Arribem al Monte Latito, conegut com el turó sagrat. Aqui trobem tres dels monuments més importants de la ciutat, un al costat de l'altre:
El Paço dos Duques de Bragança
Construït durant el segle XV per D. Alfonso, fill il·legítim del rei D. João I, que va ser el primer Duc de la Casa de Bragança i el vuitè Comte de Barcelos. Durant aquest segle, el palau va estar essencialment habitat, amb un progressiu decliu durant els segles següents, per diferents factors polítics i econòmics, fins que a mitjans del segle XX, es va realitzar una àmplia i complexa reconstrucció del mateix. Avui en dia, una ala del segon pis està destinat a la Presidència de la República.
Davant del palau, es troba una Estátua de Homenagem a Dom Afonso Henriques, en homenatge al primer rei de Portugal. De l'autor Soares dos Reis, va ser inaugurada el 1874, i durant uns anys, va estar en el Largo de Toural.
El palau és de grans dimensions, amb una aparença fortificada, cobertes ben inclinades i diverses xemeneies cil·líndriques, format per quatre cossos que envolten un pati interior de planta rectangular, que denoten la influència de l'arquitectura senyorial del nord d'Europa (Borgonya i Normandia). L'entrada és gratuita si ho visites en diumenge. Després de donar una volta pel pati, ens adrecem al primer pis i veure les diverses sales i habitacions que formen part del paço.
El Saló dels Passos Perduts és la sala d'espera del palau. El nom és en al·lusió als llargs temps d'espera d'aquells que desitjaven ser rebuts pel duc. Està decorat amb mobiliari portuguès dels segles XVII i XVIII i dos grans gerros de porcellana de la Companyia Portuguesa de les Índies, alfombres perses per terra, entre altres objectes. Dos grans tapissos cobreixen la paret. Formen part d'un conjunt de les quatre reproduccions dels tapissos que es troben a Patrana (España), que explica alguns dels aconteixements de les conquestes del nord d'Àfrica del rei Alfonso V, concretament Arzila i Tanger. S'atribueix al pintor Nuno Gonçalves (s. XVI).
El primer representa El desembarcament de les tropes portugueses a les costes d'Arzila (en l'actual Marroc). A l'esquerra es pot veure la nau capitana que porta el pendó reial. En el centre, el rei Alfons V i l'infant D. Joao amb les seves tropes van cap a la ciutat, mentre que els musulmans, darrera de les muralles, es preparen per la defensa de la plaça.
El segon representa El setge que condueix a la conquesta d'Arzila en 1471, en tres dies. Es pot veure entre altres coses el campament cristià, el rei i infant, amb les seves armadures, i l'exèrcit amb peces d'artilleria, piques, ballestes... I els músics tocant les seves fanfàrries, que presagien el triomf cristià...
En la Sala d'Armes s'exposen algunes de les armes que reuní el segon Vescomte de Pindela (1852-1922), i que després adquirí l'Estat. La col·lecció compren diversos exemplars d'armes blanques, de foc, elements d'armadures, complementada amb decoració de mobiliari portuguès i altres elements decoratius.
Comunicant amb una altra gran sala, una petita Sala de passagem, decorada amb mobiliari del segle XVIII i altres peces.
Al cor de la gran Sala de Banquets un conjunt de taules, reproduccions del segle XV, i en aquests, plats d'estany.
Aqui podem veure el tercer tapís, L'assalt d'Arzila. Va tenir lloc en el matí del 24 d'agost del 1471. A la dreta del tapís, el rei Alfons V, amb l'espasa en alt en actitut d'acometre. Els cristians assalten la fortalessa, sent la lluita cos a cos.
La següent sala, és la Sala dels Contadors, amb mobiliari dels segles XVII i XVIII. Les parets estan decorades amb tapissos de Brussel·les que representen dues escenes del segle XVII de la caça.
A continuació, la Sala de menjar íntim, un menjador privat amb una catifa persa i mobiliari portuguès del segle XVII. La paret del fons està cobert amb un tapís que representa l'harúspex, diferent dels tapissos que hem vist anteriorment. Forma part del conjunt de cinc tapissos flamencs del segle XVII existents al Paço, que evoquen episodis de la vida del cònsol romà Publi Deci Mus, fets per Jan Raes II, segons dissenys de Rubens.
Al costat, la Capella. El pòrtic gòtic, coronat per l'escut del primer Duc de Bragança, presenta una característica curiosa, amb els seus vuit eixos de marbre, que constrasta amb la construcció de granit del Palau Ducal. La tradició diu que aquests eixos formaven part de l'estructura del palau de Çala-ben-Çala, senyor de Ceuta, d'on van ser portats per D. Alfonso quan va conquerir aquesta plaça (1415).
En l'interior, a banda i banda de l'altar, quatre retaules de fusta del segle XVII. Les finestres figuratives són d'un pintor local recent (Antonio Lino, 1914-96). En les parets laterals, reproduccions de pintures italianes: La Transfiguració de Rafael i L'última comunió de Sant Jeroni de Domenichino.
La següent sala és la d'Escipió, on destaca quatre tapissos flamencs del segle XVII, signats per Andreas Van Den Dries, i que cobreixen les parets d'aquesta habitació. Aquests tapissos representen escenes de les Guerres Púniques: Trobada d'Escipió i Anibal, Desembarcament de les hosts d'Escipió en Utica, Entrada triomfal d'Escipió en Cartago i Escipió alliberant una princesa cartaginesa.
En una avantcambra, trobem dos tapissos més de la col·lecció que va fer Jan Raes i que hem comentat anteriorment. També veiem objectes de porcellana xinesa.
Després passem per l'habitació, on hi ha un llit portuguès del segle XVII, amb aplicacions de llautó, amb un cobrellit indi del segle XVIII luxosament brodat amb or.
La següent sala és la més gran del Paço i estava destinat a festes i recepcions. Es tracta del Saló Noble. Decorat amb mobiliari portuguès i flamenc del segle XVII, als costats hi ha dos grans canelobres de fusta tallada policromada del segle XVIII. A terra, tres catifes perses.
Aqui trobem aqui la quarta reproducció dels tapissos de Pastrana, La presa de Tànger, ciutat que es va rendir el 1471 sense resistència després de la caiguda d'Arzila. En la part central superior, es veu Arzila. A la part esquerra, l'exèrcit portuguès de caballeria i infanteria es dirigeixen a la plaça de Tànger. En la part dreta, els musulmans abandonen la ciutat, camí de l'exili. A diferència de les altres series, no es troba cap personatge de sang reial en aquestes escenes.
En la Sala de Sant Miquel trobem els últims tapissos de la col·lecció de Decio Mus. El nom de la sala ve per la imatge de Sant Miquel, de pedra calcària, del segle XVI.
La última sala, d'aquesta planta, és l'habitació de D. Catarina de Bragança, amb un retrat sobre tela de la Reina d'Anglaterra, Catarina de Bragança (1638-1705), filla del rei D. Joao IV de Portugal i muller de Carles II d'Anglaterra. Un llit, dues catifes i altres mobles, completen l'arranjament de l'habitació.
En la planta inferior, es poden trobar sales d'exposició temporal d'objectes diversos.
Igreja de São Miguel do Castelo
Deixem el paço i tocant al mateix, la capella reial on segons la tradició va ser batejat Dom Afonso Henriques. En la pila baptismal, es troba una làpida amb la inscripció “Nesta pia foi bavtizado El-Rey Dom Afonso Henriques pelo Arcebispo S. Geraldo no anno do Senhor 1106”.
Es tracta d'una petita església romànica i de gran simplicitat, d'una sola nau i de pedra granítica. A l'interior, es troba un conjunt de tombes de motius guerrers - espasa, arc i fletxa - i religiossos - la Creu de Malta; també una escultura de fusta policromada de Sant Miquel, i una altra que representa a la Verge amb el nen Xesus, de pedra calcària policromada.
El Castelo de Guimarães
En el segle X, la Comtessa Mumadona va quedar-se vidua i va assumir el govern del Comtat Portucalense. Va fondar el Monestir de Santa Maria, en la part baixa de Guimarães. Després, va manar construir el castell per defendre el Monestir, dels atacs musulmans. Un segle després, el Comte D. Henrique (Enric de Borgonya) va establir aqui la seva cort, per la seguretat que li donava el castell de S. Mamede, nom que li donà la seva fondadora. Però després de 100 anys, la fortalesa necesitava reformes urgents i així va decidir demolir el que restava de l'edifici general i ampliar l'àrea amb nous murs i més gruixuts.
Durant aquesta època, diferents setges i batalles van succeir, com la batalla de S. Mamede, el 24 de juny del 1228, que donà origen a la independència de Portugal del regnes de Lleó. Així, al llarg del temps, el castell va patir alteracions i funcions diverses com pressó, paller... Després d'anys d'abandonament, va ser rehabilitat i obert al públic, a partir del 1940.
El castell consta de 7 torres quadrades amb merlets construïdes sobre la roca, destacant especialment la Torre de l'Homenatge, de 28 metres d'altura, a la qual es pot pujar, previ pagament de l'entrada. Sorpren el recorregut pel pati interior, assentat sobre un penyal de pedra que aflora en lloc del paviment, que li dóna una sensació més gran de fortalesa. Es pot recórrer el perímetre a través d'un passarel superior que envolta el pati d'armes.
El Paço dos Duques de Bragança
Construït durant el segle XV per D. Alfonso, fill il·legítim del rei D. João I, que va ser el primer Duc de la Casa de Bragança i el vuitè Comte de Barcelos. Durant aquest segle, el palau va estar essencialment habitat, amb un progressiu decliu durant els segles següents, per diferents factors polítics i econòmics, fins que a mitjans del segle XX, es va realitzar una àmplia i complexa reconstrucció del mateix. Avui en dia, una ala del segon pis està destinat a la Presidència de la República.
Davant del palau, es troba una Estátua de Homenagem a Dom Afonso Henriques, en homenatge al primer rei de Portugal. De l'autor Soares dos Reis, va ser inaugurada el 1874, i durant uns anys, va estar en el Largo de Toural.
El palau és de grans dimensions, amb una aparença fortificada, cobertes ben inclinades i diverses xemeneies cil·líndriques, format per quatre cossos que envolten un pati interior de planta rectangular, que denoten la influència de l'arquitectura senyorial del nord d'Europa (Borgonya i Normandia). L'entrada és gratuita si ho visites en diumenge. Després de donar una volta pel pati, ens adrecem al primer pis i veure les diverses sales i habitacions que formen part del paço.
El Saló dels Passos Perduts és la sala d'espera del palau. El nom és en al·lusió als llargs temps d'espera d'aquells que desitjaven ser rebuts pel duc. Està decorat amb mobiliari portuguès dels segles XVII i XVIII i dos grans gerros de porcellana de la Companyia Portuguesa de les Índies, alfombres perses per terra, entre altres objectes. Dos grans tapissos cobreixen la paret. Formen part d'un conjunt de les quatre reproduccions dels tapissos que es troben a Patrana (España), que explica alguns dels aconteixements de les conquestes del nord d'Àfrica del rei Alfonso V, concretament Arzila i Tanger. S'atribueix al pintor Nuno Gonçalves (s. XVI).
El primer representa El desembarcament de les tropes portugueses a les costes d'Arzila (en l'actual Marroc). A l'esquerra es pot veure la nau capitana que porta el pendó reial. En el centre, el rei Alfons V i l'infant D. Joao amb les seves tropes van cap a la ciutat, mentre que els musulmans, darrera de les muralles, es preparen per la defensa de la plaça.
El segon representa El setge que condueix a la conquesta d'Arzila en 1471, en tres dies. Es pot veure entre altres coses el campament cristià, el rei i infant, amb les seves armadures, i l'exèrcit amb peces d'artilleria, piques, ballestes... I els músics tocant les seves fanfàrries, que presagien el triomf cristià...
En la Sala d'Armes s'exposen algunes de les armes que reuní el segon Vescomte de Pindela (1852-1922), i que després adquirí l'Estat. La col·lecció compren diversos exemplars d'armes blanques, de foc, elements d'armadures, complementada amb decoració de mobiliari portuguès i altres elements decoratius.
Comunicant amb una altra gran sala, una petita Sala de passagem, decorada amb mobiliari del segle XVIII i altres peces.
Al cor de la gran Sala de Banquets un conjunt de taules, reproduccions del segle XV, i en aquests, plats d'estany.
Aqui podem veure el tercer tapís, L'assalt d'Arzila. Va tenir lloc en el matí del 24 d'agost del 1471. A la dreta del tapís, el rei Alfons V, amb l'espasa en alt en actitut d'acometre. Els cristians assalten la fortalessa, sent la lluita cos a cos.
La següent sala, és la Sala dels Contadors, amb mobiliari dels segles XVII i XVIII. Les parets estan decorades amb tapissos de Brussel·les que representen dues escenes del segle XVII de la caça.
A continuació, la Sala de menjar íntim, un menjador privat amb una catifa persa i mobiliari portuguès del segle XVII. La paret del fons està cobert amb un tapís que representa l'harúspex, diferent dels tapissos que hem vist anteriorment. Forma part del conjunt de cinc tapissos flamencs del segle XVII existents al Paço, que evoquen episodis de la vida del cònsol romà Publi Deci Mus, fets per Jan Raes II, segons dissenys de Rubens.
Al costat, la Capella. El pòrtic gòtic, coronat per l'escut del primer Duc de Bragança, presenta una característica curiosa, amb els seus vuit eixos de marbre, que constrasta amb la construcció de granit del Palau Ducal. La tradició diu que aquests eixos formaven part de l'estructura del palau de Çala-ben-Çala, senyor de Ceuta, d'on van ser portats per D. Alfonso quan va conquerir aquesta plaça (1415).
En l'interior, a banda i banda de l'altar, quatre retaules de fusta del segle XVII. Les finestres figuratives són d'un pintor local recent (Antonio Lino, 1914-96). En les parets laterals, reproduccions de pintures italianes: La Transfiguració de Rafael i L'última comunió de Sant Jeroni de Domenichino.
La següent sala és la d'Escipió, on destaca quatre tapissos flamencs del segle XVII, signats per Andreas Van Den Dries, i que cobreixen les parets d'aquesta habitació. Aquests tapissos representen escenes de les Guerres Púniques: Trobada d'Escipió i Anibal, Desembarcament de les hosts d'Escipió en Utica, Entrada triomfal d'Escipió en Cartago i Escipió alliberant una princesa cartaginesa.
En una avantcambra, trobem dos tapissos més de la col·lecció que va fer Jan Raes i que hem comentat anteriorment. També veiem objectes de porcellana xinesa.
Després passem per l'habitació, on hi ha un llit portuguès del segle XVII, amb aplicacions de llautó, amb un cobrellit indi del segle XVIII luxosament brodat amb or.
La següent sala és la més gran del Paço i estava destinat a festes i recepcions. Es tracta del Saló Noble. Decorat amb mobiliari portuguès i flamenc del segle XVII, als costats hi ha dos grans canelobres de fusta tallada policromada del segle XVIII. A terra, tres catifes perses.
Aqui trobem aqui la quarta reproducció dels tapissos de Pastrana, La presa de Tànger, ciutat que es va rendir el 1471 sense resistència després de la caiguda d'Arzila. En la part central superior, es veu Arzila. A la part esquerra, l'exèrcit portuguès de caballeria i infanteria es dirigeixen a la plaça de Tànger. En la part dreta, els musulmans abandonen la ciutat, camí de l'exili. A diferència de les altres series, no es troba cap personatge de sang reial en aquestes escenes.
En la Sala de Sant Miquel trobem els últims tapissos de la col·lecció de Decio Mus. El nom de la sala ve per la imatge de Sant Miquel, de pedra calcària, del segle XVI.
La última sala, d'aquesta planta, és l'habitació de D. Catarina de Bragança, amb un retrat sobre tela de la Reina d'Anglaterra, Catarina de Bragança (1638-1705), filla del rei D. Joao IV de Portugal i muller de Carles II d'Anglaterra. Un llit, dues catifes i altres mobles, completen l'arranjament de l'habitació.En la planta inferior, es poden trobar sales d'exposició temporal d'objectes diversos.
Igreja de São Miguel do Castelo
Deixem el paço i tocant al mateix, la capella reial on segons la tradició va ser batejat Dom Afonso Henriques. En la pila baptismal, es troba una làpida amb la inscripció “Nesta pia foi bavtizado El-Rey Dom Afonso Henriques pelo Arcebispo S. Geraldo no anno do Senhor 1106”. 
Es tracta d'una petita església romànica i de gran simplicitat, d'una sola nau i de pedra granítica. A l'interior, es troba un conjunt de tombes de motius guerrers - espasa, arc i fletxa - i religiossos - la Creu de Malta; també una escultura de fusta policromada de Sant Miquel, i una altra que representa a la Verge amb el nen Xesus, de pedra calcària policromada.El Castelo de Guimarães
En el segle X, la Comtessa Mumadona va quedar-se vidua i va assumir el govern del Comtat Portucalense. Va fondar el Monestir de Santa Maria, en la part baixa de Guimarães. Després, va manar construir el castell per defendre el Monestir, dels atacs musulmans. Un segle després, el Comte D. Henrique (Enric de Borgonya) va establir aqui la seva cort, per la seguretat que li donava el castell de S. Mamede, nom que li donà la seva fondadora. Però després de 100 anys, la fortalesa necesitava reformes urgents i així va decidir demolir el que restava de l'edifici general i ampliar l'àrea amb nous murs i més gruixuts.
Durant aquesta època, diferents setges i batalles van succeir, com la batalla de S. Mamede, el 24 de juny del 1228, que donà origen a la independència de Portugal del regnes de Lleó. Així, al llarg del temps, el castell va patir alteracions i funcions diverses com pressó, paller... Després d'anys d'abandonament, va ser rehabilitat i obert al públic, a partir del 1940.
El castell consta de 7 torres quadrades amb merlets construïdes sobre la roca, destacant especialment la Torre de l'Homenatge, de 28 metres d'altura, a la qual es pot pujar, previ pagament de l'entrada. Sorpren el recorregut pel pati interior, assentat sobre un penyal de pedra que aflora en lloc del paviment, que li dóna una sensació més gran de fortalesa. Es pot recórrer el perímetre a través d'un passarel superior que envolta el pati d'armes.
