El Parc de Torreblanca amb una extensió de 12 hectàrees està situat en els termes municipals de Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Sant Joan Despí: el seu límit nord és l'antiga carretera general N-340, on es troba l'entrada des de Sant Feliu; pel sud-est es tanca el carrer de Torreblanca, on hi ha la porta de Sant Just i per l'oest l'avinguda de la Generalitat amb l'accés des de Sant Joan i el ferrocarril de Renfe.
La seva història ens apropa a les transformacions experimentades per una de les finques agrícoles més notables d'aquesta zona del Baix Llobregat. La finca té els seus orígens a l'Edat Mitjana on destacava una torre de defensa envoltada d'una muralla que, amb el pas dels anys i de diferents propietaris, es va anomenar Torre Blanca. El 1564, en uns documents d'una venda de la finca, apareix per primer primera vegada el seu nom (la grafia actual, en una sola paraula, és moderna), i es detalla la composició de la finca amb la torre, un trull, un form, dues farineres i una capella.
En el segle XIX, els propietaris, els marquesos de Monistrol d'Anoia va aixecar-hi un palau d’estil neogòtic i uns jardins romàntics per on es va passejar la societat benestant de Barcelona i de Madrid. El palau, de planta baixa i tres pisos, era orientat al nord i s’aixecà sobre les runes de l’antic mas, en el lloc on avui hi ha l’esplanada del laberint. Amb uns elements estructurals de baixa qualitat i una ornamentació interior extremament luxosa, contenia importants col·leccions de pintures, llibres, mobles, tapissos i altres objectes de gran valor. El palau comunicava amb la capella de Santa Anna, una construcció que es creu que ja existia al segle XIII
(Foto extreta de la web: http://www.elbaixllobregat.cat/parctorreblanca/historia).
L’any 1887, Simó Dot i Canalies, capatàs i apoderat de Torreblanca, dirigí les obres de construcció de diferents edificis a la finca (cotxeres, corts, habitacles de carreters i pastor, vaqueria, magatzems i safareigs), edificis que avui ocupen entre altres entitats el Consell Comarcal del Baix Llobregat.
Durant la Guerra Civil, la finca va quedar molt malmesa, sent ocupada primer per refugiats, més tard per guàrdies d'assalt, i un cop acabada la guerra, per la cavalleria moruna. Els marquesos de Monistrol van reorganitzar-la per tal de fer-la viable econòmicament, construint una granja d'aviram i ous i fomentant novament la comercialització de les roses. Les destruccions que patí el palau foren encara més irreversibles i finalment, l'any 1958, va ser enderrocat. Sota seu, aparegueren les restes de l'antiga Torreblanca: un recinte rectangular, limitat per grans murs, amb una torre rodona a cada cantonada.
Finalment, l'any 1982, la Corporació Metropolitana va adquirir la finca que passà amb tots els seus elements al patrimoni públic. Els terrenys de la vall baixa del Llobregat, concretament els de la riba esquerra, s'han vist afectats, des de mitjan segle XX, per l'ocupació industrial, les vies de comunicació i l'expansió urbana. La zona del parc era un dels pocs espais lliures del Baix Llobregat i, per aquesta raó, s'emprengué la recuperació de la finca, d’origen privat, per convertir-la en un espai verd per a l’ús col·lectiu. Traces de la seva història són encara en gran part identificables; alguns elements han arribat intactes fins avui; altres, reconvertits per als requeriments de fer un parc modern, permeten identificar el traçat de les parcel·les sobre les quals creixien les vinyes, els rosers, els fruiters i les hortes. Al cor del parc, el jardí romàntic de finals del segle XIX que ens introdueix a un món ple d'encant i misteri, amb un disseny fantasiós que parteix de la idea d'imitar les formes i els elements propis de la natura, amb grutes, illes, coves, llacs i salts d'aigua, envoltats d'una vegetació exuberant i diversa.
Els jardins històrics
(A) El mirador del laberint i el bosquet
Aquesta és la part dels jardins que es trobava més a prop de l’antic palau i que constituïa un indret de complement de la vida familiar. Un terreny suaument ondulat, cobert per una vegetació de perennifolis amb predomini d’alzines i pins, han creat aquest ambient ombrívol i acollidor, idoni per als moments tranquils. A dins, una petita bassa, la gàbia amb els paons, la curiosa font, parterres i brolladors i el camí que s’endinsa en el bosquet, acaben de dibuixar el conjunt.
Des del mirador, se’ns ofereix una panoràmica de l’esplanada del laberint i més enllà, a l’altra banda del riu, Santa Coloma de Cervelló i el massís de Garraf amb el cim de Montpedrós (304m) que per la seva forma recorda un con volcànic.
(B) Les places de la Gerra i de la Gruta
Palmeres, castanyers d’Índia, tells i pins entre d’altres, encerclen la plaça al centre de la qual sobresurt una gran gerra ornamental decorada amb motius vegetals. Una barrera de flors de l’amor l’envolta i converteix cada estiu aquest indret en una taca de flors blaves que, com petits paraigües, s’obren sobre les llargues tiges. Molt a prop hi ha “El Lledoner Peus Llargs” un dels arbres singulars del Parc.
La plaça de la Gruta, amb grans parterres que imiten formes vegetals, ocupats també per la flor de l’amor, és ombrejada per plàtans, troanes, robínies i lledoners. La gruta, amb una marededéu apareguda, presideix el conjunt. A la dreta, una marca a la paret indica el lloc on hi havia la placa commemorativa de la visita que va fer el rei Alfons XIII a Torreblanca.
(C) El llac
La vegetació, les roques (moltes d’elles portades des de Montserrat) i l’aigua donen forma a aquesta fantàstica creació d’un paisatge natural que ens fa oblidar les fronteres amb el paisatge lliure. És plaent d’entrar-hi per camins i corriols, per descobrir el món del llac: les grutes fantàstiques, les coves misterioses, l’espectacular salt d’aigua, els ponts, les illes, els ànecs i els ocells i, per damunt de tot, l’ombra protectora d’una massa vegetal densa, rica i diversa que embolcalla tot el conjunt i que es fon en el mirall de les aigües.
Per un dels corriols de l’illa gran s’arriba al templet eclèctic d'inspiració grega, de planta circular amb vuit columnes estriades d'estil corinti, pedestals de granit grisenc amb daus esculpits i volta hemisfèrica, que havia custodiat una autèntica ara romana (altar per als sacrificis). Malgrat el simbolisme de l’indret, on la mitologia ens aproparia a cultes i ofrenes als déus, el seu ús ha estat sempre molt més terrenal, ja que era un dels llocs predilectes per al festeig de les parelles d’enamorats.
La vegetació, amb predomini de perennifolis, ofereix tot l’any un aspecte verd i dens, amb tonalitats marcadament fosques, només alterades lleugerament per les pinzellades acolorides que, amb el pas de les estacions, ofereixen els caducifolis i per la successió contínua de flors i fruits al llarg de l’any. Alzines, aladerns, troanes, pins, teixos, cedres, palmeres, eucaliptus i magnòlies mantenen les fulles sempre verdes; roures, àlbers, oms, desmais i lledoners les perden a l’hivern. Plegats componen un mosaic esplèndid, amb bells exemplars, molts d’ells.
El parc modern
(D) El laberint
El laberint, ocupa el centre de la magnífica plaça on es trobaven el palau i la capella. En aquest enigmàtic recinte, centenars de xiprers acuradament esporgats configuren un entramat de camins que no duen enlloc. Els laberints han tingut al llarg de la història diferents simbologies (culte als morts, mitologia, màgia, religió), però avui són, bàsicament, un espai de joc i entreteniment per a la mainada.
Els altres elements de la plaça són els mateixos que acompanyaven el palau -els dos grups de belles palmeres de Canàries “Les Dames de la Torre”, la rocalla amb el “Ficus de la Paret” sota el mirador, les restes de l’antiga balustrada envaïdes per l’heura- i que junt amb aquest componien l’espai central, on va desenvolupar- se durant segles la vida quotidiana de Torreblanca.
(E) L’estany
Una mica enclotat en relació al laberint i separat d’aquest per un talús perfumat de romaní, hi ha l’estany, envoltat de moreres. Per una passera s’arriba a la illeta-mirador que s’alça en un dels seus
extrems. D’allà estant, es gaudeix d’una bona panoràmica del massís de Garraf; al mig de l'estany una escultura silenciosa i vigilant.
(F) El passeig de les Esfinxs i la plaça de la Torre
Damunt l’empremta d’un antic camí, el passeig de les Esfinxs és alhora eix articulador i carrer major del Parc. Dues esfinxs amb cara humana i cos de lleó (antigues guardianes de l’entrada principal de la finca al costat de la riera d’en Pahissa) són immutables sentinelles de l’entrada central; una línia d’elegants xiprers flanqueja el seu recorregut, fins a obrir-se en la plaça de la Torre, gran estança assolellada, idònia per a la celebració de variades activitats a l’aire lliure. A la banda de baix hi ha la torre d’un antic pou.
(G) El roserar
No podia faltar a Torreblanca algun element que vinculés el parc actual amb una de les activitats més tradicionals a la finca, com va ser durant molts anys el conreu de les roses. Als prats de la part baixa, s’alternen diferents varietats de rosers amb peus joves d’arbres que els ombregen. L’Associació d’Amics de les Roses de Sant Feliu de Llobregat, amb la finalitat de promoure i difondre el coneixement del món de la rosa, s’ocupa del cultiu d’una part dels rosers.
(H) La pineda i la plataneda
Cobertes per plantacions regulars de pins pinyers i plàtans respectivament, són molt utilitzades com a zona per a la pràctica d’activitats lúdiques i esportives. Entre aquesta zona i l’aparcament, s’alça un petit turó amb dos grans dipòsits a dalt. Antigament recollien aigües d’una mina procedent de Sant Pere Màrtir, que donava per cobrir les necessitats de la finca i part de les de Sant Feliu.
Més informació i bibliografia en: Tríptic Parc de Torreblanca. La màgia del jardí romàntic (Xarxa de Parcs de l'Àrea Metropolitana de Barcelona)
