De Pont d'Armentera a Santa Coloma de Queralt

(14/08) Als voltants del monestir de Santes Creus, en la comarca de l'Alt Camp, es troba Pont d'Armentera. Quasi a les afores, hi ha un desviament, la carretera TV-2141, que ens du a dos petits castells: el de Selmella i el de Saburella. Passat uns 6km, per una carretera asfaltada, una cruilla t'indica a quin dels castells hi vols anar, i a partir d'aqui, per una pista de muntanya, fent una llarga caminata o anant amb el cotxe amb precaució, s'arriba.

El castell de Saburella va ser construït a finals del segle XII principis del XIII per la família Cervelló, senyors de Selmella. No formava part del sistema defensiu de la Marca Hispànica ja que es posterior a la Reconquesta. Es conserven en un estat aceptable tres torres circulars i bona part del perímetre emmurallat, tot ell assentat dalt d'un turó cònic.

Respecte al castell de Selmella, d'accés difícil com s'ha esmentat abans, en queden les restes, on destaca una sala de planta quadrada. També hi ha restes de l'antic poble, així com l'església de Sant Llorenç.

Tornant cap a la carretera principal, anem en direcció a Querol, un petit poble d'uns 400 habitants, on dominant la part més alta del nucli, es torben les restes del castell, del qual ja es té coneixement des del segle X. Va pertànyer a la família dels Cervelló i des del s. XIV centrava la jurisdicció senyorial de la baronia de Querol. El 1835, durant la primera guerra carlina, fou enderrocat per una partida de liberals.

Al costat, hi ha l'església de Santa María. La parroquia és d'origen medieval i està formada per una nau coberta amb volta apuntada i que va ser ampliada i modificada al llarg del temps. Damunt de la taulada, es veu el campanari quadrat, acabat en una coberta piramidal.

Seguint per la mateixa carretera, per on s'arriba a la part alta del poble, es troba a pocs km al mig d'un prat, l'església de Sant Jaume de Montagut. D'estil gòtic, és una única nau d'uns 20m de profunditat per 7m d'amplada, amb dos trams i un absis poligonal amb set capelles i una sagristia. La façana està recoberta per contraforts i amb absències d'obertures que il·luminin l'església. Amb dos campanars d'espadanya, sense les campanes i una porta d'entrada amb una arcada triple ben conservada. L'església s'esmenta ja a mitjans del segle X, i durant el temps, va experimentar modificacions diverses. Al costat, hi ha restes de l'antic castell de Montagut.

Tornem a la carretera principal cap a Santa Coloma, i en una de les cruilles, es troba el nucli d'Esblada, on només roman l'església de Sant Jaume. De planta rectangular, amb una sola nau coberta amb volta de canó, absis semicircular i teulada a dues vessants. La porta d'entrada a la façana sud és adovellada i s'hi accedeix per una escala de vuit graons. Sobre la porta hi ha un rellotge de sol, que donava l'hora als seus parroquians. El conjunt es completa amb un campanar de planta quadrada coberta de pavelló.

Passat Pontils, ja en la comarca de la Conca de Barberà, es troba Santa Perpètua de Gaià, antiga capital del municipi de Pontils i que avui en dia forma part del mateix. Pràcticament deshabitat, destaca en el capdamunt de la vall del riu Gaià, el castell del segle X, del qual només roman una esvelta torre, i l'església de Santa Maria. Ben aprop, la petita església romànica del segle XI dedicada a Santa Perpètua.



El castell va ser originalment del comte de Barcelona que el va cedir en feu a la família dels Cervelló. Aquests, ja tenien gran part dels castells de la part alta del Gaià, el que facilitava que dominessin la zona. Degut a la situació del mateix, a primera línia de la frontera, i en una zona de pas obligat per tothom, permitia controlar el pas de gent, ramats i mercaderies amunt i avall del riu, i per tant, era un dels castells més valuosos de la contrada.

Finalment, arribem a Santa Coloma de Queralt, que disposa d'una població d'unes 3000 persones. Capital de la subcomarca de la Baixa Segarra, estava ubicada en la frontera que separava la Catalunya cristiana de la musulmana, durant quasi mil anys va ser la seu de la baronia dels Queralt, una de les famílies feudals més poderoses de l’Edat Mitjana, ferma aliada dels comtes de Barcelona. D'aquella època, són els principals monuments del poble.

El Castell dels Comtes era la residència dels barons de Queralt durant tota l'Edat Mitjana. Es tenen noticies del castell, des del 1018, Durant el segle XVI, al trasl·ladar-se a viure a la ciutat comtal el castell passà a ser residència temporal i experimentà grans transformacions que li donaren l'actual aspecte exterior. L'accés al recinte es fa per un portal del segle XVIII que dóna al pati d’armes. A l'entrar, una escalinata amb 34 graons d'una sola peça.

L’edificació més antiga es troba al darrera. Es una torre circular, bastida a finals del segle XI. Té una alçada de 23 m i un diàmetre de 12 m, amb un gruix de murs de 3,25 m a la base.


Els edificis de la plaça són també del segle XVIII i corresponen a dependències annexes al castell. També es pot veure una façana gòtica d'una capella que correspon a l'antic hospital de pobres Santa Magdalena del segle XIV. Va ser traslladada a aquest indret l'any 1922.


L'Església Parroquial de Santa Maria (XIII-XV) és d'estil gòtic i va ser construïda, sobre una primitiva església romànica, amb nombrosses interrupcions ja que els fons venien de donacions particulars. Destaca en l'exterior el seu campanar, amb una alçada de 40m i una base quadrada de 10m. L'interior és d'una sola nau, amb arcs creuats i claus de volta, vitralls, capelles laterals i contraforts.

Entre els segles XIII i 1492, Santa Coloma va tindre una important comunitat jueva, de la qual encara es conserven alguns carrers. Formada per diferentes famílies, disponien de sinagoga, hospital, banys i fossar propis, i la seva activitat era bàsicament mercantil.

Situada al cor del nucli antic, es troba la Plaça Major. Per previlegi del rei Jaume I, es celebra des del 1222 el mercat cada dilluns. Amb forma trapezoïdal, la plaça ja era porxada des de fa molts segles i hi trobem la Casa de la Vila (segle XVIII) amb una façana feta de grans carreus quadrejats amb dues arcades de mig punt i centrada per I’escut de la vila. També es poden veure balconades de ferro forjat, del segle XVIII, que decoren alguns edificis.

Llegir més

Altafulla

(10/08/2008) A pocs minuts de Tarragona, es troba el municipi coster d'Altafulla, amb un cens d'uns 4200 habitants. Apart del seu passat medieval, avui en dia ha patit grans canvis pel turisme que acudeixen a les seves platges. Al capdamunt del poble, i visible des dels voltants, es troben el castell i l'església parroquial de Sant Martí.

El castell d'Altafulla és un castell-palau de propietat privada que pertany a la família dels Tamarit, des de mitjans del segle XVII quan passà a mans de Francesc de Montserrat, primer marquès de Tamarit. L'edifici que es pot veure avui en dia és bàsicament del segle XVII, d'estil renaixentista, quan va fer-se diferentes modificacions en el seu interior. Apareix esmentar per primer cop l'any 1059 i es troba adossat a les muralles de la vila. Té una planta de forma poligonal irregular, amb diversos cossos en forma de torre. Coronat amb merlets i garites que li atorguen el seu aspecte fortificat.













Al costat mateix, es troba l'església de Sant Martí (1701-05). D'estil barroc, la seva planta és de creu llatina, amb tres naus, coronat per una cúpula octogonal. La façana, poc decorada, presenta la porta amb una capelleta amb una estatua de Sant Martí de Tours. A la dreta de la façana s'aixeca el campanar, inacabat, de dos cossos.





Al voltant, i perdent-se pels seus carrers, trobem la Vila Closa, el nucli medieval i vuitcentista d'Altafulla, tancat per restes de muralles i torres circulars.





Anant cap a primera línia de mar, es troben les Botigues de Mar, uns magatzems de planta baixa, que sorgiren en el segle XVIII, on els comerciants i els pescadors guardaven els seus productes i estris. Guardaven vi i aiguardent pel seu enviament a Amèrica, d'on importaven cacau i anyil per fer tints. Alguns d'aquests magatzems es van habilitar com a vivendes a les primeres dècades del segle XX.

Ben aprop de la platja, es trova les restes de la Vila Romana dels Munts (segle I d.C.). Un incendi la destruí gairebé, dos segles més tard, i encara que va ser reconstruïda, no va assolir el seu passat esplendor. Abandonada definitivament en els segles VI-VII, es pot veure part de les habitacions i les termes, així com el singular dipòsit d'aigual, coneguda com la tartana.

Llegir més

La Cartoixa d'Escaladei

(12/08/2008) A uns 38km de Reus, en la vessant meridional de la Serra del Montsant, en la comarca del Priorat, es troba les restes de la primera cartoixa de la Península Ibèrica: Santa Maria d'Escaladei. El monestir es troba en el mateix poble del mateix nom, dins del terme municipal de la Morera del Montsant, que es troba a uns 5km. Es juntament amb Siurana un dels grans atractius de la comarca. Durant el seu temps, la cartoixa anà adquirint gradualment més domini i jurisdicció sobre els pobles del voltant, i així va néixer el Priorat, i que donà nom a la comarca.

Els seus origens es remonten a l'any 1194, quan el rei Alfons I el Cast donà les terres properes al nucli de Poboleda a l'orde cartoixana (que va néixer a finals del segle XI a Grenoble), ja que la corona catalano-aragonessa necessitava repoblar el territori, després de la reconquesta de la Catalunya Nova sobre els moros. L'indret definitiu, on s'assentaren, complia molts dels requisits que l'orde volia: solitut, poc ventòs, que tingués bona defensa i ben proveit d'aigua.

Durant la seva història, el monestir va arribar a tenir tres claustres, i trenta cel·les, al voltant dels mateixos (12, 12 i 6 respectivament), on vivien reclossos en solitut i silenci els monjos cartoixans anomentats pares. Degut a les diverses ampliacions i varietat d'estils, la comunitat va emprendre una reforma de tot el conjunt, que durà durant els segles XVI-XVIII, que li donà un caire classicista i barroc al recinte. El monestir va ser un focus de cultura i d'art de primera magnitut, on destacava la seva escola pictòrica. L'any 1835, amb la desamortització de Mendizabal, els cartoixans, a l'igual que les demés ordes, van ser expropiats i abandonaren el monestir, fet que contribuí al saquejament immediat de l'edifici, i a la seva destrucció gairebé total, que es com avui en dia ha quedat.

Al costat del pati de l'entrada, on hi havia l'atenció tant als visitants de la cartoixa com de les persones que demanaven caritat, es trova l'edifici dels serveis, una dependència amb planta baixa, primer pis i golfes, que s'usava com a magatzem, cavallerissa i habitatge dels servents (aqui es on es pot comprar l'entrada i poder accedir a la resta del recinte).

Passada la porteria, que dóna accés a la clausura, es troba el Pati de l'Ave Maria, delimitat a ambdós costats, per un alt mur que aillava als monjos de l'exterior (només en roman un). Segons sembla, cada vegada que es passava per aqui, s'havia de resar un ave maria a la Mare de Déu.

Al final del pati, hi ha un dels elements més identificadors de la cartoixa, la Façana de Santa Maria, d'estil classicista. A l'eix central hi ha una gran portalada de mig punt i sobre aquesta roman la figura de la Mare de Déu, d'alabastre (és l'original) feta per Antoni Naveros, l'any 1559.


Passat un pati on hi havia diferentes estances, com la farmàcia, s'arriba a la placeta de l'església. A la part esquerra, es trobava les cel·les del pare procurador, que s'encarregava de les tasques administratives, i del pare prior. A la dreta, l'Església de Santa Maria (1203-1228), d'una sola nau amb una volta de canó apuntat. La façana originalment era de pedra vermellosa, però amb la reforma del segle XVII, passà a ser d'estil clàssic, de marbre. Amb l'abandonament del monestir, tot el marbre del mateix, va ser agafat i les pedres es troben en moltes de les cases de la comarca.

A continuació ve el Claustre Gran (segle XIII), envoltat per les 12 primeres cel·les. En un principi era més petit, però amb la reforma del segle XVII es va ampliar i redecorat amb estil classicista. En el pati interior, hi havia el cementiri.

A mà esquerra, es troba la reconstrucció d'un fragment de la galeria del claustre i d'una de les cel·les. La decoració era molt austera, i al costat de la porta de la cel·la (que només es pot entrar amb la visita guiada) es pot veure una petita finestra per on els germans deixaven el menjar i beure als pares. En forma de diagonal, de tal manera d'evitar el contacte entre l'interior i exterior i garantir així la soletat i silenci del monjo.

La cel·la era l'element vital del monjo cartoixà. Era on vivia i passava la resta de la seva vida. Era com un petit apartament amb planta baixa i golfes, amb un jardinet. La distribució que hi havia en Escaladei era la que es pot veure en el planol adjunt.

Un petit vestíbul aillava l'estança del claustre, i en un petit pedestal, el pare podia deixar notes quan li feia falta alguna cosa. A continuació, la Sala de l'Ave Maria, una àmplia sala amb reclinatori i una imatge de la Mare de Déu. Cada vegada que es pasava per aqui, s'havia de fer una pregària.


El cubiculum, amb llar de foc, era el lloc on el pare dormia i menjava.

La sala on gairebé passava tot el dia el monjo era en l'oratori-estudi. Si s'observa bé, només hi ha dos llibres. Aquest era el número que pemetia la norma cartoixana que un monjo podia tindre, apart del seu llibre d'oracions.

Apart hi havia un rentador on el monjo tenia cura de la seva higiene personal, així com una comuna individual per a ell. En el porxo, un safareig li proveïa de l'aigua necessària per a ell i el jardí. Al costat, unes escales li donaven accés a un hort que havia de cuidar, així com el jardí mateix. Dues habitacions més li donaven accés a la llenyera, on ell mateix tallava la llenya necessària i un taller amb el seu ofici específic (de fuster, de ceramista, de pintor...)

Amb això, s'acaba la visita guiada, i es continua passejant pel claustre major, passant per les Capelles, el Sagrari, el Refetor i els dos Claustres restants.

Per si es té ganes de caminar, al costat mateix del monestir, es pot fer un itinerari pels voltants, amb una durada al voltant d'1h30m, on es pot veure una mica del Montsant i l'entorn on estava ubicat aquest recinte monàstic.

Llegir més

Sortida al Parc Nacional d'Ordesa

(Agost 1992) Abans d'arribar al Parc Nacional d'Ordesa i el Monte Perdido, ens aturem a dinar a la villa medieval d'Ainsa. Situada a la província d'Osca, en la comarca del Sobrarbe. Els seus origens daten de l'any 724, en temps de la Reconquista, on la llegenda diu que l'exèrcit cristà comandat pel rei Garci-Ximeno, reconqueriren la ciutat, a mans dels musulmans, gràcies a l'aparició de la Creu del Sobrarbe, una creu lluminosa que els cristians preneren com a senyal per a conquerir la ciutat.

Amb una població actual al voltant dels 2000 habitants, tot el nucli urbà val la pena visitar, i on destaca la torre de La Colegiata, el recinte del castell i el seu casc antic amb la seva majestuosa plaça porticada.

Començem per a veure la Col·legiata de Santa María (XI-XII), una església parroquial d'estil romànic, on destaca la seva torre que s'alça sobre les cases del poble, dominant l'entorn, amb sageteres per a la seva defensa i quatre plantes diferenciades, una de les quals, és el campanari.

La Plaça Major (XII-XIII), impresiona per la seva amplitut, era on es feia l'antic mercat de la Villa. Oberta al nord i al sud i tancada per la primitiva muralla, visible en l'Ajuntament i en l'arc que dóna accés al Carrer Major. De planta trapezoidal, en els seus costats est i oest es pot veure una sèrie de façanes i arcades. Les seves cases nobles conserven el seu encant, sent totes elles les construccions originals. Sense tindre més temps per a veure la resta de la villa, reemprenem el camí cap al Parc d'Ordesa, per a fer nit, en el refugi de Gorriz, a la vora del Monte Perdido.

El Parc Nacional d'Ordesa es declarà com a tal, l'any 1918, per insistència del francès Lucien Briet, i l'any 1982 es tornà a clasificar pasant a ser el Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido. Amb una superfície de més de 15000ha, destaca els seus paissatges de grans contrastos, amb una extrema aridesa en les zones altes, on l'aigua de pluja i desgel es filtra per esquerdes i albellons, que combina amb les verds valls cobertes per boscos i prats, on l'aigua forma cascades i travessa canons i barrancs. El punt més alt és el Monte Perdido, amb els seus 3355 metres.



La ruta més clàssica del Parc és la que porta a la Cola de Caballo, passant per les Gradas de Soaso. Ens permet visitar el fons de la vall sense dificultats i està ben senyalitzada. Passant per un ampli camí, amb un desnivell d'uns 487 metres, pot arribar-se a fer al voltant de 2:30h-3h.




El camí s'inicia en la Pradera d'Ordesa (on estava abans l'aparcament), a 1301m d'alçada, que segueix el marge esquerre del riu Arazas passant per espectaculars boscos d'abets i faigs, i per diferentes cascades que van a parar al riu.



Arribem a les Grades de Soaso (1778m), un enclau natural configurat a base de milers d-anys, on el riu Arazas baixa com si fossin esglaons. Des d'aqui, passem pels paratges semidesèrtics del Circ de Soaso que tanca la vall.



A la fi de la vall, es troba el paratge de la Cola de Caballo (1887m) on l'aigua baixa des de dalt de la montanya, finalitzant en forma d'una cua de cavall oberta.

Des d'aqui, es pot tornar pel mateix camí o passant per la ruta Faja Pelay i la Senda de Cazadores, una ruta on s'ha d'estar una mica més preparat, degut al fort desnivell que hi ha la part final.

Nosaltres, ens adreçem cap al Refugi de Górriz (2190m) a fer nit. S'arriba, després de seguir caminant 1h30m més, per una pendent on es va agafant les clavilles i cadenes per anar-hi pujant. També es pot triar agafar l'antic camí de les mules, si es pateix de vertígen.













A l'endemà, si estàs ben preparat, es pot arribar al Monte Perdido, seguint en direcció Nord. Després de dinar, tornem cap a l'entrada del parc...

Llegir més