Cerdanya. Per Llívia, Bajande i Estevar

Llívia (1.224m), a pocs minuts de Puigcerdà, té la particularitat de ser un enclavament en territori francès. Antiga capital de la Cerdanya, té un ric patrimoni amb una de les farmàcies més antigues d'Europa, un nucli vell ben conservat, l'església parroquial de Nostra Senyora dels Àngels, d'estil gòtic tardà, i les restes de l'antic castell, el més antic de la comarca, a les afores del poble i que va ser enderrocat per les tropes franceses del rei Lluís XI a la fi del segle XV.

El rei Carles I, l'any 1528, va concedir a Llívia la condició de vila, fet que va resultar cabdal pel que passà posteriorment a gran part de la comarca. Després de la Guerra dels 30 anys, el 1659 es signà el tractat dels Pirineus que portarà la pau entre les monarquies espanyola i francesa. La corona hispànica perd el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i 33 pobles de la Cerdanya. Les negociacions s'eternitzen i l'any següent, es signa el tractat de Llívia en el que es decidiren quins havien de ser aquests 33 pobles. Llívia, al tenir condició de vila, va passar a ser un enclavament dins de França. Malgrat això, no va ser fins el 1866, amb el tractat de Baiona, quan es va determinar definitivament la frontera entre Espanya i França. El municipi comprèn la vila de Llívia, el poblet de Gorguja i el llogaret de Cereja.

El barri vell, declarat d'interès cultural, està format per cases típiques cerdanes, moltes d'elles restaurades. Algunes d’elles són de la típica arquitectura cerdana, amb teulada de pissarra, portals amb clau granítica, façana de pedra picada i balconades i porticons de fusta. Trobem també edificis interessants.

Al capdamunt del nucli antic es troben l'església parroquial i la Torre Bernat de So (1584-1585). Després de la destrucció del castell, es va construir aquesta torre de planta circular que, juntament amb l'església, es convertiren en la nova fortificació de Llívia, amb la intenció de fer prevaldre drets antics i privilegis, motius sempre de disputa amb Puigcerdà, que li arravatà la capitalitat de la Cerdanya.

La Torre Bernat de So i la Creu de Toret

Al llarg de la seva existència, la torre ha tingut vàries funcions: la de presó real, a partir del 1834. El 1835 s'hi trasllada la Casa Consistorial que hi perdurarà fins la dècada del 1950; la de museu, després de la compra, el 1965, de tot el utillatge de l'antiga farmàcia Esteva; o la de seu del Patronat del Museu Municipal.

L'església de Nostra Senyora dels Àngels inicià la seva construcció a finals del segle XVI, a partir de les pedres d'una primera església que hi havia en el mateix lloc i les de l'enderrocat castell. Externament, podem veure tres torres amb els trets típics d'una fortalesa, fet no massa habitual en aquesta mena d'edificis. Amb dues entrades, una d'orientada a migdia i més petita, i la principal, d'estil renaixentista amb una portalada decorada amb ferro forjat.

Està formada per una sola nau central amb cinc capelles a cada lateral, i es recolza sobre una nervadura gòtica i a les seves claus hi figuren la Mare de Déu dels Àngels, l'escut dels Descatllar, el de Catalunya i una referència al Castell.

Entre l'església i la torre Bernat de Só hi ha la Creu de Toret, una creu de terme que pertanyia als Toret, grans terratinents de Llívia i Estevar. Originalment es trobava al peu del Camí de Toret i s'utilitzava com a referència en aquella època per als rituals religiosos des d’on s’hi feia la benedicció del terme i les seves terres de cultiu.

Davant mateix de l'antiga fortificació, en el mateix edifici de l'actual ajuntament, el 1981 s'obre al públic el Museu Municipal de Llívia, l'origen del qual l'hem d'anar a buscar en el mobiliari i instrumental procedent de l'antiga Farmàcia Esteva. La Farmàcia de Llívia existia ja el 1415. El 1439 era dirigida per l’apotecari Jaume Esteva, el llinatge del qual, d’apotecaris, mantingué la farmàcia al llarg de vint-i-tres generacions, fins que el 1942 Lleó Antoni Esteve tancà la botiga i es traslladà a Puigcerdà. El 1958 el seu propietari confià la custòdia de l’antiga farmàcia a l’ajuntament, i el 1965 la Diputació de Girona l'adquireix per 300.000 pessetes. Els hereus Esteva van estipular per a la seva venda que el material de la farmàcia no sortís mai de Llívia.

Abans d'entrar a l'espai de la farmàcia, peça clau del Museu, es fa un passeig per la història sense interrupció des del neolític fins als nostres dies de la Vila de Llívia a través de les peces arqueològiques i documentals que s'han conservat. Aquí podem trobar una col·lecció arqueològica amb destrals del Neolític, monedes i ceràmiques romanes, i altres objectes històrics com capitells de l'antiga església, terrissa medieval...

A l'espai dedicat a la Farmàcia Esteva, una de les més antigues i de més renom internacional d'Europa, els seus materials ens transporten a les apotecaries dels segles XVII, XVIII, XIX i principis del XX i ens permeten conèixer, de la seva mà, l'evolució d'aquestes oficines de farmàcia.

Al mig, un cordialer, un moble policromat del segle XVIII on es guardava els productes més preuats o perillosos. El moble està coronat amb una imatge de la Verge del Rosari.

Però abans de veure el que es conserva hi ha un documental on es parla de les plantes medicinals de la zona i la història de la farmàcia. Acabat el documental, darrere d'unes cortines s'il·lumina dues vitrines que allotja la col·lecció.

Entre el conjunt d'estris, pots, llibres i altres objectes de la farmàcia es destaquen unes caixes de fusta amb els retrats, pintats, de savis apotecaris i doctors, obra potser del segle XVII; també són notables, i han tingut una major difusió, els pots de farmàcia de ceràmica decorada amb blau de cobalt, vidrada, etc.

Acabada la visita, un dels millors llocs per menjar a Llívia i de la comarca és sens dubte 'La formatgeria de Llívia', un restaurant ubicat en una antiga fàbrica de formatges, camí de Gorguja, on es pot gaudir d'excel·lents fondues i raclettes i carns cuinades a la pedra, entre moltes altres coses.

I després de menjar, es pot tornar a Llívia veient algun dels petits pobles francesos que l'envolta...

Des de La Formatgeria de Llívia

com  el proper Bajande (1.325m) amb l'església de Sant Bartomeu, romànica del segle XI o...

... Estavar (1.218m) amb diverses cases cerdanes i l'església de Sant Julià, romànica del segle XII. En el seu interior es troben unes pintures murals que daten del segle XII.

Més informació i bibliografia en: Ajuntament de Llívia | Enciclopèdia catalana | Bibliografia i més informació en: Els 40 millors llocs de la Cerdanya amb automòbil (Edicions RACC - 62, S.L.)

Anar a: Uns dies per la Cerdanya

Llegir més

El Conflent. El monestir de Sant Miquel de Cuixà

El conjunt actual de Sant Miquel de Cuixà és un dels monuments més interessants de l'arquitectura preromànica o del romànic inicial. Està format per l'església i un dels dos campanars, la meitat del claustre, uns fonaments davant l'església, resta de la capella de la Trinitat, i la cripta subterrània del Pessebre.



Història del monestir

Cap al 840, una comunitat de monjos benedictins van fundar l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, en una gorja del riu Tet prop de l'actual Oleta i Èvol (Olette-et-Évol). Prop es van agrupar a Cuixà un altre grup de religiosos al voltant d'un tal Protasi, utilitzant una església dedicada a Sant Germà d'Auxerre. Les dues comunitats estaven relacionades, quan el 878 un aiguat va destruir totalment Eixalada. Els supervivents es reagruparen a Cuixà, i l'any següent es fundà el monestir de Sant Germà de Cuixà, sent nomenat Protasi abat.

Sota la protecció dels comtes de Cerdanya-Conflent, el monestir es va desenvolupar ràpidament, i el lloc es comença a esmentar-se com a Sant Miquel i Sant Germà de Cuixà. El comte Sunifred II de Cerdanya va obtenir del papa Agapit II una confirmació de bens, a més del previlegi d'exempció, que indicava que no depenia de cap seu episcopal. Alhora impulsà la construcció d'una nova església, consagrada el 953.

L'afluència de nombrosos fidels va fer que immediatament es procedís a la construcció d’una nova església (956-974), la tercera i actual més gran que l’anterior. Durant aquesta època, l'abat Garí, que va venir de Cluny, era qui governava, i va acollir a Pere Orsèol, el Dux de Venècia, que hi va morir l'any 988 i que va ser reconegut sant, i la seva tomba encara es conserva en el claustre.

Oliba, fill del comte Oliba Cabreta, va heretar els comtats de Berga i Ripoll, però el 1002 va ingressar com a monjo de Ripoll deixant els afers comtals als seus germans. El 1008 fou elegit abat de Ripoll i Cuixà, esdevenint més endavant bisbe de Vic i fundador de Montserrat. Durant el seu govern, va reforçar el prestigi de l'abadia, esdevenit un centre destacat de peregrinatge, i el recinte s'amplià amb més construccions. El 1046 va morir a Cuixà.

L'època de puixança va tenir continuïtat fins a finals del segle XII, quan la mala administració de l'abadia va portar-lo a la seva decadència. Cuixà va viure les vicissituds del Rosselló, primer depenenent del comte de Barcelona, i durant alguns anys sota dominació francesa. A l'època dels abats comandataris va haver d'aguantar les extorsions de les grans famílies i amb el Tractat dels Pirineus, va passar a França.

Durant la Revolució Francesa, es va decretar la nacionalització dels bens del clergat, sent els últims monjos expulsats i l'abadia va ser posat a la venda com a bé nacional i comprat per Antoni Laverou, comerciant de Prada. Aixo va provocar la degradació arquitectònica del recinte, amb l'esfonsament primer de la coberta de l'església i després s'ensorrà el campanar nord. Una part del claustre va ser venuda als Estats Units, i es pot veure en el Metropolitan Museum of Art de Nova York.

El 1919, Sant Miquel de Cuixà va renéixer de les cendres, és recomprat i posat a disposició dels monjos cistercencs de Fontfroide. Després va venir l'època de l'estudi i la recuperacio arquitectònica, en bona part gràcies a la intervenció de Puig i Cadafalch i posteriorment amb l'ajuda i sota la direcció del Ministeri de Cultura francès. A partir de 1965, s'establiren una nova comunitat benedictina vinguda de Montserrat.


Visita del monestir

La visita es comença per les criptes del segle XI, construïdes durant el mandat de l'abat Oliba, on es troba la Capella de la Mare de Déu del Pessebre, amb la finalitat de venerar les relíquies del pessebre i que està formada per una volta de mig punt anellada que s'enrotlla entorn d'un pilar central. L'estàtua de la Mare de Déu és una rèplica de l'original que data del segle XV i que es troba en l'església de Cornellà de Conflent. En els laterals, es troben les capelles de Sant Gabriel i Sant Rafael.

El claustre, de marbre rosa de Vilafranca de Conflent, va ser el primer esculpit a Catalunya. Totalment destruït i dispersat amb la Revolució Francesa, el que es veu avui és una reconstrucció del 1954 amb els elements que es van poder recuperar. D'estil romànic, està construït en forma de quadrilàter irregular i és un dels més grans de la zona, amb uns 29m per 37m.

Disposa d'un total de 35 capitells, dels quals 27 són originaris del claustre construït en el segle XI, mentre que els vuits restants, més petits, formaven part de la tribuna interior de l'església, i que van ser recol·locats en la seva reconstrucció.

Donant un tomb pel claustre, es pot entrar a una sala d'exposició on es descriu la història de l'abadia, amb fotos i escrits.

La portalada de l'església que dóna a la galeria sud del claustre està ornamentada pels vestigis de la tribuna. Originalment, en el segle XII, estava construïda a l'oest, en la nau de l'església, es va desmuntar al segle XVI, i només va quedar una de les arcades de la façana oriental i algun dels capitells. El vestigi que es va resituar aquí està format per un frontal a mode d'arc de triomf, amb un arc de mig punt format per dovedes decorades amb una cinta perlada ondulada en què s'inscriuen animals com lleons i àguiles. En els laterals, apareixen dos quadrants en què s'inscriuen la figura d'un lleó rampant sobre un fons estriat en diagonal, portant un llibre que identifica la figura com la de l'evangelista Sant Marc i la d'un toro amb l'evangeli que el identifica com a Sant Lluc. Sota les dues figures, dos àngels i sengles mènsules amb la forma d'un simi i un rostre monstruós.

Sota l'arc, dos grans blocs de pedra provinents també de la tribuna, servirien abans de muntant laterals de la porta d'entrada a l'interior de la tribuna, apareixen en ells la imatge de Sant Pere i Sant Pau, així com medallons amb figuració animal i vegetal en el que seria l'intradós d'aquesta porta. Aquestes dues peces s'han recol · locat sota les restes de la tribuna, a banda i banda de la porta d'entrada a l'església.

L'església està formada per tres naus separades per murs gruixuts amb obertures amb arcs ultrapassats. Dedicada a l'arcàngel Sant Miquel, és una de les grans esglésies preromàniques més ben conservades. Les naus laterals són més curtes. Aquest conjunt és rematat per un creuer. Als costats del presbiteri, de planta quadrada, hi havien unes obertures que portaven a l’exterior, seguides per dues parelles d’absidioles, una de les quals s’ha perdut. El presbiteri fou modificat en època gòtica.

Al segle XI es van aixecar els campanars, uns dels més antics d’aquesta mena i que més endavant serviren de model per d’altres. Ocuparen els extrems del transsepte, tancant les absidioles exteriors. El campanar que roman en peu té 38m d'alçada i quatre pisos. El seu estil llombard del segle XI es caracteritza per un decorat a base de petites arcuacions i de faixes verticals.

A l'oest de l'església, hi ha la reconstrucció de la casa del sagristà major, edificiada al segle XVII sobre el lloc de la capella de la Trinitat que ara s'ha refet per tal de protegir les restes descobertes el 1950. Aquesta capella fou edificada al segle XI sobre la de la Mare de Déu del Pessebre i probablement va ser destruida pel terratrèmol del 1428. Les restes retrobades demostren la construcció d'un pla complexe i únic format per tres cercles que s'entrellacen a l'interior d'un quadrat formant el símbol de la Trinitat.



Fotos i informació en:
Monestirs de Catalunya
El romànic català

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Llegir més

L'Alta Cerdanya. Montlluís

En el centre de l'Alta Cerdanya, a la dreta del riu Tet i a 1586 metres, es troba la vila fortificada de Montlluís (Mont-Louis). El lloc, cruïlla entre el Conflent, el Capcir i la Cerdanya, va ser escollit per Vauban quan el rei Lluís XIV li encarregà de bastir una fortalesa que defensés la nova frontera fixada pel Tractat dels Pirineus. En honor al rei, se li va donar el seu nom al lloc.

(foto extreta de http://www.lacabanasse.fr/vue/mtLouis.aspx)

Al no haver una fortalesa preexistent, Vauban en va dissenyar una de modèlica responent a les exigències militars, amb un urbanisme pràctic, presentant un aspecte sobri, on les activitats civils s'integraven amb les defensives. El projecte original aprofitava la topografia natural del lloc amb poques obres de protecció sobre la zona est, protegida per un barranc natural del riu Tet i nombrosses defenses sobre el costat occidental, cap a la Cerdanya on l'accés era més fàcil. Es va concebre un esglaonament de quatre zones: la ciutadella, la ciutat alta, una ciutat baixa i un reducte, encara que aquest dos últims no es van construir finalment, pel cost de l'obra (foto: Porta de França).

Aquesta construcció va suposar la destrucció del castell d'Ovança, citat per primer cop el 965 en el testament del comte Sunifred de Cerdanya, del qual encara avui s'alcen les ruïnes de la torre de Castellàs.

Montlluís no va atraure als habitants de la manera com Vauban havia esperat. Aquest creixement lent sembla justificar la decisió de no construir la ciutat baixa que s'havia planejat inicialment. Durant la construcció de la ciutadella militar, cabanes de fusta es van implantar d'una manera incontrolada. El 1722, un foc destrueix aquestes cases, i el projecte d'urbanització de l'enginyer Joblot reprèn el que va proposar en el seu temps Vauban. Es crea un carrer principal per connectar la porta de l'entrada amb la ciutadella. Comerciants i hotelers es van assentar al llarg d'aquest carrer, i les tabernes i cabarets en carrers adjacents (foto: carrer principal).

Durant la Revolució Francesa, es va canviar el nom de la vila pel de Mont-de-la-Liberté i, després, pel de Montlliure. Encara avui, acull el Centre Nacional d'Entrament de Comandaments (CNEC), una acadèmia militar.

En la plaça que presideix el monument al general Dagobert de Fontenilles, hi ha l'església de Sant Lluís que va ser bastida durant la dècada del 1730 i és gairebé idèntica a la primera capella que estava dins de la ciutadella. L'edifici està marcat per l'estil dels enginyers militars amb línies geomètriques i que encaixen perfectament amb l'estil militar de la ciutat. Té una única nau sense transsepte, i disposa de vuit capelles laterals. L'alçada del campanar està limitada per a què no serveixi com a punt de referència per a l'enemic.

Degut al seu enclau assolellat, es va instal·lar el primer forn solar experimental de França, i concretament en el bastió de l'esquerra de l'entrada a la ciutat. Construït el 1952, concentra l'energia del sol i va ser el precursor del gran forn solar d'Odeillo que es troba a Font-Romeu.

Per visitar la fortalesa, s'ha de contractar la mateixa en l'Oficina de Turisme, i en hores ben concretes, al ser una instal·lació militar en actiu. Durant l'hivern, dissabtes i diumenges no es posible fer-ne la visita. La ciutadella, de planta quadrangular, es situa en el punt més alt del recinte. El pati es troba envoltat pels edificis de la caserna. Tots els edificis a la vora de la fortalesa i de la ciutat tenen els sostres inclinats amb pendent, per reduir els danys produïts pel foc d'artilleria enemic.


Montlluís també té una de les estacions on para el Tren Groc
Tot el recinte fortificat és Patrimoni de la Humanitat
Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Llegir més

El Conflent. Vilafranca de Conflent

Al cor dels Pirineus i del Canigó, es troba la petita ciutat medieval de Vilafranca de Conflent (Villefranche-de-Conflent), fundada en el segle XI, i fortificada per Vauban en el segle XVII. Formada bàsicament per dos carrers planers i paral·lels, domina la vila el Fort Libèria, que comunica amb la ciutat mitjançant el seu passadís subterrani de 734 esglaons.

Tant el recinte com el fort i la Cova Bastera són una de les dotze obres militars realitzades per Sébastien Le Prestre, marquès de Vauban, reconegudes com a Patrimoni Mundial de la Humanitat, juntament amb les d'Arràs (ciutadella), Besançon (ciutadella, recinte urbà i el fort Griffon), Blaia-Cussac-Fort-Médoc (ciutadella i els forts Paté i Médoc), Briançon (el seu recinte urbà i fortaleses, el pont d'Asfeld i la Comunicació Y), Camaret-sur-Mer (la torre Dorée), la plaça forta de Longwy, la plaça forta de Mont-Dauphin, Montlluís (recinte i ciutadella), la plaça forta de Neuf-Brisach, Saint-Martin-de-Ré (ciutadella i recinte) i les torres observatoris de Saint-Vaast-la-Hougue.

La vila fortificada

A finals del segle XI, el comte de Cerdanya Guillem Ramon I va decidir construir una vila on conflueixen els rius Tet (Têt), Cady i Rotja per protegir-se de les invasions i desplaçar el centre del Conflent que estava llavors a Cornellà de Conflent. A la nova vila se li concedeix el títol de vila franca, els previlegis de la qual incitaren a diferents oficis com els teixidors, drapaires, adobers, picapedrers, negociants... Posteriorment també se li autoritzà a fer un mercat setmanal, l'únic de tot el Conflent. La seva ubicació ja era important en aquella època per a la defensa del nord de Catalunya.

Durant la Guerra dels Segadors, el 1654, l'exèrcit francès va assetjar i prendre la vila, i ja no l'abandonaren més, en virtut del Tractat dels Pirineus. Vauban va modernitzar l'antic sistema defensiu, força malmès per la guerra, fent de la vila una gran fortalesa de planta pentagonal, amb un gran baluard a cada angle. També va fer bastir altres fortificacions externes complementàries, entre les quals la de la Cova Bastera, una gran caverna natural d'uns 200m d'extensió, convertint-la en casamata, i sobretot, el fort Libèria, bastint a mig vessant de la muntanya de Bell-lloc. Al segle XIX, Napoeló III uní Vilafranca amb la fortalesa, des del nivell del pont de Sant Pere, per un soterrani conegut com el dels 1000 esglaons, encara que en té uns quants menys.

Després de l'annexió a França, la tradicional indústria tèxtil va desaparèixer i la capitalitat del Conflent passà poc a poc a Prada, ja que el terme municipal estava limitat al clos fortificat i tota l'economia depenia de la guarnició que hostatjava. Al començament de la Revolució Francesa el municipi prengué el nom de Commune-Franche, i durant la Guerra Gran (el 1793), les tropes espanyoles aconseguiren mantenir-se a la vila durant unes setmanes. L'exèrcit francès va abandonar la fortalesa el 1919.

A la vegada que fou fundada la vila, Artau II, bisbe d'Elna, inicia la construcció de l'església parroquial de Sant Jaume, sota la dependència del priorat de Cornellà de Conflent. Originalment estava format per una única nau amb un claustre arran de la muralla. Durant el segle XIII, el claustre desapareix donant pas a una segona nau i prolongant-se totes dues. A finals del segle XIV s'afegí un campanari de planta quadrada de tres plantes, amb merlets acabats en forma piramidal i finestres amb arcs apuntats.

La porta principal està formada per una doble arquivolta decorada i quatre columnes amb els seus respectius capitells llaurats, amb llinda i timpà llis. L'arquivolta exterior apareix decorada amb caps d'humans i d'animals. Els quatre capitells són idèntics en dimensions i en iconografia a quatre capitells existents en el proper monestir de Sant Miquel de Cuixà, fet que fa pensar que el mateix taller que va esculpir el claustre de`l monestir també ho va fer per a Vilafranca.

Dos llargs carrers formen el traçat urbà de la vila: el de Sant Joan, que dóna a la porta d'Espanya, i el de Sant Jaume, a la porta de França. Passant pel costat del baluard de la Carnisseria i del pont de Sant Pere (del segle XII), i traspassant les vies del Tren Groc, un camí s'enfila cap al Fort Libèria. Entre el camí i el soterrani hi ha una persona a la qual comprar les entrades per visitar la fortalesa. Es recomanable, encara que faci sol, pujar pel camí i després baixar per les escales del subterrani.

Pujant pel camí, es pot veure l'estació del Tren Groc, d'on surt i que té com a destinació final Latour-de-Carol, a 10 minuts de la frontera espanyola. També es pot observar al lluny el poble elevat d'Eus.





El Fort Libèria

El nom actual de la fortalesa recorda a la denominació fundacional de Vilafranca com a Vila Libera (ciutat lliure, ciutat o vila franca), encara que inicialment Vauban li va ficar el nom de Castell de Vilafranca. El 1669 Vauban va veure la necessitat d'un fort per protegir la ciutat que era massa vulnerable. El seu projecte que pujava a 66.000 lliures va ser refusat, però deu anys després, quan Vauban va esdevenir Comissari de les fortificacions, va dibuixar els plans del fort i va fer acceptar el seu projecte. El 1681, la fortalesa ja albergava dues companyies de soldats, un centenar d'homes. Vauban la va considerar com una de les seues millors realitzacions. Adaptada a la manca de terreny, la construcció s'estén sobre tres nivells compartimentats amb una caserna independent cada un.

En el primer nivell, es pot veure com el camí de ronda és vorejat de baranes de ferro forjat català. El mineral que era extret del Canigó i treballat a les fargues catalanes, era fàcil d'afaiçonar i es rovellava poc.

La construcció de la muralla va ser feta amb pedra que conté molt marbre rosa, abundant en el massís calcari de Bell-lloc on està assentat el fort. La part alta de la muralla és de maons, material més tendre per a què les bales enemigues s'aixefessin i no poguessin rebotar sobre els defensors darrera les espitlleres. Les garites (les postes de guaita sortint de la fortalesa) foren plaçades a cada punta de la construcció limitant així els angles morts. Amb un cop d'ull es vigilaven les valls de Prada, de Vernet, Cerdanya i la ciutat a baix de tot.

Per accedir al segon nivell es fa únicament per dues portes que travessen una muralla interior amb boques de canó i espitlleres que donen sobre el primer nivell. Així en cas d'invasió del primer, els soldats podien contraatacar. De cada banda de la caserna foren afegits refugis suplementaris quan aparegueren les bales de canó explosives. Aquestes cambres al recer de les bombes tenien parets fetes d'una forta espessor de terra continguda dins de dues parets de maons que protegien eficaçment els soldats dels bombardeigs de la muntanya. Dins d'aquest nivell, es trobava la caserna dels soldats.

L'itinerari de la visita ens porta en el tercer nivell, pel camí de ronda, on es troba la caserna dels suboficials, en el primer pis, i en la planta baixa hi havia el forn de pà, i un magatzem que va ser transformat en posta de policia. En el soterrani hi ha la pressó. Aquestes dependències són visitades posteriorment.

El sistema de defensa del tercer nivell era el més vulnerable. Per protegir-se de les peces d'artilleria que l'enemic hagués pogut ficar a la muntanya darrera del fort, Vauban va imaginar un doble sistema de defensa. D'antuvi donà a la part superior del fort una forma panxaguda, com una proa d'un vaixell, per mor de fer rebotar les bales de canó.

El dispositiu defensiu s'ha reforçat mitjançant una galeria cavada en la contraescarpa, la cara o pla que es troba més pròxim a la cara exterior del fossat. Pels seus tunels es podia arribar a diferents punts de la fortalesa i era on hi havia els polvorins.

Arran del nivell tres, a la caserna dels suboficials, hi ha el forn de pa on es podia cuinar 1800 racions de pa en 24 hores. Per emmagatzemar la farina, hi havia un soterrani sota la capella que podia contenir 300 sacs, ficades en barrils.

Sota la caserna hi ha la presó de les dames on van estar entre altres la Marquesa de Brinvilliers i La Voisin, la primera per haver enverinat la seva família i la segona per proveir verí, filtres d'amor i practicar màgia negra. Es va obrir un tribunal d'excepció per descobrir qui eren les clientes de La Voisin. Les persones arrestades i interrogades van implicar a dames de la Cort i quan van mencionar el nom de Madame de Montespan, favorita del Rei, aquest va témer l'escàndol i va fer tancar el tribunal. Va enviar tothom sense judici el més lluny posible de la Cort, primer a la fortalesa de Salses. Sis de les detingudes, i després dues més, van arribar més tard a Vilafranca de Conflent. El governador va ser avisat que les presoneres havien calumniat les dames de la Cort i que si gosaven parlar-ne havien de ser apallissades. Louvois, Ministre de la Guerra, va donar ordres severes: havien de ser cuidades per algú de confiança i encadenades a la paret. Per evitar tot contacte amb l'exterior, es va edificar davant la finestra una paret que només deixava l'espai suficient per donar claror i ventilació a la presó. Dues de les preses varen sobreviure durant molt de temps: La Guedon, 33 anys, i La Chapelain, 44 anys.

A partir del segle XVII es van incloure les capelles dins les fortaleses medievals i va ser Vauban qui va otorgar el descans dominical als soldats. La capella del fort està dedicada a Sant Pere de la Roca. Quan l'exèrcit es va retirar, la capella va tornar al culte el 1957. Les vidrieres i l'altar són d'aquella època. La cripta servia de presó per als soldats. El campanar, d'estil romànic, va ser edificar el 1930 i és la part més recent de la fortalesa.

Al segle XIX, sota Napoleó III, es pensà modernitzar la fortalesa, afegint-se tres bastions amb casamates, amb un canó en cada un d'ells dirigit cap a cada vall. A la mateixa època, entre la vila i el fort es va instal·lar una bateria i van connectar tots aquests dispositius per una escala subterrània. Aquest passadís amb els seus graons de marbre rosa i la seva volta de pedres tallades baixa fins al a ciutat amb un desnivell de 180 metres. Es tracta del passadís subterrani més llarg d'Europa, amb 734 esgraons.

Tornar a: Tres dies pel Vallespir i pel Conflent

Llegir més