El Museu d'Art de Cerdanyola "Can Domènech"

El Museu d'Art de Cerdanyola està situada en un dels edificis més emblemàtics del modernisme cerdanyolenc. La construcció és obra de Gaietà Buïgas i Eduard Maria Balcells, està situat al nucli antic (carrer Sant Martí, 88). El Museu està destinat a a la conservació, la recerca i la difusió del patrimoni artístic, centrat especialment en l'època modernista, noucentista i art déco. A més, el MAC té la vocació de centre d'art contemporani, i compta en el seu fons amb un important arxiu documental d'autors com Ismael Smith, Josep de Togores, Eduard M. Balcells i Francesc Juventeny.

L'exposició permanent se centra en les dècades de 1880 i 1930, dividint-la en cinc àmbits, quan Cerdanyola va ser un dels llocs d'estiueig de la burgesia de Barcelona i de destacats intel·lectuals i artistes de l'època, com Enric Granados, Pau Casals, Ismael Smith o Josep de Togores, entre altres.

La primera part està dedicada a la família Balcells-Buïgas, que van destacar a Cerdanyola entre altres destacats arquitectes catalans. Gaietà Buïgas i Monravà, un dels primers arquitectes modernistes catalans, va projectar el Teatre Casino on s'allotja el MAC. El seu nebot, Eduard Maria Balcells, forma part de la darrera generació modernista i va ser arquitecte municipal de la població, de 1905 a 1952. Balcells va transformar el casino en habitatge. I l'enginyer Carles Buïgas, fill de Gaietà i cosí de Balcells, es va distingir pels seus projectes luminotècnics visionaris, d'entre els quals destaca la Font Màgica de Montjuïc, paradigma de l'art déco a Catalunya (Foto: vidriera de la Torre López Barcelona, ca. 1908, d'Eduard Maria Balcells - vitrall emplomat amb vidre catedral i plaquette).

L'il·lustrador, gravador i escultor Ismael Smith és el protagonista del següent àmbit. Smith va ser un dels creadors catalans més peculiars del final del modernisme, l'inici del noucentisme i la consolidació de l'art déco, amb un estil refinat i decadent, ple de sarcasme, i sovint, amb una forta càrrega eròtica i una gran ambigüitat.

Va formar part de la colònia d'estiuejants de Cerdanyola a les primeres dècades del segle XX, molt proper a Enric Granados, Ramon Garriga, la família Togores i els germans Roviralta, propietaris de la fàbrica Uralita (que van ser d’alguna manera el catalitzador de la gran transformació de la ciutat, i que van donar nom propi al material que fabricaven). Instal·lat a Nova York des de 1919, va morir oblidat en un hospital psiquiàtric.

L'espai de l'antic menjador està dedicat al modernisme, i conserva part de la intervenció d'Eduard Maria Balcells, com ara el paviment hidràulic i els vitralls que formen el tríptic de Les dames de Cerdanyola, peça clau del modernisme català.

La col·lecció modernista del MAC també compta amb altres vitralls emplomats originals de la casa, projectats per Balcells, i un conjunt d'escultura, ceràmica i arts aplicades d'alguns dels autors més rellevants de l'època, com ara escultures de Josep Llimona i Lambert Escaler, ceràmiques de Marian Burguès i Lluís Brú, cartells de Ramon Casas i Marian Andreu i llibres d'Alexandre de Riquer, Adrià Gual, Lluís Domenech i Montaner i Apel·les Mestres, i fotografies de Joan Vilatobà (Foto: Gerros amb peu Sabadell, ca. 1896, obra de Marian Burgués - faiança esmaltada).

La quarta sala està dedicada al pintor Josep de Togores (Cerdanyola, 1893 - Barcelona 1970), nascut a Cerdanyola, i que compta amb una sèrie d'obres que s'inscriuen en el modernisme, el noucentisme, el realisme màgic, el surrealisme i la pintura catalana de postguerra. També s'inclouen obres d'autors propers a Togores, com els escultors Manolo Hugué i Joan Rebull (Foto: Cap de Tití, filla de Togores, Prats de Molló 1927, per Manolo Hugué i feta de fang cuit).

Togores es va quedar sord als 13 anys i la família es va instal·lar de forma permanent a la seva torre de Cerdanyola fins als volts del 1914. Togores es va iniciar en la pintura coneixent l'èxit. Una de les obres més conegudes de l'època va ser El boig de Cerdanyola, presentat a l'Exposició Internacional de Brussel·les de 1910. El 1919 va marxar a Paris i, al cap de dos anys, va ser contractat en exclusiva per Daniel-Henry Kahnweiler, marxant de Pablo Picasso, Léger, Gris o Manolo Hugué. Llavors, immers en el neoclassicisme, va començar a exposar a França, Alemanya i als Estats Units. De 1928 a 1930 es va endinsar en el surrealisme. L'any següent va trencar el contracte amb Kahnweiler, retornà a Catalunya i s'integrà en els corrents més tradicionals, fins a la seva mort (Foto: La Famille, Marina di Massa, 1931, per Josep de Togores - oli sobre tela).

Finalment, el darrer àmbit es centra en la Colònia noucentista de Cerdanyola als anys 20 i 30 del segle XX, formada per artistes en l'òrbita del noucentisme, el postnoucentisme i l'art decó, alguns dels quals van estar vinculats a cercles republicans. Als tallers Lena, una de les seccions de la fàbrica Uralita dels germans Roviralta, van treballar l'emmotllador italià Alberto Lena, el seu fill Òscar, destacat decorador art decó, i el seu gendre, l'escultor Josep Viladomat, mestre de Francesc Juventeny (Foto: escultura de Josep Viladomat).

Paral·lelament, van tenir-hi casa o taller els pintors Manuel Humbert, Marian Aston Espinal, Joan Commeleran, Javier de Winthuysen o Joan Vila Puig, els il·lustradors i dibuixants Valentí Castanys i Josep Coll i, entre altres, els ceramista Francesc Elias. Durant la República i la Guerra Civil, també van tenir presència els cartellistes Josep Alumà i Carles Fontseré. L'alcalde republicà, mestre, historiador local i col·leccionista Jaume Mimó i Llobert (Cerdanyola 1893-1964) va reunir una important col·lecció d'art de la seva època i va establir una estreta relació amb els artistes de la colònia (Foto: retrat de Tití de Togores, Barcelona ca. 1950-53, obra de Joan Rebut, fet en marbre).


També hi ha un espai on s'explica la tècnica utilitzada per a realitzar els vitralls emplomats. Es tracta d'una tècnica pictòrica a base de vidres de diferents colors i textures units per un entramat de tires de plom que reprodueixen una composició, amb la capacitat de filtrar la llum. El seu origen està en l'època medieval i durant el Modernisme es va recuperar. I com es realitza?

1) Es parteix d'un dibuix esquemàtic, i es tria el tipus de vidre i els colors. Tot seguit, es fa la plantilla de les figures dels diferents vitralls amb cartró i es retallen amb unes tisores gruixudes de doble tall. L'espai que en queda buit es omplert per les tires de plom que uneix els vidres

2) A partir dels patrons, es talla el vidre amb la ruleta, una eina amb forma de llapis acabada amb una roda. En fer pressió, com té més duresa, queda la marca en el recorregut de la forma en què es vol tallar el vidre i llavors, amb un cop sec, es trenca per aquest lloc. Després s'ha de polir les puntes amb unes alicates. Amb tots els vidres tallats ja es pot emplomar, acoblant els perfils de plom amb els vidres i soldant les unions entre els diferents ploms.

3) Per acabar, s'aplica una pasta semilíquida anomenada màstic per donar consistència al vitrall i s'ajusten les tires de plom. Passat un temps, el màstic se solidifica, donant-se el vitrall per acabat, després d'una neteja i del brunyit del plom per igualar les soldadures.






Bibliografia i més informació en: Web del MAC | Bloc del Museu d'Art de Cerdanyola

Anar a: Els vitralls de les dames de Cerdanyola | Pel nucli històric de Cerdanyola