La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

El Conjunt Mauri a la Pobla de Segur

En la Pobla de Segur, segon municipi en importància de la comarca del Pallars Jussà després de Tremp, trobem a la part forània del nucli antic, i ja en direcció al Pallars Sobirà, el conjunt modernista de la Casa o Torre Mauri, feta construir a començaments del segle XX per Ramon Mauri i Arnalot.


Ramon Mauri (La Pobla de Segur, 1851 - Barcelona, 1928), fill de La Pobla i paleta de professó, decidí anar a viure a Madrid davant de la manca de feina on va fer una important fortuna. Es va establir com a constructor i va ser un dels introductors a Madrid del tipus d’escala “de volta catalana”, un sistema de construcció que consistia en voltes fetes amb un sostre de maons posats de pla, de gran resistència i molt lleugeres. Allà va construir edificis com els del diari ABC, del Banco de Bilbao i del Crédit Lyionais, així com la remodelació del Palau del duc de Romanones. L’any 1889 tornà a La Pobla on va empendre la construcció d'una casa i altres edificis, com les cotxeres o un molí d'oli, en una finca que havia adquirit a les afores de La Pobla.

Tot el conjunt està presidit per la casa principal, construïda entre els anys 1905 i 1907, per ser usada com a habitatge per la família durant les seves estades a la Pobla de Segur. Va ser concebuda amb reminiscències de fortalesa, amb un cos principal de forma rectangular i dues torres quadrangulars de diferents alçades, adossades per la banda de ponent a les cantonades, i amb tot el perímetre emmerletat, mentre les obertures repeteixen la fórmula de l’arc de mig punt romànic.

La torre més alta, d'acord amb una imatge del fons Salvany, apareixia amb una mena de coberta ceràmica, avui desapareguda. Actualment, la rematen uns merlets ovalats relligats amb uns braços, tot recobert de petits còdols de riu. L'altra torre, amb una obertura circular on hi havia una rosassa de vitralls, albergava la capella particular, desapareguda també, de la família.

Per la decoració de la casa va comptar amb el mosaista Lluís Bru i Salelles, artífex dels mosaics del Palau de la Música i de l'Hospital de Sant Pau, entre altres llocs, i que va donar forma a un dels elements més característics de l’edifici principal. D'aquesta manera, en els timpans de les finestres i balcons o als merlets que recorren la cornisa superior, el trencadís de colors dóna forma als elements emblemàtics que havien de definir la identitat del seu promotor, Ramon Mauri. Sota dels merlets, amb formes arrodonides, trobem una sanefa amb medallons amb més mosaic. Més avall es troba una mena de fris fet amb còdols de riu sobre arcuacions llombardes.






Entre les imatges representades en aquests mosaics, apareixen representades les lletres "R" i "M" - les inicials de Ramon Mauri - entrellaçades, o les quatre barres. També es poden trobar símbols com el del ying i el yang i curioses representacions del món de la natura, tant animals com vegetals.



En els timpans es pot trobar un Sant Jordi, un mussol, un paó, una planta amb flors blanques o una figura humana amb les cames i els braços oberts i amb les mans subjecta els caps d’una mena de serps amb banyes que sembla que li surtin de la panxa.



La Casa Mauri, va ser adquirit a l'exalcalde Josep M. Boixareu, el 28 de desembre del 1985, i l'agost de l'any següent es va inaugurar com a seu de l'actual ajuntament. Un altre edifici conservat és el corresponent a les cotxeres, on avui hi ha instal·lada l’Oficina de Turisme de la població, que té l'honor de ser la primera que es va obrir en la província de Lleida.



També trobem un molí d’oli que avui es visita com a atracció turística, conegut amb el nom del Molí de l'Oli de Sant Josep. La singularitat del molí rau també en el seu aspecte que recorda l'estructura d'una església romànica, amb arcs de mig punt, les petits obertures, les arcuacions llombardes i els frisos de serra.



Presideix la façana just a sobre de la gran portalada d'entrada, una escultura feta en marbre blanc de Josep Llimona que representa a Sant Josep amb el nen Jesús, situada en una gran fornícula de mosaics, a manera d'altar.

Una doble escala, porta de la part baixa al primer pis on es troben les instal·lacions del vell molí de l'oli. Actualment, el molí està completament restaurat i s’utilitza com a sala de conferències, recepcions i exposicions d’art. A la planta baixa hi ha els arxius fotogràfics i documentals de la Vila.

La infraestructura del molí va ser novedosa pel moment històric en que va ser construït, ja que era el primer molí de la comarca que anava generat per energia elèctrica, la qual es produïa mitjançant una turbina que era alimentada per l’aigua d’un petit canal fet expressament per l’edifici. El funcionament no es diferenciava gaire dels molins d’oli tradicional, a excepció de les grans pedres còniques que van ser substituïdes per una petita mola que triturava les olives. Un cop arribades i pesades les olives, mitjançant una vagoneta hidràulica es pujaven al pis superior, on hi havia l’estructura mecànica. Aquestes es dipositaven a la tolva, i mitjançant un bisenfí muntaven fins a la petita mola, que era moguda mecànicament, i on es trituraven, caient, posteriorment a la batedora, un dipòsit que remenava la pasta de les olives recobert per un dipòsit perimetral on circulava contínuament aigua calenta. Un cop la pasta estava consistent, i a palades, es col·locava a les cabasses, que un cop amuntegades amb la pasta, s’introduïen a la premsa. A mida que es premsaven, l’oli s’anava dipositant als trulls.


En els jardins que envolten el conjunt, també trobem l'Al·legoria a la Diada Nacional de Catalunya en homenatge al general Josep Moragues i Mas, un dels militars que van protagonitzar la resistència de Barcelona durant el setge del 1714, de trist record pels catalans. La mort del general va ser utilitzada pel rei Felip V com a exemple del càstig que rebien els traïdors a la seva causa.

L'escultura feta en pedra, bronze i ferro, per Antoni Borrell i Pujol, representa els fets històrics que commemora, amb el bust del general embolcallat per una flama, que simbolitza el seu encès sentiment patriòtic cap a Catalunya. La donzella, que ofereix una espasa al general, representa Catalunya a punt de morir quan el rei Felip V va suprimir les institucions catalanes. La gàbia que es troba al seu costat, on es va guardar el cap de Moragues exposat durant dotze anys al Portal de Mar, en l'actual barri de la Barceloneta, apareix aixafada, com a símbol de la victòria del sentiment patriòtic enfront de la repressió.




Els fanals dels jardins reposen sobre columnes revestides amb petits còdols de rius i decorats amb peces de ceràmica, i s'aixequen sobre un suport de pedra de forma cilíndrica de mig metre d'alçada. Cada fanal està adornat amb fulles i flors de ferro forjat.





Bibliografia i més informació en: Sortides amb gràcia. Can Mauri a la Pobla de Segur | Modernisme de muntanya: la Casa Mauri a la Pobla de Segur | Descoberta del Conjunt Mauri, per M. Teresa Sabarich Moyes i Maria Tohà Dòria (Centre de Recursos Pedagògics del Pallars Jussà)

El Monestir de les Avellanes

Fruit d'un regal d'una caixa de Smartbox, passem una nit en l'Hostatgeria del Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, un acollidor hotel de tres estrelles, amb 37 habitacions dobles, en un lloc molt tranquil, a les portes del Montsec, en la comarca lleidatana de la Noguera, i envoltat d'un entorn natural de boscos, jardins i vinyes idonis per gaudir d'un plàcid descans. Encara que a prop hi ha el municipi de Les Avellanes, el monestir es troba dins del terme d'Os de Balaguer, poble de campaners.

Al formar part d'un monestir, l'hostatgeria disposa d'espais singulars com la sala de descans, en l'antic menjador (refectori) dels monjos, la sala de TV, en l'antiga cuina del monestir, i el restaurant ubicat al costat mateix del claustre.



El restaurant 'El Claustre' ofereix menú, tant per dinars com per sopars, que es complementa amb una carta de plats diversos. L'esmorzar, de bufet lliure, és molt complet amb embotits de la comarca, pastes diverses, i amb la possibilitat de menjars per a gent celíaca.

Durant el cap de setmana hi ha dues visites guiades programades (dissabtes a les 17:00h i diumenges a les 11:30h) al conjunt monàstic, així com a l'Arxiu del monestir i/o l'Arxiu Gavín, un dels arxius particulars més grans d'Europa on conté, entre altres curiositats, totes les esglésies de Catalunya fotografiades... (Els clients de l'hotel poden visitar lliurement el recinte monacal, amb l'excepció de les sales de la comunitat marista)

Història del monestir


A mitjan segle XII, monjos premonstratesos (orde fundada per sant Norbert a Premontré, prop de Laón (França), vers l'any 1120) que havien arribat amb els creuats alemanys s'instal·laren primer a Vallclara, en la Conca de Barberà, i poc després es traslladaren al mont Malet, en el terme de Vilanova de la Sal (a la Noguera), conduïts per Joan d'Organyà, conegut popularment com sant Cap.

El Monestir de Bellpuig de les Avellanes es construí el 1155, gràcies a l'ajut del comte d'Urgell Ermengol VII i la seva esposa, Dolça de Foix. L'any 1303, Ermengol X féu grans millores al monestir, especialment amb la construcció de l'església actual.


Durant la Guerra de Successió (1702-1714), els monjos abandonaren el monestir per primer cop, ja que patí la destrucció i el saqueig. Després de la guerra, el monestir visqué una segona etapa d'esplendor, en que es realitzaren noves construccions, i en que destacaren els abats de l'Escola Històrica de les Avellanes.

Durant gairebé 650 anys, hi van viure aquí, fins al 1835, en què foren expulsats per la Llei de Desamortització. Els béns i el monestir, subhastats, canviaren de mans fins a l'arribada dels maristes.

Els Germans Maristes instal·laren el seu seminari al Monestir de les Avellanes, l'any 1910, ja que durant la setmana Tràgica de 1909 fou cremat el seu noviciat a Barcelona. Més d'un segle després, aquesta orde s'ha encarregat de custodiar, restaurar els patis, el claustre, les sales i l'església del monestir. L'any 1994, deixa de ser seminari i avui dia és una hostatgeria oberta a tothom, regentada encara pels maristes.


El recinte monàstic



Tant els monjos com els actuals clients de l'hostatgeria entren per aquest portal d'entrada, d'estil neoclàssic on hi destaca la galeria de recepció amb les seves amples arcades. Les portes de fusta que es veuen penjades en una de les parets, estaven originalment a l'exterior de la muralla.



Com a la resta de monestirs, la sala capitular era la sala central de la vida monacal dels monjos premonstratesos. D'estil gòtic, hi destaquen les columnes llises i esveltes, i una coberta gòtica de guix amb escaiola.



Sota el vidre del terra hi ha pedres històriques i originals de la conducció d'aigua, una dovella de clau d'arc amb l'escut del monestir esculpit i la data 1744 i una estela mortuòria dedicada a l'abat Antoni Trueta.



La part més antiga del monestir és el claustre, del segle XII, d'estil romànic. De planta rectangular, està construït amb arcs de mig punt que es recolzen sobre un parell de columnes i capitells amb baixos relleus.


Les ales sud i oest han conservat la seva estructura primitiva, amb els seus capitells, on estan representats elements vegetals, figures d'animals i humanes. La presència d'alguns elements ornamentals és reveladora de les famílies que van donar suport a la presència monàstica en aquest lloc.



(Capitell de l'ala oest amb la figura d'un monjo com a decoració)



Les altres dues ales, l'ala nord i ala est, foren destruïdes i la reconstrucció de les mateixes, després de les guerres de Successió i de Napoleó, no va permetre ornamentar els capitells, totalment llisos.


Al pati central, cobert de gespa, hi ha una estàtua des de l'any 1947 dedicada a Sant Marcel·lí Champagnat, fundador de la congregació dels germans Maristes dedicada a l'ensenyament. Antigament, era una zona enjardinada i hi havia el pou que recollia les aigües.




Sobre la clau d'arc de la porta oest del claustre, es col·locà una dovella que procedeix d'un arc del palau comtal que no es pogué conservar perquè estava totalment destruït. La llegenda 'Pax vobiscum fiat' (La pau sigui amb vosaltres o pau a tots vosaltres) era un lema dels comtes d'Urgell.


Al costat de l'entrada a l'església, hi ha una placa laudatòria de Jaume Caresmar, una pedra sepulcral treballada en marbre que féu col·locar l'abat Jaume Pascual. El text conté una apologia de la persona i l'obra de Jaume Caresmar, l'abat més detacat de l'Escola Històrica del monestir, i comença així: In beatae inmortalitatis expectatione (Tot esperant la feliç immortalitat).



(Porta romànica que antigament entre l'entrada al dormitori)


L'església va ser començada el 1303 i estava concebuda com una basílica amb creu llatina, i per tant, la nau principal hauria d'haver estar molt més llarga del que finalment va ser. La nau central es va escurçar i les dimensions de l'església es van reduir.


En l'absis central, de forma pentagonal, hi destaquen tres finestrals allargats i vitralls neogòtics dedicats a Maria i els seus misteris. A banda i banda de l'altar major, en senzills sepulcres, reposen les restes dels comtes d'Urgell: Ermengol VII, Dolça de Foix, Ermengol X i Àlvar de Cabrera.

El comte Ermengol VII, fundador del monestir, va deixar escrit al seu testament que volia ser enterrat aquí. Anys després, Ermengol X va encomanar un sepulcre sobri i majestuós per a Ermengol VII i un altre per a Dolça de Foix. I també feu preparar uns uns altres sepulcres per a ell i els seus successors, i per a Àlvar de Cabrera, germà seu i vescomte d'Àger, i convertir el lloc en el panteó dels comtes d'Urgell.

Aquests sepulcres es van conservar des del segle XIV fins a inicis del segle XX, quan el monestir va ser adquirit pel banquer lleidatà Agustí Santesmasses i Pujol, l'any 1906. El mateix any va vendre els sepulcres dels comtes a un antiquari de Vitoria, però abans, el majordom del convent, Josep Utgé va extreure'n les restes dels comtes i les amagà. La premsa de l'època se'n va fer ressò de la venta, i va haver moltes queixes i reclamacions per tal de poder recuperar els sepulcres. Finalment, els sepulcres van ser comprats pels americans i actualment es troben al museu The Cloisters de New York (Sepulcre del comte Ermengol X d'Urgell. Foto obtinguda del blog QUINA LA FEM?).



Les despulles comtals van retornar al seu lloc, l'any 1967, col·locant-les en dues senzilles arquetes de pedra amb els escuts dels comtes d'Urgell, sota els arcosolis del presbiteri.


Les capelles laterals són de base romànica i amb acabaments gòtics, característiques de l'estil premostratenc. Les dues de l'esquerra allotja els mausoleus dels màrtirs maristes de la guerra civil i la de la dreta està dedicada a sant Marcel·lí Champagnat, i dins de l'urna de marbre rogenc, hi ha una relíquia del sant.



Respecte als vitralls, hi destaquen quatre amb les efigies dels sants de Lleida. Sobre la porta principal, es troba el vitrall rodó de Sant Llorenç i davant l'absis central, la reproducció de l'escut de l'Institut Marista, al centre del qual té l'anagrama del nom de Maria, envoltat per dotze estrelles, i als seus peus les tres violes maristes, símbols de la humilitat, la senzillesa i la modèstia. Al voltant de l'escut, es llegeix AD JESUM PER MARIAM (Tot a Jesús per Maria).



L'antic refectori, o menjador dels monjos, és l'actual sala d'estar de l'hostatgeria. La construcció primitiva era romànica. Les rajoles originals, estan pintades a mà i cuites al foc.



(El lloc de l'abat està indicat amb el seu escut)



(La font està adornada amb un escut commemoratiu de l'aigua (1760))



Davant del portal d'entrada hi ha la Font de la Mallola o Font de l'Abat, construïda per l'abat Joan Caresmar. És una font commemorativa de l'arribada de l'aigua, per la seva conducció sota terra l'any 1760. La font és d'estil barroc i hi destaca l'escut del monestir (puig amb flor de lis). La columna, coronada inicialment per sant Norbert, el fundador de l'orde, fou substituïda per una imatge de Maria, a l'arribada dels maristes.



Una muralla rodejava pràcticament tot el monestir. Per aquesta porta exterior, es sortia i s'entrava de les feines del camp (coneguda com la Porta de l'Agricultura). L'any 1783 es reconstruí.




Un germà marista reproduí a l'interior la primitiva ermita en què el beat Joan d'Organyà (sant Cap) visqué els seus anys de penitència al mont Malet.


Els fidels que volien assistir als oficis monàstics, accedien a l'església per la porta gòtica. Lleugerament atrompetada, s'ha conservat molt bé la pedra treballada; amb els arcs trilobulats. En els capitells es poden veure l'escut dels comtes (Tauler d'escacs) i l'escut del monestir (Puig amb flor de lis).




(es creu que aquesta cara era la figura d'un patge o un servidor dels comtes d'Urgell)

Al costat del monestir, es troba el cementiri dels monjos maristes, un espai modern, semblant a un parc amb bancs i gespa, al qual s'accedeix per l'Escala de Jacob, on els esglaons des de baix cap dalt es van fent cada cop més estrets, de manera que en perspectiva la part superior de l'escala acaba unint-se amb el cim del turó i confonent-se amb el cel.


Des del monestir hi ha diversos camins i passeigs que es poden fer. Un d'ells ens porta a un turó, en uns 15 minuts, on hi ha l'estàtua de la Mare de Déu del Puig, visible des del monestir. Per anar-hi, cal seguir les indicacions vers la ruta de la Mare de Déu del Puig que es troben en els mateixos jardins. El passeig comença per un camí ample que, ràpidament, baixa i rodeja els camps d’esports fins arribar a una pineda de pi blanc. Un cop s'està davant del bosc, s'agafa el camí de la dreta que s’endinsa per la pineda i que ens porta, quasi en línia recta, fins el turó de la creu de la mare de Déu del Puig, on es troba l'estàtua de la Verge amb el nen Jesus.




Aquest turó és un esplèndid mirador que ens permet gaudir d’una completa panoràmica sobre el conjunt arquitectònic del monestir de les Avellanes i dels seus entorns, com el de la serra de l’obaga del convent.




Bibliografia i més informació en: Web oficial | Bloc del monestir | Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes. Una història que es renova (de Joan Jesús Moral Barrio)