Seguim coneixent la Terrassa modernista i industrial, fent la ruta pel centre mateix de la ciutat, després d'haver fet la
ruta de Vallparadís.
Vapor Aymerich, Amat i Jover
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1907 | Rambla d'Ègara, 270 |
A instàncies de la societat Aymerich, Amat i Jover, l'arquitecte Muncunill va construir aquest vapor destinat a la fabricació de teixits de llana i s'hi produïa tot el procés tèxtil, des de la filatura i el tissatge fins als tints i acabats.
L'edifici consta d'una gran i única nau, d'uns 11.000 metres quadrats, de planta rectangular, i d'un edifici central annex de tres cossos que allotja i conserva els espais energètics originals de la fàbrica: les calderes, les carboneres, la xemeneia i la màquina de vapor que a través d'un gran volant i de la seva corretja transmetia –mitjançant embarrats, politges i corretges– el moviment a les màquines. A més, hi ha el cos d'accés al pati del recinte, amb el portal i les oficines, i la xemeneia.
La gran nau té una estructura a base de columnes de ferro colat que sostenen una coberta en forma de dents de serra constituïda per dobles voltes catalanes de maó pla, obertes amb grans finestrals orientats al nord, que donen una llum zenital que es difon per tota la nau. Aquest edifici excepcional està considerat com un dels millors exemples del Modernisme industrial català.
Va tancar les seves portes el 1976, i la Generalitat de Catalunya va adquirir aquest edifici l'any 1983 per albergar la seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.
Mercat de la Independència
| Arquitectes: Antoni Pascual i Carretero i Melcior Vinyals i Muñoz | Any: 1903-06 | Rambla d'Ègara, 124-128 |
L'antic mercat de Terrassa s'organitzava a la plaça Major de la vila medieval emmurallada, al costat del Castell Palau i ocupant l'actual plaça Vella, des de l'edat mitjana, previlegi que va donar l'Infant Martí l'any 1391, fins que l'Ajuntament va acordar construir un edifici exclusiu i cobert per a aquesta activitat, en els terrenys de l'antic edifici de l'Hospital de Sant Llàtzer al Raval de Montaserrat.
És obra de l'arquitecte Antoni Pascual i Carretero, encara que l'any 1906 el va substituir Melcior Vinyals i Muñoz. El nom de l'edifici prové de la commemoració del centenari de l'inici de la guerra de la Independència, celebrat el 1908, l'any en què es va inaugurar. El dia de la inauguració no es va permetre la venda, només la visita de personalitats de Terrassa i de ciutadans. La gran afluència de gent va provocar que s’hagués de restringir l’entrada. Les autoritats, el seguici i la premsa anaren posteriorment a sopar a l'Hotel Peninsular, regentat pels germans Pompidor.
Es redactà un reglament que, entre les lògiques normes de salubritat, prohibia: vendre carn que no fos de l’escorxador públic de Terrassa, anunciar la venda a crits, entrar amb gossos, exercir la mendicitat, l’entrada de prestidigitadors, i fer subhastes o rifes. El mercat tingué dos tipus de parades: les d’ocupació continuada i les transitòries; aquestes últimes eren conegudes popularment com les barraques i eren utilitzades pels mercaders ambulants. Els primers pagaven un lloguer mensual i els segons pagaven per dia.
El recinte està format per tres naus obertes que conflueixen en forma de ventall en un cos central més elevat, d'estructura metàl·lica, que serveix de llanterna. Cinquanta columnes de ferro colat sostenen una coberta que afavoreix la llum natural a través de 4.000 claraboies de vidre. Es tracta de l'edifici que conserva l'estructura metàl·lica més gran de l'arquitectura terrassenca d'estil modernista.
L’edifici consta d’una planta soterrada de 1.500 m2 que soluciona el desnivell existent entre el Raval de Montserrat i la Rambla, i una planta superior de 3.400 m2 on s’ubiquen els punts de venda. A la façana exterior distingim dues parts: El sòcol, fet de paredat comú, i la resta de la façana de parament arrebossat amb finestres verticals d’arc de mig punt separades de tres en tres per mitjà de pilastres. De les portes d’accés destaca el treball de forja de clara influència modernista, on apareix l’escut de la ciutat com a clar protagonista.
Casa Joaquim Freixa
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1894 | Raval de Montserrat, 40 |
Es tracta d'un dels primers edificis de l'arquitecte Lluís Muncunill a Terrassa que es conserva dempeus,
juntament amb el magatzem Alfons Sala. Muncunill utilitza l'estil neogòtic en aquest habitatge de l'any 1894, tot i que només acostuma a utilitzar-lo en edificis de caràcter públic o de serveis, com l'Ajuntament de Terrassa.
L'edifici, de petites dimensions, consta de planta baixa a l'anglesa, però Muncunill hi introdueix com a novetat una planta semisoterrània. Destaquen els treballs de ferro forjat de les baranes exteriors, i una barana de pedra calada, sobre una imposta de mènsules, corona la façana.
Confiteria Vídua Carné (Farmàcia Albiñana)
| Any: 1908 | Raval de Montserrat, 48 |
A l'origen, els baixos d'aquest edifici es van destinar a confiteria i el pis superior a habitatge familiar. L'artista terrassenc Joaquim Vancells va dissenyar la façana i els interiors de l'immoble. Sobre el mur estucat blanc, s'aprecien diferents tipus d´arts aplicades —mosaics, esgrafiats, sòcol de ceràmica vidriada, rellotge de sol a la cornisa i garlandes de flors— i la data de construcció de l'edifici. També hi destaquen els treballs de forja del balcó i les jardineres del primer pis. A l'interior, sobresurten diferents elements de mobiliari original, forja, pintures i ceràmica vidriada.
L'any 1934 s'instal·la una farmàcia als baixos de l'edifici.
Casa Josep Boguñà
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1905 | Raval de Montserrat, 33 / La Unió, 1 |
La casa, de planta i un pis, pertany a l'etapa més plenament modernista de Lluís Muncunill, caracteritzada per l'ús de la línia corba i sinuosa i una certa sobreietat ornamental.
Ajuntament de Terrassa
| Arquitectes: Lluís Muncunill i Parellada i Antoni Pascual i Carretero | Any: 1900-02 | Raval de Montserrat 14-16 |
Aquest edifici és el màxim exponent de l'arquitectura pública, projectat per Muncunill entre els anys 1900 i 1902, i l'obra més representativa de la seva producció neogòtica. Amb una façana de pedra de Montjuïc, els arcs apuntats de la planta baixa i el pis superior, coronat per pinacles i un gablet central (col·locat el 1986), són els elements fidels al projecte original, ja que el pis principal fou una aportació d'Antoni Pascual, realitzat quan Muncunill renuncià al càrrec d'arquitectura municipal, el 1903.
L’edifici consta de planta baixa i dos pisos. La façana principal presenta a la planta baixa una portalada amb tres arcs apuntats per accedir a l’atri. El pis principal té cinc finestres amb arc apuntat amb guardapols, de les quals ressalta la central, que queden incloses en una balconada formada per claustres. El pis superior és més senzill i compta amb quatre finestres. Pel que fa als interiors de l’edifici, destaca el Saló de Sessions, també dissenyat per Muncunill, i l’escala monumental neogòtica d’accés al primer pis, que es va construir l’any 1945.
Antic Ajuntament de Terrassa
| Any: 1835 | Raval de Montserrat, 13 / C/ Cremat |
L'edifici es va construir originalment com a Casa de la Vila, mantenint aquesta funció fins al 1898. Aquell any es trasllada aquí la Seu de l'Institut Industrial de Terrassa, fundat el 1873, amb l'objectiu de potenciar el gremalisme dels diversos sectors industrials, i es va dur a terme diverses reformes. La més important va afectar a la decoració de la sala d'actes del primer pis.
El 1901, Alexandre de Riquer pinta un plafó mural a la sala d'actes del primer pis, que actualment està exposat a la Casa Alegre de Sagrera. Tres anys més tard, Joaquim Vancells en finalitza la decoració, amb més plafons pintats i dissenya el mobiliari, els vitralls i els llums, que encara s'hi conserven. El mateix any Lluís Muncunill eleva un metre la façana i reforma la teulada. L’any 1952, l’Institut Industrial es trasllada a la nova seu del carrer de Sant Pau (antic magatzem Pasqual Sala). Conserva a la façana principal, com a testimoni del seu primer ús, dos relleus que reprodueixen les torres de l’escut de la ciutat.
Casa Alegre de Sagrera
| Arquitecte: Melcior Vinyals i Muñoz | Any: 1911 | C/ de la Font Vella, 29-31 |
La Casa Alegre de Sagrera va ser construïda a començament del segle XIX per la família Sagrera. D’aquesta època es conserven quatre estances al primer pis amb pintures murals de Josep Arrau. El fabricant Francesc Alegre i Roig, en casar-se amb Mercedes de Sagrera, hereva de la família Sagrera, promou la reforma de la casa familiar. Aquesta reforma, realitzada el 1911, va transformar totalment l’edifici, que presenta un estil modernista eclèctic. A la façana principal, d’estil eclèctic, destaquen les dues torres laterals i la galeria de finestres del segon pis. En canvi, la façana posterior té un estil més colorista i està decorada amb motius ornamentals.
A l’interior de la casa trobem diferents motius decoratius de gran interès, com per exemple les pintures murals de Joaquim Vancells i Pere Viver, els treballs d’ebenisteria (sobretot els de l’escala principal), els vitralls emplomats del menjador i l’envidriat, i els relleus escultòrics de les columnes del saló, on trobem representades les activitats de la família Sagrera: agricultura, comerç i tèxtil. Les pintures modernistes d’Alexandre de Riquer, que decoraven el saló d’actes de l’antic Institut Industrial, es poden contemplar actualment al saló situat a la planta baixa de la Casa Alegre.
Coincidint amb la crisi industrial dels anys setanta, en què va desaparèixer la fàbrica de la seva propietat, la Terrassa Industrial, la família va vendre la casa, que va ser adquirida per l’Ajuntament de Terrassa l’any 1973. Actualment és una secció del Museu de Terrassa.
Gran Casino
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1920 | C/ de la Font Vella, 78 |
L’industrial Benet Badrinas va comprar l’any 1920 diferents cases del carrer de la Font Vella, en nom de la societat Fomento de Tarrasa, que es va fundar arran de l'escissió del sector més conservador del Círcol Egarenc, per tal de construir el Gran Casino. L’edifici consta de soterrani, planta baixa, dos pisos i jardí a la part posterior amb pista de ball a l’aire lliure. De l’interior en destaca el vestíbul sostingut per columnes i il·luminat per llanterna, i el saló de ball del primer pis. L’edifici va ser decorat amb gran sumptuositat, tant pel mobiliari com pels llums, els objectes artístics, les pintures de Joaquim Vancells i dels germans Viver. Durant els anys vuitanta l’edifici i l’entitat entren en decadència, i s’hi deixa de fer activitats. Avui en dia, està la botiga cooperativa Abacus.
Casa Concepció Monset
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1907 | C/ de la Font Vella, 91 |
Residència particular de Concepció Monset i Galí, en la qual Muncunill va utilitzar alguns dels elements característics de la seva obra, com els gablets decorats amb elements florals. El segon pis, on hi ha el dormitori, està tractat com si fos un pis principal amb balcó, i el primer pis i la planta baixa presenten caràcters més senzills. Destaquen els treballs de serralleria del balcó i les finestres, així com els vitralls emplomats de les finestres
(Foto: Casa Concepció Monset (a l'esquerra) i Casa Baltasar Gorina (a la dreta)).
Casa Baltasar Gorina
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1902 | C/ de la Font Vella, 93 |
Aquesta residència familiar del constructor d'obres Baltasar Gorina, qui dóna nom a la casa, és un edifici de planta baixa i dos pisos, de maó vist amb aplicacions de majòliques i bigues de ferro lliure a les finestres. Són excepcionals els treballs de forja de les baranes i els de sota el balcó del pis principal. Aquest edifici és una mostra de la influència que va tenir l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner sobre el seu alumne Muncunill.
Magatzem Pasqual Sala (Institut Industrial)
| Arquitecte: Joan Trays | Any: 1893 | C/ de Sant Pau, 6 |
En el solar on hi havia hagut anys abans l'edifici del primer Teatre Principal, destruït en un incendi el 1847, l'industrial terrassenc Pasqual Sala i Sallés fa construir aquest edifici l'any 1893 per tal d'instal·lar-hi un magatzem de gènere de llana de la seva empresa
Sala Hermanos. Es tracta d'un edifici industrial amb quatre façanes, voltat per un jardí que ocupa tota una illa, sent el millor exemple de la nova tipologia de magatzems construïts dins l'estil històric que es convertiren en el símbol de la industrialització local.
De l'interior destaca el saló central coronat per una cúpula de vidre. L'any 1900, l'edifici es comprat per la casa Freixa i Sans per habilitar-lo també com a magatzem. Des de l'any 1952 és la seu de l'Institut Industrial de Terrassa, que més tard es va convertir en l'actual patronal catalana CECOT.
Magatzem i casa Emili Matalonga
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1904 | C/ de Sant Pau, 11 |
Emili Matalonga i Aymerich reforma dues cases del carrer Sant Pau i encarrega a Lluís Muncunill la construcció d'un edifici amb la doble funció d'habitatge i magatzem. La part que dóna a la façana, de planta baixa i pis, es destina a l’habitatge, i a la part del darrere s’afegeix un cos destinat a magatzem edificat a la planta baixa. L’edifici va mantenir la funció de magatzem de draps fins als anys quaranta.
Muncunill utilitza l'obra vista i les aplicacions de ceràmica a la façana, i és un altre bon exemple del Modernisme racionalista de Domènech i Montaner, que l'arquitecte Muncunill va posar en pràctica els primers anys del segle XX.
Magatzem Emili Matalonga
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1911 | C/ de Sant Pau, 9 |
D’aquest edifici industrial de petites dimensions, de planta baixa i pis, destaca el balcó central amb tres obertures llindades i un sobrearc damunt de cadascuna. L’edifici va mantenir la mateixa funció de magatzem fins a l’any 1974, en què va passar a ser la seu de l’Institut del Teatre fins als anys vuitanta.
Els magatzems es dividien, generalment, en una planta baixa on hi havia l'oficina, i un espai posterior on emmagatzemar els productes abans del seu trasllat per ferrocarril a altres poblacions. Al primer pis hi havia una sala on s'exposaven els productes tèxtils.
Teatre Principal
| Arquitecte: Enric Catà i Francesc Guàrdia | Any: 1911 | Plaça de Maragall, 4 |
Aquest edifici és el tercer Teatre Principal construït a Terrassa. El primer va ser destruït per un incendi l'any 1847 i estava emplaçat on després es va construir el magatzem Pasqual Sala, del qual hem parlat abans. El segon, es va inaugurar en el mateix emplaçament que l'actual, l'any 1857. L'any 1909, quan encara estava en ús, la junta directiva del teatre va convocar un concurs d’arquitectes per reformar-lo i ampliar-lo.
És un edifici monumental que consta de tres cossos, el central més elevat, amb una cúpula superior recoberta amb trencadís de ceràmica. A la planta principal s’obre un gran finestral, dividit en dues parts, el centre del qual és presidit per l’escut de Terrassa. A la planta baixa es troba l’accés al vestíbul. El Teatre Principal segueix els corrents estilístics eclèctics de l’època, però utilitza un ampli repertori modernista, sobretot en la decoració interior (fusteria, pintura, mosaic, pedra, ferro forjat...).
Casa Jacint Bosch
| Arquitecte: Josep Ros i Ros | Any: 1912 | C/ del Teatre, 4 |
Jacint Bosch reforma dues cases de la seva propietat al carrer del Teatre i hi fa construir aquest habitatge unifamiliar, que consta de planta baixa i dos pisos, obra de l'arquitecte Josep Ros, del qual no es coneix cap més construcció a Terrassa.
A l’habitatge hi destaca la tribuna del pis principal, que sobresurt de la façana en un cos rectangular sostingut per columnes amb capitells florals, i la balconada central de pedra del segon pis que reposa sobre ella. L'edifici està coronat per tres gablets que emfasitzen els tres eixos verticals de les obertures. Actualment és la seu del grup de castellers Minyons de Terrassa.
Magatzem Joaquim Alegre
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1904 | Placeta de Saragossa, 2 |
Aquest magatzem és el més emblemàtic de tots els que va construir Lluís Muncunill. És un edifici de planta baixa i dos pisos, on destaquen els treballs de serralleria i els de fusteria. El promotor de l’edifici fou Joaquim Alegre, que el va fer construir com a magatzem de la fàbrica Aymerich, Amat i Jover, però es coneix popularment per magatzem Farnés, nom dels llogaters i després propietaris fins a l’any 1972. Després d’una intensa campanya de reivindicació ciutadana per salvar l’edifici, l’any 1977 fou adquirit per Manuel Tobella. Des de l’any 1978 la propietat va passar a la Fundació Arxiu Tobella, una institució molt entranyable de la població i lligada a la seva història gràcies al seu fons fotogràfic.
Magatzem Torras
| Arquitecte: Melcior Vinyals i Muñoz | Any: 1914 | C/ de Sant Pere 61 / C/ de la Rasa |
Pere Torras i Obiols, un sastre d’Olesa de Montserrat instal·lat a Terrassa, enderroca tres cases del carrer Sant Pere per construir-hi aquest magatzem. El projecte el va encarregar a l’arquitecte Melcior Vinyals que va aconseguir el magatzem industrial més representatiu de la seva producció. És l’únic magatzem tèxtil terrassenc que també feia venda al detall.
Destaca la cantonada de l'edifici, on a la part de dalt s'hi troba un gablet amb decoració floral, una al·legoria del comerç i la data de 1914. Una balconada recorre tota la façana dividint la planta baixa, utilitzada per a magatzem, del primer pis, dissenyat com a habitatge del propietari. Aquest local és conegué popularment amb el nom de
Cal Sastre d’Olesa.
Quadra del Vapor Ventalló
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1897 | C/ de la Rasa / C/ de Sant Llorenç |
Antic vapor format per tres quadres que fins a l'any 1998 havien estat arrendades a diverses empreses que aprofitaven, com tots els vapors, la força motriu (màquina de vapor) per produir bàsicament teixits de llana. D'aquestes tres quadres només s'ha conservat parcialment la cantonera, obra de Lluís Muncunill, que ara és una plaça semiporxada. És la nau industrial més antiga de Terrassa on s'utilitzà l'estructura metàl·lica de pilars de fosa i bigues d'acer com a sistema constructiu. Tenia dues plantes, i es va utilitzar el totxo arrebossat a les parets. Les finestres eren geminades amb mainell format per una columna de fosa.
Círcol Egarenc
| Arquitecte: Jeroni Granell | Any: 1887 | C/ de Sant Pere 46-50 |
El mestre d'obres Jeroni Granell reforma l'any 1887 dues construccions d'aquest carrer per convertir-les en seu del Círcol Egarenc. El resultat és un edifici neoclàssic de planta baixa i tres pisos, amb la planta noble centrada per un balco amb la barana de ferro forjat. Les balconeres del primer i segon pis tenen les llindes decorades amb relleus i frontons de tipus classicista.
Presidia l'entrada al Círcol una majestuosa escalinata de marbre amb una barana de forja de doble accés, amb una escultura central de fosa que representa un indi americà. La joia de l'edifici era la gran sala de ball conegut popularment com a
Saló dels Miralls, pels grans miralls que penjaven de les parets. També es van transformar els patis en uns magnífics i espaiosos jardins romàntics que arribaven fins el carrer de Sant Pau. Als anys setanta, una immobiliària va destruir els jardins, per construir un bloc d'edificis, desapareixent també el saló dels miralls. Cap als anys 90 es va procedir a una remodelació del que queda de l'edifici, conservant-ne la façana
(Foto: Sala dels Miralls. Arxiu Tobella).
El Círcol Egarenc va ser una entitat recreativa fundada l'any 1886 que es va convertir en el lloc de trobada de la burgesia terrassenca de finals del segle XIX. El 1920 alguns socis marxen per fundar el Gran Casino, pel gir cap al catalanisme que s'havia començat a donar, i l'entitat es dissol durant la Guerra Civil
(Foto: vestíbul del Círcol Egarenc. Arxiu Tobella).
Hotel Peninsular
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1903 | C/ de Sant Pere, 52 |
El primer Hotel Peninsular va ser fundat el 1877 per Josep Pompidour al Raval de Montserrat. El 1899 els seus fills Carles i Miquel obren el Gran Hotel Peninsular i Terrassa en un gran solar del carrer Sant Pere i del carrer del Teatre. Posteriorment, l'any 1903, s'encarregà una reforma del mateix hotel a Lluís Muncunill, concretament al carrer Sant Pere, la part corresponent al solar contigu al Círcol Egarenc, que va afectar la façana i la decoració d'algunes de les sales interiors de l'hotel. Balcons sinuosos, relleus florals sota les llosanes i damunt les llindes i gablets mixtilinis al coronament són les característiques més destacades d'aquesta façana, en la línia dels dissenys de Muncunill de la primera dècada del segle XX.
L'edifici consta de planta baixa i tres pisos amb doble portal, balconada de ferro al primer pis i balcons individuals als altres. Va ser un popular hotel en què s'allotjaven viatjants tèxtil, però també la seu de celebracions socials i polítiques. El més interessant de la decoració interior és la cúpula lluernari octogonal de vitralls emplomats, situada sobre l'antic menjador obra de l'empresa barcelonina Rigalt-Granell.
Casa Galí
| C/ de Sant Pere, 36 |
Convertida actualment en escola, l'
Escola Cultura Pràctica, es tracta d'un edifici amb alguns elements decoratius modernistes que s'han conservat intactes fins a l'actualitat. D'aquests diferents elements destaca al vestíbul un paviment hidràulic de ciment (en aquells temps els paviments aplicats al modernisme eren de fusta o hidràulics) de la casa Escofet de Barcelona. El paviment va ser dissenyat per Antoni Gaudí (originalment per a la Pedrera) i consisteix en unes peces hexagonals monocromes que mostren el dibuix a través del relleu. Actualment el mateix model el podem trobar al Passeig de Gràcia de Barcelona. En una altra estança també es conserva un paviment hidràulic dissenyat per Lluís Domènech i Montaner.
D'altra banda, quan l'art del vitrall dexa de ser un art exclusivament religiós també s'utilitzà en habitatges particulars i públics. Muncunill emprà vitralls en algunes edificacions i es decantà per una línia poc colorista, molt més austera que els seus contemporanis, en què destaca més el joc de textures i la geometria que el disseny del dibuix. Els vitralls de la porta del menjador de la casa Galí en són un bon exemple.
Casa Joan Barata
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1905 | C/ de Sant Pere, 32-34 |
Lluís Muncunill reformà aquesta antiga casa pairal propietat de la família Barata, utilitzant en aquesta ocasió els gablets i les decoracions d'inspiració naturalista tan característiques en algunes de les seves obres.
A la façana destaquen els esgrafiats vegetals i florals pintats als pisos superiors. El parament està guarnit amb esgrafiats de fulles i un fris de rams de flors sota la cornisa. A l'interior de la casa cal destacar els treballs de fusteria, serralleria, llums i els vitralls emplomats de la porta principal, que després de la reforma de la casa realitzada a principis dels anys noranta s'han traslladat a l'edifici annex.
Casa del Bunyolero
| Arquitecte: Josep Maria Coll i Bacardi | Any: 1916 | Portal de Sant Roc, 54 |
Destaca per la seva façana que respon a una reforma de Coll i Bacardi, on les obertures s'alternen amb plafons ceràmics de la mateixa proporció. Tant els frisos damunt les llindes, a l'açada dels forjats, com el perfilat del coronament mixtilini també estan revestits amb ceràmica. Aquesta utilització de la ceràmica decorativa com a revestiment total dels llenços, en un esclat de brillantor i cromatisme, té unes arrels remotes en un edifici del 1871 de Viollet le Duc, en la casa Vicenta Vilaró de Torres, que Camil Oliveras projectà el 1882 a la Rambla dels Caputxins de Barcelona, i en la secessionista Casa Majòlica, obra vienesa d'Otto Wagner, de 1898-1899.
Masia Freixa
| Arquitecte: Lluís Muncunill i Parellada | Any: 1905-10 | Plaça de Josep Freixa i Argemí, s/n
La Masia Freixa és l'obra més gaudiniana de Lluís Muncunill, que va ser la residència familiar de l'industrial Josep Freixa, i adaptació d'una construcció industrial propietat del mateix promotor i també construïda per Muncunill l'any 1899. La residència se superposa a l’estructura fabril anterior, que es conserva íntegra: murs i coberta. Aquest edifici, envoltat d’un extens jardí, es trobava situat en una zona d’eixample de la ciutat i allunyat del que en aquells moments era la trama urbana.
La Masia Freixa és de planta rectangular i està revestida per una estructura d’arcs i voltes d’inspiració gaudiniana. El cos central de dos pisos es va afegir entre 1909 i 1910, i el minaret entre 1913 i 1914. A l’edifici hi destaca la façana estucada de color blanc i la galeria porticada, amb un arrambador de ceràmica vidriada de color blanc.
L’Ajuntament de Terrassa va comprar la finca l’any 1959, i els jardins es van convertir en el primer parc públic de la ciutat.
Bibliografia: Modernisme a l'entorn de Barcelona. Arquitectura i paisatge per Raquel Lacuesta i Xavier González Toran | Terrassa, industrial i modernista (tríptic Diputació de Barcelona, xarxa de municipis
Anar a:
Terrassa, modernista i industrual: ruta de Vallparadís |
La Casa Alegre de Sagrera |
El magatzem Pasqual Sala |
L'Ajuntament |
La Masia Freixa
