El conjunt romànic de la Vall de Boí

A la comarca de l'Alta Ribagorça, i rodejat d'altes muntanyes, trobem la Vall de Boí, un municipi format per petit nuclis de població, coneguda arreu pel seu important patrimoni natural i cultural. El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el balneari de Caldes de Boí o les pistes d'esquí de Boí-Taüll són, juntament amb el conjunt d'esglésies romàniques declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre de l'any 2000, els seus principals atractius turístics.

La Vall de Boí va ser un territori on a l'Edat Mitjana, l'ocupació àrab no va arribar a les valls més altes dels Pirineus, però sí que hi van penetrar les influències culturals portades per mercaders, monjos o viatgers que, des de l’altra banda dels Pirineus, cercaven el camí de peregrinació a Santiago de Compostel·la o les rutes de comerç transpirinenc. En els segles XI i XII, sota l’autoritat de comtes i bisbes, en aquestes terres es va emprendre la construcció d’esglésies d’estil romànic, lloc de culte per als habitants de la vall però també d’afirmació comunitària i territorial. Aquest romànic és excepcional per la concentració en un espai reduït d'un nombre tant elevat d'esglésies en un mateix estil arquitectònic, conservat al llarg del temps.

Per als seus orígens, cal remuntar-se al segle IX, quan a la vessant sud dels Pirineus, el territori s'organitza en comtats dependents del regne franc, dins la Marca Hispànica. Durant el segle X els comtats catalans aniran desvinculant-se progressivament de l'Imperi Carolingi fins a aconseguir la independència política i religiosa.

La Vall de Boí formava part d’un d’aquests comtats: el de Pallars-Ribagorça, adscrit a la casa de Tolosa fins a finals del s.IX. Amb la independència del comtat s’inicia un complex procés de control polític i religiós del territori que acaba amb la divisió del comtat originari en tres nous comtats independents: Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà i amb la creació d’una nova diòcesi: El bisbat de Roda.

La Vall de Boí és al mig d’aquest procés. En la primera divisió territorial havia restat dins el territori de la Ribagorça, però, a partir del 1025, passa a formar part del Pallars Jussà, i durant bona part del s.XI es veu immersa en les lluites comtals entre els dos Pallars.

Paral·lelament, a mitjan segle X, les esglésies de la vall que, originàriament, eren del bisbat d’Urgell passen a dependre del bisbat de Roda. La creació d’aquesta nova diòcesi inicià un període de disputes entre els dos bisbats i la Vall de Boí també és al mig d’aquest conflicte. Pocs anys després, el 1140, es signa la concòrdia entre els dos bisbats. La majoria de les parròquies de la Vall de Boí s’adscriuen al bisbat d’Urgell, només l’Assumpció de Cóll restarà depenent de Roda Barbastre.

Conjuntament a tot aquest procés de reestructuració territorial es va configurant un nou ordre social: el feudalisme. Els pagesos perden la seva llibertat i queden lligats a la terra sota el domini dels senyors feudals que es beneficien de les lluites comtals i del procés de feudalització per augmentar les seves possessions i el seu poder. A la Vall de Boí aquests senyors són els Erill. Des d’Erillcastell, el seu lloc d’origen, inicien a finals del segle XI una ràpida ascensió social, participant en les campanyes de repoblament i de reconquesta sota les ordres d’Alfons el Bataller, rei d’Aragó. Això és a l’inici del segle XII, just abans de la consagració de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Els senyors d’Erill utilitzen els recursos obtinguts dels botins de guerra per promocionar la construcció de les esglésies de la Vall de Boí, una manera de mostrar el seu poder i d’adquirir prestigi social.

El conjunt romànic de la Vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l'Assumpció de Cóll i la capella de Sant Quirc de Durro.

Una de les seves característiques principals és la unitat d'estil arquitectònic. Són construccions dutes a terme durant el segle XI i XII seguint els models provinents del nord d'Itàlia, el romànic llombard, que es caracteritza per la funcionalitat de les seves construccions, l'acurat treball de pedra, els esvelts campanars de torre, les cobertes de fusta, les naus separades per columnes i la decoració exterior d'arquets cecs i bandes llombardes.

Les esglésies romàniques de la Vall de Boí són el reflex artístic d'una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials, personificades en els senyors d'Erill i el bisbat de Roda d'Isàbena. Dintre d'aquesta societat medieval, l'església complia, no nomes una funció religiosa, sinó que també tenia un important paper social, com a lloc de reunió i refugi del poble, i en l'ús dels seus esvelts campanars de torre com a elements de comunicació i vigilància, sent molt significatiu que els campanars de Sant Climent, l’original de Sant Joan de Boí i Erill es trobin perfectament alineats.

A la Vall de Boí, les esglésies romàniques es troben situades en un extrem del poble degut a que els nuclis ja existien en el moment de la construcció de les esglésies; la única excepció és Santa Maria de Taüll, situada a la Plaça Major.

Cal destacar els conjunts de pintura mural que albergaven les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí, actualment conservats al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), així com totes les talles produïdes pel Taller d'Erill. En la pintura mural trobem les característiques fonamentals de la pintura romànica: simbolisme, narració d'escenes, abstracció, colors plans i vius. La temàtica era sempre religiosa, des de la gran representació de Déu fins a les imatges d'animals reals o fantàstics que oferien una interpretació al·legòrica i moral segons les seves característiques i actituds.

Els pobles de la Vall eren reduïts nuclis de cases situats a les faldes de les muntanyes, a la vora d’un camí i al voltant d’una plaça. Les activitats agrícoles, ramaderes i forestals eren el fonament econòmic. Amb el temps es van desenvolupar petites indústries relacionades amb aquestes activitats, com ara molins de farina, serradores de fusta o tallers de llana. Aquestes ocupacions, fins fa ben poc, s’han mantingut quasi inalterades i han estat la base de la subsistència dels habitants d’aquesta vall durant molts segles.

L'interès pel món medieval a Catalunya s'inicia al segle XIX amb els viatges històrico-literaris i el moviment cultural de la Renaixença, seguint la tendència que es va iniciar a tot Europa amb el romanticisme. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres exposicions d'art romànic i gòtic i es creen els primers museus i col·leccions. Amb la voluntat de conèixer i estudiar els monuments romànics del país, l'any 1907 l'Institut d'Estudis Catalans organitza la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, dirigida per l'arquitecte, historiador i polític Josep Puig i Cadafalch. Durant el mes de setembre visiten la Vall de Boí, recorren els seus pobles i descobreixen les esglésies i les pintures murals que s'hi conservaren.

Pocs anys més tard, l'estiu de 1919, la Junta de Museus descobreix la compra i arrencament dels frescos de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, però no pot frenar la seva venda al museu de Boston, a causa de la manca de lleis de protecció del patrimoni. Per evitar que aquests fets es tornin a repetir, s'organitza la campanya d'arrencament de les pintures murals romàniques del Pirineu català per conservar-les al Museu d'Art i Arqueologia de Barcelona. Avui, moltes de les pintures i objectes de les esglésies es troben en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, instal·lat des del 1931 en el Palau Nacional de Montjuïc.

Aquesta tècnica d'arrencament es coneix amb el nom de strappo: es començava aplicant sobre la pintura mural diverses capes de tela mullades amb cola orgànica soluble a l'aigua. Quan les teles estaven seques, s'arrancaven del mur amb escarpra i martell. Junt amb la tela, saltava la tela pictòrica. Les teles s'embalaven i es traslladaven al museu, on es feia el traspàs de les pintures a un nou suport. La cola orgànica es diluïa amb aigua calenta per tal de separar les teles de la capa pictòrica, com un adhesiu.

El 1996 va rebre el terme municipal el nom de la Vall de Boí. Fins llavors, el municipi rebé el nom de Barruera. El terme és molt muntanyós i amb diverses valls, sent la principal la pròpia vall de Boi, constituïda per la Noguera de Tor, un riu d'alta muntanya, i on aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que defineixen la localització dels diversos nuclis de població. El municipi comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.


Anar a: De la Palanca de la Molina al Planell d'Aigüestortes | Del Planell d'Aigüestortes als estanys Llong i Redó

Bibliografia: Vall de Boí | Patrimoni Generalitat de Catalunya | Romànic obert

Llegir més

La Casa Garí d'Argentona

Si entre les obres de Josep Puig i Cadafalch a Mataró destaca la Casa Coll i Regàs, a Argentona, sobresurt la Casa Garí, construït per l'arquitecte mataroní els anys 1898-1899, en només nou mesos (d'acord amb la llegenda escrita a dos finestrals de la façana), on va convertir la residència d'estiueig de Josep Garí Cañas en un gran casal amb detalls arquitectònics modernistes amb tot ple de luxe i comoditats (teatre, jardins, llac...). Puig i Cadafalch i el banquer Garí i Cañas eren cosins, i l'encàrrec li va venir del mateix financer que va voler reformar la casa familiar, la masia de can Cirés que havia adquirit la seva família 50 anys abans, amb una clara intenció de lluïment.

Finca de Can Garí a inicis del s. XIX

Can Garí, que actualment està format per la casa principal i la masoveria, estava integrada antigament de moltes altres masies i cases de pagès petites, que es van enderrocar per construir la casa principal i els jardins. Concretament, hi havia els masos Antich, Ysart i Sirés, el molí d'en Gual, i quatre petites cases de pagès. La possessió de Can Garí començà a constuir-se inicialment el 1846 quan Maria Puig i Feliu, vídua de Ramon Garí, comprava tres finques. Els descendents i hereus seguiren comprant i permutant més terrenys, fins el 1903, completant-se el perímetre de la finca que avui coneixem, i la va poder tancar tota amb l'actual tanca i construir-hi els jardins.

Les estructures de la composició de la casa Garí deriven d’un tipus tradicional de façana catalana dels segles XV-XVI. L’estuc i l’esgrafiat cobreixen els murs blancs amb diferents tonalitats de pedra, i hi abunden els temes florals. La teulada de quatre vessants està coberta de teules de ceràmica vidriada amb un ràfec de gran voladís. Les xemeneies estan decorades amb trossejats de ceràmica vidriada de molts colors.

El casal té una torre quadrangular adossada, amb un rellotge de sol esgrafiat a la paret, i unes garites circulars als flancs que li donen un aire feudal. Una galeria superior recorre el llarg de les façanes amb una sèrie d’arcs.

Les finestres tenen acabaments de ferro forjat i també hi és present el treball escultòric de la pedra al marc de les obertures o als capitells. Algunes d’aquestes escultures, fetes per Eusebi Arnau, representen polítics del segle XIX (Cánovas de Castillo, Martínez Campos, etc.), animals (micos, granotes, àligues, etc.), figures humanes, músics, actors...

A la segona planta es va ubicar un teatre, que reafirma la magnificència d'aquesta casa. L'antiga construcció de tres cossos , Puig i Cadafalch l'amplià amb una cruixia perpendicular a les existents i allí a la segona planta aprofità la major alçada que li oferien les golfes per enquibir-hi el teatret.

A la façana principal, una enorme tribuna sostinguda sobre quatre columnes salomòniques s’avança sobre la porta principal i constitueix una mena d’entrada amb baldaquí...

... que dóna pas al vestíbul, on una majestuosa escala, típica dels palaus gòtics, permet l’accés al primer pis.

Sobre l'escala principal, una claraboia dóna llum al passadís perimetral que comunica amb els dormitoris. Puig i Cadafalch va dissenyar també algun dels elements ornamentals del mobiliari modernista de les diverses estances.

L’arquitecte Lluís Bonet i Garí continuà les reformes i ampliacions posteriors, així com l'enjardinament de tota la finca, alhora que va ser l’autor de la masoveria i de la nova Capella de Sant Miquel. Bonet i Garí, nebot de Josep Garí i Cañas, va ser deixeble del mateix Puig i Cadafalch, així com d'Antoni Gaudí, i va ser un dels continuadors de l'obra de la Sagrada Família, que havia restat aturada de 1935 a 1952.

El clos que volta la finca va ser construït simultàniament amb la reforma del casal dirigida per Puig i Cadafalch, a qui correspon també el disseny de la tanca, feta amb maó i elements decoratius de ceràmica. L'entrada principal al recinte es trobava situada molt a prop de la façana de ponent de la casa. Aquesta porta va ser desmuntada i reconstruïda uns metres més enllà arran del canvi d'ubicació de la capella i la reordenació general del sector.

L'edifici de la masoveria és igualment remarcable, encara que no admet comparació amb la casa principal. Les seves dimensions i el seu estil són més propis d'una residència senyorial que d'una casa de masovers. Pren com a referència l'arquitectura rural popular, amb teulada a dues aigües i una galeria de solana al nivell superior. L'ornamentació, plenament modernista, utilitza com a recurs expressiu el maó vist, tant al voltant de les obertures com a la xemeneia o la terrassa, on també hi trobem els típics elements de ceràmica. Entre la casa principal i la masoveria es troba una piscina.

Al centre d'un petit llac artificial s'instal·là un templet de vidre de Baccarat que Josep Garí va comprar el 1890 procedent de l'Altamira de Sant Gervasi de Cassoles (Barcelona). També procedeixen d'aquesta finca alguns dels grups escultòrics que ornamenten el jardí.

Els jardins ocupen una gran extensió de terreny, al voltant de la casa i la masoveria, i combina sectors d’estil mediterrani, versallesc i oriental té notables escultures de marbre d’artistes consagrats com, per exemple, Llimona (El desconsol), Vallmitjana (La bellesa domina la força), Reynés (La lectura), etc.

En el seu disseny hi va intervenir Nicolau Rubió i Tudurí, i hi ha diversos àmbits caracteritzats per un tipus concret de vegetació, com l'espai dels cítrics o el dels cactus.

Separada actualment de la finca de Can Garí, hi ha la capella de Sant Miquel del Cros, una antiga capella romànica que a finals del segle XIX es trobava en estat ruïnós. El 1929 va ser substituïda per una nova església, obra de Lluís Bonet Garí, lleugerament més retirada del casal i de la seva ubicació original. Va ser cedida al bisbat de Barcelona per la família Garí. De la primera capella, es té coneixements per primer cop en documentació del 1014, en una donació de terres, en el terme de la vila d'Agell. L'any 1963, l'arquitecte mataroní Marià Ribas va fer una excavació en la zona on es situava la capella, on van aparèixer restes bàsicament romanes, tant de murs com sobretot d'enterraments. De la primitiva capella, Bonet i Garí va recollir una creu de pedra en relleu de 22x22cm, i actualment es troba situada en la part superior d'un dels murs laterals.

Anar a La ruta Puig i Cadafalch (I): Mataró | La ruta Puig i Cadafalch (II): Argentona | La Casa Coll i Regàs

Llegir més

La Casa Coll i Regàs de Mataró

La joia modernista de Mataró és la Casa Coll i Regàs, projectada per Josep Puig i Cadafalch, per un encàrrec fet en 1896 per l'empresari tèxtil Joaquim Coll i Regàs. És una de les primeres grans obres de l'arquitecte mataroní, on combina magistralment formes arquitectòniques medievals i barroques amb influències nord-europees i mossàrabs. Les reixes de ferro forjat, les escultures d'Eusebi Arnau, els esgrafiats, les rajoles i les vidrieres són exemple de l'eclecticisme arquitectònic de l'època que potencia els treballs de les arts i els antics oficis.

La casa té un soterrani per al servei, una planta baixa senyorial, un primer pis per a habitacions, unes golfes i una torratxa que no es veu des de la part davantera. La façana, rica i fastuosa, té un gran balcó central amb columnes salomòniques i una cornisa escalonada; la porta d'entrada en el lateral esquerre i un finestral en el centre de la primera planta.

La decoració, marcada pels relleus escultòrics dels capitells i el coronament de les obertures, evoca, simbòlicament, al món tèxtil en honor a l'amo de la casa. Presidint l'entrada, trobem la filadora del timpà, coneguda com la Filosa, una noia que entre el fus i les balances està filant la llana.

Les mènsules de la planta baixa presenten diversos insectes i animals que ens recorden al món tèxtil: aranyes teixint la teranyina, un gat jugant amb un cabdell de llana, papallones sortint del capoll de seda, una llebre amb un drap.

Fins i tot un mico amb vestit de frac i barret de copa conjuga la referència a la indústria tèxtil amb el fenomen d'estupor popular que al segle XIX va generar la teoria de l'evolució de Darwin.

El treball de forja és present en les dues grans reixes de la façana principal i en la barana de l'escala, i on apareix un altre cop, fent referència al món tèxtil, ornaments de la flor del cotó.

Els esgrafiats que omplen la façana reprodueixen els dibuixos que els telers de l'època realitzaven pel sistema de “buit i ple” i una frase escrita en lletres gòtiques, en uns taulells, recorden la importància de la llar per a la burgesia de l'època: molt bo és viatjar / però millor a casa estar.

L'entrada a la planta baixa, lleugerament elevada sobre el nivell del carrer per facilitar la ventilació el soterrani, està flanquejada per un conjunt de rajoles dissenyades exclusivament per a aquesta casa. Representa una planta en flor amb cotó i lli, arrels entortolligades que insinuen les inicials del propietari (JCR) i un tronc amb una roda dentada al mig. Aquests motius s'aniran repetint per tota la planta baixa de la casa.

La planta baixa, amb grans espais comunicats per les característiques arcades escalonades de Puig i Cadafalch i portes de vidre, presenta una decoració completament diferent per a cada habitació, donant una magnífica varietat cromàtica. La decoració de cada habitació (parets, enteixinats del sostre i paviments) són completament diferents.

Il·luminada zenitalment per una claraboia, en el centre de l'habitatge trobem una sala de distribució que recorda els atris romans o els patis medievals. Damunt d'un sòcol de taulells d'inspiració mossàrab, les parets estan esgrafiades amb motius marítims i florals.

Un conjunt de rajoles a banda i banda de la sala recorda, de nou, un dels valors de la burgesia de l'època, en aquest cas dedicat al treball: a la casa en què és treballa / no hi falta mai el gra i la palla. De la decoració d'aquesta sala destaquen també els capitells d'inspiració medieval i la barana de ferro forjat decorada amb motius vegetals.

El menjador està precedit per una habitació amb un rentamans en forma de petxina. L'aixeta, igual que un suport de llum d'oli de ferro forjat, representa un drac alat.

Abans de sortir a la galeria passem pel menjador on les parets estan esgrafiades amb paisatges bucòlics amb ànecs i cigonyes pescant. En l'enteixinat del sostre observem flors de cotó, libèl·lules, nusos i rosasses amb les inicials JC. A través de la finestreta lateral el servei domèstic atenia la taula.

La Galeria, tancada posteriorment amb una vidriera de colors, està decorada amb algunes rajoles blaves d'inspiració medieval que representen l'escut de Catalunya i les inicials de Joaquim Coll.

Tornem a la part que dóna al carrer, on trobem el despatx. En ell destaca la xemeneia sobre la qual observem l'arbre genealògic del cotó i les inicials del propietari destacant la R de Regàs (nom que porta la fàbrica). Sota la finestra hi ha dos bancs de pedra encarats, lloc conegut popularment com "el festejador".

L'edifici pertanyia a Caixa Laietana, però amb tot l'enrenou de les caixes, crisi bancària i fusions diverses, tot el patrimoni de l'obra social de la desapareguda caixa d'estalvis l'ha passat a gestionar la nova Fundació Iluro. Per trencar amb la imatge de l'antiga caixa, una de les primeres accions que va fer la fundació, va ser presentar una nova imatge corporativa, i el nou logotip, realitzat per la dissenyadora mataronina Regina Puig, es basa en una de les rajoles hidràuliques del terra de la casa Coll i Regàs. Regina Puig es va fixar concretament en una de les rajoles del hall, i va depurar i sintetitzar les formes originals per adaptar-les al logotip, que s'acompanya d'una tipografia de pal sec per donar-li un aire més contemporani.

Anar a: La ruta Puig i Cadafalch (I): Mataró | La ruta Puig i Cadafalch (II): Argentona | La Casa Garí

Llegir més