La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Pel nucli antic de Cerdanyola del Vallès

El nom de Cerdanyola apareix per primer cop en un document de l'any 956, per definir el terme que, al llarg de la història, també s'ha anomenat Sant Martí de Cerdanyola. Cerdanyola significa 'Cerdanya petita', però no s'ha trobat cap mena de prova documental o arqueològica que relacioni el terme amb aquesta comarca del Pirineu. El nom de la ciutat s'ha escrit de diverses maneres, fins que l'any 1978 es va adoptar oficialment el nom de Cerdanyola del Vallès, recuperant-se així l'ortografia que s'havia acceptat durant la Segona República.

Moltes ciutats i pobles del Vallès van ser llocs d'estiueig de la burgesia i intel·lectuals de Barcelona per la bellesa del paisatge, l'abundància d'aigua i les bones comunicacions. Una d'elles va ser Cerdanyola del Vallès, generant-se una nova arquitectura, de caire modernista, amb cases de lloguer, casinos, una nova església i luxoses torres que van modificar el paisatge urbà. Una part important del patrimoni arquitectònic va desaparèixer a partir de la dècada de 1960 arran de l'especulació urbanística i la transformació de Cerdanyola en ciutat dormitori. Entre el que s'ha conservat destaquen la Rectoria, la Casa Mongay, la Casa López, la Casa Dolors Balcells i les Escoles, totes obra d'Eduard Maria Balcells; la Torre Vermella, Can Llopis i el Castell de Sant Marçal, de Gaietà Buïgas; la Casa Vinyals (actual Escola de Música), de Ramon Puig Gairalt, o el Panteó Fatjó, entre d'altres.

En el centre històric, entre els dos nuclis desenvolupat a Cerdanyola al llarg del segle XIX, el barri de Dalt i el barri de Baix, al voltant de la plaça Francesc Layret, podem trobar diversos d'aquests edificis històrics de gran interès cultural.


Començem per l'Ajuntament, projectat l'any 1920 per Eduard Balcells. Es tracta d'un edifici noucentista construït en un solar situat entre el barri de Dalt i el barri de Baix, davant de la nova església parroquial edificada uns anys abans, configurant-se així el centre polític i religiós de Cerdanyola. L'aspecte actual de l'edifici és fruit de successives reformes i ampliacions que van desvirtuar el projecte inicial de Balcells. De l'estructura original, de planta rectangular amb planta baixa i pis, només en queda la façana nord i la primera crugia. En la façana destaca el frontó curvilini, d'inspiració barroca, que oculta la coberta de doble vessant, coronat amb remats esfèrics.

En la planta baixa disposa d'un porxo adossat, amb cinc arcs frontals de mig punt i un lateral a banda i banda, a l'interior del qual es troben les tres portes d'accés allindades i diversos elements de ferro forjat (els llums i la porta central amb un medalló de l'escena de Sant Martí a cavall tallant la capa). Al pis superior, la porxada esdevé terrassa. El parament, estucat en blanc, és decorat amb motius esgrafiats de temàtica vegetal, fets cap al 1947, que emmarquen les obertures del pis superior, i, al centre de la testera, hi ha l'escut de la població amb el lema Facta non verba (fets, no paraules), fet amb rajoles. A l'interior es conserva una part de la decoració de la Sala de Plens realitzada per Balcells el 1931, i l'enteixinat del sostre format per tres trams de casetons clàssics, separats per bigues penjades.


Al costat de la Casa de la Vila, a l'inici del carrer de Lluís Companys hi ha la Torre Fatjó, o Villa Maria, una gran torre d'estiueig construïda cap cap al 1900 per encàrrec de Maria Roca, de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de quatre vents, a la qual s'adossa un cos de planta baixa, amb una gran terrassa a l'alçada del primer pis. L'edifici actual manté bona part dels trets característics de la primera construcció tot i que, en una reforma de 1944, es va modificar l'organització interior canviant l'accés de la façana oest a la nord.

En la teulada s'utilitzen peces de ceràmica vidriada de color verd, en el carener i com a pinacles que rematen el crestall, que contrasten amb el color marró de les teules. Es conserva bona part dels elements decoratius, d'estètica modernista, del primer projecte, com el fris corregut amb un relleu de fulles recargolades que separa la planta baixa del pis, la barana de les terrasses i de les balconeres del primer pis o els guardapols d'algunes obertures, també d'inspiració gòtica.

Cap al 1940, compra la finca Domingo de Gomar, casat amb Engràcia Fatjó Vallés, passant l'edifici a anomenar-se Torre Fatjó, i uns 30 anys després, la família Gomar-Fatjó va cedir la propietat a l'Ajuntament per a ser destinada a ús educacional, formant-se un patronat que decideix utilitzar-la com a guarderia.


A l'inici del passeig Cordelles, tocant també a l'Ajuntament, es conserva una residència unifamiliar -la Casa Dolors Balcells- que, probablement, constitueix una de les obres primerenques d'Eduard M. Balcells. L'any 1905, la germana de l'arquitecte, Dolors Balcells, va adquirir la propietat de la finca i l'hi encarregà la reforma de l'edifici existent construït a finals del segle XIX, de volum cúbic i planta rectangular amb planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dues aigües.

El resultat de la reforma exemplifica les característiques més personals del primer període modernista de Balcells com el gust per l'arquitectura gòtica (remat de la façana principal al carrer, amb un frontó esglaonat i elements decoratius de les finestres), els elements simbòlics i fantàstics (com el mural romboidal amb la Mare de Déu dels Dolors que al·ludeix a la seva germana i el relleu amb dos lleons alats enfrontats en l'aresta oest), la ceràmica vidriada (de color blau en el mural i els remats de la teulada) i el ferro forjat (llum en forma de drac al costat de l'entrada).


Dominant els dos edificis anteriors, tenim davant per davant l'església nova de Sant Martí. Es tracta de la tercera església dedicada a Sant Martí de Tours que ha tingut Cerdanyola. La primera església estava situada a Collserola, i es va abandonar per una de nova construïda a la plana, entre les masies disperses que constituien el poblament del terme en l'època. El moviment de la població va motivar la construcció de l'actual església, a mig camí entre els dos nuclis urbans que es van desenvolupar a Cerdanyola al llarg del segle XIX, i que hem comentat abans. El 1902, Claudi Duran i Ventosa realitzà el projecte d'una basílica de creu llatina, amb absis quadrangular i amb una nau central franquejada per tres capelles per banda, entre els contraforts, intercomunicades. D'estil historicista, les dificultats financeres van allargar les obres fins el 1909.

Adossat al mur de llevant es troba el campanar de planta quadrada i coberta a quatre aigües, recobert de ceràmica vidrada. Després dels desperfectes ocasionats durant la Guerra Civil, Eduard M. Balcells es va fer càrrec de les obres de restauració i de la successiva reconstrucció del desaparegut mobiliari litúrgic i dels vitralls.


Al costat de l'església, i connectat per una galeria en planta baixa, es troba la rectoria de la parròquia de Sant Martí, projectada també per Eduard M. Balcells, l'any 1908. Tot i tractar-se d'una obra inacabada, es tracta d'una singular obra modernista de planta rectangular, que presenta una complexa volumetria integrada per diferents cossos juxtaposats combinats amb gran originalitat que recuperen, de manera molt eclèctica, el llenguatge gòtic.

En la façana principal al carrer de Sant Ramon, es diferencien tres cossos: 1) en el cos oest amb la galeria de fusta de la segona planta amb el ràfec recolzat per mènsules i puntals i les finestres decorades amb vidres de colors, 2) el cos central, a la planta baixa, amb tres finestres cobertes amb un arc esglaonat i protegides per un guardapols esglaonat amb la mènsula central que en el projecte original era la base d'una figura de l'arcàngel Sant Gabriel, i 3) el cos est, una mena de torre acabada amb merlets.


En el projecte, la decoració de la façana contemplava diversos elements, apart de l'escultura de Sant Gabriel, que probablement no es fèren per motius econòmics com un rellotge de sol, impostes ceràmiques amb creus i la inscripció Ave Maria Purísima, esgrafiat amb fals carreuat, vitralls...




 A un costat de la plaça, en el carrer Sant Martí, es troba una de les tres cases de lloguer que va fer construir Evarist López, l'any 1905, amb un projecte signat per J. Plantada i Artiga. Eren tres edificacions senzilles de planta rectangular i un sol pis, amb façana al carrer Sant Martí, amb mitgera en un costat i envoltades de jardí pels altres dos. La casa número 77, l'única que es conserva del conjunt i coneguda com a Casa Mongay, fou reformada, es creu que per Eduard M. Balcells, incorporant una singular decoració en la façana, guarnida amb esgrafiats geomètrics, rajoles de temàtica vegetal i elements de ferro forjat.

El músic Enric Granados va ser un dels estiuejants més habituals i va atraure al seu entorn col·legues com Eduard Toldrà o Pau Casals. Entre el nucli de pintors destaquen Josep de Togores, que va néixer a Cerdanyola, Alexandre de Riquer, Manuel Cano, Manuel Humbert i Marià Espinal; i entre els escultors, Rafael Atché, Ismael Smith, Alberto Lena, que va fundar un taller de motlles, Josep Viladomat i Francesc Juventeny. Aquest nucli cultural és el fil conductor de l'actual Museu d'Art de Cerdanyola, situat a l'antic Casino, situat al carrer Sant Martí número 88, on sobresurt el conjunt de vitralls anomenat Les Dames de Cerdanyola, punt culminant del vitrall modernista català. El museu té un important fons modernista de pintura, escultura, arquitectura, fotografia i arts industrials, amb obres de Casas, Llimona, Balcells, Brú, Escaler, Burguès, Smith, Vilatobà i Togores.


Gaietà Buïgas edificà el Teatre Casino, a finals del segle XIX, per a la colònia d'estiuejants, i sent el primer equipament cultural de la població. Posteriorment, la propietat passà a mans del joier Evaristo López el 1905, després d'adquirir-la en una subhasta provocada per problemes relacionats amb les hipoteques que gravaven la finca. El nou propietari va encarregar a Eduard M. Balcells, nebot de Buïgas, la construcció de la seva casa d'estiueig sobre la finca preexistent, anomenant-se llavors Villa López. Malgrat que s'havia suposat que la construcció de Balcells podia haver comportat l'enderrocament de l'antic Casino, els estudis fan pensar que es va mantenir, amb les mínimes reformes necessàries, l'edifici construït per Buïgas, i que la seva actuació va consistir en la transformació, adequació i embelliment de la construcció anterior.

Balcells respectà l'estructura de fàbrica d'obra vista simètrica, amb un cos central de planta baixa i un pis i, a cada banda, un cos lateral de planta baixa. Les cobertes dels tres volums són teulats a dues vessants amb una barbacana accentuada amb una solució decorativa de fusta. La seva intervenció es va concentrar en la decoració interior, de la qual en resta algun arrambador ceràmic i els paviments de mosaic hidràulic, i en la tanca del jardí del carrer Sant Martí, realitzada cap al 1912. En l'antic saló de la casa d'estiueig, hi ha el tríptic de vitralls de les Dames de Cerdanyola, considerada una de les obres culminants del vitrall modernista català (Foto: arrimador de la galeria de la Torre López. 1906 | Ceràmica esmaltada, fabricant no identificat).

El 1961, els propietaris dels Laboratoris Domènech van adquirir la finca als hereus del joier López, i es va ampliar i reformar la vil·la per a convertir-la en laboratori farmacèutic i oficines, segons un projecte de l'arquitecte Fernández Marquès, i on fabricaven entre altres el Lápiz Termosan, un medicament contra els dolors reumàtics. A la dècada dels 1990 la finca es va vendre l'ajuntament i el 1999 se'n va plantejar l'enderroc. Després d'una campanya popular, Can Domènech es va incloure al Pla Especial del Patrimoni Arquitectònic i Arqueològic de Cerdanyola. El maig del 2006, es van iniciar les obres de restauració, finalitzant-se el 2009, any en què es va obrir el Museu d'Art de Cerdanyola.

Bibliografia i més informació en: Ruta Europea del Modernisme. Cerdanyola del Vallès | Recursos web d'urbanisme de la web oficial de Cerdanyola

Anar a: El Museu d'Art de Cerdanyola "Can Domènech" | Els vitralls de les dames de Cerdanyola

La Casa de Convalescència

Situat a l'esquerra de la Rambla, al cor del Raval de Barcelona, entre el carrer del Carme i l'antic Hospital de la Santa Creu, i el carrer d'Egipcíaques i l'antiga Acadèmia de Cirurgia, es troba la Casa de Convalescència, seu històrica i actual de l'Institut d'Estudis Catalans. Es tracta d'un edifici civil del segle XVII, que formava part del gran conjunt sanitari integrat per l'antic Hospital de la Santa Creu (actual Biblioteca de Catalunya), el Col·legi de Cirurgia (posteriorment, Facultat de Medicina i ara seu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya) i la mateixa Casa de Convalescència, on hi anaven els malalts que tot hi haver-se curat, necessitaven un temps per refer-se i no tenien ningú que en pogués tenir cura.

A l’Hospital de la Santa Creu, com en tots els hospitals medievals, els malalts solien jeure a terra, sobre flassades o màrfegues. Quan hi va haver llits, es posaven capiculats si hi havia plètora. Les condicions doncs no eren massa bones. Aviat es detectà la necessitat de tenir als convalescents apart que es justificava sobradament pel perill de recaure si convivien amb els malalts. El 1596 el prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem aconsegueix un espai per convalescents en la part construïda d’un nova nau que es deia de Sant Joan Baptista. Però aviat els administradors de l'Hospital l’ocuparen amb malalts.

L’interès del bisbe de Barcelona, Joan Sentís, fou cabdal. El 1622 comença una campanya de captació de donatius implicant-hi la Diputació, el Consell de Cent i particulars. El 26 de març del 1629 posaven la primera pedra, però van passar més de 30 anys fins que es va inaugurar, els dies 24 i 25 de gener de 1680. El projecte inicial de l'edifici, que després fou reduït, preveia tres plantes: a la planta baixa, menjadors, cuines, rebost i forn; a la primera planta, els dos dormitoris -l'un per a homes i l'altre per a dones-, les secretes i la capella, i a la planta de dalt, en les golfes, el guarda-roba. També incloïa un claustre i un sobreclaustre.

Com altres obres d'aquest tipus, aquest espai va ser gràcies a l'impuls de la societat civil de l'època. Diversos ciutadans i famílies benestants, com Lucrècia de Gualba (senyora del castell i terme de Montnegre), Pau Ferran, els Soler, els Astor i els Cardona, van fer gala de la seva generositat en deixar els seus béns a l'institució i als pobres convalescents. Això els atorgà el títol de fundadors i, des d'aleshores, els seus escuts apareixen com a elements decoratius per tot l'edifici.

Tot i les aportacions inicials dels marmessors de Lucrècia de Gualba, l'empenta necessària per a acabar l'obra amb les característiques que té ara va arribar l'any 1646, quan Pau Ferran va testar a favor de la Casa de Convalescència. Segons les cròniques, Pau Ferran era un ric navilier arruïnat que estava ingressat a la Casa de Convalescència i que, després de recuperar la fortuna, va llegar els seus béns a la casa que l'havia acollit, a condició que fos administrada independentment de l'Hospital de la Santa Creu, i per uns administradors que ell mateix designà a perpetuïtat: el prior i l'administrador de l'Hospital, el prior del proper Monestir de Nostra Senyora del Carme, l'obrer ciutadà de Santa Maria del Mar i com escrivà el seu notari particular.

Quan l'Hospital de la Santa Creu es va convertir en l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Casa de Convalescència va ser també traslladada al nou conjunt modernista, on va ocupar un edifici independent obra del fill de Lluís Domènech i Montaner, Pere, que va ser inaugurat el 1930 pel rei Alfons XIII el mateix dia que l’Hospital. Desaparegut el caràcter benèfic de l'edifici, l'Ajuntament de Barcelona comprà el recinte el 1921. Deu anys més tard, poc abans de proclamar-se la República, el cedí a perpetuïtat a l'Institut d'Estudis Catalans, l'acadèmia fundada l'any 1907 per Enric Prat de la Riba. Aquesta situació va durar poc temps perquè la repressió posterior a la Guerra Civil va sumir l'IEC en la clandestinitat, mentre els vencedors van destinar l'edifici a altres usos. Amb l'arribada de la democràcia, l'any 1977, l'edifici retornà a l'IEC, que acabà el trasllat el 1982.

La Casa de Convalescència va constituir una millora clara en l'atenció als malalts convalescents. A finals del segle XVII, tenia dos-cents llits de ferro, quatre-cents matalassos i quadres per a "alegrar la vista", i als malalts que en podien prendre els donaven carn i postres. El lligam de la Casa de Convalescència amb l'Hospital va continuar, així, fins a principis del segle XX.

D'estil classicista, l'edifici fa poques concessions al barroc. Però, més enllà del valor arquitectònic i social, la Casa de Convalescència reuneix exemples cabdals de les arts plàstiques dels segles XVII i XVIII, tant en escultura i pintura (murals i quadres), com en ceràmica i revestiments. No en va s'havia contractat els escultors, pintors i escudellers més significatius del moment.

L'edifici ofereix un exterior extremadament senzill. En la façana principal, en la que s'obre l'entrada, hi ha el portal principal, enquadrat per pilastres de pedra negra, sobre les quals reposa un arquitrau, amb una llegenda relativa a la Casa de Convalescència, i senzilla cornisa. A sobre d'aquesta hi ha l'escut de l'Hospital i el de la ciutat emmarcats dins d'una forma edicular flanquejat el conjunt per pinacles.



L'altre element decoratiu exterior es troba a la fornícula de la cantonada del carrer d'Egipcíaques, amb la figura de Sant Pau, obra de Domènec Rovira 'el Jove', autor també de les imatges de sant Bernat de Claravall i sant Benet de Núrsia, que podem trobar en la portalada de la façana principal de l'església del Monestir de Santa Maria de Poblet.

Accedint a la Casa pel portal principal, es troba un vestíbul de planta quadrangular amb deu plafons repartits per les parets on es narren episodis de la vida i martiri de Sant Pau. Fets en ceràmica amb gran profusió d'emmarcaments, motius decoratius vegetals, gerros i gran riquesa de color, van ser realitzats entre 1679 i 1682 per Llorenç Passoles. L'autor utilitzà els colors groc, blau i la seva combinació, el verd. El groc serveix per a representar els objectes propers, el blau els llunyans.

Els episodis representats són: la fugida d'Efes, obres de caritat a Roma amb sant Bernabeu, evasió de Damasc, predicació als jueus, conversió, decapitació, sant Pere i sant Pau a Roma, sant Pau escrivint les epístoles, sant Pau davant dels jutges i la representació iconogràfica del sant (l'espasa i la ploma). En el sostre en creueria, es troba l'escut de Pau Ferran en la clau de volta. A mà dreta, hi ha una placa amb un text en català antic, que conté informació sobre les dades bàsiques de la construcció de la casa.


Traspassat el vestíbul d'entrada ens trobem un pati central quadrat que es conforma com un claustre de dos pisos. La galeria baixa consta de grans arcs de mig punt sobre pilars rectangulars, mentre que el pis superior dobla el nombre d'arcs, recolzant-se sobre columnes toscanes.


Enmig del pati hi ha un pou, on es recollia l'aigua de pluja que s'hi aplegava pels forts pendents, amb un brocal coronat per la figura de sant Pau, realitzada per Lluís Bonifaç i considerada com una obra mestra de l'escultura catalana del segle XVII. Segons s'indica, la tria del sant va ser degut al fet que Pau Ferran, màxim mecenes de l'espai, va voler posar el seu patró al bell mig del pati.



Pau Ferran també va incloure el seu escut d'armes arreu de la construcció. Als quatre costats del pati es pot veure, si es para atenció, un escut amb tres ferradures, una transformació en icona del seu cognom.

Per dues escales es podien accedir al pis superior. La primera d'elles, de dos trams, era denominada "de l'Administració", i unia la zona de la planta baixa per on entraven els subministres a la Casa, amb les oficines, on es portaven els comptes i l'administració d'aquella. Llorenç i el seu fill Pau Passoles, foren els autors de les ceràmiques dels arrambadors, realitzades entre 1679 i 1685.




L'altra escala, o principal, unia la planta inferior amb la superior, amb dos trams i replà, i amb els laterals i els arrambadors de ceràmica policromada.

Al primer pis, a la Sala Prat de la Riba, es troba una capella barroca, que conté un quadre central de Viladomat i quatre tapissos flamencs del segle XVI, adquirits per la Generalitat de Catalunya de l'època, i que, quan aquesta institució va desaparèixer pel Decret de Nova Planta, van passar a mans de l'Audiència i, posteriorment, a la Diputació de Barcelona, que sota la presidència d'Enric Prat de la Riba va aprovar el dictamen fundacional de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1907.


Com altres edificis nobles de la ciutat de l'època, el pati dels tarongers és un jardí elevat. Avui dia, i en homenatge a Mercè Rodoreda, es mostren algunes de les plantes que l'escriptora anà esmentant al llarg de la seva obra com camèlies, pelovelles, cineràries, magraners, glicines, llessamins reials, mimoses, acàcies blanques o nenúfars.



Bibliografia i més informació en: Web de l'Institut d'Estudis Catalans | De Santa Creu a Sant Pau: la Casa de Convalescència, 1680-1994 | De Santa Creu a Sant Pau: les armes de la Casa de Convalescència | L'arquitectura civil del segle XVII a Barcelona (Antònia Maria Perelló Ferrer)

El Pati Manning de la Casa de Caritat

Passejant pel centre de Barcelona pots trobar-te i descobrir veritables sorpreses com el Pati Manning, en el carrer Montalegre número 7, que forma part del conjunt d'edifics que configuraven l'antiga Casa de Caritat, al barri dels tallers, al nord del raval. En aquest espai, mig amagat, mig desconegut, trobem un claustre amb parets amb esgrafiats i mosaics, arcades, un cafè amb terrassa i també una església en el seu interior.


El conjunt de la Casa de la Caritat està format per una agregació d’edificis heterogenis construïts en diferents èpoques i actualment alberga un complex cultural format pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona (CERC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona i la Universitat Ramon Llull.

El 1362, s'hi instal·là aquí una comunitat de monges canoneses de Nostra Senyora de Montalegre. Com que l'orde religiós al qual pertanyien es va negar a acceptar les claúsules del Concili de Trent, el papa Climent VIII el va disoldre el 1593. El 1598 s'aprofità l'edifici per allotjar el nou Seminari Conciliar de Montalegre, per part dels jesuïtes, fins l'any 1769, data en què el seminari es traslladà al Col·legi de Cordelles.

El 1792, l'edifici que havia sofert transformacions importants al llarg del segle va ser destinat a hospici, fins el 1957. Aquest any, les instal·lacions que des del 1954 pertanyien a la Diputació de Barcelona van ser desallotjades i els serveis assistencials, traslladades a les Llars Mundet, al barri d'Horta.

L'any 1802 el rei Carles IV, amb motiu d’una visita a la ciutat, va autoritzar la creació d’ una casa de Caritat on era l'hospici, i es va quedar meitat Casa de Caritat i meitat hospici. Però, els orígens de la Casa de la Caritat de Barcelona com institució, es remunten a l'any 1583, quan el consell municipal fundà un asil per a pobres d'ambdós sexes al carrer d'Elisabets. El 1772 es va considerar que, atesa la gran quantitat d'allotjats, calia traslladar la població masculina a l'edifici adjacent de l'antic Seminari Conciliar Tridentí, dirigit pels jesuïtes des del 1598 fins a la seva expulsió del país el 1767. Les dones i les nenes pobres van restar a la Casa de Misericòrdia del carrer d’Elisabets.

Cal tenir present que, des d’un punt de vista arquitectònic i urbanístic, aquest recinte es va anar bastint sense cap mena de planificació, de manera que la construcció dels diferents edificis s'abordava a mesura que els requeriments i l'economia de la institució ho permetien. L'estructura del recinte era, doncs, ben semblant a un laberint d'edificis heterogenis connectats per passadissos exteriors i patis de dimensions diverses, que corresponien als diferents departaments de l'antic hospici (homes, dones, infants, "impedits", "fatus", "distingits", etc.). Els patis exteriors, destinats a l'esbarjo dels hospicians, s'identificaven amb el nom d'importants benefactors de l'establiment: Pati Vidal (actual Pati de les Dones), Pati Ferrer, Pati Plandolit, Pati Nadal, Pati Manning, etc.

El Pati Manning, el nom del qual es va ficar en honor a Robert Manning, corresponia a l'antic claustre de l'antic Seminari Conciliar de Montalegre dels jesuites i actualment acull el Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona

El 1912 es remodelà el sector nord. L'arquitecte Jaume Font projectà la nova església al costat del Pati i, més cap a ponent, s'aixecà una nova sala d'actes projectada per Josep Goday. El pla urbanístic de la ciutat vella, redactat l'any 1958, preveia la destrucció de pràcticament totes les instal·lacions, excepte el Pati Manning i l'església, l'obertura de carrers a l'interior de la illa, l'afectació d'una part a parc públic i la construcció de dependències administratives. Amb el trasllat dels serveis assistencials a Horta, el conjunt restà quasi sense ús. L'església fou cedida el 1965 al Bisbat de Barcelona per a ús de l'Opus Dei, la Diputació i l'Ajuntament es repartiren els solars que produí l'enderroc.


El claustre és de planta quadrada i consta de dos pisos, l'inferior amb grans arcs escarsers sobre columnes toscanes, i el superior amb arcs de mig punt més petits, corresponent dos arcs del pis de dalt a cada un de la planta baixa. La coberta és inclinada cap al pati i està feta amb bigues, llates i cairons decorats.



A la part baixa de les plantes d'ambdues plantes hi ha un arrimador ceràmic, amb motius florals a la planta baixa i amb ornamentació geomètrica i floral a la planta alta, que s'adapta a les obertures. Damunt els arrimadors, a l'escala i al costat de llevant de la primera planta hi ha esgrafiats amb motius florals i geomètrics. Els esgrafiats són obra de Francesc Canyellas i Balagueró.



El cos de l'edifici amb façana al carrer de Valdonzella i de Montalegre és la part més antiga del conjunt i la forma de la planta és trapezoïdal. La planta baixa està coberta amb volta de canó. La resta de cossos que configuren el claustre-pati són de planta rectangular i s'organitzen en una única crugia a tota alçada a les ales de llevant i de migdia. El costat de ponent del claustre el tanca l'església.




A la planta baixa oberta al pati, hi ha l'escala principal que comunica les dues plantes. Una altra escala interior comunica les plantes primera i segona.



Al bell mig del pati hi havia una font, que va desmuntar-se el 1986, coronada per un grup escultòric de Joan Serra i Pau, del 1879, amb un tema al·legòric de la Caritat: l'acolliment i la protecció d'uns infants. Aquesta escultura es va traslladar a una de les parets del claustre, a prop de la porta d'entrada.

Una nit a l'Hotel W Barcelona

Mai haguèssim imaginat passar una nit a l'Hotel W Barcelona, conegut popularment com l'Hotel Vela per la seva aparença exterior, però l'atzar va fer que fos posible, gràcies al sorteig del concurs de la campanya 'Factura sense papers', celebrat el 2 de maig de 2012, on es premiava amb 20 estades per a dues persones a l'Hotel W Barcelona als clients d'Aigues de Barcelona que s'havien acollit a la campanya. Apart d'una nit d'allotjament, també s'incloia sopar, esmorzar i el circuit Bliss Spa.


Situat a l'inici del passeig marítim de La Barcelona, l'hotel oneja com la vela major d'un vaixell que navega per les aigues del Mediterrani, i s'ha convertit en una de les icones modernes de Barcelona. Hotel de cinc estrelles, amb 26 plantes que donen cabuda per a 473 habitacions i 67 suites, es gestionat per la cadena hotelera Starwood Hotels and Resorts i comercialitzat sota la marca W Hotels. Línies bàsiques, mobles blancs, decoració ratllant el minimalisme són característiques d'aquest hotal, que va dissenyar l'arquitecte Ricard Bofill Leví, i que s'inaugurà l'1 d'octubre del 2009.

Els treballs d'infraestructura van començar amb l'obertura d'una nova bocana que divideix el port de Barcelona en dues àrees: la civil i la industrial. El projecte original estava pensat per a allotjar apartaments de luxe, oficines i un hotel, però l'Ajuntament de Barcelona el va fer canviar per la seva altura que arribava a 160 metres, modificant-se sensiblement el seu ús final. Només es destinaria a hotel de luxe, i s'arribaria als 87,75 metres. El terreny on es troba l'hotel correspon a una zona guanyada al mar, realitzada amb un terraplenament amb l'aportació de materials diversos, procedents d'enderrocs i restes de construcció.



Amb la seva façana de vidre reflectant, el que permet que l'hotel vagi canviant de color en funció de l'hora del dia, el gratacels es situa de forma perpendicular al moll, i pràcticament des de totes les habitacions es poden gaudir d'unes magnífiques vistes de la ciutat i del Mediterrani.

El conjunt de l'edifici es pot dividir en dues zones diferenciades, que corresponen a una zona més àmplia de la la planta primera a la sisena i de la planta sisena a la última responen a la voluntat formal de l'edifici, totes elles destinades a habitacions.

W Barcelona ofereix als seus clientes el primer Bliss Spa d'Espanya, un referent del massatge corporal i els tractaments facials, i un restaurant sota la direcció del xef català Carles Abellán, que té la distinció d'una estrella Michelin. Dispossa també d'una piscina, petita això si, terraces per prendre el sol, solariums...

La decoració interior de l'hotel s'inspira en el fons del mar, utilitzant-se mobiliari baix, la paleta de colors, els pufs, les tauletes transparents, llums i florers semblen meduses, eriçons de mar, corals... Els colors utilitzats recorden a l'aigua, a l'arena de la platja i també els coixins i vinils de parets volen emular l'estructura del plàncton. El mobiliari i els elements decoratius tendeixen a ser baixos per a no interrompre les vistes a la ciutat i al mar.

El color vermell dels passadissos, així com el fet que tant l'ascensor com els passadissos siguin més foscos que la resta es per a què l'impacte de les vistes sigui més efectiu. Les parets del lounge, el restaurant i el bar són de tons clars que simulen els colors reflectits pel mar. El mobiliari juga amb les formes, inspirades en les onades del mar, amb acabats arrodonits que representen l'erosió causada per l'aigua.

Segons Marta de Vilallonga, dissenyadora d'interiors del taller Bofill, un dels grans reptes va ser ficar el llit extra gran emergint just al mig de l'habitació, mirant directament al mar, 'un somni molt seductor destinat al plaer, on el llit es converteix en el centre del món'. Per a aquest projecte, la dissenyadora es va inspirar en vivències de la seva infància quan passava les seves vacances en Cadaquès, petit poble de pescadors, on les seves cases i finestres estaven orientades a la bahia.


El projecte d'il·luminació de l'hotel ha estat realitzat per l'empesa bm lighting design, i en l'habitació percebuda com a espai de gaudiment dels sentits, la il·luminació es presenta amb quatre escenes: dia, nit, wow i bany. En aquests espais, s'ha tingut en compte la importància de les vistes, i per això no es troba cap focus en el sostre en els primers cinc metres de l'habitació i les lluminàries decoratives són totes amb direccionalitat del terra, assegurant la visió nocturna de la vista sense reflexos en la façana. Aquesta il·luminació baixa s'implementa amb una caixa de llum en el bany creant un espai de volum tipus llanterna.

Tot l'hotel està gestionat per un sistema de control que s'adapta a les funcions lumíniques les 24 hores del dia, fent un ús sostingut i adeqüat en cada moment.


(07/07/2012) Vam acudir a l'hotel després de dinar. Mentre ens preparaven l'habitació, ens conviden a unes begudes i uns snacks, que vam prendre tranquilament en el hall de l'hotel. L'habitació que ens va tocar no estava en una planta tant alta com haguessim desitjat. La ubicació tampoc va ser la millor, doncs ens va tocar la vista cap a la bocana del port industrial, però tampoc era qüestió de queixar-se. Les vistes segueixen sent magnífiques, i amb el llit al mig de l'habitació, com en el sofà que hi ha al costal dels finestrals, es gaudeix de molta tranquilitat.

Després d'estar unes hores al sol, tant en la platja particular de l'hotel com en la piscina (bastant petita per a un hotel amb tanta ocupació), vam provar el Bliss Spa i concretament el bany de bombolles. La filosofia de Bliss es que tant abans com després dels tractaments es pogui gaudir d'un entorn tranquil, relaxant i modern. Així, abans del tractament, s'accedeix a una zona de relax molt còmoda amb revistes, cava, te, begudes diverses i inclús brownies. En els vestuaris hi ha taquilles individuals, sabatilles, barnús... tot per a sentir-se com a casa.


El sopar el fèrem a l'hora que haviem reservat prèviament en el Restaurant Wave. El menjar, molt bo i de qualitat, no decepciona i vam sortir molt satisfets, per anar a continuació a prendre una copa en una de les diverses terrasses a l'aire lliure que hi ha al voltant de l'hotel.


També vam pujar a conèixer el Bar Eclipse, situat en la planta 26 de l'edifici, dissenyat per Isabel López Vilalta, i on les impresionants vistes sobre la ciutat i el Mediterrani és l'estrella.



A l'endemà, l'esmorzar el vam fer en l'altre restaurant de l'hotel: el Restaurant Bravo de Carles Abellán. Tipus bufet, hi ha de tot i destaca per la seva quantitat com per la seva qualitat. Dissenyat també per Isabel López Villalta, el menjador, funcional i elegant, disposa d'una terrassa amb vistes al mar.


I amb el check-out, acabavem la nostra estada a l'Hotel W...


Bibliografia i més informació en: ARQA - Hotel "W Barcelona" | Hotel Vela Barcelona - W Barcelona - Wikiarquitectura