El Pati Manning de la Casa de Caritat

Passejant pel centre de Barcelona pots trobar-te i descobrir veritables sorpreses com el Pati Manning, en el carrer Montalegre número 7, que forma part del conjunt d'edifics que configuraven l'antiga Casa de Caritat, al barri dels tallers, al nord del raval. En aquest espai, mig amagat, mig desconegut, trobem un claustre amb parets amb esgrafiats i mosaics, arcades, un cafè amb terrassa i també una església en el seu interior.

El conjunt de la Casa de la Caritat està format per una agregació d’edificis heterogenis construïts en diferents èpoques i actualment alberga un complex cultural format pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona (CERC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona i la Universitat Ramon Llull.

El 1362, s'hi instal·là aquí una comunitat de monges canoneses de Nostra Senyora de Montalegre. Com que l'orde religiós al qual pertanyien es va negar a acceptar les claúsules del Concili de Trent, el papa Climent VIII el va disoldre el 1593. El 1598 s'aprofità l'edifici per allotjar el nou Seminari Conciliar de Montalegre, per part dels jesuïtes, fins l'any 1769, data en què el seminari es traslladà al Col·legi de Cordelles.

El 1792, l'edifici que havia sofert transformacions importants al llarg del segle va ser destinat a hospici, fins el 1957. Aquest any, les instal·lacions que des del 1954 pertanyien a la Diputació de Barcelona van ser desallotjades i els serveis assistencials, traslladades a les Llars Mundet, al barri d'Horta.

L'any 1802 el rei Carles IV, amb motiu d’una visita a la ciutat, va autoritzar la creació d’ una casa de Caritat on era l'hospici, i es va quedar meitat Casa de Caritat i meitat hospici. Però, els orígens de la Casa de la Caritat de Barcelona com institució, es remunten a l'any 1583, quan el consell municipal fundà un asil per a pobres d'ambdós sexes al carrer d'Elisabets. El 1772 es va considerar que, atesa la gran quantitat d'allotjats, calia traslladar la població masculina a l'edifici adjacent de l'antic Seminari Conciliar Tridentí, dirigit pels jesuïtes des del 1598 fins a la seva expulsió del país el 1767. Les dones i les nenes pobres van restar a la Casa de Misericòrdia del carrer d’Elisabets.

Cal tenir present que, des d’un punt de vista arquitectònic i urbanístic, aquest recinte es va anar bastint sense cap mena de planificació, de manera que la construcció dels diferents edificis s'abordava a mesura que els requeriments i l'economia de la institució ho permetien. L'estructura del recinte era, doncs, ben semblant a un laberint d'edificis heterogenis connectats per passadissos exteriors i patis de dimensions diverses, que corresponien als diferents departaments de l'antic hospici (homes, dones, infants, "impedits", "fatus", "distingits", etc.). Els patis exteriors, destinats a l'esbarjo dels hospicians, s'identificaven amb el nom d'importants benefactors de l'establiment: Pati Vidal (actual Pati de les Dones), Pati Ferrer, Pati Plandolit, Pati Nadal, Pati Manning, etc.

El Pati Manning, el nom del qual es va ficar en honor a Robert Manning, corresponia a l'antic claustre de l'antic Seminari Conciliar de Montalegre dels jesuites i actualment acull el Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona

El 1912 es remodelà el sector nord. L'arquitecte Jaume Font projectà la nova església al costat del Pati i, més cap a ponent, s'aixecà una nova sala d'actes projectada per Josep Goday. El pla urbanístic de la ciutat vella, redactat l'any 1958, preveia la destrucció de pràcticament totes les instal·lacions, excepte el Pati Manning i l'església, l'obertura de carrers a l'interior de la illa, l'afectació d'una part a parc públic i la construcció de dependències administratives. Amb el trasllat dels serveis assistencials a Horta, el conjunt restà quasi sense ús. L'església fou cedida el 1965 al Bisbat de Barcelona per a ús de l'Opus Dei, la Diputació i l'Ajuntament es repartiren els solars que produí l'enderroc.

El claustre és de planta quadrada i consta de dos pisos, l'inferior amb grans arcs escarsers sobre columnes toscanes, i el superior amb arcs de mig punt més petits, corresponent dos arcs del pis de dalt a cada un de la planta baixa. La coberta és inclinada cap al pati i està feta amb bigues, llates i cairons decorats.

A la part baixa de les plantes d'ambdues plantes hi ha un arrimador ceràmic, amb motius florals a la planta baixa i amb ornamentació geomètrica i floral a la planta alta, que s'adapta a les obertures. Damunt els arrimadors, a l'escala i al costat de llevant de la primera planta hi ha esgrafiats amb motius florals i geomètrics. Els esgrafiats són obra de Francesc Canyellas i Balagueró.

El cos de l'edifici amb façana al carrer de Valdonzella i de Montalegre és la part més antiga del conjunt i la forma de la planta és trapezoïdal. La planta baixa està coberta amb volta de canó. La resta de cossos que configuren el claustre-pati són de planta rectangular i s'organitzen en una única crugia a tota alçada a les ales de llevant i de migdia. El costat de ponent del claustre el tanca l'església.




A la planta baixa oberta al pati, hi ha l'escala principal que comunica les dues plantes. Una altra escala interior comunica les plantes primera i segona.

Al bell mig del pati hi havia una font, que va desmuntar-se el 1986, coronada per un grup escultòric de Joan Serra i Pau, del 1879, amb un tema al·legòric de la Caritat: l'acolliment i la protecció d'uns infants. Aquesta escultura es va traslladar a una de les parets del claustre, a prop de la porta d'entrada.