La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Viena. El Prater i l'ONU City

Arribem al Wiener Prater, en el tramvia, que ens deixa al costat de l'estació de Praterstern. El Prater és un dels llocs més populars dels vienesos amb el parc d'atraccions més antic del món i la seva nòria gegant, emblema de la ciutat. Situat entre el riu Danubi i el seu canal, durant molts segles va ser utilitzat com a vedat imperial de caça fins que es va obrir al públic el 1766, per Josep II. L'avinguda central, la Hauptallee, va ser durant molt de temps, d'ús exclussiu de la noblesa i dels seus servents. En el 1895, en l'extrem occidental del Prater, s'inaugurà el parc d'atraccions amb barraques, berenadors i llocs de wurst (embotits) per als ciutadans de Viena.


El 1896, l'enginyer anglés Walter Basset va construir la nòria gegant de 60 metres d'alçada, anomenada Ferris, i que va quedar immortalitzada en El tercer home, la novel·la de Graham Greene que Orson Welles va dur al cinema. Durant els últims dies de la Segona Guerra Mundial, en 1945, els bombardejos i el foc van destruir gran part de la nòria, i només 15 de les 30 cabines són les originals. La nòria es mou molt poc a poc que permet oferir unes vistes espectaculars del parc i de la zona d'atraccions, però èls dies que estavem per allà, tot el parc romania tancat i no vam poder pujar-hi. Només vam poder donar un tomb per allà i veure les desenes d'atraccions que hi havia.


Tornem cap a l'estació, per agafar el metro, i baixar-nos dos parades més enllà, en el Donauinsel per a veure de primera mà el Donau, el riu Danubi, el qual ja havíen vist en Budapest. Es el segon riu més llarg d'Europa, després del Volga, amb més de 2.800km que van des de la Selva Negra d'Alemanya, fins a la desembocadura en el Mar Negre, en Rumania,


Vist el riu, que baixa tranquil, i a una parada més de metro, el Kaisermühlen Vienna Int. Centre, en el marge esquerre del Danubi, trobem el Vienna International City (VIC), o també conegut com l'UNO City, un colossal complex d'edificis i campus que allotja les oficines de l'Organització de les Nacions Unides en Viena, sent les terceres del món que hi ha, després de les de Nova York i Ginebra. També és una de les seus de l'Agència Internacional d'Energia Atòmica (IAEA).


Dissenyat i construït per l'arquitecte austriac Johann Staber, entre els anys 1973 i 1979, el VIC està format per sis torres d'oficines amb planta en forma de Y, que envolten el cil·líndric edifici de conferències.





El 1989, es va complementar el Centre amb un gran Centre de Congressos, amb nombrosses sales i capacitat per a gairebé 10.000 persones. Al voltant, podem veure més edificis d'oficines i vivendes de dissenys espectaculars.






Retornem al centre històric, on visitarem la Mozarthaus, per 8€ amb la Vienna Card, situada al carrer Domgasse número 5, tocant a la Catedral. Es una de les cases on va viure Mozart a Viena, concretament durant els anys 1784 i 1787. D'aspecte senyorial, no es conserva gairebé res de l'època. La visita la fem acompanyada d'una audiogioa, i ens intenten presentar la vida i obra del músic, en diferents nivells d'exposició. La seva vida en aquesta casa és molt teòrica, doncs no se sap com realment vivia, i amb explicacions molts llarges, la visita se'ns fa molt pesada i avorrida, i gens recomanable.








I amb això acabem la visita cultural de Viena. Abans de tornar a l'hotel i descansar, per marxar a l'endemà a primera hora del matí, entrem a comprar, aprop de la Catedral, les típiques galletes Manner, que estan molt bé de preu, i n'adquirim uns quants paquets, després d'una degustació que pots fer en la mateixa botiga.




Tornar a Viena

Viena. El Belvedere

(10/01/2012) Ultim dia a Viena, i després de veure una mica de l'interior de la catedral a la llum del dia, ens anem cap al Belverede, zona on es va produir l'ampliació de la ciutat una vegada es va refusar la invasió turca del 1863. Aquí trobarem la Karlplatz amb els seus jardins i estàtues, amb l'església barroca de de Karlskirche. Aprop hi ha els dos palaus Belveredes, convertits en museus, i el palau Schwarzenberg, un hotel a dia d'avui.

Només entrar a la Plaça de Carles, trobem els Pavellons de Karlplatz, dos edificis bessons, construïts per Otto Wagner en 1899, com a estacions del metro. Wagner va cooperar i dissenyar molts dels elements, com estacions, ponts i viaductes, del primer sistema de metro de Viena. El color verd de coure de les seves teulades es mescla amb els marbres blancs dels revestiments i dissenys daurats de girasols en els alers.


Dominant la plaça hi ha la Karlskirche, una església barroca dedicada a Sant Carles Barromeu que combina diferents estils arquitectònics amb una façana central amb columnes d'estil grec, dues columnes exteriors romanes, inspirades en la Columna de Trajà i una gran cúpula central de 72m. Durant una epidèmia de pesta, l'any 1713, l'emperador Carles VI va prometre que quan la ciutat se'n sortís d'aquesta desgràcia un temple erigit a l'antic arquebisbe de Milà i patró de la lluita conta la pesta. Es va fer un concurs i finalment s'adjudicà a Johann Bernhard Fischer von Erlach.



L'estàtua del patró corona el frontó, en els relleus del qual, de Giovanni Stanetti, descriuen els sofriments dels vienessos durant l'epidèmia. Les escales de l'entrada estan franquejades per àngels que representen al vell i al nou testament.




Les dues columnes, en espiral, presenten escenes de la vida de Sant Carles Barromeu on els temes centrals són la constància, en el de l'esquerra, i el valor, en la dreta.






S'entra per una porta lateral, previ pagament de 5€. L'interior és molt majestuós, amb un altar major, d'Alberto Camesina, on es presenta un relleu d'estuc amb Sant Carles Barromeu sobre un nuvol, envoltat d'angels i pujant al cel.







Per un ascensor, pugem fins a una bastida, on podem veure de prop les pintures de la cúpula, que representen a l'apoteosi del Sant, obra de Michael Rottmayr.




I unes escales et duren adalt de l'agulla, on a través de les finestres podem veure la ciutat. Un altre cop avall, al costat de la taquilla, unes escales et duen al Museu Barromeu, amb diverses obres litúrgiques i religioses.





Tocant a l'església, el magnífic edifici de l'Ambaixada de França (1904-12), amb dues escultures daurades en la façana princpial, obra de l'arquitecte Georges Chédanne que reflexa l'art nouveau francés.




En una plaça també podem veure un gran monument soviètic. Es tracta del Sovjetischen Befreiungsdenkmales, aixecat per la Unió Soviètica en record dels seus soldats caiguts en l'alliberació de la Viena del 1945.




Darrera del monument, hi ha el Palau Schwarzenberg (1697-1704), que avui en dia una part de l'edifici està destinat a hotel, i en una de les ales hi ha l'Ambaixada de Suïssa.





Arribem finalmente al Belvedere que està format per dos palaus barrocs units per un jardí francés, construït per Johann Lukas von Hildebrandt. Situat antigament entre vinyes, a les portes de la ciutat imperial, va servir com a residència d'estiu i espai de festes i banquets del príncep Eugeni de Savoia, general austríac que va aconseguir vencer als turcs durant el setge de Viena del 1683. També es troba l'Orangerie, l'antic hivernacle de tarongers. Des de 1903, els dos palaus allotja un del més grans museus d'art d'Aústria, amb obres nacionals que van des de l'Edat Mitjana fins a l'Edat Contemporània, i amb la més gran col·lecció d'obres del pintor Gustav Klimt.


Entrem pel Unteres Belvedere (1714-16), el Belvedere Inferior (l'entrada costa 11,50€ amb la Vienna Card i serveix pels dos palaus), que utilitzà el príncep Eugeni per a la seva vida quotidiana. Entre les seves sales destaca la Sala dels Miralls, amb les parets cobertes de miralls amb marcs daurats, i la Galeria de Marbre. Amb l'Orangerie abans allotjaven col·leccions d'art barroc i de l'Edat Mitjana respectivament, que es van trasl·ladar al Belverede Superior, estan dedicats en l'actualitat a acollir exposicions temporals.




En l'Orangerie, es troba també els Prunkstall, les antigues cavallerisses, on es construí la Cambra del Tresor de l'Edat Mitja, on s'exposen existències restants de l'art medieval que no s'havien pogut ensenyar anteriorment per falta d'espai.




Sortim cap als jardins, dissenyats pel francés Dominique Girard, que està format per tres nivells, cadascú dels quals representa diverses al·legories clàssiques: la part inferior mostra el domini dels quatre elements, la central el Parnàs i la superior l'Olimp.


L'Oberes Belvedere, el Belvedere Superior (1717-23), era destinat com a pavelló de festes del príncep Eugeni, i situat com estava en un punt alt, tenia magnífiques vistes sobre la ciutat de Viena. Les teulades dels pavellons de fons recorden les formes de les tendes turques, que al·ludeixen a la victòria d'Eugeni de Savoia sobre els otomans. S'entra per la porta principal que dóna accés a la Sala Terrena, amb quatre figures hercúlies que suporten la volta d'aquesta sala.


Actualment, allotja les col·leccions permanents d'art des de l'Edat Mitjana fins a l'actualitat, on destaca la col·lecció pictòrica de Gustav Klimt, amb la seva obra més famosa: El petó, així com obres d'impressionistes francessos com Monet i Renoir i la sèrie d'escultures grotesques de Messerschmidt, una col·lecció de caps de personatges amb gestos diversos.





Sortim per la porta principal del Belvedere Superior, d'estil barroca i de ferro, d'Arnold i Konrad Küffner, on es veu la S i la creu de Savoia. I d'aquí cap al Prater, en tramvia...












Tornar a Viena



Viena. La Cripta Imperial


Entre la Catedral i el Teatre d'Opera, en la plaça Neuen Markt, hi ha la Kapuzinerkirche, l'Església dels Caputxins (1622-32), d'estil barroc i molt petita i senzilla en la seva decoració, tant interior com exteriorment. El que destaca és el que hi ha a les criptes, a la qual s'entra per una porta lateral, previ pagament de 5€.



En la Cripta dels Caputxins, o més coneguda com la Kaisergruft (La Cripta Imperial), hi ha el panteó imperial on descansen les restes de la reialesa austriaca, entre elles les de dotze emperadors i gairebé una vintena d'emperadrius.

Va ser Ana del Tirol, esposa de l'emperador Maties I, qui va tenir la idea de crear un claustre caputxí i una cripta per als seus respectius enterraments, als voltants del Palau d'Hofburg. Així, les obres començaren en 1622, quan els emperadors Ana i Maties ja eren morts, i els seus cossos descansen des del 1633 en l'anomenada Volta dels Fondadors, la Gründergruf, l'àrea més antiga de la cripta, amb un estil molt senzill i recatat.



Des de llavors fins a èpoques més modernes, la cripta va sofrir diverses ampliacions i transformacions. Així, sota la nau de l'església, hi ha la Volta Leopoldina, la Leopoldsguf, on hi dotze tombes idèntiques de dotze nens descendents, en la seva majoria, dels emperadors Ferran III i Leopold I.




En aquest espai, com en la Volta Carolina, la Karlsgruft, es troben sarcòfags d'arxiducs, arxiduqueses, emperadors i emperadrius, així com urnes, que contenen el cor de membres de la reialesa.





En la Volta de Maria Teresa, destaca el doble sarcòfag de l'emperadriu Maria Teresa i el seu espòs, obra de Balthasar Ferdinand Moll.




Maria Teresa I (1717-1780) va ser la primera i única dóna dels Habsburg que va arribar al tron dels Habsburg, després que el seu germà més gran i hereu de l'imperi austríac morís. Per això, va haver-se de fer una Pragmàtica, saltant-se la Llei Sàlica que no permetia a les dones pujar al tron. Va succeir a Carles VI, el qual va ser pretendent al tron d'Espanya, i que la corona catalanoaragonessa va recolçar davant Felip V, que finalment guanyà en l'anomenada Guerra de Successió. Els seus primers anys no van ser fàcils, ja que les potencies europees del moment, principalment Prússia, va intentar, i amb èxit, aconseguir territoris de l'imperi austríac. Va tenir 16 fills amb Francesc I, entre ells, la popular Maria Antonieta, reina francesa que va ser executada durant la Revolució Francesa conjuntament amb el rei Lluis XIV. Va introduir moltes reformes com el sanejament de les finances, modernització de l'exèrcit, impulsor de les ciències i les arts, extensió de l'educació, uniformització de la legislació...




En una de les voltes més grans, en la Volta Nova, podem trobar a l'arxiduc Ferran Maximilià, germà de l'emperador Francesc Josep i que també va ser l'Emperador Maximilià I de Mèxic.




Maximilià I (1832-67) estava casat amb la princesa Carlota Amalia, filla del rei Leopold I de Bèlgica. Conservadors mexicans buscaven un príncep europeu per a ocupar la corona de Mèxic, i finalment Napoleó III el va convencer i el 1864 es convertia en emperador del pais. Va tractar de desenvolupar econòmica i socialment el pais, però els lliberals del pais volien la república, i recolçats per EE.UU. sitiaren a l'emperador i després d'un judici, va morir afussellat.





Per fi, en la Volta de Francesc Josep, hi ha les restes dels emperadors Francesc Josep I i Sisi, així com les del seu fill Rodolf.




Francesc Josep I (1830-1916) va regnar durant gairebé 68 anys, el tercer regnat més llarg d'Europa, en una època molt convulsa on les idees lliberals i el pensament demòcrata guanyaven terreny, així com el nacionalisme creixent entre els diferents pobles que formaven part de l'imperi austrohongar. La seva família pretenia casar-lo amb la princesa Elena de Baviera, però durant unes vacances, va coneixer a la seva germana petita, Isabel, de només 15 anys, de la qual es va enamorar. Així, el 1854, es van casar en l'Agustinerkirche, i Isabel de Baviera ha passat a la història amb el nom de Sisi.



Sisi (1837-98) no va tenir la felíç història d'un conte de fades al casar-se amb un príncep. L'estricta etiqueta de l'època i el seu caràcter introvertit, va fer que molts cops es refugiés lluny de palau, vivint en altres llocs. Obsesionada amb la seva figura, i amants de les arts i la literatura, la seva descendència no va ser afortunada: la filla gran va morir amb només dos anys, i l'únic varó, es va suicidar amb la seva amant, quan aquest tenia 30 anys. Finalment, el 1909, mentre passejava pel llac Leman de Ginebra, un anarquista italià la va apunyalar. La seva mort va conmocionar al pais i a Francesc Josep que sempre la va estimar molt. Posteriorment, es convertiria en mite i símbol del pais.



Fins l'any 1700, els sarcòfags imperials estaven fets d'una al·leació semblant a un bronze de llauna, cobert de laca. Amb l'època barroca i rococó, van passar a ser de bronze verdader. Josep II va decidir que s'utilitzaria coure, i posteriorment es mesclà el coure de motllo amb el coure de bronze, així com plata bronzejada. Només el sarcòfag, el de Francesc Josep I, està fet en pedra enlloc de metall. Dins dels sarcòfags, els cossos es troben en taüts de fusta coberts de seda. Avui en dia, encara que ja no regnen, descendents de la família dels Habsburg són enterrats aquí.


Tornar a Viena

Viena. Un passeig per Grinzing




Després de Schönbrunn, agafem el metro per dirigir-nos a l'estació de Heilingenstadt (U4), en el districte 19, punt inicial del passeig que ens portarà a l'antic poble vinicola de Grinzing.




Només sortir de l'estació, ens trobem amb el Karl Marx Hof (1927-30), un inmens bloc d'habitatgesde color ocre, terracota i malva, realitzat per l'arquitecte Karl Ehn, deixeble d'Otto Wagner, durant la etapa comunista de la ciutat. S'exten al llarg de més d'un quilòmetre i més de 1200 pisos, i conté guarderies, piscines, botigues, una clínica, farmàcia i oficina de coreus. Creuant per un dels quatre arcs que porten a la plaça 12 de Febrer, es pot veure la façana principal molt millor. En la clau de cada arc hi ha figures de Joseph Riedl, fetes de majòlica, i que són considerades peces importants de l'escultura expressionista.




D'aquí anem cap al parc Heilingenstädter, per on pugem per unes escales, i d'aquí al carrer Steinfeldgasse, on hi ha diverses villes, algunes d'elles fetes per Josef Hoffmaann, un arquitecte austríac, un dels membres fundadors de la Secessió de Viena, un grup d'artistes i arquitectes revolucionaris, com les Villes Moser-Moll, Spitzer i l'Ast.





En la cruïlla amb Wollergasse hi ha un camí amb unes escales avall que porten a l'església de Sant Miquel, que crida l'atenció per les seves vidrieres.





Ja en el carrer Grizinger Strasse, en el número 70, hi ha la casa on va viure el gran científic Albert Einstein, entre 1927 i 1931.




Una mica més amunt, en el número 64, hi ha la Beethoven-Grillparzer-Haus, una casa de finals del segle XVIII on el compositor Beethoven i el dramaturg Franz Grillparzer van viure durant l'estiu de 1808, moment en el qual Beethoven va escriure la seva Novena Simfonia.



Pujant pel mateix carrer, passarem per davant de diverses cases d'estil Biedermeier, fins arribar al centre de Grinzing, famosa pels seus heuriger, tabernes tradicionals on poder degustar vi de la zona (Al ser gener, gairebé tot està tancat i no té res a veure amb el que es podria trobar en temporada alta). Durant les invasions turques de 1529 i 1683, així com la de Napoleó, en 1809, tota aquesta zona va quedar gairebé destrosada. Grinzing, rodejada de vinyes, va saber conservar el seu caràcter de poble petit.




El carrer principal és Cobenzlgasse, i al número 22, hi ha el Heuriger Reinprecht, en una casa del segle XVI, on en la seva façana es pot veure una placa recordant al compositor Robert Stolz.





En el número 30, la façana barroca de Trummelhof, on antigament, en el 1835, hi havia una fàbrica de cervesa.





Seguint en l'esquerre, un dels edificis més magnífics, el Jugendstil, que ocupen els números 41 i 43 de la Feilergasse






Baixant, en el número 35, el Heuriger Das Alte Haus, amb una pintura de la Verge en la seva façana.






Al costat, en el número 31, un altre casa amb una pintura, més petita que l'anterior, d'un sant que porta una creu, una biblia i una mica de raim.






En el 29, un heuriger amb una placa dedicada al músic de Schrammel, en Sepp Fellner, conegut com el Schubert de Grinzing.






I en el 25, en un edifici amb un escut sobre la porta, hi ha curiosament una placa dedicada al veritable Schubert.





Apart de heurigers i cases, també hi ha la Pfarrkirche, l'església parroquial, de finals del gòtic, amb un campanari en forma de ceba.






Ens aturem en una cafeteria, a prop d'on surt el tramvia, el número 38, on dinem, i a continuació ens dirigim cap la parada que ens durà al centre de la ciutat, on després de descansar una mica a l'hotel, visitarem la Cripta Imperial.


Tornar a Viena