La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

La Colònia Güell

(18/08/2008) A pocs minuts de Barcelona, dins del municipi de Santa Coloma de Cervelló, es troba un dels complexes arquitectònic-urbanístic més importants de Catalunya: la Colònia Güell. Construïda a partir de l'any 1890, era una colònia industrial formada per una gran fàbrica textil, un zona residencial i una església.

Eusebi Güell va decidir, en un terreny que era seu, l'antiga finca Can Soler de la Torre, portar-hi les indústries textils que tenia en Sants, l'actual barri de Barcelona, amb la finalitat d'allunyar-se dels conflictes socials existents en la ciutat i poder constituir un nucli urbà amb personalitat pròpia i amb una vida social i econòmica tutelat per l'empresa. Però a diferència d'altes colònies industrials, aqui es procurà buscar millores socials pels treballadors, dotant-ho d'equipaments com un hospital, fonda, escola, botigues, cooperativa i una església. Juntament, amb les fàbriques i els habitatges dels traballadors, ocupava una superfície total d'unes 160ha.

El recinte industrial està delimitat, com estava abans quan hi havia l'antiga fàbrica textil, per un mur perimetral. Format per més de vint edificis singulars, el primer edifici va ser acabat l'any 1891. A diferència d'altres colònies industrials, que utilitzaven l'energia hidraúlica dels rius, aqui s'emprà la màquina de vapor com a font d'energia, tot i trobar-se a les proximitats del riu Llobregat. El disseny d'aquest recinte s'atribueix a Ferran Alsina, tècnic tèxtil i inventor que era associat de Güell, des de l'època de Sants. Des de fora, i visible de tot arreu, hi ha la xemeneia, d'una notable alçada i feta amb maó.

En el marc de la crísi tèxtil, la fàbrica tancà definitivament l'any 1973. L'any 2000, s'inicià el procés de recuperació d'aquest recinte, per tal de constituir un parc de petites empreses, i recuperar i rehabilitar aquests edificis modernistes amb la col·laboració de l'arquitecte Oscar Tusquets. L'accés al recinte no es posible.

Seguint el mur perimetral, s'arriba a la masia de Can Soler de la Torre. L'edifici, ja existent en el segle XVII, té els elements típics de la masia catalana: porta adovellada, galeria solana, un rellotge de sol... Al costat, hi ha una capella dedicada a la Mare de Déu dels Dolors.




Una mica més amunt, es troba el Dipòsit de l’Aigua, fet completament en maó i que data de 1895. Era un dels molts dipòsits i pous que fornien d'aigua a tota la colònia, tant a la fàbrica com a les cases.




Anant cap al centre, s'arriba al nucli del poble on es troben els diferents habitatges. El projecte d'urbanització, en forma de "L" s'encarregà a Antoni Gaudí i als seus col·laboradors com Francesc Berenguer i Joan Rubió i Bellver. El primer edifici singular que es veu es Ca l'Ordal (1894). Estava destinat als pagesos (les famílies Ordal, Cruañas i Gaudó) que treballaven les terres del senyor i avui en dia és residència privada. Amb forma de masia, però amb un estil modernista i l'ús del maó com a element decoratiu. Està format per un soterrani, destinat a quadres, planta baixa, pis o golfes. Destaca les cantonades arrodonides i les seves xemeneies plenes de filigranes.



La Plaça Joan Güell, que porta el nom del pare d'Eusebi Güell, era el centre de la vida social i cultural de la colònia. L'estàtua és del fundador de la mateixa.




En la plaça es troben els edificis neoclàssics de l'Ateneu Unió, on assajava la coral La Maquinista, i del Teatre Fontova, on es feien les representacions teatrals de tal manera que els obres podien divertir-se sense haver de sortir de la colònia.

Al capdamunt del carrer, en un petit promontori, es troba l'Escola i la casa del mestre. Era l'escola de la colònia i avui en dia és l'escola pública del nucli urbà. Era gratuita pels fills dels obrers i el tipus d'ensenyament entre els nens i les nenes eren diferents, on l'educacio´d'aquestes anava orientada a la formació en treballs manuals i domèstics, a càrrec de les monges. Quant a la construcció, que data aproxidament de l'any 1910, l'element bàsic són les lloses de pedra que predomina sobre el maó, on es pot veure un gran nombre de finestres per a il·luminar millor les aules.













Ca l'Espinal (1900), obra de Joan Rubió, era la casa de l'administrador de la fàbrica (avui en dia és una casa privada). Es un dels edificis més importants arquitectònicament parlant, on el seu mirador en forma de torreta medieval, el joc de sanefes de la façana i les gelosies de maó. Consta d'una planta baixa i dos pisos, i al costat es troba la Casa del metge (1910), on hi havia el consultori mèdic i la casa del mateix metge.




Seguint el carrer Malvei, es pot veure tot un conjunt de cases d'on vivien els obrers on es combina les façanes de maó amb lloses de pedra. El maó, com a element decoratiu, es usat per a separar les cases i remarcar les seves cornises, les golfes, finestres i portes


Darrera de Ca l'Ordal, es troba la Casa del Secretari, on vivia evidentment el secretari o administrador de la colònia. Diferent dels altres edificis, està feta de maó imitant carreus de pedra. Destaca la façana frontal on hi ha la porta i la balconada decorada amb un rat-penat de ferro, simbol de catalanitat i que sol usar-se en els escuts de Barcelona, València i Mallorca. També es poden veure els escuts de les quatre barres i la de la Creu de Sant Jordi.


En el carrer Reixach es poden veure més residències d'obrers, on destaca l'ús del maó, com a element decoratiu, en les balustrades dels terrats i a les cornises.

Si es segueix pel carrer Aranyó, es pot veure el Convent de les monges, un edifici auster que allotjava a les monges carmelites que tenien cura dels malalts i dels nadons dels treballadors. Al costat, el Centre municipal Sant Lluis (1918), que era l'antiga seu del patronat obrer de la Sagrada Família, una institució religiosa dirigida pel capellà de la colònia que oferien activitats diverses per la canalla com jocs, gimnàtica, catequesi...

Agafem el carrer de Claudi Güell, i aqui trobem la Cooperativa de consum (1900), actual lloc d'acollida als visitants que volen veure la cripta. L'edifici modernista està format per la planta baixa i un pis i era on els habitants de la colònia compraven els queviures. Dirigida per una junta, repartia els beneficis de la societat a finals d'any entre els seus socis. Davant mateix, es troben els antics cellers de la cooperativa. També es feia servir com a magatzem on s'acumulaven el carbó, el vi i embotits diversos.

Finalment, al damunt d'un petit turó i entre arbres, s'arriba a la joia de la corona: la Cripta, dissenyat per Antoni Gaudí, amb solucions arquitectòniques que després trasl·ladà a la Sagrada Família. Com passà a moltes de les seves obres, és una genialitat inacabada. Encarregada l'any 1898, Gaudí passà 10 anys fent estudis i elaborant el projecte, ficant-se la primera pedra l'any 1908. El projecte consistia en una església amb dos naus, una d'inferior i l'altra superior, acabada per diferents torres laterals i un combori central de 40m. L'any 1914, Gaudí abandonà les obres i un any després, el bisbe de Barcelona va beneir la nau inferior, que era la única que estava acabada.








Darrera l'església, una mica més aillat es troba la Casa Parroquial (1914), que era on vivia el capellà. Es una casa unifamiliar amb planta baixa i golfes, i jardí.




I una mica més enllà, entre matolls i completament abandonat es troba la Torre Salbana: una torre del segle XII que es conserva bastant bé, amb una edificació adossada del segle XIX, molt malmés. El seu origen es incert i evidentment no pertany pròpiament a la Colònia Güell.


Des d'aqui es té una panoràmica de la comarca, i al fons es pot contemplar l'edifici Walden 7 (1975), obra de l'arquitecte Ricard Bofill, en la ciutat de Sant Joan Desvern. Es tracta d'un conjunt de més de 400 habitatges.

La Festa Major de Gràcia (2008)

Les festes del barri barcelonès de Gràcia són una de les més populars que es celebren arreu de Catalunya. Enguany es preveu que passin pels seus carrers més de dos milions de visitants, el que pot donar una idea de com pot estar massificat en les hores de màxima assistència. Gràcia va ser fins a finals del segle XIX un poble independent de la ciutat de Barcelona, però amb la construcció de l'Eixample connectà els dos nuclis de població, passant a ser un barri més de la ciutat comtal.

L'origen de les festes no és gaire clar. Es té constància des de mitjans del segle XIX, quan ja es consolidaren definitivament. Són unes festes on durant tot el dia i per la nit es celebren activitats en els diferents carrers i plaçes decorades: teatre, concerts, sopars a l'aire lliure... Des dels anys 20, en el segle XX, es celebra el concurs de carrers guarnits, on els veins hi participen activament. Així, una de les grans atraccions de les festes es passejar-se pels seus carrers ornamentats amb diferentes temàtiques, materials i estils i per les seves places, on es celebren activitats diverses.

Aquest any, el primer premi d'honor va correspondre al carrer Joan Blanques de Baix, guarnit com una merceria, i en homenatge a les àvies que cada any participen en la decoració del guarniment. El conjunt representa el mon de les labors on queda reflectit molt dels elements que s'utilitze com les agulles de cosir, fils, rodets, ganxets... Es va tardar gairebé 6 mesos en fer-se, i participaren unes 10 persones en la seva elaboració. També han guanyat el premi a la il·luminació i al millor sostre.



El segon premi ha estat per a Joan Blanques de Dalt, engalanat en homenatge a la cançó Gràcies, vida, gràcies, del cantautor Joan Isaac (tradicionalment, cada any està dedicada a una determinada cançó), amb un colorit contrast de llums florals, fent una passejada pels colors vius de la primavera i els colors suaus i càlids de la tardor.



El tercer lloc ha sigut per un dels favorits de sempre: el carrer Verdi del Mig, dedicat a la lluita lliure mexicana, molt arrelada en la cultura popular de Mèxic. La decoració està formada per lluitadors amb màscares de colors, un ring decoratiu situat en l'entrada de Providència i un sostre format per més de 600 ninots negres.



Amb la celebració de l'any Rodoreda, la Plaça Rovira ha volgut fet un homenatge a l'escriptora Merçè Rodoreda, autora de La Plaça del Diamant, amb un guarniment anomenat El terrat de la Colometa, convertint la plaça en un immens terrat amb els elements típics: la roba estesa, el safareig, el colomar... (han obtingut el desè premi)




Amb un Buda gegant a l'entrada, el carrer Tordera ha fet una aposta pel Tibet, amb al·lusions a la pau i precisament en l'any en què ha destacat la seva lluita d'independència sobre la Xina (cinquè premi).



El carrer Fraternitat han guarnit el seu carrer amb la finalitat de semblar una cova, i evocat el viatge al centre de la terra (sisè premi).



El premi a la millor entrada va ser pel carrer Progrés, amb un gran diable, i obtenint el vuitè premi en el concurs general, dedicat a les Festes populars de Catalunya.

















Enguany, algo més d'una quinzena de carrers i places estaven adornades. S'ha de tindre en compte que cada any, n'hi ha menys, com demostra el fet que molt temps enrera, s'havia arribat a més de seixanta carrers.

(Fotos del dia 17/08/2008)

Els voltants de la Tarraco imperial

Al voltant de la ciutat de Tarragona, l'antiga Tarraco i capital de la província romana Hispania Citerior Tarraconensis, es poden trobar diferents monuments de l'esplendor romà. Seguint la carretera N-340, es poden veure gran part d'aquests monuments. Començarem, a les afores del municipi de Roda de Barà, a uns 20km de l'antiga capital.

Al bell mig de la N-340, es troba l'Arc de Berà, un arc honorífic romà, construït sobre l'antiga Via Augusta per una disposició testamentària del ciutadà Luci Licini Sura, de la tribu Sèrgia, a la fi del segle I a.C. El monument presenta una única apertura enmarcada a ambdós costats per parelles de pilastres corínties sobre podi. Hi manca una bona part de l'entaulament original i el cos superior (àtic). El conjunt mideix més de 12m i ha estat restaurat en quatre ocasions: 1788, 1840, 1936 i 1997.

Seguint la carretera cap a Tarragona, i en Altafulla, es troben les restes de la Vil·la romana dels Munts. Apart, es pot visitar el centre medieval del municipi. Sortint d'Altafulla, una cruilla ens apropa a l'entrada de l'àrea de servei del Mèdol, en l'autopista AP-7, on es pot veure l'antiga pedreda del Mèdol, d'on es va extraure gran part de la pedra destinada a la construcció dels edificis romans, i al ben mig es conserva una agulla de pedra d'uns 16m d'alçada.

Abans d'arribar a la ciutat, a un costat mateix de la carretera, hi ha la Torre dels Escipions, un monument funerari en forma de torre quadrada, construït en la primera meitat del segle I d.C. al costat de la Via Augusta. Consta de tres cossos sobreposats, decreixents en dimensions i originalment estava rematat per una coberta de forma piramidal. Al cos del mig es conserva una inscripció llatina i dues figures que representen la divinitat funerària Atis. En un principi, es van identificar erroneàment com els germans Escipis i d'aqui l'origen del nom tradicional del monument. En l'interior, la càmara funerària contenia les cendres dels difunts.

A uns 4km de Tarragona, envoltat d'un bosc natural, al marge esquerre del riu Francolí es troba l'Aqüeducte de les Ferreres (segle I d.C.), més conegut com el Pont del Diable, que duia l'aigua del riu a la ciutat de Tarraco. Amb una llargada de 217m i una alçada de 27m, consta de dos nivells d'arcades sobreposades amb 11 arcs al nivell inferior i 25 al superior. La captació de l'aigua es feia a uns 15km mitjançant un canal i per a salvar el barranc dels Arcs, es construí aquest aqüeducte.

Per arribar, es pot fer bé per l'autopista AP-7, en una àrea de descans, o per la carretera N240, de Tarragona a Valls) abans d'arribar al barri de Sant Salvador.

Per últim, aprop de Constantí, hi ha el Mausoleu de Centcelles, on es van guardar les despulles d'algun important personatge. La seva cúpula presenta un revestiment de mosaic amb escenes de cacera, representacions de l'Antic i del Nou Testament, de les Quatre Estacions i de personatges entronitzats. És, en conjunt, un monument clau de l'art paleocristià del món hispà i romà.