erigí sobre un turó, albirant el mar, com si el marquès esperés un vaixell de la seva Companyia Transatlàntica, acompanyat per unes estàtues d'unes imatges de dones en bronze, com a al·legories dels seus viatges per les Filipines i les Antilles, obres de Venanci Vallmitjana, i desaparegudes durant la Guerra Civil ja que van fondre els metalls. Entremesclat podem veure un munt de simbolismes, tant modernistes com referents a la vida del Marquès de Comillas.
La portada de la casa Moro (Antoni Gaudí, 1900): en la casa de Moro, que té una enorme efígie del Sagrat Cor de Jesús sobre la façana de la seva torre quadrada, es va acordar realitzar una porta per a vehicles. Gaudí la va crear amb trossos de pedra col·locats de forma irregular, amb superfícies ondulades i cantonades arrodonides. A més d'una porta per a vehicles i per a vianants, també va deixar un tercer forat rodó, coneguda també com la porta dels ocells.
La Coteruca: inicialment era la casa d'estiu de la família Riera i posteriorment la morada permanent del Marquès de Movellan, qui la va heredar. Amb forma de castell emmerletat, després de la Guerra Civil només es va salvar les seves torres quadrades i els murs perimetrals, quedant destruït tota la resta. A finals del segle XX l'edifici va ser rehabilitat com a edifici d'apartaments.
L'Asil Hospital de Comillas (Cristóbal Cascante, 1880-1888): Claudi López, germà del primer marquès de Comillas -a l'entrada es troba un bust seu obra de l'escultor Agapit Vallmitjana- i Benita Díaz de Quijano van ser els promotors d'aquest centre per a la cura de malalts i d'asilats. Actualment és una residència per a la tercera edat i l'edifici ha quedat molt desvirtuat, encara que el seu esquema compositiu recorda al Palau de Sobrellano, per la seva façana amb galeria, aquesta en fusta, amb el pòrtic escalonat sobre el qual s'assenta la capella dedicada a Nostra Senyora del Carme, un pati central i quatre cossos que franquegen els angles.
