Costa Rica (VII): San José

(30/06) Com no ens venen a buscar fins a les 13h, per anar a l'aeroport, aprofitem el matí per a vistar el centre de la ciutat de San José.

La capital de Costa Rica es troba sobre la Vall Central, i és una ciutat relativament nova, doncs va sorgir durant el segle XVIII, quan en 1736 per ordre del Cabildo de León, es va voler concentrar els dispersos habitants de la Vall d'Aserrí, ordenant la construcció d'una ermita, que es va passar a anomenar San José, al triar-se aquest sant com a patró parroquial de la zona. La concentració urbana va incrementar-se a finals del segle XVIII i inicis del segle XIX, però aquesta ciutat no era la capital del pais. Finalment, el 1838, quan Cartago era la capital, un cop militar va portar al poder al dictador Braulio Carrillo Colina, i va disposar el tral·lat de les autoritats establertes en Cartago cap a San José, i amb una llei va confirmar a la ciutat per a semppre, com a capital de Costa Rica. Encara que la llei va ser derogada quatre anys després, San José va seguir sent la capital.



El centre de la ciutat es troba dividida entre Avenidas i Calles, enumerades consecutivament, en forma de quadrícula, encara que costa trobar els números per a situar-te correctament.



Començem la visita, aprop de l'hotel, per la Plaza Espanya, amb camins pavimentats de maó, i diversos records a gent important que va construir el pais.





A un costat, es troba l'Edificio Metálico, que allotja l'escola Buenaventura Corrales, una de les primeres del pais. Dissenyat per l'arquitetce Charles Thirio, va ser construïda en Bèlgica a finals del segle XIX. Inspirat en les construccions metal·liques i de ferro de la Torre Eiffel, amb un disseny industrial, va ser ensamblada peça per peça.

El parque Morazán, era originalment un dipòsit d'aigues a l'aire lliure, usat per una destileria, i ha estat redissenyat diferents cops. El nom es déu a Francisco Morazán, heroi de la unitat regional que va voler unificar Centreamèrica en una sola república i que va derrocar al president Braulio Carrillo. Després, una rebelió l'enderrocà a ell, i va ser afussellat, a pocs metres d'on està aquest parc. Aquí es celebraven les festes de l'Any Nou i on es feien retretes musicals. Així, el 1920, es va decidir construir el Temple de la Música, amb una acústica gairebé perfecta. Es un duplicat del Temple de l'Amor i la Música de Versalles.

Arribem a la Plaza de la Cultura, punt central de la ciutat, amb zones verds, diferents nivells i fonts. A sota de la plaça, es troben els Museus del Banc Central que allotja el Museu de l'Or Precolombí (amb la col·lecció més important d'or precolombí d'Amèrica Central), el Museu de Numismàtica (on es pot veure l'evolució de la moneda del pais des de 1516) i una àmplia galeria d'exposicions. Va ser un projecte polèmic, ja que es van haver de destinar molts diners a les expropiacions, i a demolir diversos edificis. Al fer-se, es va veure la part de darrera del Teatre Nacional, i per tal de no tapar-la de nou, es va decidir fer una construcció subterrània de grans dimensions, la primera del pais, que va ocasionar més diners i més anys, en construir-la. La seva forma és d'una piràmide invertida, i conte amb tres nivells arquitectònics que sumen 12 metres de profunditat, des del nivell del carrer.


A un costat de la plaça, l'edifici més important i popular de la ciutat és el Teatro Nacional de Costa Rica, inaugurat oficialment el 21 d'octubre del 1897 per la companyia francesa d'Opera que va vindre al pais expresament per aquest aconteixement.



Declarat en 1965, Monument Històric Nacional, destaca per la seva decoració de l'interior, amb pintures murals en les parets i sostre, pasadissos alfombrats, balcons elegants, mobles de luxe, columnes de marbre, finestres arquejades i escultures disperses per tot el local.


Seguim caminant, i entrem en la Catedral Metropolitana (1825-27). Construïda com a condició que San José pogués ser titulada com a ciutat per part de la Cort Espanyola, en 1850 va ser quan va rebre el títol de catedral. Després de diferents sismes, el temple va tindre importants canvis, canviant el sostre, que era de canya, fang i fusta, canviar els campanaris de mamposteria per uns de metall...


Davant, hi ha el Parque Central, conegut durant el període colonial com a Plaza Principal, i on s'han desenvolupat activitats i comercials i socials d'importància pel pais. Al mig, es troba un quiosq d'estil eclèctic, construït durant l'administració de Teodoro Picado (1944-48).



Més avall, hi ha l'església de la Merced, succesora d'un temple que es trobava a les rodalies i amb el mateix nom. Aqui es va realitzar el jurament dels membres del primer congrés constituient de l'Estat Lliure de Costa Rica, en 1824, després de la independència d'Espanya.



Fins aqui, arribem i retrocedim cap a l'hotel, passant per altres carrers paral·lels, i entrem en el Mercat principal, ple de gent com és habitual en aquests llocs, amb llocs d'espècies, peix, fruites, vegetals i petits restaurants on menjar alguna cosa... Ampliat posteriorment, va ser el primer mercat municipal del pais en 1880.



En un dels carrers, ens trobem amb l'Edifici Central de Correos, situada davant del Club Union i darrera del Banco Nacional de Costa Rica, amb el qual constrasta per la seva arquitectura més moderna i alçada. Obra de l'arquitecte Lluis Llach, i amb influències neoclàssiques, la planta baixa va ser estrenada en 1917 amb els serveis de telègrafs, telèfons oficials, correus i paquets postals. En el segon pis, s'ubicaren les oficines del Ministeri d'Hisenda i la Oficina Tècnica Mecanitzada, on es troba avui el Museo Filatélico. En 2008, va restaurar-se la seva façana. El seu color original era un rosat gairebé blanc, tirant a crema d'un sol to, a excepció del zòcal fosc.

Davant, l'Union Club, una institució social que van decidir crear, en 1923, un grup d'amics de la societat alta de Costa Rica, amb la finalitat de brindar als seus socis i les seves famílies esbarjo i descans en un lloc elegant. L'edifici original, d'estil neoclàssic, era de dos plantes, però a finals del segle passat, es va ampliar amb un tercer.

Ens aturem en un bar-restaurant a prendre un gelat, i posteriorment tornem cap a l'hotel a l'espera que ens vinguin a buscar. A l'hora indicada, anem cap a l'aeroport on hem de fer un pagament de 26$, com a requisit de sortida del pais.

Després de passejar-nos durant gairebé dues hores pel petit aeroport i les seves botigues, el vol d'Ibèria ens portarà cap a Madrid (tardem uns 30 minuts menys que l'anada, al passar per una ruta més recta) i després cap a Barcelona. I amb això acabem aquest viatge, esperant el vinent... PURA VIDA!!

Llegir més

Costa Rica (VI): Manuel Antonio

(26/06) Després d’esmorçar, ens trasl•ladem cap a la regió del Pacífic Central, i concretament cap a Manuel Antonio. Sortint de la zona de Monteverde, les carreteres milloren molt, i arribarem allà al migdia.

Entre les ciutats de Jaco i Quepos (aquesta última a 7km de Manuel Antonio), les més importants de la zona, ens aturem en un pont, on a cada punta, hi ha stands de més souvenirs i artesania, i la gent passeja pel pont mirant avall. La raó, tota una comunitat de cocodrils, està assentada al voltant del pont, sent l’atracció turística d’aquesta zona.



Arribem a Manuel Antonio, la qual està envoltada d’hotels i habitacions de tots preus on poder-se allotjar. Passem per una carretera empinada, deixant a diferents membres del grup que hem viatjat durant aquell dia, en la mateixa furgoneta, i podem veure restaurants ben originals, amb un avió americà i un vagó de tren, com a reclam i on poder menjar. El nostre hotel , el Karahee, es troba a 1-2km del Parc Nacional Manuel Antonio. L’hotel està dividit, amb la carretera al mig. La recepció i oficines centrals es troben en una punta, mentre les habitacions, piscina i bar/restaurant, es troben a l’altra punta, al costat de la platja d'Espadilla. La nostra habitació, una beachfront, no està encara preparada, i aprofitem per a fer un tomb per l’hotel i fer un mos.

A l’hora indicada, ens donen les claus de l’habitació i dexem les maletes en la mateixa, i ens dirigim cap a la platja, on després de gaudir de les seves aigües, anem caminant, per la mateixa sorra, fins arribar a l’entrada del Parc Nacional, on podem veure pel voltant diversos bars i restaurants on poder sopar després. Tornem a l’hotel, on ens dutxem, i de nou anem cap a l’entrada del Parc Nacional, aquesta vegada per la carretera, on prendre algo i sopar. Una mica de pluja cau sobre aquesta tarda-vespre.

(27/06) Dia que serà finalment de relax. Ens havíem aixecat, creient que avui era el dia de la visita programa al Parc, però no es així. Dilluns, el parc està tancat, i com sempre fèiem les visites programades a l’endemà d’arribar al lloc, no ens vam fixar en la data de la visita. Aprofitem tot el dia per a descansar, i una mica més de platja. Com en la resta d'hotels, monos i rèptils podem veure...













(28/06) Visita, després d’esmorçar al Parque Nacional Manuel Antonio. Es un parc molt petit, amb només 682ha, però que conté grans atractius pels turistes: platges ben maques, un paisatge magnífic amb illetes aprop de la costa, una selva plujosa amb camins i senderes fàcils de fer i vida salvatge, com anirem veient.

L’origen del parc es remunta al 1973, quan un grup d’estrangers compraren finques en la zona marítima, que donaven accés a les platges, bloquejant l’accés a la gent de Quepos que solien vindre. Així, el 1974, es va demanar al diputat de la zona, per a buscar una alternativa on les platges de Manuel Antonio poguessin ser accessibles per a tots els ciutadans. Gràcies a un Decret Executiu, s’establí l’ordre de declarar aquestes terres com un Parc Recreatiu, on és dóna l’ordre d’expropiar-les. Posteriorment, una alemanya compra gran part de les finques ubicades al voltant del Parc, i les dóna a l’estat, per tal que s’incorporin al Parc Nacional, de manera que es pugui ampliar l’àrea a protegir.

Acompanyada d’una guia, ens endinsem pel camí principal, on amb les seves explicacions coneixem algo més del parc i la fauna i flora que podem trobar. De monos, sobretot de cara blanca, no parem de veure.

Finalment, arribem a la Playa Tres, també coneguda com a Playa de Manuel Antonio, un dels llocs més macos del Parc. Es tracta d’una platja idíl•lica d’arena blanca, no molt gran, recollida en forma de bahia, on als extrems hi ha zones amb pedres, i on es poden veure iguanes i altres rèptils.










Sortim del parc per una platja. Hem de passar, entre dues petites embarcacions, per tal de no mullar-nos els peus... Aquí, l’aigua tampoc és molt neta, i millor es passar-hi pels bots. Al costat d’un petit autocar, que ens durà de tornada a l’hotel, ens ofereixen un petit refrigeri de fruita i aigua.

Fem el check-out d el’hotel, piquem algo pel restaurant, i una mica abans de l’hora indicada, ens venen a buscar per a dur-nos a la capital, i passar la última nit en el país. L’hotel torna a ser el que havíem tingut el primer dia. Coneixem més els voltants, i trobem el restaurant Nuestra Tierra, que el primer dia ens havien recomanat, però que no havíem trobat. Un bon lloc per a sopar, no és barat, però que mengem bé i estem ben servits. Al ser entre setmana, no està gaire ple de gent.

Llegir més

Costa Rica (V): Monteverde

(24/06) A l’hora assenyalada ens venen a buscar per anar cap a Monteverde. Ens queda per davant algunes hores de carretera, però ens estalviem molts km, a l’aturar-nos al llac Arenal on, amb altres grups de turistes, agafem un dels vaixells de la costa i ens du a l’altra punta del llac, fent una horeta agradable per les aigües d’aquesta represa artificial. Al lloc on desembarquem, ens espera un altra furgoneta, que ens portarà, per camins de terra i grava, a la zona de Monteverde.

Aquesta regió era habitada en els seus inicis pels Corobicí, una tribu d’indígenes, que es dedicaven a la caça per a sobreviure. Els segons colons van ser famílies costarriquencs que van vindre a viure aquí, en les montanyes boscoses, per allà el 1918, per a dedicar-se a l’asserament de fusta, per fer-se les seves cases, i a l’agricultura en el terreny descobert, i el past per a mantindré el ganat que després venien.

Els tercers pobladors van ser famílies cuaqueres, que varen vindre d’Estats Units, per a viure en pau. La raó va ser que els cuaquers es van negar a participar en la guerra de Corea, de 1949, i a Costa Rica, feia poc temps que l’exèrcit s’havia abolit. Així, després de buscar per a tot el país, durant sis mesos, finalment visitaren Cerro Plano, on van comprar 1400ha i amb el seu arrelament, van fondar la comunitat original de Monteverde.

Com a creients ferms de la conservació, la comunitat quàquera, amb altres organismes, van aconseguir recaudar diners i començaren a comprar grans hectàries de bosc plujós, en 1972, per a protegir l’habitat de ser destruït o de la sobreexplotació. Aquests esforços inicials varen ser els que donà lloc a la Reserva Biològica de Monteverde.

Amb l’arribada, a finals del 80, de científics i turistes a visitar la Reserva, es va començar a notar l’existència d’allotjament i menjar, i un dels primers pioners va ser dona Roxana, propietària de l’hotel Helicònia Monteverde, que és el lloc on ens allotgem, ben aprop del nucli de Santa Elena. L’hotel disposa d’habitacions amb llits ben amplis, i de restaurant amb especialitats italianes. Després d’un còctel de benvinguda, i deixar les maletes en les habitacions que ens toquen, estudiem les possibilitats d’excursions que ens ofereix el lloc, i contractem una excursió a cavall (60$). Dinem en el mateix hotel, una pizza (la primera del viatge), molt bona, encara que els preus del restaurant no són gaire barats.

L'hotel disposa de la Certificació de Sostenibilitat Turística, per bones pràctiques ambientals, que ho podem veure en les habitacions, amb diverses papeleres de reciclatge, el jacuzzi només l'omplen quan el client ho demanen, per a no malgastar aigua...

Després d’un matí amb sol, una tempesta de pluja descarrega fort sobre la zona. A l’hora indicada, sortim per a l’excursió, que ens porta al Rancho Heliconia, a uns 30 minuts, que forma part de l’hotel i de la mateixa família, i que abasteix a l’hotel amb diferents i variats productes. Després d’ordenyar, o al menys intentar-ho, una de les vaques de la granja, finalment fem l’excursió a cavall (la meva primera vegada), sota una pluja que no para de caure en tota la tarda. L’únic però es que amb tanta pluja, no podem fer fotos, ni gaudir de l’amplitut del paisatge, amb la visibilitat limitada que hi ha. Passem per camins, prats i una mica de bosc. Si no hagués estat plovent, haguessim pogut montar inclús en un brau ben gran, però no ha pogut ser.

Acabada la cavalgata, amb el guia que hem tingut, ens passeja entre els cafetals de la granja, per a explicar-nos una mica el procés de recol•lecció i elaboració del cafè. Després, dona Roxana, la propietària de tot allò, ens serveix un petit aperitiu, amb formatge, i ens ofereix cafè de les seves terres (pel nostre gust, el cafè d’aqui i el que trobem durant el viatge, són molt aigualits).

Arribem a l’hotel, i després d’una bona dutxa i canviar-nos, ens dirigim caminant, uns 15m, a a Santa Elena. Ja es pot notar a aquesta hora, i pel matí, una mica de fred, sent l’únic lloc del viatge on ens abriguem amb algo de màniga llarga. Per la carretera, podem veure que hi ha un jardí de papallones, un serpentari i diverses galeries d’art. El poble comparteix el nom amb la Reserva Forestal de Santa Elena Nublosa (a uns 5km), i no hi ha gaire cosa a veure. Moltes agències de tours, allotjaments, botigues de souvenirs i restaurants. Decidim sopar en el restaurant de House Tree, que també és un hotel, i l’encertem: sopem bé i no gaire car, i al costat d’un grandiós arbre, que es troba en una espècie de pati, i que dóna nom al lloc.

(25/06) Ens toca pel matí fer l’excursió, amb guia i inclosa en el paquet, a la Reserva Biológica del Bosque Nuboso de Monteverde. A diferència dels boscos plujosos, els boscos nuvosos solen tindre menys plujes, però a l’estar situats a una alçada major, té mes humitat i per tant, és més nuvolat que el plujós. Així, part de la pluja que rep aquest bosc és per la mateixa humitat i boira que sol envoltar-ho (aquí sol caure un promig anual de 2579mm). Aquesta reserva engloba vuit zones biològiques diferents i cobreix una àrea de 10500ha i està situada a una alçada que oscil•la entre 860 i 1840 metres. Envoltada per aquesta coberta brumosa, manté una diversitat de flora (més de 2000 espècies de plantes i arbres) i fauna (més de 100 espècies de mamífers, 400 d’ocells i 1200 d’amfibis i rèptils).

El bosc té diferents senderes, set amb una mica més de 12km, per a caminar i explorar. Amb un guia, i sota una fina pluja, farem part d’un aquestes senderes, on veurem diverses espècies, sent el més destacat el quetzal, l'au símbol de la República de Guatemala, i que segons el guia, molta gent d'aquell pais ve aqui a veure aquest ocell que no poden veure en el seu pais...

La part final de la visita guiada ens porta a la galeria de colibrís, on podem veure diverses espècies de colibrís els quals són atrets per alimentadors, i es poden prendre fotos molt variades.

Amb l’entrada que ens han donat prèviament, tenim accés a visitar la reserva durant la resta del dia, però tornem a l’hotel, on per la tarda tenim contractada un parell d’activitats més: el canopy tour i els ponts penjants (65$).

A l’hora indicada, ens venen a buscar, i ens porten a les instal•lacions de Selvatura, l’empresa que s’encarrega d’explotar unes instal•lacions, on apart, de les activitats que hem contractat també ofereixen caminates d’història natural, jardí de colibrís i papallones, exhibició de rèptils i amfibis, entre altres. El tour comença, pel canopy, en una sala principal on et fiquen l’equip, i a continuació, som transportats cap a una plataforma d’instrucció, on els guies ens instrueixen i revisen l’equip. Després ens adrecem cap a la primera de les plataformes, on passarem per 13 cables (baixades) i 18 plataformes. Aqui, passem majoritàriament per damunt del bosc, sent la més llarga el cable d'1km, que és l'últim i el qual baixes conjuntament amb un altra persona.

Com segueix plovent, les baixades són més ràpides. Per últim, tens l'opció de fer el Tarzan Swing, que consisteix en imitar a Tarzan, com si ho fessis d'una liana, per una corda de seguretat que et llança directe al bosc (és com si fessis puenting).

Després de deixar l'equip, començem el passeig pels ponts penjants (treetop) de Selvatura, per unes senderes de 3km, que creuen el bosc nuvós. Es passa per vuit ponts diferents de longituts diverses, de 50 a 170 metres, i alçades que comprenen entre els 12 i 60 metres.

Tornem a l'hotel, i com continua plovent, ens quedem a sopar a l'hotel, per sortir a l'endemà cap a l'última part de parcs nacionals que veurem.

Llegir més