L'Ateneu Barcelonès

En el carrer de la Cernuda de Barcelona número 6 es troba l'Ateneu Barcelonès (1), una de les institucions i entitats més emblemàtiques de la ciutat. La seva seu està situada en el Palau Savassona, un palau senyorial erigit per Josep Francesc Ferrer de Llupià Brossa, baró de Savassona i originari de la plana de Vic, el 1779. És una casa senyorial inspirada en els palaus gòtics, però amb les dimensions i l'ordenació neoclàssiques, encara que des de llavors ha tingut moltes remodelacions, tant a nivell de volum com d'organització. La primera, del 1796, que en modificava la façana i el pati, va ser projectada pel mateix baró.

Durant el segle XIX la finca canvia de mans i passa entre d’altres a mans dels germans Serra. És en aquesta època que s’annexionen al palau alguns edificis veïns remodelats o fets de bell nou, conservant l’estructura de nivells que el palau ja tenia. Són d’aquesta època la consolidació del jardí romàntic i la construcció de dos nous braços a l’edifici, testimoni dels quals són els sostres bellament enteixinats encara visibles a la primera planta.

L’any 1906 sent president de l’Ateneu Barcelonès en Lluís Domènech i Montaner, l’entitat
compra el Palau Savassona i trasllada la seva seu en aquest edifici. Les obres de condicionament d’edifici residencial a entitat pública són encomanades a l’arquitecte Josep Font i Gumà, que en aquells moment té al despatx un jove Josep Maria Jujol que liderarà bona part de les obres de reforma de l’entitat: la construcció d’una nova escala central i l’ascensor, l’adequació de la planta principal i la seva connexió amb el jardí romàntic i molt especialment l’adequació de la nova biblioteca a la planta noble. La intervenció d'en Jujol es fa trenada amb les existències preexistents i el resultat és un conjunt artístic d’una gran força, amb un conjunt de l’edifici que ha arribat a una gran maduresa.

La postguerra representa una etapa de dificultats no només per l’Ateneu. En el seu entorn es produeixen canvis. El convent Carmelita annex, incendiat en els propers moments de la guerra civil, no es refarà i en el seu buit urbà s’hi descobriran els anys 50 els vestigis de la via sepulcral romana de Barcino. Finalment aquest buit urbà s’urbanitzarà amb la creació de l’actual Plaça de la Vila de Madrid, i la construcció d’uns nous fronts d’habitatges ens els costats sud i est de la plaça. Finalment l’any 1968 i sota la intervenció d'en Josep Bassegoda i Adolf Florensa, a l’Ateneu es produeix una remunta de 3 plantes d’oficines sobre l’edifici històric, que ofegaran les qualitats del Palau i que acabaran amb una remodelació de la façana que condemna al Palau Savassona a una imatge falsa d’edifici d’habitatges, en la línia dels nous edificis de la plaça.

L'accés principal a l'Ateneu es realitza des de l'entrada de carruatges, que data del moment inicial de l'edifici, així com el pati, descobert en l'origen i avui culminat amb una lluerna, i d'on arranca la impressionant escala noble que condueix directament a la recepció de la biblioteca.

A través d'una magnífica escala noble, els antics estadants del palau accedien a les estances residencials, a la planta primera. L'any 1906, però, l'arquitecte Josep Maria Jujol va obrir un accés directe a la planta entresòl, que avui és la planta principal on hi ha els espais de màxima sociabilitat de l'entitat: les sales de conversa, el jardí romàntic i el bar. La restauració i reforma de la planta primera de l'edifici, que va culminar l'any 2008, va suposar la reobertura del segon tram d'aquesta escala, que condueix directament a la recepció de la Biblioteca. D'aquesta manera, s'ha recuperat l'accés original a la planta noble del palau. Al peu de l'escala noble, es troba l'escultura Atenea, de Lluís Montané.

L'Ateneu disposa de moltes sales -la Sala Verdaguer, la Sala de la Canuda, la Sala Pompeu Fabra, la Sala Sagarra-, però n'hi ha unes el nom de les quals ens projecta directament al segle XIX: les Sales de Conversa, on la gent s'hi asseia, intercanviaven respectuosament opinions i idees... acompanyats per les columnes -que emmarquen el pas al jardí romàntic- i vidrieres de Jujol.

Quan, el 1906, l'Ateneu Barcelonès va adaptar el Palau Savassona per acollir la seva seu, el va convertir en un dels primers edificis barcelonins que va tenir ascensor. El va construir Josep Maria Jujol, i ha arribat als nostres dies amb el seu aspecte original amb la seva cabina de fusta d'acabat modernista, amb un tancament de mallat per a la caixa d'escala de platina de ferro treballada i un vitrall a la seva part superior. Les tecnologies de què es disposava en aquell moment obligaven que només s'aturés a plantes alternes: a la segona i a la quarta.

En el pis principal, es troba el Jardí romàntic, un espai tranquil i silenciós aïllat del soroll del brogit de la ciutat que batega a escassos metres, amb parterres de flors de formes geomètriques, altíssimes palmeres i un estany amb nenúfars i peixos vermells, i una font que fa ballar l'ou per la diada de Corpus.

 La joia de la institució és la Biblioteca. De les privades i civils, és la més important de Catalunya. Conté uns 300.000 volums, i és un privilegi asseure's a consultar llibres o a llegir els diaris sota els frescos mitològics de finals del segle XVIII de Francesc Pla -pintor tardobarroc català conegut també com El Vigatà i autor també de les pintures del Palau Moja o del Palau Episcopal- respectats i emmarcats per les decoracions de Jujol. S'entra per una sala -originalment el menjador del Palau de Savassona i coneguda pels seus socis com la rambla- on conflueixen les dues ales de la biblioteca que envolten el jardí romàntic. La presideix una arcada modernista pensada per oferir la visió simultània de les dues sales des d'un mateix punt. Es pot veure la intervenció de Josep Maria Jujol en la paret del rellotge amb la inscripció en lletres modernistes de les inicials de la institució AB i de la data d'execució, 1906.

En l'espai anomenat mesquita -probablement per raó de les seves múltiples entrades- disposa d'un sostre amb una escena dels amors de Mart i Venus acompanyats per un cupido amb torxa.

Formant part de la biblioteca, hi ha La Canuda, antic saló d'actes de l'Ateneu, que acull el fons bibliogràfic d'actualitat. El fresc del seu sostre, també obra de Francesc Pla, és el més espectacular del recinte.

En un pis superior es troba la sala Pompeu Fabra, completament envoltada de llibreries, acull periòdicament tertúlies, sent escenari habitual d'actes de debat i discussió monogràfica sobre els més diversos temes de l'actualitat cultural, econòmica i social del país. La sala rep el nom de qui fou president de l'Ateneu del 1924 al 1926. La vinculació entre Fabra i l'Ateneu va ser molt estreta i la biblioteca de la institució va ser una eina cabdal en la seva formació lingüística autodidacta.

Amb les darreres restauracions, aquesta sala ha pogut recuperar el sostre de bigues de fusta i revoltons ceràmics enguixats, amb motius decoratius modernistes pintats que havien quedat ocults, amagats per un fals sostre des de finals dels anys 60.

Una sala més moderna és la sala Oriol Bohigas amb més de dues-centes butaques i una tribuna que acull els actes més importants de les programacions de l'Ateneu i que es cedeix també per a l'ús de tota mena d'institucions i organitzacions de la vida ciutadana.




(1) L'Ateneu Barcelonès va ser fundat el 1872 com a resultat de la fusió del Centro Mercantil Barcelonès i de l'Ateneo Catalàn, i des d'un bon principi l'entitat va sabé guanyar-se un gran prestigi principalment com a centre promotor de la cultura, celebrant conferències i exposicions, organitzants cursos, dotant premis per als Jocs Florals i altres competicions... i va anar aplegant una rica biblioteca al llarg dels anys. També va exercir una notable influència en la vida pública catalana, i personalitats significatives del país n'ocuparen la presidència com Àngel Guimerà, Valentí Almirall, Lluís Domènec i Montaner, Pompeu Fabra, i molts d'altres.


Més informació i bibliografia: web oficial de L'Ateneu Barcelonès. El Palau Savassona | La Barcelona del vent: un viatge pels racons de la Barcelona secreta inspirats per L'ombra del ven

(*) Element 21 de la Ruta del Modernisme

Llegir més

Els Pavellons Güell

Els Pavellons Güell van ser el primer encàrrec que Eusebi Güell i Bacigalupi va fer a Antoni Gaudí, la relació professional i d'amistat dels quals duraria tres dècades i mitja, fins a la mort de l'industrial el 1918. L'entrada als pavellons, antic accés a la finca Güell, amaga en el gran drac forjat en ferro un secret poètic i simbòlic: la història del Jardi de les Hespèrides, amb Ladó, el drac vigilant. Tres personatges de pes -el poeta Jacint Verdaguer, el prohom Eusebi Güell i l'arquitecte Antoni Gaudí- es van posar d'acord per homenatjar Antoni López i López, marquès de Comillas i sogre d'Eusebi Güell, que havia mort l'any 1883, i li van dedicar la gran portalada, que avui es considera, juntament amb la porta del col·legi de les Teresianes, la millor obra de forja del modernisme català.

Porteria dels Pavellons Güell

L'enorme finca que la família Güell posseïa a la zona està actualment ocupada pel Palau Reial i els seus jardins, edificis universitaris i la mateixa avinguda Diagonal. Joan Güell i Ferrer comprà l'any 1859 l'antiga heretat de Can Custó al llavors terme municipal de Les Corts. En la mateixa línia que moltes famílies benestants de Barcelona, va adaptar una masia rural als usos de l'estiueig barceloní, tot mantenint el conreu de la terra (d'aquest origen del que seria la finca Güell es troba rastre al Palau de Pedralbes, al cos central del qual encara és visible l'antiga estructura de Can Custó). Eusebi Güell, fill de Joan Güell, va engrandir la propietat amb l'adquisició de noves masies: Can Feliu, que s'ubicava al que avui és el cantó mar de l'avinguda Diagonal, prop de l'estació de metro Palau Reial; Can Baldiró, als jardins davanters de l'actual Facultat de Dret i Can Berra, darrere de la mateixa facultat, una mica més al nord, amagada sota una filera de pins que encara es conserven. El resultat de totes aquestes adquisicions donà una immensa finca.

Quan Antoni Gaudí era un delineant al despatx de l'arquitecte Joan Martorell -autor del Palau de Soberano, a Comillas, i de l'església de Saleses, a Barcelona-, aquest va rebre d'Eusebi Güell l'encàrrec de la casa d'estiueig i d'una capella neogòtica a Pedralbes. A Gaudí li encarregaren el 1884 el disseny del mur i de les portes d'accés a la propietat, a més d'unes cavallerisses amb picador i una sèrie d'afegits a la casa d'estiueig. Algun d'aquests elements -un templet, un mirador, unes escales monumentals i un picador a l'aire lliure- així com la pròpia casa i capella es van enderrocar a partir de l'any 1919 amb la construcció del Palau Reial de Pedralbes, després que els hereus d'Eusebi Güell van cedir part de la finca a la corona.

Sortosament es conserven alguns treballs menors a l'antiga finca i els dos pavellons d'entrada, amb la gran porta del drac al mig: la casa dels porters -a l'esquerra del drac- i la cavallerissa, amb una rotonda-picador cobert -a la dreta-, on fins el 2009 hi havia la Càtedra Gaudí, amb la sala de lectura i el museu.

Güell va situar l'accés principal de la finca al nord, a fi d'apropar-lo al camí que conduïa a la carretera de Barcelona a Sarrià, la ruta que seguia l'industrial des de casa seva a la Rambla. En la reixa de ferro, una obra monumental que va combinar totes les tècniques de treball del ferro, es va situar el drac -amb ales de ratpenat, cos amb escates, boca oberta i llengua sunuosa- encadenat a la porta del jardí on hi creixien tarongers i també olms, salzes i pollancres, els arbres en què els déus convertiren a les descuidades Hespèrides.

Així doncs, la famosa porta del drac és una sinuosa barrera d'arquitectura, poesia i astrologia. Materialitza un càntic del poema L'Atlàntida, dedicat per Jacint Verdaguer a Antoni López l'any 1877 i pel qual va guanyar els Jocs Florals d'aquell any. L'episodi en què es basa és l'onzè treball d'Hèrcules, en el qual el mitològic heroi ha d'aconseguir les taronges d'or del jardí on Egle, Erítia i Hespera, les Hespèrides o filles d'Hesperis i Atles, conreen uns tarongers mitològics que donen fruits d'or. Per entrar al jardí, Hèrcules ha de reduïr primer i encadenar després el temible Ladó, cosa que aconsegueix. Un cop que aconsegueix els fruits, Hèrcules planta el cimeral del taronger en terres ibèriques on nasqué un nou jardí de les Hespèrides. Verdaguer va mediterranitzar el mite clàssic i enlloc del pomer, l'arbre del Jardí passà a ser el taronger mediterrani.

El taronger dels fruits d'or està representat al capdamunt de la columna que suporta la porta, sobre una pedra artificial amb quatre cares amb tarongers en relleu que culminen en un altre taronger, aquest d'antimoni. A la figura de l'animal, decantada cap al nord, s'hi amaga el detall més críptic de tota aquesta simbologia quan durant uns dies del mes d'abril les constel·lacions de l'hemisferi nord descriuen una figura molt semblant al disseny gaudinià. La constel·lació del drac coincideix amb la forma de la bèstia, l'óssa menor coincideix amb la cua i la constel·lació d'Hèrcules amb la pota que antigament era articulada i pujava tot causant terror als vianants més menuts, quan s'obria la porta.

Jardins dels Pavellons Güell

Al costat de la porta del drac, es troba la porta dels vianants, més petita i amb reixa de ferro també molt gruixuda, sobre la qual una lira recorda la inspiració poètica de Verdaguer. Tot aquest tema poètic i mitològic va servir a l'arquitecte per unificar i donar contingut a aquestes construccions i a l'entorn. Curiosament, malgrat tot, la referència a la mitologia grega no conduí Gaudí a adoptar el classicisme com a estil predominant, siní que preferí l'art àrab, d'acord amb la moda eclèctica imperant llavors i en els seus primers treballs.

Els dos pavellons barregen dues etapes de l'arquitecte: mentre que a l'exterior encara connecta amb els estils històrics -exòtics orientals i mudèjar- que han marcat la seva carrera fins a aquest punt, a l'interior ja assaja el llenguatge personal que el caracteritzarà, especialment en l'estructura d'arcs parabòlics de la cavallerissa, que està coberta per una segona estructura de voltes també parabòliques de maó de pla.

Les dues estructures són de petites dimensions però de factura molt treballada, tant en l'estructura com en la decoració exterior, de maó vist combinat amb rajola esmaltada i rajoletes trossejades, conegudes com a trencadís. Aquí és on Gaudí utilitza per primera vegada el trencadís i ja no el deixa fins al final dels seus dies, en la decoració de les llanternes que coronen els dos edificis arrodonits, i en el recobriment de les voltes de les cobertes.

El pavelló de les cavallerisses està format per dos cossos: d'una banda, una nau allargada -les pròpies cavallerisses- i, de l'altra, al fons una sala quadrada coberta amb una cúpula -el picador-, destinada a l'ensinistrament dels cavalls de tir i l'aprenentatge de les arts de la muntada. El paviment del picador és de totxo massís; una pedra rodona amb la G de Güell esculpida, marca el centre.

Per a la coberta, Gaudí va triar una volta de revolució -que genera una cúpula semiesfèrica- coronada amb una llanterna, les finestres vidriades de la qual permet que el recinte tingui la il·luminació natural necessària per ensinistrar els cavalls. En dos angles de la sala, l'arquitecte va dissenyar sengles escales am graons triangulars, inspirades en l'arquitecte historicista francès Eugène Viollet-le-Duc.

Porta del picador. Un arc parabòlic de totxo coronat amb una gelosia comunica el picador amb el jardí.

Gaudí va concebre les cavallerisses de forma funcional, cobertes per una successió d'arcs parabòlics que sostenen voltes catalanes diposades de manera perpendicular. Als dos costats de cada volta, unes enginyoses obertures trapezoïdals serveixen per tal d'il·luminar la sala. Aquesta successió de finestres laterals li atorga un aire monàstic, similar als dels pasadissos del posterior convent-col·legi de les Teresianes que dugué a terme Gaudí.

Jardins dels Pavellons Güell

El mur de tot l'edifici està format per una base de maçoneria de pedra i una part superior de tàpia -un material barat de gran capacitat aïllant, creat a partir d'argila amassada i abocada dins d'encofrats-, està reforçat per filades de totxo i revestit amb una decoració de fals mosaic. Totes les portes del conjunt es formen mitjançant arcs parabòlics construïts a partir de totxo.

Amb la cessió de la finca per a la construcció del Palau Reial de Pedralbes, els pavellons de Gaudí van quedar fora del recinte. L'any 1950, la Universitat de Barcelona adquiria un solar que anava des de l'Avinguda de la Diagonal fins al carrer de George Collins, i que incloïa els dos pavellons. A pocs metres de la porta del Drac, a la mateixa avinguda de Pedralbes, una mica més avall, hi ha una altra porta de ferro forjat, més petita i senzilla, amb una clau i un drac, que prové d'un taller de serraller i ha estat afegida posteriorment a la tanca, igual que el rètol que té al damunt amb la inscripció "Hortus Hesperidium".

Entre les obres menors de Gaudí que encara existeixen a la finca Güell, es poden localitzar, amagades als jardins de Pedralbes, la font d'Hèrcules i l'umbracle, així com una magnífica portalada de maó, ja fora del recinte del palau, davant de la facultat de Farmàcia, i una altra davant de la de Geologia.

Durant molts anys, la font d'Hèrcules va restar amagada per la vegetació, fins que una neteja a fons del parc la va tornar a deixar a la vista el 1983, quan l'arquitecte Ignasi Serra Goday la va localitzar al mig d'un bosquet de bambús. Aleshores es va restaurar, de manera que tornés a rajar aigua de la boca del drac, i s'hi va posar un bust de marbre sobre la peanya d'on surt el drac que fa de broc. Aquest bust no és el que hi havia originalment, ja que en unes antigues fotografies de la font es veu un gran bust d'Hèrcules. D'altra banda, en una carta de mossèn Cinto Verdaguer al canonge Collell el 22 de novembre de 1884, en què li demana un nom llatí interessant per anomenar la font que Gaudí estava construint a la finca Güell, Verdaguer explica que la font estava encapçalada per un bust romà per recordar que, per allà, segons la llegenda, hi va passar santa Eulàlia camí de Barcelona.

La font està formada per un banc de pedra que voreja el frontal de la font, on hi ha una columna central coronada pel bust, i de la seva part baixa surt el drac de ferro forjat que fa de broc, que aboca l'aigua sobre una pica de pedra amb l'escut de Catalunya. Les quatre barres són els sobreeixidors de la font, i brollen permanentment, com quatre rius plens de vida.

L'Umbracle (Palau Reial)

Un conveni firmat el setembre del 2014 entre la Universitat i l'Ajuntament de Barcelona, permet la seva apertura diària i un projecte de restauració per a la recuperació integral de l'arquitectura original de Gaudí, fins a on sigui possible, i la regeneració del jardí mediterrani contigu a les portes. Els ingressos de la venda d'entrades (4€) estan destinats íntegrament a finançar les obres de restauració dels Pavellons Güell i les activitats que acullin. Abans de la firma del conveni, els pavellons només es podien visitar de forma concertada amb guia i en horari de cap de setmana.

Bibliografia i més informació en: Guia visual de l'obra completa d'Antoni Gaudí (Dos de Arte Ediciones) | Gaudí 2002. Capítol 4: Pavellons Güell (diari El Periódico)

(*) Element 90 de la Ruta del Modernisme

Llegir més

Barcelona. Les Cases Ramos

Al barri barceloní de Gràcia sobre un solar de gran superfície ubicat a la plaça Lesseps cantonada Ronda General Mitre i el carrer Mont-Roig, trobem les Cases Ramos que tot i ser tres finques diferents, formen un únic edifici compartint façana comuna, que va ser construït el 1906 per l'arquitecte modernista Jaume Torres i Grau, que anys més tard va dibuixar els plànols de l'edifici de Correus i Telègrafs de la Vila Laietana en col·laboració amb Josep Goday.

La seva realització coincideix amb l'any en què es programa i es difon un nou concepte estètic batejat com a noucentisme per Eugeni d'Ors des del Glossari 'La Veu de Catalunya'. Tot i això, aquesta obra primerenca de Jaume Torres, es veu influències de Domènech i Muntaner i de Puig i Cadafalch, encara de ple dins del moviment modernista. El modernisme és present en tot l'edifici: esgrafiats, baranes dels balcons, sostres de guix, rajoles del terra, petits detalls als vestíbuls i ascensors, etc.

No feia gaire, concretament l'any 1897, que la Vila de Gràcia havia estat annexada a la ciutat de Barcelona. Les edificacions dels seus voltants eren construccions de dues o tres plantes sense cap mena d'ornamentació. Contràriament, la casa Ramos de cinc plantes amb tres cossos d'escala assolí una singularitat respecte de la resta d'edificacions del sector.

El conjunt va ser un encàrrec de Ricardo Ramos Cordero, empresari navilier i polític que va arribar a ser diputat per Lleida en els anys 1914 a 1916 i senador per la província de Barcelona del 1918 al 1923. A la casa, a més dels pisos i botigues de lloguer, vivia la família Ramos fins que la Guerra Civil de 1936 va provocar la seva marxa a l'illa de Mallorca. Durant un temps el pis principal va ser ocupat per la CNT i la Falange fins que va ser retornat als seus propietaris. Les dècades següents van provocar una certa decadència de l'edifici fins al punt que, a començaments dels setanta, va haver-hi una proposta d'enderrocament amb motiu de l'obertura de la Ronda del Mig. Per sort, l'acció immediata de aleshores Degà del Col·legi d'Arquitectes de Barcelona, Antoni de Moragues, demanant la declaració de Monument Nacional, la va salvar de l'enderroc.

La façana que dóna a la plaça és la principal, i la més treballada amb una tribuna a la planta noble i amb un coronament esgalonat. A l'altre frontís, molt més pla, s'hi repeteix l'esgrafiat, però la decoració és molt més escassa i la composició més simple, amb predomini de finestres, atès que primitivament donava a un carrer estret i secundari. Tota la façana està rematada amb un frontis de pedra. Les diverses plantes es diferencien en els diferents nivells: planta baixa, entresol, principal, les plantes tipus i la darrera planta, emfasitzant especialment el disseny del principal part de l'entresol. La façana fou realitzada amb fons d'esgrafiats beige i dibuixos blancs amb ornaments aplacats, tribunes de pedra sorrenca de Montjuïc i balcons amb baranes de forja completen l'edifici Tots els elements que s'utilitzen en la construcció del coronament del conjunt tenen regust medievalista, concretament gòtic.

Darrera de l'edifici hi ha un jardí de la mateixa mida que les tres cases i a la cantonada amb el carrer de Mont-Roig, es conserva un templet poligonal coronat amb una apuntada cúpula de rigorós estil modernista, recoberta de ceràmica.

La planta noble i pis principal de la casa, disposa d'un gran saló de traços simètrics que sembla extret dels palaus de somni que il·lustren les pàgines de 'Les mil i una nits' i que dóna accés al jardi posterior. Arcs, columnes amb escriptura cursiva i cúfica, parets recobertes a baix per ceràmica vidriada i guix amb decoració atàurica amb dibuixos de pinyes, concedeixen tanta personalitat a aquest espai que grans cineastes l'han escollit com a set de rodatge (Foto de Ferran Nadeu, extreta del diari El Periodico).

Pedro Almodóvar en va quedar tan fascinat quan l'any 1999 va visitar el pis que va fer canviar a última hora el pla de rodatge de Todo sobre mi madre per incloure-hi escenes en aquesta vivenda familiar (el film va aconseguir guanyar l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa l'any 2000). A l'interior també hi han filmat, entre altres, Alan Parker, The life of David Gale (2003), i Wim Wenders un anunci de la cervesa Stella Artois per a Rússia

L'única tribuna existent de l'edifici està treballada amb pedra, i fixant-nos en les seves baranes de forja, podrem veure que tenen forma d'abella.

Altres elements destacats són els timbres, també d'estil modernista, acompanyats d'una dama, una gran escalinata on hi ha les inicials R.R. del propietari de les cases, i com a símbol de la seva professió, a dalt de tot de la façana hi ha un escut amb un vaixell (Foto de Ferran Nadeu, extreta del diari El Periodico).




Passat cent anys de la seva construcció, els veins de l'edifici es van ficar d'acord i des de llavors una imatge espectacular es produeix la setmana de Sant Jordi, quan es penja senyeres als 45 balcons existents.

Més informació i videos de les Cases Ramos en: Esplendor modernista | Una joia modernista que compleix 107 anys | Un escenari de cinema modernista | Les Cases Ramos (Patrimoni Cultural)

(*) Element 88 de la Ruta del Modernisme

Llegir més

L'Hotel Espanya de Barcelona

Un altra joia modernista de Barcelona, que no té el renom d'altres monuments però que val molt la pena visitar-la, és l'Hotel Espanya que va ser reformat a principis del segle XX per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner. Des de fa un temps, realitzen visites guiades pel seu interior, formant part de la Ruta del Modernisme.

L'Hotel Espanya va obrir les seves portes l'any 1859, amb el nom de Fonda d'Espanya, en ple centre històric de Barcelona i el podem trobar al costat del Gran Teatre del Liceu, en el carrer Sant Pau 9-11. És el segon hotel més antic de Barcelona, després de l'Hotel Sant Agustí, que es troba a prop. A partir de l'any 1863, van aparèixer els primers anuncis de la fonda en diverses guies de viatges de l'època, on es destaca la qualitat i serveis de la fonda, considerant-la un establiment de primera categoria. Amb la celebració de l'Exposició Universal, l'any 1988, les fondes més destacades de Barcelona, incloent la d'Espanya, van començar a denominar-se com hotel, nom d'origen francès que donava una connotació diferencial de servei i tracte respecte a les fondes tradicionals.

Pati interior amb esgrafiats

La primera reforma important de l'hotel va ser entre els anys 1901 i 1903, i se li va encarregar a Lluís Domènech i Montaner, amb l'objectiu d'actualitzar un establiment hoteler de prestigi però que ja feia 40 anys d'activitat en un moment on es construïen més i millors hotels en Barcelona. L'arquitecte català va fer una reforma integral de l'edifici, on no només fa la decoració modernista de la fonda, sinó que també modifica els límits dels espais existents eliminant murs per a deixar entrar la llum.

En el projecte decoratiu van participar artistes tant importants com el pintor Ramón Casas, per a l'esgrafiat del menjador, o l'escultor Eusebi Arnau, autor de la xemeneia d'alabastre del saló de tertúlies. Entre les novetats tècniques es va incloure telèfon, ascensor o la llum elèctrica, innovacions poc freqüents en l'època. L'any 1904, aquesta reforma va fer que guanyés el premi de millor establiment comercial del Premi d'Arquitectura i Decoració, que convocava cada any l'Ajuntament de Barcelona.

Antiga centraleta telefònica. En ús fins el 1992.

La construcció de nous hotels en els anys 20, on es van consolidar grans estructures empresarials que superaven els límits dels antics negocis familiars i la generalització d'altres criteris estètics, van fer que l'Hotel Espanya anés paulatinament perdent la seva importància, fins que l'any 2010 va ser totalment rehabilitat, combinant l'esplendor de l'època modernista amb un interiorisme molt contemporani, convertint-se en un hotel de 4 estrelles superior.

La visita l'iniciem des de la mateixa recepció, per part d'una empleada de l'hotel, que ja ens remarca des de l'inici l'estil afrancesat de l'establiment. Inclús, en l'entrada es pot veure el nom de l'hotel en francès: HOTEL D'ESPAGNE. En la pròpia recepció podem veure tota una pila de detalls que fan especial aquest hotel com...

... els gravats visibles gravats que al·ludeixen a bons desitjos per a les persones allotjades en l'hotel, quan com entren tant com surten: Benvingut, Bona gana, Bon profit, Bona anada, Bon dalit, Bon descans, Bon viatge i A reveure.

A la part alta de la recepció, hi ha representats els escuts dels regnes històrics d'Espanya, com els de Catalunya i Aragó, Navarra, Castella o Lleó, o d'altres com la Creu de Sant Jordi.

En la columna central, davant de la sala de recepció, podem veure als costats dos animals, en forma de lleons o dracs, aguanten cadascú d'ells una llum, i al mig, l'escut de Catalunya.

I si ens fixem bé, en el prestatge de la paret, al costat esquerra de la columna central, unes flors decoratives que són del mateix estil que la decoració del mur.

Un cop admirada la recepció, passem al primer a l'esplèndid Saló de les Sirenes presidit pel mural en la paret amb motius marins sobre un fons d'onades en relleu pintat pel pintor Ramón Casas. Era l'antic menjador d'hostes i avui l'utilitzen per a servir els esmorzars i és un dels espais que es pot llogar per a celebracions o actes diversos.

En la pintura podem observar que les sirenes porten cames, enlloc de la seva cua habitual, peixos del Mediterrani... A l'alçada del fris, allà on estaria la superfície del mar, es dibuixen unes onades força similars a La gran ona de Kanagawa de Katsushika Hokusai (*).

(*) La gran ona és una famosa estampa xilogràfica, on s'usen tintes basades en l'aigua, publicada entre 1830 i 1833, durant el període Edo de la història del Japó (1603-1867), en la qual el país nipó es va aïllar del món i només xinesos i holandesos podien entrar a l'arxipèlag. Aquesta estampa és l'obra més coneguda de Hokusai i la primera de la seva sèrie Fugaku sanjūrokkei (Trenta-sis vistes del Mont Fuji).

Per sota del mural veiem un arrambador format per un entramat d'ebenisteria, on hi ha penjadors per penjar els abrics i barrets de l'època, dins del qual s'ubiquen unes rajoles semiesfèriques de ceràmica vidriada blanca i blava decorada amb escuts de ciutats i antics senyorius aristocràtics d'Espanya. Les peces són de la fàbrica Cristòfol Guillamont de l'Alcora.

Una d'aquestes peces té un error: es tracta de la grafia NO∞DO, el lema i logotip de l'Ajuntament de Sevilla, que té el seu origen en l'època medieval. Doncs, en una de les peces, està escrit com a DO∞NO; segurament un error d'algun obrer, que no es va fixar.

La sala està coberta per una claraboia cassetonada que deixa entrar la llum natural, que dóna al Pati de les Monges que veurem més tard. Sembla que estiguis en una peixera, fet que es va accentuar una mica més amb l'última remodelació, quan s'afegí unes llums que volen simular bombolles d'aigua.

Passem pel lavabo de la recepció, on hi ha un font, per rentar-te les mans, que abans estava ubicada en un altre lloc.

Seguidament, accedim a l'antiga sala de tertúlies, a la mateixa planta baixa, que és l'actual cocteleria Bar Arnau, on tenim una ornamental i magnífica llar de foc d'alabastre de cinc metres d'alçada, modelada per l'escultor Eusebi Arnau i cisellada per Alfons Juyol, que evoca el pas del temps en l'ésser humà, entre el naixement i la vellesa, amb diverses figures que semblen buscar el caliu del foc, i corona el conjunt un gran escut d'Espanya, evidentment al·lusiu al nom de l'hotel. Als peus, podem veure una colla de gats.

D'aquí, pugem per l'ascensor fins a la terrassa, que té el nom d'Alaire Ramblas, on hi ha la piscina i el jacuzzi, a més d'un bar que ofereix una àmplia oferta gastronòmica i una selecta carta de còctels i combinats. La terrassa, oberta durant la temporada d'estiu, té com a peculiaritat uns seients amb forma de màscares de teatre, per la seva proximitat al Liceu.

Des de la terrassa, anirem baixant per l'escala principal, que no compleix les mesures de seguretat al tenir la barana a una alçada massa petita, pels temps d'avui en dia, però que tenen el permís corresponent, al ser part del conjunt monumental. Es pot apreciar restes de l'antic mosaic conservat, d'estil romà, que avui en dia estan protegits per un vidre. En les parets, esgrafiats de castells i lleons.

A mida que anem baixant, també podem anar veient un dels patis interiors, amb celobert, esgrafiats diferents com papallones, paons (un amb la cua oberta i un altre tancada), olles soperes...

... així com unes figures femenines, que desitgen el bon dia i la bona nit al viatger.

En una de les plantes aturem, i ens dirigim a veure el Pati de les Monges, nom donat en record de la comunitat religiosa que ocupà aquests terrenys en temps pretèrits, envoltat d'habitacions (si es té vertigen, millor no apropar-se gaire).

Aquí hi ha les mateixes llums que hi havia en el Saló de les Sirenes, ja que aquest patí està al damunt mateix del saló, separat per un vidre. A la planta 1, també ens dirigim i trepitgem el terra, no original, d'aquest pati, envoltat de butaques i llibres on els hostes es poden relaxar...

Finalment, acabem la visita en el restaurant Fonda Espanya, del qual se n'encarrega un dels grans xefs del moment, Martín Berasategui, i que destaca pel tota la seva decoració amb treballs d'ebenisteria, arrambadors de fusta fent de perxes, mosaics heràldics referents a ciutats i regnes històrics que van formar Espanya...

Dia visita: 06/09/2013 | Preu visita: 5€ (durant unes setmanes, hi havia un descompte del 50% impulsat per l'Ajuntament de Barcelona i la Ruta del Modernisme, i per tant costava 2,50€)


(*) Element 12 de la Ruta del Modernisme

Llegir més