El conjunt romànic de la Vall de Boí

A la comarca de l'Alta Ribagorça, i rodejat d'altes muntanyes, trobem la Vall de Boí, un municipi format per petit nuclis de població, coneguda arreu pel seu important patrimoni natural i cultural. El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el balneari de Caldes de Boí o les pistes d'esquí de Boí-Taüll són, juntament amb el conjunt d'esglésies romàniques declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre de l'any 2000, els seus principals atractius turístics.

La Vall de Boí va ser un territori on a l'Edat Mitjana, l'ocupació àrab no va arribar a les valls més altes dels Pirineus, però sí que hi van penetrar les influències culturals portades per mercaders, monjos o viatgers que, des de l’altra banda dels Pirineus, cercaven el camí de peregrinació a Santiago de Compostel·la o les rutes de comerç transpirinenc. En els segles XI i XII, sota l’autoritat de comtes i bisbes, en aquestes terres es va emprendre la construcció d’esglésies d’estil romànic, lloc de culte per als habitants de la vall però també d’afirmació comunitària i territorial. Aquest romànic és excepcional per la concentració en un espai reduït d'un nombre tant elevat d'esglésies en un mateix estil arquitectònic, conservat al llarg del temps.

Per als seus orígens, cal remuntar-se al segle IX, quan a la vessant sud dels Pirineus, el territori s'organitza en comtats dependents del regne franc, dins la Marca Hispànica. Durant el segle X els comtats catalans aniran desvinculant-se progressivament de l'Imperi Carolingi fins a aconseguir la independència política i religiosa.

La Vall de Boí formava part d’un d’aquests comtats: el de Pallars-Ribagorça, adscrit a la casa de Tolosa fins a finals del s.IX. Amb la independència del comtat s’inicia un complex procés de control polític i religiós del territori que acaba amb la divisió del comtat originari en tres nous comtats independents: Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà i amb la creació d’una nova diòcesi: El bisbat de Roda.

La Vall de Boí és al mig d’aquest procés. En la primera divisió territorial havia restat dins el territori de la Ribagorça, però, a partir del 1025, passa a formar part del Pallars Jussà, i durant bona part del s.XI es veu immersa en les lluites comtals entre els dos Pallars.

Paral·lelament, a mitjan segle X, les esglésies de la vall que, originàriament, eren del bisbat d’Urgell passen a dependre del bisbat de Roda. La creació d’aquesta nova diòcesi inicià un període de disputes entre els dos bisbats i la Vall de Boí també és al mig d’aquest conflicte. Pocs anys després, el 1140, es signa la concòrdia entre els dos bisbats. La majoria de les parròquies de la Vall de Boí s’adscriuen al bisbat d’Urgell, només l’Assumpció de Cóll restarà depenent de Roda Barbastre.

Conjuntament a tot aquest procés de reestructuració territorial es va configurant un nou ordre social: el feudalisme. Els pagesos perden la seva llibertat i queden lligats a la terra sota el domini dels senyors feudals que es beneficien de les lluites comtals i del procés de feudalització per augmentar les seves possessions i el seu poder. A la Vall de Boí aquests senyors són els Erill. Des d’Erillcastell, el seu lloc d’origen, inicien a finals del segle XI una ràpida ascensió social, participant en les campanyes de repoblament i de reconquesta sota les ordres d’Alfons el Bataller, rei d’Aragó. Això és a l’inici del segle XII, just abans de la consagració de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Els senyors d’Erill utilitzen els recursos obtinguts dels botins de guerra per promocionar la construcció de les esglésies de la Vall de Boí, una manera de mostrar el seu poder i d’adquirir prestigi social.

El conjunt romànic de la Vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, l'Assumpció de Cóll i la capella de Sant Quirc de Durro.

Una de les seves característiques principals és la unitat d'estil arquitectònic. Són construccions dutes a terme durant el segle XI i XII seguint els models provinents del nord d'Itàlia, el romànic llombard, que es caracteritza per la funcionalitat de les seves construccions, l'acurat treball de pedra, els esvelts campanars de torre, les cobertes de fusta, les naus separades per columnes i la decoració exterior d'arquets cecs i bandes llombardes.

Les esglésies romàniques de la Vall de Boí són el reflex artístic d'una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials, personificades en els senyors d'Erill i el bisbat de Roda d'Isàbena. Dintre d'aquesta societat medieval, l'església complia, no nomes una funció religiosa, sinó que també tenia un important paper social, com a lloc de reunió i refugi del poble, i en l'ús dels seus esvelts campanars de torre com a elements de comunicació i vigilància, sent molt significatiu que els campanars de Sant Climent, l’original de Sant Joan de Boí i Erill es trobin perfectament alineats.

A la Vall de Boí, les esglésies romàniques es troben situades en un extrem del poble degut a que els nuclis ja existien en el moment de la construcció de les esglésies; la única excepció és Santa Maria de Taüll, situada a la Plaça Major.

Cal destacar els conjunts de pintura mural que albergaven les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí, actualment conservats al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), així com totes les talles produïdes pel Taller d'Erill. En la pintura mural trobem les característiques fonamentals de la pintura romànica: simbolisme, narració d'escenes, abstracció, colors plans i vius. La temàtica era sempre religiosa, des de la gran representació de Déu fins a les imatges d'animals reals o fantàstics que oferien una interpretació al·legòrica i moral segons les seves característiques i actituds.

Els pobles de la Vall eren reduïts nuclis de cases situats a les faldes de les muntanyes, a la vora d’un camí i al voltant d’una plaça. Les activitats agrícoles, ramaderes i forestals eren el fonament econòmic. Amb el temps es van desenvolupar petites indústries relacionades amb aquestes activitats, com ara molins de farina, serradores de fusta o tallers de llana. Aquestes ocupacions, fins fa ben poc, s’han mantingut quasi inalterades i han estat la base de la subsistència dels habitants d’aquesta vall durant molts segles.

L'interès pel món medieval a Catalunya s'inicia al segle XIX amb els viatges històrico-literaris i el moviment cultural de la Renaixença, seguint la tendència que es va iniciar a tot Europa amb el romanticisme. A finals del segle XIX es comencen a organitzar les primeres exposicions d'art romànic i gòtic i es creen els primers museus i col·leccions. Amb la voluntat de conèixer i estudiar els monuments romànics del país, l'any 1907 l'Institut d'Estudis Catalans organitza la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, dirigida per l'arquitecte, historiador i polític Josep Puig i Cadafalch. Durant el mes de setembre visiten la Vall de Boí, recorren els seus pobles i descobreixen les esglésies i les pintures murals que s'hi conservaren.

Pocs anys més tard, l'estiu de 1919, la Junta de Museus descobreix la compra i arrencament dels frescos de Santa Maria de Mur, al Pallars Jussà, però no pot frenar la seva venda al museu de Boston, a causa de la manca de lleis de protecció del patrimoni. Per evitar que aquests fets es tornin a repetir, s'organitza la campanya d'arrencament de les pintures murals romàniques del Pirineu català per conservar-les al Museu d'Art i Arqueologia de Barcelona. Avui, moltes de les pintures i objectes de les esglésies es troben en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, instal·lat des del 1931 en el Palau Nacional de Montjuïc.

Aquesta tècnica d'arrencament es coneix amb el nom de strappo: es començava aplicant sobre la pintura mural diverses capes de tela mullades amb cola orgànica soluble a l'aigua. Quan les teles estaven seques, s'arrancaven del mur amb escarpra i martell. Junt amb la tela, saltava la tela pictòrica. Les teles s'embalaven i es traslladaven al museu, on es feia el traspàs de les pintures a un nou suport. La cola orgànica es diluïa amb aigua calenta per tal de separar les teles de la capa pictòrica, com un adhesiu.

El 1996 va rebre el terme municipal el nom de la Vall de Boí. Fins llavors, el municipi rebé el nom de Barruera. El terme és molt muntanyós i amb diverses valls, sent la principal la pròpia vall de Boi, constituïda per la Noguera de Tor, un riu d'alta muntanya, i on aflueixen les valls de Sant Nicolau, de Sant Martí i de Durro, que defineixen la localització dels diversos nuclis de població. El municipi comprèn el poble de Barruera, cap de municipi, els pobles de Boí, Taüll, Erill la Vall, Durro, Cardet i Cóll, el lloc de Saraís, la urbanització del Pla de l’Ermita i el balneari de Caldes de Boí.


Anar a: De la Palanca de la Molina al Planell d'Aigüestortes | Del Planell d'Aigüestortes als estanys Llong i Redó

Bibliografia: Vall de Boí | Patrimoni Generalitat de Catalunya | Romànic obert