La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Cister. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Cister. Mostrar tots els missatges

Burgos. El Monestir de Santa Maria la Real de las Huelgas

Pati exterior per on s'entra al Monestir
Burgos es coneguda principalment per la seva impressionant catedral gòtica, però també disposa d'un altre gran monument no tant conegut, i situat ben a prop del centre històric, a uns 2km del centre històric: el Monestir de Santa Maria la Real de las Huelgas, un dels més grans centres de poder medieval regentat per dones. Actualment, estan al càrrec una colla de monges cistercenques, encara que sense els previlegis i poder que van arribar a tenir i que explicarem seguidament. Va ser fondat, al voltant del 1180, pels reis Alfons VIII de Castella i Leonor de Plantagenet (germana de Ricard Cor de Lleó, i per tant, filla de Leonor d'Aquitània), amb l'objectiu de servir de descans o repòs ('huelga') als reis, tant en vida com després de la seva mort, així com un digne retir de dones de la noblesa i de la realesa. També es diu que el nom del monestir ve donat pel fet d'aixecar-se en unes terres on els animals es dedicaven a 'holgar' (paraula que entre altres coses significa descansar de les feines agrícoles). Podríem dir que aquest monestir és a Castella i Lleó, el que representa el monestir de Poblet, per a la corona catalano-aragonessa.

Font
La idea de fer d'aquest monestir i ser la casa mare de tots els convents femenins cistercencs de Castella i Lleó, va suposar inicialment problemes i una gran oposició per part dels monestirs que ara Huelgas volia tenir sota el seu control (entre ells, l'abadia de Cañas). Finalment, el rei aconseguí el seu proposit, i monestirs, villes, terres, molins i altres drets van anar a parar a Las Huelgas. Les primeres monges van venir del Monestir de Tulebras, en Navarra, on existia des de 1157 el primer monestir cistercenc de la península. L'abadesa de Las Huelgas tenia una autonomia i poder tant elevats que només depenia del Sant Pare i estava per damunt de la curia episcopal. Com a dona, no podia confesar ni donar misa ni predicar, però era ella qui donava les llicències per a què els sacerdots fessin aquestes feines. Aquests previlegis es van mantenir fins el segle XIX, quan el papa Pius IX els va suprimir, per la bula Quae diversa, i sometent al monestir i a les seves filials als respectius bisbes ordinaris del lloc.




El recinte destaca pel seu caràcter de fortalesa, amb una torre fortificada i un atri d'accés al temple, denominat pòrtic dels Cavallers, que dóna accés a l'església.

Retaule barroc


L'església, d'estil gòtic, té tres naus, amb la típica planta de creu llatina. Per on s'entra per la visita guiada, accedint al creuer, encara no et dones compte que estàs en l'església, doncs un mur tapa part de la planta, per salvaguardar la clausula de les monges cistercenques. D'aquesta manera, les monges i el poble podien assistir a les celebracions litúrgiques sense veure's ni tenir contacte. En el creuer, es pot veure un inmens retaule.

Nau de l'església

En les naus del temple, hi ha els sepulcres reals dels reis fondadors del monestir, els quals van morir en el mateix any, el 1214. La del rei està amb les armes de Castella i la de la reina amb els lleopards coronats de l'anglesa Casa de Pantagenet. També hi ha les tombes dels seus successors i familiars... i entre elles, la de la seva filla, Leonor de Castella que va ser la primera muller del rei Jaume I.

Retaule que separa la nau principal del creuer

Nau de l'església amb volta gòtica
Durant la Guerra d'Independència, el 1808, les tropes franceses van saquejar el monestir. L'únic sepulcre que es va salvar va ser el de l'infant don Fernando de la Cerda, el fill primogènit del rei Alfons X el Savi, ja que al seu costat es trobava la tomba del seu fill, l'infant Alfons, i quan els soldats francesos van tombar la pesada tapa de pedra d'aquesta sobre la del pare, van impedir, degut al seu pes, saquejar-la. D'aquesta manera, es conserva íntegrament tot el vestuari que vestia l'infant don Fernando en el moment de la seva mort (a l'edat de 20 anys), i està exposat en el Museu de Teles Medievals: vestidures de l'infant, el seu anell, el seu birret, la seva espasa, esperons, talabard i altres objectes.

Claustre gòtic


Després de visitar l'església es passa al claustre principal, anomenat de Sant Ferran, ja que es va construïr en època del rei Ferran III.

Decoració del claustre gòtic


Les galeries estan cobertes amb una volta de mig canó, on es pot veure en determinades zones unes guixeries hispanomusulmanes policromades i figurades amb galls dindis, llaceries, ataurics i motius heràldics.

Sala capitular
Una de les sales que dóna al claustre, és la Sala Capitular, que destaca per la seva alçada que fa que sembli més àmplia i lluminosa. El pis de dalt, que sol estar ocupada pel dormitori, es desplaça en aquest cas a l'ocupar el seu espai la part alta d'aquesta sala. Construïda sobre quatre columnes centrals, divideix la sala en nou trams i nou voltes. Aquestes columnes estan envoltades de vuit petites columnes exemptes de decoració i monolítiques.

Les "claustrillas" (claustre romànic)


El monestir té un altre claustre, d'estil romànic, més petit i nucli original del recinte. Anomenat com les claustrillas.

Capitells amb motius vegetals


De planta quadrangular, cada costat presenta dotze arcs que es recolzen sobre parells de columnes, amb capitells allargats, amb ornamentació vegetal molt estilitzada.

Vista del conjunt des de l'horta


Seguidament, es surt temporalment de les construccions monàstiques, i ens trobem amb l'horta, per accedir...




... a la Capella de Sant Jaume, d'estil mudèjar i construïda en pedra i maó. Té una porta d'accés amb un arc àrab,...





... un fris de guixeries mudèjar i un enteixinat notable.



Accedint al presbiteri, trobem la imatge de Sant Jaume, del segle XIII, que té la particularitat de tenir un braç articulat, i que era utilitzada per armar cavallers als reis i prínceps i infants del regne, ja que només Déu o el propi Sant Jaume podien fer-ho.

La visita s'acaba en l'antic celler del monestir, i on es troba el Museu de Teles Medievals, considerat com un dels millors del món en la seva especialitat. Apart de les robes recuperades del panteó real, la peça central del museu és el pendó de Las Navas, que es trobava abans, en la Sala Capitular. Es tracta d'una part del pavelló de campanya utilitzat per Muhammad al-Nasir, amb inscripcions i iconografia àrabs, que van aconseguir com a botí, Alfons VIII de Castella en la batalla de Las Navas de Tolosa. Teixit amb fils d'or sobre sedes acolorides, el motiu compositiu central és una estrella de vuit puntes inscrita en un cercle, al voltant del qual hi ha quatre triangles, que converteixen el tema central del pendó en un quadrat.


(La visita es guiada i no es permet fer fotografies a l'interior del recinte. Un guàrdia de seguretat acompanya a cada grup, per impedir fer fotos i que la gent es retrasi. No es mostra totes les capelles i la visita és més ràpida del recomanable, ja que hi ha molts detalls a fixar-se i tenir en compte... en definitiva, una llàstima ja que la visita podria donar molt més de si)

La Rioja. L'abadia de Cañas

A pocs minuts de San Millán de la Cogolla, on es visiten els monestirs de Suso i de Yuso, tenim un altre petit municipi, Cañas, amb un monestir, que no té el renom dels anteriors, però que també té el seu interès: es tracta del Monestir de Santa Maria de Sant Salvador de Cañas, una de les primeres congregacions femenines del Císter en la península, i en la qual encara hi viuen una petita comunitat de monges, que pertanyen a l'Ordre Cistercenc de Sant Bernat, que es dediquen a l'oració i al treball manual, decorant porcellana, fent dolços, confeccionant rosaris i tenen una petita hostatgeria. I amb sort, les pots veure cantant, en funció de l'hora que es visiti el monestir, en una de les capelles.

L'any 1170, el comte Lópe Díaz de Haro i la seva esposa Aldonza Ruiz de Castro, senyors de Biscaia, van donar a la Comunitat de Monges del monestir d'Hayuela les villes de Cañas i Canillas, per a la fundació d'una abadia, més propera a la seva ciutat comtal de Nájera. Després de la mort del comte, poc després, la seva esposa i la seva filla amb només un any, Urraca López de Haro y Ruiz de Castro, van traslladar-se al monestir. En 1225, Urraca va ser nomenada abadessa, iniciant llavors la construcció de l'església, la sala capitular, la cuina, la bodega i el refectori i va manar constuir un hospital en Cañas.


Durante els segles XVII i XVIII es va completar el claustre en un estil neoclàssic bastant senzill. La portada principal del monestir data de mitjan segle XVIII, i en els segles XIX i XX es van construir algunes dependències del convent, que configuren la disposició actual, on avui en dia viuen les monges.


El monestir es troba envoltat d'un petit mur i la seva façana principal queda orientada cap a l'oest, on es troba la portada d'entrada, del 1757, a l'edifici abacial, formada per un arc de mig punt, i adornada en la seva part superior amb els escuts de l'abadia i de l'ordre cistercenc, i en el centre una imatge de Sant Bernat en l'interior d'una fornícula, i a sota, un altre escut.

Les entrades es compren en l'actual porteria, iniciant-se la visita pel claustre que es va anar construïnt a mida que es tenien els suficients recursos i és una mostra palpable de les diverses èpoques de construcció de l'Abadia. De planta quadrada, el seu centre està ocupat per un petit jardí. Mentre que el pis inferior està format per una galeria tancada amb arcs de mig punt, el claustre superior, també amb arcs de mig punt, però amb la particularitat que aquests han sigut cegats i s'ha deixat una petita finestra adovellada en el centre de cada arc.



Circumdant el claustre, trobem dotze portades en estil romànic, gòtic i mudèjar, destacant d'entre totes elles la de la Sala Capitular, decorada amb motius vegetals, entre els quals apareixen fulles de roure i de vinya i el cap d'un home, boca avall, que beu el suc d'un raïm situat sobre ell.



L'ala sud conserva part del paviment original del segle XIII que és el que s'ha reproduït en la resta del claustre. En el paviment, es pot veure l'escut de l'abadia.


D'estil gòtic-cistercenc, l'església destaca pels seus grans finestrals, coberts amb làmines d'alabastre blanc, distribuits en dos pisos amb arcs apuntats sobre l'àbsis central, on entra la llum amb una sensació dificil d'explicar. La llum blanca era identificada per Sant Bernat com la gràcia de Déu, i dins, amb l'església il·luminada pel sol, un pot imaginar-se la reacció que havia de ser per qualsevol persona acostumat a esglésies romàniques de petits finestrals, caminar entre aquests murs.



El retaule major renaixentista, del segle XVI, és obra d'Andrés de Melgar i de Guillén d'Holanda. Concebut a forma de tríptic, estava situat en l'àbsis central, lloc del qual va ser traslladat, en 1975, als peus de l'església, on s'ubica actualment. Té talles de la Verge, de Sant Bernat i de Leonor de Osorio, l'abadessa que va donar el retaule.

La Sala Capitular, dedicada inicialment a la reunió del Capítol de monges es va anar transformant en cementiri. Disposa d'una magnífica ornamentació basada en elements vegetals, directriu de l'ordre cistercenc, on segons Sant Bernat, la figuració humana distreia al monjo o monja de l'oració. Està cobert amb quatre trams de creueries, sostinguts per un pilar monolític que, com un tronc d'una palmera, reparteix les seves branques cap a les columnes adossades als murs.

Entre les tombes que hi ha, destaca per damunt de tot el sepulcre que acull el cos incorrupte -s'ha obert diferents cops i s'ha pogut comprovar que així és- de la beata Urraca López de Haro, la quarta abadessa de Cañas. Obra de l'escultor Ruy Martínez de Bureba està considerada com una de les obres més destacades de l'art funerari hispà del segle XIII. Es tracta d'un sepulcre exempt, de només dos peces, el taüt i la tapa, que es recolça sobre tres parelles de mènsules amb representacions de llops, una referència heràldica a la família dels López de Haro. En l'interior es troba el cos d'Urraca totalment incorrupte, i l'acompanyen als dos costats els de quatre abadesses dels segles XIII i XIV.

L'estàtua jacent de la beata és singular presentant, amb suma naturalitat, com s'entreté passant amb els dits de la seva mà dreta les comptes del rosari. El seu cap reposa sobre doss coixins i porta un bàcul a la part superior del qual figura cargolada una serp mentre que a la part inferior porta el cap d'un drac. Les quatre cares del sarcòfag presenten escenes historiades del seu enterrament. Al seu peu tres monges aguanten el seu hàbit.



En el relleu de la capçalera apareixen cinc figures que representen l'entrada d'Urraca al monestir sent molt nena, portant les obres de la seva vida i presentant-se davant de Sant Pere per a la seva entrada al cel.


En el lateral dret està representat els funerals i enterrament de la difunta, amb un seguici funebre amb vestits típics de l'època i on es poden veure abats, bisbes, acòlits, ploraneres, dames de la noblesa amb altes còfies, monjos i frares, alguns d'ells franciscans pel cordó que porten en la cintura.


En l'altre lateral tenim a un abat dóna el pèsam a un seguici d'onze monges que en diverses actituts d'esperit devot, representa en si, a la comunitat de monges del monestir. Alguna d'elles porta el llibre de la regla de Sant Benet, altres pasen els comptes del rosari i la última està girada cap a un altre abat que tanca el seguici.



I finalment, en el relleu dels peus es pot veure com superat feliçment l'últim examen o judici de Déu, l'alma de la beata Urraca, nua de tot el terrenal, es transportada al cel per dos àngels.

Sortint de la sala capitular, i resseguint el claustre, arribem a la Sala de les relíquies, un dels altres trets característics i importants del monestir per la quantitat de les mateixes que ha anat acumulant al llarg dels segles. D'acord amb la sobretat del Cister, les relíquies es mostren sense necessitat de luxosos receptacles no exempts d'interès i qualitat artística. Moltes d'elles es guardaven en un armari-relicari que va manar fer l'abadessa Leonor de Osorio en el segle XVI, i que en el seu moment es trobava en el cor de l'església. En aquest moble, es pot llegir una inscripció que diu "Estos retablos a su costa hizo doña Leonor de Ossorio, abbadesa que fué desta casa. Está enterrada junto a esta pared".

Entre les innomblables relíquies que hi ha en aquesta sala, destacar les ferradures del cavall de Sant Jaume, que recolliria Diego López II de Haro en la batalla de les Navas de Tolosa i que entregaria a la seva germana Urraca, diverses calaveres d'algunes de les 11.000 verges que segons la llegenda van ser martiritzades al costat de Santa Úrsula, un troç de la Creu de Crist i altres de martirs i sants.

La última sala que es visita i que comunica amb el claustre, és l'antic magatzem i bodega, on es guardaven les collites, que actualment és un petit museu que recull la gairebé totalitat dels fons propis de l'abadia, amb petits retaules, relleus, quadres i talles, que, a partir de finals del segle XVI, van anar engrandit aquesta col·lecció. Està disposada en cinc grans temes: Els Sants del Cister, Primers anys de la vida de Crist, La Passió i Redempció, La Verge i Els Sants.


Com a curiositat, destacar que tant aquesta sala com la de relíquies han incorporat la fibra òptica per il·luminar les sales amb total garantia de conservació de les obres exposades, sent un dels primers museus de tota Espanya que han incorporat aquest sistema.



A destacar que l'església no disposa d'una torre-campanari, trobant-nos en el seu lloc amb una espadanya amb dos cossos de campanes, d'estil barroc rematada per un frontó triangular.



Més informació en:
http://www.jdiezarnal.com/monasteriodecanas.html
http://www.elcisteriberico.com/Paginas/la%20rioja/canas.html
http://www.monestirs.cat/monst/annex/espa/rioja/canas00.htm

Tornar a: Uns dies per La Rioja

Les dependències del monestir de Santes Creus

El Monestir de Santes Creus està gestionat pel Museu d'Història de Catalunya, i la visita pot ser tant guiada com fer-la pel vostre compte.


Començem pel Claustre major (segle XIV), des del qual podrem accedir als diferents recintes i finalment a l'església major. El claustre, sufragat pels reis Jaume II el Just i Blanca d’Anjou, adopta la forma d'una base rectangular, de nou trams per deu, i podem veure diferents estils que van des dels simples i primerencs arcs apuntats fins a les fines traceries flamígeres a les naus meridionals i de ponent.


Els capitells ofereixen una àmplia varietat iconogràfica amb decoració exuberant de figures de tota mena, predominant les fabuloses, amb animals monstruosos, en front de les escenes religioses, rostres, oficis i escenes quotidianes.

Seguim pel claustre posterior (segle XIV), travessant el parlador i que connecta amb el palau reial. Es de planta rectangular, amb galeries embigades amb senzills arcs. En el segle XVIII, s'aplica un sobreclaustre, del quan només en queden rastres. A la part occidental, es troba la porta de la Sala de Monjos i una porteta que condueix a la presó de monjos, data al segle XVI.


Des d'aquest claustre, a l'ala sud, podem accedir al refetor (segles XVI-XVII). Aquesta sala, es va cobrir amb volta de canó, l'any 1733, i es decorà amb motllures de guix. A la capçalera, un finestral gòtic dóna llum a l'estança i davant del menjador encara es conserven restes d'un templet.

La sala del costat és el Palau Reial construït per ordres del rei Pere el Gran i enriquit per Jaume II. Les dependències es reparteixen a l’entorn de dos patis contigus i es distribueixen en tres nivells. Un vestíbul amb enteixinat ornat amb heràldica reial i de l’abat A. Porta ens introdueix al primer pati, on uns senzills permòdols escalonats sostinguts per arcs rebaixats aguanten l’escala principal, amb un relleu que mostra les armes catalanes entre àngels i lleons tinents, que ens condueix a una galeria amb barana de pedra on descansen columnes quadrilobulades i arcades sobre capitells ornats a dos nivells.

Sortim afora d'aquest segon claustre, i entre restes de dependències, entrem a la Capella de la Trinitat (segle XII), un petit edifici de planta rectangular que va ser la primitiva església dels monjos. Un cop es va enllestir l'Església Major, es va convertir en la capella de la infermeria. Dos esglaons sobreaixequen el nivell del presbiteri on hi ha l'altar suportat per cinc columnes, i a més en la paret posterior una talla malmesa de Crist. Davant de la porta d'accés, les restes d'un petit claustre que podia haver servit de repòs als monjos convalescents.


De camí cap al cementiri, destaca la Torre de les hores, que l'abat Jeroni Contijoc, l'any 1575, va manar afegir dos pisos més, que es veuen clarament per la separació de les cornises, amb finestres carrades al primer pis i de mig punt al segon a més d'un àtic emmerletat.

Des del cementiri, repòs dels monjos, a la part posterior de l'església major, podem admirar la gran rosassa romànica organitzada a partir de dos cercles concèntrics units per vuit columnetes radials de dos capitells i fust hexagonal, que s’enllacen entre elles amb parelles d’arcs semicirculars. Al cercle central, una corona octolobulada envolta un entrellaç format per vuit anells. Sota la rosassa s’obren tres finestres allargades d’arc de mig punt que actualment estan tapiades.

Tornem al claustre major, per pujar per unes escales que ens condueix al dormitori dels monjos, un ampli espai de 56m de llargada per 11 d'amplada. La coberta és de doble vessant, de bigues i teules. En la part septentrional, una porta de mig punt comunica amb l'església, facilitant l'accés dels monjos per les oracions de maitines i vespres. Altres portes permetien accedir a altres sales i recintes del monestir.


Baixem per les mateixes escales i entrem a la Sala capitular, ple de columnes interiors. En total, quaranta, distribuïdes en quatre grups a ambdós costats de les finestres i de la porta d’accés, amb capitells decorats amb fulles de lliri d'aigua, frisos de volutes i trenes de dos fils. A terra, set tombres que corresponen a sis abats vitalicis i a un bisbe lleidatà.

Com a l'església fan missa, la visita acaba en aquest punt. Així, tornem a donar un tomb per les seves sales, fent temps per a poder entrar a l'església.


L'Església major s'inicià a construir l'any 1171. Es de planta de creu llatina amb tres naus, amb un profund presbiteri, franquejat per un parell de capelles, que contenen uns retaules. El transsepte va ser escollit com a lloc preferent per a emplaçar-hi les tombes reials de Pere el Gran, a la nau de l’Evangeli, i de Jaume II el Just i Blanca d’Anjou a l’oposada.

El sepulcre del rei Pere el Gran és un baldequí que imita models sicilians. Es disposat damunt de dos lleons i cobert per una urna a doble vessant, d’on sorgeix una torreta hexagonal, i ornada amb quinze sants, a més de la Mare de Déu amb el Nen, treballats en alt relleu. El seu pes ha fet que fins a dia d'avui, el cos del rei hagi romangut intacte. Durant el 2010, es va obrir el sepulcre per a fer poder fer proves sobre les despulles del rei català.

Als peus del sepulcre una llosa cobreix la tomba de Roger de Llúria, almirall de l'armada reial de Pere el Gran.

Al pilar oposat, el mausoleu de Jaume II i Blanca d’Anjou en forma de tabernacle i suportat per quatre columnetes angulars sobre lleons i amb els escuts dels monarques, en els capitellets, ornats amb fulles d’heure, roure, creixents i api. La reina, amb hàbit cistercenc i coronada, reposa al costat del rei, vestit de forma similar i amb corona com a únic element del poder reial. Completen la coberta, un sant i un pinacle central.



Més informació en El monestir de Santes Creus.

Bibliografia: Arxiu bibliogràfic de Santes Creus