Terrassa: la Casa Alegre de Sagrera

Amb motiu de la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni (29/09/2013), veiem que un dels edificis històrics que realitzen una jornada de portes obertes és la casa Alegre de Sagrera de Terrassa. Havíem passat per davant d'ella diversos cops, però mai li havíem dedicat prou atenció. Després d'informar-nos sobre la casa, decidim visitar-la. La casa s'ubica en el carrer de la Font Vella, una de les artèries més comercials de la ciutat i ens trobarem amb un model d'habitatge de la burgesia industrial de l'època (inicis del segle XX) i una de les seus del Museu de Terrassa, juntament amb el castell-cartoixa de Vallparadís, la torre del Palau i les esglésies de Sant Pere.


Història de la Casa Alegre de Sagrera

Els orígens de la casa es remunten a finals del segle XVIII. La família Sagrera adquireix diversos casals al carrer de la Font Vella, on a començaments del segle XIX edifica la primera casa pairal, coneguda com la casa Sagrera. L'edifici principal tenia una planta rectangular de quatre casals d'amplada i corria paral·lel al carrer de la Font Vella. Estava format per la planta baixa, pis i golfes. La façana principal i la posterior presentaven esgrafiats.

La família Sagrera era una de les més benestants de Terrassa amb un negoci familiar centrat en la fabricació i comerç de teixits de llana. De la nissaga familiar, destaca Joaquim Sagrera com a sometent a la Guerra de la Independència i per la seva important presència a la ciutat a nivell polític i econòmic, sent alcalde durant els anys 1820-23. Durant la Guerra del francès les tropes napoleòniques van saquejar i incendiar la casa, en resposta a la clara posició antifrancesa dels Sagrera.

D'aquesta primera casa es conserven actualment tres estances del primer pis decorades amb pintures murals del pintor barceloní Josep Arrau i Estrada, de començaments del segle XIX: el gran dormitori principal (Sala Salvans), la Sala Hernán Cortés i l'habitació del matrimoni (Sala Judici de Salomó).

A la zona posterior de la casa, on hi havia les hortes de Sant Fruitós, s’hi annexionaven diverses dependències relacionades amb la fàbrica de draps i amb el patrimoni agrícola de la família

A finals del segle XIX, l’hereva de la família Sagrera, Mercè de Sagrera, es casa amb l’industrial tèxtil Francesc Alegre i Roig, propietari de la Terrassa Industrial i vinculat a l'oligarquia local. Mercè aporta al matrimoni la casa, força malmesa, del carrer de la Font Vella, i el 1911 es porta a terme una ambiciosa reforma de l’edifici, que és la que es conserva actualment, amb un estil eclèctic que incorpora elements d’inspiració modernista. El projecte s’encarrega a l’arquitecte municipal d’aleshores, Melcior Viñals i Muñoz, i passarà a anomenar-se Casa Alegre de Sagrera.

Maqueta de la casa (façana posterior)

En la remodelació de l’edifici va dissenyar una nova façana pel carrer Font Vella i va configurar una nova planta en forma de "U" amb dues ales laterals que alliberen un espai central com a pati. L’edifici reformat està constituït per un soterrani, una planta baixa, un primer pis i unes golfes. Les hortes de la part posterior de la casa també són remodelades i es converteixen en un extens jardí d’inspiració francesa, amb diverses edificacions annexes.

L’any 1915 el mateix arquitecte projecta una ampliació de la finca, que consisteix a bastir uns pisos adossats amb una escala independent de la casa (Font Vella, 31) i una façana que completa la inacabada del primer projecte.

Maqueta de la casa (façana principal)

Els principals elements d’inspiració modernista es fan més evidents a la façana posterior de la casa i en els interiors que no pas a l’austera façana principal. Destaquen especialment els treballs de forja, els mosaics, els vitralls emplomats i pintats, les pintures murals i els relleus escultòrics.

La Casa Alegre de Sagrera s’erigeix com un model d’habitatge de la burgesia tèxtil local, ja que la distribució dels espais, tant els nobles com els del servei, permet interpretar la manera de viure d’una família burgesa des de començaments del segle XX fins a la crisi del tèxtil dels anys setanta. L’any 1973, la Casa, adquirida per l’Ajuntament de Terrassa amb l'ajuda de la Caixa d'Estalvis de Terrassa, es converteix en museu.


La planta baixa

Comencem la visita pel quarto de reixa, nom popular que rep l’estança destinada a sala d’estar o sala d’espera, i que se situa en un lateral del vestíbul d’accés i amb una finestra que dóna al carrer. Aquest és l’únic espai de la casa que conserva tota la decoració i el mobiliari original in situ.

Destaca la decoració de les guixeries i les pintures del sostre de Pere Viver, així com el paviment de rajoles hidràuliques de la Casa Escofet, Tejera i Cia., de Barcelona. El mobiliari és obra del prestigiós ebenista local, Pere Sabater. Va ser realitzat el 1888 aproximadament amb fusta de xicranda, i correspon la la moda tapissera de la dècada dels vuitanta del segle XIX. Els cortinatges de portes i finestres són originals i fan joc amb la tapisseria dels mobles.

En la pintura mural del sostre s’hi veu representada una escena amb dos personatges femenins, un dels quals està amb el tors envoltat per una túnica blanca que abraça l’altre personatge. Un putto els ofereix una corona de flors. Al costat de les noies hi ha representat un ancià alat que duu una torxa encesa. L’escena queda emmarcada al
capdamunt per unes garlandes de flors subjectades per putti.


En la sala s’exposen quadres d’artistes de procedència diversa com Teresa Romero, Alexandre de Riquer, Josep Ros i Coll, Melcior Domenge i Tomàs Viver, entre d’altres.

El despatx de Francesc Alegre i Roig comunica amb el quarto de reixa i amb el despatx del seu administrador, on es guardava la caixa forta. La porta de vidre glaçada d’accés a aquest darrer espai té gravat l’escut de la família Alegre de Sagrera. Es tracta d’un despatx noble amb un arrimador de fusta que recorre tota la sala i que arriba fins a la imposta. Per sobre l’arrimador, la paret està entapissada amb la mateixa roba que les cortines de la finestra, que dóna al carrer de la Font Vella.

El paviment hidràulic és una reproducció de l’original de la Casa Escofet, Tejera i Cia., de Barcelona, dissenyat per l’arquitecte Josep Font Gumà, i forma una catifa central amb motius florals i geomètrics de color vermell, verd ocre i teula. A la paret oest originalment hi havia una prestatgeria, que no es conserva, com tampoc la resta dels mobles del despatx. Els que ara moblen aquest espai provenen d’un altre habitatge terrassenc i són d’estil isabelí, de la segona meitat del segle XIX.

A l'altre lateral del vestíbul d'accés a la casa, hi ha el menjador d'ús diari, amb una finestra que dóna al carrer de la Font Vella i el passadís del davant connecta amb l’àrea del servei, formada per la desapareguda cuina –amb rebost, safareig i planxador- el cosidor i l’accés al soterrani. Conserva l’arrimador de fusta, amb una sanefa superior amb decoració floral, i el paviment hidràulic de la Casa Escofet, Tejera i Cia., però no els mobles originals.

Des de l’any 1983 acull la sala dedicada als escriptors Agustí Bartra (Barcelona, 1908 - Terrassa, 1982) i Anna Murià (Barcelona, 1904 - Terrassa, 2002), on s’exposen els objectes personals i artístics de la parella.

D'aquí passem al gran saló, l'estança més noble de la casa. Està dividit en tres espais separats per columnes de marbre rosa, amb capitells amb decoracions florals i tres al·legories dedicades a l'arquitectura, el comerç i la indústria tèxtil. Sis plafons de pintures murals realitzades per Pere Viver i Aymerich decoren els murs est i nord del saló amb paisatges simbolistes.

Part del mobiliari és original, com els sofàs i el mirall encastat, cadires, banquetes i algunes taules auxiliars, però també hi ha elements que provenen d'altres habitatges terrassencs.

Aquesta sala fou un dels espais en què es rodà la pel·lícula La teranyina, dirigida per Antoni Verdaguer i de la qual el mateix Jaume Cabré fou coautor del guió. En realitat, aquest espai emmarca perfectament amb el tipus d'ambient ideat per Cabré per ambientar la vida familiar dels Rigau, protagonistes de la novel·la.

L’envidriat és un espai annex al saló, format per una lluminosa tribuna d’estructura metàl·lica coberta de vitralls pintats i emplomats fets per l’empresa Maumejéan, amb seu a Barcelona, entre altres llocs, i que dóna a la façana posterior de la casa. La part inferior de la tribuna té un arrimador de mosaic ceràmic.

Al fons del mur oest del saló se situa el lavabo, actualment remodelat, al qual s’accedeix per una porta corredissa amb vitralls pintats i emplomats.

Abans de sortir al pati, entrem en el menjador per a les grans ocasions. Aquest gran espai havia de convertir-se en un menjador per a actes extraordinaris, d’estil neogòtic segons el projecte de Joan Pallarols, de 1917, però va quedar inacabat.

Preveia un arrimador i un sostre enteixinat de fusta. Només va construir-se la llar de foc de pedra amb funció exclusivament decorativa, que té l’escut familiar esculpit amb relleu...

... i els tres grans finestrals amb vitralls pintats i emplomats, atribuïts a l’empresa Maumejéan, i que donen al pati posterior.

També s’inclouen els plafons de les pintures murals que Alexandre de Riquer va pintar el 1901 per a la Sala d’Actes de l’Institut Industrial de Terrassa i tres llums que procedeixen del Cercle Egarenc. En la pintura mural hi ha representades l'agricultura (dones recol·lectant fruites i fent treballs de la terra, amb Sant Llorenç del Munt com a paisatge de fons), la indústria (amb dones treballant peces de roba) i l'exportació (amb una barca de vela carregada amb peces de roba).

El 1973, quan la casa es converteix en museu, Jeroni Font decora l’espai com a menjador per a actes protocol·laris i s’hi afegeix una gran taula que prové de la Torre Salvans, on el president de la República, Manuel Azaña, va presidir el darrer Consell de Ministres de la República.

El pati comprèn l’espai entre les dues ales de la casa i es tanca al nord amb una gran reixa de ferro forjat amb decoració de garlandes i roses que separa la casa de la resta del jardí.

El paviment està format per un mosaic amb tessel·les de marbre de tres colors que configuren una lleugera decoració vegetal. A l'entrada, ocupant l'espai de la porta de ferro i formant un arc, hi ha una inscripció que diu “SALVE”, entre ornamentacions florals en tessel·les de colors.

Al centre del pati hi ha un sortidor de pedra en forma d'estrella de sis punts arrodonides, amb una escultura d’un nen amb una oca.

A l'extrem est, s'aixeca una torre, amb dues trones cilíndriques amb cobertes còniques de pendent molt pronunciat, revestides de trencadís de ceràmica vidriada de color vermell.

Respecte a l'ala oest, a la planta baixa, podem veure els tres grups de finestres, del menjador per a les grans ocasions, quatripartides per unes esveltes columnetes, amb uns capitells amb decoració vegetal.

En aquesta mateixa ala, a l'extrem, tenim un cos avançat respecte a la línia de la façana que aparenta una torre amb un capcer escalonat, i amb una tribuna sobresortint de pedra en la part central. Al capdamunt, hi ha l'escut de la família Alegre de Sagrera.

L’escala principal d’accés al primer pis, de fusta de caoba, és de dos trams a escaire. La barana, també de fusta, té barrots de llautó, i un element floral decora el seu extrem inferior.

Al buc de l'escala noble, es troben quatre pintures murals en cada paret de Joaquim Vancells i Vieta. La més gran representa les muntanyes de Rubió, que reprodueix l'escenari on Joaquim de Sagrera va ser agafat presoner durant la Guerra de la Independència després d'una lluita desesperada amb els seus sometents contra els francesos. Les altres tres representen tres masos propietat de la família Alegre: Ca n'Ametller d'Abrera, Mas Valls i Can Palet de Ullastrell.

Hi ha també una placa commemorativa de Joaquim Sagrera que havia estat a la façana del carrer Fontvella i es va col·locar a l’escala el 1973. L’escala és coberta amb un badalot de vidres emplomats on s’hi representa l’escut de la família.



La primera planta

Ja en el primer pis, visitem primer els espais originals de la Casa Sagrera. Comencem per la Sala Hernán Cortés que manté la decoració de pintures murals al tremp de començaments del segle XIX, atribuïdes a Josep Arrau i Estrada. La temàtica de les pintures es desenvolupa en sis plafons amb escenes figuratives sobre la conquesta de Mèxic per part d’Hernán Cortés, amb llegendes escrites a la part inferior de cada escena. Les escenes estan emmarcades per decoracions d’arquitectures i de fals marbre.

Aquesta sala tenia la funció de distribuir l’accés als dormitoris a través de quatre portes. Però, una d'elles es troba tapiada ja que obre sobre l'escala noble per la qual hem pujat. Abans de la remodelació, sembla que hi havia una petita capella.

Pintura número 1: "Nombra Diego Velázquez a Hernan Cortés General de la armada y éste lo acepta"

Pintura número 2: "Pelean los españoles con un exército poderoso de los indios de Tabasco y su comarca y quede por Hernan Cortés una completa victoria"

Pintura número 3: "Nombra Diego Velázquez a Hernan Cortés General de la armada y éste lo acepta"

Pintura número 4: "Concede Hernan Cortés la paz que le pide el Senado de Tlascala"

Pintura número 5: "La paz a la instancia de la República de Tlascala executa a Hernan Cortés su marcha y hace su entrada en aquella populosa ciudad"

Pintura número 6: "Motezuma declara a Carlos V legítimo sucesor del Imperio Mexicano"

Al sostre, les pintures sobre tela estan clavades a les bigues i hi apareixen representats Mart, déu de la guerra i Ceres, deessa de l'agricultura.

El mobiliari original, d’estil isabelí, compost per un sofà, dues butaques i una dotzena de cadires està exposat actualment a l’habitació contigua, anomenada dels forasters. Els mobles que ara decoren la sala provenen de la desapareguda casa Alegre del carrer del Nord de Terrassa.

A mà esquerra, hi ha la Sala Judici de Salomó, que conserva pintures vuicentistes als murs i sostre. Les de les parets mostren la iconografia del Judici de Salomó narrada en quatre escenes amb llegendes a la part inferior, i les del sostre estan decorades amb plafons i medallons als angles. Aquest espai era l’alcova de l’habitació de matrimoni de la Casa Sagrera, i posteriorment es converteix en habitació de forasters de la Casa Alegre de Sagrera. Pel que fa al mobiliari original, era d’estil isabelí, però no es conserva. Els mobles exposats provenen en gran part de la sala contigua.

Pintura número 1: "Sentencia sabiamente Salomons el pleito de dos mugeres que sostenían ser hijo suyo un mismo niño" | Pintura número 2: "Salomón pide a Dios sabidura, y el señor se la concede superior a todos los hombres" | Entre aquestes dues pintures hi ha, també pintada i en perspectiva, una fornícula amb la representació d'un personatge vestit amb una túnica que aixeca el braç dret i a la mà duu una llança.

Pintura número 3: "Logra Salomón ver colocada en el templo el area del señor" | Pintura número 4: "La reina de Saba"

Entre la Sala Hernán Cortés i l'habitació principal de la Casa Sagrera, hi havia el despatx del cap de la família, i durant la reforma de 1911 es va remodelar i convertir en sala de música. Des de 1975, és la Sala Fèlix Mestres, perquè s'exhibeixen obres del pintor barceloní Fèlix Mestres i Borrell (1872-1933), que el seu fill Lluís va donar a la ciutat de Terrassa, juntament amb part del mobiliari que s'hi pot veure.

Les parets fan xamfrà i destaca el plafó pintat del sostre atribuït al també pintor barceloní Aureli Tolosa (1861-1938), amb escenes de putti desfent un llaç; no se’n conserva, però, el mobiliari original.

El dormitori principal de la casa, la Sala Salvans, conserva les pintures murals de començament del segle XIX, malgrat que durant la Guerra de la Independència van desaparèixer les escenes figuratives relatives a la vida i la mort de la Verge, pel saqueig dels francesos. Actualment només podem contemplar la decoració pictòrica que emmarcava aquestes escenes i les pintures del sostre, que mostren escenes bíbliques de Judit i Holofernes.

L’estança conserva a la paret oest el marc d’una porta que comunicava la casa, ja des de l’època de la Casa Sagrera, amb la finca contigua del mateix carrer. Part del mobiliari de la cambra es conserva al passadís del primer pis i forma conjunt amb les cortines de la porta i de la finestra.

Des de 1974 la sala acull la col·lecció d’estàtues orientals donada per Montserrat Corbera, vídua de Josep Salvans. Es tracta de prop de 400 peces, de materials, cultes i funcionalitats diverses, i que provenen de la Xina, el Japó i el sud-est asiàtic. Cronològicament, el gruix de la col·lecció abasta del segle XVII al XX, a excepció d’algunes peces anteriors.

Passem a l'ala del servei, àrea totalment destinada al servei de la casa, i té propera la porta de servei que dóna a l'escala dels pisos de lloguer, amb entrada pel carrer de la Font Vella, 31.

La primera estança era una sala per al servei, i actualment és una sala no monogràfica del museu. L’espai contigu era el dormitori de malalts, i ara, com a Sala Barrau, exhibeix una selecció de quadres de Laureà Barrau (Barcelona, 1863 - Eivissa 1967). Després, un passadís menava a l’escala de servei interior, per la qual s’accedia al soterrani i també a les cambres del servei i a l’habitació de jugar, pavimentades amb rajola basta vermella, i que van desaparèixer quan es va inaugurar el Museu i es van convertir en un sol espai: la Sala Mateu Avellaneda Cañadell (Terrassa, 1902 - 1949), on s’exposa des de 1977 part del fons d’aquest dibuixant local.

El fons inclou dibuixos de caràcter històric, goigs, exlibris, heràldica, reproducció de segells notarials i documents. Avellaneda il·lustrà la Terrassa medieval i la Terrassa vuitcentista, el Conjunt Monumental de les Esglésies de Sant Pere i les masies, capelles i ermites del terme.

Tirem enrere en direcció a l'escala principal, per anar a l'ala de dormitoris, on hi havia quatre dormitoris que s'han convertit en sales monogràfiques dedicades a artistes i literats diversos...

... i un lavabo, del qual es conserva tot el mobiliari intacte: pica, mirall, llums i armaris originals de la reforma de 1911.

La Sala Ferran Canyameres (Terrassa, 1898 - Barcelona, 1964) s'inaugurà l’any 1986 amb motiu de la donació que va fer Montserrat Canyameres, filla de l’escriptor terrassenc, de tot el material literari, la correspondència i els objectes personals i artístics del seu pare. A la sala només s’hi exposen els seus objectes artístics i personals.

La Sala Josep Martínez Lozano (Barcelona, 1927-2006) conté una selecció de pintures d’aquest aquarel·lista establert a Terrassa.

La Sala Carlos Baca-Flor (1867-1941) està dedicada a mostrar una part de l’obra d’aquest artista peruà, del qual el Museu conserva més d’un centenar d’obres. En el passadís d’accés als dormitoris d’aquesta ala també s’exhibeixen obres del mateix artista.



La sala de reserva dels fons numismàtics del Museu de Terrassa està instal·lada al final d’aquesta ala de dormitoris de la casa, però la vam trobar tancada, per reformes.


El jardí

Es pot accedir lliurement al jardí, donant la volta a l'illa que ocupa la casa. De forma trapezoïdal, té dues entrades, l'una des del pati de la casa, encara que actualment la porta de ferro està tancada, i l'altra, també amb una porta de ferro forjat, pel carrer Cardaire.

Es d’estil romàntic francès, amb un estany central, una gruta adossada al mur nord i uns quants bancs per seure. Diversos caminals envoltats per parterres de gespa recorren el jardí. Prop de la porta d’entrada del carrer del Cardaire hi ha una exedra amb escalinates laterals. Originàriament les edificacions annexes feien la funció de celler, galliners, cotxera, casa dels masovers i magatzems diversos.



Bibliografia: plafons informatius de la casa | web de l'Ajuntament de Terrassa | Projecte final de carrera: Aixecament arquitectònic de l'edifici modernista: Museu Casa Alegre de Sagrera, per Felip Chica Molina i Alejandro Córdoba García (EPSEB)