Costa Rica (VII): San José

(30/06) Com no ens venen a buscar fins a les 13h, per anar a l'aeroport, aprofitem el matí per a vistar el centre de la ciutat de San José.

La capital de Costa Rica es troba sobre la Vall Central, i és una ciutat relativament nova, doncs va sorgir durant el segle XVIII, quan en 1736 per ordre del Cabildo de León, es va voler concentrar els dispersos habitants de la Vall d'Aserrí, ordenant la construcció d'una ermita, que es va passar a anomenar San José, al triar-se aquest sant com a patró parroquial de la zona. La concentració urbana va incrementar-se a finals del segle XVIII i inicis del segle XIX, però aquesta ciutat no era la capital del pais. Finalment, el 1838, quan Cartago era la capital, un cop militar va portar al poder al dictador Braulio Carrillo Colina, i va disposar el tral·lat de les autoritats establertes en Cartago cap a San José, i amb una llei va confirmar a la ciutat per a semppre, com a capital de Costa Rica. Encara que la llei va ser derogada quatre anys després, San José va seguir sent la capital.



El centre de la ciutat es troba dividida entre Avenidas i Calles, enumerades consecutivament, en forma de quadrícula, encara que costa trobar els números per a situar-te correctament.



Començem la visita, aprop de l'hotel, per la Plaza Espanya, amb camins pavimentats de maó, i diversos records a gent important que va construir el pais.





A un costat, es troba l'Edificio Metálico, que allotja l'escola Buenaventura Corrales, una de les primeres del pais. Dissenyat per l'arquitetce Charles Thirio, va ser construïda en Bèlgica a finals del segle XIX. Inspirat en les construccions metal·liques i de ferro de la Torre Eiffel, amb un disseny industrial, va ser ensamblada peça per peça.

El parque Morazán, era originalment un dipòsit d'aigues a l'aire lliure, usat per una destileria, i ha estat redissenyat diferents cops. El nom es déu a Francisco Morazán, heroi de la unitat regional que va voler unificar Centreamèrica en una sola república i que va derrocar al president Braulio Carrillo. Després, una rebelió l'enderrocà a ell, i va ser afussellat, a pocs metres d'on està aquest parc. Aquí es celebraven les festes de l'Any Nou i on es feien retretes musicals. Així, el 1920, es va decidir construir el Temple de la Música, amb una acústica gairebé perfecta. Es un duplicat del Temple de l'Amor i la Música de Versalles.

Arribem a la Plaza de la Cultura, punt central de la ciutat, amb zones verds, diferents nivells i fonts. A sota de la plaça, es troben els Museus del Banc Central que allotja el Museu de l'Or Precolombí (amb la col·lecció més important d'or precolombí d'Amèrica Central), el Museu de Numismàtica (on es pot veure l'evolució de la moneda del pais des de 1516) i una àmplia galeria d'exposicions. Va ser un projecte polèmic, ja que es van haver de destinar molts diners a les expropiacions, i a demolir diversos edificis. Al fer-se, es va veure la part de darrera del Teatre Nacional, i per tal de no tapar-la de nou, es va decidir fer una construcció subterrània de grans dimensions, la primera del pais, que va ocasionar més diners i més anys, en construir-la. La seva forma és d'una piràmide invertida, i conte amb tres nivells arquitectònics que sumen 12 metres de profunditat, des del nivell del carrer.


A un costat de la plaça, l'edifici més important i popular de la ciutat és el Teatro Nacional de Costa Rica, inaugurat oficialment el 21 d'octubre del 1897 per la companyia francesa d'Opera que va vindre al pais expresament per aquest aconteixement.



Declarat en 1965, Monument Històric Nacional, destaca per la seva decoració de l'interior, amb pintures murals en les parets i sostre, pasadissos alfombrats, balcons elegants, mobles de luxe, columnes de marbre, finestres arquejades i escultures disperses per tot el local.


Seguim caminant, i entrem en la Catedral Metropolitana (1825-27). Construïda com a condició que San José pogués ser titulada com a ciutat per part de la Cort Espanyola, en 1850 va ser quan va rebre el títol de catedral. Després de diferents sismes, el temple va tindre importants canvis, canviant el sostre, que era de canya, fang i fusta, canviar els campanaris de mamposteria per uns de metall...


Davant, hi ha el Parque Central, conegut durant el període colonial com a Plaza Principal, i on s'han desenvolupat activitats i comercials i socials d'importància pel pais. Al mig, es troba un quiosq d'estil eclèctic, construït durant l'administració de Teodoro Picado (1944-48).



Més avall, hi ha l'església de la Merced, succesora d'un temple que es trobava a les rodalies i amb el mateix nom. Aqui es va realitzar el jurament dels membres del primer congrés constituient de l'Estat Lliure de Costa Rica, en 1824, després de la independència d'Espanya.



Fins aqui, arribem i retrocedim cap a l'hotel, passant per altres carrers paral·lels, i entrem en el Mercat principal, ple de gent com és habitual en aquests llocs, amb llocs d'espècies, peix, fruites, vegetals i petits restaurants on menjar alguna cosa... Ampliat posteriorment, va ser el primer mercat municipal del pais en 1880.



En un dels carrers, ens trobem amb l'Edifici Central de Correos, situada davant del Club Union i darrera del Banco Nacional de Costa Rica, amb el qual constrasta per la seva arquitectura més moderna i alçada. Obra de l'arquitecte Lluis Llach, i amb influències neoclàssiques, la planta baixa va ser estrenada en 1917 amb els serveis de telègrafs, telèfons oficials, correus i paquets postals. En el segon pis, s'ubicaren les oficines del Ministeri d'Hisenda i la Oficina Tècnica Mecanitzada, on es troba avui el Museo Filatélico. En 2008, va restaurar-se la seva façana. El seu color original era un rosat gairebé blanc, tirant a crema d'un sol to, a excepció del zòcal fosc.

Davant, l'Union Club, una institució social que van decidir crear, en 1923, un grup d'amics de la societat alta de Costa Rica, amb la finalitat de brindar als seus socis i les seves famílies esbarjo i descans en un lloc elegant. L'edifici original, d'estil neoclàssic, era de dos plantes, però a finals del segle passat, es va ampliar amb un tercer.

Ens aturem en un bar-restaurant a prendre un gelat, i posteriorment tornem cap a l'hotel a l'espera que ens vinguin a buscar. A l'hora indicada, anem cap a l'aeroport on hem de fer un pagament de 26$, com a requisit de sortida del pais.

Després de passejar-nos durant gairebé dues hores pel petit aeroport i les seves botigues, el vol d'Ibèria ens portarà cap a Madrid (tardem uns 30 minuts menys que l'anada, al passar per una ruta més recta) i després cap a Barcelona. I amb això acabem aquest viatge, esperant el vinent... PURA VIDA!!