La ciutat de Pedra: el Deir (Jordània)

Petra ens ofereix les restes de l'imperi nabateu amb façanes de temples i tombes, tallades a plom de pedra arenisca, fonent-se arquitectura i paisatge, envoltada i amagada entre muntanyes...

El volcà Arenal (Costa Rica)

L’Arenal, de 1633 metres, és un dels volcans més actius del món, i des de fa més de 40 anys, va sortint rierols de magma, amb les seves pedres incandescents i explosions que aixequen pedres i sendra i sorolls produïts per la desgasificació del volcà...

Ayasofya (Estambul)

Santa Sofia, la gran església cristiana de l'antiga Constantinopla, convertida avui en dia en museu, és una de les moltes meravelles que ens ofereix Estambul.

La ciutat maia de Tulum

Al costat del mar Carib sobre un penya-segat d'uns quinze metres que dóna a unes aigues turqueses i cristal·lines, es troba les restes de la ciutat de Tulum, una de les joies de la Riviera Maya...

El rellotge astronòmic de la Ciutat Vella de Praga

En l'Ajuntament de la plaça de la Ciutat Vella de Praga es troba un dels seus símbols: el rellotge astronòmic format per un calendari, el quadrant astronòmic i les figures animades...

Porto (I): el centre històric

(31/12/2010-04/01/2011) Segona visita a Portugal i cap d'any que passem en la segona ciutat més important del pais, Porto. Situada a la dreta del riu Douro, la ciutat s'amontona en els turons a prop de la desembocadura. Enfront, es troba Vila Nova de Gaia, coneguda per les bodegues i caves de vi que ha donat a coneixer internacionalment la ciutat, el porto o vi d'Oporto.

En la dominació romana de la Hispània, els romans donaren el nom de Portus al marge dret i Cale a l'esquerre. Així, el Portus-Cale o Portucale, donà origen posteriorment al topònim de Portugal.

(31/12) Viatgem a l'anada amb Ryanair, i després d'un parell d'hores, i estar bombordejats de productes que intenten vendre't, arribem amb puntualitat a l'Aeroport Francisco de Sá Carneiro. S'ha de baixar abaix de tot, per passar pel parking fins trobar els tramvies que t'apropen al centre. El bitllet s'ha de comprar en una de les màquines que hi ha. Al ser el primer cop, la tarjeta també s'ha de comprar... posteriorment es pot recarregar en funció dels viatges i zones que es volgui fer. El nostre hotel, situat al costat de l'estació de Trindade, és el Porto Trindade Hotel, un establiment amb una decoració modernista i diferent dels hotels típics als quals estem habituats a estar.


Després de deixar les maletes, començem ruta, anant cap al centre històric. El primer que ens trobem és una de les múltiples esglésies que veurem en aquests dies: l'Igreja da Trindade, una de les més grans de la ciutat, i integrat en el complexe hospitalari de la Orden Terceira de la Santísima Trindade. Erigida a principi del segle XIX per l'enginyer Carlos Amarante, és d'estil neoclàssic, amb influències barroques, amb una portada precedira per un pòrtic amb tres arcs, sobre el qual s'aixeca la torre, amb les campanes, i el rellotge.



D'aqui ja podem observar la part de darrera d'un altre imponent edifici. Al capdamunt de l'Avenida dos Aliados, l'ajuntament de la ciutat, els Paços do Concelho (1920-57), on destaca la torre de 70m d'alçada amb el seu rellotge.

Aquesta avinguda, d'uns 250-300 metres, és un ampli boulevard que s'alinia amb grans edificis, de finals del segle XIX i principis del XX, que allotjen a hotels, seus de bancs, cafès. Diverses estàtues també es poden observar. Al final, darrera d'un escenari que s'està montant per la festa de cap d'any, la estàtua eqüestre del rei Pedro IV, i arribem a la Plaça da Libertade. En aquesta cruilla, podem veure al fons, a mà dreta l'església i la Torre dels Clèrics, i a mà esquerra, al fons també, l'església de St. Ildefonso.



Gairebé al mig d'aquestes dues esglésies, i presidint un altre carrer ampli, en trobem un altra, l'Igreja dos Congregados, amb una façana característica coberta de rajoles, obra de Jorge Colaço, que descriuen la vida de Sant Antoni.






Camí abaix, a pocs metres, a l'esquerra, la Estaçao de Sao Bento (1916), estació de tren que agafarem dies després per anar a Guimaraes i Braga. Anteriorment hi havia el Monestir de Sao Bento, però es va decidir tirar a terra, degut a les necessitats de tenir una estació. D'aquest edifici destaca el vestíbul decorat amb rajoles, obra també de Jorge Colaço, que representen fets històrics i escenes etnogràfiques, com l'entrada de Joao I a la ciutat, la conquesta de Ceuta...



Dinem una mica pels voltants i enlloc de tirar camí abaix, ens adreçem cap a la part de darrera de l'estació, on hi ha el Teatro Nacional de S. João. Va ser reconstruït l'any 1911, després d'un incendi que va passar 3 anys abans. Apart del seu color groguenc, destaca la decoració de l'exterior amb les quatre figures al·legòriques de la Bondat, el Dolor, l'Amor i l'Odi, obres de Diogo de Macedo i Sousa Caldas, i de les màscares laterals, dissenyades per Joaquim Gonçalves da Silva.


Ens adrecem camí avall, i abans d'arribar a les antigues muralles, a mà esquerra veiem la Capela dos Alfaiates (sastres), o de Nª Sª de Agosto. Va ser reconstruïda en aquest lloc, en 1953. Anteriorment quedava just enfront de la porta principal de la Catedral, fins l'any 1940, data en la qual es va tirar a terra.


La Muralha Fernandina va ser iniciada en temps de D. Alfonso IV, el 1336, fins 40 anys després amb el regnat de D. Fernando, del qual ve el nom de les muralles. Amb el pas del temps, les seves funcions defensivas van anar perdent pes, alterant el seu perfil i enderrocant gran part de la muralla.


Dins de la muralla, una plaça dóna lloc a una porta on hi ha mig amagada l'Igreja de Santa Clara. Aquesta església i Convent femení de Santa Clara data de la primera meitat del segle XV. Destaca per fora els dos pòrtics: el de la església, renaixentista, i el del convent, d'estil barroc.


Seguim endavant i arribem al Ponte Luis I, una de les icones de la ciutat i del qual parlarem més endavant. Tancat al tràfic de vehicles, només circulen persones i tramvies, i es té meravelloses vistes del barri de la Ribeira, de les bodegues de Vila Nova de Gaia, el Mosterio da Serra do Pilar, de la mateixa muralla...


També veiem con circula el Funicular dos Guindais, que uneix els barris de Batalha, on estem, a la part alta, amb el de la Ribeira, arran del riu, en dos minuts. Va ser construït en 1891, i va ser totalment recuperat després de més d'un segle d'inactivitat.


Tirem enrera i ens dirigim cap a l'esplanada de la Sé, on hi ha la Catedral, la Casa del Cabildo i el Palau Episcopal. Les demolicions dels anys 40, van alterar aquesta zona, no tenint a veure res amb el que hi havia des de l'època medieval. D'aqui també podem observar belles vistes de la resta de la ciutat.



En el centre d'aquest conjunt van ficar, l'any 1945, el Pelourinho, la versió portuguesa de les picotes medievals castellanes, símbol de la justícia, d'on es penjaven els lladres i altres.



La Catedral (Sé) és del segle XII, d'estil romànic. D'aquella època conserva les dues torres, d'estil defensiu, i el rossetó. L'exterior de la seu va ser molt canviada durant la època barroca.



L'arquitecte italià Nicolau Nasoni va afegir una loggia barroca a la façana lateral.




Davant, la estàtua del Comte Vilmara Peres, que va conquerir als musulmans, l'any 868, Portucale. La obra, de l'escultor Barata Feyo, va ser inaugurada el 1968.


El seu interior és molt senzill, amb grans columnes que fan que s'incrementi la sensació d'estretot i alçada de la nau central. Es tracta d'una decoració sòbria i parets despullades, amb les excepcions de l'altar major i algunes capelles barroques.


Per accedir als claustres i a la Casa do Cabildo, paguem una entrada de 3€. El claustre és d'èstil gòtic, construït en granit. Els seus capitells estan decorats amb temes vegetals senzills, i les parets ricament adornats per rajoles blaves que reflexen escenes religioses.



Passejant pel claustre es pot accedir a diferents capelles com la capella de Sant Joan Evangelista, que allotja la tomba funerària (1333) de João Gordo, cavaller de la Orde dels Hospitalaris de Malta.





En la capella de Sant Viçens, podem destacar deu escenes tretes de la Bíblia, pertanyents a l'Antic i al Nou Testament.



Pugem a la part superior del claustre, a l'aire lliure, i després de donar la volta, accedim a...


... la Casa do Cabildo, on hi ha la Sala capitular, amb el sostre cobert amb pintures de Giovanni Battista Pichini, on es representen catorze alegories al voltant de Sant Miquel. Els sòcols de rajoles són de Lisboa i en ells es representen escenes de caça.







Baixant un pis, s'accedeix a diverses sales on està instal·lat el Tresor de la Catedral, amb diversos objectes de joieria, ornaments i altres relatius al culte catedralici.


Al costat del pelourinho, una casa-torre medieval que va ser descoberta el 1940 i que es va col·locar aquí. En la paret nord, podem veure un balcó de pedra d'estil gòtic.


A l'altre costat de la plaça, el Paço Episcopal, que destaca per les seves proporcions, poc habituals en la ciutat. Durant un temps, durant els anys 1916-56, es va establir aqui els Paços do Concelho, fins que va ser retornat a la Diòcesi de Porto.


Baixem per unes escales fins al Barri de la Ribeira, del qual parlarem en la següent entrada, i després de prendre un cafè per la zona, tornem a pujar cap amunt, cap a la Praça da Batalha, de traçat irregular. El nom ve d'un violent combat que va tenir lloc aqui entre cristians i musulmans.

A prop, hi ha la Igreja de Santo Ildefonso (1730-37), que ja haviem vist anteriorment des de lluny. L'accés es realitza per una escalinata i destaca en l'exterior per les seves dues torres que franquejen la façana principal. Decorada amb les típiques rajoles blavenques, que representen escenes de la vida de Sant Ildefons i alegories de la Eucaristia, obra de Jorge Colaço.


Seguim per la Rua de Santa Catarina, un dels carrers comercials més animats de la zona, plens de cafès, botigues, llocs ambulants. En un carrer adjacent, veiem el Coliseu do Porto (teatre), un exemple de l'arquitectura moderna i d'Art Deco de la ciutat.


Aprop, el Cafè Majestic, un cafè elegant d'inicis del segle XX, que conserva el seu encant original, i on es trobaven l'aristocràcia de la ciutat. Es pot menjar també, encara que és més car que altres llocs.

Més amunt, la Capela das Almas, un altre edifici religiós amb revestiment exterior de rajoles en blanc i blau. Obra del ceramista Eduardo Leite, les escenes representen escenes de la vida de Santa Catalina d'Alexandria i de Sant Francesc d'Asis. Més de 15900 rajoles cobreixen una superfície de 360 metres quadrats.


A pocs metres, el Mercado do Bolhao. Ocupa tota una illa, i des del 1914 es ven carn, peix, fruita, flors i altres productes. Té vàries plantes en les quals els comerços es distribueixen al voltant d'un gran pati central. Entrem per una de les portes laterals, i observem aquest lloc decadent i vell, però que t'apropa a la vida diària de la gent de la ciutat.

Ja en l'hotel, ens dutxem i ens canviem per passar el cap d'any. Després de força estona, i inclús agafar un tramvia per anar a una zona llunyana del centre, i guiat pel recepcionista de l'hotel, no aconseguim trobar cap lloc on poder sopar. Finalment, en un restaurant brasileny, aconseguim taula. El que hi havia no era gran cosa per aquesta nit, però vam fer, i abans de les dotze, estavem a l'Avinguda dels Aliats, centre neuràlgic de la celebració, disposats a donar la benvinguda a l'any 2011. Abans i després, diferents grups animaven, amunt d'un escenari, la revetlla amb música diversa...

Sant Cugat: el camí de Sant Medir


(06/12/2010) Des de Sant Cugat, a deu minuts del centre, hi ha el camí de Sant Medir. El seu origen és molt antic i creua la Torre Negra i porta a Barcelona. Al llarg del seu recorregut per les valls de Gausac i Sant Medir, es poden trobar testimonis de la seva història.

Sortint de la plaça Rotary International, el primer que trobem és el Pi d'en Xandri, un pi pinyoner (pinus pinea) de 23 metres que va ser plantat a finals del segle XVIII per marcar els límits de la propietat de can Xandrí. Al seu costat, s'hi ha sembrat durant segles cereal i, sobretot al segle XIX, vinya. El 1997 va patir un atac molt greu amb una serra mecànica, i des d'aleshores està sostingut, i ha esdevingut el símbol de la preservació de l'àrea de la Torre Negra, enfront les especulacions urbanístiques de la zona.

A la dreta, la Torre Negra, una fortalesa encarregada per l'abat Armengol, a causa de la devastació ocasionada pels sarraïns, l'any 1145. Amb el temps, la fortalesa va esdevenir en un imponent edifici que administrava les masies del seu entorn. D'aspecte massís i de color fosc -d'aquí el seu nom-, era propietat del Monestir de Sant Cugat, i al segle XIX, va passar a mans privades.


Seguim caminant, i al cap d'uns minuts, passem per la masia d'origen medieval Can Borrell, coneguda aleshores com a Mas Martorell. Formava part dels dominis de la Torre Negra. Com a lloc de pas, en aquest camí, el mas es convertí en lloc obligat de parada, primer pels pagesos de la contrada que portaven els seus productes a Barcelona, i més tard pels excurionistes i romeus de Sant Medir.

El dia d'aquesta celebració la casa obria les portes del davant i del darrera i es convertia en una part mes del camí. A la tornada, s'hi feia ball i es dansava l'última sardana de l'Aplec. El pas d'excursionistes i gent va fer que es comencessin a servir esmorzars i begudes i, en vistes de l'èxit es convertí en la casa restaurant que és avui, i un lloc recomanat per a menjar.

Tirem endavant, i en una bifuració es troba en un primer moment el Sant Adjutori. Es creu que aquesta petita església/ermita de planta circular havia estat al principi una torre de vigilància. Al segle XII era ja una església dedicada a la Mare de Déu del Bosc i és al segle XVII quan la devoció que genera Sant Adjutori li fa canviar el nom.

Es una de les escasses esglésies de planta rodona en tot Catalunya, en un estil d'inspiració bizantina. No té absis, i està coberta amb una volta semiesfèrica. Té només una finestra rodona, i una altra amb arc, de pedra treballada. La resta de pedres estan sense desbastar.

A pocs metres, seguint el camí, un forn de l'època romana, on es coïa teules i maons, encara que la seva datació no ha estat definitivament establerta.



Abans d'arribat a Sant Medir, es troba a mà dreta Can Janer, també d'origen medieval i sota els dominis de la Torre Negra. Era nomenada mas Verdaguer i avui en dia allotja un restaurant.



I finalment arribem a l'ermita de Sant Medir, una antiga església parroquial, coneguda des del segle X. Pertanyia al monestir de Sant Cugat i donava servei religiós a les masies dels voltants. Era una de les cinc parròquies del terme. L'edifici actual és d'estil romànic, de planta rectangular i amb un campanar de doble espadanya. Damunt del portal de punt rodó a la façana principal, hi ha un relleu gòtic que representa a la Santíssima Trinitat.


Cada 3 de març s'hi celebra un aplec, dia del sant. Segons la llegenda, Medir era un pagès a la zona empresonat pels romans quan, amb un miracle de les faves que plantava, va intentar ajudar al bisbe Sever a escapar de la persecució contra els cristians.


(entrada actualitzada el dia 02/04/2014)

Des del febrer del 2014, s'ha recuperat l'espai del Pantà de Can Borrell, que es pot accedir per una pista paralel·la, des de la masia de Can Borrell, o més endavant per altres camins. El pantà és un petit embassament construït a principis del segle XX per emmagatzemar aigua del torren de les Monelles (o de la Rabassada) i poder-ne disposar per a regar els camps de conreu que envolten la masia. De gran valor ambiental, constitueix un ambien aquàtic de més de 2.20 m2, una mica més petit que el pantà de Vallvidrera, que aporta molta diversitat al Parc Natural, tant mancat d'espais aquàtics.


Excursions per Collserola:
El camí de Sant Medir | De Vallvidrera a Sant Cugat

Breda: vila històrica, industrial i artesana

(20/11/2010) Al peu del vessant oriental del Montseny, en la comarca de La Selva, i entre Barcelona i Girona, podem trobar el petit nucli de Breda, amb una població d'uns 3500 habitants i que presenta, apart de l'entorn natural, un ric patrimoni històric, cultural i artesanal. Darrerament ha tingut un increment turístic i conegut, per ser el poble on es rodà una de les sèries de TV3 més exitoses que ha tingut: Ventdelplà.

Deixem el vehicle aprop del centre, on presidint la Plaça de l'Església hi ha el monestir de Sant Salvador, fundat l'any 1038, pels vescomtes de Girona, en Guerau de Cabrera i la seva esposa Ermessenda, i donat a l'orde benedictina. L'església, d'estil gòtic, amb el campanar són coneguts com la Catedral de la Selva.

En la zona presbiteral de l'església hi trobem un absis amb cinc capelles, cada una d'elles amb un finestral. Abans d'arribar al presbiteri, a la banda esquerra, hi ha la Capella del Sant Crist i la porta d'entrada al campanar, i a la banda dreta, la sagristia.



El campanar, del segle XI, és l'element més primitiu del monestir que es conserva. De forma quadrada, té 32m d'altura, té cabuda 5 pisos, i per l'exterior es poden veure les típiques línies d'arcuacions llombardes (uns 214) i els frisos amb dents de serra. El campanar acaba coronat per una línia de marlets.




Adossada a la nau de l'església, es conserva restes del claustre (dels segles XIII-XIV) i concretament l'ala nord, amb set arcs de mig punt recolzats cada un d'ells en dues columnes. Els capitells són iguals, amb quatre grans fulles de lliri agrupades en cimerol.



Al costat un bell pati medieval i gòtic, anomentat Pati de l'Abadia, del segle XV. Formava part i estava al mig del que era el monestir. Es pot veure l'escala que pujava a les dependències públiques i privades de l'abat, i un pou que donava l'aigua a les necessitats de la comunitat.







Darrera del que era el monestir, l'ajuntament, situada en el que era l'església parroqual de Santa Maria. Amb llei de desamortització de 1935 de Mendizabal, l'església del monestir va ser traspassada a la parròquia a canvi d'aquesta església, convertint-se així en casa de la vila.






La primitiva església romànica tenia una nau i un absis semicircular, que podem veure, decorat amb un fris d'arcuacions cegues llombardes.




Breda ofereix també una rica indústria artesanal amb tot tipus de ceràmica i terrisa. L'origen arrenca al final del segle XVI amb intensa activitat, a mitjans del segle XX la producció ultrapassava les 40.000 peces setmanals. En el centre cultural i actual oficina de turisme Els Forns, es pot veure una exposició permanent d'objectes fets en ceràmica i veure l'antic forn i xemeneia on es fabricaven.



Des del poble, es pot veure com a pocs km la silueta del Castell de Montsoriu. I per si es vol veure més coses d'aquesta comarca, podeu visitar llocs com Hostalric, Tossa de Mar...