Què podem veure més de Vilnius, apart del seu extens
centre històric? Doncs passejar per l'Avinguda Gediminas, tot ple d'edificis monumentals i botigues, caminar per les vores dels rius Neris i Vilnia, pel barri bohemi d'Užupis...
L'
Avinguda Gediminas
Gedimino Prospektas és el carrer principal de la ciutat i connecta el centre històric de la ciutat, des de la Plaça de la Catedral, amb el Parlament. Fa uns dos quilòmetres i alberga gran part de les botigues elegants de la ciutat, a més d'importants edificis administratius com el mateix Parlament, ministeris, el Banc de Lituània...
 |
| L'Acadèmia de Ciències de Lituània |
Vilnius va tenir un desenvolupament ràpid a mitjan segle XIX, quan la línia de tren entre Sant Petersburg i Vilnius va ser construïda. Nous edificis industrials, comercials i residencials es van establir al costat del nucli antic, i un nou carrer central, l'avinguda Georgij va ser construïda. Els noms de l'avinguda van anar variant amb el canvi de les autoritats governants. Va tenir els noms d'A. Mickiewicz, Stalin, Lenin, i finalment, l'any 1989, se li donà el nom actual d'Avinguda Gediminas.
També és el lloc d'institucions com el
Teatre Nacional de Drama, un dels més importants de Lituània. La seva sala principal té cabuda per a 660 espectadors i un ampli vestíbul per a poder organitzar banquets i recepcions diverses. Fundat el 1940, el repertori que ha tingut ha sigut variat, des d'obres clàssiques dramàtiques de Shakespeare, Dostoevsky, Chekhov, Lorca, Beckett i treballs de dramaturgs moderns... Sobre l'entrada, hi ha l'escultura
'La festa de les muses', amb les figures del Drama, de la Tragèdia i de la Comèdia, de l'escultor Stanislovas Kuzma.
El
Banc de Lituània, el banc central del pais creat el 1921 també té seu aquí, en un edifici construït per ordre de Józef Montwiłł en 1889-1891.
En la cantonada amb el carrer Jogailos hi ha un espectacular edifici de finals del segle XIX coronada per l'estàtua de Sant Jordi, en el seu terrat. Es tracta de l'ex-hotel Sant Jordi, projectat per Tadeusz Rostworowski, considerat durant molt de temps el millor hotel de Vilnius. Actualment és un centre comercial i un edifici d'apartaments.
Al costat de la
Biblioteca Nacional de Lituània Martynas Mažvydas, hi ha l'edifici del
Seimas, el
Parlament de Lituània. En el curs del desenvolupament de l'Estat lituà, la paraula
Seimas va anar adquirint el significat d'un parlament. El Seimas va ser l'òrgan legislatiu suprem del Gran Ducat de Lituània, de la República de les Dues Nacions (Rzeczpospolita), amb Polònia, i el període d'entreguerres de la República de Lituània. Ara és l'òrgan legislatiu suprem de la República lituana. L'edifici que l'allotja va iniciar la seva construcció l'any 1976, i quatre anys es completà. Aquí va ser restablerta en la Sala del Parlament, l'11 de març de 1990, l'estat de Lituània i la seva independència de la Unió Soviètica.
En la mateixa avinguda Gediminas, enfront de la plaça Lukiškių hi ha un inmens edifici, antiga seu de l'antic Tribunal de Districte, durant l'època de dominació rusa, de la Gestapo i de la KGB. Actualment alberga el
Museu de les Víctimes del Genocidi, un museu recomanat per veure part de la història de Lituània en el segle XX, on va viure la seva gran major part ocupada per règims totalitaris.
Per tornar al centre, es pot fer per la mateixa avinguda, o fer-lo pel costat del riu Neris, pel carrer Žygimantų...
 |
| Indústria i construcció |
... i passar pel costat del
Pont Verd (
Žaliasis Tiltas), un dels ponts més antics de Vilnius. L'actual pont és del 1952 i va ser nomenat Pont Ivan Txerniakhovski, en honor a un general soviètic. Després de la independència del pais, recuperà el seu nom original, que ve d'un antic pont de fusta pintat de verd, en segles passats.
 |
| Agricultura |
El pont compta amb quatre destacats grups escultòrics del realisme soviètic, cadascú dels quals estan format per dos personatges, que representen les classes socials idealitzades per les autoritats soviètiques -soldats, obrers, pagesos, estudiants-. Tres grups són de 3,2 metres d'alçada -incloent el pedestal-, i el grup dels soldats arriba als 4 metres a causa de la bandera aixecada que sostenen.
La República d'Užupis
Vilnius té el seu propi barri d'artistes i bohemis, i sovint s'ha comparat amb el Montmartre de París. Aquest petit barri és la
República dels artistes amb el seu propi himne, la seva constitució i president, totalment utòpics, així com esgléssies, un dels cementiris més antics de la ciutat, ponts i un guardià (l'àngel de bronze d'Užupis). Per arribar-hi des del centre, el millor lloc és fer-ho pel pont principal que creua el riu Vilnia, que es troba en el carrer Maironio.
La constitució de la República d'Užupis es pot llegir en un mur, a l'inici del carrer Paupio...
El barri és un dels més antics de Vilnius, i ja sortia mencionat en documents històrics del segle XVI. Era un suburbi pobre, on vivien principalment artesans. En l'època soviètica, Užupis va ser abandonat i va tenir la mala fama de ser el barri més perillós de Vilnius. Amb el temps, els artistes es van asentar en els edificis deteriorats d'Užupis. Ara, s'organitzen festivals de moda alternativa, concerts, exposicions, recitals, actuacions i originals celebracions en el carrer.
El nom d'Užupis vol dir
'darrera el riu'. El riu Vilnia, és un dels elements esencials d'Užupis, i un dels símbols del barri és la sirena d'Užupis, creada per l'escultor Romas Vilčiauskas, i ocupa un lloc especial en la vora del riu Vilnia.
En l'any 2002, es va inaugurar l'escultura d'un àngel de bronze en la plaça central d'Užupis, creada també per Romas Vilčiauskas, un dels altres símbols del barri. Es tracta de l'arcàngel Gabriel bufant una trompeta.
El carrer Maironio
Tornant cap al centre, pel mateix pont per on s'ha accedit per Užupis, es pot visitar tres esglésies que estan molt a prop l'una de les altres, en el mateix carrer Maironio.
L'
església de la Santa Mare de Déu (
Skaisčiausios Dievo Motinos cerkvė |
Maironio 14) és una de les esglésies ortodoxes més antigues de Lituània. Va ser impulsada per Uliana, esposa del Gran Duc de Lituània Algirdas, en el segle XIV. Els murs més antics que queden en el temple daten del segle XV.
El temple va estar abandonat durant molt de temps, i fa 200 anys es va transferir a la Universitat de Vilnius, on hi havia una biblioteca, aules i una sala de disecció per a l'Acadèmia de Medicina.
Quan tornà a passar a mans de l'església ortodoxa, en el segle XIX, es va reconstruir amb un disseny de l'arquitecte rus Nikolai Chagin. Una de les icones, la Mare de Déu, va ser donada pel tsar Alexandre II que també va donar fons per als treballs de reconstrucció.
Abans d'arribar a l'església de Sant Francesc i Sant Bernardino (el seu nom complet), hi ha l'estàtua d'Adomas Mickeviciusm (1798-1855), poeta i patriota polonès, erigida el 1984. A l'agost del 1987, l'estàtua va ser el punt de trobada per al primer acte públic que va reclamar els drets nacionals de Lituània sota l'ocupació soviètica.
L'
església de Sant Bernardino (
Bernardinų bažnyčia |
Maironio 10) va construir-se al voltant de l'any 1525, després que el 1469 arribesin a Vilnius els frares franciscans, coneguts a Lituània com els bernardins després pel seu fundador Sant Bernardino de Siena.
Es tracta d'una construcció sòlida i massissa que en cas de necessitat, podia servir no només per a resar, sinó com a refugi defensiu, tal com ho desmostren les troneres de la façana nord. Es poden admirar les finestres en forma d'arc apuntat, els contraforts que són al seu torn escales, la suau composició de la façana, el frontó renaixentista del segle XVII amb un fresc del segle XIX, ben adaptat a la part gòtica de l'església.
Durant l'època soviètica, l'Església de Sant Bernat es va tancar i va ser convertida en un magatzem. Després de la restauració de la independència, els monjos franciscans, que havien treballat de forma clandestina, van tornar a l'església.
L'interior de l'església està format per tres naus, les parets de les quals estan decorades amb frescs policroms gòtics que representen escenes bíbliques. En les naus laterals s'han conservat les voles gòtiques.
Al costat mateix, hi ha l'
església de Santa Anna (
Šv Onos bažnyčia |
Maironio 8) està considerada una obra mestra de l'estil gòtic tardà, amb la seva ornamentada façana -on s'han trobat més de trenta tipus de maons diferents usats- de la qual flueixen arcs conopials i finestres estretes. No hi ha un consens sobre el seu autor ni l'època en la qual es va construir. El campanar independent va ser construïda molt més tard, en la dècada de 1870.
Una llegenda diu que Napoleó Bonaparte al visitar-la, va quedar tant fascinat per la bellesa de l'església, que va arribar a dir que li agradaria poder portar-la a París en el palmell de la seva mà. Desafortunadament, la realitzat no va ser tant romàntica, i durant la marxa de l'exèrcit napoleònic per Lituània, l'església s'utilitzà per albergar a la caballeria francesa.
L'interior de l'església és molt diferent de l'exterior. En ell, hi ha tres altars barrocs, dissenyats per Jan Krzysztof Glaubitz, un dels arquitectes barrocs més importants de Vilnius.
El Bastió de la Muralla Defensiva de Vilnius
Tant el Castell Inferior com el Superior estaven ben fortificats. No obstant això, Vilnius va créixer més enllà dels castells i aquests ja no eren suficient per a protegir als habitants de la ciutat. Entre els segles XV i XVI, l'estat emergent de Rússia passà a ser una amenaça per a Lituània. A petició de la població de Vilnius, el Gran Duc de Lituània Alexandre (1492-1506) va fer construir una muralla de defensiva de la ciutat, en la qual van haver de participar tots els habitants de la ciutat. Els que no eren capaços de constuir un mur de maó, aixecaven un mur d'estauqes afilades.
El
voivode de Vilnius - una mena de governador - Michal Radziwill va delinear els límits de la muralla, que es va completar el 1522. La muralla contenia cinc portes, però a principis del segle XVII, ja en tenia deu i dues torres defensives. Durant aquest mateix segle, un bastió va ser aixecat en el turó de la Torre, a prop de la muralla defensiva. El bastió era una construcció fortificada, de caire defensiu, construïda de terra i rajoles. Es componia d'una torre, una part en forma de ferradura on era emmagatzemada l'artilleria, i un túnel de connexió. Es considera que el bastió va ser dissenyat per l'enginyer militar Fryderyk Getkant.
Durant la guerra de 1654-1667 amb el tsar Aleksey Mijáilovich (1645-1676), Vílnius va ser ocupada per l'exèrcit rus durant els anys 1655-1661. La muralla de la ciutat i el bastió van ser greument danyats. En 1661, les forces del Gran Ducat de Lituània van reclamar la ciutat de Vilnius, i totes les fortificacions defensives danyades durant la guerra van ser renovades i reconstruïdes. No obstant això, durant la Guerra del Nord (1700-1721), Vilnius va patir un cop més un gran dany infligit per les forces militars estrangeres. A poc a poc, el bastió va perdre la seva funció defensiva, i en els segles posteriors encara hi havia alguna part de la mateixa, fins que l'administració rusa va enderrocat la pràctica totalitat de les fortificacions defensives a principis del segle XIX. En 1966, investigacions arqueològiques i arquitectòniques s'iniciaren i comença a reconstruir-se part del bastió, obrint-se l'any 1987, un museu.
Al costat del bastió hi ha una zona que quan la climatologia ho permet, surten desenes d'acolorits globus aerostàtics que volen sobre el centre històric de Vilnius.
Anar a:
Índex del viatge |
Vilnius. El centre històric |
Vilnius. El Museu de les Víctimes del Genocidi (o del KGB) |
La Galeria-Museu d'ambre de Vilnius
