La Casa de Convalescència

Situat a l'esquerra de la Rambla, al cor del Raval de Barcelona, entre el carrer del Carme i l'antic Hospital de la Santa Creu, i el carrer d'Egipcíaques i l'antiga Acadèmia de Cirurgia, es troba la Casa de Convalescència, seu històrica i actual de l'Institut d'Estudis Catalans. Es tracta d'un edifici civil del segle XVII, que formava part del gran conjunt sanitari integrat per l'antic Hospital de la Santa Creu (actual Biblioteca de Catalunya), el Col·legi de Cirurgia (posteriorment, Facultat de Medicina i ara seu de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya) i la mateixa Casa de Convalescència, on hi anaven els malalts que tot hi haver-se curat, necessitaven un temps per refer-se i no tenien ningú que en pogués tenir cura.

A l’Hospital de la Santa Creu, com en tots els hospitals medievals, els malalts solien jeure a terra, sobre flassades o màrfegues. Quan hi va haver llits, es posaven capiculats si hi havia plètora. Les condicions doncs no eren massa bones. Aviat es detectà la necessitat de tenir als convalescents apart que es justificava sobradament pel perill de recaure si convivien amb els malalts. El 1596 el prior de l’orde de Sant Joan de Jerusalem aconsegueix un espai per convalescents en la part construïda d’un nova nau que es deia de Sant Joan Baptista. Però aviat els administradors de l'Hospital l’ocuparen amb malalts.

L’interès del bisbe de Barcelona, Joan Sentís, fou cabdal. El 1622 comença una campanya de captació de donatius implicant-hi la Diputació, el Consell de Cent i particulars. El 26 de març del 1629 posaven la primera pedra, però van passar més de 30 anys fins que es va inaugurar, els dies 24 i 25 de gener de 1680. El projecte inicial de l'edifici, que després fou reduït, preveia tres plantes: a la planta baixa, menjadors, cuines, rebost i forn; a la primera planta, els dos dormitoris -l'un per a homes i l'altre per a dones-, les secretes i la capella, i a la planta de dalt, en les golfes, el guarda-roba. També incloïa un claustre i un sobreclaustre.

Com altres obres d'aquest tipus, aquest espai va ser gràcies a l'impuls de la societat civil de l'època. Diversos ciutadans i famílies benestants, com Lucrècia de Gualba (senyora del castell i terme de Montnegre), Pau Ferran, els Soler, els Astor i els Cardona, van fer gala de la seva generositat en deixar els seus béns a l'institució i als pobres convalescents. Això els atorgà el títol de fundadors i, des d'aleshores, els seus escuts apareixen com a elements decoratius per tot l'edifici.

Tot i les aportacions inicials dels marmessors de Lucrècia de Gualba, l'empenta necessària per a acabar l'obra amb les característiques que té ara va arribar l'any 1646, quan Pau Ferran va testar a favor de la Casa de Convalescència. Segons les cròniques, Pau Ferran era un ric navilier arruïnat que estava ingressat a la Casa de Convalescència i que, després de recuperar la fortuna, va llegar els seus béns a la casa que l'havia acollit, a condició que fos administrada independentment de l'Hospital de la Santa Creu, i per uns administradors que ell mateix designà a perpetuïtat: el prior i l'administrador de l'Hospital, el prior del proper Monestir de Nostra Senyora del Carme, l'obrer ciutadà de Santa Maria del Mar i com escrivà el seu notari particular.

Quan l'Hospital de la Santa Creu es va convertir en l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, la Casa de Convalescència va ser també traslladada al nou conjunt modernista, on va ocupar un edifici independent obra del fill de Lluís Domènech i Montaner, Pere, que va ser inaugurat el 1930 pel rei Alfons XIII el mateix dia que l’Hospital. Desaparegut el caràcter benèfic de l'edifici, l'Ajuntament de Barcelona comprà el recinte el 1921. Deu anys més tard, poc abans de proclamar-se la República, el cedí a perpetuïtat a l'Institut d'Estudis Catalans, l'acadèmia fundada l'any 1907 per Enric Prat de la Riba. Aquesta situació va durar poc temps perquè la repressió posterior a la Guerra Civil va sumir l'IEC en la clandestinitat, mentre els vencedors van destinar l'edifici a altres usos. Amb l'arribada de la democràcia, l'any 1977, l'edifici retornà a l'IEC, que acabà el trasllat el 1982.

La Casa de Convalescència va constituir una millora clara en l'atenció als malalts convalescents. A finals del segle XVII, tenia dos-cents llits de ferro, quatre-cents matalassos i quadres per a "alegrar la vista", i als malalts que en podien prendre els donaven carn i postres. El lligam de la Casa de Convalescència amb l'Hospital va continuar, així, fins a principis del segle XX.

D'estil classicista, l'edifici fa poques concessions al barroc. Però, més enllà del valor arquitectònic i social, la Casa de Convalescència reuneix exemples cabdals de les arts plàstiques dels segles XVII i XVIII, tant en escultura i pintura (murals i quadres), com en ceràmica i revestiments. No en va s'havia contractat els escultors, pintors i escudellers més significatius del moment.

L'edifici ofereix un exterior extremadament senzill. En la façana principal, en la que s'obre l'entrada, hi ha el portal principal, enquadrat per pilastres de pedra negra, sobre les quals reposa un arquitrau, amb una llegenda relativa a la Casa de Convalescència, i senzilla cornisa. A sobre d'aquesta hi ha l'escut de l'Hospital i el de la ciutat emmarcats dins d'una forma edicular flanquejat el conjunt per pinacles.

L'altre element decoratiu exterior es troba a la fornícula de la cantonada del carrer d'Egipcíaques, amb la figura de Sant Pau, obra de Domènec Rovira 'el Jove', autor també de les imatges de sant Bernat de Claravall i sant Benet de Núrsia, que podem trobar en la portalada de la façana principal de l'església del Monestir de Santa Maria de Poblet.

Accedint a la Casa pel portal principal, es troba un vestíbul de planta quadrangular amb deu plafons repartits per les parets on es narren episodis de la vida i martiri de Sant Pau. Fets en ceràmica amb gran profusió d'emmarcaments, motius decoratius vegetals, gerros i gran riquesa de color, van ser realitzats entre 1679 i 1682 per Llorenç Passoles. L'autor utilitzà els colors groc, blau i la seva combinació, el verd. El groc serveix per a representar els objectes propers, el blau els llunyans.

Els episodis representats són: la fugida d'Efes, obres de caritat a Roma amb sant Bernabeu, evasió de Damasc, predicació als jueus, conversió, decapitació, sant Pere i sant Pau a Roma, sant Pau escrivint les epístoles, sant Pau davant dels jutges i la representació iconogràfica del sant (l'espasa i la ploma). En el sostre en creueria, es troba l'escut de Pau Ferran en la clau de volta. A mà dreta, hi ha una placa amb un text en català antic, que conté informació sobre les dades bàsiques de la construcció de la casa.

Traspassat el vestíbul d'entrada ens trobem un pati central quadrat que es conforma com un claustre de dos pisos. La galeria baixa consta de grans arcs de mig punt sobre pilars rectangulars, mentre que el pis superior dobla el nombre d'arcs, recolzant-se sobre columnes toscanes.

Enmig del pati hi ha un pou, on es recollia l'aigua de pluja que s'hi aplegava pels forts pendents, amb un brocal coronat per la figura de sant Pau, realitzada per Lluís Bonifaç i considerada com una obra mestra de l'escultura catalana del segle XVII. Segons s'indica, la tria del sant va ser degut al fet que Pau Ferran, màxim mecenes de l'espai, va voler posar el seu patró al bell mig del pati.

Pau Ferran també va incloure el seu escut d'armes arreu de la construcció. Als quatre costats del pati es pot veure, si es para atenció, un escut amb tres ferradures, una transformació en icona del seu cognom.

Per dues escales es podien accedir al pis superior. La primera d'elles, de dos trams, era denominada "de l'Administració", i unia la zona de la planta baixa per on entraven els subministres a la Casa, amb les oficines, on es portaven els comptes i l'administració d'aquella. Llorenç i el seu fill Pau Passoles, foren els autors de les ceràmiques dels arrambadors, realitzades entre 1679 i 1685.

L'altra escala, o principal, unia la planta inferior amb la superior, amb dos trams i replà, i amb els laterals i els arrambadors de ceràmica policromada.

Al primer pis, a la Sala Prat de la Riba, es troba una capella barroca, que conté un quadre central de Viladomat i quatre tapissos flamencs del segle XVI, adquirits per la Generalitat de Catalunya de l'època, i que, quan aquesta institució va desaparèixer pel Decret de Nova Planta, van passar a mans de l'Audiència i, posteriorment, a la Diputació de Barcelona, que sota la presidència d'Enric Prat de la Riba va aprovar el dictamen fundacional de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1907.

Com altres edificis nobles de la ciutat de l'època, el pati dels tarongers és un jardí elevat. Avui dia, i en homenatge a Mercè Rodoreda, es mostren algunes de les plantes que l'escriptora anà esmentant al llarg de la seva obra com camèlies, pelovelles, cineràries, magraners, glicines, llessamins reials, mimoses, acàcies blanques o nenúfars.

Bibliografia i més informació en: Web de l'Institut d'Estudis Catalans | De Santa Creu a Sant Pau: la Casa de Convalescència, 1680-1994 | De Santa Creu a Sant Pau: les armes de la Casa de Convalescència | L'arquitectura civil del segle XVII a Barcelona (Antònia Maria Perelló Ferrer)