Vidrà. El Salt del Molí

Si esteu per Vidrà una de les excursions més maques i fàcils de fer, a més de curta, és la que ens permet acostar a la cascada del Salt del Molí, un salt de 20 metres d'alçada del riu Ges que va ser aprofitar, com les antigues ruïnes ho demostren, per fer funcionar un molí; d'aquí en deriva el seu nom. És un indret de gran bellesa, tant a l'hivern, quan es pot veure la cascada glaçada, com a la primavera, quan amb el desglaç, l'aigua baixa més abundant. Nosaltres, que vam estar a finals de juliol no vam veure el salt amb tot el seu esplendor però va valdre la pena igualment.

El camí passa per corriols, resseguint el curs del riu Ges. La ruta és senzilla i apta per a tothom, i en poc recorregut es salva un gran desnivell. Si vas amb nens petits -en el nostre cas, amb nenes de dos anys- has d'estar preparat per portar-les a coll o amb motxilla, i evidentment anar amb una mica més de compte.

Des de Vidrà, passada la masia del Cavaller i davant del camp de futbol, és on comença la ruta. El camí, degudament senyalitzat ens durà a la depuradora, i just passada aquesta s'agafa un corriol que surt a l'esquerra, deixant la pista de baixada que va a Sant Pere de Torelló.

Després d'un tram més planer, el corriol comença a baixar més pronunciadament. Passem a prop d'una torre d'alta tensió i seguim baixant per la dreta. Quan aquest corriol es torna més dret i de pedra, a l'esquerra ens desviem per seguir baixant més suaument.

El corriol canvia de direcció a la dreta i arribem al pont romànic de Salgueda. Realment no és romànic, i gravat a l'entrada de llevant, a la barana de pedra, s'hi pot llegir la data de 1846. El pont duu el nom de la masia de Salgueda, situada a llevant del riu (1).

Travessem el pont i, a partir d'ara, seguim les marques grogues i blanques del camí vora Ges. Després d’una pujada del camí i quan comença a baixar, trobem una bifurcació. Continuem baixant pel camí de la dreta tot seguint les marques.

Seguim pel camí principal de l’esquerra, el que baixa per la dreta ens porta a la part superior del salt. Després d’una ziga-zaga de baixada, trobem les restes del Molí vell de Salgueda i arribem al riu.

Seguint a la dreta, riu amunt, en pocs metres arribem al salt.

Després de passar una bona estona en el salt retornem pel camí que hem baixat fins a arribar un altre cop al pont de Salgueda. Passat el pont, en lloc de seguir recte pel camí que hem baixat, ens desviem a la dreta i seguim paral·lels al curs del riu, seguint les marques grogues i blanques.

Baixem arran de riu i el travessem, per unes pedres anant en compte, deixant a la dreta les runes del molí nou de Salgueda.

Continuem pel camí ben fresat. Deixem a la dreta diversos corriols que baixen a la riera i arribem a uns prats. Som als plans del Molí nou. Seguint les marques, voregem els prats per la dreta en lleugera pujada, fins arribar a la pista pavimentada que va de Vidrà a Sant Bartomeu de Covildasses. Seguim la pista cap a l’esquerra. La ruta ens faria seguir per altres pistes, però al anar amb criatures, fa que seguim íntegrament la pista principal fins arribar a la part final de Vidrà. A l’esquerra, hi ha el càmping i a la dreta, de baixada, veiem la carretera de Ciuret. Tirem recte i s'arriba a l'inici de la ruta.

Bibliografia i més informació en: Wikiloc - Ruta Salt del Molí des de Vidrà | (1) Pont de Salgueda | Patrimoni existencial

Llegir més

El parc i el pantà de Vallvidrera

Al nord de Vallvidrera i a l'oest del Tibidabo s'estén una espessa zona boscosa rica en punts d'interès, tant naturals com de patrimoni, amb el paratge del pantà de Vallvidre com un dels seus elements de referència així com la Vil·la Joana o l'ermita romànica de Santa Maria de Vallvidrera.

L'itinerari surt de l'estació dels FGC 'Baixador de Vallvidrera' i és molt assequible amb contínues pujades i baixades. Si bé el recorregut no està marcat en el seu conjunt, si que és possible orientar-se a partir de les fites de diversos senders i itineraris que resegueix en part, com el GR-92 o els itineraris de la Budellera.

Des de l'estació sortim per un camí ample que planeja a mà esquerra en direcció a la font Vella, deixant de banda el camí principal que puja fins a la Vil·la Joana. Aquest sender condueix a uns graons a ma dreta, guanyant alçada ràpidament, en passar per la font Nova primer i la font Vella després.

Des d'aquesta última font neix el passeig dels Plàtans, que recorre en línia recta la distància fins a la propera Vil·la Joana i que està flanquejat per aquests arbres a banda i banda i amb la font dels Plàtans a mig camí. En aquesta vil·la del segle XVIII va passar els últims dies de la seva vida mossen Cinto Verdaguer i que acull actualment el Museu-Casa Verdaguer, que ocupa les seves dues plantes.

Després de visitar aquest espai museístic, pugem pel camí cap al Centre d'Informació del Parc de Collserola i l'escola Els Xiprers. Des de l'escola, per una pista de terra i una pujada ascendent, resseguim el GR-92 i els itineraris de la Budellera. Més endavant, el camí es desvia cap a la dreta per un alzinar des d'on es pot contemplar algunes panoràmiques del Tibidabo, amb el temple al seu cim i la Torre de Collserola.

Seguim pel GR-92 i després d'una pujada moderada arribem a la font d'en Canet que raja tot l'any i que es diu que les seves aigües eren molt apreciades pels mals del fetge i de l'estómac.

Desfent part del corriol pel qual hem pujat, desemboquem en la pista principal i la seguim en pujada a mà esquerra en direcció a la font de la Budellera, guiant-se per les fites vermelles. El camí, que passa per la porta de can Mandó i per sota de can Xoliu, segueix fins creuar un nou fondal, fent un gir de 180º per recórrer l'altre vessant en direcció contrària. Un desviament a mà dreta condueix fins el paratge de la font de la Budellera, la més popular d'entre les que es conserven al parc de Collserola, ordenada a base de murs, terrasses i escales. L'entorn de la font es va restaurar el 1988, inspirant-se en el projecte original de Jean Claude Nicolas Forestier, del 1918.

Sobre l'origen del topònim hi ha versions diferents. Una el relaciona amb les propietats medicinals de l'aigua per prevenir i curar els mals d'estómac. L'altra fa referència a una casa que hi havia als seus peus, en la qual hi fabricaven cordes per guitarres, que es feien amb els budells d'animals assecats o salats, i que les budelleres estovaven amb aigua de la font abans de trenar-los.

L'aigua de la font, d'un sol broc que neix sota els porxos, s'escola avall per un caneló que s'obre a altres piques. L'escut de la ciutat de Barcelona presideix una de les terrasses reprodueix un disseny del pintor Antoni Tàpies.

Seguim pel corriol que baixa per la dreta del paratge de la font. Unes escales faciliten el descens que culmina al revolt de les Monges, una pronunciada corba de la carretera de Vallvidrera a Sant Cugat. Creuem la carretera i baixem per unes escales fins al fons del fondal de la Budellera, resseguint-la entre arbres diversos. Arribem a una àrea de lleure i una mica més endavant a l'ermita de Santa Maria de Vallvidrera. Documentat des del segle X, és on es va originar el primer nucli de Vallvidrera. L'aspecte actual respon a la reconstrucció del segle XVI en estil gòtic tardà.

El carrer de Santa Maria de Vallvidrera desemboca a la zona urbanitzada del davant del Baixador de Vallvidrera, on neix el carrer Torrent del Rovelló, que condueix al pantà, objectiu final de la sortida. Passada una cadena que barra el pas als vehicles, veiem a mà esquerra l'entrada de la mina Grott, una galeria excavada el segle XIX per dur l'aigua del pantà fins a la vila de Sarrià. De gairebé un quilòmetre, el 1908 es va instal·lar el que va ser el primer trenet elèctric de passatgers, que va funcionar fins el 1916 com una atracció d'oci (més informació de la mina es pot trobar en una entrada del bloc Altres Barcelones).

A l'altra banda del camí s'aixeca la casa del Guarda, d'estil neogòtic, al costat de la presa. Ambdues són obra de l'arquitecte Elies Rogent i Amat. La casa fou un edifici destinat a residència, taller i magatzem d'eines.

La presa del pantà, que treballa per gravetat, està construïda amb maons -fet insòlit a l'època- i té forma d'arc Està considerada una joia de l'arquitectura hidràulica del segle XIX.

Darrere seu, s'obre un ampli paisatge dominat per les aigües tranquil·les de l'embassament.Un camí voreja el pantà i passa per davant de les cases del barri de Mas Sauró.




Desfent les passes donades, tornem al Baixador de Vallvidrera, punt final de l'itinerari.

Llegir més

El Monestir de Sant Pere de Casserres

En el terme de les Masies de Roda, un municipi osonenc a pocs minuts de Vic, es troba el monestir de Sant Pere de Casserres  a la part interior d'un meandre engorjat i molt pronunciat del riu Ter, actualment mig envoltat del pantà de Sau. És l'únic monestir de l'orde benedictí de la comarca i està considerat com un dels monuments més excepcionals de l'arquitectura catalana del segle XI,

Per arribar, s'accedeix des de l'Eix Transversal (Girona-Lleida) i s'agafa la sortida 183 a Roda de Ter. Un cop a la carretera C-153 i abans d'arribar a Roda es troba a mà dreta la carretera BV-5213 direcció Tavèrnoles i el Parador de Turisme de Sau. Passant la població i passant pel costat del parador hi ha una carretera que porta al monestir directament, deixant-te a uns 300 metres.

Un altra manera de fer el trajecte es fer a peu el PR C-40, un sender de petit recorregut que surt de la Catedral de Vic, amb un trajecte d'uns 19km i unes 4h de caminada. L'opció triada per nosaltres es fer un camí més curt, agafant el camí que surt del Parador de Turisme, deixant el cotxe poc abans d'arribar-hi, amb 3,5km de recorregut per dins del bosc, amb magnífiques vistes panoràmiques del pantà de Sau. El desnivell és molt baix i el camí no te cap mena de dificultat tècnica.

El Parador de Turisme de Sau, amb el massís de les Guilleries al fons, es va construir segons els plans de l'arquitecte José Osuna i reprodueix una típica masia senyorial catalana, i concretament la masia de les Ferreres de Sant Bartomeu del Grau, en la mateixa comarca, construïda durant el segle XVIII. Destaquen els grans finestrals amb arcs de mig punt, les reixes als balcons i les galeries i les arcades de pedra massissa.

Per la pista asfaltada que comença a l'esquerra del parador s'arriba després d'una breu pujada a una gran llosa de pedra amb indicacions que senyalen la ruta que s'endinsa dins del bosc.  En alguns trams el camí es retroba amb la carretera, i només cal anar seguint les senyals per arribar al monestir.

Després d'anar veient per diverses obertures el pantà de Sau, s'arriba al monestir a l'extrem de la cinglera, al cap d'una hora, la qual per la seva configuració geogràfica, forma una península rodejada pel meandre més espectacular que dibuixa el riu Ter quan abandona la Plana de Vic per endinsar-se cap a les Guilleries. Les afores del recinte es pot visitar lliurament, però cal comprar la corresponent entrada si es vol visitar-lo per dintre.

El terreny del voltant del monestir fou utilitzat com a pedrera, d'on s'obtingué el material per construir-lo. De les capes superiors de la roca s'extreien les lloses per a les cobertes i voltes, i les capes inferiors eren trencades amb falques, de les quals se'n conserven senyals, per obtenir els carreuons de construcció dels murs.

El lloc estava ocupat antigament per un castell del quan en queda un gros mur que tanca l'accés a la península. A l'interior hi havia una petita església dedicada a Sant Pere, que els vescomtes d'Osona-Cardona, i més concretament la vescomtessa Ermetruit, van decidir convertir en monestir benedictí cal al 1005. El 1080 fou unit a Cluny per tal d'assegurar una vida monàstica regular i en depengueren diverses terres i esglésies, en uns segles d'esplendor. El monestir entrà en decadència ja als segles XIV i XV i fou secularitzat el 1572; els seus béns passaren al Col·legi de Betlem, dels jesuïtes de Barcelona, als quals pertanyé fins a l'exclaustració de 1767. Fou venut després als propietaris del Pla de Roda. El 1998 es van inaugurar les obres de restauració del monestir, amb les quals s'ha retornat a aquest edifici tot el seu esplendor: nau central, campanar, claustre, dependències monàstiques...

El monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos, a Casserres, mitjançant la recreació de les sales que han conservat la mateixa disposició al llarg dels segles, així com un audiovisual on s'explica la llegenda, la història i el procés de construcció del conjunt monàstic.

Una llegenda explica que un dels fills d'una família noble, unes versions indiquen que dels vescomtes d'Osona i Cardona, va parlar només tres dies després de néixer per dir als seus pares que es moriria aviat i, un cop mort, havien de posar el seu cos sobre una mula que caminaria sense ningú que la guiés. El lloc on s'aturés, s'hi havia de construir un monestir en honor a Sant Pere, que era el seu nom propi.

El conjunt està format per l'església,el claustre rectangular al voltant del qual s'organitzen la resta de dependències monacals (cuina i refectori, cambra de l'abat o del prior, i una sala destinada a dormitori, sala capitular i arxiu). El campanar de planta quadrada es troba adossat a l'església i encaixat al claustre.

L'església és un compendi del romànic amb tres naus separades per pilars i capçades per absis semicirculars, finestres cegues, frisos dentats i un interior decorat amb pintures murals, encara que actualment només en queden algunes mostres molt deteriorades. Dos elements però, escapen al cànon: per una banda, l'església mideix més d'amplada que de llargada, fet poc habitual en el romànic català, on la planta basilical és gairebé omnipresent. De l'altra, el campanar, inusualment baix, ja que només té dos pisos i que es creu que segurament va ser la darrera construcció del conjunt.

Com a tot monestir, el claustre és l'element central de la seva organització arquitectònica. Construït a la fi del segle XI, és el claustre amb porxos de columnes més antic que es conserva a Catalunya i l'únic que es coneix amb columnes exemptes en tres de les cantonades. Al segle XV un terratrèmol va fer que s'hagués de reconstruir amb pilons rectangulars, aprofitant-se molts elements del claustre primitiu, com les columnes angulars. Aquestes peces, juntament amb la reproducció de sis capitells conservats al Museu Episcopal de Vic, han permès la reproducció completa de dues galeries, mentre que les altres dues s'han reconstruït seguint la forma que tenien en el segle XV.

El refectori es troba en una sala construïda a la fi del segle XI i forma un cos únic amb la cuina, de la qual se separava mitjançant un mur de maçoneria. La recreació de la sala amb el disseny dels mobles i objectes de taula s'han obtingut a partir de representacions d'àpats en miniatures i pintures del segle XI, on la presència de taules semicirculars amb una part recta per al servei és molt freqüent.

El dormitori es va construir en les fases inicials de l'edificació del monestir, i forma un sol cos amb la sala capitular, on es reunien els monjos, i l'scriptorium, on es copiaven i s'il·lustraven llibres. Els testimonis més antics que es coneixen d'un dormitori monàstic medieval es refereixen a una sala única, amb els llits distribuïts en grups. L'espai per a dormir constava del llit i una arca senzilla on el monjo podia guardar l'hàbit i els pocs objectes d'ús personal de què disposava.

En el celler els monjos rebien i emmagatzemaven els productes alimentaris procedents del mateix monestir o de les produccions pageses de les seves propietats. Posteriorment aquesta sala va ser destinada a allotjar als donats, persones que vivien amb la comunitat, a càrrec del monjo infermer. Sobre el celler es troba una sala construïda al segle XI, amb accés des del vestíbul que era la cambra prioral. El prior i, si era el cas, l'abat, tenia una cambra pròpia separada de la resta dels monjos, des d'on gestionaven les propietats i les rendes que mantenien el monestir. El caràcter representatiu de la sala i la seva condició jeràrquica li permetien disposar de llar de foc i comoditats no accessibles a la resta de la comunitat.

Aïllats dels recinte hi ha un petit edifici dedicat a hospital o sala d'hostatgeria de planta rectangular i dos pisos d'alçada, un altre edifici agropecuari de planta quadrada situat a l'oest del recinte principal i un cementiri adossat a paret exterior d'una de les naus de l'església, amb tombes antropomòrfiques excavades directament a la roca, que són anteriors a la construcció del monestir.

L'hospicium (hospital) era l'edifici on els monjos rebien i hostatjaven els pelegrins i pobres que arribaven al monestir. La regla de Sant Benet obligava als monjos a tractar-los com si fossin la mateixa persona de Jesucrist.




La tornada es pot fer pel mateix camí, o per la carretera, com vam fer nosaltres, per la pluja que queia.

Llegir més

Riells del Fai. La ruta de Sant Miquel del Fai

La ruta que fem ens porta inicialment pel camí rural que uneix el poble de Riells del Fai amb l'antic monestir de Sant Miquel del Fai. A la tornada, es passa per la font Fresca, fins arribar de nou al poble.

Riells del Fai pertany al terme municipal de Bigues i Riells, al Vallès Oriental, al sector nord-occidental de la comarca. El riu Tenes constitueix l'eix vertebrador d'aquest antic terme; aquest riu entra en terres de Riells del Fai a Sant Miquel del Fai, on fa l'espectacular saltant d'aigua que dóna nom al territori: “fall” o “fai”, segons la pronúncia local. De seguida, ja dessota la cinglera que acull el monestir de Sant Miquel del Fai, se li ajunta el Rossinyol, que també fa un saltant molt vistós quan plou.

Sortim de la plaça de Riells, davant de l'església de Sant Vicenç de Riells. D'origen romànic, un document del 971 ja en parla d'ella: basilica Sancti Vincenii, in villa nuncupata Riello. L'any 1045 el bisbe Guislabert de Barcelona la va unir al monestir de Sant Miquel del Fai, i durant segles fou el monestir qui designava els rectors d'aquesta església parroquial. L'actual edifici data del 1618, i fou refeta i ampliada diverses vegades, perdent gairebé totes les restes antigues.

Prenem la carretera que ens durà als Cingles, seguint les indicacions de la Diputació 'sender de Sant Miquel del Fai'. Els Cingles, formen part dels anomenats Cingles del Bertí, i els relleus que li superposen estan formats de conglomerats rojos i per un conjunt d'estrats marins.

Es segueix una pista àmplia fins arribar a una tanca metàl·lica, i després de travessar-la, a pocs metres s'agafa un corriol a la nostra dreta.

El camí va guanyant poc a poc alçada i es va apropant a les parets dels Cingles, fins trobar-nos un trencall, on hi ha l'opció de trencar a la dreta a Riells de Fai per la font Fresca (camí que farem a la tornada), o bé continuar de dret fins al monestir de Sant Miquel del Fai.

Seguim pujant, i on veurem els espectaculars salts d'aigua que tenen el seu origen a la part alta dels Cingles, acompanyats de les coves  de Sant Miquel del Fai, túnels formats pels dipòsits de tosca calcària de les mateixes cascades.

Durant el camí veurem a mà esquerre les restes de l'antiga central hidroelèctrica del Fai, que gràcies a l'aigua del riu Tenes, produïa energia elèctrica per a Sant Feliu de Codines, tot i que la central es troba dins del terme de Bigues i Riells. Va ser construïda el 1910, i el 1964 va ser l'any del seu tancament per les pèrdues que ocasionava aquesta indústria.

Arribem al santuari, el qual mereix una atenció especial i tota una entrada propera del bloc.

Després de descansar una estona retornem pel mateix camí fins arribar novament al trencall que havíem trobat abans d'iniciar la pujada al monestir.

Així, agafem el corriol que ara marxa a l'esquerra en direcció a la font Fresca i Riells del Fai, i que s'enfila lleugerament en un tram poc fressat per damunt de Pedra Vermella.

Al cap d'uns quinze minuts arribem a una terrassa de roca vermella a l'aixopluc d'una gran balma, un indret de gran espectacularitat que ofereix una magnífica vista del conjunt de la vall de Riells.

Seguim camí i un cop arribats a l'alçada de Riells, un sender baixa al poble fent llaçades fins a arribar a un carrer asfaltat, i a partir d'aquí tornem al punt d'origen de la ruta.




Resum de l'excursió (15-06-2013)

No inclou la visita al santuari de Sant Miquel del Fai
Distància: 8.33 km | Temps: 2:29:15
Altura guanyada: 382m | Altura perduda: 395m
Altura mínima: 309m | Altura màxima: 562m

Bibliografia: Itineraris pel Vallès Oriental. Ruta de Sant Miquel del Fai

Llegir més