Per Sant Feliu de Codines havíem passat diversos cops -la carretera C-59 travessa el poble i uneix el Vallès Oriental amb el Moianès-, per anar a Riells del Fai, al monestir de Sant Miquel del Fai o al Castell de la Popa, però mai ens havíem parat. El fet es que vam trobar en la web de l'ajuntament la promoció d'una petita ruta modernista, amb el seu corresponent tríptic, motiu suficient per arribar-nos un matí.
Encarat en la seva major part cap a migdia, Sant Feliu de Codines és un municipi de gairebé 6.000 habitants que gaudeix d'un clima molt sec. Situat als darrers contraforts dels cingles vers les terres més planes de la conca del Tenes, la riera de Caldes i ja més cap avall el Besòs. A l'estiu, la marinada fa moderar la calor i a l'hivern, els Cingles de Bertí, esmorteixen el vent del nord i suavitzen el fred. Històricament ha estat lloc de pas, de Barcelona cap a Vic i al Pirineu. El seu terme municipal ofereix diverses possibilitats dins del seu entorn natural com el Parc Usart, Sant Miquel Xic i el Pla d'en Pregona, des d'on es pot albirar tot el Vallès Oriental. També es pot visitar el Cim d'àligues, un centre únic en el seu gènere en l'estudi, mostra, cria i vol de les aus rapinyaires.
Sis edificis formen part de la ruta modernista i el primer es troba a les afores del poble, a uns 2,5km seguint la C-59 cap a Moià. Un desviament a mà esquerra indica el restaurant La Baronia -obert per a bodes i events diversos- que ocupa Can Trinxet (Arquitecte: Joan Rubió i Bellver | Anys: 1920-24). Francesc Trinxet va comprar l'antiga masia de Can Bosch l'any 1920 i va fer aixecar enmig del bosc aquesta edificiació aïllada de tipologia ciutat jardí, obra que va encarregar a Joan Rubió, deixeble d'Antoni Gaudí, i on es pot veure alguna influència del Parc Güell, un altre projecte de ciutat jardí.
El conjunt és de planta i volumetria complexa, i façanes asimètriques de pedra amb jardins de composició romàntica. Els seus interiors es van omplir de mobles i artesanies a l'estil de l'època i la part baixa, que correspon a la masia original, es destinà a habitatges, estables i cavallerisses.
L'element principal és un vestíbul central, envoltat d'espais col·locats de forma aleatoria. Rubió utilitza procediments constructius de la pedra en sec, així com blocs de pedra simplement desbastada. En la construcció d'elements de pedra desbastada, Rubió es centra en els murs, el desglossament dels arcs, i els acabats, més que en la forma de construir voltes. Els espais interiors són de dimensions i proporcions canviants. L'existència de diferents accesos, i l'esgraonament d'espais grans i petits, són altres característiques. La solució del conjunt és feta amb l'ajuda dels paletes, i desenvolupant les idees a peu d'obra sense un projecte prèviament definit. Així van anar sorgint dependències al voltant del vestíbul principal, que no figuraven al projecte. Els coronaments dels murs amb crestes punxagudes i irregulars, els arcs rebaixats de les llindes de les portes i finestres, i els murs de pedra són construits amb les tècniques pròpies de la fàbrica de maó. El menjador és de planta quadrada, de doble alçada, i cobert amb un embigat en forma de retícula.
Durant la guerra civil espanyola, la casa va ser habilitada com a hospital militar primer i més tard com a presó. Acabada la guerra, la família Trinxet va recuperar la casa, retornant a la seva antiga esplendor, reconstruint des dels teginats del sostre que havien quedat completament danyats fins als sòls. Novament es va omplir la casa amb mobles antics i obres d’art d’exquisit gust: antigues talles romàniques i barroques i pintures de diferents èpoques que encara avui adornen els salons i menjadors de la Baronia.
Tornem al poble per a veure la resta d'edificis de la ruta i concretament l'altra edificació del terme municipal atribuït a Joan Rubió. Es tracta de Can Puigdomènech (Avinguda de Catalunya, 10 | Arquitecte: Joan Rubió i Bellver), una obra inusual de l'arquitecte reusenc en el conjunt de la seva obra, al ser una casa entre mitgeres.
Encarregada per Joan Puigdomènech Mandi, està format per soterrani, planta baixa i pis, la totalitat de la façana es presenta estucada blanca (molt freqüent en l'obra de Rubió), jugant amb el verd dels porticons, i de la ceràmica vidriada. Aquesta ceràmica, és poc abundant, però col·locada de forma precisa, per trencar la monotonia del parament. Tot i la inexistència d'elements sortints, com ara balcons, Rubió juga amb l'impacte visual d'un element pla i sense joc amb les ombres. Aquí es pot veure la simplicitat dels escassos elements com llindes i medallons, explotats al màxim, per donar contrast amb la blancor del fons.
L'edifici es presenta amb quatre cossos visibles des de l'exterior, tots ells tancats amb voltes de maó de pla. Deixant de banda el cos de l'escala, que destaca perquè sobresurt més que els altres, es veu la simetria dels altres tres. També podem trobar dos esgrafiats, aparentment col·locats, per omplir l'esbelt cos de l'escala. També és destacable la presència de la forja a les baranes de les finestres, element quasi indispensable en tot edifici modernista.
El següent edifici és Can Xifreda (Passatge Marina, 7-9 | Arquitecte desconegut), una finca modernista amb obertures d'estil àrab d'arc de ferradura i rematada amb una torre d'inspiració medievalista, però amb una clara motlluració modernista. Destaca la dificultat de posada en obra del projecte, desafiant la topografia del terreny. Sembla com si l'arquitecte volgués projectar un edifici robust i inaccessible a simple vista.
La peça més important és el mur de contenció que tanca la finca. A les finestres d'aquest mur s'hi troben les reixes d'acer forjat. El mur és fet amb el sistema similar al del tancament de la casa Trinxet. Destaca la xemeneia de fàbrica, de diferents conductes visibles des de l'exterior. Aquest domini de la fàbrica, jugant amb les formes i volums, és clarament modernista. També és rellevant la gran facilitat per unir la pedra amb els maons ceràmics.
Un gran estudi dels materials per part dels arquitectes de l'època, fa possible l'alta explotació de tots els elements utilitzats en obra. Destaca l'ús de la fàbrica de maó a les cantonades de la torre, per trabar el conjunt. És important el diferent rang que s'usa en els elements fets amb maó. Així, la xemeneia neix amb la idea de ser d'obra vista, i la fàbrica de maó restant, tot i que malmès, té un arrebossat. Aquest arrebossat dóna més importància a un element com és la xemeneia, projectat per trencar amb la resta del parament.
Actualment allotja el Museu de can Xifreda, que consta d'una exposició permanent d'arqueologia, paleontologia, minerologia i historia local, aixi com una exposició d’estris de ramaderia, ceramiques i fòssils. Aquest petit museu va néixer gràcies a l’impuls del Sr. Martí Garriga i aplega des del 1988 la col·lecció de troballes fetes pel Grup Talp al llarg dels anys 50, 60 i 70, que van esdevenir patrimoni municipal l'any 1970. Una de les peces gaudinianes més desconeguda però la més universal del patrimoni santfeliuenc és la senyera de l’Orfeó Feliuà que va dissenyar Antoni Gaudí. L’afecció musical dels santfeliuencs de primers del segle XX va portar al conegut arquitecte a dissenyar la senyera de l’orfeó de la població. Aquesta peça és l'únic estendard de Gaudí que es conserva en la seva totalitat (el museu és obert al públic el primer diumenge de cada mes d'11 a 14h).
I ja que parlem d'Antoni Gaudí, en el tríptic de la ruta s'indica que hi ha indicis que fan pensar que seu va ser el projecte del proper edifici que hem de veure, però per les raons que siguin, ell no el va dirigir. Es tracta de Filatures Roca Umbert (C/ Fontenta | Arquitecte desconegut), un gran edifici industrial inaugurat pels Jocs Florals de 1899 que va ser una de les primeres obres modernistes del poble. L'origen de la fàbrica es remunta a l'any 1871 quan Josep Umbert i Ventura va posar en marxa una fàbrica tèxtil que només cinc anys més tard va ampliar amb l'adquisició d'uns terrenys a Granollers. Un segle més tard, el 1971, les naus de Sant Feliu de Codines van tancar, acollint-se els seus propietaris a un pla de reestructuració tèxtil.
La façana no té elements molt vistosos, però és la seva grandesa i regularitat de formes aconseguides amb el maó, el que dóna importància a l'edifici. L'estructura és de maó i acer post-tensat. També hi trobem agulles de pedra sense desbastar. Des de l'exterior es poden diferenciar tres nivells. El primer presenta algunes obertures amb un acabat neogòtic. La façana té grans obertures entre els pilars de fàbrica de maó. L'element més representatiu són les arcades de mig punt de volta de maó de pla, que tanquen les obertures. N'hi ha 26 en el parament lateral més llarg. Fet inicialment amb obra vista, la façana fou posteriorment arrebossada el 1940, però actualment, torna a estar sense la capa d'arrebossat que impedia veure la fàbrica de maó.
Continuem la ruta per Can Pujol (C/ Tomàs Vila, 32 | Arquitecte: desconegut), una casa senyorial d'estil eclèctic, amb barreja d'elements de diferents estils arquitectònics. Destaca a primera vista el frontó de la teulada, treballant amb l'estil de la volta de maó, i revestit d'un esgrafiat d'estil típic modernista on es representen diferents tipus de vegetació.
La unió dels diferents estils arquitectònics dóna molta riquesa a la façana. En el segon pis tornem a trobar un esgrafiat, però aquest és menys vistós. A mida que anem baixant, la decoració es fa més reduïda. També trobem l'art de treballar l'acer en les baranes dels balcons. La façana té una plena simetria en planta baixa, segon pis i frontó, però no en el primer pis. Destaquen les columnes esbeltes de pedra, en el centre d'algunes obertures. Igual d'important que la façana principal, és la lateral orientada al jardí.
Per últim, tenim dues cases independents, però fetes alhora i amb el mateix sistema constructiu. Es tracta de l'anomenada Casa de veïns (C/ de Vic, 12-14 | Arquitecte: desconegut). Són gairebé idèntiques. Inicialment al veure la façana ens ve al cap l'estil neogòtic, per la forma que adopten els arcs de les finestres i balcons. Hi ha molts edificis clarament modernistes que adopten solucions del neogòtic o d'altres períodes. És el fet de la solució mitjançant l'ús d'una tècnica i uns materials que defineixen l'arquitectura Modernista.
Podem observar la forma que agafen els maons alhora de fer les típiques voltes de maó de pla. Destaca la cornisa on sobresurten les bigues de fusta, així com l'aplacat inferior de rajoles ceràmiques vidriades.
La teulada té en les teules, també vidriades i de color verd, un toc autènticament modernista. En la façana es pot observar que el recobriment en forma d'estuc s'ha desprès en la major part d'ella. Això impedeix poder veure la façana tal com l'arquitecte l'havia pensada. La diferència entre les dues façanes sembla feta per evitar la concepció de cases simplement repetides. El fet de cuidar tant la part de la teulada (teules i voladiu), fa pensar que l'estuc original havia de ser important.
Bibliografia i més informació en el tríptic de la ruta modernista (Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols)
El conjunt és de planta i volumetria complexa, i façanes asimètriques de pedra amb jardins de composició romàntica. Els seus interiors es van omplir de mobles i artesanies a l'estil de l'època i la part baixa, que correspon a la masia original, es destinà a habitatges, estables i cavallerisses.
Tornem al poble per a veure la resta d'edificis de la ruta i concretament l'altra edificació del terme municipal atribuït a Joan Rubió. Es tracta de Can Puigdomènech (Avinguda de Catalunya, 10 | Arquitecte: Joan Rubió i Bellver), una obra inusual de l'arquitecte reusenc en el conjunt de la seva obra, al ser una casa entre mitgeres.
L'edifici es presenta amb quatre cossos visibles des de l'exterior, tots ells tancats amb voltes de maó de pla. Deixant de banda el cos de l'escala, que destaca perquè sobresurt més que els altres, es veu la simetria dels altres tres. També podem trobar dos esgrafiats, aparentment col·locats, per omplir l'esbelt cos de l'escala. També és destacable la presència de la forja a les baranes de les finestres, element quasi indispensable en tot edifici modernista.
El següent edifici és Can Xifreda (Passatge Marina, 7-9 | Arquitecte desconegut), una finca modernista amb obertures d'estil àrab d'arc de ferradura i rematada amb una torre d'inspiració medievalista, però amb una clara motlluració modernista. Destaca la dificultat de posada en obra del projecte, desafiant la topografia del terreny. Sembla com si l'arquitecte volgués projectar un edifici robust i inaccessible a simple vista.
Actualment allotja el Museu de can Xifreda, que consta d'una exposició permanent d'arqueologia, paleontologia, minerologia i historia local, aixi com una exposició d’estris de ramaderia, ceramiques i fòssils. Aquest petit museu va néixer gràcies a l’impuls del Sr. Martí Garriga i aplega des del 1988 la col·lecció de troballes fetes pel Grup Talp al llarg dels anys 50, 60 i 70, que van esdevenir patrimoni municipal l'any 1970. Una de les peces gaudinianes més desconeguda però la més universal del patrimoni santfeliuenc és la senyera de l’Orfeó Feliuà que va dissenyar Antoni Gaudí. L’afecció musical dels santfeliuencs de primers del segle XX va portar al conegut arquitecte a dissenyar la senyera de l’orfeó de la població. Aquesta peça és l'únic estendard de Gaudí que es conserva en la seva totalitat (el museu és obert al públic el primer diumenge de cada mes d'11 a 14h).
Continuem la ruta per Can Pujol (C/ Tomàs Vila, 32 | Arquitecte: desconegut), una casa senyorial d'estil eclèctic, amb barreja d'elements de diferents estils arquitectònics. Destaca a primera vista el frontó de la teulada, treballant amb l'estil de la volta de maó, i revestit d'un esgrafiat d'estil típic modernista on es representen diferents tipus de vegetació.
Podem observar la forma que agafen els maons alhora de fer les típiques voltes de maó de pla. Destaca la cornisa on sobresurten les bigues de fusta, així com l'aplacat inferior de rajoles ceràmiques vidriades.
 |
| Ruta modernista de Sant Feliu de Codines |
Bibliografia i més informació en el tríptic de la ruta modernista (Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols)
