El Museu Agbar de les Aigües

A Cornellà de Llobregat trobem el Museu Agbar de les Aigües que ocupa els edificis modernistes de la Central Cornellà, enmig d'un parc enjardinat, la planta que Aigües de Barcelona va inaugurar el 1909 per extreure aigua de l'aqüífer (1) de la vall baixa del riu Llobregat i abastir així Barcelona, una ciutat que en aquell moment es trobava en plena expansió. Així, l'edifici principal acull l'exposició permanent del museu on conviuen el patrimoni industrial de l'any 1903 amb una museografia que el revalora i ahora presenta diverses aproximacions a l'aigua.

Avui dia, la Central Cornellà continua fent la mateixa funció que ara fa un segle, i la instal·lació hidràulica de vapor original conviu amb les modernes bombes d’impulsió. L'origen de la central es remunta al 1871 quan s'establí a Cornellà l'Empresa Concesionaria de Aguas Subterráneas del Río Llobregat. El 1905, la Societat General d'Aigües de Barcelona va obtenir el control absolut de la concessió, data a partir de la qual començaria a aixecar el conjunt del parc d'extracció que veiem avui, compost per tres naus bastides entre 1905 i 1909, la xemeneia i un conjunt de pous d'extracció disseminats pel jardí. Dins l'edifici principal, es va instal·lar la maquinària de vapor destinada a produir l'energia necessària per moure les bombes del pou Fives-Lille i les grans bombes d'impulsió encarregades de fer arribar l'aigua a la ciutat.

La recepció, on es fa la venda d'entrades, es troba en un edifici nou, format també per la botiga i un restaurant, al costat mateix del dipòsit circular, un espai polivalent, originalment concebut com a dipòsit d’equilibri (2), destinat actualment a acollir exposicions, concerts, espectacles i una llarga llista d’activitats. En aquest dipòsit s’emmagatzemava l’aigua abans de ser impulsada cap a la ciutat. Construït l’any 1954, amb 2.000 m3 de capacitat, va deixar de ser actiu el 2003, en ser substituït per un nou receptacle de molta més capacitat.

Com a part integrant del museu, els jardins formen espais amb caràcter propi, i des de l'Espai d'Interpretació de la Central Cornellà, el qual podem considerar com a punt de partida del recorregut, ens situa en l'espai i el context històric de la Central Cornellà.

El conjunt arquitectònic original incloïa un grup de tres habitatges, destinats a la residència dels treballadors responsables de mantenir el funcionament ininterromput de la Central Cornellà.

Des dels jardins, es poden veure algun dels pous de la Central Cornellà, fora del recinte del Museu. Aquests pous són la porta cap a les aigües subterrànies, l’accés a la reserva d’aigua dolça de l’aqüífer. El pou més antic i emblemàtic és l’anomenat Fives Lille: va ser construït en 1905 per la Societat General d'Aigües de Barcelona a l'obtenir la concessió de l'aqüífer, i encara actualment s’hi extreu aigua des de 34,35 metres de profunditat.

A redòs del recinte principal, hi ha la xemeneia de 50 metres d'alçada que evacuava el fum procedent de les calderes, resultants de la combustió del carbó, que hi arribava a través d'una galeria de gran diàmetre. El darrer tram del conducte, avui desaparegut, es pot intuir marcat com un passadís al terra de l'espai anomenat Pas de fums.

El gran edifici modernista, del complex industrial original, està integrat per tres naus entrellaçades, de maó massís i amb bigues de ferro. A l'interior de l’edifici hi ha una part important de la maquinària de vapor, que el 1909 havia de moure les bombes d’un sol pou, el Fives Lille. Les tres naus, dues de paral·leles que allotgen la sala de màquines i la de calderes, i una de perpendicular amb la sala d'electricitat, van ser projectades per Josep Amargós i Samaranch.

La Sala de Calderes és la nau principal de l'edifici i s'hi conserven dues de les sis calderes dobles originàries que convertien l'aigua en vapor.

La Sala de l'Electricitat conté les quatre màquines generatrius que, accionades amb el vapor procedent de les calderes, produïen l'electricitat necessària per fer funcionar les bombes del pou Fives-Lille. El quart grup funcionava com a recanvi per no haver d'aturar mai el servei.

Cada grup es composava d'una màquina de vapor horitzontal fabricada per la Société Lyonnaise de Méchanique et Éléctricité, acoblada a una dinamo responsable de produir l'electricitat.

L’energia era transportada per cable aeri fins al pou Fives Lille, les bombes del qual elevaven l’aigua des de 30 metres de profunditat i l’enviaven al dipòsit d’equilibri, on era emmagatzemada temporalment.

L'extracció d'aigua va dependre del corrent continu fabricat en aquesta sala fins els anys 30, quan la instal·lació de vapor va quedar definitivament obsoleta.

La Sala de Màquines és la sala de majors dimensions, amb grans finestrals que faciliten l'entrada de llum natural. Comptava originalment amb dues bombes elevadores, de fabricació holandesa, mogudes per la força del vapor, amb la previsió de poder-ne instal·lar una tercera, si la demanda ho requeria. Es conserva una de les dues antigues bombes d'impulsió que també es movien amb la força del vapor al costat dels actuals, de motor elèctric. Cadascuna tenia una potència de 750 CV, suficient per injectar l'aigua a les canonades i als dipòsits de la xarxa d'abastament urbà.

En la Sala de Calderes es troba l'exposició permanent de l'aigua, on es fa un recorregut per la història del proveïment de Barcelona i de l'àrea metropolitana, així com una aproximació a aspectes relacionats amb la higiene i la salut, les propietats físiques i químiques de l'aigua, i tot el seu gust i olor.



(1) Els aqüífers, veritables mines d’aigua, són formacions rocoses permeables que permeten el pas de l’aigua i la seva acumulació, ja que estan delimitades a la base per un nivell impermeable que impedeix que l’aigua continuï infiltrant-se cap a nivells inferiors. L'aqüifer té dos estrats: el superficial i el profund. Tradicionament, s'havia cobert les necessitats pròpies de les zones rurals amb l'aigua de l'estrat superficial, però per abastir una gran població es va haver de recórrer al nivell més profund de l'aqüífer.

(2) La funció dels dipòsits d'equilibri, enormes magatzems d'aigua on reposava l'aigua potabilitzada, era compensar les diferències entre el cabal d'aigua extret per les bombes d'extracció dels pous i del cabal bombat per les màquines de la Central cap a la xarxa d'abastament. L'increment constant de l'aigua va obligar a construir dipòsits cada vegada més voluminosos.


Entrada: 4,5€ (el primer diumenge de cada més és jornada de porta oberta)
Bibliografia: web museu Agbar

Llegir més

El Palau de Can Mercader

Al bell mig del parc de Can Mercader, a Cornellà de Llobregat, trobem el palau homònim, que fou construït entre 1865 i 1870, per l'arquitecte Josep Domínguez Valls, per encàrrec del comte Joaquim de Mercader. Es tracta d'un gran edifici amb aire d'antic castell i envoltat de jardins, l'aspecte senyorívol del qual ens remet a l'arquitectura romantica vuitcentista que tant agradava a la burgesia de final del segle XIX, i que té el seu origen en les restauracions historicistes propugnades per l'arquitecte francès Viollet le Duc.

El palau és de planta rectangular i simètrica. Als angles exteriors s'aixequen quatre torres poligonals, coronades amb merlets iguals que les façanes. Una doble escala amb balaustrada uneix la façana davantera amb l'entrada posterior.

Consta de dues plantes principals i una tercera per al servei, distribuïdes a l'entorn d'un pati interior. Les sales de les plantes, d'un seguit d'estils diferents, disposen de decoració, mobles i obres d'art de gran riquesa.

A la planta baixa hi ha el vestíbul, per on entraven antigament els carruatges, i els accessos a la planta principal; les estances destinades en el seu origen a sales d'estar i d'exhibició de les col·leccions de zoologia i d'objectes artístics de la família; la sala del billar; les cavallerisses i altres de pendencies de servei.

La planta noble l'ocupaven els propietaris amb espais d'ús cotidià, privats i d'altres amb una clara voluntat representativa. Aquí es troben les dependencies familiars, que s'articulen a partir del pati central i del passadís que l'envolta, des del qual s'accedeix als salons de la casa, decorats en estils diferents (sala Lluís XIV, Lluís XV, Lluís XVI, Saló Isabelí, Sala arab). Les habitacions privades estaven als braços curts del rectangle i a les torres. El segon pis estava ocupat en part per les habitacions del servei, la cuina i el rebost i, en part, per les golfes i un terrat.

Després de la mort de Joaquim de Mercader l'any 1904, la propietat va passar a mans del seu fill Arnau, casat amb la italiana Lina Pozzali. Del seu temps són, probablement, les pintures murals que van amagar els estucs originals, planxats al foc, del pati central i de l'escala noble, i les que decoren els sostres i parets d'algunes sales de la planta baixa.

Planta noble del Palau Mercader

Prèvia inscripció, cada diumenge a les 12h, la planta noble del Museu Palau Mercader, a Cornellà de Llobregat, està oberta, de forma gratuïta, a la gent que vol descobrir tant la història de la finca com la vida d'una família aristocràtica de finals del segle XIX. La planta noble l'ocupaven els propietaris amb espais d'ús cotidià, privats i d'altres amb una clara voluntat representativa.

L'escala noble

La primera habitació que es veu és la Sala dels retrats, amb alguns personatges rellevants de la història famíliar, com el matrimoni format per Arnau de Mercader i Paulina Pozzali.

A continuació ve el Saló principal, d'estil barroc, que recorda a les sales miralls dels palaus europeus.

A les parets pengen dos tapissos flamencs de finals del segle XVI, principi del XVII que mostren les dues cares d'un enfrontament bèl·lic: la celebració de la victòria i la fugida després de la derrota.

La següent sala és la Sala Àrab, anomenada així evidentment per la seva decoració, s'utilitzava en tot tipus d'acte social i que feia les funcions de sala de ball. La sala contava amb un espai annex que servia de zona de descans amb un conjunt isabeli de cadires, sofas, consoles i un tapís francès del segle XVII.

I arribem a una de les torres de la cantonada, la sala Lluis XV...

A través d'una porta petita disimulada en la paret trobem el bany on es pot veure una dutxa amb una màmpara de vidre i una pica de granit artificial, tot un luxe en aquella època.

Seguidament, passem a un dels dormitoris, conegut com el saló rosa i que era la cambra destinada als convidats.

Sembla que hi havia un altra habitació en la torre sudoest a l'actual saló isabelí decorat amb un conjunt de cadiratge i un gran quadre d'un militar, un ajudant del qual era família del Mercader.

El saló de pas (fosc, amb quadres i enteixinat) es troba decorat amb un cojunt de pintures murals atribuïdes a Pere Pau Muntanya, pintor de la segona meitat del segle XVIII i alguns mobles del segle XVI i XVII. Els fals enteixinat del sostre recupera el motiu decoratiu del pinyonet que decora l'arquilla catalana del segle XVI.

Enteixinat del sostre

La decoració de la cambra següent evoca el neoclassicisme de l'estil Lluis XVI i es conegut com el Saló dels Aústries. Aquest espai conserva l'únic quadre original de l'arxiduc Carles d'Austria a Espanya, i amb el del Belverede de Viena, els únics d'Europa. Al costat, hi ha un altre amb la seva esposa, Elisabet Cristina de Brunswick, i que han estat atribuïts al pintor napolità Andrea Vaccaro.


Són unes pintures al oli sobre tela, emmarcada amb marc daurat amb relleus decoratius, que Joaquim de Mercader va trobar l'any 1868, en unes obres de restauració de la capella de Sant Pere del castell de Bell·lloc. Es creu que va ser un regal personal que l'arxiduc Carles va fer a Ramon de Bell·lloc i Masip (1664-1716), fervent partidari de l'aspiració de l'arxiduc a la corona espanyola. També, en prova d’agraïment i consideració, l’arxiduc va concedir a Ramon de Bell·lloc el títol de comte de Bell·lloc, tot erigint el terme del seu castell en comtat.

L'arxiduc es representa de mig cos amb perruca i mirant frontalment mentre la resta del cos es troba girat cap a l’esquerra. El seu braç dret s’estén tapant la major part del cos, sostenint un bastó de comandament situat a l’angle inferior dret de la composició, al costat de la corona reial sobre un coixí. Va vestit gipó noble vermell i al damunt el cos de l’armadura. Una tela vermella i un marró acaben d’omplir la composició. Al marge del seu valor artístic i històric, l’originalitat d’aquests quadres rau en que són un dels pocs retrats que es conserven a l’estat espanyol de l’arxiduc i la seva muller i, juntament amb al del Belvedere de Viena, els únics d’Europa. Degut a aquesta originalitat aquests retrats han estat exposats diverses vegades i reproduïts en diferents catàlegs.

El Saló dels pianos era un espai principalment femení. Els dos instruments mecànics permetien reproduir la música dels rodets de pianola sense necessitat de saber tocar el piano.

Arribem al menjador on trobem jocs de vaixella i cristalleria marcats amb les inicials i escut de la família. A les parets es poden veure obres de pintors catalans del segle XIX com el conjunt de les quatre estacions de Francesc Masriera.

D'aquí pasem a la galeria per la qual es pot anar accedint a cadascuna de les sales anteriors, on hi ha les antigues vitrines del museu particular que Joaquim de Mercader havia heretat del seu pare i que ell va ampliar, inventariar i exposar primer a la seva residència del Passeig de Gràcia i després aquí a Cornellà, formant el que es va arribar a conéixer com el Museu del Comte de Bell·lloc.


En destaquen les col·leccions de quadres, ceràmiques, armes i altres objectes d'arts traslladats al palau de Cornellà a les darreries del segle XIX. Entre les pintures destaquen les de Francesc Masriera i Josep Cusachs, a més del retrat de l'Arxiduc Carles d'Àustria, obra d'Andreu Vaccaro. La col·lecció pictòrica arrenca al segle XVII.

L'interès de la col·lecció d'armes, a més de la seva diversitat cronològica, rau en el fet d'haver estat utilitzades per les diverses generacions dels Mercader i els Bell-lloc. També cal destacar la col·lecció de ceràmiques, amb peces italianes dels segles XV i XVI.




Per últim, abans de tornar a baixar per les escales es passa per la capella neogòtica, que està tota fosca, i de la qual pràcticament no es veu res.


Anar a: El Parc de Can Mercader

Llegir més

El Parc de Can Mercader

Totes les ciutats tenen indrets a descobrir i el parc de Can Mercader és la joia verda que amaga Cornellà de Llobregat. Al bell mig d'un extens jardí, s'aixeca el Palau de Can Mercader, una gran residència senyorial d'una família burguesa de finals del segle XIX, que conserva en part l'ordenació clàssica i romàntica alhora, que tenia originalment, amb un aspecte senyorivol que ens remet a l'arquitectura romàntica vuitcentista inspirada en els castells medievals. El Palau està situat al parc que porta el mateix nom, i està envoltada dels jardins que formaven part de la finca que s'extenia des d'Almeda fins a la torre de la Miranda.

Al nord-est del municipi de Cornellà i al peu del desnivell que separa el barri de Sant Ildefons del barri d’Almeda, a la plana del delta del Llobregat, Can Mercader és una gran zona verda i el pulmó verd de la ciutat, que limita pel nord amb el Reial Canal de la Infanta Carlota (*), pel sud amb la carretera de l'Hospitalet, per l'est amb la ronda de Dalt i per l'oest amb l'avinguda de Can Mercader.

(*) El Canal va ser construït el 1819, comportant gran avenços en la producció agrícola i industrial de segle XIX. Les terres més baixes es transformaren en regadiu, mentre que l'energia generada pels salts era aprofitada per molins fariners i indústries tèxtils de nova creació. Amb més de 17km, canalitzava aigua del riu Llobregat, i s'estenia pels termes municipals de Molins de Rei, Santa Creu d'Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Joan Despí, Cornellà, l'Hospitalet i Sants.


LA HISTÒRIA

Però abans de parlar del palau, al qual li dedicarem la següent entrada del bloc, endinsem-nos una mica en la història de l'edifici i la finca que l'envolta. Al segle XVIII, una família burgesa va convertir uns terrenys agrícoles en l'embrió del futur parc de Can Mercarder de Cornellà de Llobregat. L’arxiu històric de la ciutat conserva documents que donen fe de l’evolució d’aquesta antiga hisenda agrícola que fins a mitjans del segle XVIII va pertànyer al Mas Oriol de l’Empedrat, del qual es tenen notícies documentals des de finals de l'edat mitjana.

Masoveria de Can Mercader

L'any 1748, la família Sadurní va comprar el Mas Oriol i les 48 hectàrees que en aquell moment formaven part de la finca. Pocs anys després, el 1764, mitjançant un enllaç matrimonial, es va integrar al patrimoni dels Mercader, una família burgesa de Barcelona. L'any 1814, Josep Ignasi de Mercader va fixar la residència aquí, per motius de salut. I és en aquest moment, es va engegar el primer canvi important: part dels conreus van ser substituïts per uns bells jardins. El seu fill, Ramon Mercader es va casar, l'any 1824, amb Maria Mercè de Bell·lloc, hereva d'un llinatge nobiliari que es remunta al segle XI, el dels comtes de Bell·lloc.

Palau de Can Mercader

Joaquim de Mercader i Bell·lloc (1824-1904) va ser qui va manar edificar el palau Mercader i amplià els jardins per tal d'instal·lar-hi definitivament la residència familiar i el museu a finals del segle XIX. Joaquim era el clàssic prototip de burgès terratinent, incorporat recentment a la noblesa. També va ser un home culte i de gran esperit científic, i membre de nombrosses associacions de caire artístic i cultural.

Torre de la Miranda

El seu fill i hereu, Arnau de Mercader (1852-1932) va ser el darrer comte de la branca primogènita, i com el seu pare s'interessà en temes culturals, amb una gran afició per la metereologia, l'astronomia, l'observació dels ocells i la navegació, que el portaren a la construcció de la torre-observatori de la Miranda, de planta hexagonal i estil neo-mudèjar, a la part més alta de la finca, en un punt previlegiat com a mirador del delta.

Arnau de Mercader i Paulina Pozzali

En morir sense descendència, l'hereva universal va ser la seva muller, Paulina Pozzali, una cantant d'òpera d'origen italià, d'una família no noble, que fou propietària de la finca fins a la seva mort l'any 1953. Si bé sembla que el comte havia manifestat la voluntat de cedir els seus bens al municipi, Pozzali va optar, el 1932, per cedir el patrimoni dels Mercader i dels Bell·lloc a la fundació Bell·lloc-Pozzali, adscrita al bisbat de Barcelona. El president de la fundació era Albert Bonet, canonge de Barcelona i confessor de la comtessa, i que vivia al mateix Palau de Can Mercader.

La fundació tenia la intenció de crear una institució eclesiàstica destinada a l'acolliment d'estudiants. Amb constants estira i arronsa, intentà pertinaçment que es canviés la qualificació urbanística de la finca per tal d'urbanitzar-la de forma semiintensiva. D'aquesta època, és un edifici situat a l'est del palau i que no té res a veure amb el conjunt de Can Mercader.

L'any 1961, la fundació decideix finalment tirar endavant el projecte de centre d'acollida, però les presions dels veïns d'Almeda, per tal que la totalitat dels terrenys sigui zona verda, es fa sentir de forma contundent, i el projecte quedà finalment aturat. A la mort d'Albert Bonet, la fundació s'incorpora al Seminari de Barcelona i els seus bens són venuts a institucions públiques i privades. L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació , i va iniciar el projecte de recuperació i el va obrir al públic, renovat, l’11 de setembre del 1989. Can Mercader es convertia en el primer parc públic de la ciutat.


EL PARC

L’avinguda dels plàtans centenaris, n’és l’eix principal, travessant el parc de nord a sud. Amb diversos camins que la creuen, es configura diversos espais i ambients que fan la funció d'un parc públic. A la part baixa hi ha una esplanada amb el trenet, i més amunt, el llac, els jardins amb glorietes i miradors, els camins i la piscina, ocupant l'antic espai de conreu de la finca. A la part central, s'ha mantingut l'antiga estructura de terrasses i jardins que inclou el palau i la plataneda. Els platans de can Mercader, plantats l'any 1866, són un dels elements més emblemàtics del parc, i acompanyen a la gent com a sentinelles majestuosos fins a les portes del palau.

Un altre gran passeig aixecat sobre l'esplanada uneix el palau amb dues edificacions auxiliars, la casa dels masovers i una de més petita, tocant a la tanca de ponent.

A racer del palau, hi ha una petita mostra del que va ser l'antic jardí familiar construït el 1814 i ampliat poc abans de la construcció del palau. Una bassa oval envoltada de vegetació n'és la peça central, i al seu entorn hi ha terrasses, ocupades més o menys per palmeres de Canàries. Una mica més amunt hi ha la Plaça de la Mina amb immensos plàtans inclinats. La mina, construïda el 1913, ve de Collserola i fins fa pocs anys proporcionava tota l'aigua necessària per al manteniment de la finca. Actualment, no té prou cabal i s'utilitza també aigua de la xarxa general.

En l'esplanada del parc, tots els caps de setmana, la canalla pot divertir-se pujant-se a un seguit de trenets, del Club d'Amics del Ferrocarril de Cornellà, que realitza un circuit que travessa el parc de banda a banda, a través de 1.500 metres de vies.

A ponent del palau, trobem el llac, tancat dins d'un anell arbori que formen el jardí romàntic, els plàtans, les palmeres dels camins de baix i de ponent, i l'arbrada del talús superior.

I a l'altra punta del parc, es troba la piscina municipal, en un sector enjardinat més tranquil i que inclou un grup de palmeres washingtònies, les quals tenen el seu hàbitat principal en els àrids territoris del nord-est de Mèxic i de l'oest dels Estats Units.

El seu nom és un homenatge al pare de la nació americana, George Washington. Envoltant la piscina, també podem trobar amb, al costat d'una filera de washingtònies, belles palmeres de Canàries.




Anar a: El Palau Mercader

Llegir més