El Vallespir. Prats de Molló

A l'esquerra del riu Tec, enfront de la vall del Canadell, es troba el poble de Prats de Molló. Amb la firma del Tractat dels Pirineus, el 1659, esdevé una plaça forta fronterera. Dominant la població fortificada, el Fort Lagarde, d'una capacitat d'un centenar de soldats, es destinat a protegir la nova frontera i vigilar l'entrada a l'Alt Vallespir.

Prats de Molló també dóna nom a uns fets que tingué l'any 1926: l'intent d'invasió militar des de la Catalunya Nord per a independitzar Catalunya i proclamar la República Catalana, capitanejat per Francesc Macià i la direcció de l'Estat Català.

La ciutat medieval

La Porta de França, o Porta del Firal, és una de les cinc portes de la ciutat. Envoltada de baluards, des del 1345, han sigut reconstruïts al llarg del temps, degut primer a un terratrèmol del 1428 i posteriorment a les represàlies que va tenir lloc a causa de la revolta dels Angelets de la Terra (Guerra de la Sal). Finalment, el 1683, sota les ordres dels enginyers del mariscal Vauban, van ser edificats de nou.



Els Angelets de la Terra és el nom que reberen els pagesos del comtat de Rosselló que van aixecar-se contra l'ocupació francesa de la Catalunya Nord, a arrel del Tractat dels Prineus. El detonant de la revolta fou l'aixecament d'aquests pagesos nord-catalans els anys 1667 a 1675 contra la gabella de la sal (un impost sobre la sal imposat pels francesos el 1661).

Abans d'entrar, a mà esquerra es troba el monument de la Sardana (1982) esculpit per Manolo Valiente, que recorda el títol de ciutat pubilla que té Prats de Molló.

A pocs metres hi ha la Plaça Josep de la Trinxeria, dedicada al pagès i un dels caps de la revolta dels Angelets, que va resistir durant anys a les tropes del rei Lluis XIV. En ella, es troba la Mairie, l'Ajuntament, del 1613-14.

Al carrer de sota de la plaça hi ha la Capella de les Santes Justa i Rufina, dues germanes nascudes a Sevilla i que van morir màrtirs el 287 de la nostra era. Construïda en el segle XVII, destaca les pintures i vitralls de l'artista Jean Lareuse.

De la plaça de les Armes surt un carrer cap amunt l'església, on hi ha la Creu dels Improperis, on a la part inferior, just sobre l'escala, hi ha representades les 30 monedes de Judes.

Un altra de les entrades principals a la vila era per la Porta d'Espanya, que pren el seu nom en raó del seu emplaçament. També va ser conegut com la porta de la Cavalleria i després com el de la Carnisseria. Davant del portal, un pont creua el riu Tec.

En la part alta dominant la vila fortificada, hi ha l'església de Santa Justa i Santa Rufina. No es conserva cap vestigi de la primitiva, consagrada al s. X, bastida pels benedictins d'Arles, que posseïen el territori des del començament del s. IX. Del temple acabat el 1245, resta el campanar quadrat, en gran part romànic, que fou incorporat a les muralles; la nau, gòtica, és del segle XVII.

Al voltant de l'església es troba el camí de ronda de la muralla superior i reductes de defensa que permetien disparar contra enemics que volien entrar a la ciutat i assegurar la retirada dels defensors cap al Fort Lagarde.




El Fort Lagarde

Durant la revolta dels Angelets, i el setge de Prats de Molló, el 1670, el castell medieval de Perella, alçat al segle X, va ser reforçat per acollir un centenar de soldats i una artilleria destinada a vigilar els seus habitants. Aquest primer fort és desmantellat catorze anys més tard a benefici de la fortalesa actual, després de la guerra d'Holanda (1672-78) i el desig del rei Lluis XIV a fer invulnerable la comarca, i d'acord amb les instruccions de Vauban. El projecte el va seguir l'enginyer Rousselot, però finalment va romandre inacabada.

Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban (1633-1707) i comissari general de les fortificacions, va supervisar la defensa del regne de França a partir del 1668. Lluis XIV li va donar l'encàrrec de reforçar la protecció de la nova frontera establerta pel Tractat dels Pirineus. Vauban establí un programa general i vetllà per la seva realització. Així, realitzà quatre viatges al Rosselló. En 1679, i després en 1680 acompanyat de Louvois, ministre de la guerra, va visitar Prats de Molló. El seu projecte només s'aconsegueix en part.

La fortalesa és accesible per un sender o per dues galeries separades per una torre quadrada. Donant a la primera galeria, al costat del cementiri, hi ha la Porta de la Fàbrica, que déu el seu nom a la institució religiosa formada per representants elegits pels fidels, que s'ocupaven dels edificis religiosos als segles XVII i XVIII.

La primera galeria parteix de la ciutat, datada del segle XIX, es coneguda com el camí cobert. En termes d'arquitectura militar, indica el teoria un itinerari al cel obert, cobert a la vista de l'enemic i no un tunel.

La torre quadrada és un reducte de defensa del segle XVII. Deu soltats podien resistir uns pocs dies en cas de setge. Tenien reserves d'aliments, aigua i pòlvora. Una cisterna recollia l'aigua de pluja, amb una capacitat d'uns 7.400 litres. El polvorí podria contenir una reserva màxima de 2.500 lliures de pòlvora (si fa no fa, una tona).

Anterior al camí cobert, el soterrani de 142 escalons es va construir al segle XVIII, amb la finalitat de garantir la retirada de les tropes de la ciutat cap a la fortalesa en cas d'atac. Una claraboia damunt de la volta està a l'entrada del passatge. Abans de la construcció de dues galeries, una tanca de protecció construït entre la ciutat i la fortalesa en cas d'una amenaça.

La fortalesa va ser construïda amb l'objectiu de resistir una artilleria enemiga segons el concepte de fortificació amb bastions, que va desenvolupà Vauban, i perfectament adaptada al relleu. Al front sud, dues línies de defensa se succeeixen endavant de la torre mestra. Els fronts nord i est estan envoltats de barrancs, i l'oest està protegit per un sistema de defensa complex. L'obra es va fer amb materials diferents com granit del Costabona, llosa i cairó.

(Paté de cometa)
L'entrada a la fortalesa estava protegida per un cos de guàrdia. Aquesta sala va ser transformada en sala d'armes posteriorment, on hi havia dipositats gairebé 500 fusells.

En les sales del primer pis hi havia el pavelló dels oficials i l'apartament del major, comandant del la fortalesa. L'oficial superior, d'origen noble, diposava d'un apartament confortable format per una cuina, cambra, gabinet, una cambra pel seu ajudant...

(La Torre mestra)
La torre de l'homenatge completa el dispositiu defensiu del fort. Podia acollir un centenar d'homes. Està envoltat de canoneres de tir d'avantguarda per l'artilleria.

Un sistema de recuperació d'aigua de pluja permetia emmagatzemar al voltant d'uns 30.000 litres dins d'una cisterna, que corresponia a una reserva d'un mes per a 400-500 persones. Aquesta aigua permetia sofocar els incendis, freqüents en un edifici militar. L'aigua de pluja es filtrava a través d'una primera cisterna situada en les escales que condueixen a la torre mestra.

En els nivells inferiors de la torre, es troben els magatzems de queviures, que podien contenir un centenar de sacs de farina que servien per a la fabricació del pa, base de la nutrició dels soldats. Al segle XVIII, la ració quotidiana era d'una lliura i mitja (uns 700 grams) per home. Dos forns de pa addicionals s'afegiren en el segle XIX.

En la cuina, es troba el forn on en cada fornada es feia un centenar de racions de pa. A mà dreta, també es troba una antiga xemenia.

En la sala d'armes, es trobava l'arsenal de fusells, llances i espases, eines, cordes... L'armament de la fortalesa es trobava sovint en mal estat, obsolet i en un nombre insuficient.

Per les diverses habitacions de la torre, hi ha tot un conjunt d'obres de Michel Arnaudiès, artista del Vallespir, ardent defensor de la cultura catalana i autor de la idea d'un Pais d'Art i Història comuns (de la Catalunya Nord i de la Sud). Les obres estan centrades en la figura de Francesc Macià i Llussà.

En la capella de Sant Joan Baptista, convertida en polvorí al segle XIX, es pot veure unes banderes espanyoles i franceses amb les lletres H.E.C. i S.P.P.F., que tenen la seva explicació en les frases soyez propres et parlez français i habla en castellano, llengues oficials dels dos païssos, i de com el català ha de sobreviure amb això.

En el nivell superior de la torre, tres garites coronaven originalment la fortalesa. Servien com a llocs de vigilància i de combat. De constitució fràgil, podien desmuntar-se per tal d'evitar de servir d'objectiu a l'artilleria enemiga.

(La torre de la guàrdia)
Originalment formava part de la xarxa de talaies de la regió que durant l'Edat Mitjana, estaven comunicades entre elles, mitjançant fum el dia i foc a la nit, segons un codi molt precís. Vauban va veure innecessària aquesta torre, i finalment es va convertir en un polvorí.

Les latrines, perforades en forats, estaven disposades al llarg del camí de ronda de la ciutat i de la fortalesa. Una fossa a cel obert estava construïda a la boca de les latrines de la Torre Mestra, amb el conseqüent alliberament de l'olor al llarg de la fortalesa.

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Llegir més

El Vallespir. Les Gorges de la Fou

A només 2km d'Arles de Tec es troben les Gorges de la Fou que permet endinsar-nos durant 1.500 metres per una de les gorges més estretes del món que segueix el curs de les aigües del riu Fou (que ve d'una antiga paraula que vol dir precipici), a través d'espectaculars cascades, cingles, petites coves i penya-segats.

Ha sigut aquestes aigües, les quals des de fa milers i milers de segles ha tallat l'enorme massa del congost a una profunditat de 200 a 250 metres. L'aigua ha vençut la pedra i ha obert el seu passatge a força d'obstinació. Aquesta perforació de les aigües dins l'enorme bastió de la Fou ha estat tant intensa que tota una xarxa de galeries i de grutes existeixen dins el seu si i encara més dins les parts baixes del massís calcari on l'element líquid continua el seu treball d'erosió.

Hi ha 2-3 zones de parking on deixar els vehicles, a al voltant de la taquilla hi ha diversos bars i restaurants, així com una botiga. Per entrar, et donen un casc d'ús obligatori. Tot el trajecte es realitza sobre una passarel·la amb baranes, ambdues d'acer; pis enreixat i tota l'estructura està sostinguda per vigues clavades en les parets rocoses mitjançant tensors fixos. Per damunt del cap, una xarxa metàl·lica ens protegeix d'eventuals caigudes de pedres o roques.

El congost té una llargària de més de 1.700 metres, i el trajecte per la passarel·la té 1.500 metres de llarg, per un camí sempre en pujada, amb un desnivell de 157 metres, la qual cosa suposa una pendent del 9%. Alguns sectors són tant estrets que hi ha menys d'un metre entre les dues parets. El recorregut, anada i tornada, per la mateixa passarel·la es fa al voltant d'uns 90 minuts. Per aquestes característiques, hi ha diverses plataformes, cada 500 metres, amb seients per a descansar i telèfons d'emergència.

Aquest curs a través dels segles ve perforant la pedra amb gran força. L'intens soroll de l'aigua que circula per nombroses galeries i grutes a la part inferior del massís calcari, acompanya tot el trajecte.

La llegenda explica que en aquestes gorges vivien bruixes i genis hostils i cap ésser humà s'aventurava a passar per aquests congosts. Cap transmissió oral ha deixat constància de la més mínima temptativa d'exploració. Fa més d'un segle i mig, els bandolers van ser els primers agosarats que van entrar-hi amb la finalitat d'ocultar-se en la part baixa del congost i evitar la captura dels miquelets, soldats catalans, que els perseguien.

En 1928 un grup d'aventurers de la regió, d'Arles i d'Amelie, va decidir enfrontar a la llegenda i van emprendre la travessia total dels congosts. Així es va iniciar el que molts anys més tard (1989) es va convertir en un complex turístic que va posar en valor el lloc després de la construcció del sistema de passarel·les.

L'avanç exigeix fer-ho de manera tranquil·la perquè hi ha trams que obliguen a ajupir-se i a més hi ha nombroses escales metàl·liques que sortegen els desnivells. El primer pas interessant és la Gruta de Sant Joan Baptista, on es troba una imatge del sant.

Més endavant, una gran roca s'encaixa entre les parets verticals, havent de passar per sota, a mode de tunel, i el lloc es conegut con el niu de les àligues.

Passant per petites coves i trams estrets, es segueix avançant fins arribar a la imatge de la Nostra Senyora de les Canyons de la Fou...

Una mica més endavant, una nova gruta, a meitat del recorregut: la de Can Pey. Un cartell indica que s'està a 750 metres de l'inici. Per damunt, les parets del congost s'uneixen i es puja per una escala.

En el punt 1.100m hi ha la Gruta dels Trabucaires, de 28 metres, i el seu nom es déu al record dels bandolers del segle XIX que van rondar per aquí. Es una de les coves més espectaculars del recorregut.

A partir d'aquí el congost s'obre, i ens trobem amb tall de pedra més gran del congost, a 205 metres, en el lloc anomenat la Pedra del Soldat. En aquest punt, una llegenda indica que anys enrere, a mitjan segle XX, una ovella va caure del penya-segat i el pastor va aconseguir recuperar-la viva i amb el pelatge tot blanc... tot un miracle.

El recorregut s'acaba metres després. El so de l'aigua acompanya en tota el cami, fent-se més fort i poderós en els trams més estrets. Per la composició del lloc, la humitat del congost també acompanya, i per tot el congost es pot veure plantes, falgueres i enfiladisses, moltes d'elles catalogades i amb un cartell explicatiu per a conèixer-les millor.




Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Llegir més

El Vallespir. Arles de Tec

Situat al cor del Vallespir, a la confluència de dos rius, el Riuferrer i el Tec, el territori d'Arles de Tec (Arles-sur-Tech en francès) està ocupat des del Neolític. Les mines de ferro atragueren poblacions a l'època romana. La ciutat es desenvolupà a l'Edat Mitja entorn de la seva abadia benedictina construïda a partir dels segles IX i X. Així, a l'igual que el de Vallbona de les Monges, el monestir es troba al centre del poble.

L'Ajuntament es troba en la casa de Les Indis. Joseph Pierre Monin (1837-1910), enginyer civil de mines, adquirí a finals del segle XX diverses concessions de mines de ferro dins del comú de Corsavy, i una d'elles s'anomenava Las Indis. Entre 1901 i 1902, va fer construir aquesta casa. A l'igual que les grans cases dels industrials del nord de França, aquesta villa havia de simbolitzar l'èxit de la seva funció social i demostrar el seu nou poder dins de la ciutat i la regió. Diverses fonts d'informació van conduir a construïr un edifici d'estil eclèctic mesclant el neo-romànic, el neo-gòtic, el neo-barroc i l'Art Nouveau de la Belle Epoque. La Societat Anònima de Mines de Batère van vendre la casa al poble en 1936, convertint-se posteriorment en l'Ajuntament.

L'abadia de Santa Maria és una de les més antigues que es fundaren a Catalunya, a la primeria de la reconquesta per Carlemany (778-780). Es va establir en les ruines de les termes romanes situades al lloc dels actuals Banys d'Arles, en Amélie-les-Bains. Al segle IX, després de les terribles incursions normandes, recercant més seguretat, els monjos van trasl·ladar l'abadia a l'indret actual, sota la direcció de l'abat Sunifred, membre de la família comtal rossellonesa.

Aquesta procecció de la família comtal i després la dels comtes-reis de Barcelona, que els van succeir, assegurà a l'abadia previlegis, proteccions i donatius de santes relíquies. Nombrosos donatius van permetre a Santa Maria del Vallespir una forta empenta, posant-la a les primeres files de les abadies catalanes a l'Edat Mitjana. Després, vingué una certa decadència. A la Revolució Francesa, els sis darrers monjos van deixar el monestir i l'església abacial va esdevenir, per la voluntat dels vilatans, l'església parroquial de la ciutat, mentre que els seus béns i dependències eren venuts.

S'entra a l'abadia per l'oficina de turisme, i el primer que es veu és el claustre, molt senzill, sense volta, d'esperit gòtic, obra de l'abat Ramon Desbac (1261-1303) i que va construïr-se sobre un altre de més antic.

Al mig del claustre, hi ha la Creu del Gra, obra dels forjaires catalans del segle XVI. Situada abans a l'entrada del poble, va ser col·locada en el claustre al segle passat per protegir-la. El seu nom s'explica per la bola de ferro, que representa un gra de blat, presa a la base, considerada una obra mestra de l'art de la forja.

L'església, consagrada l'any 1046, és de planta basilical, de tres naus. Al segle XII, es van establir voltes de canó trencat que reposen sobre pilars que doblen els del segle XI. La nau central més elevada és il·luminada per unes finestres altres.

En les naus laterals, hi ha diverses capelles com la dels Sants Abdó i Sénen, dos martirs molt venerats per la gent d'Arles, i de Sant Benet, fondador de l'ordre benedictina.

L'església té la particularitat de ser orientada a ponent. A l'est, al revés de la paret de la façana se desenvolupà una mena de contrasanctuari, amb tres àbsides, record llunyà dels massissos occidentals de les església carolingies. En el pis de dalt, hi ha els orgues; l'instrument actual, del segle XVIII va substituir un de factura catalana, guarda la seva sonoritat antiga.

La portalada, amb la seva llinda de granit de forma triangular, porta l'alfa (A) i l'omega (Ω) i les lletres AA (per Arles?). Sobre el timpà hi ha la figura de Crist en majestat, envoltat dels símbols dels evangelistes: una àguila (Joan), un lleó (Marc), un brau (Lluc) i un àngel (Mateu).

Al segle XI, l'abadia es va dotar de sòlides fortificacions, dominades per quatre talaies: a l'oest, els dos campanars de l'església (només en substitueix un) i a l'est les dues torres que emmarquen l'atri.

Al costat de la portalada i d'una de les talaies hi ha la Santa Tomba, un sarcòfag paleocristià del segle IV de marbre blanc, que hauria protegit, fa mil anys, quan van arribar des de Roma les relíquies dels Sants Abdó i Sénen (patrons entre altres llocs de l'Espluga de Francolí). Un manuscrit del 1591, escrit per Miquel Llot, testimonia la presència d'aigua dins el sarcòfag, tanmateix aïllat del sòl. Se tirava d'aquesta aigua miraculosa per una escletxa, mitjançant un petit sifó d'argent. La permanència de l'aiga, pels uns és el senyal de la presència sempre viva de les relíquies dels sants patrons d'Arles, pels altres el producte natural de fenòmens de condensació.

A dalt encaixat dins de la paret, el jacent -una pedra funerària- de Guillem Gaucelm, senyor de Tellet, mort el 1204. L'escultura es atribuïda a Ramon de Bianya, escultor de l'inici del segle XIII, que va firmar dos jacents més al claustre d'Elna.

De la resta del poble, indicar que l'antiga parròquia, fins a la Revolució Francesa, va ser l'església de Saint-Saveur (Sant Salvador), que es fundà a principis del segle XII. En el seu interior guarda una col·lecció de retaules de fusta esculpits. Destaca pel seu campanar romànic de considerable alçada de planta quadrada.



A 2-3km, es troben les Gorges de Fou...

(Bibliografia de l'abadia: documentació feta per G. Brousse, H. Loreto, en col·laboració amb Aimat Catafau)

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Llegir més