Ripoll. Del romànic al modernisme

De Ripoll ja havíem parlat en dues entrades prèvies, ja fa cert temps, dedicades al seu monestir, l'element més important de la capital del Ripollès i un dels més importants i emblemàtics de Catalunya. Però avui volem conèixer més aquesta vila i per això ho farem seguint la ruta a peu que ens proposa Turisme de Ripoll anomenada 'Del romànic al modernisme'.

L'itinerari el comencem des de la mateixa oficina de turisme, situada al costat del monestir, on tenim l'Església de Sant Pere, l'antiga església parroquial d'estil romànic de Ripoll que va ser consagrada l'any 890 i que ha romàs sempre a l'ombra del monestir de Santa Maria, amb el qual comparteixen plaça. Destaca a la part posterior, un fragment de muralla del segle XIV, sobre la qual s'aixeca el campanar. A la façana es pot veure un rellotge de sol.

A l'altra banda del monestir, adossat als claustres, tenim l'Ajuntament, construït al segle XVII i que formava part del conjunt monàstic. Format per planta baixa i dos pisos, la façana exterior és d'estil neoclàssic.

Si ens anem cap a la carretera de Ribes, tenim la Casa Codina (1918), un edifici d'influència modernista amb una torre de simetria central accentuada per les galeries sortides i el coronament del cos principal.

Si tornem cap al monestir, tirant pel carrer del Bisbe Moragues, just abans de travessar el pont sobre el riu Ter, trobem la Casa Muntades (1868), un edifici d'estil neoclàssic, obra d'Eudald Sadurní, on destaquen les pilastres, els capitells corintis, la cornisa de grans dimensions i els elements neogòtics.

Seguidament travessem el pont i passem per sota els porxos de l'Scriptorium del monestir, l'antic lloc on els monjos passaven moltes hores dedicades a la còpia de manuscrits i il·luminant còdex. Avui en dia, podem trobar una exposició interactiva sobre aquest món en l'època de l'Edat Mitjana.

Una mica més endavant es troba la Capella de Sant Miquel de la Roqueta (1912), d'estil modernista i feta per Joan Rubió i Bellver, deixeble d'Antoni Gaudí. Va ser encarregada per Marià de Delàs, baró de Vilagaià i decidí aixecar-la en substitució d'una antiga capella dedicada a Sant Miquel. L'oratori construït a base de pedra de riu sense desbastar presenta una estructura de voltes còniques que formen l'absis entorn al cimbori central.

Els següents punts d'interès ens duen al carrer Progrés, on trobem dos edificis modernistes, tots dos també construïts per Joan Rubió. El primer és la Casa Bonada (1912), un casal projectat amb una doble façana i tractat amb pedra carejada. La glorieta i la torre articulen el gir de l'estructura. Coronaments punxeguts i irregulars i una expressada falta d'acabats donen forma a aquesta casa.

L'altre edifici és la Casa Siquès (1916), conegut com la casa del Barco, per la semblança de la façana principal amb un vaixell. Originalment la coberta era de fusta i de forma punxeguda. La planta paral·lelepipèdica utilitza els balcons i la glorieta de testa per donar continuïtat a les façanes.

Tornem a passar pel Ter per algun dels ponts i ens dirigim cap a la Plaça Gran, també coneguda com la Plaça del Mercadal. És una plaça porxada on se celebrava des de temps medievals el mercat setmanal de la vila.

Dels diferents edificis que conformen la plaça destaca la Casa Alòs (1908), la casa del Marquès de Dou, d'estil modernista-noucentista i que va ser projectat per l'arquitecte Josep Maria Pericas. Combina de forma elegant i equilibrada els elements modernistes -com la torre amb esgrafiats o les obertures curvilínies de mosaic i maó- i la simplicitat característica del noucentisme.

Al costat mateix, hi ha la Casa Soldevila, un altre edifici d'estil modernista, obra d'Antoni Folcrà Verdaguer, format per una planta baixa i tres pisos. De la façana cal destacar dos elements decoratius, les baranes de ferro, més elaborades les de la primera planta que les de les altres plantes. L'altra element decoratiu és el coronament, amb uns arcs neogòtics i al seu interior un gotim de raïm de ceràmica.

I fent xamfrà sobre algunes de les voltes porticades de la plaça, hi ha la Casa Mullol, de Josep Riera Reguer, formada per planta baixa i quatre pisos, on destaquen els esgrafiats de les dues façanes, les rajoles i els treballs de ferro forjat dels balcons. A la primera planta hi ha una balconera única per a dues façanes de la casa.

Tocant la Plaça Gran hi ha la Plaça de Sant Eudald on hi havia l'església de Sant Eudald, patró de Ripoll i que va ser derruïda el segle XIX per aixecar un temple més gran i que va ser enderrocat durant la Guerra Civil. L'any 2008 es va remodelar la plaça i és la imatge que podem veure actualment.

En aquesta plaça hi ha el restaurant El Molí, un restaurant no gaire gran que recomanem molt i on vam dinar molt a gust i vam ser atesos perfectament.

Davant del restaurant, en el xamfrà de l'edifici on es troba una sucursal de 'La Caixa', destaquen dos detalls escultòrics amb l'escut de la vila i l'emblema de l'entitat financera.

Entre el restaurant i l'antiga Caixa, tenim un edifici de diverses plantes, amb bonics esgrafiats a la façana i a la planta baixa l'antiga Farmàcia Sargatal, on destaca el paviment i la decoració interior.

A l'altre costat de la plaça, l'antic edifici del Banc Central, format per una planta baixa, on hi ha una botiga, i tres pisos. La façana principal presenta al capdamunt un rellotge sota una coberta i una escultura de Sant Eudald, a l'interior d'una fornícula.

Des de la Plaça Nova ens dirigim cap al Pont del Raval -últim punt de l'itinerari-, passant pel costat del Casal dels Taurinyà, casa familiar del segle XVII d'una nissaga que va ocupar diversos càrrecs públics durant els segles passats. Aquest antic pont medieval, que creua el riu Freser, va ser reconstruït l'any 1585 i avui en dia conserva, a banda i banda del riu, els arcs auxiliars i l'arrencada de la volta.

Més informació i bibliografia en: Turisme Ripoll | Plafons informatius en la mateixa vila | Catàleg elements arquitectònics Departament de Cultura de la Generalitat

Llegir més

Setcases

El municipi de Setcases ocupa l'extrem nord-oest de la Vall de Camprodon, a la capçalera del Ter, al límit amb el Conflent i el Vallespir. El naixement del riu Ter es produeix al circ muntanyós d'Ulldeter, i on es va construir a principis del segle XX el primer refugi de muntanya de la península. El promotor de la idea i pioner de l'excursionisme pirinenc fou Cèsar August Torres, amb el Centre Excursionista de Catalunya, la casa del qual trobem a Camprodon. Edificat a 2.390m d'altitud, és una bona base per fer excursions al Canigó, al pic de Bastiments, al Santuari de Núria, al Costabona, al pic de la Dona i al pic de l'Infern.

En aquesta vall alta del Pirineu, des de ben antic, les riqueses natural del seu entorn han donat tot tipus de contes i llegendes populars. Conta la tradició que l'origen de Setcases es deu a una família de ramaders formada per un pare i set fills. Arribaren de les terres baixes amb les ovelles, buscant pastura fresca, al pla d'Hospitalets. Al cap de pocs dies va haver-hi una gran tempesta i una gran nevada. Els nois, que no havien vist mai la neu, van anar al pare, que era cec, i li van descriure el que queda del cel d'aquella manera: "Pare, cauen del cel com flocs de llana molt blancs i molt freds que emblanquinen la terra i els arbres i en tocar-los es tornen aigua". El pare, preocupat i alarmat, els assabentà que aquells flocs s'anomenaven neu i que en podia caure molta i cobrir durant molt temps tot l'herbatge. Decidí doncs baixar de la muntanya i va demanar als seus fills que estiguessin alerta, que es quedarien allà on trobessin un saüc florit, per tal d'evitar que les ovelles morissin de fred o de fam. Un xic més avall, arribats al cim del que ara és Setcases, deixaren enrere les últimes volves de neu i veieren la flor de saüc, i aquí condicionaren el ramat i cada un dels set germans es van construir una cabana. Amb el temps les cabanes foren engrandides i Setcases es convertí en un poble.

La llegenda s'allarga amb què poc després els germans localitzaren una veta d'argent en plena muntanya. El descobriment arribà a oïdes del mític rei Marsil, el qual viatjà a Setcases i extragué gran quantitat de metalls i riqueses, amb els quals fundà la ciutat de Marsella.

Els orígens històrics es remunten al 965, any en què el comte Sunifred de Besalú esmenta el lloc en unes donacions fetes al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 una butlla papal de Benet VIII al monestir de Camprodon torna a esmentar el lloc, amb el nom definitiu de Septem Casis, tot confirmant al cenobi el dret de pesca al Ter des de Setcases als Calquers. Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon.

A banda i banda d’aquesta vall, fins a altituds que sobrepassen els 2 000 m, hi ha grans boscos de pins i d’avets, la majoria de propietat estatal i alguns encara de propietat comunal. Al seu costat hi ha emprius i drets de pastura que daten de molts segles. Hi havia hagut grans discussions sobre l’aprofitament de les herbes entre el monestir de Ripoll, senyor del lloc, i la gent de Setcases, i el 1435 es firmà una concòrdia entre el monjo cambrer de Ripoll i dos síndics de la Universitat de prohoms de la parròquia de Sant Miquel de Setcases. Aquest document, redactat sobre pergamí i conegut com la pell, va quedar gelosament guardat a la casa del comú durant molts segles. El poble pensava que gràcies al document tenien dret a tota l'explotació forestal i a les pastures comunals. Finalment, un enginyer forestal, després de subornar l'agutzil, va poder-lo consultar i fer-ne una còpia. En realitat, el document era un simple dret de pastures, i els boscos pertanyien a l'Estat.

Un bon nombre de fondes, pensions i restaurants, amb vistes al turisme atret sobretot pels esports d’hivern, ha donat un nou caràcter a la població, que ha perdut, en part, l’aire rural tradicional, degut a què és poden fer moltes excursions, ja siguin a peu, o amb dues o quatre rodes, i també tenim a poca distància d'aquí, l'estació d'esquí Vallter 2000, inaugurada el 1975, i una de les estacions d'esports d'hivern més pròximes a Barcelona, i per tant, força concorreguda, gràcies a la millora dels accessos dels últims temps.

Aquest nou aire també ha fet perdre part de l'arquitectura tradicional de Setcases, que constituïa una bona mostra de l'arquitectura popular de la vall, alterant-se per noves construccions i per la restauració de cases antigues per a segona residència, on no se n'ha respectat ni l’estil ni els materials constructius. L’únic sector que conserva el caràcter original són les cases que resten sobre el torrent de Vall-llobre, situades a l’esquerra del Ter.

El poble és presidit per l'església de Sant Miquel. Tot i que la parròquia era petita, era una de les més riques de la part alta del Pirineu gironí, mercès a les rendes que fluïen a partir de l'explotació de pastures, boscos, mines i cursos fluvials. Sant Miquel pertangué a la diòcesi de Girona fins el 1957, en què passà a la de Vic, inclosa en l'arxiprestat de Camprodon. L'existència d'una primitiva església ja es constata l'any 978. Avui l'edifici mostra parts sobretot dels segles XV-XVII (nau, capelles laterals i sagristia) i XVIII (façana, coberta, remat del campanar).

Adossat té un campanar de torre, i a la façana, sobre el portal, hi ha una imatge de Sant Miquel. A l'interior es conserva un excepcional retaule de Sant Miquel, obrat vers l'any 1706 i atribuït al taller dels Morató, de Vic, un dels pocs que se salvaren de la crema del 1936 a la comarca.

Al voltant de la plaça Major i el sud de l'església es formà el primer nucli urbà de Setcases. Tradicionalment s'hi ha celebrat la Festa Major i la matança del porc. El poble celebra la seva Festa Major per Sant Miquel, el 29 de setembre, i aquell dia es ballava una versió del ball Cerdà, en que 7 parelles eren menades pel capdanser, que havia de ser l'home més vell del poble. Aquesta variant de ball recordava la llegendària fundació de la vila per 7 germans en temps immemorials.

En la plaça es troba l'Ajuntament, inaugurant-se l'edifici actual el 2012, quan abans havia estat davant la parròquia, i encara més temps enrere a baix, a l'actual plaça dels Estudis. Setcases fou el primer municipi de la Vall de Camprodon en disposar d'edifici consistorial, com a mínim des de finals del segle XVI.

Antigament l'aigua travessava abundosa pel mig del nucli urbà. Durant el segle XX es van clausurar els últims 3 molins que funcionaven. Cada un tenia una especialitat diferent: el molí d'en Perejan, on es molia gra per fer farina, fou destruït pels aiguats de 1940. El molí del Manyito era propietat de l'església i serví molt de temps per serrar fusta. Per la seva banda, el molí de la Tiranda fou l'últim a tancar, el 1971, i durant dècades abastí de corrent elèctric la població, sent actualment un hostal. L'antic rec molinar, encara avui passa pel costat de la casa, sent visibles les restes de moles i altres mecanismes.

Bibliografia: Els 40 millors racons de la Garrotxa i el Ripollès amb automòbil (RACC - Edicions 62) | Gran Enciclopèdia Catalana | Plafons informatius (Ajuntament de Setcases)

Llegir més

Rocabruna i Beget

Rocabruna i Beget formen part actualment del terme municipal de Camprodon. L'accés es fa des de Camprodon, en direcció a Molló, per l'actual C-38, trencant a uns 2km per una desviació a mà dreta, amb una carretera que es va fent a mida que s'avança més estreta i plena de revolts.

Rocabruna

Primer trobem Rocabruna, una petita entitat de població que es troba a la capçalera del riu de Beget, dit també en aquest sector riu de Rocabruna. El més destacat és l'església parroquial de Sant Feliu, que s'alça a 972m d'altitud. Es tracta d'un edifici romànic del segle XII que va ser restaurada el 1929, amb una única nau amb volta d'arc apuntat i d'absis arrodonit, una senzilla portada a migdia amb una porta ornada amb una ferramenta romànica i campanar quadrat, acabat en piràmide.

Les primeres notícies de l'església són del segle X, en una cessió del comte de Besalú del lloc Bruna amb la seva església de Sant Julià, que posteriorment va ser dedicada a Sant Feliu. Es trobava dins de la jurisdicció del senyor que Rocabruna, que la cedí al bisbat de Girona al segle XII. 

Al sud de l'església, coronant un tossal, es troba les restes del Castell de Rocabruna, l'origen del qual es remunta al segle X, des del qual s'ofereix unes magnífiques vistes sobre el Pirineu i l'Alta Garrotxa. Sembla que el nom del castell prové del color del sòl i de les pedres de l'entorn, que és molt ennegrit.


Beget

Més endavant, tenim Beget, situat a l'extrem oriental del Ripollès en un fondal, a 541m d'altitud, a la vora del riu de Beget, a la confluència amb el seu afluent, la riera de Salarsa. Beget és un poble pintoresc i encantador amb aspecte de pessebre amb els seus carrers i cases de pedra i balcons de fusta, esglaonats sobre el riu, travessat per dos vells i ben conservats ponts medievals.

Fou construït al voltant d'un desaparegut monestir benedictí, del qual només  en queda alguna referència testimonial a l'església, consagrada a Sant Cristòfol. Un cop deixat el cotxe a les afores, ja es pot veure l'església de Sant Cristòfol, que constitueix un dels exemplars romànics més bells de la zona i tota una mostra del romànic pre-pirinenc en el seu estat més pur. La primera referència documentada del temple és del mitjan segle X. L'edifici actual, romànic, pertany al segle XIII.

Té una sola nau amb volta de canó apuntada i una planta de creu llatina. La porta d’entrada, al sud, és com un petit arc de triomf basat en cinc arcs en degradació bellament decorats. A la façana de ponent hi destaca un ull de bou, en el lloc on anteriorment hi degué haver una finestra allargada. El campanar està adossat a la nau principal, a l'alçada del transsepte i cada pis està decorat amb arcuacions llombardes, dents de serra i altres detalls.

En el seu interior es troba la Majestat de Beget del retaule de l'altar major, del segle XII: una talla de fusta policromada que medeix 207cm, de composició totalment vertical, i que ha estat venerada al llarg dels segles. La túnica, el cenyidor de doble nus a la cintura, el rostre emmarcat pel pentinat dels cabells, i tota la riquesa de detalls que emana d'aquesta figura fan que sigui una de les talles romàniques més belles que es conserven actualment a Catalunya. La iconografia situa el model d'aquesta talla del Crist en majestat en models de l'escola oriental, on la majestat va vestida amb túnica llarga amb mànigues. Els historiadors consideren la majestat de Beget una de les talles que van sortir d'un taller de Ripoll.

També conserva una pica baptismal romànica esculpida i buidada en un sol boc de pedra i decorada amb unes sanefes en forma de corda, un retaule gòtic d’alabastre, una imatge també gòtica i d’alabastre de la Mare de Déu de la Salut (segle XIV) i un interessant conjunt de retaules barrocs que formen un bonic contrast amb el conjunt, de pulcres línies romàniques.

Des d'aquí també es poden ver diverses rutes i itineraris: a la carretera de Rocabruna a Beget també es troba el trencant que porta fins a les basses de Monars, al peu del Comanegra (1.558m), des d'on hi ha unes magnífiques vistes sobre l'Alta Garrotxa i els Pirineus. Seguint la carretera d'Oix, es pot enfilar-se cap a Coll de Buchs i arribar al veïnat de Sant Miquel de Pera, acabant la ruta a Oix, un altre poble petit i maco de veure.


Anar a: La Vila de Camprodon | El Passeig de la Font Nova de Camprodon | El Passeig Maristany de Camprodon

Llegir més

Camprodon: el Passeig Maristany

A finals del segle XIX i a començaments del XX moltes famílies benestants de Barcelona van escollir com a zona d'estiueig Camprodon i la seva vall. Després d'urbanitzar el Passeig de la Font Nova i el carrer Freixenet, el següent lloc que va tocar va ser el Passeig Maristany, un dels llocs més impressionants de Camprodon, pels seus grandiosos arbres així com per les mansions que es troben a les dues bandes del passeig.

El passeig Maristany fou concebut per Francesc Carles Maristany i Garriga l'any 1923, juntament amb l'arquitecte Bernardí Martorell i el contractista Francesc Suriñach, als terrenys de can Aulí, una masia situada a on ara hi ha el passeig i que Maristany comprà, per construir una residència per a la seva família. El passeig va anar agafant forma i es van emplenar la resta del lloc amb noves edificacions. Inclús, Llorenç Birba va adquirir els terrenys necessaris per a una nova fàbrica de galetes (les conegudes galetes Birba), més gran i espaiosa al nou eixample Maristany, inaugurant-se el 1927 (Foto: Xalet Maristany, construït amb pedra de riu escairada, el seu estil té un cert aire victorià anglès. A la part posterior del mateix es troba una galeria coberta d'amples mides que es torna accessible per les habitacions del pis superior).

El resultat va ser una ample vorera central, que actua de passeig, on es van disposar faigs alternant-se amb castanyers d'índies i de plàtans falsos. A cada banda de la part central, herbosa i vorejat d'arbres, es troba una calçada, actualment pavimentada amb llambordins. A l'entorn del passeig, parcel·les de grans dimensions amb cases senyorials, tanques de base de pedra i reixes metàl·liques.

La composició general del passeig podria tenir influències del paisatgisme d’Anglaterra, ja que Alejandro, el fill de Francesc Maristany, hi visqué durant 4 anys i es té constància que envià una postal de Balmoral Castle a l’arquitecte Bernardí Martorell l’any 1901, expressant-li com li havia agradat aquell paisatge.

L’estiueig de les famílies barcelonines es va trencar el 18 de juliol de 1936 però, ben acabada la guerra, es va tornar a reprendre i continua actualment. Va ser durant la guerra civil, que s’aprofitaren totes les cases senyorials del passeig per reclutar i instruir milicians republicans i refugiats. En una d'elles - a la casa del banquer Garcia Nieto - va ser, durant un breu temps, punt de trobada del Govern de la República, ja que Juan Negrín, president del govern espanyol de la Segona República Espanyola, i la seva família s'estaven. Aquí es trobaven més segurs que no pas a Barcelona, quan la seu del govern va ser traslladada a la ciutat comtal, i també estaven més a prop de la frontera francesa (Foto: Xalet el Casalet. Situat dins un extens jardí i construït amb pedra de riu respon a una adaptació d'algunes tipologies de cases de pagès de la comarca).

Entre els arquitectes que van participar en la construcció de les diverses cases hi trobem a Raimon Durán y Reynals, fundador del GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània), Josep Antoni Coderch, Enric Sagnier o Francesc Mitjans, arquitecte del Camp Nou (Foto: Xalet Costa Font. Inclou elements neogòtics i una gran porta adovellada a manera d'una masia pairal, i amb les parets fetes amb materials del país).

Una de les finques més destacades i curioses és l'anomenada Vora el Ter, que disposa d'una petita església i un claustre traslladats des de San Esteban de Gormaz, en la província de Sòria. En el següent article del bloc Picota y cepo, s'explica la història peculiar d'aquesta curiositat (Foto: Vora el Ter).

Bibliografia i més informació en: QRCamprodon

Anar a: La vila de Camprodon | El Passeig de la Font Nova | Rocabruna i Beget

Llegir més