La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Museus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Museus. Mostrar tots els missatges

La Vil·la Museu Pau Casals

A primera línia de mar, en la platja de Sant Salvador de la població del Vendrell, es troba la Vil·la Museu Pau Casals, la casa que va fer construir en Pau Casals, un dels més grans violoncel·listes del segle XX, el 1909. Concebuda inicialment com una petita casa d'estiueig, on tornava després de les seves gires per arreu del món per passar-hi els estius amb els amics i la família, es va convertir al llarg dels anys i després de diverses reformes fetes per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt en una elegant vil·la, amb un harmoniós jardí i mirador al costat, amb una sala de concerts i diverses sales per exposar-hi una col·lecció d'art. Pau Casals hi va viure fins al 1939, quan es va veure obligat a marxar a l'exili després de la victòria franquista en la Guerra Civil Espanyola, i mai més hi va tornar.

El Museu Pau Casals del Vendrell
Entrada a la Vil·la Museu Pau Casals

Pau Casals (El Vendrell, 1876 - San Juan de Puerto Rico, 1973), un dels personatges catalans més coneguts de l'escena internacional, va ser i encara ho és una icona musical de referència, sent reconegut com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps. Des de la seva infantesa ja va mostrar una gran sensibilitat per la música, i el seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, i amb la interpretació de les Sis suites per a violoncel sol, de Johan Sebastian Bach, Casals va convertir-se en el millor violoncel·lista del món. Exiliat primer a Prada de Conflent i després a Puerto Rico, va morir allà a l'edat de noranta-sis anys.

El Museu Pau Casals del Vendrell

Durant la seva vida, va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat, rebutjant tocar en països on no es respectaven els principis democràtics. La seva actitud, en contra de nombroses guerres i en contra de l'ús de les armes nuclears, el va fer mereixedor de molts premis, i entre ells la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, el 1971. El seu discurs d'agraïment i la seva posterior interpretació del cant dels ocells consten com un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana.

'Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.'
El Museu Pau Casals del Vendrell

El 1972, Pau Casals i la seva esposa, Marta Montañez, van crear la Fundació Pau Casals, amb l'objectiu de preservar el patrimoni que tenia a la casa de Sant Salvador. El 1974, un any després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà, i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu.

Jardins del Museu Pau Casals del Vendrell

Per les diverses estances originals de la casa, se'ns mostra la vida i l'obra de Pau Casals, a través de la seva música, audiovisuals i objectes i documents originals del músic, des de la seva infantesa fins a la seva maduresa com a home de pau.

Jardins del Museu Pau Casals del Vendrell

Les estances més espectaculars de la casa són la Sala de Concerts, on Pau Casals donava concerts a les seves amistats íntimes, i la Sala del Vigatà, on s'instal·là un esplèndid conjunt de pintures del segle XVIII realitzat per l'artista Francesc Plà, conegut com 'El Vigatà'. Aquestes pintures estaven originalment a la casa del comerciant Joan Ribera al carrer Nou de Sant Francesc a Barcelona, i van ser comprades posteriorment pel comte Güell de Barcelona. A principis dels any 30 Pau Casals li va comprar les mateixes. El conjunt pictòric plasma escenes mitològiques fàcilment identificables com ells Amors dels déus de l'Olimp, segons narra les Metamorfosis d'Ovidi.

Sala de concerts del Museu Pau Casals del Vendrell
Vil·la Pau Casals. La Sala de Concerts des de la Sala del Vigatà
Sala del Vigatà del Museu Pau Casals del Vendrell
Vil·la Pau Casals. La Sala del Vigatà

La visita es complementa amb el recorregut per un magnífic jardí, d'accés lliure al públic, amb un mirador amb vistes a la platja i el passeig marítim de Sant Salvador, i amb una galeria d'escultures amb obres, entre altres, de Josep Clarà, Josep Llimona, Martí Llaurador o Josep Dunyach.

Jardins del Museu Pau Casals del Vendrell
Vil·la Pau Casals. Galeria d'escultures

Jardins del Museu Pau Casals del Vendrell
Vil·la Pau Casals. Galeria d'escultures
Entrada general museu: 7,00€ | Entrada gratuïta per a menors de 8 anys

Més informació i bibliografia en: Fundació Pau Casals | La Vil·la Casals, Museu Pau Casals | D'estil. Vil·la Museu Pau Casals |

I després d'aquesta visita, us recomanem anar a dinar en el restaurant Casinet, situat en el mateix passeig, on es pot gaudir d'uns espectaculars arrossos amb un servei i atenció dels cambrers fantàstics i amb detalls riquíssims que t'ofereixen al llarg del dinar.

Albi, la ciutat vermella

Albi. La ciutat vermella

Albi, a la vora del riu Tarn, és la ciutat vermella. Les argiles del riu van ser la matèria primera per elaborar els maons vermells que caracteritzen l'arquitectura de la ciutat, amb la catedral de Sainte-Cécile com a màxim exponent i dominant el casc antic, al costat de ponts, palaus o cases diverses que daten de l'Edat Mitjana.

Sabia que...

La ciutat d'Albi donà nom a l'heretgia càtara, coneguda també com l'heretgia albigesa. Aquí es van acollir a molts càtars i la seva església van celebrar aquí alguns concilis. Entre 1209 i 1229, les terres del comtat de Toulouse s'annexionaren a la corona francesa. Bernat de Castanet va manar construir la catedral de Sainte-Cécile per exaltar la fe catòlica i va transformar la residència episcopal, el palau de la Berbie, en una fortalesa. El seu gust desmesurat pels plaers terrenals va acabar escandalitzant al Papa, a pesar que aquest tampoc era cap beat, i va fer que es retirés a un convent. En 1678, Albi seria anomenat arquebisbat.

Albi. El Palau de la Berbie
El Palau de la Berbie


Albi també es coneguda per ser el lloc de naixement de Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), un dels pintors costumistes francesos més importants de la història. Al costat de la catedral es troba el Palau de la Berbie, l'antic palau episcopal. Les seves parets van ser testimoni durant segles d'una estrica moral clerical, acull avui en dia a prostitutes, ballarines de cabaret i altres personatges sorgits del pinzell del fill pròdig de la ciutat. El palau acull el museu de l'artista en el qual s'exposen centenars d'obres seves entre pintures, dibuixos i litografies.


Descobreixi...

La Ciutat Episcopal d'Albi va ser declarada, el 2010, Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Inclou els barris de Castelviel, de Castelnau, Saint-Salvi i Combes, amb els seus carrers estrets i cases amb entramat de fusta que delaten el seu origen medieval. El típic maó vermell de la regió, conegut com el brique foraine, va ser el material utilitzat en la majoria de les construccions medievals civils i religioses de la ciutat, constituint un conjunt coherent i homogeni.


La catedral de Sainte-Cécile i el palau de la Berbie, l'antic palau fortificat dels bisbes, dominen el que és un dels majors conjunts monumentals construïts en maó del món. Les seves siluetes a la vora del Tarn és una de les imatges icòniques més conegudes del sud de França.

Al voltant d'aquests dos monuments extraordinaris es troben els barris més antics d'Albi, i al de Castelviel trobem l'origen de la ciutat. Tenint en compte que el centre de la ciutat és gairebé per a vianants i que aquí podem trobar una zona àmplia d'aparcament, és un dels millors punts per començar la visita a la ciutat.

L'elevació del terreny resultava interessant des d'un punt defensiu i es té constància de l'existència d'assentaments humans des de l'Edat del Bronze. El topònim occità Castelviel (literalment 'castell vell') fa referència a l'antic burg fortificat. Després de la croada contra els càtars, Simó de Montfort, qui havia estat al capdavant dels croats, pren possessió de Castelviel, passant posteriorment a mans del seu germà, Guy, senyor de Castres. Situat a l'eix de la torre-campanar de la ciutat, Castelviel estava separat de la resta d'Albi per l'anomenada muralla dels canonges i constituïa una entitat apart. La unificació arribaria amb la Revolució Francesa.

Albi. Castelviel
Antigament, l'enclavament de Castelviel estava separat de la ciutat d'Albi per muralles. Avui queden els arcs que reforçaven els vessants i que suportaven el pes de les muralles.

En el barri es respira l'essència d'aquest passat amb carrerons que porten nom evocadors i les seves placetes restaurades remodelades i plenes d'encant, com la Place de la Savène.

Albi. Place de la Savène

Al costat de la torre-campanar de la catedral es troba la Place de la Trébaille que deu el seu nom a una antiga porta de la muralla dels canonges que separava Castelviel de la resta de la ciutat, i que passava per davant del campanar i es perllongava cap a les muralles del palau episcopal. D'aquesta muralla només es conserva el mur que voreja la plaça per l'est.

Catedral d'Albi
També es troben aquí les restes del claustre de la catedral romànica que en el seu dia s'erigia en l'espai comprès entre la catedral actual i el palau episcopal.
La catedral de Sainte-Cécile va ser una empresa de Bernard de Castanet, en 1282, per afirmar el poder de l'església davant l'heretgia càtara. Dedicada a Santa Cecília, una màrtir romana del segle V, les obres van durar dos segles. És una obra mestra del gòtic meridional i encara que s'assembla a les esglésies gòtiques de la regió de Toulouse per la seva forma i la simplicitat de les línies, les supera en mida (113m de longitud, 35m d'ample i 40m d'altura). A més, són característics els seus contraforts, arrodonits i repartits harmoniosament. Mentre que l'exterior sembla auster, amb aspecte de fortalesa, el seu interior està totalment pintat, tant en les parets com en les seves voltes.

Albi. La Catedral de Sainte-Cécile

L'entrada principal es troba enmig de la seva façana sud, accedint a ella per una porta construïda a principis del segle XV que uneix l'edifici a una antiga torre de defensa. Una majestuosa escalinata de pedra condueix al pòrtic en forma de baldaquí, d'estil flamíger, amb una decoració exuberant que contrasta amb el sobri aparell de maons de la façana.

Albi. La Catedral de Sainte-Cécile

L'interior està format per una àmplia nau amb volta de creueria i amb contraforts interiors que separen les capelles. Un dels elements més destacats és el jubé (terme francès que s'aplica a una pantalla esculpida que separa la capçalera de la resta de l'església) amb motius enllaçats, pinacles i arcs entremesclats amb harmonia, així com claus de voltes profusament decorades, es mesclen en aquest cresol arquitectònic. La porta principal, de fusta i finament esculpida. De les 96 estàtues que adornaven el jubé fins a la Revolució Francesa, només queden les originals d'Adam i Eva.

Jubé de la catedral d'Albi

Als peus de l'organ monumental (1734-1736), dissenyat per Christophe Moucherel i que conta amb 3.549 tubs dels quals només es veuen una desena part, es veu l'altar major de marbre negre decorat amb esmalts de colors vius que representen una vinya en tres dels seus costats i a Santa Cecília en la cara posterior. Decorant la paret es troba 'El Judici Final' (1474-1484), una immensa pintura medieval que fica en escena el Cel, la Terra i l'Infern. El fresc va ser mutilat anys després quan es va procedir la perforació de la capella Saint-Clair, desapareixent tota la part central.

Catedral d'Albi

Les parets i la volta van ser decorades per artistes italians amb uns frescos enlluernadors (1509-1512). Sobre un fons blau, els blancs i grisos dels fullatges, realçats amb fulles d'or, produeixen un efecte espectacular. La gran volta està decorada amb múltiples retrats de sants i personatges de l'Antic Testament, i forma el més ampli conjunt de pintures italianes realitzat en França.

Catedral d'Albi

El Palau de la Berbie, actual Museu Toulouse-Lautrec, era l'antic palau episcopal. El seu nom deriva precisament de l'occità 'berbia' que vol dir bisbe. La seva altura i grandària dels murs denoten el seu ús defensiu i el recinte simbolitzava el poder dels bisbes en una època de tensió amb els albigesos.

Albi. Parlau dels Arquebisbes

Museu Toulouse-Lautrec d'Albi
La construcció es va desenvolupar en diverses etapes: la construcció mateixa s'estén entre 1225 i 1306; més endavant i fins el segle XX, el Palau es veurà exposat a múltiples transformacions, amb tres períodes importants i dutes a termes per tres bisbes:
  • Fins inicis del segle XIII, els bisbes d'Albi vivien en un grup de cases proper a la catedral romànica, deixades pels canonges. L'enriquiment de l'església, després de la croada contra els albigesos (1209-1229) va permetre al bisbe Durand de Beaucaire (1228-1254), de ficar en evidència el seu poder davant dels vescomtes d'Albi, els Trencavel, a través d'una nova residència. Aquesta estava formada d'una sala feudal a la qual estava adossada a l'oest una torre, la torre Saint Michel destinada al tribunal i a les presons eclesiàstiques.
  • Bernard de Combret (1254-1271) acabarà les obres del seu predecesor, donant al Palau el seu aspecte de ciutadella, enllaçant els antics edificis. Albi es recolçat en les seves demandes pel rei, i el bisbe temia per la seva seguretat i la possibilitat de revoltes populars. Per a fer front a la ciutat, el bisbe construeix muralles més gruixudes del costat de la ciutat que del costat del Tarn. Per un altre costat i evitar qualsevol risc d'incendi, cobreix amb voltes ogivals totes les sales de la fortalesa.
  • Bernard de Castanet (1277-1306). Paral·lelament a la construcció de la nova catedral de Sainte Cécile, i el seu caràcter autoritari, es desencadena la ira del rei i l'odi dels albigesos. Davant d'això, i tement per la seva seguretat, reforça de nou l'edifici, construint a més una doble torre, la torre Mage formada per l'antiga torre Saint Michel, amb un pis addicional que conté la capelle privada del bisbe i la sala oficial, i una nova torre, la torre Sainte Catherine, en qual d'ara a endavant hi viurà el bisbe. L'antiga residència, la Vieille Berbie, es transforma en tribunal eclesiàstic.
Museu Toulouse-Lautrec d'Albi

En els segles següents, els prelats van condicionar el recinte com a palau residencial amb terrasses i jardins, on estaven els antics fossars.

El Tarn des dels jardins del Palau de la Berbie

Les seves múltiples sales amb voltes i salons serveixen avui de parc per a l'exposició de l'obra del pintor albigès Henri de Toulouse-Lautrec, disposant de la major col·lecció pública del món. Quadres, litografies, dibuixos i cartells il·lustren de forma exemplar el talent multifacètic i innovador de l'artista, fill d'una família procedent de l'alta noblesa. Problemes congènits, els seus pares eren cosins, li van marcar la vida i instal·lat en Montmarte es va convertir en el pintor dels balls populars, de dones de la vida i d'artistes de cabaret. A la seva mort, els seus pares van llegar les seves obres a la ciutat d'Albi, després que fossin refusades pels museus de París.

Un cop visitat el barri de la catedral, podem seguir camí cap als marges del riu Tarn. El marge esquerre del Tarn sempre ha estat habitada des de l'Alta Edat Mitja, en la zona que es coneix com els Combes, nom que fa referència a a topografia de la regió. Aquest barri va tenir un paper important de connexió entre la ciutat i el riu, font d'una intensa activitat comercial.

Albi i el riu Tarn

El Pont Vell, construït a mitjan segle XI, va impulsar el desenvolupament del comerç i al desenvolupament de l'actual barri de la Madeleine, situat en el marge dret. Antigament era un pont de peatge i disposava d'una torre d'entrada, una capella central i un pont llevadís en l'extrem dret, al costat del revellí. Les cases que coronaven els pilars del pont des del segle XIV van ser enderrocades després d'una terrible riada, l'any 1766. En 1820, es va eixamplar i es va reforçar la calçada per adequar-la als transports sorgits de la revolució industrial.

El Pont Vell d'Albi

Museu de les miniatures d'Albi
Creuem el pont i pujant pel carrer Rinaldi a mà dreta es troba un petit museu, i mai més ben dit. Es tracta de l'Académie des miniatures et des petits goûters, o sigui, el museu de les miniatures on estan exposades les obres d'Annie Jaurès, una artista francesa, amb una important col·lecció d'interiors de cases i botigues del segle XIX fetes a escala 1/7. Si us agrada aquest món, no dubteu en entrar-hi.

Museu de les miniatures d'Albi

Tirem carrer amunt i a la dreta, pel carrer de la Madeleine, es troba l'església de la Madeleine, dedicada a Maria Magdalena i que va ser construïda entre 1848 i 1851, per reemplaçar una de més antiga situada al costat del Pont vell en la marge dreta del riu. L'arquitecte, Rivet, natural de Toulouse, es va inspirar en l'estil neoclàssic parisenc de l'època.

Albi. Església de la Madeleine

Tornem a la vora del Tarn on es troben els molins albigesos, antics molins de maó restaurats que avui allotgen un hotel, habitatges i el Museu Lapérouse.

Albi i el riu Tarn

El Museu Lapérouse està dedicat al marí del segle XVIII Jean-François Galaup de Lapérouse, natural d'Albi, que va tenir un final tràgic durant la seva expedició al Pacífic, i del qual podem trobar una gran estàtua en la plaça Lapérouse, en el centre de la ciutat. El museu presenta les grans expedicions de finals del segle XVIII i permet saber més de la vida familiar i marítima de Lapérouse, descrivint l'itinerari del seu viatge i exposant nombrosos objectes procedents del lloc del naufragi com armes i uniformes, així com maquetes dels seus vaixells.

Albu. Museu Lapérouse

La plaça enjardinada del museu porta el nom de la badia de Sidney, Botany Bay, en la qual Lapérouse va fer escala per últim cop. Des d'aquí, es tenen magnífiques vistes del Tarn, el pont vell i el casc antic.

Albi. El riu Tarn

Tirem cap al centre de la ciutat per l'altre gran pont que creua el Tarn, el Pont de 22 d'Agost del 1944 per arribar al barri Lices-Vigan. Antigament les muralles bordejaven aquest barri, situat entre el casc medieval antic i l'eixample. A partir de la segona meitat del segle XVIII, es va produir una remodelació urbanística important. El jardí del convent de les Carmelites es va convertir en un passeig, el Jardí Nacional. Les obres de la nova carretera entre Toulouse i Lió va suposar l'enderrocament de les muralles, i amb la construcció del Pont Nou, en 1867, s'obrí una via cap al nord i el centre urbà va créixer cap a l'est. Per aquella època es van instal·lar en les immediacions de la plaça, la prefectura , el teatre, l'oficina de correus, la caixa d'estalvis i diversos cafès, convertint-se la zona en lloc de passeig i trobada.

Albi. Jardí Nacional

Rics comerciants es van assentar pels carrers d'aquest barri com la mateixa seu de l'Ajuntament, l'Hôtel Reynes o la Maison Enjalbert.

L'edifici actual de l'Ajuntament va pertànyer a Étienne Martin, tresorer real. En el seu pati destaca una porta de decoració renaixentista amb l'escut d'Albi, en el qual estan representats els elements del lema de la ciutat: la creu del bisbe s'alça, el lleó vigila i protegeix les torres.

Pati interior de l'Ajuntament d'Albi

La Casa Reynès d'Albi

L'Hôtel Reynès (s. XVI) 190638 està considerada una joia del renaixement albigès. Aquesta casa senyorial va ser construïda per Roger Reynès, un ric comerciant d'anyil de principis del segle XVI. En el pati interior es combina maó i pedra. A més de la galeria renaixentista, destaca els bustos de Francesc I de França i la seva segona muller, Leonor d'Àustria. La torre que domina el pati pertanyia originalment a l'hospital de Sant Jaume, seu actual de la prefectura.




La Maison Enjalbert (s. XVI) 190907 té l'estructura típica de les cases amb entramat de fusta, però la disposició del maó està especialment cuidada, el que indica de la importància que es donava a la construcció dels murs durant el Renaixement.

Casa Enjalbert d'Albi

Sense adonar-nos compte, ja estem a Saint-Salvi. El barri Saint-Salvi es va desenvolupar en els segles XI i XII al voltant de la col·legiata i d'un nucli de carrers de mercaders i artesans, que duien el nom occità del gremi que l'ocupava: pelissaria (pelleters), coteleria (ganiveters), sabateria (sabaters), galinaria (venedors de gallines)... Els carrers principals que s'estenen cap a les places de Vigan i de Lapérouse estan franquejades per cases senyorials dels segles XVI-XVIII.

En el mercat cobert on es pot trobar els productres típics de la regió. Va ser construït en 1905 segons el projecte d'André Michelin: un mercat triangular cobert, tipus 'pavelló Baltard' que uneix les estructures metà·liques amb parets.


Albi. Mercat cobert

La col·legiata de Saint-Salvi, amb el seu claustre, està dedicat a Saint Salvi, primer arquebisbe de la ciutat (574-584), i disposa d'una arquitectura complexa que ve donat per la construcció per etapes que es va fer. La part més antiga va ser edificada en pedra en l'estil del primer art romànic, abans que segles més tard, el maó s'imposés en el període gòtic. Aquesta diferència de materials es pot veure clarament en el campanar.

Col·legiata de Saint-Salvi d'Albi

El claustre de la col·legiata va ser construït per Vidal de Malvesi, en 1270. En senyal d'agraïment, els canonges li van permetre dissenyar la seva pròpia tomba, un original panteó en l'ala sud de la col·legiata. El recinte va patir grans desperfectes durant la Revolució francesa i només es conserva la galeria sud, podent-se veure la mescla d'elements romànics, com els arcs de mig punt i els capitells figurats, i gòtics, com els pilars de les cantonades o els motius vegetals.

Col·legiata de Saint-Salvi d'Albi

Per últim, ens dirigim cap a la catedral passant per Castelnau. La ciutat nova o Castelnau, en contrast amb el Castelviel, es va desenvolupar en els segles XII i XIII entre la catedral de Sainte Cecile al nord, i la font de Verdusse, al sud, amb el vistiplau de les tres autoritats que regien la ciutat: el comte de Tolosa, el bisbe d'Albi i el vescomte Trencavel.

El traçat regular dels carrers es fruit d'una ordenació de l'espai premeditada, i avui en dia és un dels barris millor conservats del casc antic, amb belles construccions al més pur estil albigès i excel·lents vistes de la catedral i de la col·legiata de Saint-Salvi.

No et perdis: la catedral de Sainte Cécile, el Museu Toulouse-Lautrec i les vistes de les vores del riu Tarn.
Aparcament: Al voltant de la catedral, per la zona de Castelviel, hi ha una zona d'aparcament gratuïta (vigilar que hi ha també en la mateixa zona blava)
Durada de la visita: menys d'un dia.
Al voltant: Cordes-sur-ciel
Més informació i bibliografia en: Oficina de turisme d'Albi: http://www.albi-tourisme.fr/es/ | Museu Toulouse-Lautrec: http://www.museetoulouselautrec.net/inicio.124.html

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées

El castell de Castelnaud

Castelnaud-la-Chapelle
Castelnaud-la-Chapelle amb vista a la confluència del Dordogne i el Céou, el seu afluent, ofereix una panoràmica esplèndida davant dels pobles veïns de Beynac-et-Cazenac i La Roque-Gageac. Es conegut pels seus dos castells, el castell de Milandes, antiga propietat de Joséphine Baker, i el castell homònim de Castelnaud que alberga el Museu de la Guerra en l'Edat Mitjana i que sorgeix del poble medieval que s'amuntega sobre les vessants del turó. Aquest últim castell és un dels més visitats de França i és que en temps passats va intervenir en diversos fets històrics que es van desenvolupar en el país com la persecució dels càtars, la Guerra dels Cent Anys i les Guerres de religió europees.

Castell de Beynac des de Castelnaud-la-Chapelle
Vistes des del castell de Castelnaud amb el riu Dordogne i al fons Beynac-et-Cazenac amb el seu castell
La base del castell es remunta al segle XII. El penya-segat que dóna al Dordogne ofereix una protecció natural a un dels seus costats. Per a protegir el pont llevadís, el flanc nord fou reforçat en el segle XV amb una barbacana. La via d'accés al poble presentava un punt dèbil, així que en el segle XV s'afegí una muralla vorejada per dues torres. En el flanc sud, la part més antiga, del segle XIII, es va disposar en triangle al voltant de l'alta torre de l'homenatge franquejada per una gran torre rodona d'artilleria amb murs de metres de gruix, construïda en l'any 1500.

Castell de Castelnaud

A principis del segle XIII, Bernard de Casnac era el poderós senyor de Castelnaud i fervent defensor de la fe càtara. Simon de Montfort que liderava la creuada contra els albigesos, es va apoderar del castell en 1214. L'any següent, Bernard de Casnac va reconquerir el castell que finalment serà cremat en mesos següents per ordre de l'Arquebisbe de Bourdeaux. Al llarg del segle XIII es reconstrueix, i d'aquesta època és la torre quadrada de l'homenatge, i segueix imposant-se com un dels més poderosos del Périgord.

Castell de Castelnaud

En 1337 esclata la Guerra dels Cent Anys. El castell, després del matrimoni de Magne de Castelnaud amb Nompar de Caumont, entra en la família d'aquest últim que recolza als anglesos, mentre que els barons de Beynac estan a favor dels francesos. En poc més d'un segle, el castell va canviar set vegades de bàndol. En 1442, els francesos triomfem definitivament, després d'un setge de tres setmanes ordenat per Charles VII. Acabat el conflicte, la família Caumont recupera el castell i el tornen a construir. Dues torres semicirculars previstes de canoneres protegeixen el pati inferior i es construeixen el pont llevadís i una nova barbacana. Per un altre costat, una àmplia àrea residencial s'edifica al costat de la torre de l'homenatge. Castelnaud es manté com a centre de comandament del senyoriu i la torre d'artilleria, construïda en 1520, simbolitza el poder del lloc.

Castell de Castelnaud

Els Caumont van triar la religió reformista, i el capità Geoffroy de Vivans, administrador del castell, la va defensar i s'esforçà en combatre als catòlics amb obstinació. El temien en tota la regió, com demostra que ningú va atrevir-se a atacar Castelnaud durant les Guerres de religió. Els Caumont van seguir sent els amos del lloc, encara que ja no vivien en el castell per la falta de comoditat (a finals del segle XV, François de Claumont i la seva muller havien abandonat l'austera fortalesa i van manar construir el castell veí de Milandes).

Castell de Castelnaud

Després de la Revolució Francesa, la vegetació invadeix el castell i es converteix en cantera. En l'any 1832, el tràfic fluvial i l'emancipació del poble exigeixen la construcció d'un carregador en el moll i els constructors van utilitzar els blocs de pedra del castell. En 1966, els nous propietaris, Philippe i Véronique Rossillon, aconsegueixen que el castell sigui declarat Monument Històric. Renovat entre els anys 1974 i 1980, una segona renovació s'inicià el 1996 i s'acabà en el 2005 amb la rehabilitació del baluard.

Castell de Castelnaud




El Museu de la Guerra en l'Edat Mitjana va ser inaugurat en 1985 i alberga una col·lecció d'armes i d'armadures i algunes reproduccions de mida natural d'algunes màquines de guerra, que es poden trobar en l'exterior, i concretament el el baluard.





Castell de Castelnaud

Castell de Castelnaud


Anar a: El Perigord

| 24250 Castelnaud-la-Chapelle, França | Preu entrada 2015: 16,80€ (entrada combinada amb els jardins de Marqueyssac | http://www.castelnaud.com/fr/es.html |