Modernisme d'estiueig a La Garriga

La Garriga està situat a l’angle sud-oest del Montseny, amb el terme municipal travessat pel riu Congost, un pas natural entre el Vallès i la plana de Vic. La seva història està lligada al termalisme, des de l’època antiga i sobretot durant la romanització, de la qual conserva vestigis d’interès com la vil·la romana de Can Terrers. El nucli urbà es va formar al voltant dels brolladors d'aigua calenta i va creixent al llarg del camí entre Barcelona i Vic.

El municipi és conegut a més a més per les aigües termals (superiors als 60º C), pel conjunt modernista d’estiueig, per la indústria del moble i per les catifes del Corpus. El nom de la Garriga es deu als romans, que l'hi van posar per l'abundància del garric ('Quercus coccifera') o alzina nana, un arbust que ha quedat reflectit en el seu escut.

El Passeig, tot ple de torres modernistes

Durant la segona meitat del segle XIX, els balnearis van potenciar el creixement del municipi. La moda balneària era cosa de la burgesia, un concepte d'oci d'alt nivell econòmic i social que fins i tot havia estat impulsat en gran mesura pels gustos de la noblesa i la reialesa a to Europa. Així, la vida plàcida i rural de la Garriga s'anà transformant sobretot als estius, en l'ambient dinàmic d'un centre d'estiueig. I l'arribada del ferrocarril, el 1875, encara accentuà més aquest fenomen. No només va canviar l'atmosfera vital de la població, sinó també la seva fesomia urbana. La burgesia barcelonina començà a construir-hi grans cases, moltes de les quals es poden definit com palauets, amb esplèndids jardins.

Balneari Blancafort

També va ajudar el seu microclima particular. Tot i tenir riu, gairebé mai no té boires, gràcies a un vent provinent del nord-oest de la població que segueix el curs natural del Congost i que se’l coneix amb el nom de ‘saligarda’. Aquest vent és l’encarregat de frenar les temperatures mínimes nocturnes a l’hivern, de donar sensació de fred durant el dia, i de disminuir la xafogor durant l’estiu.

Església de Sant Esteve de la Garriga

L'actual ronda del Carril, que s'estira paral·lela al traçat de la via fèrria, va ser la primera e veure crear-se tot un conjunt arquitectònic únic a Catalunya, amb un continu de construccions d'estils eclèctic (Vil·la Conxa, Vil·la Adauta, Torre Sant Miquel), noucentista (Casa Caritat, Can Creixell, Escola de Sant Lluís Gonçaga, Casa d'Enric Pérez) i modernista (Casa d'Agustí Furriol, Torre Sant Domingo). El dinamisme constructiu s'allargà ben bé durant el primer terç del segle XX, amb una gran quantitat de cases. A ponent de la ronda i des de la plaça del Silenci, límit meridional del nucli antic, el poble s'expandí cap al sud en una trama octogonal d'illes, les unes edificades amb cases entre mitgeres i les altres aïllades i amb segell propi de ciutat jardí, algunes per llogar als forasters i altres com a segona residència. L'eix principal d'aquest eixample és el Passeig, al capdamunt del qual hi ha el conjunt modernista més destacat de la comarca: la "mansana Raspall", amb quatre torres de l'arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol declarades Bé Cultural d'Interès Nacional.

Villa Trianon, d'estil noucentista (El Passeig, 77)

I es que parlar de modernisme a la Garriga és parlar, principalment, de l’obra de Manuel Joaquim Raspall, que l’any 1906 fou nomenat arquitecte municipal de la població. La configuració de molts
pobles del Vallès i, principalment, de la Garriga, es deu a l’intens treball que l’arquitecte va desenvolupar en aquestes poblacions. A la Garriga, Raspall va dur a terme una important tasca de planificació urbanística, donant forma a l’eixample residencial que havia d’acollir les torres d’estiueig promogudes per destacats membres de la burgesia barcelonina.

Manuel Raspall va reformar nombroses cases de carrer i botigues particulars, donant als carrers del centre de la Garriga una imatge modernista que s’ha mantingut fins als nostres dies. Aquesta imatge es pot percebre en tota la seva magnitud al carrer dels Banys, principalment en el tram que va des de la placeta de Santa Isabel fins al Balneari Blancafort, on l’arquitecte va intervenir en diverses edificacions, com la casa Lluís Pou (carrer dels Banys, núm.41); la casa Lluís Ambrós (núm.43) o la casa i botiga per a Josep Reig (núm.44).

[Precisament l'itinerari el començarem pel carrer dels Banys i concretament per la placeta de Santa Isabel on es troba una de les obres més emblemàtiques de Raspall, la Casa Mercè Mayol.]

Casa Mercè Mayol. Can Raspall (1903 i 1920, Carrer dels Banys, 38-40) | L'any 1903, un any abans d’acabar els estudis, M.J. Raspall va reformar l'antic casal del segle XIV propietat de Mercè Mayol, la seva mare. L'obra va consistir a desmuntar la casa original i restituir el mateix volum, aixecant-lo respecte la plaça. Raspall va respectar la imatge gòtica original de l’edifici: va recol·locar els finestrals antics, va refer les arcuacions de la segona planta i va reforçar el caràcter medieval amb finestres geminades, allargades, i dos arcs de punt d'ametlla a la cantonada de la planta baixa, únics en tota la seva obra.

L'obra resultà molt coherent amb les formes preexistents i recorda una influència directa d'un dels edificis modernistes més populars de Barcelona: els Quatre Gats de Puig i Cadafalch. Les parets i el sòcol de la planta baixa són de pedra, i la resta de les plantes estan acabades amb totxo vist. De la façana principal, al carrer dels Banys, destaca un balcó amb ferro forjat i peces ceràmiques. Però l’element més singular és la xemeneia, que sobresurt a la coberta de migdia. Està coronada amb un barret de formes corbes revestit de trencadís.

En aquest edifici Raspall començà el seu interessant treball amb vitralls emplomats. Aquí els trobem a la porta vidriera d'accés, a les finestres, als finestrals i a les targes. En total n’hi ha divuit de diferent dibuix i forma.

El 1920, Raspall va reformar la casa del costat, el número 38 del carrer dels Banys, per al seu cosí Joaquim Mayol. En ella Raspall va mantenir la continuïtat estilística de casa veïna, constituint un model de perfecta integració formal. La unitat l'aconsegueix sense abandonar el repertori de formes i materials que va utilitzar a casa seva: pedra i totxo. De la primera a la segona obra, hi ha molt poca diferència. La coberta esdevé una prolongació de la de la casa contigua, a l'igual que la imposta de la planta baixa. En la reforma, Raspall va aprofitar per construir una torre-mirador, com una possibilitat per dotar d’aquest element tan característic de la seva obra la casa primera de Can Mayol.

Casa Ramona Sallent i Freixa, vídua de Rosselló (1923, Carrer dels Banys, 34) | Reforma d'una antiga casa del nucli antic, realitzada per Raspall. Consta de dos cossos: el principal amb torre a la cantonada, i el segon amb façana al pati. En aquesta casa es troba un porxo en cantonada convertit en un gran finestral amb una columna amb capitell jònic de clara influència clàssica, tancat amb persianes enrotllables de fusta. La façana està recolzada sobre un sòcol de pedra, acabat amb una fina motllura, i carreus de pedra fins a la planta baixa de la façana del carrer dels Banys. En el ferro de les baranes i de la portalada d'entrada apareix l'estilització de gerros i cistells d’estil clarament noucentista, que marquen una evolució significativa en l’obra de Raspall.

Casa Lluís Ambrós (1916, Carrer dels Banys, 47) | Petita casa entre mitgeres reformada per Raspall, amb un destacat balcó amb una barana d'obra i ferro. Assentada damunt un sòcol de carreu, en aquesta casa trobem un nou element singular en l'obra de Raspall: el pesat volum del balcó i el tractament de formes i materials. De fet, aquesta obra suposà el final d'una de les etapes d'aquest arquitecte i el començament d'una altra

Casa-botiga Josep Reig i Argelagós (1913, Carrer dels Banys, 44) | Habitatge i botiga de caràcter modernista, realitzat per l'arquitecte Raspall. És un edifici de façana simètrica, amb sòcol de pedra i un coronament de perfil trencat, de peces ceràmiques de color groc, marró i botons ceràmics. La façana està coronada per un potent ràfec amb pilastres que emmarquen els tres parells de finestres de les golfes. De la façana sobresurt el balcó, com a element més destacat i que emfasitza la portalada d'entrada a la botiga. Les mènsules del balcó estan revestides de trencadís i emmarcades amb perfils de ferro forjat a la base que enllacen amb la barana i unes jardineres revestides de ceràmica de colors. La resta de la façana és estucada a franges horitzontals fins a la imposta de rajoles ceràmiques amb botons quadrats.

En destaquen les decoracions de ceràmica de dos colors (ocre i marró) i sobretot, sobre les finestres de la planta baixa, els rètols amb el nom i l'activitat del promotor, fets amb grafia plenament modernista: Electricidad, Jose Reig Lampisteria i Agua y Gas.

[Seguim pel Carrer dels Banys cap amunt, on a mà dreta, en la plaça de l'església trobarem un altre exemple de casa i botiga, i ja en el carrer Calàbria, un exemple de cafè-sala de festes, i girar a continuació a mà dreta pel carrer de Sant Ramon]

Casa Francesc Blancafort i Puig (1912, Plaça de l'Església, 5) | Obra de Raspall, és un exemple de casa i botiga del moment, construïda amb un estilitzat estil, del qual destaca el conjunt de cinc finestres de la planta de les golfes, emmarcades entre pilastres, que suporten el ràfec de coberta.Es tracta d'un edifici entre mitgeres amb una façana, de composició simètrica, recolzada sobre sòcol de pedra. La resta és estucada i amb aplacats ceràmics de color groc i marró. Com a elements ornamentals cal mencionar la imposta ceràmica quadriculada, el revestiment ceràmic de color blanc i groc, també en quadrícula, sota el balcó, i l'emmarcament de la balconera amb guardapols de perfil trencat i botons ceràmics. La barana del balcó és de ferro forjat. Al costat de llevant, a l'alçada del forjat, hi ha una fornícula dedicada a Sant Roc, patró del barri.

Cafè sala de festes La Alhambra (1913, Carrer de Calàbria, 13) | Obra de l'arquitecte Josep Sala i Comas, va ser construïda com a sala de festes i cafè bar. En destaca la façana d'estil modernista, amb tres finestres centrals emmarcades per esgrafiats decoratius: dos dibuixos d'escuts d'armes en les laterals i l'any de construcció de l'edifici en el centre.

El local acumula cent anys d'història d'oci i cultura en la comarca. Seu d'orfeons i de mítings polítics, de balls, de teatre i de cine, les primeres projeccions de les quals daten del 1928.

Casa Pere Sellarès i Roca (1922, Carrer de Sant Ramon, 5) | Obra de l'arquitecte Raspall, és una casa entre mitgeres i en cantonada. De façana plana, recolzada sobre sòcol de pedra, coronada amb una delicada motllura. La paret de planta baixa està decorada amb una singular retícula de totxos en dos plans, emmarcant pedres fins arribar a la imposta de la planta baixa. Sobre la cornisa i fris continu sobresurt una singular espadanya de totxo vist, de perfil lobulat. A la vessant nord de la coberta hi destaquen dues finestres de forma el·líptica.

La casa segueix formes similars a les de la Casa Ramona Sallent, amb un porxo fent cantonada on hi ha l'entrada principal, amb una columna de capitell jònic. De la façana sobresurt un balcó de planta trilobulada amb barana de ferro amb dibuixos geomètrics. Tota ella correspon a un estil més classicista, dins el corrent noucentista del moment.

Casa Jaume Serra i Dachs (1915, Carrer de Sant Ramon, 8) | Obra dels arquitectes Raspall i Vicenç Albertí, és una casa unifamiliar aïllada que consta de planta baixa, pis i golfes. Assentada damunt un sòcol de maçoneria ordinària que arriba fins a la meitat de la obertura de la planta baixa. Fins el terç superior de l'edifici les finestres estan encerclades amb obra vista. Les obertures de la planta pis les uneix una imposta de maó i estan formats per una finestra geminada i una arcuació, amb dues amb arc de mig punt. La coberta és composta i el capçal escalonat, el més destacat, conjuntament amb el totxo i la pedra com a únics elements decoratius de la façana.






[Baixem pel carrer de Cardedeu, i després de fer una petita desviació per apropar-nos a l'estació de tren, des de la Plaça de les Oliveres, per veure la casa de Mercè Grau, seguirem camí avall per arribar-nos al Passeig.]

Casa Cecília Reig i Argelagós (1913, Carrer de Cardedeu, 11) | Casa d'estiueig entre mitgeres, obra de Raspall, de façana estucada, composada simètricament segons tres eixos, recolzada sobre un sòcol de pedra coronat amb una faixa de rajoles ceràmiques escalades de color blau i groc. El coronament de la façana està format per quatre medallons amb esgrafiats de dibuixos florals al centre i amb cintes verticals, les quals enllacen amb les llindes dels balcons, constituint una unitat formal. Destaca la balconada àmplia a la planta pis, amb una barana de ferro forjat i malla en quadrícula.







Vil·la Anna (1910, Carrer de la Font del Nen, 1) | Casa d'estiueig de Valentí Pons, unifamiliar i aïllada, que consta de planta baixa i soterrani, assentada damunt un sòcol de maçoneria. Construïda per l'arquitecte Raspall, amb elements decoratius característics: ceràmiques en relleu, pinacles,
medallons i lletres esgrafiades. Originalment era coneguda com a Vil·la Maria.

Casa Mercè Pla i Masgrau (1914, Ronda del Carril, 30) | Reforma d'una primera casa construïda el 1886 pel mateix arquitecte, Emili Sala i Cortés, en què hi afegeix elements decoratius més modernistes, com la decoració dels balcons o el frontó amb plafó ceràmic, emmarcat per dues pilastres pinacles, dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, amb l'escolania i la serralada al fons. De la coberta en sobresurt un cos de planta rectangular amb un segon cos orientat a migdia. L’entrada es realitza través d’una galeria que surt de la ronda i s’emfasitza amb un balcó i un complicat frontó. La façana a la ronda és de composició simètrica i estucada, els balcons amb llindes triangulars i emmarcats.

Cases de Joan Calls i Antonell i de Dolors Vilar i Talí (1912, Plaça de les Oliveres, 5 i 6) | Conjunt de dues cases entre mitgeres, obra de Raspall. La del número 5, amb façana de composició simètrica, està assentada sobre sòcol de pedra coronat per una imposta de ceràmica de color vermell de tres filades en quadrícula amb botons florals. La imposta ceràmica es repeteix a l’alçada de la llinda de la planta pis. Com a element singular destaca el frontó de la coberta, de perfil corb i escalonat amb medallons i cintes. A l’interior del frontó hi ha uns delicats esgrafiats de motius florals que es repeteixen a les exuberants llindes de perfil corb. La casa veïna, més senzilla en l’ornamentació, mostra tres coronaments successius, de perfil ondulat i emmarcats també per cintes verticals.

[La resta del recorregut la farem bàsicament pel Passeig, on es concentra gran part de les joies modernistes de la Garriga, i per algun dels carrers adjacents.]

Els canvis urbanístics, socials i econòmics més transcendentals de la història de la Garriga giren al voltant del Passeig. El gran eixample d’estiueig, ple de grans torres burgeses, d'estils eclèctics, modernistes i noucentistes, té aquí el seu eix central. Iniciat l’any 1878 i amb més d’un quilòmetre de llargada, es va convertir en lloc d'esbarjo, de trobada i de relacions socials per als estiuejants, que també disposaven del Casinet, un cafè situat a l'actual Passeig dels Til·lers i, més endavant, a partir del 1924, del Casino, a la part sud del passeig. Encara avui, aquest espai és el lloc ideal per fer un tomb tranquil·lament i capbussar-se de ple en el món relaxat i ple de luxes de la burgesia de fa 100 anys. I alhora és el gran exemple de la transformació dels espais rurals històrics en nous espais urbanitzats, que responen a necessitats socials i econòmiques ben diferents.

A l'inici del Passeig es troba la "mansana Raspall" (1), delimitada amb els carrers de Caselles, de Manuel Raspall i Mayol i del Figueral. Està formada per un conjunt de quatre habitatges unifamiliars, de tipologia ciutat-jardí, construïdes en el període 1910-1913. Aquestes cases són: la casa Barbey, la Torre Iris, la «Bombonera» i la casa Barraquer. El conjunt està considerat com la millor aportació de l'arquitecte al moviment modernista. Totes elles tenen en comú la diversificació de cossos i volums, la torre mirador, els paraments estucats, les cobertes compostes i acabades en ràfecs pronunciats i la combinació de formes corbes i rectes. Els elements constructius i ornamentals tenen, a cada casa, un disseny unitari, des de les tanques dels jardins, els esgrafiats o les aplicacions de ceràmica, fins a les teulades i les xemeneies, els jardins i les jardineres, els arrimadors i els llums, o les vidrieres emplomades dels interiors.

(1) La definició de mansana (o illa) correspon a un espai de sòl urbà dins la trama viària, delimitat per tres o més vials, amb edificacions a l'interior. En el pla urbanístic de mitjan segle XIX i XX, la porció de sòl està delimitada per plantes de forma poligonal, de perímetre triangular, quadrangular o rectangular. Raspall va construir un total de sis mansanes en diversos punts de la Garriga, de les quals sols resten quasi intactes la segona (cases Llorenç i Fèlix Fages i Vila) i la quarta, coneguda popularment com la mansana Raspall.

Torre Iris (1911, El Passeig, 1) | Encàrrec de Cecília Reig, va ser construïda com a habitatge de tres pisos independents per llogar durant l'estiu, malgrat la tipologia de casa-torre. Del conjunt destaca la torre-mirador, que conté l’escala, i la coberta amb rajoles vidrades de colors blanc, groc, verd i marró i rematada amb una crestallera de ferro forjat. De la coberta sobresurten dues xemeneies coronades amb un barret revestit de ceràmica de colors marró i groc. Sota els ràfecs de la coberta es concentren els esgrafiats amb delicats dibuixos geomètrics florals entrellaçats. La casa s’unifica amb la tanca a través dels sòcols de pedra, coronats amb trencadís de forma ondulada en el cas de la tanca. A la banda del Passeig hi ha la portalada, amb dues pilastres coronades amb capitells sinuosos i esgrafiats que incorporen els noms «Torre» i «Iris», i en una d’elles hi ha una singular placa de timbre representant un cap d'animal. A la façana nord destaca el balcó triangular de la planta pis amb revoltó revestit de ceràmica vidrada en trencadís. L'estuc de façana és a faixes horitzontals fins a la imposta de la planta baixa i llis a la resta. De l'interior cal destacar la llar de foc i el conjunt de vitralls emplomats de les vidrieres.

La Bombonera (1910, El Passeig, 3) | Encàrrec de Cecília Reig com a casa d'estiueig per llogar, encara que de dimensions més modestes que l'anterior edifici. Al costat nord sobresurt una torre amb un coronament cobert amb rajola vidrada i reixes de ferro. L'edificació està recolzada sobre sòcol de pedra acabat en una faixa de ceràmica amb peces llises i en relleu de color verd. La resta de façana està estucada de color verd i blanc que són els colors predominants a tot el conjunt. La cornisa incorpora pilastres, en part revestides de mosaic, que sobresurten de la façana. A la part alta es combina amb una barana de ferro, i a la baixa, amb uns treballats esgrafiats geomètrics florals. Per primera vegada en l'obra de Raspall, apareixen diferents tipologies d’arcs en una mateixa façana i una finestra el·líptica a la torre. Tots els arcs estan emmarcats amb esgrafiats florals.

La tanca és un sòcol de pedra amb juntes revestides de trencadís de color verd i amb una reixa de ferro forjat a cop de fuet. L'accés a l'interior s'efectua a través d'una escala de dos trams que condueix a la planta principal i al soterrani. Al peu de l’escala, es troba un curiós fanal de ferro forjat decorat amb rajoletes ceràmiques i vitralls emplomats.

De l'interior cal destacar el conjunt de vitralls emplomats de la galeria que obre al jardí i les portes vidrieres corredisses.






Casa Juli Barbey i Polinsard (1910, El Passeig, 5; Carrer del Figueral, 48) | Encàrrec de l'industrial i polític Juli Barbey, és la primera casa de l'anomenada mansana Raspall i és la torre més gran i important del conjunt. Considerat com l'edifici capdavanter del modernisme a La Garriga, és un dels més destacats fora de l'àrea de Barcelona. L'edifici està distribuït en semi-soterrani, planta baixa, pis, golfes i la torre mirador.

El jardí de la casa, amb una sèrie d’elements destacats, enriqueix el conjunt de la finca.

El brollador, de planta circular, està revestit de trencadís amb una jardinera a manera de corona i una escultura central de terracota vidrada que representa un nen. L'aigua brolla de vuit cargols de metall que baixen per la columna.

En una cantonada interior de la tanca hi ha un interessant esgrafiat de forma el·líptica
amb una escultura vidrada al centre que representa el Pantocràtor rodejat per un conjunt d’estrelles.

Un element a destacar del jardí són les jardineres revestides de trencadís de la llotja d’entrada, que s’enllacen entre elles i amb les columnes del porxo creant un joc de gran complexitat.

La casa és un edifici de planta concentrada. A la cantonada nord de llevant hi ha una torre-mirador de planta rectangular que sobresurt de la teulada. La coberta és complexa, a quatre nivells i amb diferents orientacions, en totes elles hi ha teules vidrades de diferent color que dibuixen formes geomètriques.

Les façanes es recolzen en un alt sòcol de pedra, coronat per una sanefa ceràmica vidrada en greca que valora i emmarca les finestres. La resta està estucada de color ocre pàl·lid.

A la façana sud hi ha un interessant rellotge de sol de ceràmica en trencadís...

... i a la de ponent, un plafó ceràmic que representa Sant Jordi matant el drac, ambdós realitzats pel ceramista Lluís Bru segons dibuix de Joan Triadó.

De l’interior cal destacar el vestíbul amb un arc sostingut per columnes iguals que les del porxo exterior. Destaquen també com a elements decoratius la xemeneia del primer pis i la del menjador, aquesta amb un gran escut de Catalunya i estrofes del vers de Verdaguer, Dolça Catalunya, en
plafons ceràmics.

Casa Antoni Barraquer i de Ros (1912, El Passeig, 7; Carrer de Caselles) | Casa amb torre-mirador que sobresurt de la coberta, amb teules àrabs vidrades, coronada amb una reixa de ferro forjat a coup de fouet al carener. Les façanes estan revestides amb estuc lliscat amb esgrafiats de colors blanc i blau. És l'edifici menys modernista de tot el conjunt. Els detalls estan molt més continguts que a les altres cases, tant pel que fa als esgrafiats, com als detalls dels botons ceràmics vidriats.

Els tres cossos que formen l’edifici estan assentats sobre sòcol de pedra enllaçant amb la paret de la tanca. Aquesta és de perfil recte i secció corba, revestida de trencadís quadriculat de colors blau i blanc, formant la base dels pilars de la tanca de ferro, que són treballats amb dibuixos florals i acabats amb coup de fouet. Les façanes del cos de planta baixa estan coronades per una franja revestida de ceràmica quadriculada de colors blanc i blau en la qual s'hi recolza la barana de ferro forjat amb suports per a tests a les cantonades. La part baixa queda limitada per una faixa ceràmica vidrada. L'entrada es realitza a través d'un cancell obert, i hi destaquen un interessant aplic de ferro forjat i un picaporta. A l'interior trobem vidres emplomats a la finestra de l'escala, les targes de la galeria i les vidrieres de la planta baixa.

La torre, de planta rectangular, té la coberta a quatre vessants amb una cristallera de ferro forjat en el carener. Les teules de les arestes són vidriades en blau.

Casa Fèlix Fages i Vila (1908, El Passeig, 9; Carrer de Caselles) | Casa d'estiueig que, juntament amb la Casa Llorens, forma l'anomenada segona mansana Raspall. Està estructurada en dos cossos: un en planta semisoterrada, planta baixa i dues plantes pis amb coberta de teules vidrades de color verd amb dibuixos geomètrics formant greca; l'altre igual, però més baix, amb golfes i coberta a tres vessants, acabada amb un ràfec limitat per pilastres.

Les façanes són de composició clàssica, amb sòcol de pedra i estucades de color verd pàl·lid, amb cantonades de pedra. La part alta dels balcons i finestres està emmarcada amb elements geomètrics i cintes. A la planta de les golfes s’hi centren esgrafiats amb exuberants dibuixos vegetals, i apareixen per primera vegada les finestres circulars. L'entrada principal es va fer per la façana que s'obre al gran jardí lateral

Casa Llorens (1907, El Passeig, 11; Carrer de Blancafort; Carrer de Manuel Raspall) | Obra singular de Raspall per la utilització de pedra en les façanes i la fusta en les finestres i la tanca del jardí. Es tracta d'una casa d’estiueig amb façanes de pedra i pilastres de totxo a les cantonades i als emmarcaments de les finestres i balcons. A la part alta de la façana de migdia, hi ha un gran plafó ceràmic amb la inscripció Any 1907, limitat per dos treballats pinacles piramidals revestits de trencadís de colors blanc i verd i rodejats per garlandes florals de trencadís. De la coberta de teula àrab a quatre vessants sobresurt una torre-mirador i dues xemeneies situades simètricament respecte a aquesta.

A la façana que dóna al Passeig, el sota del balcó està revestit de trencadís verd i blanc, i es recolza en dues cartel·les escalonades que emfasitzen la porta d'accés. Els ampits de les finestres de la planta baixa també tenen trencadís de delicats colors i dibuixos florals. De les finestres i balcons destaquen les persianes de fusta de llibret mòbil amb targes de formes geomètriques. Amb un ampli jardí posterior, rodeja la finca una singular tanca amb reixa de fusta recolzada en un sòcol i pilars de pedra. Per primera vegada apareix el trencadís en el revestit de la part alta dels pilars, i còdols plans aplacats, a la part frontal i posterior.

Vil·la Cristina (1908, El Passeig, 9) | Obra de Raspall, construïda com a casa d'estiueig per a Esteve Roqué, és una de les primeres edificacions del Passeig. És l'obra més recarregada de la primera etapa de l'arquitecte, i això essencialment pel conjunt d'elements florals que hi ha a l'emmarcat de les obertures. Consta de planta soterrani i planta baixa. La façana està rematada amb una barana amb balustres de pedra artificial amb motius florals. En el frontó, una garlanda emmarca el nom de la casa.

Casa Sebastià Bosch (1905, Carrer de Ramon Pascual, 48) | Casa de petites proporcions amb pati lateral i garatge unit a la façana, obra de Raspall. Concentra una decoració plenament modernista, sobretot en la barana de la coberta, amb medallons circulars i amb els esgrafiats.

Casa Joan Colom (1904, El Passeig, 39) | Casa d'estiueig, obra de Raspall, de planta quadrada que consta de planta baixa i pis. Les façanes estan estucades amb sortints de carreus i les obertures estan encerclades amb estucats de temes florals. La porta d'entrada i balcó encerclats amb un tractament diferent de l'estuc. Destaca, sobretot, el treball dels balcons i reixes del jardí, amb formes a coup de fouet.

Casa Joan Colom (1905, El Passeig, 38) | Casa d'estiueig aïllada, obra de Raspall, amb una façana plana de composició simètrica. Consta de soterrani, planta baixa i golfes. Les parets són estucades amb sortints de carreu i les obertures encerclades amb ornamentació floral. El reixat és de gran complexitat en el dibuix de motius geomètrics vegetals. Al jardí hi ha una font de planta sinuosa amb el llom corbat revestit de rajola.


Apareix per primera vegada en forma de placa un floró circular, del qual pengen unes cintes verticals rígides unides per un element floral, així com esgrafiats geomètrics i impostes. Aquests motius Raspall els utilitza molt a l'etapa d'abans de la guerra (1903-1914).

En el número 36 del Passeig, es troba una casa, de la qual no hem trobat referències, amb façana simètrica, construïda en 1904, segons un esgrafiat de la façana. La porta i les finestres estan emmarcades amb motius florals i amb un treball de forja d'estil modernista. La part alta té una cornisa ondulada, amb un plafó ceràmic que representa a Sant Jordi matant al drac.










Cases Joan Grau i Punsoda (1911, Carrer de Josep Sancho Marraco, 32-36) | Obra d'Emili Sala i Cortès són un conjunt de tres cases entre mitgeres, dues de planta baixa, i la central, de planta baixa i pis, emfasitzat per un balcó corregut al llarg e la façana i un dibuixat frontó. Totes elles, amb façanes de composició simètrica. Els tres edificis, estucats de color blanc, mostren esgrafiats de dibuixos florals i un sòcol amb peces de ceràmica vidriada de color verd. A les llindes de les finestres i balcons destaquen les formes corbes amb tres botons ceràmics. A la planta baixa, les finestres estan protegides amb dibuixades i treballades reixes de ferro forjat.

Casa Esteve Font i Germà (1910, Carrer de Josep Sancho Marraco, 25-27) | Casa d'estiueig entre mitgeres per a llogar amb un habitatge per planta. En aquesta obra, Raspall va aprofundir en el tractament del totxo en brancals, llindes i coronament.La façana és plana de composició simètrica segons tres eixos, estucada i recolzada sobre sòcol de pedra fins a la imposta de rajoles ceràmiques que uneix els punts d'arrencada de l'arc de totxo. Aquesta solució es repeteix a la planta pis. El coronament queda rematat per una cornisa de perfil sinuós, formada per una triple filada de totxo amb cintes verticals centrals que l'enllacen amb la llinda del balcó, i incorporen els buits de ventilació de la coberta. El sota del balcó es recolza en dues grans mènsules que emmarquen la portalada d'accés. A les fulles batents de la porta d'entrada hi ha un dibuixat picaporta de ferro forjat.




Cases Vil·la Dolores (1908, Carrer de Josep Sancho Marraco, 31-33) | Conjunt de dues cases bessones entre mitgeres, obra de Raspall, que correspon a la primera etapa de l'arquitecte, d'estil més modernista. Malgrat la seva senzillesa, en destaquen els medallons ornamentals de la façana. La façana és plana i estucada, recolzada sobre un sòcol de pedra i carreus a les cantonades. Està coronada amb una faixa de triple filada de totxo vist. Les finestres i portes de forma escalonada estan enllaçades per una imposta esgrafiada de motius vegetals. Els balcons estan tancats amb persiana de llibret mòbil i tarja de fusta bogida amb motius geomètrics, i protegits amb baranes de ferro. Les portalades estan emfasitzades per dos medallons circulars esgrafiats d'on pengen cintes verticals, propis de l'inici de l'etapa d’estil modernista.

Casa Artur Santamaria (1908, El Passeig, 85; Carrer de l'Ametlla) | Obra de l'arquitecte Lluís Planas i Calvet, aquesta casa d'estiueig mostra clares influències de l'estil secessionista vienès molt propi d'aquest arquitecte, amb les façanes estucades en blanc, i recolzades sobre un sòcol de pedra, i amb petits botons ceràmics de color verd decorant les finestres.

Destaquen els esgrafiats de sota el ràfec de la coberta de teula àrab a dues vessants. En sobresurt la torre-escala amb un mirador de coberta de pavelló i dos coronaments de motius vegetals vidrats de color verd. Al costat de ponent hi ha un cos de planta baixa amb coberta plana obert a manera de galeria amb arcs de mig punt. Al cancell de l’entrada, hi ha un delicat arrambador ceràmic amb un test, produït per la fàbrica Pujol i Bausis, segons dibuix de Lluís Planas.

Casa Paulí Puig i Gol (1910, El Passeig, 93) | Petita casa d'estiueig, amb un sòcol de perfil sinuós i estucat imitant pedra, obra de Raspall.

Casa Sebastià Bosch i Sala (1912, El Passeig, 97; Carrer de Cast Oliver, 9) | Obra singular dins l'etapa modernista de Raspall on introdueix nous elements en el seu repertori formal com les jardineres ceràmiques de les finestres o els esgrafiats amb motius geomètrics. L'edifici està estructurat en dos cossos. El que fa cantonada té coberta a quatre vessants de gran pendent amb teula plana i un important ràfec. A la vessant nord sobresurt una interessant xemeneia de secció quadrada revestida de trencadís marro i garlandes blanques. El segon cos de coberta plana està limitat per una barana jardinera a dos nivells, revestida de ceràmica i amb trams de ferro forjat entre les jardineres. Resulta molt interessant l’únic balcó, de planta sinuosa i recolzat amb ferro forjat acabat en cop de fuet enllaçat amb la barana. El sota balcó està revestit amb un interessant trencadís de dibuixos geomètrics, únic en l'obra de Raspall. A l'interior hi ha una interessant col·lecció de vitralls emplomats. A la sala d'estar hi ha un singular arrambador de peces ceràmiques i trencadís amb un delicat dibuix de perfil sinuós; en destaca el treball de les peces corbes i el buidat de corones circulars.

Casa Pere Serra i Pons (1910, Carrer del Guinardó, 4; Carrer de Rosselló, 11) | Torre d'estiueig de grans proporcions, amb formes barroques poc freqüents en l'obra de Raspall, aquí presents en el coronament de les façanes. El cos central està cobert amb teula àrab a dues vessants, vidrades formant dibuixos geomètrics en greca. En sobresurten dues xemeneies revestides de trencadís. La coberta dels cossos laterals és plana. A la façana del cos de planta baixa del costat nord, hi ha una gran entrada, tancada amb una portalada de ferro i amb dues columnes amb capitell revestit de mosaic. Sobre la llinda hi ha dos plafons amb motius florals, obra del mosaïcista Lluís Bru. Les façanes estan arrebossades, amb sòcol de pedra fins a la imposta de les finestres de la planta baixa. El coronament és sinuós i escalonat, limitat per una sanefa de trencadís amb quatre pinacles. A la planta baixa hi trobem reixes de ferro, en coup de fouet amb motius florals, adherides orgànicament a la paret. A la façana de ponent hi destaca una singular jardinera revestida de trencadís que emmarca la triple finestra d'arc escalonat

Casa Domingo Pujadas i Amigó (1909, Ronda del Carril, 83; Carrer de l’Onze de Setembre; Carrer de la Carrerada) |  És la darrera obra a la Garriga de l'arquitecte Lluís Planas i Calvet i la més singular de totes. Es tracta d'una torre d'estiueig, aïllada. La coberta a dues aigües té dibuixos geomètrics amb teules vidrades de color verd i acaba amb un ràfec recolzat en mènsules, amb esgrafiats i pintats de motius geomètrics entre elles. Les façanes són planes, revestides d'estuc de color blanc amb esgrafiats florals que emmarquen les finestres. Estan recolzades sobre un sòcol estucat imitant la pedra. La torre, de planta quadrada i amb coberta de pavelló, conté l’escala de l’edifici. Pel que fa al forjat, destaca una ampla sanefa de botons ceràmics coronada per una interessant barana de perfil trencat i corb. A l’interior, el menjador i la sala tenen uns interessants vitralls emplomats. També hi destaquen la llar de foc, de planxa de ferro, situada en un espai separat i limitat per una arcada, i els arrambadors de ceràmica de colors blanc i blau. L’aiguamans, tancat per una persiana i vitrall emplomat, recupera la imatge de casa pairal.

Casa del Dr. Agustí Furriols (1902, Carrer de la Carrerada, 1) | És l'única obra a la Garriga de Josep Puig i Cadafalch. Es tracta d'una casa d’estiueig de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de teula àrab a dues vessants, amb una important barbacana de bigues de fusta tallades que sosté rajoles pintades. Del carener sobresurten dos coronaments vidrats de color verd i una xemeneia revestida de trencadís a faixes. Les façanes són d’estuc de color blanc, amb sòcol de pedra. A les cantonades, de
dalt a baix, hi ha un esgrafiat vertical de motius florals que enllaça amb la decoració esgrafiada del coronament. A banda i banda de la façana principal sobresurten dos cossos amb galeries, tancades
amb persianes de llibret a la planta baixa i obertes a la planta pis

Com a arquitecte municipal, Manuel Raspall també va dissenyar alguns elements del mobiliari urbà de la Garriga com, per exemple, les fonts modernistes del Passeig i de can Santa Digna, en el carrer de Calàbria número 104. Ambdues fonts es van construir l’any 1915, en el marc d’un projecte de fonts públiques que va millorar notablement l’abastiment d’aigua potable per al consum públic.

I amb això acabem aquest passeig modernista per la Garriga, indicant que a més d'aquesta ruta, hi ha altres itineraris per a tots els gustos: “De l’antiguitat a l’edat mitjana”, “La Garriga medieval i moderna”, “Patrimoni i memòria”, “Garriga rural: aigua i regadiu”, "Garriga rural: la Garriga secreta" o "Garriga rural: paisatges de secà". Totes elles són ofertes i es poden contractar en el Centre de Visitants, un espai que recupera un antic safareig,

Més informació i bibliografia en: Tríptic Modernisme d'estiueig a l'Ametlla del Vallès. Ruta Raspall (www.turismevalles.net)| Tríptic El modernisme d'estiueig al Vallès Oriental (Edició i producció: Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona; Textos: Lluís Cuspinera i Carme Clusellas) | Els 40 millors racons del Vallès amb automòbil (RACC - 62 SL) | pat.mapa | Turisme La Garriga | Modernisme a l'entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge (Raquel Lacuesta, Xavier González Toran, Lluís Casals (fotògraf))