La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cases-museus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cases-museus. Mostrar tots els missatges

La Vil·la Museu Pau Casals

A primera línia de mar, en la platja de Sant Salvador de la població del Vendrell, es troba la Vil·la Museu Pau Casals, la casa que va fer construir en Pau Casals, un dels més grans violoncel·listes del segle XX, el 1909. Concebuda inicialment com una petita casa d'estiueig, on tornava després de les seves gires per arreu del món per passar-hi els estius amb els amics i la família, es va convertir al llarg dels anys i després de diverses reformes fetes per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt en una elegant vil·la, amb un harmoniós jardí i mirador al costat, amb una sala de concerts i diverses sales per exposar-hi una col·lecció d'art. Pau Casals hi va viure fins al 1939, quan es va veure obligat a marxar a l'exili després de la victòria franquista en la Guerra Civil Espanyola, i mai més hi va tornar.

El Museu Pau Casals del Vendrell
Entrada a la Vil·la Museu Pau Casals

Pau Casals (El Vendrell, 1876 - San Juan de Puerto Rico, 1973), un dels personatges catalans més coneguts de l'escena internacional, va ser i encara ho és una icona musical de referència, sent reconegut com un dels millors intèrprets i directors d'orquestra del seu temps. Des de la seva infantesa ja va mostrar una gran sensibilitat per la música, i el seu pare, també músic, li va transmetre els primers coneixements musicals. Com a intèrpret, va aportar canvis innovadors en l'execució del violoncel, i amb la interpretació de les Sis suites per a violoncel sol, de Johan Sebastian Bach, Casals va convertir-se en el millor violoncel·lista del món. Exiliat primer a Prada de Conflent i després a Puerto Rico, va morir allà a l'edat de noranta-sis anys.

El Museu Pau Casals del Vendrell

Durant la seva vida, va lluitar constantment per la pau, la justícia i la llibertat, rebutjant tocar en països on no es respectaven els principis democràtics. La seva actitud, en contra de nombroses guerres i en contra de l'ús de les armes nuclears, el va fer mereixedor de molts premis, i entre ells la Medalla de la Pau de les Nacions Unides, el 1971. El seu discurs d'agraïment i la seva posterior interpretació del cant dels ocells consten com un dels testimonis més impressionants de la seva dimensió humana.

'Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català. Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.'
El Museu Pau Casals del Vendrell

El 1972, Pau Casals i la seva esposa, Marta Montañez, van crear la Fundació Pau Casals, amb l'objectiu de preservar el patrimoni que tenia a la casa de Sant Salvador. El 1974, un any després de la seva mort, es va obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà, i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu.

Jardins del Museu Pau Casals del Vendrell

Per les diverses estances originals de la casa, se'ns mostra la vida i l'obra de Pau Casals, a través de la seva música, audiovisuals i objectes i documents originals del músic, des de la seva infantesa fins a la seva maduresa com a home de pau.

Jardins del Museu Pau Casals del Vendrell

Les estances més espectaculars de la casa són la Sala de Concerts, on Pau Casals donava concerts a les seves amistats íntimes, i la Sala del Vigatà, on s'instal·là un esplèndid conjunt de pintures del segle XVIII realitzat per l'artista Francesc Plà, conegut com 'El Vigatà'. Aquestes pintures estaven originalment a la casa del comerciant Joan Ribera al carrer Nou de Sant Francesc a Barcelona, i van ser comprades posteriorment pel comte Güell de Barcelona. A principis dels any 30 Pau Casals li va comprar les mateixes. El conjunt pictòric plasma escenes mitològiques fàcilment identificables com ells Amors dels déus de l'Olimp, segons narra les Metamorfosis d'Ovidi.

Sala de concerts del Museu Pau Casals del Vendrell
Vil·la Pau Casals. La Sala de Concerts des de la Sala del Vigatà
Sala del Vigatà del Museu Pau Casals del Vendrell
Vil·la Pau Casals. La Sala del Vigatà

La visita es complementa amb el recorregut per un magnífic jardí, d'accés lliure al públic, amb un mirador amb vistes a la platja i el passeig marítim de Sant Salvador, i amb una galeria d'escultures amb obres, entre altres, de Josep Clarà, Josep Llimona, Martí Llaurador o Josep Dunyach.

Jardins del Museu Pau Casals del Vendrell
Vil·la Pau Casals. Galeria d'escultures

Jardins del Museu Pau Casals del Vendrell
Vil·la Pau Casals. Galeria d'escultures
Entrada general museu: 7,00€ | Entrada gratuïta per a menors de 8 anys

Més informació i bibliografia en: Fundació Pau Casals | La Vil·la Casals, Museu Pau Casals | D'estil. Vil·la Museu Pau Casals |

I després d'aquesta visita, us recomanem anar a dinar en el restaurant Casinet, situat en el mateix passeig, on es pot gaudir d'uns espectaculars arrossos amb un servei i atenció dels cambrers fantàstics i amb detalls riquíssims que t'ofereixen al llarg del dinar.

La Casa-Museu Cal Gerrer de Sant Cugat del Vallès

Terrisseria Arpí
El 21 d'abril del 2015 la Casa-Museu Cal Gerrer, gestionada per la Fundació Cabanas, obria les portes al públic deu anys després de l'inici de les obres del que havia estat l'antiga seu de la fàbrica de productes ceràmics Arpí, coneguda popularment com a "Cal Gerrer", i situada a la plaça d'Octavià a tocar del Monestir de Sant Cugat. El nou museu compta amb diferents espais per tal d'acollir tres mostres permaments i també exposicions temporals. D'una banda, podem veure una col·lecció de peces ceràmiques de la família Arpí; en un segon espai, l'exposició de fotografies, objectes i documentació sobre Marilyn Monroe de la col·lecció privada de l'actual propietari de la casa i director de la Fundació, en Frederic Cabanas, i la darrera exposició permanent està formada per l'obra fotogràfica i artística dels tres germans Cabanas Alibau. Pel que fa en l'anomenat Pis del Cònsol, l'espai està reservat per acollir exposicions temporals, sent la primera la que recull fotografies d'abans i d'ara de l'edifici que ocupa aquest museu. Igualment, hi ha una sala d'audiovisuals on els visitants podran escollir quina projecció veure durant la visita, a més de ser un espai preparat per fer les funcions de sala d'actes.

Terrisseria Arpí
Abans d'endinsar-nos en el museu, coneguem primer la història d'aquest edifici emblemàtic de la vila que va ser el taller artesà del la família de terrissaires Arpí i el seu habitatge. La quarta generació d'aquesta família es van establir a Sant Cugat a mitjan del segle XIX. Pere Arpí Savalls va fer construir aquesta casa, on hi van seguir l'ofici dues generacions més, fins a cessar definitivament la seva activitat l'any 1945. La terrisseria va produir peces de vaixella i principalment ornaments ceràmics d'arquitectura, entre els quals les balustrades que coronen les façanes d'alguns edificis de Sant Cugat. Tenien l'obrador, amb el forn i les basses per al fang i els vernissos, a la part posterior, juntament amb les estances d'ús agrícola, on hi tenien animals, estris de camp i un celler.

La façana-mostrari pre-modernista que dóna a la plaça fou obra, a inicis del segle XX, del fill i del nét del primer propietari, Francesc i Pere. En destaquen els elements escultòrics policroms de ceràmica, el fris superior multicolor així com la decoració de les obertures i de la llarga balconada. Animats pels veïns, van decidir decorar la gran façana tot reforçant la balconada disposant a sota unes exagerades mènsules amb peces que tenia arraconades al taller o amb altres peces que van fer expressament per l'ocasió; després van guarnir-la tot col·locant al damunt de cada balconada del primer pis, unes cornises jòniques rematades per unes corones de trèvols amb uns ratpenats amb les ales obertes al bell mig. En els brancals i les impostes de les balconades disposaren una barreja de peces inspirades tant en el classicisme com en diverses formes vegetals o animals com serps, màscares, fulls de palmeta o de sarment, etc.

Terrisseria Arpí

Casa-Museu Cal Gerrer

Un extraordinari fris, dividit en tres nivells, corona ambdues façanes: el nivell més baix és una sanefa de peces de ceràmica de color daurat sobre roig i motius zoomorfs, en el nivell del mig hi ha els espiralls de terracota i una franja de rajoles de València amb un dibuix geomètric, al damunt hi ha el rètol de la "GRAN TERRISSERIA DE ARPI - FABRICA DE PRODUCTES CERAMICS DE ARPI", amb lletres de ceràmica vidriada de color lila. Finalment la coberta de teules envernissades es recolza en un ràfec amb mènsules invertides de terracota.


Casa-Museu Cal Gerrer - Terrisseria Arpí

Tornem a parlar del museu; un cop adquirida la corresponent entrada (4,00€), es baixa a la planta -1 on es troba l'exposició dedicada a la Terrisseria Arpí, amb una mostra de treballs com balustres, mènsules o capitells, a més d'un recull de peces de ceràmica decorativa, en les quals s'hi entrellaça la combinació de les vessants funcional i artística.

Casa-Museu Cal Gerrer - Terrisseria Arpí

En el subsòl es trobaven diverses cisternes on s'emmagatzemava l'aigua per a l'ús de la terrisseria així com pous, que junt amb el tipus d'argila que es trobava en aquesta zona, convertien l'enclavament en un lloc propici per a la producció ceràmica.

El Monestir de Sant Cugat des del mirador de la Terrisseria Arpí


Agafem l'ascensor fins a la quarta planta, i pujar per unes escales fins al mirador on es pot veure la teulada de l'edifici així com una vista magnífica del monestir de Sant Cugat.

L'Art a Sant Cugat - Casa-Museu Cal Gerrer
A més podem observar una figura de bronze, que havia estat amagada durant molt temps, de més de dos metres d’alçada titulada “L’art a Sant Cugat”. Creació del director del museu, Frederic Cabanas el 2008, és un homenatge a tots els artistes que hi han hagut a Sant Cugat i encara han d’aparèixer. També és una al·legoria a la terra, a la dona, a la ceràmica i a la història.

Casa-Museu Cal Gerrer. Exposició Cabanas-Alibau
Tornem a la quarta planta on es troba l'exposició Cabanas-Alibau, una família que es va establir a Sant Cugat l'any 1922, i que han tingut una de les trajectòries més rellevants en l'àmbit artístic local. Les diferents sales donen a conèixer una antologia d'obres dels tres germans Cabanas Alibau: Joan, Francesc i Miquel, dividida en tres àmbits.



Casa-Museu Cal Gerrer. Exposició Cabanas-Alibau

El primer està dedicat a l'obra fotogràfica del germà més gran, en Joan, que va ser un pioner en aquesta disciplina a Sant Cugat. Seguidament el recorregut descobreix la pintura paisatgística del Francesc, pintor i dramaturg. Finalment, el recorregut acaba amb l'obra pictòrica i literària del Miquel.

Casa-Museu Cal Gerrer. Arxiu Frederic Cabanas
 A la tercera planta tenim l'exposició permanent del museu dedicada a Norma Jeane/Marilyn Monroe, així com l'Arxiu Frederic Cabanas, sent el primer museu dedicat a l'actriu nord-americana a Europa. Aquí trobem objectes i documents, principalment llibres, de la col·lecció privada de Frederic Cabanas. L'Arxiu presenta una biblioteca, amb quasi 2.000 volumns, que conforma el fons literari més extens del món dedicat a l'actriu.

Casa-Museu Cal Gerrer. Exposició Norma Jeane/Marilyn Monroe
També podrem veure des de fotografies d'una jove Norma Jeane, com el seu famós nu en un calendari del 1954, fins a objectes de culte com els guants negres de la pel·lícula Gentlemen Prefer Blondes, l'ukelele que tocava la Marilyn en el film Some Like It Hot, així com les emprentes de les mans de l'actriu extretes directament del Grauman's Chinese Theatre d'Hollywood.

Cal Gerrer. Abans i Ara

En el Pis del Cònsol, dedicada a exposicions temporals, trobem amb motiu de la inauguració de la Casa-Museu, l'exposició Cal Gerrer - Abans i ara, una successió d'antigues i noves fotografies dels diferents espais de Cal Gerrer.




Terrisseria Arpí - Casa-Museu Cal Gerrer
Baixem a l'altre pis, el primer, on es troba la Sala d'Audiovisuals, i des de la sala de vitralls poder veure el cel obert interior format per unes galeries amb capitells jònics, balustrades i un fris de peces ceràmiques piramidals ("puntes de diamant") envernissades de color bru, i a una bonica terrassa que forma part de l'actual negoci que es troba en la planta baixa de l'edifici: el restaurant La Plaça.



I amb això, acabem la visita a aquest nou museu de Sant Cugat, i desitjar-los que les coses els li vagin bé i que molta gent, tant de la mateixa ciutat com de fora, vinguin a visitar aquest magnífic espai.

Castell i Monestir de Sant Miquel d'Escornalbou

Sant Miquel d'Escornalbou
Del conjunt de Sant Miquel d'Escornalbou ja havíem parlat en una entrada de fa uns anys, però en aquella visita encara no es podia visitar tota la residència amb els seus salons i habitacions, i per l'hora que era, tampoc vam poder passejar pels seus voltants. Una nova visita ens ha permès conèixer l'ambient d'aquesta casa benestant del segle XX en una època en què la burgesia va habilitar antics edificis històrics per convertir-los en les seve residències. Enmig de la restauració que va fer amb total llibertat el diplomàtic reusenc Eduard Toda i Güell, que va comprar l'antic monestir el 1911, s'entreveuen les seves restes, preservant alguns elements com l'església i el claustre, tot i que el va reformar per convertir-lo en un jardí des d'on gaudir d'una de les millors vistes de les comarques tarragonines, amb el Mediterrani al sud.

Sant Miquel d'Escornalbou
El Castell Monestir s’aixeca en un petit relleix del turó de Santa Bàrbara (649m) amb la serra de l’Argentera com a teló de fons. Aquestes condicions geogràfiques generen un entorn microclimàtic humit que permet el creixement de formacions boscoses de pinassa, roure i alzina, tot i que també s’hi troben alguns peus de surera. Destaquen també els gresos vermells que conformen majoritàriament el rocam de la muntanya, que sovint presenten originals formes a causa de l’erosió.

Sant Miquel d'Escornalbou
El monestir de Sant Miquel d’Escornalbou va ser erigit a partir segle XII damunt d’unes antigues fortificacions. Sembla que era féu d'un espai pròxim d'on hi havia hagut una antiga fortalesa sarraïna, dependent del regne de Siurana. Els inicis de la fundació del monestir, els hem d’ubicar cronològicament el dia 8 de maig de 1162, quan les ordes cristianes derrotaren als sarraïns. El rei Alfons II d’Aragó va fer donació de les terres al canonge Joan de Sant Boi, elegit prior per l’arquebisbe de Tarragona. Es va encarregar, a ell i a una petita comunitat de frares agustinians, la construcció d’una canònica agustiniana dedicada a Déu i a Sant Miquel, a fi i efecte, de fortificar i repoblar la zona. Acte seguit, es va crear la Baronia d’Escornalbou, que sota el control dels priors del monestir, comprenia els pobles de l’Argentera, Colldejou, Duesaigües, Riudecanyes, Vilanova d’Escornalbou al Baix Camp i de la Torre de Fonatubella i Pradell de la Teixeta a la comarca del Priorat.

Sant Miquel d'Escornalbou

Durant els segles, la comunitat va tenir els seus altibaixos habituals a l'història -durant el segle XVI quan només hi havia un canonge el bisbe cedí l'edifici als franciscans, primer als recol·lectes i després als observants- amb guerres i conflictes diversos, fins a la seva exclaustració l'any 1835, per la desamortització de Mendizábal.

Sant Miquel d'Escornalbou
Al començament del segle XX Eduard Toda va fer una reconstrucció lliure i imaginativa del monestir basada en l’aprofitament dels materials i d’alguns espais preexistents. Per exemple, a la planta baixa del mur de l’església, situat a la dreta de la porta principal, hi ha restes que probablement pertanyen a una l’antiga fortificació romana construïda en pedra sorrenca blanca que, segons Toda, hauria precedit al monestir romànic de pedra vermella. A les diverses estances de la casa queden mostres de les col·leccions que Toda havia reunit en els seus viatges. Vicecònsol a Macau, Hong Kong i Shangai, i cònsol a Egipte, aprofità aquestes experiències per conèixer diferents cultures. Es va interessar especialment per l'antic Egipte: va participar en les excavacions de Tebes i va reunir una col·lecció privada d'art egipci que cedí al Museo Arqueológico Nacional de Madrid i al Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Sant Miquel d'Escornalbou
L'any 1926 Toda el cedí al bisbat de Tarragona reservant-se'n l'usdefruit. Aquell mateix any, el rei Alfons XIII va visitar Escornalbou. L'arquebisbat no podia mantenir el castell i s'acordà amb Toda la seva venda, però no s'aconseguí portar a bon terme l'operació. Acabada la Guerra Civil, Eduard Toda estava arruïnat i sense avaladors. El 1941, el vicari general Rial va vendre el monestir, amb el mobiliari i els terrenys, al comerciant reusenc Josep Maria Llopis, afecte al regim franquista que utilitzà la casa senyorial com a segona residència. Posteriorment passà a mans del Banc Urquijo, fins que va ser adquirit conjuntament per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Tarragona que s'encarreguen des d'aleshores, de la seva conservació i restauració.

Eduard Toda i Güell moria el 26 d'abril de 1941 al monestir de Poblet, del qual va ser el gran impulsor de la seva restauració i on va passar els últims anys de la seva vida.

Sant Miquel d'Escornalbou
En l'entrada fortificada del recinte es troba un escut amb la lletra T (tau) i l'any 1912 -quan es va restaurar l'arc- sobre un fons de barres ondulades que simbolitzen Tarragona i que col·locà Toda. La T representa tots els elements relacionats amb l’orígen del monestir: la seu de Tarragona de la qual depenia Escornalbou. La Tau, era un dels símbols de la seu tarragonina. Representa la inicial de Teos, el nom de Déu en grec, i també de Tecla, patrona de la diòcesi i també és la inicial del cognom d’Eduard Toda.

Sant Miquel d'Escornalbou

L'habitatge particular de Toda s'estructura a partir de tres plantes. A la planta baixa es troben els espais d'ús quotidià de la família. Un petit rebedor dóna accés a l'escala per pujar als pisos superiors i també al menjador, la cuina i el celler, des del qual s'accedeix al pati.

Sant Miquel d'Escornalbou
Al primer pis es diferencia dos espais. D'una banda, el que ocupava la biblioteca i el despatx d'Eduard Toda i, de l'altra, el gran saló principal i diversos dormitoris. Tant el primer com el segon pis s'organitzen com a apartaments independents, ja que a tots dos s'accedeix a partir d'un rebedor. El primer pis estava reservat especialment al seu propietari i a amics seus il·lustres, com el cardenal Vidal i Barraquer.

Sant Miquel d'Escornalbou
La visita de les diverses sales comença per la biblioteca. Es tracta de dues sales on Eduard Toda hi va disposar d’una excepcional biblioteca. La col·lecció de llibres consta d’uns 5.000 volums de diferents temàtiques, entre les quals destaquen un conjunt de miscel·lànies de viatges, botànica..., i de diverses llengües, amb el francès i l’anglès com les més utilitzades. Una de les curiositats és observar el globus terraqüi del segle XIX. A l’estança posterior, Eduard Toda s’hi instal·là el despatx.

Sant Miquel d'Escornalbou

El Saló blau és la sala principal de la casa on es pot veure la decoració que imperava a la casa quan Eduard Toda i els següents propietaris, la van habitar. Hi localitzem la col·lecció de ceràmica dels viatges. Per una petita finestra darrere d’un piano de mitja cua, es veu el menjador de la casa.

Sant Miquel d'Escornalbou

Sant Miquel d'Escornalbou
Les habitacions del primer pis estaven destinades als homes i convidats masculins, com hem comentat anteriorment. A través d’un rebedor, s'accedeix a un conjunt de sis habitacions més, de les quals, quatre són dormitoris, una sala i escriptori, i una sala d’armes. Destaca la zona destinada al Cardenal Vidal i Barraquer, en la qual hi es troba una gran cambra amb unes vistes espectaculars sobre el Camp de Tarragona i la costa, un espai destinat al repòs i un petit escriptori.

Sant Miquel d'Escornalbou
Vuit són les habitacions del segon pis, quatre d'elles són dormitoris, destacant l’habitació de la mare d’Eduard Toda, Fransesca Güell i Mercader. Aquesta planta seria reservada a les convidades femenines que pogués tenir la família. Des de totes les finestres, es poden gaudir de les vistes que ens donen vers el claustre del monestir i del mar, més enllà.

Sant Miquel d'Escornalbou
El menjador, com altres sales, està decorat amb una sèrie d'objectes, reflex dels nombrosos viatges de Toda i de l'esperit col·leccionista del seu temps. El petit balcó que es pot veure s'anomena el balcó dels músics i a sota una petita porta per on el servei accediria a la cuina. A la vegada, des d'aquesta cuina, també es tindria accés a l'entrada de servei de la casa i a l'entrada de l'edifici senyorial. Aquestes zones són les que hauria d'utilitzar el servei per no haver de fer servir l'espai de dia dels senyors com a zona de pas.

Sant Miquel d'Escornalbou

A l'altre cantó de la sala, per una porta vidriada, s'accedeix a la sala d'estar amb mobles isabelins. Finalment s'arriba a la sala de la ceràmica i a l'espai habilitat com a celler durant l'estada de la família Llopis.

Sant Miquel d'Escornalbou

En la sala de la ceràmica es pot veure el gust pel col·leccionisme de la casa, en matèria de ceràmica. S’hi localitzen rajoles d’èpoques i procedències distintes, dins de les quals, destaquen la col·lecció de ceràmiques de “blau català”, una petita auca dels oficis i les peces del “Delft Blau” que Eduard Toda va aconseguir durant els seus viatges i estades a l’extranger.

Sant Miquel d'Escornalbou

Sant Miquel d'Escornalbou
L´última sala de la casa és el celler, on es pot observar l’aprofitament de les antigues estructures del monestir per a la construcció de la casa. En la sala hi trobem tres murals pintats a la paret. Un d’ells explica la llegenda dels frares franciscans que tenien prohibida la ingesta de carn. El segon, ens parla dels amors prohibits entre una princesa sarraïna i un rei cristià. El tercer, la llegenda de com es va construir el monestir i què se’n va fer de la pedra que en va sobrar.

Sant Miquel d'Escornalbou
Sortim al claustre, situat a la banda sud de l'església i que feia d'espai distribuïdor de la resta de dependències del monestir. Avui el trobem transformat en el jardí de la casa senyorial. A l'ala de llevant es conserven les úniques dependències del monestir, la sagristia i la sala capitular. A l'ala sud trobem el mirador que féu construir Eduard Toda aprofitant set arcs de l'antic claustre, a més de pedres i capitells.

Durant l'estada dels frares franciscans (segles XVI a XIX) es van fer obres de reforma al claustre. Van desfer el claustre romànic d'un sol pis i el van substituir per un de parets tancades que s'aixecava en tres pisos fins a la teulada de l'església. A l'arribada dels franciscans obersvants és quan hi hagué més reformes a l'espai. Així, al costat del claustre, al primer pis s'hi van construir les habitacions dels frares i, al segon pis, un total de 60 cel·les, entre altres modificacions.

Sant Miquel d'Escornalbou
La sala capitular, on es reunien els monjos per tractar dels afers interns del monestir, és una sala quadrada amb finestres apuntades i coberta amb volta de creueria. Amb Eduard Toda, passà a ser una capella dedicada a a la Mare de Déu del Llibre, patrona dels bibliòfils. A la paret, s’hi guarden restes de decoració de pedra del monestir. Als vitralls, es pot veure, Sant Miquel com derrota al dimoni, la mitra i un altre cop la lletra 'T' (tau).

Sant Miquel d'Escornalbou

De l'antic monestir també resten l'església i la cripta. L'església fou construïda entre els segles XII i XIII, on hi havia unes antigues torres, que s’ensorraren en part per a la construcció del presbiteri. L’església és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, amb un altar elevat, atès que sota seu, es troba la cripta.

Sant Miquel d'Escornalbou

La porta principal del temple, a la façana de ponent, té el timpà llis, resolt amb tres arquivoltes que s'aguanten sobre tres columnes. A la part exterior de la façana s'entreveuen quatre permòdols que indiquen l'existència d'un porxo, que en la darrera reforma de principis del segle XX es va eliminar.

Sant Miquel d'Escornalbou

Sota el paviment del presbiteri, hi ha la cripta, del segle XIII, que es pot accedir pel pati que hi ha darrera del claustre, encara que l'entrada original era per l'interior de l'església. La cripta està formada per tres naus perpendiculars separades per dues fileres d'arcs amb un pilar central.

Sant Miquel d'Escornalbou

La reconstrucció d'Eduard Toda incorporà unes cares a llocs estratègics de la fortificació, amb l'esperit que exercissin de "guardians protectors". Possiblement, van ser importats de Xina. Aquests rostres encara es poden veure, per exemple havent-ne un al costat de la porta de la casa senyorial.

Sant Miquel d'Escornalbou
Un cop acabada la visita al recinte, es pot recórrer el passeig dels frares que es va obrir entorn l'any 1818, d'una banda per a obtenir pedra per a les ampliacions del monestir i d'altra banda per proporcionar un espai de lleure als frares. Avui en dia, és un camí que permet contemplar el camp de Tarragona amb una panoràmica que abasta des de l'Hospitalet a les muntanyes de Prades, i a la costa, des d'El Garraf a l'Ebre. En dies clars hi ha qui diu que es poden veure també les muntanyes de Mallorca a l'horitzó. A mig camí es troba l'ermita de les Tres Verges, arrecerada per les pedres de la muntanya. Possiblement fou construïda en el moment que es va obrir el camí. Al costat de l’entrada, a mà dreta hi ha una oració a la Mare de Déu, del poeta de Víctor Balaguer gravada sobre una placa de pedra.

Sant Miquel d'Escornalbou
Seguint el camí, i pujant el desnivell enmig d'un bosc frondós de pis i alzines, s'arriba al final del passeig, on es troba l'ermita de Santa Bàrbara, datada dels segles XVIII-XIX. Consagrada a la santa i protectora dels llamps i de les tempestes, havia de protegir als habitants del convent i de les poblacions de la baronia que residien més vall. Eduard Toda mantenia la hipòtesi que l'ermita es va aixecar sobre les restes d'una torre que ell considerà d'origen romà, i que des d'època sarraïna es coneixia amb el nom de Zaloquia o Aguait degut al seu emplaçament.

Bibliografia i més informació en Museu d'Història de Catalunya