Albi, la ciutat vermella

Albi, a la vora del riu Tarn, és la ciutat vermella. Les argiles del riu van ser la matèria primera per elaborar els maons vermells que caracteritzen l'arquitectura de la ciutat, amb la catedral de Sainte-Cécile com a màxim exponent i dominant el casc antic, al costat de ponts, palaus o cases diverses que daten de l'Edat Mitjana.

Sabia que...

La ciutat d'Albi donà nom a l'heretgia càtara, coneguda també com l'heretgia albigesa. Aquí es van acollir a molts càtars i la seva església van celebrar aquí alguns concilis. Entre 1209 i 1229, les terres del comtat de Toulouse s'annexionaren a la corona francesa. Bernat de Castanet va manar construir la catedral de Sainte-Cécile per exaltar la fe catòlica i va transformar la residència episcopal, el palau de la Berbie, en una fortalesa. El seu gust desmesurat pels plaers terrenals va acabar escandalitzant al Papa, a pesar que aquest tampoc era cap beat, i va fer que es retirés a un convent. En 1678, Albi seria anomenat arquebisbat.

El Palau de la Berbie

Albi també es coneguda per ser el lloc de naixement de Henri de Toulouse-Lautrec (1864-1901), un dels pintors costumistes francesos més importants de la història. Al costat de la catedral es troba el Palau de la Berbie, l'antic palau episcopal. Les seves parets van ser testimoni durant segles d'una estrica moral clerical, acull avui en dia a prostitutes, ballarines de cabaret i altres personatges sorgits del pinzell del fill pròdig de la ciutat. El palau acull el museu de l'artista en el qual s'exposen centenars d'obres seves entre pintures, dibuixos i litografies.

Descobreixi...

La Ciutat Episcopal d'Albi va ser declarada, el 2010, Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO. Inclou els barris de Castelviel, de Castelnau, Saint-Salvi i Combes, amb els seus carrers estrets i cases amb entramat de fusta que delaten el seu origen medieval. El típic maó vermell de la regió, conegut com el brique foraine, va ser el material utilitzat en la majoria de les construccions medievals civils i religioses de la ciutat, constituint un conjunt coherent i homogeni.

La catedral de Sainte-Cécile i el palau de la Berbie, l'antic palau fortificat dels bisbes, dominen el que és un dels majors conjunts monumentals construïts en maó del món. Les seves siluetes a la vora del Tarn és una de les imatges icòniques més conegudes del sud de França.

Al voltant d'aquests dos monuments extraordinaris es troben els barris més antics d'Albi, i al de Castelviel trobem l'origen de la ciutat. Tenint en compte que el centre de la ciutat és gairebé per a vianants i que aquí podem trobar una zona àmplia d'aparcament, és un dels millors punts per començar la visita a la ciutat.

L'elevació del terreny resultava interessant des d'un punt defensiu i es té constància de l'existència d'assentaments humans des de l'Edat del Bronze. El topònim occità Castelviel (literalment 'castell vell') fa referència a l'antic burg fortificat. Després de la croada contra els càtars, Simó de Montfort, qui havia estat al capdavant dels croats, pren possessió de Castelviel, passant posteriorment a mans del seu germà, Guy, senyor de Castres. Situat a l'eix de la torre-campanar de la ciutat, Castelviel estava separat de la resta d'Albi per l'anomenada muralla dels canonges i constituïa una entitat apart. La unificació arribaria amb la Revolució Francesa.

Antigament, l'enclavament de Castelviel estava separat de la ciutat d'Albi per muralles. Avui queden els arcs que reforçaven els vessants i que suportaven el pes de les muralles.

En el barri es respira l'essència d'aquest passat amb carrerons que porten nom evocadors i les seves placetes restaurades remodelades i plenes d'encant, com la Place de la Savène.

Al costat de la torre-campanar de la catedral es troba la Place de la Trébaille que deu el seu nom a una antiga porta de la muralla dels canonges que separava Castelviel de la resta de la ciutat, i que passava per davant del campanar i es perllongava cap a les muralles del palau episcopal. D'aquesta muralla només es conserva el mur que voreja la plaça per l'est.

També es troben aquí les restes del claustre de la catedral romànica que en el seu dia s'erigia en l'espai comprès entre la catedral actual i el palau episcopal.

La catedral de Sainte-Cécile va ser una empresa de Bernard de Castanet, en 1282, per afirmar el poder de l'església davant l'heretgia càtara. Dedicada a Santa Cecília, una màrtir romana del segle V, les obres van durar dos segles. És una obra mestra del gòtic meridional i encara que s'assembla a les esglésies gòtiques de la regió de Toulouse per la seva forma i la simplicitat de les línies, les supera en mida (113m de longitud, 35m d'ample i 40m d'altura). A més, són característics els seus contraforts, arrodonits i repartits harmoniosament. Mentre que l'exterior sembla auster, amb aspecte de fortalesa, el seu interior està totalment pintat, tant en les parets com en les seves voltes.

L'entrada principal es troba enmig de la seva façana sud, accedint a ella per una porta construïda a principis del segle XV que uneix l'edifici a una antiga torre de defensa. Una majestuosa escalinata de pedra condueix al pòrtic en forma de baldaquí, d'estil flamíger, amb una decoració exuberant que contrasta amb el sobri aparell de maons de la façana.

L'interior està format per una àmplia nau amb volta de creueria i amb contraforts interiors que separen les capelles. Un dels elements més destacats és el jubé (terme francès que s'aplica a una pantalla esculpida que separa la capçalera de la resta de l'església) amb motius enllaçats, pinacles i arcs entremesclats amb harmonia, així com claus de voltes profusament decorades, es mesclen en aquest cresol arquitectònic. La porta principal, de fusta i finament esculpida. De les 96 estàtues que adornaven el jubé fins a la Revolució Francesa, només queden les originals d'Adam i Eva.

Als peus de l'organ monumental (1734-1736), dissenyat per Christophe Moucherel i que conta amb 3.549 tubs dels quals només es veuen una desena part, es veu l'altar major de marbre negre decorat amb esmalts de colors vius que representen una vinya en tres dels seus costats i a Santa Cecília en la cara posterior. Decorant la paret es troba 'El Judici Final' (1474-1484), una immensa pintura medieval que fica en escena el Cel, la Terra i l'Infern. El fresc va ser mutilat anys després quan es va procedir la perforació de la capella Saint-Clair, desapareixent tota la part central.

Les parets i la volta van ser decorades per artistes italians amb uns frescos enlluernadors (1509-1512). Sobre un fons blau, els blancs i grisos dels fullatges, realçats amb fulles d'or, produeixen un efecte espectacular. La gran volta està decorada amb múltiples retrats de sants i personatges de l'Antic Testament, i forma el més ampli conjunt de pintures italianes realitzat en França.

El Palau de la Berbie, actual Museu Toulouse-Lautrec, era l'antic palau episcopal. El seu nom deriva precisament de l'occità 'berbia' que vol dir bisbe. La seva altura i grandària dels murs denoten el seu ús defensiu i el recinte simbolitzava el poder dels bisbes en una època de tensió amb els albigesos.

La construcció es va desenvolupar en diverses etapes: la construcció mateixa s'estén entre 1225 i 1306; més endavant i fins el segle XX, el Palau es veurà exposat a múltiples transformacions, amb tres períodes importants i dutes a termes per tres bisbes:

• Fins inicis del segle XIII, els bisbes d'Albi vivien en un grup de cases proper a la catedral romànica, deixades pels canonges. L'enriquiment de l'església, després de la croada contra els albigesos (1209-1229) va permetre al bisbe Durand de Beaucaire (1228-1254), de ficar en evidència el seu poder davant dels vescomtes d'Albi, els Trencavel, a través d'una nova residència. Aquesta estava formada d'una sala feudal a la qual estava adossada a l'oest una torre, la torre Saint Michel destinada al tribunal i a les presons eclesiàstiques.

• Bernard de Combret (1254-1271) acabarà les obres del seu predecesor, donant al Palau el seu aspecte de ciutadella, enllaçant els antics edificis. Albi es recolçat en les seves demandes pel rei, i el bisbe temia per la seva seguretat i la possibilitat de revoltes populars. Per a fer front a la ciutat, el bisbe construeix muralles més gruixudes del costat de la ciutat que del costat del Tarn. Per un altre costat i evitar qualsevol risc d'incendi, cobreix amb voltes ogivals totes les sales de la fortalesa.

• Bernard de Castanet (1277-1306). Paral·lelament a la construcció de la nova catedral de Sainte Cécile, i el seu caràcter autoritari, es desencadena la ira del rei i l'odi dels albigesos. Davant d'això, i tement per la seva seguretat, reforça de nou l'edifici, construint a més una doble torre, la torre Mage formada per l'antiga torre Saint Michel, amb un pis addicional que conté la capelle privada del bisbe i la sala oficial, i una nova torre, la torre Sainte Catherine, en qual d'ara a endavant hi viurà el bisbe. L'antiga residència, la Vieille Berbie, es transforma en tribunal eclesiàstic.

En els segles següents, els prelats van condicionar el recinte com a palau residencial amb terrasses i jardins, on estaven els antics fossars.

Les seves múltiples sales amb voltes i salons serveixen avui de parc per a l'exposició de l'obra del pintor albigès Henri de Toulouse-Lautrec, disposant de la major col·lecció pública del món. Quadres, litografies, dibuixos i cartells il·lustren de forma exemplar el talent multifacètic i innovador de l'artista, fill d'una família procedent de l'alta noblesa. Problemes congènits, els seus pares eren cosins, li van marcar la vida i instal·lat en Montmarte es va convertir en el pintor dels balls populars, de dones de la vida i d'artistes de cabaret. A la seva mort, els seus pares van llegar les seves obres a la ciutat d'Albi, després que fossin refusades pels museus de París.

Un cop visitat el barri de la catedral, podem seguir camí cap als marges del riu Tarn. El marge esquerre del Tarn sempre ha estat habitada des de l'Alta Edat Mitja, en la zona que es coneix com els Combes, nom que fa referència a a topografia de la regió. Aquest barri va tenir un paper important de connexió entre la ciutat i el riu, font d'una intensa activitat comercial.

El Pont Vell, construït a mitjan segle XI, va impulsar el desenvolupament del comerç i al desenvolupament de l'actual barri de la Madeleine, situat en el marge dret. Antigament era un pont de peatge i disposava d'una torre d'entrada, una capella central i un pont llevadís en l'extrem dret, al costat del revellí. Les cases que coronaven els pilars del pont des del segle XIV van ser enderrocades després d'una terrible riada, l'any 1766. En 1820, es va eixamplar i es va reforçar la calçada per adequar-la als transports sorgits de la revolució industrial.

Creuem el pont i pujant pel carrer Rinaldi a mà dreta es troba un petit museu, i mai més ben dit. Es tracta de l'Académie des miniatures et des petits goûters, o sigui, el museu de les miniatures on estan exposades les obres d'Annie Jaurès, una artista francesa, amb una important col·lecció d'interiors de cases i botigues del segle XIX fetes a escala 1/7. Si us agrada aquest món, no dubteu en entrar-hi.

Tirem carrer amunt i a la dreta, pel carrer de la Madeleine, es troba l'església de la Madeleine, dedicada a Maria Magdalena i que va ser construïda entre 1848 i 1851, per reemplaçar una de més antiga situada al costat del Pont vell en la marge dreta del riu. L'arquitecte, Rivet, natural de Toulouse, es va inspirar en l'estil neoclàssic parisenc de l'època.

Tornem a la vora del Tarn on es troben els molins albigesos, antics molins de maó restaurats que avui allotgen un hotel, habitatges i el Museu Lapérouse.

El Museu Lapérouse està dedicat al marí del segle XVIII Jean-François Galaup de Lapérouse, natural d'Albi, que va tenir un final tràgic durant la seva expedició al Pacífic, i del qual podem trobar una gran estàtua en la plaça Lapérouse, en el centre de la ciutat. El museu presenta les grans expedicions de finals del segle XVIII i permet saber més de la vida familiar i marítima de Lapérouse, descrivint l'itinerari del seu viatge i exposant nombrosos objectes procedents del lloc del naufragi com armes i uniformes, així com maquetes dels seus vaixells.

La plaça enjardinada del museu porta el nom de la badia de Sidney, Botany Bay, en la qual Lapérouse va fer escala per últim cop. Des d'aquí, es tenen magnífiques vistes del Tarn, el pont vell i el casc antic.

Tirem cap al centre de la ciutat per l'altre gran pont que creua el Tarn, el Pont de 22 d'Agost del 1944 per arribar al barri Lices-Vigan. Antigament les muralles bordejaven aquest barri, situat entre el casc medieval antic i l'eixample. A partir de la segona meitat del segle XVIII, es va produir una remodelació urbanística important. El jardí del convent de les Carmelites es va convertir en un passeig, el Jardí Nacional. Les obres de la nova carretera entre Toulouse i Lió va suposar l'enderrocament de les muralles, i amb la construcció del Pont Nou, en 1867, s'obrí una via cap al nord i el centre urbà va créixer cap a l'est. Per aquella època es van instal·lar en les immediacions de la plaça, la prefectura , el teatre, l'oficina de correus, la caixa d'estalvis i diversos cafès, convertint-se la zona en lloc de passeig i trobada.

Rics comerciants es van assentar pels carrers d'aquest barri com la mateixa seu de l'Ajuntament, l'Hôtel Reynes o la Maison Enjalbert.

L'edifici actual de l'Ajuntament va pertànyer a Étienne Martin, tresorer real. En el seu pati destaca una porta de decoració renaixentista amb l'escut d'Albi, en el qual estan representats els elements del lema de la ciutat: la creu del bisbe s'alça, el lleó vigila i protegeix les torres.

L'Hôtel Reynès (s. XVI) 190638 està considerada una joia del renaixement albigès. Aquesta casa senyorial va ser construïda per Roger Reynès, un ric comerciant d'anyil de principis del segle XVI. En el pati interior es combina maó i pedra. A més de la galeria renaixentista, destaca els bustos de Francesc I de França i la seva segona muller, Leonor d'Àustria. La torre que domina el pati pertanyia originalment a l'hospital de Sant Jaume, seu actual de la prefectura.

La Maison Enjalbert (s. XVI) 190907 té l'estructura típica de les cases amb entramat de fusta, però la disposició del maó està especialment cuidada, el que indica de la importància que es donava a la construcció dels murs durant el Renaixement.

Sense adonar-nos compte, ja estem a Saint-Salvi. El barri Saint-Salvi es va desenvolupar en els segles XI i XII al voltant de la col·legiata i d'un nucli de carrers de mercaders i artesans, que duien el nom occità del gremi que l'ocupava: pelissaria (pelleters), coteleria (ganiveters), sabateria (sabaters), galinaria (venedors de gallines)... Els carrers principals que s'estenen cap a les places de Vigan i de Lapérouse estan franquejades per cases senyorials dels segles XVI-XVIII.

En el mercat cobert on es pot trobar els productres típics de la regió. Va ser construït en 1905 segons el projecte d'André Michelin: un mercat triangular cobert, tipus 'pavelló Baltard' que uneix les estructures metà·liques amb parets.

La col·legiata de Saint-Salvi, amb el seu claustre, està dedicat a Saint Salvi, primer arquebisbe de la ciutat (574-584), i disposa d'una arquitectura complexa que ve donat per la construcció per etapes que es va fer. La part més antiga va ser edificada en pedra en l'estil del primer art romànic, abans que segles més tard, el maó s'imposés en el període gòtic. Aquesta diferència de materials es pot veure clarament en el campanar.

El claustre de la col·legiata va ser construït per Vidal de Malvesi, en 1270. En senyal d'agraïment, els canonges li van permetre dissenyar la seva pròpia tomba, un original panteó en l'ala sud de la col·legiata. El recinte va patir grans desperfectes durant la Revolució francesa i només es conserva la galeria sud, podent-se veure la mescla d'elements romànics, com els arcs de mig punt i els capitells figurats, i gòtics, com els pilars de les cantonades o els motius vegetals.

Per últim, ens dirigim cap a la catedral passant per Castelnau. La ciutat nova o Castelnau, en contrast amb el Castelviel, es va desenvolupar en els segles XII i XIII entre la catedral de Sainte Cecile al nord, i la font de Verdusse, al sud, amb el vistiplau de les tres autoritats que regien la ciutat: el comte de Tolosa, el bisbe d'Albi i el vescomte Trencavel.

El traçat regular dels carrers es fruit d'una ordenació de l'espai premeditada, i avui en dia és un dels barris millor conservats del casc antic, amb belles construccions al més pur estil albigès i excel·lents vistes de la catedral i de la col·legiata de Saint-Salvi.

No et perdis: la catedral de Sainte Cécile, el Museu Toulouse-Lautrec i les vistes de les vores del riu Tarn.
Aparcament: Al voltant de la catedral, per la zona de Castelviel, hi ha una zona d'aparcament gratuïta (vigilar que hi ha també en la mateixa zona blava)
Durada de la visita: menys d'un dia.
Al voltant: Cordes-sur-ciel
Més informació i bibliografia en: Oficina de turisme d'Albi: http://www.albi-tourisme.fr/es/ | Museu Toulouse-Lautrec: http://www.museetoulouselautrec.net/inicio.124.html

Anar a: Deu dies pels Midi-Pyrénées